Arriben com turistes descarregats d’un bus, però no són turistes perquè ens fan saber amb el volum de les seves converses que han comprat un apartament proper. Són deu persones. Sis adults. Dues nenes petitones d'uns cinc anys. Dos nens d’uns deu.
Converses de
"cuñao". Banyadors damunt d'uns calçotets grisos enmig
d'una platja naturista i envoltats de gent sense roba. Els adults
ronden la quarantena. Un to de veu que permet a tothom que sigui a
menys de vint metres d'ells conèixer i fer una anàlisi profunda de
les seves preocupacions i valors, i del resultat del partit
d'Espanya. Podríem fins i tot saber el que guanya cadascú i a on
aniran de vacances; també les misèries d'alguns amics que no han
vingut. Tenim el privilegi de visionar un partit de pala entre dos
dels "cuñaos" i de saber com va, tot i tenir-los a la
nostra esquena perquè van radiant el "match" amb l’èmfasi
dels millors locutors esportius.
De sobte una de les nenes
petites decideix treure's el banyador. Un dels adults fa escarafalls:
"Pero que haces? Con el culo al aire! Anda mírala!". Ho
crida ben fort perquè els usuaris nus de les rodalies ho sentim; però jo crec que no és conscient que una bonior d’espectadors
involuntaris estem escoltant i observant. La mare de la petitona la
disculpa (la dona es veu de mentalitat oberta malgrat l'entorn): "És
que a ella li agrada banyar-se així", diu. El "cuñao"
deixa de fer-li cas i continua jugant a pala i radiant el seu partit
amb els calçotets sota el banyador envoltat dels usuaris naturistes
de l'indret, els quals, com he dit, assistim a la representació
teatral de la vida mateixa, i amb un guió més real que mai, i
continuem assabentant-nos dels seus horaris, dels trens que agafen,
de les trifulgues de la feina, de la ciutat on viuen; tot a un volum
força estrident que deixa una mica d’espai al so de les ones del
mar. És un exemple de com molta gent és en un lloc sense ser-hi,
sense abandonar realment el lloc d’on ve.
Passa un
venedor de "pareos" amb cara de fam i de no vendre res i
m'ofereix un pareo; li dic que no amb educació i li somric,
insisteix com pertoca a les persones que necessiten vendre per
menjar, i amb el cor compungit li torno a dir que no, perquè ja tinc
"pareos" i perquè no acostumo a portar diners en metàl·lic
a sobre. El venedor es dirigeix després al grup dels "cuñaos",
i no el miren; continua insistint, i reaccionen ben bé com si fos invisible, com si
enmig del paisatge una gavina hagués baixat a espicossar les
engrunes de pa que poguessin quedar a la sorra. Ahir, en aquest
mateix i curiós indret, hi va passar a un amb una samarreta que
posava "I love Jesus" i anava repartint tríptics sobre
Jesús i el seu poder salvífic. La vida!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada