Mentides

És hora de tombar mentides; aquelles mentides que t'ensenyen des de sempre com si fossin veritats; veritats dogmàtiques impossibles de posar en dubte perquè sovint són considerades fonaments de la vida i de la civilització. Mentides subtils a cops, dissimulades, que cap Sapiens (o molt pocs) posen en dubte, perquè no hi cauen, o perquè per pur adoctrinament no són conscients de la seva falsedat.

És mentida que la vida sigui una vall de llàgrimes; la vida està feta per a la felicitat de tots els individus; i és aquesta falsa concepció la que provoca que algunes persones no siguin felices, i que altres persones impedeixin la felicitat dels altres sense gaire remordiment. És mentida que la felicitat no existeixi, i que només hi hagi petits moments de pau o de benestar. Hi ha prou per tothom per a ser feliços tots; tot depèn dels fonaments del pensament, de l'exercici de fugir de l'ego i del compromís indestructible per la llibertat. 

És mentida que naixem amb unes qualitats específiques per a determinades tasques o pràctiques, i que no poguem sortir-nos del clixé que la genètica ens atorga; les capacitats i les qualitats sovint brollen de la pràctica duta a terme amb passió des dels primers moments de la infantesa. Són els educadors els qui, conscientment o inconscient, ofeguen qualitats, escapcen esperances, manipulen i orienten vides a criteri dels seus prejudicis, enganyen transmeten falses concepcions de l'existència sense adonar-se que enganyen, determinan el que podem fer i el que no, el que se'ns dóna bé i el que no, ens vesteixen al seu gust, ens donen forma com si fóssim fang, ens dibuixen i sovint ens limiten. Higueras, el tenista, va aconseguir arribar a ser el número set del món amb els peus plans despres d'haver escoltat d'un munt de gent assenyada que més valia dedicar-se a una activitat en la qual pogués triomfar, com si triomfar fos guanyar sempre, com si triomfar fos arribar a ser professional, com si triomfar fos guanyar diners. El món dels adults educadors està ple de goril·les amb càtedra i toga, i hàbit i perfum de santedat i saviesa; però goril·les ignorants i pedants, que no tenen res més que l'amor a la seva pròpia gloria, feta de fum i de fantasia. Ja som algú. No necessitem ser considerats ni arribar enlloc per a poder ser algú. Som algú des que naixem, i la nostra dignitat és infinita, fem el que fem, i arribem a on arribem.   

És mentida que el sistema judicial defensi la justícia. És un poder més, dels molts que hi ha. Els febles, sovint, han de triar a quin poder s'acullen per a poder sobreviure. Cada poder té una energia executiva que no se suporta en la justícia natural sinó en els convencionalismes socials i polítics d'un moment i d'un lloc. 

És mentida que un càstig faci justícia. És mentida que la presó ajudi a pagar els deutes amb la societat. És mentida que un càstig pugui convèncer o ensenyar un infant alguna cosa. Si ho entén pel càstig, no ho entén. Només els pensaments poden convèncer els pensaments.

És mentida que per redimir un mal acte calgui dolor o sofriment. És mentida que la vida sigui retallar-se plaers per assolir objectius superiors; no hi ha plaer més gran que aplicar esforços per a perseguir les il·lusions més profundes del nostre cor.

És mentida que el treball hagi de ser dur, desagradable, tens, estressant, desagraït. És mentida que les relacions entre persones que treballen juntes hagin de ser de competició, de gelosia, de lluita d'interessos.

És mentida que el mal sigui volgut o permès per déu.

És mentida que déu sigui com qualsevol religió el descrigui.

És mentida que dur gorra sigui de més educació o elegància que no dur-ne, i també és mentida el contrari. I és mentida que sigui correcte treure-se-la o correcte conservar-la al cap. 

És mentida que la resignació sigui una virtut.

És mentida que les persones no siguem animals; ho som; de fet, som monos, una espècie més de monos. És mentida que allò que pensem, ho pensem per decisió pròpia, perquè aquesta mateixa decisió pròpia no es tindria per decisió pròpia. 

És mentida que l'univers sigui com el veiem, com l'escoltem, com el toquem, com el tastem, com l'olorem. Perquè les sensacions, tot allò que copsem, són sensacions generades pel nostre cervell per a comprendre una mica l'ordre dels éssers. 

Hi ha tantes mentides... Un altre dia en dic més. I un altre dia us explicaré una tècnica per saber com trencar amb les mentides que ni tan sols sabem que ho són. Hi ha exercicis, però són difícils.

.
.
.

La sobrevaloració del càstig. Micos i humans.

Imatge de Thomas Lersch a la Wikipèdia

Pobre Sapiens! Pobre mono! Castiga i castiga amb la il·lusió de convèncer aquell a qui pretén educar, fer-lo canviar una mala actitud, fer-lo rectificar... com si el dolor produït amb el càstig pogúes convèncer. Acabo de llegir un capítol de Harry Potter a on un mestre, aparentment savi i assenyat, castiga Harry fent-lo patir molt, amb el convenciment que acabarà entenent la lliçó. Quina mena de comprensió és aquella que arriba a causa del dolor del càstig? El mono Sapiens (s'ha de posar en majúscula, perquè si no, s'ofèn) sent plaer quan castiga aquell que creu que ha fet alguna cosa malament. De vegades no ho diu, que se n'alegra, però el mono té la necessitat de fer mal a aquell que ha fet mal; és molt comú, i té arrels evolutives; ja que aquest instint violent de fustigar qui fa mal ha permès al llarg de mil·lennis redreçar conductes contràries a la tribu... però... d'aquí a convèncer, hi ha un tros... 
Clar... el mono Sapiens, un cop culte, adult, gran, savi (suposadament) d'alguna manera ha de justificar l'execució d'aquest instint... i desenvolupa la ficció de l'alliçonament, de la capacitat de convicció que produeix la sanció, la penitència, el càstig... Però només els pensament poden convèncer els pensaments. 

Si alguna vegada us urgeix canviar una conducta molt perillosa, segurament castigant ho aconseguireu. Però no us enganyeu a vosaltres mateixos pensant que eduqueu. No arribareu a convèncer de gaire, a tot estirar podreu provocar por o terror en qui és castigat... i evitareu la conducta que la vostra convicció, o l'hàbit social enquistat, considera inadequada. Però no haureu convençut. Fareu més si estimeu. L'amor motiva qui és educat i desperta la seva curiositat. Però estimar no és fer petons ni afalagar ningú. Estimar és "ser-hi". Va més enllà del ritual del mono Sapiens, amb les seves baves i els seus prejudicis, i amb la seva distorsionada visió de la persona humana. Estimar és una finalitat que no s'ha de materialitzar necessàriament en cap carrincloneria. Estimar té color de sang, de suor, de presència, de silenci, de paraula... segons el cas. Paraula més que discurs. Mitjons als peus quan fa fred, més que saliva. Deixar marxar, deixar ser, més que controlar o posseïr. Oblidar-se d'un ego tan enganxós com la mel dolça, tan sobrevalorada com el mateix càstig. Estimar és estimar quan fer-ho abasta la vida i la mort, l'adéu i l'essència. Heu provat de convèncer estimant en comptes de castigant? 

Avui vinc a sopar a casa teva, va dir algú a Zaqueu... i el va transformar.

Avui estaràs amb mi al paradís, va dir algú a un lladregot assassí, i el va transformar.

Avui és un dia gran per tu, has canviat, va dir algú a un corrupte recaptador d'impostos, i el va transformar.

Si voleu, sigueu micos, i castigueu... però és suficient i és necessari i és humà assenyalar el dolor produït per la mala acció, i la llum i la tendresa i la grandesa que produiria l'acció contrària. La resta ho fa l'individu tot sol. Però si ho preferiu sigueu micos. 

.

.

Tornar a l'essència

Arreu hi ha paraules i frases preparades per a cada ocasió; tòpics, frases sentides, blocs de mots força escoltats que atorguen seguretat a qui els escriu o diu; però les paraules capaces d'ensorrar imperis es combinen de manera única i espontània, i adoren la veritat de l'instant molt més enllà d'expressions suades i sentides. L'escriptura que pot regirar entranyes i despertar ànimes adormides, i fins resuscitar les mortes, està feta de paraules espontànies que gairebé no sonen, ni resulten conegudes, ni estan gastades, ni són previsibles.

Ningú no sap gairebé res. Ningú no estar segur de res. Ningú no es lleva la màscara. Fa vergonya que rere la màscara, perfectament maquillada i preparada per a la societat i per a la microsocietat, la gent pogués descobrir el nostre ego malalt de protagonisme, de por al fracàs o al ridícul, o de ràbia vers els qui tenen més sort. Si fóssim capaços d'anar sense màscara! Si fóssim capaços de treballar per a poder oferir un rostre nu, i que aquest rostre nu fos agradable, que oblidés el jo i la brillantor tan apegalosa i marejant de l'ego; s'hi està tan bé sense el "jo"; poder "fer" sense que la llefiscositat de la identitat es fiqui entremig. Llevar-se la màscara i tenir cura del rostre real, fer-lo bo, i no que sembli bo; fer-lo humil, i no que sembli humil; fer-lo apassionat per la vida i les persones, i no tan sols que ho sembli. La màscara dóna molta calor i s'està més bé sense ella, igual com s'està millor sense roba, sense mots balmats, sense frases llefiscoses i escoltades milers de vegades que omplen un silenci que ens fa por, perquè ens situa frec a frec contra els nostres buïts. 

Tallareu les flors...

Image from kawamondrago in the wikipedia

Tallareu flors i trepitjareu els pètals; 

però hi continuarà havent flors i pètals i flaires,

i sol, i cel, i mar, i vent, i pau... 

Emmudireu versos i copejareu poetes; 

però hi continuarà havent versos, i poetes, 

i sentiments, i amor, i esperança i futur... Empresonareu cantants i sommiadors, 

i lluitadors per la llibertat i bohemis... 

Però hi continuarà havent cantants, i cançons, 

i somniadors i somnis, 

i lluitadors, i llibertat, i llum, 

i onades, i viatges i Itaques, 

i escuma blanca, i el zèfir càlid a les postes de la Mediterrània, 

i nens i nenes que saben el que està bé i el que no ho està, 

i platges de sorra de color canyella, 

i guitarres, i adolescents, i enamorats, i amants, i vida... 

Predicareu la foscor de les normes justificades per les pròpies normes, 

i el poder de les cadenes que lligueu als peus de les persones, 

i la força del pes de les lloses a on graveu els dogmes petris del vostre infern a la Terra; 

però el que sempre hi haurà serà la llum dels ulls dels qui s'enamoren, 

i l'omnipotència de la llibertat humana, 

i la claror de l'alegria que s'escampa per la natura,

i la vida que l'existència ens regala i que val infinitament més que la supervivència, 

i aquest cel tan blau dels dies esclatants, 

i la pluja viva que encén la verdor, 

i l'olor de la sal damunt la sorra, 

i tots aquells que ens estimem sense protocols ni manuals, 

ni llibres d'urbanitat ni tractats de moral i bones maneres... 

T'estimo adolescent, adolescent.

T’estimo adolescent, adolescent; amb grans, sovint la llengua fora, una ganyota de ràbia, i tot seguit una mirada dolça d’infant que se t’endú l’ànima. T'estimo adolescent, i estimo l'infant que amagues i que tant de bo conservis sempre. 

Et vull adolescent, adolescent; per traspassar límits, per fer-me enfadar quan em facis veure que els límits m'han enfonsat dins la resignació. Et vull rebel, amb la cara que tens (que ningú te la canviï), enfadat, seriós o extravertit; vull que arrenquis nos als envestigats de sempre i que obliguis l'adult que et reprimeix a topar-se amb la seva contradicció i a sentir-se furiós per haver-hi topat. Si la humanitat no tingués adolescents, estaria perduda. 

Vull que tensionis l’autoritat, la meva també; que m’obliguis a treure de mi l’ésser bo i dialogant que haig de ser si vull tenir alguna cosa a fer amb tu, si vull ser capaç de parlar amb tu; he descobert que per destralera o destraler que siguis, et rendeixes voluntàriament davant la bondat, que estimes qui va de cara, i que obeeixes amb espontaneïtat qui no apel·la a l’obediència per a educar-te; he descobert que no ets un monstre, que ets un ésser adorable, i adorablement rebel, i que el teu paper social com a motor del progrés i com a destructor de normes enquistades és l’única esperança de la societat humana.

T’estimo adolescent, adolescent; amb l’estètica que arrenca exclamacions, amb els costums que escandalitzen els qui han arribat a algun lloc, amb la iniciativa de córrer riscos per assolir somnis, amb els ideals a la pell, amb la convicció que el món es pot transformar, amb la gosadia de no acceptar límits infundats, amb la provocació d'ensenyar aquells trossos de cos que els adults temen per a tensionar els repressors i gaudir de la teva vida. Un dia, quan ja no siguis adolescent, t’hauran convençut que és impossible canviar el món, i estaràs una mica menys viu, i una mica més lluny de la veritat.

Necessito que omplis els instituts, que obliguis els professors a queixar-se de tu i a dir que estàs molt adolescent. Seria una aberració que afirmessin amb raó, que estàs vell, que ets gran, que trepitges només el terreny segur, que no vols anar més enllà del que està programat i escrit. Si no fos per tu, l’obediència, amb la seva foscor inhumana, seria la llei de la humanitat i no hi hauria progrés.

T’estimo adolescent, adolescent; vull que em qüestionis, que em critiquis, que em contradiguis, que em posis a prova, que t’enfadis amb mi, que et reconciliïs amb mi, que m’exigeixis un tracte igualitari, que reclamis ser tingut en compte com adult jove, que lluitis per la llibertat, que busquis la independència personal, que em demanis i m’exigeixis que t’estimi però de lluny, sense intervencionismes innecessaris. Si no fossis així, si no fos pel que ets ara, no tindries gaire futur.

T’estimo, adolescent. Sigues adolescent encara que et diguin que ho ets massa.
.
.

Córrer i, per córrer, no arribar a on cal?

Correm tant que ens perdem l'últim sentit de la raó d'avançar. Volem produir tant, que menystenim la importància d'asseure'ns i somriure. Somriure i asseure'ns, i parlar sense neguit, i no jutjar, i no creure'ns superiors a ningú per raons d'edat, càrrec, aspecte...

Som esclaus inconscients de la utilitat, i aquesta adoració de la utilitat fa inútil el poder que tenim a les mans per a convertir en or l'acer o la llauna. No ens creiem que tenim a les mans el poder de convertir en or l'acer o la llauna. I acabem per renunciar a fer-ho.

Necessitem lentitud, un pas pausat i decidit, mirar més i xerrar potser menys, posar els mitjons als peus d'aquell que té fred, per ensenyar-lo a estimar, més que no pas perdre'ns en discursos racionals sobre l'intercanvi d'interessos a les relacions humanes. En tota relació humana, hi ha alguna realitat més profunda que l'interès. I l'interès potser ens situa a l'alçada dels rinoceronts. 

Necessitem perdre el temps amb aquells a qui hem d'ensenyar a estimar. Necessitem oblidar la ruqueria dels nostres problemes per acostar-nos al terreny sagrat dels problemes dels infants.

Com aquell que fa dos dies que no beu, i que té molta set, qui no rep cap mena d'amor, té set d'amor, i resta fascinat quan troba una font perduda enmig d'un bosc d'on hi raja amor, que és incondicional o no és amor. 

Com aquell que fa tres dies que no menja, qui no rep amor, té fam d'amor, i resta astorat i paralitzat quan algú li ofereix un amor incondicional, que no seria amor si no fos incondicional. 

Però la incondicionalitat és una característica proscrita als temps que vivim; es confon amb submisió, amb lliurament, amb esclavatge, amb resignació... perquè no s'entén que es pot estimar i alhora exigir la llunyania i la independència respecte aquell a qui estimem. Encara diria més; no es pot estimar si no hi ha una cert espai per a la llibertat, i una absoluta independència individual. És aquesta llibertat i aquesta independència la que fan possible el caràcter incondicional de l'amor.

Hauríem d'aprendre a veure les presències invisibles a les bambolines del gran teatre de l'existència, i no dir a ningú que les veiem, per tal que les presències no marxin, i ens continuïn regalant la seva proximitat sensible. Tot té un sentit que encaixa. Les sorprenents coincidències. L'evidència que mai no explicarem. Els objectes que cauen i es mouen. El poder executiu d'aquell altre lloc que hem vist i experimentat i que mai no explicarem a ningú. Allò que sabem sense mèrit i que ens impedeix creure. Com creure quan se sap? 

Els qui travessen de nit els Pirineus.

Adoro la petita paraula escrita amb plor i angoixa en un racó de bosc que ningú no veu, ni publica, i amb la qual ningú no especula, perquè la petita paraula, quan neix, és ella el punt d'arribada i tot l'objectiu cercat, sense especulacions comercials ni promocions editorials, ni presentacions egofíliques, ni targetons, ni glòries. 

La paraula, avui, que evoca l'exiliat, l'empresonat, el perseguit, el fill orfe de pare viu, l'esposa vídua de marit segrestat en vida. 

I aquí, pels carrers i les places, dins les escoles i a les universitats, autòmates amb ulleres de marca i tern i corbata, i un estrany somriure delicat, que oculta l'intens desig que els exiliats continuïn exiliats, que els empresonats no surtin de la foscor de les seves cel·les, que els seus fills els plorin i que a les seves esposes els sagni el cor. Erúdits que aplaudeixen la tortura freda als empresonats i les seves famílies, i ho fan amb pas prudent, amb formes exquisides, com els grans panteons del cementiri de Terrassa que per fora són peces barroques de perfecció contundent i per dins amaguen els budells podrint-se d'un cos que ja no és res.

Veig les teves galtes inflades, menjant porres i cafè amb llet, i els teus ulls riallers i murris, mentre l'efecte de la teva incompetència plora dins d'una presó, al pati d'una escola, al pupitre d'una aula, o en un pis de Barcelona o de Terrassa. El teu patriotisme esdevé la ruina i el fracàs de la teva professió, que havia de ser gran, però que has convertit en instrument de dolor i d'odi. La por dels altres ha encimbellat el teu poder, però la por cansa, i cada vegada a la por se li escapen més i més presoners. I cada persona que deixi de tenir-te por afebleix el poder de la teva injustícia.

Quanta gent plora sense que el seu plor sigui sentit. Vull escriure d'ells i no dels monstres refinats que ensenyen formes i empesten l'ambient amb sentors d'hipocresia i de buidor existencial. Vull caminar al costat dels qui travessen de nit els Pirineus tractant de no ser descoberts per aquells que juguen a caçar rojos, pels soldats del gran déu inventat per reis i cardenals de cor gèlid.

Els poders inhumans que esclafen persones escampen el seu poder des del Iemen al règim monàrquic autoritari espanyol actual, hereu del franquisme, experiment de la tecnocràcia neofeixista, que es disfressa de democràcia per a controlar les eines de la manipulació i de la injustícia. Ens arrosseguem entre els vigilants del sistema, entre els guardians de morals i formes; majordoms, escolanets, bisbetons... tan preparats amb l'esquelet intelectual del coneixement, però sense carn, sense sang, sense pell, sense sexe, sense amor per la llibertat, sense llum als ulls... Enric, tens els ulls tristos, per què? El poble sempre té rao, i quan la llei diu que no la té, potser qui no la té és la llei, perquè al capdavall, la llei ha de néixer del poble. La llei de cada poble ha de néixer de cada poble.

No tenim por. El pitjor que ens pot passar és la mort, i no és tan greu si hem viscut lliures... i no és tan greu si hem viscut plenament lliures. Per què els ulls tristos?