La sobrevaloració del càstig. Micos i humans.

Imatge de Thomas Lersch a la Wikipèdia

Pobre Sapiens! Pobre mono! Castiga i castiga amb la il·lusió de convèncer aquell a qui pretén educar, fer-lo canviar una mala actitud, fer-lo rectificar... com si el dolor produït amb el càstig pogúes convèncer. Acabo de llegir un capítol de Harry Potter a on un mestre, aparentment savi i assenyat, castiga Harry fent-lo patir molt, amb el convenciment que acabarà entenent la lliçó. Quina mena de comprensió és aquella que arriba a causa del dolor del càstig? El mono Sapiens (s'ha de posar en majúscula, perquè si no, s'ofèn) sent plaer quan castiga aquell que creu que ha fet alguna cosa malament. De vegades no ho diu, que se n'alegra, però el mono té la necessitat de fer mal a aquell que ha fet mal; és molt comú, i té arrels evolutives; ja que aquest instint violent de fustigar qui fa mal ha permès al llarg de mil·lennis redreçar conductes contràries a la tribu... però... d'aquí a convèncer, hi ha un tros... 
Clar... el mono Sapiens, un cop culte, adult, gran, savi (suposadament) d'alguna manera ha de justificar l'execució d'aquest instint... i desenvolupa la ficció de l'alliçonament, de la capacitat de convicció que produeix la sanció, la penitència, el càstig... Però només els pensament poden convèncer els pensaments. 

Si alguna vegada us urgeix canviar una conducta molt perillosa, segurament castigant ho aconseguireu. Però no us enganyeu a vosaltres mateixos pensant que eduqueu. No arribareu a convèncer de gaire, a tot estirar podreu provocar por o terror en qui és castigat... i evitareu la conducta que la vostra convicció, o l'hàbit social enquistat, considera inadequada. Però no haureu convençut. Fareu més si estimeu. L'amor motiva qui és educat i desperta la seva curiositat. Però estimar no és fer petons ni afalagar ningú. Estimar és "ser-hi". Va més enllà del ritual del mono Sapiens, amb les seves baves i els seus prejudicis, i amb la seva distorsionada visió de la persona humana. Estimar és una finalitat que no s'ha de materialitzar necessàriament en cap carrincloneria. Estimar té color de sang, de suor, de presència, de silenci, de paraula... segons el cas. Paraula més que discurs. Mitjons als peus quan fa fred, més que saliva. Deixar marxar, deixar ser, més que controlar o posseïr. Oblidar-se d'un ego tan enganxós com la mel dolça, tan sobrevalorada com el mateix càstig. Estimar és estimar quan fer-ho abasta la vida i la mort, l'adéu i l'essència. Heu provat de convèncer estimant en comptes de castigant? 

Avui vinc a sopar a casa teva, va dir algú a Zaqueu... i el va transformar.

Avui estaràs amb mi al paradís, va dir algú a un lladregot assassí, i el va transformar.

Avui és un dia gran per tu, has canviat, va dir algú a un corrupte recaptador d'impostos, i el va transformar.

Si voleu, sigueu micos, i castigueu... però és suficient i és necessari i és humà assenyalar el dolor produït per la mala acció, i la llum i la tendresa i la grandesa que produiria l'acció contrària. La resta ho fa l'individu tot sol. Però si ho preferiu sigueu micos. 

.

.