Una estona i prou

Fa un més i dos dies que aquest blog té un lector menys; si més no, un lector viu menys. Fins ara no n'he pogut parlar. Tampoc no tinc gaire clar que en pugui parlar ara. La vida és molt rara. I hi ha moltes coses que fan ràbia. I hi ha moltes coses que no saps com dir. ¿Com es diu t'estimo sense que soni fals quan tens ganes de dir-ho, però et fa vergonya dir-ho, i no saps per què et fa vergonya dir-ho, perquè el que vols dir és cert? ¿Com ho hem de fer per exclamar-nos contra els pobres mal parits que ens van manipular de jovenets perquè ens creguessim una existència que era un combat entre el diable i déu per aconseguir les ànimes dels pobres pecadors? ¿Com pot aconseguir dir algú que aquest adoctrinament fou un abús emocional que deixa seqüeles de per vida quan, malgrat que avui l'adult que aquell jovenet ara és sap que tal adoctrinament no proclamava res real sinó una ficció malaltissa, el moment i la manera com fou imposat fan que l'adult tingui por del que sap que és fals, i que mai el cor no pugui confiar en una raó clara que ens mostra una existència objectiva, bella i tendent a la llum i la llibertat? ¿Qui dóna les respostes a les preguntes urgents que l'absurd aparent de la vida llança sense mots? ¿Per què no respon aquell que jo sé que de gust em respondria si pogués car havíem parlat sovint de la vida i de la mort, i dels misteris i incògnites que es deslliguen i que algun dia quan ens moríssim sabríem? ¿A on haig de reclamar l'absurd d'una educació que no m'ha preparat per l'adéu i per la incertesa, que ha fet servir la por, que m'ha descrit dogmàticament un déu monstruós, que no m'ha construït com a home lliure sinó com a ésser que es va abraçar a un conductisme ontològic propi de bèsties atemorides? ¿On són els educadors que tenien por de la llibertat? ¿On són els qui s'anomenaven científics, però que vitalment s'abraçaven a la menys científica de les actituds? 

A cara descoberta, i amb absoluta sinceritat, els dirigeixo aquestes preguntes que no em respondran, perquè alguns són morts, i els que són vius continuen abraçats a les ficcions mitològiques que encadenen vides i que tanquen les portes de la llibertat.

Els nens continuem estimant La Vall del Riu Vermell; amb flauta, amb guitarra, a viva veu. Sentim que trobarem a faltar un somriure. No necessitem pensar en judicis, acusacions, càstigs, penes, dolor, odi... Sabem que ningú amb l'endins positiu pot desitjar el sofriment de ningú altre en nom de la justícia. La justícia mai no pot incrementar el mal. La justícia consisteix en destruir el mal, no pas en destruir qui l'ha comès. Cap missatge d'origen diví pot dubtar o negar l'acollida de déu, que sempre s'ofereix a qui el necessita. Si déu negués a les seves criatures la possibilitat de canviar, si les enfonsés en situaciones definitives d'enquistament racional, de congelació del temps pel canvi, sense que la criatura hagués arribat encara a la claredat de triar el bé, quin déu tan estrany que seria! ¿Per què divinitzar un llibre si en algunes de les seves pàgines se li nega a déu el poder de perdonar? Quin càstig tan estrany, el que s'aplica sense contemplar la rectificació i la millora del castigat! Tal càstig s'hauria d'anomenar venjança, i la venjança és una forma d'odi que no destrueix el mal sinó que el sosté, l'incrementa, el produeix... La venjança és l'antítesi de déu, que treballa per al nostre nou naixement cada matí quan ens despertem. Un déu que sosté una eterna maldat i ho anomena justícia? Per què enganyeu els nens així?

Una muntanya, un bosc, un rierol, la molsa de la roca, una platja, un mar esvalotat, els peixos del mar, la flauta, la guitarra, la pau, la dolçor, les rialles, la broma, la constància en l'amor, la vulnerabilitat reconeguda, l'amor, l'admiració, l'esperança, la música, el treball, sobretot el treball, molt de treball noble, la noblesa de treballar i de lluitar per la vida, la naturalitat, l'acollida, el bon tracte, la paternitat, ser pare, ser bon pare, ser amic, ser ajut, ser esperança, ser pacient, ser alegrement optimista, estar viu... I tot això aconseguit en les pitjors de les circumstàncies! Això és educació, el que realment sento que em salva de tota la misèria!

Aquest últim paràgraf és el regal que déu m'ha fet amb una vida que se n'ha anat una estona; una estona i prou.

Més de bèsties. Els vents antihumans que corren.

Reivindico l'alegria de Benedetti, en un món que lapida els qui són mossegats per gossos, o els qui moren quan la seva barca és copejada per una bal·lena. Ser mossegat o morir a mans d'un animal, en una societat com la de la segona dècada del segle XXI, et converteix immediatament en culpable, en invasor destructiu de la natura salvatge. Els senglars tenen dret a sortir del mar i mossegar una senyora que pren el sol, però els sapiens no podem ni tan sols explicar que un gos ens ha mossegat, perquè segons l'onada antihumana d'aquests temps, si ens ha mossegat, necessàriament li hem fet alguna cosa, encara que siguem nenes jugant en un parc infantil; si ens mossega un gos ingressem immediatament dins del grup dels enemics dels animals.

Si fa no fa, això prediquen algunes persones infantilitzadores dels adults animals no humans. Persones que no comprenen la llei de la naturalesa. S'inventen les seves pròpies i ensucrades normes antropocèntriques i antropomòrfiques, que acaben insultant i humiliant els mateixos animals no humans que creuen protegir.

Vivim un món de pobres bèsties esclaves: Jau! Aixeca't Pixa! No pixis aquí! Pobrisso! Reiet meu! T'agafo la caca! Oh, que grossa l'has fet! Oh, com molesten aquests nens! No fa res! És el rei de la casa! Bé... vull dir... del piset! 

Ai senyor!

No són més bons que nosaltres, ni més dolents; són més febles, i nosaltres, com animals més poderosos, estem destruint el seu món.

 

Que no us mossegui un senglar! Déu me’n guard! Si us mossega, a més a més del dolor de la mossegada i del perill de les malalties habituals que aquestes pobres bèsties a causa de la sobrepoblació i pressió humana sofreixen, patireu assetjament per part dels i les infantilitzadors/ores dels animals adults. 

Us diran que si us han mossegat és perquè els heu fet alguna cosa, que els animals mai no ataquen si no és que se’ls ha atacat abans. Tant se val que hagin mossegat la vostra filla petita quan jugava a la platja, o quan passejava per la vorera; si l’han mossegada, diran que alguna cosa els ha fet, perquè els animals són bons, i els humans dolents; com si els humans no fóssim animals! 

Jo reivindico el dret que tinc com a humà de ser animal; és el que sóc, i qualsevol diferència que observi entre el que el meu món anomena animal i jo és una tendència antropocèntrica, una deformació de la nostra pròpia percepció, que ens fa veure a la nostra mateixa espècie com a centre del univers; els animals i nosaltres; com si no fóssim animals! Qualsevol animal, si la seva activitat mental li ho permet, fa (o faria) la mateixa diferència, i es creu (o creuria) diferent a la resta d’espècies. Els lleons pensarien que a la Terra hi ha els lleons i els animals; els goril·les de muntanya dirien que al planeta hi ha els goril·les i els animals; entre els animals, situarien com a monstruosos, els humans; excepte els animals domesticats, que ens veurien/veuen com a amos protectors, com a "papes" o "mames", en una relació de submissió/dependència que no deixa de ser una forma d’esclavatge, d'obediència constant i absoluta. Un dels pitjors maltractaments inconscients de quasevol individu és el de ser mascota.

Com animal sóc territorial i defenso el meu territori, la meva ciutat, la meva casa. Com animal, defenso les meves cries. Com a animal humà, em nego a tenir per esclau cap altre animal; em nego a tenir-lo a casa i fer que m’obeeixi en tot; i encara menys em nego a tractar-lo com un nen petit quan és, de fet, un adult, i com a tal té una dignitat. Com a humà, em nego a impedir-li que visqui en llibertat, dins del seu hàbitat natural; la llibertat, amb tots els seus riscos, dificultats i perills, és un dret i un deure natural de tot individu viu, i jo em nego a impedir-li la vida que la natura ha seleccionat per a ell, la recerca natural dels aliments, els espais naturals que necessita i que la civilització humana s’està carregant per interès capitalista.

Ara bé, si em mossega un animal d’una espècie diferent a la meva, la culpa no és meva, el seu atac no implica una agressió previa per part meva; els animals prenen decisions com també les prenem nosaltres, i sovint són decisions violentes lligades a pulsions de defensa i d’atac per protegir territoris i cries; poden atacar sense que per part de cap altra bèstia hi hagi un atac, n’hi ha prou amb què tinguin por, o amb què recordin altres males experiències amb humans. No són més bons que nosaltres, ni més dolents; són més febles, i nosaltres, com animals més poderosos, estem destruint el seu món. Si una espècie més intel·ligent que nosaltres, d’un altre planeta, arribés i ocupés la terra, probablement també ens estimaria molt, tindria cura de nosaltres, ens donaria de menjar, però per altra banda, també destruiria el nostre hàbitat, se’ns menjaria, ens explotaria en granges i ens tindria com a mascotes; tot alhora. Les espècies s’han relacionat així sempre des de les primeres formes de vida que van aparèixer a l’univers. Ens vam trobar aquesta bestiesa ontològica en el moment de néixer; no és un invent nostre; la vida fa pujada.

Propòsits pedagògics

OBJECTIUS PROFESSIONALS PER AL CURS 2022 2023

-Que cada hora de classe tingui un element sorprenent.

-Que cada hora de classe tingui un moment hilarant.

-Exigir silenci. Regalar gaudi.

-Fer-los sentir importants, grans, creadors.

-Atendre els tristos.

-Integrar els solitaris.

-Complir allò que prometo.

-Reforçar l'essencial, cercant la comprensió profunda.

-Estimar.

-Ubicar els aprenentatges transversals enmig dels curriculars.

-Fer pedagogia dels mètodes i de l'ordre en l'elaboració dels treballs.

-Incrementar els coneixements informàtics de cada alumne mitjançant la seva aplicació al treball de la matèria.

-Fomentar i educar la recerca.

-Fomentar la lectura.

-Treballar l'alegria.

OBJETIVOS PROFESIONALES PARA EL CURSO 2022-2023

-Que cada hora de clase tenga un elemento asombroso.

-Que cada hora de clase tenga un momento hilarante.

-Exigir silencio. Regalar disfrute.

-Hacerles sentir importantes, grandes, creadores.

-Atender a los tristes.

-Integrar a los solitarios.

-Cumplir lo que prometo.

-Reforzar lo esencial, buscando la comprensión profunda.

-Amar.

-Ubicar los aprendizajes transversales en medio de los curriculares.

-Hacer pedagogía de los métodos y del orden en la elaboración de los trabajos.

-Incrementar los conocimientos informáticos de cada alumno mediante su aplicación en el trabajo de la materia.

-Fomentar y educar la investigación.

-Fomentar la lectura.

-Trabajar la alegría.

Multiformitat

Tens un "credo" propi, lligat a la manera de fer i de pensar d'un temps determinat, d'un lloc determinat i d'uns grups humans determinats? És sols un credo més enmig de l'immens ventall de persones diferents de totes les èpoques, llocs i grups socials i ètnics. Podríem dir que tens aquest credo pel fet d'haver nascut en el lloc i el moment en què ho has fet.

Davant d'aquest atzar i aquesta diversitat, no té gaire sentit considerar que el teu credo és l´únic encertat, l'únic necessari per contactar amb el déu veritable, l'únic que et pot aconseguir la vida enllà de la mort i la felicitat eterna, o, encara pitjor, l'únic que et pot salvar del càstig etern que el teu credo predica.

No pretenguis que el teu credo sigui l'únic possible; seria el mateix que afirmar que només els qui han tingut la sort de néixer en el teu temps, en el teu lloc i en el teu grup gaudeixen del privilegi de no desaparèixer amb la mort o de no patir eternament. Si ho afirmes així, estàs descrivint i afirmant un déu injust i parcial, més cruel que qualsevol dels humans.

El món d'avui és una evidència viva de la multiculturalitat i de la diversitat en general; no tan sols a causa de la pluralitat d'ètnies, sinó també per la diversitat d'opinions, maneres de viure, valors, prioritats, estètiques, morals, expressions, ideologies... I aquesta diversitat no és conseqüència del "mal" com insinuen les branques més integristes d'algunes religions, sinó que és conseqüència de l'ADN humà. Els humans posseïm una riquesa mental que tendeix a la diversitat a la multiformitat, a l'experiment constant. Si déu existeix, és ell el qui ha permès que siguem així, o, si més no, el qui ha pensat una existència en la qual els humans hi som i som així: multiformes, incapaços de viure engabiats dins d'uns únics i immutables valors, estètiques, idees, cultures... Quin sentit tindria que el déu que ens ha atorgat aquesta qualitat ens condemnés per aquesta mateixa qualitat?

¿Tienes un "credo" propio, ligado a la forma de hacer y de pensar de un tiempo determinado, de un lugar determinado y de unos grupos humanos determinados? Es solamente un credo más en medio del inmenso abanico de personas distintas de todas las épocas, lugares y grupos sociales y étnicos. Podríamos decir que tienes ese credo por haber nacido en el lugar y en el momento en que lo has hecho.

Ante este azar y esta diversidad, no tiene mucho sentido considerar que tu credo es el único acertado, el único necesario para contactar con el verdadero dios en caso de que exista, el único que te puede conseguir la vida más allá de la muerte y la felicidad eterna, o, peor aún, el único que te puede salvar del castigo eterno que tu credo predica.

No pretendas que tu credo sea el único posible, ni que sea el único que acierta por el hecho de ser el tuyo; sería lo mismo que afirmar que sólo quienes han tenido la suerte de nacer en tu tiempo, en tu sitio y en tu grupo gozan del privilegio de no desaparecer con la muerte o de no sufrir eternamente. Si así lo afirmas, estás describiendo y afirmando un dios injusto y parcial, más cruel que cualquiera de los humanos.

El mundo de hoy es una evidencia viva de la multiculturalidad y de la diversidad en todos los campos; no únicamente debido a la pluralidad de etnias, sino también a causa de la diversidad de opiniones, modos de vivir, valores, prioridades, estéticas, morales, expresiones, ideologías... Y esta diversidad no es consecuencia del "mal" como insinúan las ramas más integristas de algunas religiones, sino que es consecuencia del mismo ADN humano. Los humanos poseemos una riqueza mental que tiende a la diversidad, a la multiformidad, al experimento constante. Si Dios existe, es él quien ha permitido que seamos así, o, al menos, quien ha pensado una existencia en la que los humanos existimos y somos así: multiformes, incapaces de vivir enjaulados dentro de unos únicos e inmutables valores, estéticas, ideas, culturas... ¿Qué sentido tendría que el dios que nos ha otorgado esa cualidad nos condenara a causa de esta misma cualidad?

El problema d'un ésser humà és el meu problema. La necessitat d'un ésser humà és la meva necessitat. El sofriment d'un ésser humà és el meu sofriment.

 

Com criden els fatxots, els neocon, els qui només miren els seus drets i en canvi els dels altres pobles se'ls en refoten. Es planten davant del sofriment humà i no veuen res i entenen menys; se'n riuen dels qui es veuen abocats a morir en la recerca d'una vida millor per a ells i per als qui estimen. Per sentir-se algú, menyspreen els febles. Fan del prejudici el seu credo; mal pensen i acusen sense saber. Sense saber, generalitzen, sense ni tan sols comprendre el significat del mot generalitzar. Sense saber, acusen i odien. Sense saber, pretenen escampar una actitud de rebuig, una persecució. La seva veu és el bram esverat de la bèstia que defensa el territori mentre defeca per marcar els límits mentre mossega els qui busquen una vida millor. La bandera que enarboren amb orgull és l'evidència pública i vergonyosa de la seva ignorància humana. Ignoren un sofriment que consideren aliè només per la nacionalitat o la raça dels qui el pateixen.

El problema d'un ésser humà és el meu problema. La necessitat d'un ésser humà és la meva necessitat. El sofriment d'un ésser humà és el meu sofriment.

Como gritan los fachotes, los neocon, aquellos que sólo miran sus derechos y que ante los derechos de los demás pueblos exhiben indiferencia o desprecio. Se plantan frente al sufrimiento humano y no ven nada y entienden menos. Se ríen de quienes se ven forzados a morir en su búsqueda de una vida mejor para ellos y para aquellos a quienes aman. Para sentirse alguien, desprecian a los débiles. Hacen del prejuicio su credo; piensan mal y acusan sin saber. Sin saber, generalizan, sin ni siquiera comprender el significado de la palabra generalizar. Sin saber, acusan y odian. Sin saber, pretenden contagiar una actitud de rechazo, una persecución. Su voz es el bramido asustado de la bestia que defiende el territorio mientras defeca para marcar los límites mientras muerde a quienes buscan una vida mejor. La bandera que enarbolan con orgullo es la evidencia pública y vergonzosa de su ignorancia humana. Ignoran un sufrimiento que consideran ajeno sólo por la nacionalidad o la raza de quienes lo sufren. 

El problema de un ser humano es mi problema. La necesidad de un ser humano es mi necesidad. El sufrimiento de un ser humano es mi sufrimiento.

Amor i felicitat

Els mots "amor" i "felicitat" són els que comprèn menys l'humà sapiens quant al seu significat.

.

.

.

.