"INFANCIA CLANDESTINA" de Benjamín Ávila. La tragèdia dels desapareguts. La tragedia de los desaparecidos.

L'Argentina sempre m'ha atret de manera estranya. Val a dir que tinc la intuïció que la força de l'existència mira amb especial atenció el procés d'aquest país, tot el que hi va passar i tot el dolor provocat. Per això avui us recomano una pel·lícula tan angoixant com entranyable, que encara es projecta als cinemes, i que tinc ficada a dins meu.

INFANCIA CLANDESTINA

“Infancia clandestina” és la descripció del profund contrast entre la humanitat quotidiana d'un nen/adolescent d'onze anys, i la inhumanitat establerta d'un règim dictatorial que exterminava les persones que no acceptaven l'absoluta manca de llibertat i que lluitaven per a restablir les normes del joc democràtic al seu país. És l'amor d'uns pares pels ideals de la llibertat i per la seva pàtria. L'amor d'aquests mateixos pares pels seus fills. L'amor del fill pels ideals dels pares, per la noia de la qual s'acaba d'enamorar, per l'àvia. L'odi de la maquinària inhumana del règim. La música com a tou de la carn de la vida de cada dia a la clandestinitat, on fins el nom de les persones no era el que era, i els amics havien d'arribar a casa amb els ulls tapats per evitar que si els agafaven no poguessin, en alguna de les tortures, delatar-los.

Avui, el dictador Videla, que fou indultat per un dels “presidentes” de la república, és a casa seva, i té la indecència de continuar defensant la política de llençar al mar els dissidents. Després de destruir tantes famílies, de provocar tant de dolor, d'esdevenir tan miserable... la mateixa república a la qual va tiranitzar li permet d'estar-se a casa seva i de continuar escopint merda als mitjans de comunicació.

Us recomano amb anhel aquesta pel·lícula.

CORRECCIÓ!!!
El comentari que trobareu més avall, d'Antoni Kirchner,  desmenteix aquesta informació. Videla va deixar d'estar en arrest domiciliari al 2008 i és a una presó militar complint condemna.

Qualsevol objectiu nacional o polític només té sentit si arriba per procediments democràtics i humans. Canviem la dinàmica de la història.

Fins avui, a la història, els compromisos i les complicitats internacionals només han aparegut rere l'esperó dels interessos. Les nacions s'han ajudat entre elles quan han tingut alguna cosa a guanyar. Els ideals internacionals de cooperació, harmonia i fusió només s'han materialitzat si darrere del visible hi han reposat, amb una força prou convincent, un bon feix de promeses de mercat, de negocis potencials, de guanys palpables. 

Les nacions, són, si fa no fa com les persones: façana de dignitat que cobreix un substrat animal amb aparent bona voluntat però profundament instintiu. Que li expliquin a França quan va ser envaïda per Hitler al 1939 davant la diplomàcia ofesa d'Anglaterra i dels Estats Units, que van deixar que cremessin França sense intervenir-hi. Els japonesos van haver de bombardejar Pearl Harbour perquè l'oncle Sam prengués consciència que calia entra a la guerra. Encara que mai no ho diran, a les digníssimes nacions democràtiques els importa ben poc el futur de les altres nacions si no tenen una raó prou convincent per a comprometre's en la seva ajuda; i aquesta raó, fins avui, ha estat el diner, l'energia o la supervivència.

És per això que la violència no és la solució per a cap fita. Les victòries definitives són les de la humanitat, les del respecte, les del convenciment de les persones. Cal canviar la dinàmica sanguinària de la història. Cal dedicar tots els esforços a convèncer l'oponent, apel·lant a la seva humanitat, abans que l'oponent no es converteixi en enemic. Els enemics no raonen; els oponents encara són humans; o intenten ser-ho, encara que pugui no semblar-ho. 

La humanitat dels oponents és la societat civil que pensa, que sent, que estima, que posseeix empatia, que respecta, que opina. La humanitat de les nacions (de les properes i de les llunyanes) és la seva gent, les seves famílies. Les complicitats i compromisos que cal buscar amb urgència són els de la consciència de les persones que sostenen les nacions. Cal convèncer la gent del fet que ells i elles han de ser les columnes dels governs i dels estats, sense por i sense mandra. 

La guerra és l'enemic de tothom; del qui guanya i del qui perd. Dins del vaivé macabre de l'onada de la guerra, ara moren les famílies estimades dels uns, i després, quan l'onada torna enrere, moren les famílies estimades dels altres. La guerra és la destrucció de la humanitat, d'una nació i de l'altra. Les victòries definitives són les que s'assoleixen en la pau, amb la força de la consciència democràtica i de la humanitat de les persones. És urgent de cercar complicitats i compromisos humans per aconseguir la independència i la llibertat de tots els pobles.

“Hauré de sentir, temps a venir, com molts estrangers retrauran a França alguns ponts que no han estat volats, alguns pobles que no han cremat i tots els homes que no hauran mort. Però és tot el contrari, exactament el contrari, el que a mi m'impressiona tant. És la nostra immensa bona voluntat de tapar-nos els ulls i les orelles. És la nostra lluita desesperada contra l'evidència. Encara que res no pugui servir de res, fem saltar els ponts, tanmateix, per tal de jugar aquest joc. Cremem pobles de debò per jugar el joc. I és per jugar el joc que moren els nostres homes.”

Antoine de Saint Exupery.

PILOT DE GUERRA

Serra d'Aralar. Aralarko San Migel Santutegia. Lekunberri.

La Serra d'Aralar és un gran massís càrstic situat entre les províncies de Guipúscoa i Navarra. El paisatge és ple de valls cobertes sempre d'herba, coves, simes, fòssils del fons marí, fagedes... L'ocupació de l'indret des de la prehistòria permet trobar-hi dòlmens i d'altres sorpreses, algunes encara per descobrir.

A la Serra d'Aralar s'hi troba el santuari de Sant Miquel, a prop del poble de Lekunberri.