Fotografia en mots del capvespre del 30 de maig. Consciència del temps i del moment.

.

Es pon el sol del 30 de maig, i el cel enrogeix.
Ajagut al llit, amb la finestra oberta, observo les filagarses de boira que s'acarabassa i penso que ja fa un mes que van operar el meu pare, i que d'aquí a un més deixaré de veure els meus companys de feina més joves. I encara un mes més enllà, seré (serem) a Tarifa, potser sopant a la sorra de Caños de Meca.
El temps passa molt de pressa quan el vivim intensament centrats en el present; i no em refereixo al “dia” present, sinó a “l'instant” present.
El temps és dolç i agraït quan el pèndol viu reposant a l'instant present.
De tant en tant, però, ajagut al llit i amb la finestra oberta sense fer res, va bé pensar en el temps i adonar-se del moment, de l'estació, de la calidesa, de la llum.
El bo de l'existència és que no ens poden fer fora de l'univers; passi el que passi sempre som. I si no som, no podem pensar que no som. Venim a ser com fulles que el vent s'endú, que el vent fa volar, girar, avançar i retrocedir. Ben ruques serien les fulles si s'amoïnessin pel seu destí. Què en traurien? Potser sí que podem decidir coses, i ho intentem, i ho fem, i ho hem d'intentar, i ho hem de fer; però a l'últim, un cop ja hem pres la decisió, potser ens adonem que no en podíem haver pres cap d'altra, o que potser sí, però tant se val, perquè només se'n pot prendre una. I el temps avança, i cada vespre el cel enrogeix, i continuem vius; i si no som vius, no ens podem pas queixar.
Miro ara el cel i encara és més roig.
El torno a mirar i ja ha caigut la foscor, brilla el primer planeta. Si trec el telescopi al balcó, sabré quin és. Però és hora de sopar.

.

Conte Vienès

.

(Finalista al Premi Víctor Mora de l'Escala a l'any 2007)

.

.

.

Fuma amb la finestra oberta.
-Déu, com plou, no s’acaba mai la pluja d’aquest país.
L’aigua amara constant les façanes fosques de la Viena imperial. Sempre li ha agradat la pluja, i el cel que sembla a punt de caure, i la gent caminant pels carrers, amb gavardines humides dessota paraigües negres. Sempre ha tingut la sensació que la pluja dignifica la ciutat escampant sentors essencials, reviscoladors d’infanteses enyorades. Pensa també en la solitud que li regalen els qui té a prop, en el futur incert d’aquesta Viena grisa que ja no és el que era. Si més no, això diuen els més grans. Ella només la pot comparar amb la Viena que recorda de la seva infantesa al Prater: les dolces de sucre, els vestits de color de rosa, els pares divins, sants, adorables, sense defectes, que ara esdevenen carcellers de necessitats inconfessables.

“Després de tot, no hi haurà guerra” –estrafà una veu berlinesa, artificiosa i magnificent – “Àustria és ara una part més d’Alemanya. Hitler ho ha aconseguit sense ni tan sols engegar un tret, tal com havia promès. Aquest temps, aquesta pau que ningú no esperava, finalment és aquí. Hitler és un mestre de la política, un home d’estat més gran que Napoleon, perquè està conquerint el món sense que la guerra
sigui necessària...”

Apaga la ràdio. S’ajeu damunt del llit.
La porta de l’habitació grinyola.
-Nena, puc passar?
Entra sense esperar resposta. S’acosta al llit. La noia s’incorpora i s’asseu amb indiferència. La dona titubeja, no sap com començar.
-Ja has pensat què faràs amb la teva vida?
La noia calla durant uns segons.
-Si ja ho has pensat tu, per què ho haig de fer jo? –deixa anar de cop.
La dona fa silenci. Les pupil·les li tremolen.
-Mai no m’hauria afigurat que em sortiries així. –es posa la mà al front, com si tingués mal de cap, amb expressió de profunda tristor.
-Quin disgust, oi? que jo no hagi sortit com la teva princesa... –la veu de la noia destil·la ironia.
-No tens raó.
-I tant, que la tinc; i tu ho saps.
-La teva germana s’ha guanyat ben sola tot el que té. I ha sabut treballar per aquest país –s’atura, panteixa tota sufocada -. I també ha estat capaç de perdre-ho tot per Àustria i per la llibertat. I pensa que per a mi tampoc no és gens fàcil tenir una filla a dotze mil quilòmetres.
-No pateixis, que segur que l’Ilsa està gaudint com una reina a Califòrnia. Potser fins i tot acaba sent una estrella del cinema.
-Com pots tractar aquesta qüestió amb tanta frivolitat? Ni que no fos la teva germana, hauries de tenir més respecte per algú que ha sabut escriure el que calia escriure; i que ho ha perdut tot per dir-les ben clares.
-Que no, mare, que la teva nena no em fa pena; som nosaltres els qui la passarem magra aquí.
La dona ensuma l’aire de la cambra; arrufa el nas.
-Fas pudor.
-He estat en un cafè, amb uns amics. L’ambient estava carregat.
-Et veig com una desferra! –exclama amb la veu trencada i fent que no amb el cap –; vint anys i no fas res. I amb aquests cabells vermells com flames! Per què no tornes a estudiar?
-Canto, mama.
-I quantes n’hi ha, que canten? Torna a la universitat!
-Ai... –la noia fa una ganyota d’esgotament -. No en vull tornar a parlar. Els temps que corren no estan per estudis. I els cabells els portaré del color que em vingui de gust.
-No ho veus que et prendran per boja? Quantes noies hi ha que portin els cabells vermells?
-Quantes noies hi ha que siguin jo?
-Doncs sigues tu, però estudia.
-Ja t’he dit que els temps que vivim no són els millors per a posar-se a estudiar.
-Que no has escoltat la ràdio? No hi haurà guerra.
-Sí, ja ho sé. Ara tots som alemanys.
-Si tothom hagués fet front als fanàtics, com va fer la teva germana, no hauríem arribat a això!
-Tens obsessió amb la meva germaneta, eh? Si la gent s’hagués revoltat, hauríem tingut guerra.
-Potser no. I potser a l’Ilsa no li haurien pres la catedra. Però n’estic orgullosa, saps? Tant de bo en prenguessis exemple.
-No sóc l’Ilsa; sóc una mitja merda, jo.
-No diguis això, i no parlis així.
-No sé pas què més et dol: que digui això o que parli així. Sempre t’han importat més les formes que els fons.
La dona plora. Surt de l’habitació sense dir res.
La noia es masturba.

*

Caminem pel bosc malgrat la pluja. Pugem fins al cim del nostre turó i contemplem les llenques de la boira baixa escolant-se entre els caps dels arbres; el llac petit d’aigües de vidre on van aprendre a nedar els nostres fills, la cabana de fusta, la casa gran de pedra amb la xemeneia fumejant, els contraforts que s’enlairen enllà de les boires cap a les neus perpètues del color dels teus cabells i de la teva consciència lliure, estimat, que mai ningú no aconseguirà esclafar. Ens endurem tot això, amor meu; allà on siguem, ens ho endurem amb nosaltres.
-Potser ja hauríem d’haver marxat –dius -. Només faltaria que avui mateix, o demà, sortís una llei que ens posés les coses més difícils. Jo...
-Calla... –et dic -. Hem fet el que calia. Hem aguantat fins al final. No podíem abandonar tot això així com així...
-Però al capdavall, ara ho haurem de deixar... No vull ni pensar que el retard pugui destruir-nos.
-Jo sé el que et passa: tens al cap les imatges de Viena, del tretze de març.
-Com no les haig de tenir al cap, Hanna; tota aquella gent obligada a netejar els carrers de genolls, com si fossin esclaus. No vull que ens passi res. No vull que et passi res a tu. Hem de marxar al més aviat possible.
Fem un silenci llarg. Escoltem el vent entre els brancatges. Plorem per dins.
-Algun dia tornarem... –faig.
-Vols dir?
-Els monstres no duren tota la vida. I fixa’t en tots els que han fugit: Kurt Herbert, Krips, Tauber, Leins Dorf... Tota aquesta gent lluitarà per recuperar el que és seu el dia que tornin.
Em mires amb una pena que et desfà.
-Ens ho prendran tot, Hanna. –i vas fent que no amb el cap, i plores.
-Tot no –faig, i miro el llac. -. Ningú no ens prendrà els records, ni l’amor que ens tenim, ni la dignitat...
Calles. Em tornes a mirar.
-Ets un dona especial –em dius -. D’on t’he tret, amor meu?
T’agafo pels muscles. T’abraço.
-Abans de marxar vull tornar a Viena. –et dic.
-A Viena?
-Sí. A l’Opera. Vull escoltar el Nabucco a Viena per última vegada.
-És massa arriscat. I potser ja l’han prohibit. La Filarmònica representa Fidelio especialment per a en Goëring demà a la nit. Si anem a Viena, ens posarem a la boca del llop.
-La Filarmònica interpretarà Fidelio, però sé d’un altre teatre on encara hi fan Nabucco. Només una vegada, amor meu. Després, si vols, anem a Bèlgica; i d’allà a on tu vulguis. Però deixa’m escoltar Nabucco una vegada més.

*

L’onanisme li deixa una sensació estranya de relaxament malsà. S’aixeca del llit. Es prepara la banyera amb tota la parafernàlia de sals i escumes revifadores. S’hi introdueix amb un vas de vodka amb suc de taronja a les mans. Xarrupa a poc a poc. Ha deixat la finestra oberta per a poder contemplar la pluja des de l’aigua càlida de la màrfega; encara que de tant en tant tanca els ulls i en té prou amb la brisa lleugera que li arriba del carrer. Somia amb l’òpera. Imagina que algun dia es convertirà en la figura principal d’un gran teatre; en una Àustria més lliure i en un temps més benigne.
La destorba un repic. Torna a ser la seva mare. S’amaga el vas amb vodka entre la paret i la màrfega just en el moment en què la dona creua la porta.
-Agafaràs una galipàndria. Quins acudits! Banyar-te amb la finestra oberta!
-Què vols?
-M’he quedat molt malament, abans. Volia que sabessis que t’estimo, que tot el que et dic és per l’amor que et tinc.
La noia tanca els ulls, respira fons.
-Ja ho sé –força un somriure -. Tot anirà bé, mare. De mica en mica les coses s’arreglaran.
-Però t’hi esforçaràs?
-Sí, mama.
La dona la mira amb els ulls suplicants.
-Avui cantes, filla?
-Sí.
-Et vindrem a veure, saps?
-Avui?
-Sí. Ho hem parlat amb el pare. Ens sembla bé que cantis, de debò; però si us plau, pensa a tornar a estudiar. No cal que sigui ara; després de l’estiu, si vols.
Es fa un silenci.
-Ho pensaré. –respon a l’últim en veu molt baixa.
La dona li acarona els cabells xops i surt del bany.
La noia llença el vodka a la banyera, s’estirà i torna a tancar els ulls. Es masturba de nou.

*

El vellut dels cortinatges s’alça tal vegada per últim cop per a mi.
Columnes de marbre ancestral, i al mig les escales per on el meu poble inicia el seu exili. Adéu Viena, adéu prades gemades, cobertes de llàgrimes d’argent que centellegen dessota d’aquest cel estimat curull de núvols plumbis; no pas tan negres com els cors dels monstres que avui ocupen la meva Àustria estimada.
Comença el “Va pensiero”. Sento la teva mà, que prem amb força la meva. I és en aquest moment quan resto segura que tot ha d’acabar bé per força. No sé explicar per què. És com si la profunda harmonia de la melodia de Verdi pincés alguna corda estranya dins meu i encetés, en un pla més elevat que el físic, alguna obra mestra que no sóc capaç d’explicar amb idees, però que em tranquil·litza del tot; un oracle, una premonició, una intuïció no tant del fet que els esdeveniments hagin de seguir un camí planer, sense dolor ni entrebancs, sinó més aviat de la realitat essencial que em diu que el dolor no ens pot destruir, que la persecució no ens pot llevar el que ja tenim i sempre tindrem, que la dignitat va més enllà del viure, més enllà del triomf i de la derrota, tal com són entesos el triomf i la derrota en aquest món estrany i violent que ens ha tocat de trepitjar. Ningú no ens manllevarà el guspireig de l’herba, ni la pluja, ni els anhels de cantar, ni la bellesa, ni el goig de pensar en llibertat.
I de cop, i com un malson, irrompen sobtadament i aturen la melodia, bruels de botes cegues, crits com lladrucs, uniformes implacables que pugen a l’escenari i fan callar els artistes; la boa salvatge s’enrosca a la vida i la constreny per ofegar-la.
Les dames de Baviera, amb vestits de lluentons de plata a primera fila, s’esgarrifen del mal gust dels militars que no tenen un bri de sensibilitat musical.
-S’ha acabat Verdi! S’han acabat els gossos jueus! –bramen els soldats com si es dirigissin a bèsties de càrrega -. Wagner! Escolteu? D’ara endavant, Wagner i prou!
El silenci glaçat del públic emplena les butaques, les làmpades d’aranya, les balconades de farbalans daurats...
Escapcen els violins. Llencen els clarinets per terra.
Es fixen en una de les cantants del cor, una noia molt bonica amb els cabells tenyits d’un vermell cridaner; la sacsegen pels muscles, la bufetegen, se’n riuen, li estripen la túnica...
-Escup! –li ordenen, posant-li davant del rostre la partitura del Nabucco. –. Escup! –repeteixen, fent-li sentir l’acer d’una pistola a la templa.
La noia tremola, panteixa, plora... i, com un àngel que desafia la por, alça la veu damunt el drama real que s’escenifica aquesta nit.
-Va, pensiero, sull'ali dorate, va, ti posa sui clivi, sui colli, -la sanefa del vellut de la seva veu s’enlaire enllà de l’espai. Una musa rebel, com un terbolí, arriba del fons d’un bosc màgic i posa dempeus els cors agenollats dels qui ens havíem resignat a la derrota. Alguns, en silenci encara, tornem a creure que l’art i les paraules poden canviar la història, ni que sigui una mica, ni que només poguem aconseguir-ho durant uns instants. Qui ha estat capaç de picar l’ullet a la mort per dignificar la vida, esdevé del tot lliure. Qui esdevé lliure, ni que només sigui per un moment, té més forces per a viure.
El soldats treuen foc pels ulls. Em temo el pitjor. M’esgarrifo. Una parella de mitjana edat que està davant nostre arrenquen a plorar amb desconsol.
-Filla! –sento que brama la dona, amb els braços estesos cap a l’escenari.
La noia continua cantant; se li afegeix la resta del cor.
-Calla, puta! –criden els soldats.
Porugament, al pati de butaques, comença a reverberar una remor harmònica. Amb molta por, cantem el “Va pensiero”, que tantes vegades hem escoltat profundament contorbats. Ara el fem nostre. I quan arriba el moment de cridar “Oh mia Pàtria” l’opera sencera retrona. Centenars de veus escullen la victòria a qualsevol preu, per damunt o pel costat de la por i de la incertesa.

* * *

Professió de fe a Jesús

.

Ni que no cregui que ets Déu, si no t'importa, intentaré acomplir allò d'estimar els altres com a mi mateix; i dic: “intentaré”.
Ni que no cregui que ets al pa de l'eucaristia, respectaré la fe dels qui s'ho creuen, i intentaré trobar déu (un déu que no crec que siguis tu) no només en el pa, sinó en cadascun dels qui m'envolten; i dic: intentaré.
Ni que no cregui en la que diu que és la teva església; respectaré la fe dels qui creuen en ella; i hi tornaré quan no m'obliguin a creure'm doctrines incomprensibles, injustes, inhumanes o intrascendents; quan no els importi el que jo crec, sinó el que jo estimo; llavors, hi tornaré.
Ni que no accepti el poder dels qui van vestits de porpra o de negre damunt de la meva vida, accepto el poder de l'amor que, malgrat les circumstàncies històriques, vas transmetre.
Ni que fos veritat, com diuen alguns, que no vas existir, fins i tot sabent-ho, creuria en tu.
Crec en tu encara que no cregui que siguis déu i encara que no estigui d'acord amb tot el que diuen que vas dir.
Amb el teu permís, pensaré d'aquesta manera, mentre no vegi clar que és més encertat tenir una altra visió de les coses.
Sense el permís de qui sigui, pensaré d'aquesta manera, perquè em ve de gust pensar el que jo crec, ni que aquest pensament molesti als de més a la dreta i als de més a l'esquerra.
Tinc el consol de saber que ha existit Albert Camus. El món és millor perquè Camus ha existit. I el meu petit consol és que ell també va molestar als de la dreta i als de l'esquerra; el preu d'aquest íntim consol és la solitud.

..

La bellesa que amaga cada instant

.

Hi ha moments en què la felicitat m'emplena sense cap raó concreta; és el natural; el natural és sentir-se feliç malgrat l'enorme llista que podem escriure de problemes, qüestions pendents, riscos vitals i demés mandangues.

El tema és que ni que deixem de sentir-nos feliços, la llista continuarà existint, i, al capdamunt, no serem feliços; aleshores, per què deixar de ser-ho?
Feliç, per què? Per l'ara. Per estar caminant per la vorera. Pel cel, tan blau. Per les boires. Per la pluja. Per aquesta espera genial dins del cotxe, fent caravana, que em permet veure més a poc a poc allò que sempre ignoro de tan de pressa com vaig quan circulo a ritme normal: l'arc de Barà, el càmping la Sirena dorada, la flaire dels ametllers, la posta. Feliç per la classe que faré. Feliç pel que ha sentit aquesta persona quan li he fet veure que tot el que veiem som les sensacions que produeix a la nostra consciència l'efecte d'una ona electromagnètica en excitar el nervi òptic. Feliç per...
Però llavors, enmig de la meva felicitat silenciosa, que no expresso per no semblar imbècil, em topo amb un munt de persones que no són felices. Tenen la mateixa llista de desgràcies que jo; n'estic convençut; però hi ha, al darrere d'algunes mirades, una ombra oculta rere la màscara de les bones formes; una ombra que els fa mal i que segurament és foc d'encenalls. N'hi hauria prou amb què trobessin la bellesa de cada instant (per banal que a algú li sembli) perquè comencessin a fimbrar amb la força de la vida. No dic que no tinguin problemes; dic que l'experiència personal em fa veure que ni que els problemes arribin al punt de fer-te tornar boig de dolor, un es pot sentir intensament feliç quan aconsegueix trobar la bellesa que amaga cada instant.

..

Tremolaran els esquirols que ara somriuen?

.

Sempre que passo per aquest racó de bosc (proper a Tarragona) em pregunto si les restes d'aquesta via corresponen a alguna antiga via romana (les restes de la Via Augusta?). ¿O es tracta de les velles tanques de separació de terrenys (no ho sembla pas, doncs segueix un camí que avança arran de mar)? Si algú dels que em llegiu en sap alguna cosa, m'agradarà que m'ho expliqueu.
Parlant d'una altra cosa, de mica en mica l'estiu es va acostant, ja queda menys d'un mes. Entrem en el millor període climàtic de l'any (pel meu gust): finals de primavera, principis d'estiu. Ja comencem a fer les primeres remullades llargues. Les primeres meduses comencen a treure el cap. Els dies són més llargs. La crisi econòmica no para de créixer, però el sol surt cada dia, plou de tant en tant, i les branques dels pins són verdes. Els esquirols salten d'esperança; els humans s'ensorren, la Terra tornarà a ser un jardí, s'aturarà la plaga que devasta boscos, que cimenta turons, que forada la panxa dels nostres fills per esport. Molts humans ploren, d'altres tenen massa dolor per plorar. L'atur creix. Les hipoteques no es paguen. El deute es multiplica. Els crèdits que concedien no fa gaires anys als qui guanyaven 700 euros al mes perquè es poguessin comprar un Audi no tornaran a venir. Els 6000 euros que et donaven sense preguntar-te perquè els volies, el consum eixelebrat, el deute etern que es paga amb un nou deute, les hipoteques de quaranta anys que heretaven els fills, els crèdits per consumir, l'economia que se suportava i que se suporta encara (per això s'enfonsa) en un consum creixent... Tot això avui fa mal, passa factura, trenca esperances, ensulsia famílies enredades pels demagogs del diner... N'haurem après? ¿Hauran canviat les normes del joc d'aquí a deu anys quan tot comenci a funcionar amb normalitat? Tornaran a tremolar els esquirols?
Res, que mentre tinguem la Waikiki, sabrem que hi ha alguna cosa més que el diner, que el sou i que les possessions.
Si podeu, no sigueu rucs, no us endeuteu; ni per un Audi, ni per una casa, ni per res; més val tenir poc, ben poc, i dormir tranquils. Al voltant nostre hi ha sempre prou bellesa com per a ser feliços si la sabem mirar; si la intentem comprar, no la trobarem.
Si ja no hi sou a temps, no perdeu l'esperança, la vida troba els seus camins, i els trobarà per a vosaltres; llenceu un vas d'aigua damunt d'un feix de terra i veureu com de seguida hi creix l'herba. L'univers sencer està en aquests moments pensant la manera d'ajudar-vos i us en sortireu.

.

So d'un aparell aspirador després de canviar-li la bossa.

.

Borinor d'infern arran del marbre,
i el vol d'un pèrfid floc de gris fortor;
retruny i gruny la màquina i la histèria
que tot s'ho beu amb fam de vent i mort.
Endins la pols, endins la dansa negra
on tot és alenar d'ofec obscur.
Impur anhel de merda i de misèria
que put, que brama i trona, amb estridor.
El vent de foc que xucla la serena
quietud calmosa i suau del menjador.

.

.

Pot, la informació de l'entorn que transmetem amb els gens als nostres fills, ser la prova del fet que tots veiem el mateix?

.

.Fa algun temps, al web de relatsencatalà, i en un apassionant blog, avui en desús, anomenat "El laberint de les idees", vam tractar el tema de la percepció de la consciència, i ens vam plantejar si era objectiva, o si per contra cadascú de nosaltres viu en un món virtual particular, que no ha de ser necessàriament el mateix per tots.

En aquell moment, la informació que tenia no em movia a opinar en un sentit o en un altre més enllà d'una simple intuició; em vaig proposar continuar buscant. Fa pocs dies, va caure a les meves mans l'article "L'evolució de les emocions" de David Matsumoto, i tinc algunes pistes que m'acosten un centímetre més a la resposta.

Com que a gairebé ningú li interessen aquests temes, els publico aquí per si en el futur algú amb més ciència i prestigi que jo els pot aprofitar eliminant els errors abundosos que hi deu haver i corregint les imperfeccions dels meus raonaments i conclusions.

Explica David Matsumoto que existeix una base de dades, al cervell, on estan emmagatzemades informacions que es transmeten genèticament de pares a fills i que fan referència a les emocions que hem de sentir davant de certs estímuls externs. Per exemple, la visió d'un objecte cilíndric i embolicat que xiula, és convertida pel cervell en un esquema. Aquest esquema és comparat als esquemes arxivats a la base de dades, heretats amb els gens. Cas que aquest esquema elaborat a partir de la percepció coincideixi amb algun dels esquemes arxivats (per exemple en aquest cas coincidiria amb l'esquema “Serp de cascabell”), algunes arees del cervell responsables de l'emoció “por” serien activades, i, a la consciència, sentiríem de manera automàtica “por”; i de manera involuntària el nostre rostre mouria els músculs estrafent una expressió de por instintiva.
Matsumoto explica les proves que demostren amb claredat i contundència com les emocions, i l'expressivitat que desenvolupen al rostre (els gests), són innats, és a dir heretats genèticament.
Tot això demostra que naixem amb informació del nostre entorn (informació no apresa) als gens. Als gens, hi ha informació de les imatges que ens envolten, sobretot d'aquelles que per a sobreviure, reproduir-nos i controlar l'entorn, ens convé conèixer. I qui diu imatges pot dir sons, flaires, tactes, gusts...
La pregunta que em brolla ara mateix, i que tractaré en el futur és: ¿“L'esquema que elabora el cervell a partir de la percepció rebuda de l'exterior, l'elabora en funció de l'efecte que la percepció exterior produeix a la ment (sensacions de les imatges virtuals corresponents a la serp), o en funció de les ones electromagnètiques que combinades corresponen a la imatge serp abans que aquesta produeixi cap sensació a la ment?
Si el cervell elabora l'esquema en funció de les sensacions produïdes per la llum, s'hauria demostrat que tots veiem el mateix, és a dir que experimentem les mateixes sensacions davant d'un grup de freqüències d'ona determinades, perquè si no fos així, els nostres fills, i els fills dels nostres fills, que hereten l'arxiu d'esquemes d'imatges exteriors, no els podrien interpretar. Els esquemes elaborats a partir de les sensacions experimentades a causa dels estímuls externs serien diferents als emmagatzemats als gens si les sensacions davant d'idèntics estímuls externs fossin diferents de pares a fills, i per tant, no hi hauria emocions innates. I sabem que hi són.
Si, per contra, el cervell elabora respostes (emocions) abans que l'estímul exterior elabori les sensacions (és a dir si elabora respostes emotives a partir de l'estimul extern directament sense que depenguin aquestes respostes de la sensació produïda), a les hores la incògnita de si tots veiem el mateix persisteix. La sensació conscient produïda, en aquest segon cas, seria una conseqüència secundària, que no tindria cap funció (aparentment)

  I continuarem investigant.

.

.

P.D. Una idea que m'ha vingut després de penjar aquest post és que si l'elaboració de l'esquema fos posterior a la sensació a la consciència, això podria explicar la "funció" de la consciència dins de l'evolució. La consciència podria ser un mitjà per a transmetre amb rapidesa i amb claredat la informació de l'entorn exterior a les diferents arees del cervell.

Entenc que tot allò que té un ésser viu ho té perquè al llarg de l'evolució de les espècies ha aportat un benefici de cara a la supervivència, a la reproducció i al control de l'entorn. La consciència, si ha arribat a aparèixer, és perquè realitza alguna funció; i aquesta funció (la de comunicar amb rapidesa i claredat informacions de l'entorn exterior a les diferents arees del cervell) podria ser una de les diverses funcions que pot (o ha de) tenir. No obstant això, no seria l'única funció; car la consciència en té una de clara: augmentar la força de la capacitat reflexiva de l'Homo sapiens, que li permet millorar la qualitat dels raonaments, que bo i que estan influits pel poder inconscient, sens dubte, hi són, i juguen un paper clau en la supervivència, la reproducció i el control de l'entorn.

.

.

Estimeu els vostres fills.

.

Llegeixo que sotmetre un ratolí a la manca de llum durant els seus primers mesos de vida, fa que d'adult no hi vegi prou bé, perquè els circuits neuronals que s'han de connectar al llarg dels primers temps de vida responsables de la gestió de la informació lumínica no s'han desenvolupat prou.
Llegeixo que els infants que no han estat estimats durant els seus primers anys de vida, que no han rebut afecte, que han estat menyspreats o ferits, manifesten, al llarg de la seva vida adulta, i en un percentatge molt elevat, comportaments psicopàtics i manca d'empatia. És provat que tenen atrofiada la zona frontal i límbica del cervell.

Hauríem de tenir en compte això alhora de no oblidar-nos cada dia d'estimar molt els nostres fills; d'estimar-los manifestament i efusivament; d'estimar-los sincerament; de no ignorar-los; de considerar els seus problemes tan importants com els nostres.

Hauríem de tenir en compte això a l'hora d'opinar sobre determinats personatges que malgrat que han d'anar a la presó (mai no ho poso en dubte) potser no poden actuar de manera diferent a com ho fan.

Necessitem amor; i no parlo de desig, ni d'intercanvi d'interessos, ni d'enamorament, ni d'estats d'eufòria provocats per les drogues que genera el nostre cervell quan ens enamorem, parlo d'amor.

.

Absorbim dels somriures la raó de ser.

.

Poques hores abans de la gran victòria del Barça, a la República de Waikiki només se sentia el soroll de les onades, i els cants d'alguns ocells. El mar era de cristall, amb alguna medusa, pocs peixos, i molta fredor; sort del Sol; sort de les parets refractàries. L'energia del Sol ens atorga la força suficient per emprendre una setmana que serà dura, per la feina, pels neguits d'allò que no podem controlar. Allò que de la feina més ens crema, és la sensació que ens regala el que no podem controlar; però alhora sabem que si no ho podem controlar no val la pena d'amoinar-nos. Xuclem, de cada instant, la força del present, la felicitat emmagatzemada a cada segon; com l'abella que liba a cada instant, de dins de la flor, la seva essència més genuïna. No ens poden fer fora de l'univers; si no tenim res, res no podem perdre; si la felicitat la trobem en el no res, ¿a on no la trobarem? Absorbim, dels somriures, la raó de ser, la raó d'existir, sense cap més objectiu que continuar multiplicant somriures.

.

El Pèndol

.

Doblega el temps, l'asèptica estructura
normalitzada en angles embrunits,
que aixecaran les arnes de les nits
amb el balanç maligne de la usura.

Argamassa que trinxa la natura,
destruint la cadència de la vida,
que a poc a poc s'allunya espaordida
per la rauxa infernal que no s'atura.

Pica la pressa la cavalcadura
que allunya el pèndol de l'instant que es viu;
amunt i avall pendola i se'ns en riu,
estossinant la pobra criatura.

Del passat al futur, la dentadura
carrisqueja enyorant el blau del mar,
que roman enxiquit com un vell far,
cridant-nos amb records de confitura.

Del futur al passat, la ferradura
mai no s'atura en el instant present;
el temps és mort, s'ha mort el pensament
per les escletxes de la desmesura.

.

P.D. Aquest poema està inspirat en la imatge de la pintura de Dalí que teniu a la part superior del post. Va guanyar un Repte Poètic Visual, i fou escollit per un grup d'artistes de Premià de Dalt per a ser il·lustrat.

Vol significar fins a quin punt la vida d'avui dia pretén posseir el nostre temps, fins a quin punt les persones viuen lluny del present, de l'instant present, que és on rau la felicitat. Pendolem endavant i enrere; ens allunyem del present, i ens perdem els instants, que és l'únic lloc on podem ser vius, on podem assaborir la felicitat.

.

.

L'ombra negra dels amargats. La gratitud a l'univers. La pluja damunt del sostre del Museu.

.

Hi ha gent que té com una amargor a dintre, com una ombra, com una rigidesa que els ve de lluny, de la primera infantesa, de les primeres experiències infantils, quan algun adult els va pintar una existència dividida entre bons i dolents, una vida que havia de ser milícia, una guerra vers l'ordre i la perfecció, amb l'arma de la disciplina i de la negativitat.
Els contemplo en silenci; no els dic res; ni se m'acudiria de criticar-los. Odio parlar malament d'algú, ni que hi hagi motius. Sé que molta gent ho fa. Els joves en diuen “rajar”. Els adults madurs ho practiquen. Parlar malament d'algú, quan aquest algú no és al davant, és un dels esports nacionals dels Homo sapiens. Renunciar a aquest esport et deixa una sensació de benestar difícil d'explicar, semblant a la que se sent quan hom escolta tronar; quan hom percep el so de les gotes de la pluja damunt d'una teulada. Ahir vaig ser al Museu de la Ciència i Tècnica de Terrassa per a preparar una excursió que farem la setmana que ve. Jo era sol, a dos quarts de set de la tarda, enmig de la immensitat del museu. Per damunt del meu cap, un avió, un Fairchild del 1932; més amunt, les finestres del sostre del museu i una pluja intensa que percudia les teules, els trons, el reflex dels llampecs, l'avió groc i bell, i jo, tot sol, amb la història, la ciència i l'ambició noble de la humanitat, que malda per progressar.

Sé que escrivint això no he transmès ni un 5% de tot el que les meves amígdales em van permetre sentir davant d'aquest reguitzell d'estímuls externs. Va ser com si Antoine de Saint Exupery se m'aparegués i em proposés d'anar a fer uns vins. Després vaig sortir al carrer i va començar a caure pedra: boletes petites i blanques de gel que picaven contra el paraigua i que deixaven el terra ple del que semblaven anissos; i més llampecs, i els camals dels meus pantalons mullats; i vaig sentir una gran gratitud vers l'existència. “Gràcies!” li vaig dir a l'univers en veu alta “Gràcies!” vaig repetir, oblidant que qualsevol que em sentís em podia prendre per boig (als qui parlen sols, els Homo sapiens els consideren bojos), però tot i així vaig repetir “gràcies!” una altra vegada, i ho vaig dir tan sincerament que em va semblar que la pluja, la pedra i els trons em responien. I vaig imaginar els vents empesos per la pressió del Sol, l'energia de l'univers convertida en moviment i en fúria. I em va semblar que la vida era una conseqüència impressionant d'aquest univers, i que era tan meravellosa que m'importava ben poc el 5% de retallada del sou, o l'ombra negra de les persones amargades que tot ho veuen negatiu i que no deixen de criticar tothom per tot, o la pressa dels estressats, o l'ambició dels esclaus de l'ambició, o la mala lluna dels ignorants, o... “Gràcies!” vaig repetir a l'univers, i va ressonar un tro, i vaig desitjar que la pluja no s'aturés mai. I el millor de tot és que tot això que escric no és un relat, sinó que és real, autobiogràfic i meravellós.

.

El model virtual que ens explica el conte de la realitat. La bellesa que som. El foc que portem a dins.

Llegeixo, aquests dies, que cadascun dels nostres cervells posseeix 100.000 milions de neurones, i que cada neurona realitza 10.000 sinapsis (zones de contacte entre neurones per on intercanvien informació).
Aquests intercanvis d'informació representen la vida de la nostra ment, la seva activitat, la seva profunditat... Hi ha tantes sinapsis al nostre cervell com 5000 vegades el nombre d'estrelles de la nostra galàxia. Un petit univers dins nostre, del qual no som conscients. La ment treballa, la majoria de vegades, sense que ho sapiguem; i té records, i elabora pensaments, i pren decisions de tota mena, sense que nosaltres ens n'adonem.

Però he començat parlant de tot això no pas per aprofundir en el funcionament del cervell, sinó per a meravellar-me. L'ésser humà és una meravella. La seva vida interior, la seva capacitat mental, la seva consciència, es podria simbolitzar com un univers solcat de punts lluminosos, petits sols, guspireigs d'idees, sentiments, imatges, sensacions, decisions.

Tenim un univers a dins; a través dels nostres ulls es crea un món que representa tot allò que des de fora ens saluda; l'ordre exterior que nosaltres arribem a conèixer gràcies al model virtual que desenvolupa la nostra ment per a explicar-nos el conte de la realitat. A fora, només l'ordre, les magnituds, els conceptes, la realitat invisible i misteriosa... A dins, la bellesa que som, inventant-se la forma que l'ordre d'enllà de la nostra consciència podria tenir si nosaltres l'haguéssim inventat.

I al fons de tot, quan estem ben sols, ben meravellats, ben tranquils, ben agraïts d'existir malgrat les nostres misèries, ben disposats a ser coherents amb aquest agraïment que sentim, flameja el foc d'un amor amb el qual, sabent-ho o no, ens identifiquem, i al qual tendim. Busquem, contínuament, a fora, allò que tenim a dins, allò que som...

.

El racisme invisible

.

Ens hem de protegir del racisme, i hem de protegir els nostres fills de caure en el racisme.

I el racisme més perillós no és aquell que és fàcilment identificable, sinó el que s'escola pels porus de la pell de progressisme que hom s'enorgulleix d'haver-se adobat. El racisme d'alguns progressistes que miren de trascantó els individus més tradicionals de la població, i masteguen, quan es tomben, un “fatxes!” que potser és fonamenta més en el prejudici o en l'instint de protecció del territori que en la realitat.

El racisme dels conservadors, que miren amb fàstic les noves idees, o les velles idees fustigades de sempre, i no veuen persones, sinó velles idees que cal continuar fustigant.

El racisme d'alguns intel·ligents, que han de conviure amb els que no ho són tant, que tenen un vot que val el mateix que el vot dels que no són tan llestos, tan intel·lectuals; i que es tomben i masteguen, mirant de trascantó, un “xusma!”, que els allibera tensions i que els fa creure el melic de la intel·lectualitat catalana, europea i mundial.

El racisme dels antiracistes que miren de trascantó els qui no es posicionen amb prou rauxa; i que es tomben i masteguen un “racistes de merda” que traspua odi i ganes de matar.

El racisme de sempre, que considera que hi ha persones inferiors per la seva raça o per la seva cultura.

El racisme d'aquells que són tan demòcrates que voldrien veure penjats els qui un dia no ho van ser, o veure morts els qui potser diuen que ho són i només ho fan veure.

El racisme de les classes dominants, que comtemplen els menys afavorits com una massa que cal pasturar segons els interessos del moment, i no veuen persones; les miren, però no les veuen.

El racisme de la “creme”; de la "creme" d'esquerres, o de la creme de dretes, que vesteixen igual, que parlen igual, que critiquen el mateix, que fan servir els mateixos codis, i que consideren inferiors (encara que mai no ho diran, o sí) els qui viuen exclusivament per guanyar-se el pa de cada dia, i el dels seus fills, sense ideals, sense més “ismes” que viure en pau, i deixar viure en pau.

El racisme d'alguns ocupes que matarien els propietaris especuladors.

El racisme d'alguns propietaris, que penjarien tots els ocupes.

El racisme més fàcil de condemnar és el que està etiquetat per la història; jo també el condemno.
Però no hem de caure en l'altre racisme, en l'invisible, en el racisme que exercim i que no veiem, perquè brolla del neocórtex, sota les ordres de l'insconscient, que treballa com un esclau, obeint els instints ancestrals codificats a l'ADN, que hem heretat i que donarem en herència.

Com a mínim, tenim la consciència i la raó per a defensar-nos-en; per això som humans.

.

.

Més imatges i més sons a l'última jornada de la VIII Fira Modernista de Terrassa

.

Malgrat la pluja, que a dos quarts de sis ha fet acte de presència, la jornada modernista d'avui ha transcorregut jovialment, amb gran assistència de públic i força originalitat. Després de la pluja, la claror saura del cel ressaltava els colors dels vitralls de la Masia Freixa, mentre Sant Jordi, immòbil des de fa dècades, ho contemplava tot amb placidesa.

.

VIII Fira Modernista de Terrassa

.

Les d'aquí, més amunt, són imatges de la VIII Fira Modernista de Terrassa, que demà diumenge celebra la seva última jornada (encara hi sou a temps). La ciutat es guarneix d'època i reviu passats plens d'intensitat industrial, artística, burgesa i obrera. Una festa que regalima bon gust, art i història.

.

Tenim avantpassats neanderthals.

.

Els estudis del projecte Genoma Neandertal sembla que indiquen que en el moment en què un primer grup d'Homo sapiens va abandonar Àfrica, fa entre cinquanta i vuitanta mil anys, en entrar en contacte amb les primeres poblacions de Neanderthals, es va aparellar amb elles d'una manera generalitzada. De manera que tots els individus de la humanitat actual, a excepció dels africans, poseeixen entre un 1% i un 4% d'informació genètica que prové d'avantpassats neandertals; això passa a causa del fet que tots els individus de la humanitat actual, a excepció dels que viuen a Àfrica, descendim del primer grup d'Homo sapiens que va emigrar d'Àfrica fa entre cinquanta i vuitanta-mil anys.
Aquest descobriment, fonamentat en l'estudi de l'ADN, canvia la idea que fins ara es tenia del fet que els neandertals eren una espècie força diferent a la nostra. Fins i tot no seria impossible (això ho dic jo, no aquest estudi) que no hagués estat una espècie diferenciada, sinó una raça que no quedaria fora de la barrera genètica que impedeix els creuaments entre espècies diferents, o que si els permet no permet l'engendrament de fills fèrtils.
Tot i això, sembla que l'estudi, publicat per la prestigiosa revista Science el passat 7 de maig, no arriba a provar que els creuaments i aparellaments entre sapiens i neandertals continuessin al llarg de les migracions dels Homo sapiens per Europa fins a l'extinció dels últims neanderthals ara fa uns trenta mil anys (que se sàpiga).
Cal recordar que els últims descobriments arqueològics han demostrat que els neanderthals tenien una organització social complexa, que enterraven els seus morts, que tenien una religió. Se sap també que posseïen el gen del llenguatge.
No deixa de ser una notícia impactant tenint en compte que un petit percentatge genètic pot fer que l'aspecte d'un individu sigui força diferent. ¿Quin percentatge genètic representa respecte el total de la informació genètica el gen que produeix l'albinisme, o que tinguem els ulls blaus, o que tinguem pèls a les cames? No és impossible que l'extinció dels neanderthals hagi estat una fussió amb bona part de la nostra espècie.
Queda demostrat que la ciència de vegades descobreix informacions que mai no hauríem dit; tot i que hi havia alguns científics que defensaven la idea de l'aparellament entre sapiens i neanderthals, molts d'altres la descartaven.
A partir d'ara començaré a palpar-me el cos a la recerca d'algun arcaisme, d'algun senyal, souvenir o record dels meus avantpassats neanderthals, amb els quals (ara ho sé) m'uneixen llaços familiars. No em resultarà gaire difícil de trobar ( jo sé on pot estar aquest senyal) bo i que l'arrogància d'alguns científics els mogui a dir que un 4% d'informació genètica no hauria de tenir efectes (com he llegit en algun lloc aquests dies). ¿Que no hauria de tenir efectes? ¿Com pot algú dir això si només la presència d'un cromosoma de més provoca la síndrome de Down? 47 cromosomes en lloc de 46. Un 2,13 % d'informació genètica adicional que provoca un munt de problemes pel que fa a la manera com el cos d'un individu amb síndrome de Down es desenvolupa. És evident que el 4% màxim d'informació genètica heretada del neandertals no pot ser negativa, perquè si no, no l'hauríem heretat, s'hauria perdut pel camí; però tot i així hem d'acceptar que provoca alguns efectes (per petits que siguin) que no hi serien (n'hi hauria uns altres) si la informació genètica fos entre un 1 i un 4% diferent.

.

Sobre si la llibertat vol dir que algú triarà picar-se els dits amb un martell en comptes de menjar-se un pastís.

.

Al llarg de la meva vida he escoltat sovint les frases alliçonadores dels que parlen de la llibertat humana com la capacitat que ens atorga la possibilitat d'escollir el mal (gran misteri!); com si l'existència de la llibertat impliqués necessàriament que algú hagués d'escollir el mal.

Avui, sense pretendre criticar cap fe ni cap religió, posaré en qüestió que ésser lliures vulgui dir que hi hagi d'haver algú que esculli el mal. Per què ho hauria de fer? Si és realment lliure, ¿no li permet aquesta llibertat triar la millor opció? ¿No resulta il·lògic fer servir la llibertat per a escollir la pitjor opció per un mateix? ¿Implica la llibertat que algú pugui decidir ser il·lògic respecte al seu bé íntim?

Per reflexionar sobre això he decidit fer un experiment:

A un grup de 1000 nens, se'ls deixa escollir entre:

Opció A: agafar un martell i picar-se els dits amb força.
Opció B: menjar-se un plat de les seves postres preferides.

Són lliures per decidir qualsevol de les dues opcions. ¿Quina creieu que escolliran?

Probablement tots escolliran l'opció B. ¿Com és que tots escolliran l'opció B si realment són lliures per escollir entre la A o la B? ¿La llibertat no hauria d'implicar diversitat de respostes?

Conclusions:

1.-El fet que els éssers humans siguem lliures per triar no vol dir que no triem sempre, o quasi sempre, només una de les dues (o de les tres, o de les quatre...) opcions possibles. La llibertat no implica necessàriament diversitat; només la fa possible, si escau i si convé que sigui possible.

2.- Cas que en l'exemple anterior algun nen escollís l'opció A, hauríem de concloure que el nen té algun problema psicològic, o que el nen no ha percebut amb claredat el sentit de l'elecció (hi ha algun element que no comprèn); pateix alguna confusió.
Aquesta és la raó per la qual estic convençut que l'ésser humà sempre escollirà el “bé” quan se li presenti l'ocasió de triar entre el bé i el mal. I si no tria el bé, és perquè té algun problema de disseny, o de la percepció de la totalitat de la magnitud de la tria, o de la comprensió, o de la capacitat de posar-se en el lloc dels altres, o de comprendre el sentit de l'existència. Amb això no estic defensant que en l'àmbit de les lleis no s'hagi d'exigir responsabilitats (i penes) als culpables, però no tant a causa de la justícia, sinó com a mètode per a protegir la societat de comportaments negatius.

Pel que fa a les implicacions religioses d'aquestes conclusions, haig de dir que cap ésser humà pot rebutjar el “bé”. I que si ho fa, és perquè té ha un problema de percepció, de comprensió o de disseny, que s'explica des d'un punt de vista científic, apel·lant als instints (pulsions) ancestrals que s'han heretat amb la informació genètica a causa de la selecció natural en el procés de l'evolució de les espècies. La pulsió manipula la percepció, la comprensió i l'activitat mental, fins al punt que l'individu quan tria no ho fa objectivament sinó com a víctima d'una confusió que té funcions evolutives. En la meva modesta opinió, el mal espiritual (diable, etc.) no existeix, sinó que allò que entenem com a mal (la manca d'empatia, la violència, l'odi, l'egoisme...) té unes arrels materials perfectament comprensibles des del punt de vista de l'etologia i de la psicologia evolutiva (comprensible no vol dir justificable).

.

Determinats per la genètica o pels agents externs?

.

De vegades hi ha qui pregunta: ¿això és genètic o esdevé a causa d'un agent extern o de l'aprenentatge?
He escoltat aquesta pregunta referida a característiques humanes tan diverses com "els gusts gastronòmics" “l'orientació sexual” “la bondat” “la intel·ligència” “les pors” “el caràcter” "la imaginació"...
No donaré, òbviament, cap resposta; però proposaré un pensament: ¿La pell bruna, d'un individu mitjà mediterrani, és bruna a causa de la genètica o per culpa d'un agent extern?
No ens precipitem a respondre. Pensem, una mica, abans.
Els individus mitjans mediterranis que conec (els de la meva família), a l'hivern, són blancs; si fa no fa com la llet amb un bri de canyella. I a l'estiu, són del color de la xocolata. Si haguessin viscut tota la vida a l'illa de les “Terres del Nord”, que està per damunt de Sibèria, mai no haurien estat bruns, sempre haurien estat blancs, i molt blancs. Fet que prova que una de les causes de la morenor és la potència dels raigs solars (la seva inclinació); per tant, hi ha un agent extern que esdevé una causa de la morenor. Però el cas és que si la meva família enlloc de ser mediterrània fos irlandesa, ni vivint de continu a Fuerteventura, no arribarien a ser mai bruns. La qual cosa demostra que la pigmentació és un efecte que es produeix només quan hi ha determinada informació genètica al nucli de cadascuna de les cèl·lules.
Com a conclusió podríem dir que poden existir algunes informacions genètiques al nucli de cadascuna de les cèl·lules que només desenvolupin efectes visibles quan determinats agents externs hi siguin presents; i que passin desapercebudes quan aquests agents no hi siguin.
Aquest raonament estic convençut que es podria aplicar a les preguntes inicials. Hi pot haver informacions genètiques que sense determinats estímuls externs mai no arribin a manifestar-se en un efecte visible (que mai no arribin a desenvolupar-se). Hi pot haver, també, individus que no tinguin aquestes informacions genètiques, i que ni davant dels agents externs que els estimulen no desenvolupin els seus efectes.
Penso que gairebé tot el que som depèn d'aquests dos factors: la genètica i els agents externs (entenent l'educació, i també l'amor que rebem, com alguns d'aquests agents externs).

.

.