Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, June 23, 2010

Qui nassos vol ser famós?

.

No entenc la dèria per la fama. Em sembla una mena de masoquisme i/o ignorància profunda de tots els perjudicis que el fet de ser conegut (d'estar etiquetat) et pot comportar. Intueixo una mena d'instint que ens mou a cercar ser estimats; i diuen que el primer pas de l'amor és l'admiració (no ho veig gaire clar).
Però els famosos no són estimats; són, potser i encerta manera, desitjats, envejats, anhelats... no pas estimats. La fama fa que qualsevol racó del món pugui clavar-te agulles enverinades, que no tinguis la llar enlloc, que no trobis el silenci ni la solitud, que perdis el dret a ser ignorat, a viure tranquil sense haver de saludar ningú ni parlar amb ningú si no et ve de gust. La fama posa en perill la teva vida i la teva seguretat, i la vida i la seguretat dels qui estimes. La fama deforma la teva imatge i et vesteix amb una mena d'hàbit que tothom et posa sense demanar-te permís i amb el qual et tenen classificat i creuen saber-ho tot de tu. No pots ser tu, has de ser qui la fama diu que ets i de la manera com la fama diu que ets.
No sóc famós. En certs àmbits, llocs i circumstàncies molt restringides, visc com si ho fos, per causes professionals. Intento imaginar la situació si aquestes circumstàncies emplenessin la totalitat dels temps i dels llocs de la meva vida i em poso a tremolar. No vull ser famós. No vull ser mai famós. Ni a canvi de ser ric. Si algun dia, per alguna raó, alguna de les meves activitats em posa en risc de ser-ho, miraré de trobar la manera de continuar amb l'activitat que estimo sense ser famós. La fama és una pesta que alguns han de suportar i que molts confusos i malencaminats desitgen.
Em ve al cap una imatge de fa pocs dies. Unes noies, molt boniques, demanant a crits un autògraf a l'Iker Casillas; eufòriques, histèriques, dominades per l'admiració... El porter educadament els diu que no es pot aturar; les noies canvien el seu to i comencen a insultar-lo: “Hijo de puta!” Això és la fama.
.
.
.

4 comments:

Clidice said...

abans s'haguessin retirat decebudes i prou. la cosa és que ara la línia entre famós per mèrits i famós per morro (llegeixi's belenesteban) és molt fina, i la barroerització dels medis és absoluta. o sigui que només van fer el que van veure fer, als paparazzi per exemple. sempre he pensat que la gent vol ser famós per por de morir, de morir "per sempre". com si la fama fos l'elixir màgic, el retrat de Dorian Gray. abans no tothom en podia ser, calia "saber fer" alguna cosa. ara, és massa fàcil.

en tot cas bona revetlla :)

ah! si i jo sóc molt famosa, sobretot a casa, a l'hora de sopar tothom em busca ;)

Anonymous said...

Totalmente de acuerdo...

Por cierto, un blog interesante este!
Gracias por tu comentario, me halaga que alguien que no me conoce opine tan bien del blog!

Saludos!!

Roser Caño Valls said...

Molt bon post! Tens tota la raó, ser famós no pot ser pas bo.

Salutacions cordials.

Shaudin Melgar-Foraster said...

Jo tampoc vull ser famosa. Moltes vegades els famosos em fan una certa pena. Quin atabalament que deuen tenir! I manca de llibertat, això és el pitjor. Tot i així una fama petitona de vegades pot anar molt bé. Jo tinc una noveŀla publicada i si tingués una mica de fama voldria dir que la noveŀla es ven bé.