Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, April 5, 2008

Memories

.


.
Memories


Drops of blue brightness,
sprinkling from sky's cloudless sphere.
Figleaves and burning bunches,
drawing hanging grapes over red and hot land.
Buzzing of bees in the sticky sultriness, and the silence of august.
Flowers stem with wrinkled beards.
And me, when I was a child,
searching birds eggs in nests.
The sea, near...
as the palm of one's hand receiving me
I deliver myself wholly to this blue and wide hand,
because I want, because I feel I must do it.
A clay's jug overflowing...
water with a land flavour...
freshness of old and white house.



Helènic Glauc


Monday, March 31, 2008

Naturist nudism (When nudeness doesn't mean sex)

.



Sometimes in life, the time becomes present: deep present, just present. When It happens, we feel the whole universe; alive and burning univers inside the present time. When It happens, language can't describe this fenomen: there aren't enough words. When It happens, human consciousness feels plenitude.
There are a lot of ways to reach plenitude. Putting our naked body in touch with natural elements is one of those ways. Human specie has been nude for many years (200.000 years) in touch with air, water, and sun. Nowadays, some people think that naked human body means scandal, sin, indecency, ugliness, poverty, misery, dirtiness... But there is no manufactured dress more beatiful than a rose or a lily. In spite we used all the gold in the world to make that dress, we wouldn't achieve the beauty of those flowers.

If we prevent any person from seeing a rose during his whole life, when this person see accidentally a rose, he (or she) will watch the rose with fear, he will examine its thorns, he will not touch its petals for avoiding an urticaria. At the end, he will declare that the rose is an strange flower, dark, abrupt, too wild to be exhibited.

Nowadays, there are a lot of people that is troubled by their own being. Many people consider that their own body, and bodies of everybody, are enemies. They think that naked bodies are danger and ugly realities. Many people go to the forest and they tear off thorny plants, they pick up all the sharp stones, they destroy all the poisonous mushrooms... and, at the end... these people think that this way of action is a right behavior. They think, wrongly, taht this action contribute to achieve a more beautiful world.

Our body is a natural book, the book of the nature. If we sentence this book to darkness, we will lose the poem that existence sings through this book. Our body is only one reality, an oneness. And when our body is naked, all the senses form just one sense. The only sense (formed by all the senses) perceives the harmony of nature. When It happens, we feel plenitude.

If we recover serenity of nakedness, we will also recover the innocence that we lost when we started to wish money, power, prestige, pride... Children lose their innocence when they start to worry about their possessions. They lose their innocence when they start to worry about what they have, instead of worrying about what they are. When they start to worry about what they show, instead of worrying about what they are. Being nude in nature means recovering the beloved childhood. Nakedness is like a sunlight which awake us from a nightmare; the nightmare of consumption's civilization; the nightmare of utilitarianism. Nakedness is a peaceful and liberating revolution against the chains of some people that consider their body as a dirty reality; a peaceful and liberating revolution against the imposition of fear's morality... against the unhealthy conception of the own being.

Being obliged to hide body is like a finger; a finger that point out a hidden reality; a finger that clamors for a contradiction: the hidden reality is scandalous and seductive, ugly and desirable, sinful and honourable... These contradictions go into subconscious as bad seeds, and bodies are converted into erotic objects.

The key to achieve dominion over instincts is not the concealment of human body, but its knowledge. When people hide body obsessively, then people increases their body's morbidness. When people learn to discover human body, when they realise that human body is a good and nice fruit of the nature, when they discover that human body is not necessarily an erotic object, then people have self-control and interior freedom. We must know truth and watch reality face to face, without fears, complexs or uncontrolled excitements... Then we will be free from body's fetishism

Sin is only in the eyes of some people that watch naked human bodies and they just see external reality through the lenses of their own interior fears and guilt complexes. They have suffered (unconsciously) a lot of years full of guilt complexes and repression: the mistake of condemning natural realities, of condemning a part of themselves; the mistake of not assuming a part of their reality.

There are some countries and cultures where the hands of the women, or the eyes of the women, have become reason for sexual excitement. The more we hide human body, the more It becomes perturbing reality. Human spirituality needs to recover the lost ground of the body's beauty. Human spirituality must defeat the economic empire of pornography. Human spirituality must eliminate morbidness from human body, and It must contemplate body as a natural reality.

Human body's beauty is a metaphor of the invisible reality that accompanies body. It is an ikon that point towards a more beautifull conscience. If we love the rose that we have left in a star, then all roses will recall us our beloved rose. Every human body will recall us human dignity if we achieve to recognize ( in everybody we see) a person that deserves to be loved.

Naturist nudism can be a vaccine against the use of human body as a consumption's product. Nudism can also be the breaking-off with the enforced aesthetic of the mass media... a breaking-off with the enforced aesthetic of tradition... a breaking-off with the enforced aesthetic of the dark past centuries. Naturist nudism allows us to recover natural aesthetic that has evolved in Earth since the beginning of time. When human body is naked and free in the nature, beside the sea and the yellow sand, It shines as the most beautifull image in the whole universe, the most serene, the most elegant; at least in the mind of people who lives in harmony with nature. Naturist nudism allows us to enjoy natural elements with all our senses, with all our skin. It allows that we to fill us of wind, of sea, of sun, fully. It allows that we to feel free and beautifull. It allows that we humbly to accept the dress that univers has sewed for us. It allows that we to discover our companions, free of fears. It allows us be accepted by companions as we really are. It allows us to be conscious of present time, and that we to live present time without longing for any future. It allows that we to educate our daughters and sons with the idea of freedom, free of fears, free of fetishism, free of disproportionate valuations of body's parts.

People who reject naturist nudism shouldn't condemn this reality without previous knowledge. Different people undress due to different reasons. Most of these reasons are healthy reasons. Perhaps some people who undress are victims of a lot of repressed years (people who search sexual excitement). But most of nude people, are honest persons, families, couples, friends... They search freedom, peace, nature, beauty, sun, sea, light... They want feel as a part of landscape. As Whalt Whitman said, when we are naked in nature, we are not visitors, we are part of landscape.

Jeremias Soler 

Terrassa (Barcelona)

.

Thursday, March 27, 2008

Childhood

.


I hope you like my poem:

CHILDHOOD

Let's find again paths which smell of coals
the sounds of the songs of always
the sweat of game
the light of place
the smile.
Let's find again the sublime step of freedom
We must expel fears
darkness and revenge.
Let's enjoy oblivion
as the man who is born now.

Let's rip off clothes and dress in mud and grass. Let's admire rambling ivy which endows the ruinous old house's front and let's play hide-and-seek in its garden. Let's search for fleeing kisses hidden between shadows. Let's sleep in a soft and gigantic bed without thoughts.

Wednesday, March 26, 2008

Road Blues

.


.

I wrote this story two years ago. This story is also edited in a book "10x10 Microrelats". This book was edited by "La Quàdriga" and it contains stories hung in www.relatsencatala.cat.
(a web which contains stories in catalan language. Catalan is the language of Catalunya. If you want to know anything about cataluya: What Catalunya is?.)
And now my story. I hope, grateful, your corrections and opinions.

ROAD BLUES

Jerry has never picked up a hitch-hiker so young.
-Where do you go?
-Towards California.
A swarm of freckles surround her nose. Her hair is red; her eyes are blue; her face, pale.
-What's your name?
-Eileen.
They stop in a petrol station.
An old man approaches them.
-Do you go to the west?
-To Sacramento.
-The motor coach has gone away without me, and I haven't enough money for the motel.

The Chevrolet runs along the desert road. Wind makes spin crowded branches, as if they were strange rolling balls. By nightfall, landscape becomes phosphorescent.
-What's your job, Jerry? –Eileen asks.
-I'm a manager.
-I'm an actress -she says.
Suddenly, the vault of sky gets in red-hot. The Wind stops. The Flatness is dyed in orange light.
-My God! –Eileen exclaims, gazing at horizon.
-Indescribable. -the old man adds.
They leave the car and walk into the desert. They sit on the ground. The old man takes out a mouth organ and plays a Willy Nelson's melody.
-I must confess one thing –Jerry says, scratching his head -. I've been untruthful. I've really lost my job. My wife has left me, and I don't know where I am going.
-I haven't told the truth either -Eileen says -. I've run away from home.
-Well... in my case, my daughter has deserted me in the petrol station -the old man explains. His eyes are open as dishes.
Some instants go by. The situation is full of uncertainty. Then, suddenly, they start to laugh like sillies.
-And now...? –asks Jerry.
-Let's play another song... –says the old man.
Red light of sky is toning down. A deep nostalgia covers wilderness.

Tuesday, March 25, 2008

Cuando la desnudez no tiene que ver con el sexo.

.



.
Introducción:

Saludos a todos los amigos de Latinoamérica.

Este es el primer artículo de este blog en lengua española.
A pesar de ser un blog catalán, y fundamentalmente literario, quiere ser también un blog universal y abierto a todos los temas humanos. Es por ello que su contenido será progresivamente traducido a la lengua inglesa y a la lengua española, por ahora, con la vocación de llegar en el futuro al francés, el portugués, el alemán, el chino, el euskera y el árabe.
Sin más preámbulos os dejo con este artículo sobre la desnudez.


Cuando la desnudez

no tiene que ver con el sexo.


Hay instantes en la vida, en que el tiempo se convierte en presente: presente intenso, presente y nada más; es entonces cuando captamos todo el universo, vivo y encendido, dentro de este presente; es entonces cuando el lenguaje no puede describir el fenómeno; no hay palabras, porque cuando ocurre esto, la conciencia humana experimenta plenitud.

Uno de los múltiples caminos para llegar a la plenitud, es la costumbre de poner el cuerpo desnudo en contacto con los elementos naturales con los que la especie humana ha convivido íntimamente a lo largo de miles de años; el cuerpo desnudo, que para muchos es sinónimo de escándalo, de pecado, de indecencia; el cuerpo desnudo que para otros representa fealdad; el cuerpo desnudo que para demasiadas personas se identifica con pobreza, con miseria, con suciedad...

Ningún vestido fabricado por la mano humana se aproxima a la belleza de un lirio o de una rosa, aunque en su elaboración se hubiera utilizado todo el oro del mundo. No obstante, si se priva a alguien, desde su nacimiento, de la visión de la rosa, cuando en alguna ocasión accidental la contemple, se la mirará con un cierto recelo, examinará sus espinas, no se atreverá a tocar sus pétalos por miedo a una urticaria, y al final, la considerará quizá una flor extraña, oscura, gris, quizá brusca, demasiado salvaje para ser mostrada.

A muchos, hoy, les pasa esto mismo con el cuerpo humano, les conturba su propio ser, consideran su propio cuerpo y el cuerpo de los demás como un enemigo, como un peligro, como una realidad estéticamente indeseable. Son los mismos que llegarían a un bosque virgen y arrancarían todas las plantas que tuvieran espinas, recogerían todas las piedras cortantes, arrancarían las setas venenosas, y al acabar estarían convencidos de haber hecho un gran favor a la belleza del mundo.

El cuerpo, igual que todos los elementos de la naturaleza, es un libro; si lo condenamos a la oscuridad, a parte de marchitarlo, nos estaremos perdiendo el poema que la existencia nos canta a través de él. El cuerpo es una unidad; y cuando está desnudo, todos los sentidos, en él, forman un solo sentido formado por todos, que percibe la armonía de la naturaleza y desata la plenitud.

La recuperación de la desnudez serena, representa la recuperación de la inocencia perdida a causa del afán de tener, de aparentar, de dominar. El niño pierde la inocencia cuando empieza a preocuparse de lo que es suyo y de lo que no es suyo, de lo que tiene y de lo que no tiene; cuando empieza a angustiarse más por lo que muestra que por lo que es. La desnudez en la naturaleza es un pedazo entrañable de infancia recuperada, un trozo de sol que nos despierta por unos instantes de la pesadilla de la civilización consumista y utilitarista, una revolución pacífica y liberadora contra los que consideran al cuerpo humano como un objeto sucio, contra los que pretenden imponer, como norma social, esta visión oscura y psicológicamente enfermiza del propio ser.

La ocultación obligada se convierte en un dedo que señala hacia aquello que se oculta, y que grita a todos los vientos que aquello que se oculta es escandaloso y seductor, feo y deseable, pecaminoso y honorable, y toda una serie de adjetivos contradictorios que se introducen en el subconsciente como una mala semilla y erotizan el cuerpo.

El secreto para el dominio de los instintos sexuales no es la ocultación, sinó el conocimiento. Los que hacen crecer la morbosidad en el cuerpo humano, son los que lo ocultan obsesivamente, no los que aprenden a descubrirlo como fruto de la naturaleza, bello y bueno, sin que necesariamente tenga que poseer una significación erótica. Conocer la verdad y contemplarla sin miedos, nos libera de complejos, de excitaciones incontroladas, de vergüenzas absurdas, de fetichismos sobre el propio ser...

El pecado sólo se encuentra en los ojos de algunas personas que miran y no ven lo que está fuera, sinó lo que ellas mismas llevan dentro; y en su interior se esconden años de represión, de culpabilización de lo que es natural, de condena de una parte de su propia esencia que no tienen asumida. Existen culturas donde las manos, o los ojos de una mujer, se han convertido en objeto de excitación sexual; cuanto más se tapa, más trozo de cuerpo se convierte ineluctablemente en perturbador. Es necesario recuperar para la espiritualidad humana el terreno perdido de la belleza del cuerpo humano, es necesario hacer retroceder al imperio económico de la pornografía, vaciando de sentido morboso la realidad natural del cuerpo. La belleza del cuerpo humano es una metáfora del invisible que lo acompaña, un icono que señala hacia una consciencia infinitamente más bella. Si amamos la rosa que hemos dejado en una estrella, todas las estrellas nos recordarán a nuestra rosa. Todos los cuerpos humanos apuntarán hacia la persona, si somos capaces de reconocer en cada cuerpo un "yo" que merece ser amado.

El nudismo naturista representa una vacuna inmunizadora contra la utilización del cuerpo humano como objeto de consumo liberador de una sexualidad reprimida; viene a ser también la ruptura con la estética impuesta por los medios de comunicación, por las tradiciones, por el obscurantismo del pasado; viene a ser, en definitiva, la recuperación de la estética natural que ha evolucionado en la Tierra desde la noche de los tiempos. El cuerpo humano, en el entorno de la naturaleza, en contraste con el azul del mar y el color pardo de la arena, visto en toda su unidad, desnudo, libre, representa la imagen más bella que puede haber en todo el universo, la más elegante, la más serena; por lo menos en la mente de toda persona que viva en armonía con la naturaleza.

El nudismo nos permite gozar de los elementos con todos los sentidos, con toda la piel; permite llenarse de viento, de mar, de sol, de plenitud; sentirse libre y bello, aceptando humildemente el vestido con el que el universo nos ha adornado; mirar sin miedo a los compañeros, saberse aceptado por ellos tal como se es; tomar consciencia del presente y vivirlo sin ansiar ningún futuro, ni inmediato, ni lejano; educar a nuestros hijos en la libertad, sin miedos, sin fetichismos, sin valoraciones desproporcionadas hacia determinadas partes del cuerpo.

Los que rechazan el nudismo no deberían juzgar como inmoral una filosofía sin conocerla. No deberían poner en el mismo saco, a todo el mundo que se desnuda en una playa; no todos los rincones de costa, ni todos los momentos del día, son representativos de la realidad social y de las motivaciones que mueven a centenares de familias a descubrir la libertad y la plenitud del naturismo. No es correcto condenar a un movimiento sin plantearse sus motivaciones, sin hacer un esfuerzo para entender las inquietudes y las ideas que lo alientan.


.

Thursday, March 20, 2008

About Catalunya (a big hug for all the foreign visitors)

.

To all the visitors who don't know about Catalunya.
I belong to a little country in Europe which is currently not an independent state.
Our country is called Catalunya and our language is Catalan.
We have about six million people.
Now... You can hear Pau Casals, a great musician, talking about Catalunya at the ONU in 1971.




.

Monday, March 17, 2008

Encara no som humans

.






.

De petits, el jo és el centre, però dins d'aquest jo hi ha suficient empatia com per a incloure-hi els sentiments i les vivències dels altres, de manera que l'infant és un ésser humà.

A mesura que creixem el jo creix i s'enquista; els altres passen a ocupar una posició reressagada dins l'escala de valors. Aquest fenomen es dissimula per pudor; a voltes es vesteix d'espiritualitat, de xovinisme patriòtic o de identitarisme. Fora d'estranyes i pintoresques excepcions, els adults Homo sapients tenen com a déu el seu jo. Fins i tot els qui es proclamen ateus o agnòstics acaben adorant la seva subjectivitat. Els seus actes es tracen seguint fil per randa la moral d'adoració al jo. Les diferents categories d'egoismes es vesteixen amb diverses disfresses anomenades: “justícia” “honorabilitat” “propietat privada” “pudor” fins i tot “discreció” i “humilitat”. La majoria d'Homo sapients ignoren aquesta entronització del jo, el seu propi inconscient els enganya; i a la pròpia enveja l'anomenen “agressió” “intent de desplaçament” “orgull aliè”. A la por d'un pacient per la pròpia malaltia i posterior visita a la secció d'urgències de l'hospital, alguns Homo sapients metges l'anomenen “abús del servei d'urgències”; sense tenir en compte les circumstàncies del pacient: el seu desconeixement del tema, el seu dolor, la seva angoixa. Al comportament inadequat d'un alumne, alguns Homo sapients mestres l'anomenen agressió; sense donar suficient valor a l'entorn de l'alumne, sense comprendre el que sent. I aixi podríem anar seguint.

Per tot això, els adults Homo sapients, en la seva gran majoria, encara no són “humans”. Són una espècie més d'hominids al costat dels Ximpanzés, els goril·les, els bonobos, els orangutans... Els hominids que s'assemblaven més a l'Homo sapients, van ser desplaçats i exterminats pels mateixos individus Homo sapients. Fa uns quants centenars de milenis, els individus Homo sapients que posseïen una conducta d'origen genètic que els impulsava a exteminar les espècies semblants a ells, van tenir més èxit a l'hora de reproduir-se. En conseqüència, aquesta conducta es va escampar fins als nostres dies en què de vegades, quan l'herència cultural i a pressió social no ho eviten, es desenvolupa en forma de racisme.

Adonar-se de tot això, ja és molt... i permet la revol·lució; la decisió de ser humans, de convertir-nos en allò que el humanisme i les religions diuen que som, i que encara no som. Ésser conscients de les mancances ètiques i racionals de la pròpia espècie, és el primer pas envers la transformació. Jo intentaré donar-lo.



.

Sunday, March 16, 2008

La cultura científica com a camí envers la pau i la tolerància.

..

.

.
Ai les lletres... què són sense la lògica? Sense el mètode científic? ¿Per què molt poca gent dubta que estudiar filosofia, a segon de batxillerat, sigui necessari per una formació global de l'estudiant, tant si és de lletres com de ciències, i en canvi molt poca gent considera que conèixer l'aplicació del mètode científic, la resolució d'integrals, l'aplicació de les matemàtiques per la descripció dels fenòmens de la natura, sigui fonamental per a comprendre millor l'existència? Si els integristes haguessin estudiat la mecanicitat de les lleis físiques, químiques, biològiques... la indeterminació matemàtica de la quàntica, la bellesa de les relacions matemàtiques expressades gràficament en tants exemples a la natura: les línies de les zebres, la gradació de freqüències (colors) al cel del capvespre, des de l'oest fins al llevant... la suau evolució del cos d'una espècie d'hominids fins a la següent, filogenèticament parlant... Si tot el feix de brètols que obeeixen els sofismes com si fossin equacions exactes, tinguessin un mínim d'educació científica... serien més humils, i probablement no gosarien menysprear ( ni molt menys atacar) ningú a causa de les seves creences. Hi ha poques realitats més perilloses que un “excés” de lletres acompanyat d'una mancança estrepitosa de les lleis més simples de la lògica, la ciència i la matemàtica. Les lletres sense la ciència caminen cap a fantasies perilloses; perilloses no pel fet de ser fantasies, sinó a causa de prendre's com a realitats. La fantasia compleix una funció fabulosa si es presenta com a tal, com a fantasia... En el moment, però, que per manca de cultura científica la fantasia pretén imposar-se com a veritat dogmàtica, l'ésser humà disminueix l'exercici de les seves llibertats.
Quan la humanitat posseeixi una cultura científica estesa arreu, i adulta, la pau, la tolerància i el respecte estaran més a prop. Les veritables bestieses de la humanitat no les han fet els científics i els tecnòlegs... les han fet alguns dels qui només posseeixen un coneixement “humanista”, ric en lletres i filosofades, i orfe de ciència i natura. Alguns, que s'han apropiat dels invents i descobriments d'alguns científics, per a defensar sofismes, dogmes o idees fonamentades en instints disfressats de poesia, de mística o de messianisme.
Ningú no podrà enganyar mai una població que posseeixi cultura científica. Malauradament, avui dia no hi ha cap país del món la població del qual, d'una manera general, tingui aquesta cultura. La ciència és el privilegi d'uns quants escollits, que per a més inri l'estudien a la força, per a poder-li donar una utilitat pràctica, de cara a ingressar en alguna carrera superior, o per aconseguir alguna feina ben remunerada. El dia que la ciència sigui un coneixement obligat per a tothom haurem donat un pas més en l'evolució cultural de l'Homo sapients.
Òbviament, el coneixement científic significarà un gran pas, però la pau no serà automàtica; l'humanisme, llavors, podrà orientar la força i la llum de la ciència envers la sensibilitat no quantificable. La ciència és necessària, però amb això no vull dir que sigui suficient.


.

Friday, March 7, 2008

Conjuntivitis.

.


.
Aquests dies no actualitzo perquè tenim la nena petita ingressada amb conjuntivitis (que s'ha complicat una mica) a l'hospital. No és res greu (espero) però és feixuc tenir-la allà, i veure-la tan petita, amb una via al braç.
Definitivament, aquest trimestre ha estat el trimestre dels hospitals.
Ben aviat tornaré a agafar el ritme del blog. Si us avorriu, mentre no actualitzo, podeu anar llegint els meus relats i comentant-los.
Fins aviat.


Enllaços:

Virus

Virus2

.

Friday, February 29, 2008

Un granet de sorra.

.

Una finestra catalana al món anglosaxó?
Un intent de promoció internacional de la literatura catalana?
Una illa en un món de... diversitat/complexitat/fantasia... humana?
Un dir: "aquí som" i "som uns quants milions..." i de "toros" i "olé" res de res!
Un granet de sorra. I un i un fan dos. I dos i dos fan quatre, i...

Això és la comunitat virtual
catalan_writting que per a mi, a banda de practicar l'anglès, m'ha permès conèixer una nova manera d'estudiar la diversitat humana i d'arribar-hi.

Us ho recomano.


.

Thursday, February 28, 2008

Vacances 2008

.
Pensar en les vacances és sempre engrescador; t'obliga a analitzar la pròpia situació familiar: l'edat dels nens, les necessitats de descans, migdiades, higiene... per tal de triar una opció que permeti el gaudi per a tots. Exigeix també tenir en compte els gusts de tothom, petits i grans. I ajuda a tenir una excusa ideal per a profunditzar en una àrea geogràfica, que segons el cas pot ser més o menys coneguda. És important que hom es disposi a escollir les vacances sense espectatives prèvies, assumint la possibilitat de decidir-se finalment per una destinació diferent a la millor de les possibles, però assegurant-se que, malgrat que no es trii el paradís somniat, de ben segur que el gaudi, l'instant, l'emoció, la descoberta, l'aprenentatge, la convivència... garantiran una experiència molt i molt positiva.

En el nostre cas (el de la meva família) s'han de satisfer les diferents exigències d'un grup força divers (exigències específiques d'aquest any):

  • Una destinació que no estigui excessivament a prop de casa.

  • Que no estigui tampoc més allunyada de sis cents quilòmetres.

  • Que garanteixi la migdiada de la petitona.

  • Que el pla no contempli la idea d'anar amunt i avall al llarg de tot el dia (la petita és massa petita).

  • Que la platja no sigui gaire lluny, i que sigui una platja no urbanitzada, i que no estigui massificada, que permeti el nudisme, que no “obligui” al nudisme, que sigui el màxim de natural.

  • Que hi hagi força elements desconeguts per a nosaltres per a poder visitar si ens ve de gust (de tipus històric, tradicional,natural,oci,etc.)

  • Que ens faci il·lusió.

  • Que hi hagi bellesa.

  • Que permeti la desconnexió.

    Vistes totes aquestes exigències, i introduïdes les dades dins l'ordinador del cervell i el cor, ens hem decidit, de moment, per aquesta destinació:


El lloc:

1

2

3


Allotjaments:

1

2

3


Platges:


1

2

3

Mapes:

1

2


Thursday, February 21, 2008

Les últimes hores d'en John i la Norma

.


.

Baixaren del Chevrolet sota la negror d’un cel sense lluna. Ell es llevà l’americana i la posà amb tendresa damunt l’espatlla mig nua de l’actriu. L’oreig flairava a salabror i agitava els caps dels àlbers. -Em sento molt feliç de conèixer un personatge com vostè... –la veu li feia una cantarella artificiosa. -Per favor, diga’m John... –quan somreia els ulls se li tancaven dibuixant-li una bonior d’arrugues. -President... –digué, com en un mormoleig. -John... –insistí ell amb expressió paternal. I la Norma sentí que la nit se li convertia en el conte de la ventafocs. Pensava, i tornava a pensar, en aquella adolescent de dotze anys, de cabells esbullats, menyspreada per la mare; aquella marreca a qui ningú no gosava anomenar filla. Avui estimava el poder, s’abraçava al poder, es fonia amb el poder... I el poder tenia un rostre mític que ella admirava. El poder l’adorava a ella i li demanava enmig d’un xiuxiueig que li digués John. I la llenya crepitava a la llar de foc. I el vent feia repicar les branques més tendres als vidres de les finestres. I a la llunyania, des d’un llit flonjo, nua i abraonada a en John, distingia les llumetes dels vaixells que es dirigien a la Badia de Brooklyn. Brooklyn, que em vas veure néixer... contempla com estimo la carn dels déus.

*

-John... John... què m’has fet? –les pupil·les li tremolaven, si fa no fa, com les flames d’un foc insuportable que avui no cremava a cap llar. Es despullà completament i es masturbà pensant en ell. Els ulls enrogits li havien esgotat totes les llàgrimes. Tornava a ser l’escòria del món, la peça a la qual ningú no trobava cap utilitat; un cos nascut per a ser devorat amb la mirada, absorbit, gaudit, gastat... i apartat, a l’últim, just en el moment de topar amb la imatge puritana que el poder exigia. Ningú no la reconeixia com l’actriu que s’havia revoltat contra Hollywood, que havia aixecat la seva pròpia productora per a poder ser lliure. No. Ella era la puta del president. I el més dur és que això només ho sabia el president. Ni tan sols podia proclamar al món que ella havia estimat en John fins a la mort. Sí, ho tenia decidit, fins a la mort. El seu amor mai no s'escriuria a les pàgines ambigües de la història, però ella escollia marxar. ¿Per què ha hagut de ser sempre el dolor... l’autor del meu destí?
Despenjà. Marcà. Es col·locà l’auricular ran d’orella.
-Escolta Lawford, digues-li adéu al president... i a tu mateix, perquè ets un bon tio...
Tot seguit s’empassà un tub de pastilles i s’ajagué al llit, bocaterrosa.

.

Wednesday, February 20, 2008

Konrad Lorenz (o l'origen genètic de la conducta humana)

.


Konrad Lorenz, sens dubte, és la persona que més m'ha ajudat a comprendre els mecanismes de l'evolució de les espècies, la influència del codi genètic en la conducta animal, i sobretot la influència del codi genètic a la conducta humana (entenent l'ésser humà com un animal més, si bé amb un potencial d'intel·ligènci superior). Existeix un abans i un després a la meva vida en relació a la tasca de Lorenz. Abans de conèixer la seva obra, l'observació d'un comportament gregari, excloent, obssessiu, envejós, en un individu humà, podia ser explicable exclusivament des del punt de vista de l'ètica. Després d'estudiar Lorentz, aquest comportament es fonamenta, sens dubte, en una activitat inconscient de la ment humana, que obeeix (cegament) uns impulsos generats per un substrat genètic hereditari. La raó pot elaborar arguments (més o menys lògics) per autoenganyar-se i considerar que el gregarisme, l'exclusió, l'enveja, l'obsessió... tenen una raó de ser lògica... quan en realitat no són altra cosa que el servilisme de la ment envers els impulsos instintius d'origen genètic. Quan hom arriba a comprendre això, està més en guàrdia, i pot desenmascarar algunes vegades aquest mecanisme d'autoengany (no sempre). Amb això no vull dir que la ment no pugui actuar independentment dels instints; només vull dir que moltes vegades és la seva titella.
Aquesta evidència, m'ha ajudat a ser més tolerant amb els comportaments humans; a no justificar, però tampoc a jutjar. El mal, per tant, no té un origen diabòlic, sinó que obeeix uns impulsos que hi són perquè des del punt de vista evolutiu en algun moment han representat un avantatge.
Per exemple: en Lorentz va descriure el "mobbing" com l'atac d'una coalició de membres febles d'una mateixa espècie sobre un altre de més fort que ells. La qual cosa no justifica el comportament, però ajuda a comprendre'l millor, i a intentar corregir-lo amb l'ajut d'aquesta evidència. Un fet que gairebé tots els psiquiatres accepten és que la comprensió de les causes profundes d'una neurosi (o d'una conducta inadequada) provoca d'immediat la seva curació. Pel que fa als comportaments d'origen genètic (ni que aquest origen sigui llunya o molt indirecte), la comprensió de la raó de la seva presència (del seu benefici evolutiu) ajuda, i molt, a superar-los.

Konrad Lorentz va guanyar el Premi Nobel de medicina l'any 1973 pels seus estudis sobre la conducta dels animals, i pel benefici que aquests estudis representen de cara a la comprensió de la psiquiatria humana.

A Lorentz se'l considera el pare de l'etologia, que correspon a l'estudi de les característiques distintives del comportament d'un grup determinat, i de com aquestes característiques evolucionen per la supervivència del grup.

H ha molt més de Lorentz: els seus treballs sobre l'ésser humà i la seva relació amb l'ecologia, el comportament social i els perills d'involució biològica, l'homosexualitat al comportament animal, i sobretot la influència de la conducta humana (i de l'actitud individual humana) en la selecció genètica (o el que és el mateix en la direcció evolutiva de l'espècie). Aquest últim punt provoca gran controvèrsia dins del món científic (disparitat d'opinions).



.



Tuesday, February 19, 2008

Joan Sales

.


.

Per recomanació de la Carme Cabús, estic llegint en Joan Sales, i he començat per la seva novel·la “Incerta Glòria”.

És impactant. El seu llenguatge, i ritme narratiu, són absolutament actuals (amb raó va tenir una acollida tèbia als anys cinquanta, quan fou publicada).

La novel·la descriu episodis de la guerra civil, de la vida al bàndol republicà, pels camps d'Aragó i de Castella: les trifulques amb el fanatisme dels anarquistes, bo i estar al mateix cantó de combat.

De la novel·la i de la literatura d'en Joan Sales en puc dir el següent, essent el més essencial possible:

-Enganxa.

-No avorreix.

-El llenguatge és correcte, actual, bell, sense embarbolls, objectiu; sense defugir les emocions, l'humor, la tragèdia, en definitiva l'humà.

-En ser realista, ajuda a comprendre la realitat històrica de la vida al front (característica que no he trobat en d'altres escriptors que pel meu gust són excessivament idealistes) No transforma la realitat de la guerra ni per mal ni per bé, es limita a descriure-la.


Enllaços sobre en Joan Sales:


Joan Sales en poques paraules.

Joan Sales al Wikipèdia

Joan Sales



.




Sunday, February 17, 2008

Girona i els misteris

.






.

Hem passat el diumenge a Girona; una ciutat preciosa. L'antic call jueu evoca èpoques de misteri cabalístic, intolerància cristiana, comerç, art, humanitat... Hem pujat a l'antiga caserna alemanya, i darrere d'unes muralles gastades i velles, hem trobat una senyora que ens ha explicat que a l'any 1975 ella va veure com una nena levitava pels aires allà mateix. Es veu que s'apareixia la Mare de Déu, o això deia una vident; i aquesta vident va acostar una nena petita cega a la Mare de Déu; i que la Mare de déu la va agafar enlaire, i que és per això que aquesta bona dona que ens hem trobat la va veure volar. Li he preguntat diverses vegades si ella la va veure volar o si li va semblar. I m'ha assegurat que ho va veure, i que hi va haver més gent que també ho va veure. A més, es veu que la vident li va demanar a l'aparició que curés la ceguesa de la nena, i que la presumpta Mare de Déu va dir que no la curava perquè no hagués de veure les desgràcies que sobrevindrien. Aquest és el punt on tot se'm fa fosc. Em sembla massa cruel decidir que una nena sigui cega per aquesta raó. ¿Que és que els altres no les hem de veure aquestes desgràcies? Més valdria dir que no la cura perquè no pot, perquè no en sap, o perquè no li correspon alterar les lleis naturals... qualsevol excusa... però per no veure la vida, ni que estigui plena de dolors.

Davant el testimoni d'aquesta dona, responc amb dues actituds: respecte i curiositat.

Explicacions al fenomen? Doncs moltes: esquizofrènia, records falsos, suggestió, manipulacions extra-humanes... Em resisteixo a atribuir origen diví a un fenomen tan estès i amb tantes ombres des del punt de vista de l'ètica i de l'empatia. Malgrat tot, ho respecto, i estic disposat a continuar-ho investigant amb rigor científic.



.

Friday, February 15, 2008

L'home derrotat

.


.

Deixo la barraca amb fang als peus; no tinc espardenyes ni les vull; fa tres dies que se’m van esquinçar, però no les desitjo ni les necessito; estimo el tacte del sòl bord a les meves plantes, tan fetes a aquesta terra. M’atanso a l’escola nova de Morro Jable. Travesso el llogarret mentre un esbart de coloms fuig de sota un teulat. Observo la mare que de l’era estant em fa adéu amb la mà. Està trista; avui vindrà la senyora i no té prou gra. El mestre nou és de Zamora i ens fa cantar el “Cara al Sol”. Després, amb la veu encavorcada, ens explica com n’és de bo el senyor Winter, que farà de Jandia el primer nucli industrial d’Espanya. I parla de Franco, que ha salvat la pàtria; i de Jose Antonio, que van matar el rojos. Acaba el discurs i fa seure els nens a la dreta, i les nenes a l’esquerra. M’enxampa ullant per la finestra els crespons blancs de la mar, i m’arrossega d’una orella fins la seva taula. Em baixa els pantalons.
-Mireu, nenes -fa; i s’esgarrifa quan s’adona que no duc calçotets; de fet, no n’he vist mai, de calçotets, la mare diu que són cosa de rics. Em fa vergonya que les nenes em vegin, però això és el que vol el mestre. Sento que m’engrapa els testicles i que els caragola. Ploro.
-Seràs el meu pollastre caponat! –exclama.
Tothom riu. Surto de l’escola. Corro envers el serrat erm de Jandia; no vull tornar a casa. Sé que la senyora Winter és allà; i a l’última visita va dibuixar un cercle a la sorra, i va ordenar a la mare que no sortís del rodol en dos dies. I va bufar el vent del nord i la mare s’omplí de granets que se li ficaven als ulls. Me’n vaig a les muntanyes, on ningú no vol anar. Trepitjo la terra eixarreïda. Contemplo les cabres: els segalls, tan xics; els terçats, ja crescuts; els bocs, que s’esbatussen per les femelles. Arribo al cim i descobreixo la mar fosca de l’altra banda, i la platja embromada de Cofete. Descendeixo per tarteres desolades, broixes, rònegues... Un fil de sol que s’escola entre els núvols daura la sorra virginal del trencant. Hi arribo i em llevo la roba llefardosa, que deixo a terra com un munt de cendra. Em capbusso en l’estesa atzurada; i, amb l’aigua ran de pit, em giro envers el massís emboirat de Jandia. És llavors quan descobreixo la gran mansió com un castell obscur al país d’enlloc, i entenc que tal vegada no existeixi un paratge sense rei ni una terra sense senyor. I se m’acosta una figura indefinida que es recolza en un bastó. Té els cabells negres, amb traços d’argent; el bigoti petit, els ulls de foc. M’escruta talment com si contemplés un gos. Alça el bastó per espantar-me.
-Qui ets? –em demana amb la veu ronca i un profund accent germànic.
-Facundo –li dic; i sembla apaivagar-se.

-No veig mai ningú. Ets com una aparició que no sé si esclafar o beneir.

-Qui és vostè?
-Que qui sóc? Un soldat que va perdre una guerra.
-I què hi fa aquí?
-No ho sé –murmura –. Gairebé només pinto i aprenc espanyol.
M’examina amb fàstic. -Vas nu –em diu -. És lògic.
-Per què és lògic?
-Així van els éssers inferiors.

-Inferiors?

-Ets “guanche”... oi?
Una gran massa grisosa avança per l'aigua cap a la riba a força de convulsions. M’adono que és una balena petita que s’ha desorientat.
-Hem de fer que torni a mar obert. –dic
-Au va! -Ajudi’m!
-No siguis imbècil! Aquesta bèstia ha de morir. És el que toca.

-Vostè és maligne! –li etzibo enfurismat. Em mira amb els ulls buits. De sobte, cau damunt la sorra i sembla que s’ofegui. Panteixa. M’assenyala la butxaca de la jaqueta. Hi introdueixo la mà i hi descobreixo un flascó amb píndoles.
-Dues. –barbolleja sense alè.

Li introdueixo la medicina dins la boca i sembla que es recuperi.

-Jo també hauria de ser mort. –fa.

Escolto corredisses. M’adono que s’acosten dos soldats. M’apunten al cap.

-Fuhrer –li diuen -; ningú no l’ha de veure, i vostè ho sap! El nen ha de morir. -Deixeu-lo anar, redimonis! M’ha ajudat! Ja n’estic fart d’aquesta gàbia d’or on em teniu entaforat. Si encara em respecteu, feu el fotut favor de deixar-lo marxar! Si no sap ni qui sóc!
M’allunyo muntanya amunt.
Em tombo per a clissar els estranys personatges que deixo enrere; i contemplo l’home derrotat, donant ordres i enlairant el bastó enmig d’escarafalls, mentre els dos soldats, envestits per les onades, empenyen la petita balena mar endins.


.

Wednesday, February 13, 2008

Miquel Martín

.

A l'agost vaig aconseguir una menció al Mossèn Romà Comamala de Vilabella; premi que fou guanyat per Miquel Martín.

M'ha fet il·lusió trobar aquest vídeo a youtube:




(Si algú dels implicats en el vídeo no vol que estigui penjat aquí, que m'ho digui i el trec de seguida)


.

Sunday, February 10, 2008

Metamorfosi

.


.

Passo la mà per la cresta clara de les ones;
matisos blancs damunt d’un “tot” obscur.

¿Què deu haver-hi dessota el fosc de l’aigua...
on el raig de sol es perd dins d’un infinit misteriós?
M’enfonso dins la fredor intensa.

Miro amb els ulls d’un vell dofí cansat.

Retrobo l’embrió, la llavor, l’essència;
la mare mar que m’acull a redós.

Nedo amb un gir graciós,
saltant sobre l’estesa blava.

I em torno a capbussar
cap els espais il·limitats de la mar.


.

Friday, February 8, 2008

Cançó trista de la carretera.

.


.
Jerry mai no havia recollit una autoestopista tan jove.
-On vas?
-A Califòrnia.
Una bonior de pigues capritxoses li envoltaven el nas; els cabells roigs, els ullets blaus, el rostre opalí.
-Com et dius?
-Eileen.

S'aturaren en una benzinera.
Un vell se’ls acostà.
-Aneu a l’oest?
-A Sacramento.
-L’autocar ha marxat sense mi, i no porto prou diners pel motel.

El Chevrolet sallava per la carretera del desert. El vent feia rodolar branquillons agombolats en una mena de pilotes. El paisatge, amb la caiguda dels últims raigs del dia, anava adquirint un to fosforecent.
-A què et dediques, Jerry? –preguntà Eileen.
-Sóc empresari.
-Jo, actriu.

De cop, la bòveda del cel es tenyí d'un vermell roent, el vent s'aturà, la planúria s'emplenà d'una claror ataronjada.
-Déu meu...! –exclamà Eileen, ullant l’horitzó.
-Indescriptible. -afegí el vell.

Caminaren desert endins, lluny del vehicle. S'assegueren damunt el sòl estopós.
El vell tragué una harmònica i encetà una tonada de Willy Nelson.
-Sabeu...? –digué Jerry, gratant-se el cap -. No us he dit la veritat. M’han acomiadat de la feina, la dona m’ha deixat i no sé on vaig.
-Jo tampoc he estat sincera –digué Eileen -. He fugit de casa.
-Doncs, a mi, la meva filla m’ha abandonat a la benzinera –explicà el vell, amb els ulls com plats.
Després d’uns instants d’incertesa, varen començar a riure com ximples.
-I ara què...? –preguntà Jerry.
-Toquem-ne una altra... –va fer el vell.
El roig del cel s’anà apagant mentre la nostàlgia amarava el paisatge.

.

Thursday, February 7, 2008

Trenta-quatre descobriments íntims



.

La difícilment creïble experiència d’existir.
La sorpresa de saber que existeixo.

El nexe entre la bellesa d’allà fora (d’allà fora?) i el propi cor.

La serena abraçada del silenci.

La perfecta continuïtat dels colors del cel del capvespre.

La inefable marxa dels instants.
La ignorada i rarament manifesta sonoritat dels mots. La indeterminada posició dels electrons. (indeterminada no vol dir desconeguda, sinó no ubicada en un únic punt de l’espai)
La percepció de l’evolució de la meva espècie. L’evidència estadística de la vida enllà de la Terra.
La intuïció d’una realitat imperceptible de més de quatre dimensions.

El viatge constant cap als punts superiors de l’eix del temps, en els eixos de la base de l’espai quatridimensional de Minkowsky. (constant si no m’apropo a “c”)
.
La inquietant relació entre la memòria i la consciència del “jo”.

La torbadora evidència que la ment em crea la forma de l’univers que m’envolta.
La consciència plena del fet que moriré.
La indeterminació dels resultats de molts dels fenòmens físics.
La possibilitat dels universos paral·lels.

La possible existència de tots els fills possibles en universos paral·lels.

La possibilitat de l’existència de l’oceà de la consciència.
L'esporàdica i “normal” mena d’amor de pares a fills.
L’habitual i “anormal” indiferència entre els individus.
L’origen químic de l’eufòria de l’enamorament.
L’origen racional de l’amor.

L’absoluta bondat de tots els infants.
L’aparent maldat d’alguns adults.
L’alliberador plaer d’anar nu.
L’esclatant bellesa de la nuesa humana.
La crida de les muntanyes verges.
La veu premonitòria d’algú d’un altre món, que l’acaba encertant.
La misteriosa companyia invisible d’algú o d’alguna cosa que m’emplena de pau en els moments més dolorosos.
L’exquisit gust dels refrescs de cola quan de debò em vénen de gust.

La febre revifadora del sexe.
La importància única i absoluta de la felicitat dels infants.

L’alliberadora percepció del fet que hi ha molt poques coses importants.

.

Wednesday, February 6, 2008

Testament poètic de John Keats

.

El foc encès del meu pit m’abassega, se m’enduu lluny, allà on la mort governa.
No tinc por. Por... fa viure eixelebrat pels dies, rere dèries mundanes útils, buides, i honorables... Por... fa caminar sense trobar bellesa a la mitja llum dels dies rúfols, a la flaire de la pluja, a la terra humida o a la ventada noble... Por... fa enquadrar la vida en ambicions assenyades, terns elegants, títols honorables... i clissar de lluny el cèrvol, el rossinyol, el bosc i l’aigua blavissa d’un llac, on mai no ens acostem per manca d’hores.
Escolto xiuxiuejar la dama negra vora el llit, no vessaré ni una llàgrima; l’alè tranquil de la senyora em guiarà amb un estol de fades a les boscúries del nord, m’alegrarà el cor cansat, i el meu panteix descansarà.
I no m’angoixa saber on és ara l’eufòria de la vida; morir-se és viure, i cal cercar els matisos de la bellesa de l’instant, la suau bellesa de l’adéu. Si gaudim de l’hivern... per què freturar la primavera? Si aquest món no entén la força del que és bell... ¿on ens podem refugiar millor que enllà de la mort, on el corrent de l’eficàcia no ofega la bellesa?
En l’aniversari zero de la meva mort, saludo la vida; i des del cor de l’antic imperi, me’n volo envers la venustat.




Tuesday, February 5, 2008

Al nen que vaig ser (que sóc?)

.




.
Seré cada dia el teu servent,
sabedor veraç del bé i del mal
a qui el sofriment no havia empès
vers el viarany de l'amargor.
Sigues tu el meu jutge justicier
si no avanço amb rauxa on somniaves
esperona el meu pobre cervell
a creure en la llum que et sostenia.
Subjuga'm la ment al cor i al fang
al bosc misteriós que et seduïa
a la mar trencada, al cel immens,
i a la nena amb la qui somniaves.
Et seré fidel malgrat el temps,
els girs del destí i els mastegots,
el fracàs, la por, l'abatiment,
la gelor de tantes matinades.
Seràs tu el timó del meu veler,
mar enllà on la terra s'esvaeixi,
xerrarem tots dos sota els estels,
després d'un crepuscle rubescent.

.