Sectes legals.

.

Aquest dimarts, “La Vanguardia” entrevistava a Miguel Perlado, especialista en relacions sectàries, que esbossava amb mestria les claus dels comportaments sectaris, dels legals i dels manifestament il·legals. Jo avui us parlaré de les sectes legals, d'aquelles que la llei permet i que fins i tot el poder (els poders) tracten de tu a tu. Us recomano, però, la entrevista de la Contra de La Vanguardia, perquè amb poques paraules, aclareix força dubtes.

A les sectes legals, igual com a les il·legals, un personatge afirma, insinua, proclama, que ha descobert, trobat o accedit a una veritat salvadora, sanadora, reveladora, transformadora... D'altres persones s'acosten a ell (o a ella) i n'esdevenen seguidors. Aquest personatge treballa per augmentar el seu nombre de seguidors i els fa conscients que formen part d'un grup d'afortunats que tenen accés a la veritat que ell ha descobert. Es desenvolupen a poc a poc tot un seguit de mecanismes de submissió, sovint dissimulats, ocults, disfressats de rituals, de conferències, de protocols o normes. Els seguidors es fan dependents del grup i del lider, de la “veritat” descoberta, dels ritus, de les normes o de les tradicions del grup. La dependència creix fins al punt de fer girar la vida sencera de l'adepte al voltant del grup. L'adepte va perdent a poc a poc la visió objectiva de la realitat i tot és contemplat a través del prisma del grup de la seva doctrina i dels seus dirigents. A cops el grup se situa de ple en una classe social determinada, de vegades dins d'una religió oficial, o per contra a cops funciona com a moviment independent. Sovint aconsegueix una identitat característica que fa semblants tots els membres del grup en la manera de parlar, de moure's, d'opinar, d'actuar. Sovint el grup recolza algun dels lobbies de l'època, aquell que coincideix preferentment amb els seus codis, sovint morals i/o socials. El bé i el mal, a poc a poc, es van situant, de manera inconscient, per sota de l'obediència al grup en l'ordre de prioritats (obediència que es disfressa de llibertat; sovint s'és en teoria lliure, però esclau a la pràctica, per la impossibilitat de defraudar els principis del grup que es consideren sagrats). És freqüent, que en el moment de captar adeptes, el grup no mostri tots els seus postulats, totes les “veritats” o informacions sobre la vida i els compromisos del grup; després, en el moment en què l'adepte s'ha unit al grup (i molt a poc a poc) se li va revelant l'aspecte menys atractiu del compromís; i potser se li fa veure a què s'ha compromès (sense saber que es comprometia a allò). El secret progressivament revelat es converteix en l'esquer i en el fuet que atrau i que alhora esclavitza. Si el grup, a més, pertany a alguna de les grans religions (acceptades tradicionalment per la societat) l'adepte perd gairebé del tot la capacitat de criticar o d'oposar-se a les decisions del grup; i la societat es veu incapaç d'evitar que el grup continuï fent mal als nous adeptes, que moltes vegades són menors d'edat.
La vida, per les víctimes de les sectes legals, esdevé una mena de presó on la majoria de vegades no hi arriben els raigs del Sol de la llibertat. Es viu amb por, sempre lligats a un grup que té la clau de la tranquil·litat de les consciències; la consciència individual es posa en mans d'un director espiritual que la posseeix i la dirigeix. La realitat natural humana se substitueix per la visió retallada i retalladora del lider carismàtic de qui sovint es besa fins les petjades que deixa quan camina. El món està ple de perills eterns dels quals només el grup et pot salvar. Famílies senceres viuen lligades a les cadenes invisibles de la servitud al grup, que es creu amb la missió salvadora de regenerar la societat i imposar-hi el seu codi moral. "Fora del grup, només hi ha el caos, el pecat, i la injustícia", acostumen a fer intuir molt dissimuladament, barrejant-ho amb uns quants tòpics d'ecumenisme que disfressen un xic la tirania. I els dirigents els toleren o els beneeixen, perquè arriben fins i tot a penetrar dins del poder de les finances i de la política.

.

.

Si voleu revisar un post del futur que té molt a veure amb aquest:

.

http://nuesaliteraria.blogspot.com/2010/06/deslliurans-senyor-de-les-sectes.html

.

Si voleu saber més coses sobre sectes; sobre les legals i les que no ho són, us recomano que visiteu l'espai de Pepe Rodríguez:

http://www.pepe-rodriguez.com/Sectas/Sectas_menu.htm

.

P.D. La fotografia és del mar Mediterrani vist des de Peñíscola. L'he posada perquè la seva contemplació ajuda a combatre la mentalitat sectària present a molts grups. Mireu el mar, no penseu en res per uns instants, res que no sigui "present" i això us ajudarà a ser objectius i a no caure en les urpes dels lladres de la vida (que alhora són també víctimes del grup pel qual treballen). Que mai cap grup no valgui més que cadascun de vosaltres i la vostra llibertat.

.

Poetes morts i poetes vius. Walt Whitman

.

No permetis que el dia s'acabi sense haver crescut una mica,
sense haver estat feliç,
sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.
No permetis que ningú et prengui el dret a expressar-te,
que és gairebé un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida una realitat extraordinària.
No deixis de creure que les paraules i les poesies
poden canviar el món.
Passi el que passi, la nostra essència resta intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasi,
ens fa caure, ens fereix,
ens ensenya,
ens converteix en protagonistes
de la nostra pròpia historia.
Encara que el vent bufi en contra,
la poderosa obra continua.
Tu pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somniar,
perquè en somnis, l’home és lliure .
No caiguis en el pitjor dels errors:
El silenci.
La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignis.
Fuig.
“Emeto els meus udols pels sostres d’aquest món”,
diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer poesia plena de bellesa sobre les coses petites,
però no podem remar contra nosaltres mateixos.
Això transforma la vida en un infern.
Gaudeix del pànic que et provoca
tenir la vida per davant;
viu-la intensament,
sense mediocritat.
Pensa que en tu, hi ha el futur
i emprèn la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui poden ensenyar-te.
Les experiències dels qui ens van precedir,
els nostres “poetes morts”,
t’ajudaran a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres.
Els “poetes vius”
No permetis que la vida et passi a tu, sense viure-la


Walt Whitman

.

"Garbo, l'home que va salvar el món", o les misèries dels herois; o les extravagàncies d'Enid Blyton; o la meva estranya passió pels imperfectes.

.

Quan era un nen, i fins ben entrada la joventut, em sabia greu descobrir que els meus escriptors preferits, o els cantants, o els actors, tenien un segon rostre; una faç oculta i tenebrosa que embrutava (segons la visió que jo tenia llavors) l'obra pel qual jo els admirava. Avui em passa una mica el contrari; no és que m'agradi trobar-los nafres, defectes o misèries, però sí que em tranquil·litza; em fa veure que podem esperar en la bondat encara que no siguem bons del tot; que podem escriure bé, encara que no siguem exemple de virtut o de noblesa; que fins i tot podem salvar la humanitat, tot i ser uns cràpules. Ahir em vaig adonar d'això, després de veure al Club Catalunya de Terrassa el documental en V.O.S.E “Garbo, l'home que va salvar el món”.
Sortint del cinema, les dues persones que havíem visionat el document vam expressar la mateixa conclusió: en Joan Pujol Garcia es va trobar per casualitat la seva missió després d'haver estat un vividor, un “bon vivant”; algú que va passar del bàndol republicà al feixista per la seva condició de burgès de Barcelona (no li retrec, tan sols manifesto el que és evident); algú que, un cop acabada la guerra civil espanyola, i dins ja de la segona guerra mundial, decideix fer-se espia dels nazis, no pas per convicció, sinó per guanyar uns calerons inventant-se la suposada informació secreta que esbrinava dels anglesos; algú que, en veure's embolicat cada vegada en una mentida més grossa que l'anterior, va rumiar-se si fugir a Brasil o si oferir els seus serveis de contra-espia als britànics per a sortir de la situació, i en aquest punt, i gairebé per casualitat, va començar la història de l'heroi que va enganyar a Hitler i que va aconseguir que el desembarcament de Normandia fos un èxit pels aliats. Així neixen sovint els herois, de les cendres dels febles, del misteri dels imperfectes que esdevenen en un moment donat la clau de la perfecció i de la victòria. No vull amagar que m'encanten aquests personatges ambigus, que no saps si el que fan ho acaben fent per convicció o perquè les circumstàncies els ho imposen. M'agrada la gent plena de misèries, de vicis, però que conserva a l'endins una espurna de bondat, una filosofia de vida fonamentada en la llibertat, en el deixar fer, i que en un punt determinat de l'existència són capaços, si cal, de lliurar la vida per una causa que els supera infinitament, o per baixar un gat d'un arbre. I quan dic que m'agraden aquests personatges, vull dir que m'agraden tant des d'un punt de vista literari com humà. Els perfectes, els fidels a una ideologia, els que són d'una peça, m'avorreixen sobiranament. La guspira de la vida és un bri de vinagre en una amanida, un xic d'amargor en un pastís de crema, un plor que acaba rient en veure algú que fa pallassades, un lladre que a l'últim moment se'n va de copes amb la seva víctima, un botxí que s'enamora del condemnat a mort, un corrupte que abans que el descobreixin regala els diners als pobres, un derrotat a qui ningú estima que per a no deprimir-se agafa una harmònica i es posa a tocar una tonada contemplant la posta en un desert.
Avui, en una estranya i curiosa coincidència, he llegit a “El País” un reportatge sobre Enid Blyton, l'escriptora preferida de la meva infantesa; algú que em va alimentar la imaginació amb descripcions de països llunyans, de lloros, de tresors de pirates, de jovenets i jovenetes que descobrien misteris i aclarien crims, de passadissos secrets, de pastissos de gingebre, de granges al cor d'Anglaterra... Doncs bé... es veu que Enid Blyton jugava a tenis nua (no es pas dolent, però se surt de la normalitat social d'aquella època), es lligava les dones del seu servei (no és pas dolent, però en aquell moment fins i tot estava perseguit per la llei), era classista, racista, amb simpaties per Hitler (a l'època en què Hitler encara no havia decidit de construir els camps i fins i tot fou proposat pel nobel de la pau). Em sembla perfecte que l'escriptora es lligués les assistentes, i que jugues a tenis en pilotes (jo m'hi apuntaria). I encara que no suporto ni el nazisme ni el racisme, no nego que m'ha agradat saber que aquesta senyora, capaç de proporcionar-me moments de joia tan grans a la meva infantesa mercès als seus llibres (plens de normalitat social), sigui de carn i d'ossos, tingui febleses, imperfeccions, errors, rareses (o allò que la societat considera rareses). M'agrada la gent així, encara que no m'agradi tot el que fan ni tot el que pensen. Sóc contradictori... potser sí.

.

Recordant Albert Camus

.

Amb les idees de pocs éssers humans m'he sentit tan íntimament identificat com amb les d'Albert Camus. Ell, Saint Exupery, i algun altre, són la meva fusta de salvació en el mar del meu escepticisme vers l'Homo sàpiens. En els moments més durs de dolor davant la percepció de la manera de ser de la meva espècie, tinc a Camus i a Saint Exupery com a “psicòlegs” redemptors de la meva fe en l'ésser humà, com a filòsofs sanadors de les meves crisis existencials incipients; sense que això vulgui dir que ells no patissin les mateixes nafres que tenim tots els Homo sàpiens; tenien, però, i tenen els mots necessaris per a conservar l'esperança. Tot i les contradiccions d'Exupery, les queixes de la seva “Rosa” exhibint els defectes profunds del mestre; la seva veu és sincera, la seva veu és la veu de l'esperança en la humanitat.
Avui, però, em centro en Camus.
Camus va reflexionar sobre la condició humana, es va oposar al cristianisme, al marxisme i a l'existencialisme. Va lluitar aferrissadament contra les ideologies i les abstraccions que separen l'ésser humà d'allò que és propi de la seva condició, d'allò que és genuïnament humà. Rebutjava la idea d'un déu castigador (perquè el càstig és l'aplicació d'un mal, i el mal és inhumà). Rebutjava qualsevol forma de violència, fins la violència que existeix per aplicar la justícia, fins la violència que exerceix el déu predicat per les religions. El seu rebuig del mal és incondicional i absolut, i el seu amor als éssers humans i a la seva dignitat no té límits ni condicions. Mai no he sentit tant en ningú com en Camús la sensació que algú, molts anys abans que jo nasqués, estava dient el que jo no em canso de dir; estava escrivint el que jo no em canso d'escriure.
Recordo la impressió que vaig sentir en llegir “L'estranger” Les seves descripcions de les platges d'Argel, la narració del que li feia sentir el sol i el mar, em feien l'efecte que els havia escrits jo; mai no he comprès tant un escriptor en un fragment purament descriptiu (descriptiu de la natura i de les sensacions que la relació amb la natura susciten en un ésser humà).

Us poso a continuació un petit fragment de “l'home rebel” en què Camus reflexiona sobre l'absurd de la competició i de les jerarquies:

"Enmig del xivarri i del furor dels segles, cada consciència, per tal de ser, vol des d'ara la mort de l'altra. Aquesta tragèdia implacable és absurda, ja que cas que alguna de les consciències fos aniquilada, la consciència victoriosa no seria reconeguda, ja que no pot ser reconeguda per qui ja no existeix. En realitat, la filosofia d'aparentar troba en això el seu límit.L'amo, per desgràcia seva, és reconegut en la seva autonomia per una consciència que ell mateix no reconeix com autònoma. Per tant, no pot sentir-se satisfet, i la seva autonomia és negativa. El senyoriu és un atzucac. I com que tampoc no pot renunciar al senyoriu i tornar a convertir-se en esclau, el destí etern dels amos és viure insatisfets o que els matin."

.Per saber més coses d'Albert Camús:

http://es.wikipedia.org/wiki/Albert_Camus

Les forces de la natura regalant una nova naixença. Acords de tota una vida.

.

Comença la transformació, la nova naixença, l'acompliment del propòsit que vaig invocar a començament d'any. Com un torb, arriba el vent que empenyerà les veles del nou viatge. Un nou viatge que no és altra cosa que el vell viatge de la infantesa. S'ha acomplert aquella màxima que diu que quan desitges de debò alguna cosa, totes les forces de la natura conjuren per a regalar-te-la. I no corregeixo el mot “regalar-te-la”, perquè cal una inversió mínima de decisió d'i il·lusió, però quan arriba l'acompliment del desig (més quan és un desig que s'haurà d'anar desenvolupant al llarg del temps) hom s'adona que realment són les forces misterioses de la natura les qui proporcionen, com un present, l'energia que cal. L'energia que cal per perdre la por, per perdre les pors; no es tracta d'evitar el perill, d'eliminar la possibilitat de la tragèdia, sinó de perdre la por a la tragèdia, d'adonar-se que, bo i la tragèdia, sempre és més gran el goig. 

Escric això mentre contemplo per la finestra uns núvols de color de plom que potser em regalaran neu. La neu sempre ha estat a la meva vida un símbol d'esperança. Quan ha aparegut, m'ha explicat, amb la seva veu noble, com m'anirien de bé les coses malgrat les dificultats del present i del futur. Arriba un vent del nord, un vent polar, un vent que s'endú les escalfors malsanes de la tèrbola calidesa de la por. El vent, la neu, el sol damunt d'aquest temple de llum esmorteïda, sobre el tapís del bosc, ran de les penyes roges; claror blavissa de blanca plasticitat silenciosa; preparant un nou estiu, una nova primavera, lliure d'alienacions destructives. Comença la transformació, la nova naixença, l'acompliment del propòsit que vaig invocar a començament d'any. 

Com un torb, arriba el vent que empenyerà les veles del nou viatge. Un nou viatge que no és altra cosa que el vell viatge de la infantesa.

De per què parlem català entre nosaltres quan som davant de castellans, tot i conèixer el castellà, fins i tot quan som fora de Catalunya.

.

El fet de créixer en una societat on hi conviuen dues llengües, essent plenament parlant d'una de les dues, em permet, a mi personalment, de comprendre la diferència que hi ha entre una llengua que es limita a transmetre'm informació o que em permet de transmetre-la a mi, i una altra llengua (la meva) que a més d'informació objectiva i externa a mi, em permet fer parlar el meu cor. El meu cor només parla còmodament en una de les dues llengües, en la que conec a fons. El meu cor només sap parlar en la llengua amb la qual vaig aprendre a parlar i dubto que mai pugui parlar en cap d'altra; si més no, amb comoditat i sense màscares. El català serà per a mi, i per a sempre, l'única llengua capaç de transmetre tots els matisos del cor que la meva ment pretén transmetre, fins allà on el llenguatge (amb totes les seves limitacions) permet transmetre'ls.
Això em fa pensar que, en general i a excepció d'algunes ments prou empàtiques, el monolingüe no aconseguirà entendre amb facilitat el fet que una llengua sigui alguna cosa més que un simple mitjà de transmissió d'informació. La majoria de vegades, el monolingüe, no hi veurà, no comprendrà, i restarà convençut que no hi ha res ni a veure ni a entendre. És la vella història del “Desprecia cuanto ignora”, i fa mal, tal vegada, sense ser-ne conscient (o prou conscient).
Una llengua és alguna cosa més que un instrument per a comunicar conceptes; una llengua és un vestit, un tret identitari, l'alè de l'ànima; un alè que té una forma íntimament arrelada a l'ésser; una forma que si es canvia, implica la sensació d'estar-se disfressant.
El monolingüisme no té elements de referència per a distingir íntimament dues llengües: la que és capaç de transmetre els sentiments profunds de qui la fa servir (profunds en la forma i en el fons) i la que només permet comunicar informació (una informació mancada de la profunditat humana habitual). El monolingüista tendirà sovint a pensar que un cop coneguts els codis i els símbols que es poden explicar i estudiar, l'ús de les dues llengües esdevé idèntic per al bilingüista, i que l'hàbit de negar-se a renunciar a la pròpia llengua amb els de la família obeeix a raons xovinistes de menyspreu i superioritat. Poques vegades s'adonarà del caràcter misteriós i identitari d'una llengua, que és un vestit, i que està lligada a una relació determinada amb persones determinades; si canviem la llengua bruscament, canviem bruscament la relació i esdevenim falsos i mentiders; esborrem els matisos, ofeguem la veu del cor, i ens sentim traïdors i ridículs. Això últim que acabo d'escriure, un monolingüe, difícilment ho comprendrà; preferirà acusar-me de mal educat; li resultarà més fàcil etiquetar-me que intentar-me comprendre.

.

.

.

P.D. Parlo de manera general, perquè conec monolingües que sí que em comprenen. També vull aclarir que quan parlo de "bilingües" no em refereixo a persones que coneguin dues llengües, sinó a persones que viuen en una societat on s'usen habitualment dues llengües. La diferència és important, perquè la comprensió del pes de les dues llengües, i del nexe entre llengua i relació humana, només s'aconsegueix vivint en aquest tipus de societats; no n'hi ha prou amb viure en una societat monolingüe i conèixer l'alemany, l'anglès, el rus, etc. Més informació no implica més comprensió.

.

.P.

La dialèctica agressiva de l'Homo sàpiens.

.

L'Homo sàpiens és susceptible de desenvolupar actituds violentes fins i tot quan es comunica. És força patètic adonar-se de fins a quin punt li molesten les opinions, o les visions, diferents a la seva. Li cal un exercici intens de bones maneres per a refrenar la reacció que el faria quedar en evidència, que demostraria la seva irritació en trobar algú que no li dóna la raó, que gosa envair el territori sagrat de la seva dialèctica i de les seves raons.

Només cal contemplar, amb esperit d'antropòleg, els programes debat de la televisió. Sense anar més lluny, "La Noria" a Tele 5, amb les seves polèmiques setmanals entre l'esquerra teòrica i la dreta teòrica. No entraré en el contingut del que diuen, ja que en aquest post que escric no ve al cas, però uns i altres fan una exhibició de tot el que no és correcte de fer quan es debat: tallar la paraula de l'oponent, parlar més fort per a desconcentrar-lo, manipular les paraules de l'oponent per a exagerar o deformar el que ha dit i atacar la seva imatge o la raó que pugui semblar tenir. Tot plegat són vells trucs sofistes que fa milenis que es fan servir per aconseguir victòries mediàtiques, que no són pas victòries de la lògica, sinó de l'efectisme més balmat i menys humà. Quan intento explicar-li a un jove, o a un adolescent, com es fa un debat, m'és força útil assenyalar-li els debats televisius com a exemple del que no s'ha de fer.

I tot plegat esdevé a causa d'aquesta territorialitat de les idees, que com a bon animal que és, l'Homo sàpiens, experimenta. Qui no pensa com nosaltres, des del punt de vista evolutiu, és un possible competidor, un contrincant, algú, els interessos del qual entraran en conflicte amb els nostres i que en conseqüència prenem com un enemic. Compte! Estic parlant dels raonaments inconscients que el nostre cervell realitza (normalment) al marge de la nostra consciència, no pas del que jo penso.

Això es veu clarament, també, als fòrums d'internet; fins als més seriosos; fins als que parlen de ciència, fins als que discuteixen d'òpera. Els trucs sofistes i demagogs per a "derrotar" dialècticament el contrari, al marge de la raó que pugui tenir, apareixen ara i adés a tots els racons de la xarxa, a tots els països i en totes les llengües. La irritació contra l'oponent, per qualsevol idea o matís que no coincideixi amb el propi, moltes vegades ja ni es dissimula, i sovint s'acompanya de l'insult, de la ironia, del sarcasme, de la ridiculització, de la presumpció de culpabilitat, de la malfiança... Com més cultura té qui debat, més subtil és l'atac, però l'atac hi és; i, més o menys secretament enfurismat, el culte defensa el territori de l'opinió tal com un búfal defensa la propietat de la seva femella mentre se li escapa una ventositat.

Us recomano, (per portar la contrària a l'instint, que tots tenim) la màxima amabilitat amb els qui no pensen com vosaltres. Són una gran riquesa; us enforteixen; us assenyalen la feblesa de les vostres posicions; per a revisar-les i decidir si es gira algun grau vers la direcció més encertada, o si per contra no hi ha necessitat de fer cap gir de timó, i us fan més forts en la convicció. La veritat no necessita alçar la veu per a convèncer; ni alçar la veu, ni ofendre, ni ferir, ni atacar, ni ridiculitzar, ni molt menys fer servir trucs dialèctics mancats de l'ètica més elemental (i sovint de la lògica) per a imposar-se, ni oblidar l'elegància, ni renunciar a la tranquil·litat, ni moure's un mil·límetre per reacció en la direcció contraria de qui ens ataca. Qualsevol canvi o reforçament de l'opinió, per petits que siguin, han de néixer de l'exercici de la lògica i no de la reacció a la violència dialèctica (o de qualsevol mena) que el nostre oponent ens llanci. Hem de viure segurs dins del nostre castell del joc net, de les bones formes, de l'elegància, perquè quedi clar qui és que defensa el territori amb esbufecs i qui és que senzillament intenta acostar-se amb humilitat a les posicions més encertades.

.

.

P.D. La imatge no és pas d'un Homo sàpiens, sinó d'un Homo antecessor que em vaig trobar en una exposició que vaig visitar. Li vaig preguntar a l'Homo antecessor si li feia res que li fes una fotografia pel blog, i em va respondre que cap problema. Es conserva força jove, bo i tenir si fa no fa un milió d'anys. Li vaig dir que jo vivia al costat de Vallparadís, i ell em va respondre que era d'Atapuerca, però que a Vallparadís hi tenia uns cosins llunyans a qui feia molt temps que no veia, però que segons li han dit estan molt enfadats perquè els estan aixecant no sé quines construccions a sobre; i un tunel; i es veu que un tren els passarà a frec.

.

Visita als entrenaments de la Real Sociedad

.

Dimecres, ens vam acostar a les instal·lacions que la Real Sociedad té a Zubieta, per a veure l'entrenament del primer equip, lider de la segona divisió. Segur que l'any que ve els podrem veure a primera, enfrontant-se als Messi, Xavi, Iniesta...
Sens dubte, la Real Sociedad és el tercer equip del nostre cor, després del Terrassa i del Barça. Aurrera Real !

Si voleu canta l'himne amb mi:

.

FELIÇ 2010 !

.

S'acaba l'any, una xifra, una volta al Sol, un fragment de la nostra vida, uns quants d'errors, una bonior d'encerts, una oportunitat per tornar a començar, per a reconciliar-nos amb l'infant que vam ser i a qui vam prometre coses grans.

Comença el 2010. Jo el començaré a Donòstia, com ve sent habitual des de fa uns quants anys. M'agradaria que no fos només el principi d'una nova volta a la meva estrella dins del sistema estelar en el qual estic instal·lat com a fill de la Terra. M'agradaria que fos un nou principi, el començament d'una manera nova d'existir, la recuperació del compromís amb els somnis i els pactes que el meu jo nen va fer amb mi ja fa molts anys. Lliure de dogmes, de cadenes psicològiques, de pors, de foscors. Em sento capaç d'aconseguir aquest nou començament interior i revifador. Potser no puc canviar el món, però si canvio jo, tot canviarà.

US DESITJO A TOTS, LECTORS ANÒNIMS I CONEGUTS D'AQUEST MODEST ESPAI DE LLIBERTAT, UN NOU NAIXEMENT VERS UNA MANERA MILLOR D'EXISTIR.

FELIÇ ANY 2010 !

.

Carta a un hostatge

.

"Estic tan cansat de les polèmiques, dels exclusivismes, dels fanatismes!

Jo puc entrar a casa teva sense haver de vestir un uniforme, sense estar obligat a recitar un alcorà, sense haver de renunciar a res de la meva pàtria interior. Al teu costat no m'haig de disculpar, no m'haig de defensar, no haig de provar; trobo la pau com en Tournus. Per damunt de les meves paraules plenes de malaptesa, per damunt dels raonaments que poden confondre'm, tu, en mi, només tens en compte l'ésser humà."

"Carta a un hostatge"

ANTOINE DE SAINT-EXUPÉRY

És només un fragment d'un petit llibre que per a mi és un oasi enmig d'un desert de set profunda. Cada vegada que retorno als seus paràgrafs, torno a viure.

..

L'absurditat dels conflictes que no ho són. La necessitat de riure. Jimmy Durante, el més gran.

Tots els conflictes vénen de la voluntat de dominar, de l'ambició de trepitjar fort, de l'addicció a ser reconeguts. L'ambició és incompatible amb la tranquilitat. La vida és allò que passa mentre anem atrafegats amb d'altres temes. Aquests dies no puc evitar de sentir llàstima i alhora vergonya aliena en descobrir conflictes de fum, que se solucionarien allunyant-nos d'allà on no ens volen. Res no ens cal. I això ens permet volar lliures sense que ningú pugui dominar-nos a canvi de prometre'ns allò que pretén fer-nos creure que ens cal. Suposo que això que explico serveix per a força casos genèrics, i no tan sols per aquest esperpèntic conflicte que tinc en ment i que per la seva levitat no mereix ni anomenar-se conflicte. "Que si tu m'has dit, que si dius que he dit que tu has dit, que si fas demagogia, que si menteixes, que si ets amiga de qui tu ja saps, que si..." Sovint, no hi ha gaire diferència entre els adults i les criatures. Bé, sí que n'hi ha, les criatures obliden amb facilitat, els adults graven amb foc les ofenses dirigides al seu orgull. L'orgull, pels adults, és un tema molt seriós; cal defensar-lo. A l'orgull, de vegades, els adults l'anomenen "honor"; últimament s'ha perdut bastant l'ús del mot "honor", i l'orgull hi és sense ser anomenat de cap manera. Últimament, també, els adults es "piquen" molt; com animals territorials que són, defensen el seu espai; ni que aquest espai sigui virtual, simbòlic, intel·lectual, social... Defensen el seu poder dins d'un grup, el seu paper, el seu valor, el seu bon nom. No s'adonen de com en són de vulnerables pel fet de témer la solitud. La solitud és el preu de la llibertat humana, i no em refereixo pas a la solitud física (tot i que també) si no al fet de no tenir relacions humanes segures, al fet de no necessitar-les, al fet de no dependre d'aquestes relacions. La capacitat de perdre-ho tot i continuar essent intensament feliç és una de les claus de la felicitat. No n'hi ha gaires, de claus, i totes són força essencials.

¡Pobres adults!, ¡atavalats per dèries banals, per orgulls ferits, per honors malmesos, per mal noms adquirits en un grup on pretenien ser adulats i preuats!

Però si només cal somriure! Per això he escollit aquest video d'en Jimy Durante. Un gran desconegut a Europa. Un mestre de la vida i de l'humor. Algú que va passar pel camí del sofriment somrient i fent somriure. Recordo un avió, un motor que fallava, la suor al front dels passatgers, i de cop i volta un ésser sorgit com d'una pel·lícula de dibuixos animats amb un nas enorme, corrent entre els seients, movent els braços com un ocell i cridant "¿Què és el que fa que l'avió s'aguanti tan amunt? ¿Què és el que fa que l'avió s'aguanti tan amunt?" Era en Jimmy Durante, que va empassar-se la por i la va convertir en humor. I com aquesta, en podria explicar unes quantes. Us aconsello que aprofundiu dins la vida d'aquest còmic del blanc i negre, oblidat i menystingut per la història; suposo, però, que a ell, per la seva manera de ser, li seria ben bé igual que l'oblidessin; quan hi va ser, va fer feliç a molta gent, i això és el que compta.

Per tot això em fan tanta llàstima els qui haurien de gaudir de la música, de l'humor, del sol, del mar, de la terra, de les realitats senzilles de la vida, de la companyia dels humans, i es dediquen a construir enemistats i a gastar energies amb enfrontaments estèrils que d'aquí a cent anys, quan siguem tots morts, ja no hi seran.

Rigueu, rigueu, que el món s'acaba; i tot allò que haureu rigut, ningú no us ho podrà prendre.

Per saber coses d'en Jimmy Durante:

http://es.wikipedia.org/wiki/Jimmy_Durante

.

.

Repressions i inhibicions socials. El mestratge deformador de Disney. L'efecte negatiu de l'ocultació.

.

Hi ha qui diu que totes les repressions socials són bones, perquè si han arribat a ser, és perquè han representat alguna mena de benefici per la societat. D'alguna manera, l'existència de les inhibicions i de les repressions d'una societat concreta, seria, segons aquesta opinió, un element que afavoriria la seva supervivència, el triomf damunt de grups competidors que no serien tan forts a causa de no tenir aquestes repressions.

Aquesta lògica té sentit, i mereix un respecte, però penso que està equivocada, pel fet que les societats no són estàtiques, canvien amb el temps; els individus que les formen són éssers que evolucionen, no només en l'àmbit biològic (seria una evolució excessivament lenta per a ser tinguda en compte en aquest cas concret) sinó també en l'àmbit cultural, científic, tecnològic, psicològic. Així doncs, les repressions acceptades per una comunitat poden haver estat en algun moment un element necessari per la supervivència del grup, per això han arribat a establir-se, però no necessàriament han de ser encara una necessitat, tenint en compte que el nivell cultural i científic de la població ha augmentat (confiem que encara augmenti més al llarg dels segles que vindran).

La ciència, el coneixement biològic i psicològic de l'Homo sàpiens, la comprensió dels fenòmens, l'assumpció de l'empatia com a valor més important que la doctrina o la ideologia, la convicció universal del fet que la fraternitat i la pau entre els pobles i les persones és una necessitat irrenunciable... Tots aquests progressos de l'ésser humà fan que el valor de moltes de les tradicionals normes morals i repressores de la societat s'hagi de relativitzar, i en tot cas de sotmetre a un sentit superior de llibertat i de respecte mutu. Tot és lícit, mentre aquest tot no destrueixi o faci minvar la llibertat dels qui m'envolten. Tot és lícit, excepte allò que fa mal a algú. Amb aquesta norma, no caldrien excessius codis morals, i en tot cas, el dilema naixeria en intentar decidir “què” és el que realment fa mal a algú.
Les morals innecessàries i imposades generen situacions de conflicte i de violència, a banda d'una manca de llibertat individual que atempta contra els drets humans.

La idea de possessió de la femella per part del mascle, per posar un exemple, esdevé l'arrel de la violència de gènere, causada per una educació ancorada en concepcions ancestrals de masclisme i misogínia; concepcions sovint inconscients, adquirides de manera subliminal al llarg d'anys d'observació inconscient de models familiars, de frases i d'actituds, i recolzat, tot plegat, pels instints, per la genètica, que de cop i volta desenvolupa els mecanismes biològics seleccionats per l'evolució que no sempre són compatibles amb els valors superiors de l'empatia, la igualtat, el respecte i l'amor en el seu autèntic sentit.

La societat viu amb por, amb obsessió o amb mala consciència la seva relación amb el cos humà, amb la sexualitat, amb l'erotisme, amb la natura, amb el sentit artístic que tots portem a dins. Davant la nuesa i la sexualitat, per exemple, la resposta més freqüent és la comicitat o l'escàndol, el plaer del que és prohibit o l'horror del que es considera pecat, l'acceptació voluptuosa o la prohibició aferrissada; no hi acostuma a haver una posició neutral, natural, fruit de l'acceptació i de l'agraïment; no hi acostuma a haver una resposta madura d'estoicisme i indiferència, que seria la resposta natural, si la nuesa i la sexualitat fossin realitats no temudes, no criminalitzades, no mitificades, no prohibides, no estigmatitzades, no amagades. S'accepten, per convencionalisme, unes normes que se suporten en una tradició sovint ancestral que potser avui ja no serveix, i que potser avui contribueix més a convertir en un fetitxe el que hauria de ser tan natural com un somriure o una mirada. I la majoria dels infants coneixen el funcionament de la natura a través de mestratges tan artificials i tan falsos com els de la factoria Disney; mestratges que amaguen la faç més nua de la realitat natural, mestratges que d'una manera subliminal deformen la realitat menys ortodoxa de la vida salvatge, la menys compatible amb els criteris morals tradicionals; mestratges que inventen la infantesa, que intenten de conduir-la vers allò que la moral tradicional ha decidit pels segles dels segles: cigonyes que porten els nens de París, sirenes amb sostenidors, indígenes de selves perdudes que van vestits... Per res del món no vull que els meus fills coneguin la natura rere les pel·lícules de Disney. Crec fermament que la realitat, amb totes les seves contradiccions, és prou bella i prou admirable com per respectar-la tal com és, amb les seves nueses, les seves espines i els seus misteris. Em fan riure i em fan llàstima els escarafalls d'alguns adults per evitar davant dels infants de pronunciar els mots "penis" "cul" i fins i tot "cagada", com si aquestes realitats haguessin de ser descobertes al complir els divuit anys; com si fins l'edat adulta, tot al voltant dels petits hagués de ser ensucrat, artificiós, asèptic i rotundament fals. ¿Quins adults sorgiran d'aquesta ocultació?

Hem d'aspirar a una maduresa humana prou sincera i prou convençuda com per a ser capaços de substituir les repressions tradicionals per una empatia i un respecte que ens permeti viure i deixar viure en llibertat.

..

És una guerra el Nadal?

.

Navegant pel facebook he pogut llegir un article d'opinió sobre el Nadal publicat a ABC per un tal Juan Manuel de Prada. No he pogut evitar de sentir-me molt lluny dels seus postulats, i de bon rotllo, i aquí en aquest humil blog, li he respost l'article.

Per si us interessa, aquí teniu l'article de Juan Manuel de Prada:

http://www.abc.es/20091221/opinion-firmas/guerra-navidad-20091221.html

I la meva resposta:

T'equivoques, Juan Manuel, quan menysprees la dolçor, la pau i la fraternitat, i entronitzes la guerra ideològica de la doctrina i la teologia per damunt d'allò que ens uneix a les persones pel simple fet de ser persones. T'equivoques quan consideres que l'única manera correcte de veure i de viure el Nadal és la teva i la dels integristes amb els quals t'identifiques. T'equivoques quan anomenes babaus (bobalicones) els qui no consideren el Nadal com una guerra doctrinària. T'equivoques quan consideres que els pacífics són falsificadors del Nadal, ¿o no recordes allò de “Benaurats els qui treballen per la Pau...”? T'equivoques quan parles de la multitud cretinitzada per Nadal. Si la multitud està cretinitzada no és pas pel fet de celebrar el Nadal apel·lant a la pau, a la reconciliació, a la fraternitat. T'equivoques encara més quan, sense distinció, equipares la celebració del Nadal de tothom qui no el viu com tu i com els teus integristes, a la manera com el va celebrar Herodes. L'exercici del “amb mi o contra mi” és el mecanisme habitual de la demagògia.
En el segon paràgraf fas una interpretació religiosa del Nadal completament legítima i que respecto profundament, en alguns punts de la qual estic completament d'acord, en d'altres no tant. Si el teu article s'hagués limitat a expressar aquesta visió religiosa de subversió, m'hauria semblat fins i tot interessant; però el menyspreu fanàtic, intolerant, caspós, irrespectuós, amb què encetes l'article fa que no pugui asseure'm a llegir amb calma aquesta segona part.
El Nadal no és un fenomen exclusivament religiós; el Nadal és patrimoni de la humanitat. Front del més enllà i de les seves relacions amb el món dels vius, hi ha moltes actituds, totes elles respectables, mentre siguin capaces de respectar. Totes les religions celebren (en una data o una altra) la reconciliació de l'ésser humà amb el bé del qual se sent servidor (amb millor o pitjor eficiència). Totes les persones, practiquin o no una religió, celebren, en algun moment i en algun lloc, la necessitat d'amor amb majúscules que tenim tots. El mestre que tu vols convertir en un guerrer, en un rei justicier, en un tirà, va anar a dinar a casa de Zaqueu el recaptador d'impostos, es va deixar eixugar els peus amb els cabells d'una prostituta, i va dir que les putes entrarien al cel abans que els integristes de l'època. El mestre que tu vols convertir en un fanàtic, bevia, menjava, ballava, plorava, i deia que el manament més important, i potser l'únic que valia la pena, era estimar-nos els uns als altres, estimar-nos tots, tota aquesta massa cretinitzada que tu menysprees i que consideres inferior a tu i als teus. Potser aquest mestre que la història dels jerarques de l'església ha intentat convertir en un inquisidor era segons tu un ésser merengat, falsificador de la guerra ideològica que prediques.
Malgrat la diferència d'opinions, però, des de la divergència et respecto profundament, i et desitjo que passis un bon Nadal, i que el celebris i el sentis com tu desitgis; confiant que ens deixis als altres celebrar-lo i sentir-lo com és tradicional a les nostres famílies i als nostres àmbits.

.

Castellnou dels Aspres (Castelnou). Canigó. Prades. Salses.

.
Em faltava parlar-vos d'una de les jornades del nostre viatge a França. De primeres, el que és considerat un dels pobles més bells de França: Castellnou dels Aspres, al Rosselló. Al capdamunt del poble, hi ha un castell construït pel senyor de Castellnou l'any 990.

De castellnou, vam avançar fins els primers contraforts del Canigó, la muntanya sagrada de Mossèn Cinto Verdaguer, i cor de la inspiració de la cançó popular catalana de "l'Emigrant". "Hermosa vall, bressol de ma infantesa, blanc Pirineu..."

I a dinar a Prades, el poble que acollí Pau Casals i Pompeu Fabra. Pau Casals hi instaurà al 1950 un festival de música que encara se celebra. També, des del 1968, és la seu de la Universitat Catalana d'Estiu.

No he pogut evitar fotografiar aquest edifici de Prades, seu de l'Ajuntament, i font inspiradora de futurs relats.

Arreu del poble, referències a Pau Casals, a Pompeu Fabra, i a Mossèn Cinto.

No ens vam deixar la fortificació de Salses, a la porta dels Països Catalans, al camí entre Perpinya i Narbona, l'antiga Via Domítia.

Segles de guerres, morts, sang, saqueigs, "glorifiquen" la grisor d'aquesta fortalesa militar, plena de presons fosques i reberberacions de dolors del passat.

Definitivament, la Catalunya perduda és una terra que paga la pena de visitar amb un xic de sensibilitat i una mica de documentació. Hi tornarem.

.

165 anys de "Conte de Nadal" de Charles Dickens.

.

El Nadal, entès com avui alguns l'entenem, va néixer, tal dia com avui, un 17 de desembre de l'any 1843, quan Charles Dickens va publicar per primera vegada la seva obra “A Christmas carol” que s'acostuma a traduir com a “Conte de Nadal”.
¿Qui no s'ha emocionat amb els viatges d'Ebenezer Scrooge; als nadals del passat, del present i del futur? ¿Qui no s'ha entristit amb la crueltat amb què eren tractats els pobres de l'època freda i fosca narrada per Dickens (que de fet en tenia prou amb recordar la seva infantesa per a saber què havia d'escriure)?
Fins aquest moment, el Nadal era majoritàriament una celebració religiosa, més aviat doctrinal, en la qual escadusseres persones hi cercaven un sentit de fraternitat universal, d'empatia, d'altruisme, d'amor, en l'autèntic sentit de la paraula amor. El Nadal és un fenomen que va més enllà del fet religiós, que dins del més íntim d'algunes persones que el sentim, té un poder humà transcendent, que si és religiós no pertany a cap religió ni a cap doctrina ni a cap ritus. El meu Nadal és el de Charles Dickens a “Conte de Nadal”. Tinc la intuïció que la seva obra va marcar un abans i un després en la manera de comprendre el Nadal.
Us recomano el llibre i qualssevol de les versions que el cinema n'ha adaptat (ara sembla que se n'estrenarà una). I aprofito per felicitar-vos el Nadal, tant si el celebreu com si no. Bon Nadal.

.

Perpinyà.

.

Quan s'acosta el 21 de desembre, la poca durada dels dies ens obliga a visitar algunes poblacions sota la llum artificial de la tecnologia que l'Homo sàpiens ha desenvolupat al llarg del segle XX. No hi ha inconvenient que no produeixi algun bé, i, en aquest cas, la càmera digital més econòmica del mercat ens regala unes imatges bellíssimes de Perpinyà. Aquest cafè, per exemple, amb la gent asseguda a les taules malgrat la fredor del dia, la llum acarbassada i els plàtans.

El Castellet amb les cantonades il·luminades, la senyera i els llums del Nadal.



Una pista de gel improvisada. La llum juga amb la velocitat i la matèria dibuixant sanefes que mai no es tornaran a repetir.

Gàrgoles i finestres gòtiques.

Portes, arcs, totxanes roges, fred, nit, gent.

Tornem a la pista de gel i als fantasmes d'allò que ara és i ara no és. La velocitat, l'instant, la indeterminació dels fenòmens, la bellesa de la natura electromagnètica i de l'art.

La Capital del Rosselló continua sent nostre, malgrat que la catalanitat maldi per sobreviure enmig d'un folcklorisme un xic carrincló. Des d'aquí salutacions als catalans de França que lluiten per la seva identitat.

Per saber-ne més:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Perpiny%C3%A0

.

Cotlliure

.

Avui toca parlar de la nostra visita a Cotlliure, també de dilluns passat. Un dia emboirat, gris, fred, bell, molt bell. Els colors pastissos de les façanes tenyien el paisatge solitari de finals de la tardor. Des del capdamunt del murallam del Castell Reial, el poble ens regalava aquesta imatge plàcida, amb l'aigua transparent i les teulades roges.

De primeres, una visita al poeta de la meva primera infantesa, a 2º d'EGB; Antonio Machado, la primera persona, potser, que em va ensenyar que la poesia posava la pell de gallina, fins i tot als nens de set anys. Els últims dies de la seva vida els va passar vagant com si hagués perdut el cap pels carrers de Cotlliure, fins que el van trobar mort en un banc dels que donen a la platja.

"Campo, campo, campo

entre los olivos

los cortijos blancos.

Sobre el olivar,

se vio a la lechuza volar y volar"

I arran d'aigua, el vidre de les ones i el rellotge a la torre.

Escadussers i selectes turistes sense pressa assaboreixen els plaers de la grisor del dia i la puresa de l'instant.

Un racó de la muralla del Castell Reial.

Les finestres gòtiques del Castell Reial, suggereixen històries d'amors impossibles i crueltats històriques. Potser una princesa fou empresonada rere els vitralls, potser ho fou per l'amor a un rei, potser una bruixa, potser un inquisidor o un clergue.

I el dia s'anava enfosquint amb la placidesa dels dies lents del primer hivern meteorològic. Aquí encara no sabíem que l'endemà pujarien espectacularment les temperatures (problemes del canvi climàtic)

Se'm va acudir que aquesta façana ningú no la fotografiaria, i reflecteix en bona mesura la bellesa urbana de França.

Aquest carrer costerut que davalla fins a la platja, em va semblar un quadre impressionista. Però no, no era un quadre, no era una pintura, era el poble, era la realitat.

No us perdeu Cotlliure, cregueu-me.

I si en voleu saber històries i tragèdies, aquí teniu uns enllaços:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Cotlliure

http://es.wikipedia.org/wiki/Collioure

http://www.tagzania.com/pt/colliure-2/

http://en.wikipedia.org/wiki/Ch%C3%A2teau_Royal_de_Collioure

.

Homenatge als qui van mal viure i sovint morir a Argelers. Crist de 200.000 braços.

.

Dilluns passat, a la platja del Nord d'Argelers, vaig retre el meu petit i solitari homenatge als milers de refugiats que fa setanta anys foren tractats com a bèsties de bast dins dels camps de concentració que l'Estat Francès va muntar damunt d'aquesta sorra.

Els primers fragments de la novel·la d'Agustí Bartra "Crist de dos-cents mil braços", un cel encapotat, la boira que davallava del Canigó, el mar de color de plom, la solitud dels vius, la companyia dels morts.

.

Auri vestit de les vinyes de la Catalunya Nord.

.

Aquests dies, les plantes del vi es vesteixen d'or. De Port Vendres a Port Bou, la carretera avança entre la mar i les vinyes. Roig i blau. Or i blau. Daurat i blau. La sang dels ceps destil·la la vida de la terra. El Sol ho fa tot. El vent ho beneeix; flaire de salabror i reflex de Mediterrània. Pintura impressionista de la natura que esdevé més mare que mai, més creadora que mai.

.

Els secrets de les pedres. La força de les emocions. La complexitat de les persones. No som fàcils.

.

Les pedres amaguen secrets; i les parets de les cases, i les façanes, i el paisatge, i el sòl que trepitgem. Arreu hi ha matèria que va conviure amb els antics, amb els éssers que hem mitificat. Als nostres gens hi ha la força dels antics, tot el bo i bona part del dolent. Rere les capes de pintura, guix, ciment, i adob de les parets de les cases velles, hi podem trobar sorpreses de tota mena. Als registres dels bateigs de les parròquies, tenim la possibilitat d'il·luminar les incògnites i els misteris del nostre origen.
M'he trobat gent que davant d'aquests signes vertiginosos, testimonis del pas terrible i implacable del temps, resta indiferent. No els ho retrec. Cadascú té la pell que té. Jo, personalment, gaudeixo amb el vertigen, amb la impressió, amb el descobriment d'informacions tan inútils com apassionants. Necessito "saber", conèixer el passat, comprendre el passat; és una necessitat similar a la d'escriure, a la d'expressar-se; com si dins del cervell, algun circuit neuronal em regalés sensacions agradables quan jo li ofereixo la llum d'una evidència identitària, la informació d'una realitat que fins ara era desconeguda i que en aparèixer descriu, dibuixa, exhibeix, la força del temps, de la vida i de la mort.

És semblant, també, al goig de la ciència, no només pel que fa a aquells coneixements dels quals la tecnologia en podrà treure una utilitat, sinó fins i tots a aquells que el fet de comprendre'ls, d'entrada, no ens aporta res. M'interessen els cucs. M'agradaria saber si pensen. Desitjaria saber si hi ha cucs en un altra sistema solar, si hi ha insectes, si hi ha vida ni que sigui microbiològica. Viatjaria de gust a un altre sistema solar només per a veure els cucs que allà han evolucionat. I se'm posaria la pell de gallina en tenir-los a prop.

És una mica com allò de la pel·lícula de Frank Capra “Mr Deeds goes to town” en un moment de la qual algú li pregunta al protagonista: “¿per què vols anar a veure la tomba de Jefferson si només hi ha ossos, pols, i una llosa que ho tapa tot?" I ell, tot seriós, respon que no hi ha només això; que a la tomba, hi ha la identitat d'un gran home, d'un idealista, d'un mite, i que necessita ser a prop del punt més proper al mite que resta en aquest planeta. Tampoc no sé si ho diu ben bé així, però recordo que la primera vegada que vaig veure la pel·lícula, amb nou o deu anys, vaig comprendre perfectament el sentit de les paraules de Mr Deeds. Tant se val que Thomas Jefferson estigués ple de misèries, que fos esclavista, que tingués fills amb les esclaves, etc. Thomas Jefferson tenia un altre rostre, el rostre del mite, l'idealisme que l'alçava per damunt de la seva realitat material. Les etiquetes "bo", "dolent", "monstre", "heroi", són mentides que els Homo sàpiens enganxem als individus per a facilitar el nostre odi, la nostra adulació, l'admiració o el menyspreu. Qualsevol ésser humà és molt més complex del que qualsevol descripció pugui dir d'ell o d'ella. No som fàcils. No som planers. No podem ser capturats pel llenguatge. Acceptar com a veritat allò que el llenguatge ens pot dir d'una persona, de qualsevol persona, és resignar-se a no conèixer-la.
Hi ha els qui s'omplen la boca d'acusacions contra la ciència i les matemàtiques, parlant de la seva fredor, de la seva incapacitat per comprendre l'humà. No s'adonen que el llenguatge està si fa no fa a la mateixa distància de la veritat, i que de vegades fins i tot desbarra amb la fantasia presa com a realitat. ¡Quants filòsofs han elucubrat, discutit, polemitzat, raonat sobre l'humà, sense arribar enlloc més que al sofisma, perquè han partit d'etiquetes, de convencionalismes falsos; perquè han fet servir per a raonar totxanes inventades pels Homo sàpiens, totxanes excessivament simples, mitificades, inexactes, allunyades de la realitat empírica!

I ara veig que tot això ha sorgit quan intentava dir que les pedres m'emocionen; m'he embolicat una mica, però ja va bé.

.

Pensaments sobre la bellesa

.

La bellesa és una realitat no tan subjectiva com sovint prediquem. És subjectiva en el sentit que cadascú valora o assaboreix uns certs estils (una determinada línia). És objectiva perquè implica la presència d'un ordre (ni que sigui un ordre de difícil determinació), una repetició, un senyal de consciència creadora; fins i tot, la bellesa que brolla de la natura de manera espontània, se'ns presenta com a bellesa perquè ens assenyala un ordre, un ordre comú entre ella i nosaltres. Quan percebem la bellesa, la percebem com a tal perquè entre ella i nosaltres hi descobrim una similitud, un lligam, una essència que d'alguna manera compartim.Els éssers conscients sabem, sense que ens ho hagin explicat, que som ordre, que la tendència a l'entropia que governa l'univers treballa en contra de nosaltres i que per això morirem. L'ordre ens permet sobreviure; vivim perquè som ordre; i al llarg dels milenis aquells que s'han sentit atrets per l'ordre han sobreviscut amb més facilitat que els que han estimat el caos. Heus aquí el nexe entre l'evolució de les espècies, la selecció natural, i la capacitat d'atorgar el valor “bellesa” a les formes.

.

.

.

.Fotografia presa aquest estiu a la població gaditana d'Arcos de la Frontera

.

La llar. Pensaments sobre l'amor (VIII)

.

Necessitem un oasi, una llar, algun espai on estar-nos quan l'absència de l'amor ens geli.

Avui, un senyor, des de dins d'un cotxe, n'ha insultat un altre, que anava dins d'un altre cotxe; l'ha insultat amb els mots i amb l'expressió.

Els ulls de l'irat gairebé li sortien de les òrbites del crani; la seva expressió d'ira es barrejava amb una esperpèntic gest d'ofès, d'agredit, d'atacat, d'animal ferit, d'animal humiliat, d'animal que no es resigna a ser trepitjat i que per això està disposat a trepitjar a humiliar a ferir, a atacar, a ofendre.

L'home irat de dins del cotxe ha aparegut com un mico enfurismat, vermell de galtes, tremolós i a punt per mossegar, per destruir l'exemplar d'Homo sàpiens que segons el seu criteri havia comès alguna mena d'incorrecció en la circulació.

No hi ha hagut cap accident, ni un cop, gairebé ni un ensurt; només odi, només odi, només odi...

Quants milers de vegades ha passat això! Quan manca l'amor, manca la humanitat. La llar de la humanitat és un cor on hi abundi l'amor; l'amor de debò, no pas aquesta falsificació barata que pretén fer passar per amor allò que no és altra cosa que intercanvi d'interessos.

L'amor va més enllà de la lògica dels mamífers. L'amor és una força misteriosa present a l'univers vers la qual l'evolució es dirigeix de forma inconscient. En algun racó de la direcció evolutiva, l'amor hi és, esperant que algú hi arribi, que alguns hi arribin. L'amor és la meta de totes les interaccions de l'univers, a tots els universos. L'amor ens atrau perquè és el nostre enginyer; i igual com els fills s'assemblen als pares, nosaltres ens assemblem a l'amor, hi tendim, el necessitem. Ni que l'amor aparegui rere el mecanisme evolutiu de la selecció natural, com la consciència o la intel·ligència, si hi apareix és perquè abans, d'alguna manera, ja hi era.

Necessitem l'amor que només actua, que no espera, que no negocia; l'amor unilateral que només es necessita a si mateix i només s'espera a si mateix; que no actua a canvi de res ni a condició de res; que es té com a essència a ell mateix, i que no té por ni de la vida ni de la mort.

Necessitem una llar de foc dins d'una casa de parets de pedra; a fora les muntanyes i la neu, els flocs caient damunt les teules; sabent que, quan tot hagi passat, quan la tempesta dels crits, de l'ira, de l'orgull de mamífers s'hagi esvaït... només ens quedarà l'amor; sense que sigui necessari veure l'enemic mort, per adonar-nos que no era un enemic.

Cal esborrar la falsa etiqueta que el nostre inconscient ens ha manat posar damunt de cadascuna de les persones que ens envolten; etiqueta reductora, simplificadora, que ens aplana el camí de l'odi, de l'adulació, de l'adoració, o del rebuig; etiqueta que elimina la profunda complexitat humana, capaç del més alt i del més baix, i profundament necessitada d'amor. Només així restarem a la llar, i a redós de la tempesta.

..