Quan
algú invoca el nom de Jesús, o de Crist, jo no sé qui ve, però ve
algú; i aquest algú que ve és superior a la imatge de Jesús, o de
Crist, que ens puguem construir a la imaginació. Personalment, no
crec que sigui Jesús qui ve, però crec que ve algú, i aquest algú
que ve és bo. I per tant, crec que invocar Jesús és bo.
Crec
que qui ve quan algú invoca Jesús amb el millor del seu cor, és el
mateix ésser que ve quan algú invoca Alà, Mahoma, Atubey,
Guabanex... amb el millor del seu cor. I qui ve és millor que
l'ésser que imagina aquell que invoca.
Crec
que allò que els humans han escrit a qualsevol llibre sagrat és
inexacte, incorrecte i probablement fals des d'un punt de vista
literal o científic... però crec que rere els mots incorrectes
sorgits de les ments humanes, tan cegues i tan amarades de pulsions
ancestrals, s'hi amaga un rerefons misteriós de veritat que fa que
de qualsevol cultura puguem aprendre un bri d'essència divina.
Crec
que les religions són intents plens de malaptesa que fan els humans
per a comunicar-se amb allò que ells anomenen Déu, però que per
damunt de les religions hi ha la realitat, que és millor que la
doctrina de qualsevol religió. I crec també que allò que els
humans anomenen déu pot fer servir maons de qualsevol religió en
qualsevol moment i sense que calgui cap motiu.
Crec
que Déu no és un ésser més, la seva natura no és explicable ni
classificable. Estem acostumats al principi de Shakespeare que diu
que els éssers són o no són, i que no hi ha més opció. Si parlem
de Déu, penso que aquesta màxima no serviria: déu és d'una
categoria superior a l'ésser. Si el considerem un ser més, el
convertim en un demiürg, en una mena de monstre poderós que es
quedarà a una distància infinita de la realitat.
No
crec, tampoc en el cel de les religions, ni òbviament en l'infern.
El
cel catòlic o cristià és pintat sovint com una mena de repòs
eteri inexplicable i alienador. Crec que el millor del que tenim és
la humanitat, el fet de ser humans, d'estimar el mar, la Terra, les
persones, amb la seva carn i la seva matèria. Com a humans no estem
fets pels infinits; no suportem ni ens atrauen els amors infinits,
les felicitats infinites, el repòs infinit... Encara que la majoria
no se n'adona, ens fa feliç la finitud, la petitesa, la
senzillesa... Ens dóna pau la Terra i la natura, tal com és; ens
omple la feina, les relacions, l'activitat i la creació, no pas el
repòs ni l'èxtasi de contemplar un déu incomprensible cara a cara.
Crec
que hi ha una altra vida, i que si se li vol dir cel, se li pot dir
cel; però íntimament crec que és només una altra vida, i que la
felicitat absoluta ja s'assoleix aquí, en vida, abans de morir-nos.
I aquesta felicitat la trobem no pas en l'absolut i en l'infinit,
sinó en allò que és finit i que s'acaba; quan s'acaba una cosa, en
comença una altra de diferent. La felicitat absoluta la trobem dins
l'instant, i és molt senzilla; si no ho fos, no ens ompliria.
Intueixo que la felicitat de més enllà de la mort no pot ser
superior. El que anomenem cel pot començar aquí; i sovint comença
aquí.
De
l'absurd de l'infern n'he parlat ja moltes vegades, i m'esgota
repetir-me; però com a resum diria que el mal és absència de bé,
i que igual com l'ombra, en ser absència de llum, deixar de ser quan
ens apropem al sol, el mal, mostra el seu no res i deixa de ser quan
ens apropem a l'amor. El mal té els anys comptats, i si ara és, és
perquè nosaltres encara no som del tot. El mal, en un sentit
abstracte, ve a ser el període intermedi entre el no res i l'ésser.
Nosaltres vivim en aquest punt intermedi, i per això experimentem el
mal; però caminem cap a l'ésser. El mal, en un sentit científic,
seria la convivència, en un mateix individu, d'una consciència que
posseeix empatia i alhora d'unes pulsions heretades per selecció
natural, que mouen a la competició, a la violència, a la possessió,
a la devastació de l'entorn, a la destrucció del competidor...
Al
capdavall, si el desig d'amor incondicional predicat per Jesús no
fos un missatge diví, sinó la materialització, feta per una ment
excepcional, d'allò que els éssers humans ja tenien a dins i
necessitaven que algú els digués... això voldria dir, no pas que
déu no existeix, sinó tot el contrari. Voldria dir que déu respira
a cada porus de la pell de les persones, a cada fimbrament de les
cadenes helicoïdals de l'ADN, a cada somriure. Si Crist fos
conseqüència de l'ésser humà, Déu es faria més evident, i la
seva vinculació amb l'espècie humana seria difícil de negar. Si
Crist és déu, déu és a l'ésser humà. Si Crist no és déu, déu
és a l'ésser humà.
Arrela
amb força a la humanitat allò que ens reconcilia com a individus
amb el més genuí de quan érem infants. Si el cristianisme ha
arrelat, ha estat perquè la seva essència ens explica. Si en algun
moment el cristianisme ens ha seduït, és perquè la seva síntesi
ens converteix en amics del primer que vam ser a l'existència; i el
primer que vam ser a l'existència, abans que l'exterior ens canviés,
vam ser “nosaltres”.
