Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, April 5, 2014

Cole Porter al Castell de Burriac. De Cabrils al Castell de Burriac.





Si Cole Porter no és al cel, com alguns integristes diuen de les persones que han viscut gaudint de la seva llibertat, sincerament, jo no em podria sentir bé al cel. I com amb ell, amb passaria amb moltes persones; amb totes les persones. Però aquest és un altre tema. 
El cert és que les melodies de Porter són un tros de cel a la Terra. I avui que hem pujat al castell de Burriac, he estrenat la funda de guitarra que em permet dur-la com si fos una motxilla. 
Porter és una muntanya russa d'harmonies que sempre sorprenen. No m'atreveixo a explicar més, perquè hi ha realitats que el llenguatge no pot transmetre. El castell de Burriac, i els boscos del maresme, amb el mar d'un color tan intens, i sempre a sota, conserven aquella llum que Josep Pla descrivia i que funciona millor que qualsevol píndola antidepressiva. 
Bon cap de setmana!







Friday, April 4, 2014

Cap persona, i cap territori, no pertany de debò a cap altre persona ni a cap altre territori si la única raó de la pertinença és la força de les armes o el terror. (Contra la violència i la ignorància)



L'ignorantó és amant de les expressions impactants; potser són buides, tal vegada reflecteixen un sofisme, un tòpic, una frase feta que sona bé, una irracionalitat que va vestida de lògica i que té molta força perquè impacta, perquè fa picar de mans els impulsius, els qui són capaços de cridar “hijo de puta” a un àrbitre que s'ha equivocat fins i tot davant dels seus fills, i quedar-se tan amples. Són ignorantons no pas perquè ignorin, sinó perquè no accepten que ignoren. Són ignorantons perquè entronitzen la seva ignorància, anomenant-la saviesa, i sobretot perquè la fan servir per confondre i per fer mal.
Posaré exemples concrets.
Els ignorantons, seguint les consignes dels gurús, anomenen “separatistas” als personatges de perfil etarra.
Fixeu-vos en el matís: “Los jueces han soltado a los separatistas” van dir quan va passar allò de la doctrina Parot i van haver de deixar anar uns quants presos d'ETA.
Els ignorantons podien haver dit “ agents de la proviolència” o “violents” o fins i tot “terroristes”... i la seva afirmació no hauria entrat dins la categoria de la confusió perversa. Els ignorantons, però, anomenen “separatistas” als “proetarres” o als “ex-etarres” per aconseguir la desitjada (per ells) associació entre la idea de la independència i la tragèdia de la violència terrorista. Anhelen aquesta associació. Als ignorantons no hi ha res que els faci més mandra i més por que haver de combatre, dins del joc democràtic, amb l'eina de la pau, amb arguments i amb respecte, contra la idea de la independència, o del dret a la independència, sense poder acusar els seus oponents de violents. Els ignorantons necessiten creure's que els qui no se senten espanyols, que els qui se senten maltractats per la Castilla Imperial, són persones violentes i malèfiques, susceptibles de ser comdemnades pels cardenals, pels bisbes i per la gent de bé. Per això empenyen en aquest sentit, trenant associacions enverinades, o manipulant els pobres ignorantons que aspiren a dir alguna cosa, amb els tòpics, les frases fetes, els sofismes i els missatges impactants que fan córrer pel facebook, i que més enllà de la seva façana més o menys espectacular, amaguen una profunda incoherència, sovint invisible pels poc intel·ligents.
Més exemples.
Ignorantons. Pastors d'ignorantons. Gurús d'ignorantons. Demagogs que dirigeixen els ignorantons com si fossin ovelles cap a les pastures que a ells els interessen. La justícia se la passen pel forro dels collons, o dels ovaris segons el cas. Però tot i així s'omplen la boca amb la paraula justícia, que tan bé sona i que tanta raó fa que sembli que tingui el qui la pronuncia. Però la justícia se la passen pel forro dels collons des del primer moment en què prefereixen “España” a la lògica, o “España” abans que la llibertat, o “España” abans que la democràcia. Però com que els ignorantons se'ls podrien despistar, i podrien, potser, no donar-los suport si expliquen clarament les seves prioritats i preferències políticament incorrectes, s'esforcen a semblar demòcrates, afirmant que “la constitución dice lo que es democrático y lo que no” o barrabassades com “la consulta va contra la libertad de los catalanes”, i els ignorantons ho escolten i s'ho creuen, i se senten demòcrates i lliures només pel fet d'anar contra la possibilitat que el poble pugui votar. Només pel fet de defensar una constitució, ja es consideren a favor de la llibertat i de la justícia, ni que aquesta constitució digui que tots som iguals davant la llei, però que rei només ho pot ser un borbó, i altres contradiccions i preses de pèl anàlogues.
Els ignorantons i els manipuladors d'ignorantons se senten democràtics “con un Rey campechano”, amb tantes formes, i protocols, i pompes, i toisons de oro, i medalletes, i aforaments, i tractaments, i mandangues amb papates rosses d'aquestes que agraden tant als ignorantons, als quals els tremola la veu quan un rei els dóna la mà i els somriu, i criden “viva el Rey”, i els batega el cor com una màquina de vapor quan el tenen a prop i se senten tan i tan grans.
Fa poc, algú va dir que en un país a on els llibres de la Belén Esteban eren els més venuts era normal que guanyés les eleccions qui les guanya. El problema és que en un país a on els privilegis són fossilitzats per la llei, i a on en comptes de privilegis se'ls anomena exigències democràtiques, els ciutadans continuaran comprant en massa els llibres de la Belén Esteban (perdona'm Belén que et faci servir com a exemple de banalitat cultural, ets una persona digníssima, no és res personal contra tu, però preferiria que la gent explorés en massa Shakespeare, Cervantes o Mercè Rodoreda).
I continuaran sent ignorantons perquè els altaveus dels poderosos, pastors dels ignorantons, (tele, diaris, ràdio...) continuaran elaborant docuficcions tipus “Operación Palace”, i no diran, com sí que va dir l'Èvole, que són ficcions. I els ignorantons, amb la boca oberta i la mirada perduda, s'ho creuran tot, i aniran a la llibreria a comprar-se la biografia de la primera ex-dona de torero retirat que es trobin.

També voldria dir, perquè em ve de gust, que detesto la violència. La teva, la meva, la de tothom. Detesto la violència genètica del mascle que combat per la femella, la violència carcamal del qui mata per la tribu. I detesto no només la violència del qui mata, sinó la violència del qui fereix, del qui ofèn, del qui menysprea, del qui odia. L'odi, en si mateix, ni que sigui silenciós, ja és violència. L'odi és una daga que a la empunyadura hi té una ganiveta idèntica a la que fa servir com a agülló feridor. Qui fereix amb la daga es talla la mà, perquè el mànec és també una fulla que talla. La mentida ja és violència. La venjança és violència. La ràbia contra el diferent és violència. La mania contra aquell que vol ser lliure és violència. El menyspreu contra el qui opina a favor o en contra de qualsevol idea és violència.
El violent és un miserable, ni que exerceixi la violència per a (segons ell) posar pau, o per a exercir la seva feina. La feina que requereix l'exercici de la violència és pitjor que la prostitució, perquè és pitjor matar o colpejar, que cardar per diners. La violència embruta les causes, siguin quines siguin aquestes causes. La violència fa que allò que es pretén obtenir exercint-la no valgui la pena que sigui obtingut. Les persones que s'omplen la boca afirmant que alguns objectius polítics només s'assoliran amb violència o amb revolucions, siguin ministres o activistes de qualsevol idea, són uns fracassats, han perdut la fe en la espècie humana, i no tenen la més mínima intenció de progressar. Han renunciat a l'evolució natural de l'espècie que ha arribat a ser consciència, i que està cridada a aprendre a resoldre totes les diferències mitjançant la paraula, la bona voluntat i la lògica. Si som capaços de preferir el bé de tots per damunt de les idees, arribarem al bé de tots, que mai no passa per esclavitzar cap pàtria ni cap persona, ni per tancar la boca a ningú. Personalment, mai exerciré la violència per a defensar una opinió política. Absolutament mai. Abans renunciaré a la consecució d'aquest objectiu. És una opció personal meva. Perquè si aconseguís el meu objectiu matant o ferint algú, el meu objectiu em semblaria tot d'un plegat pobre i insuficient comparat amb el valor infinit d'una persona humana, amb el seu somriure, amb el seu benestar, amb l'amor als seus fills i a la seva família.
Detesto l'acció miserable dels qui arrenquen les ungles als detinguts de qualsevol país i per qualsevol raó. Detesto l'ortopèdica i patètica crueltat dels qui els ruixen amb benzina, dels qui els colpegen, dels qui els insulten. Els torturadors són persones fracassades humanament, a mig camí entre el paràsit i la bèstia; éssers ridículs i monstruosos, que quan miren els seus éssers estimats han de mentir i mentir-se, perquè qui menysprea una persona les menysprea totes.
Detesto l'acció miserable de qui posa una bomba i destrossa cossos i vides. Totes les vides són sagrades i infinitament valuoses. Els terroristes mai no podran estimar ningú, perquè qualsevol persona a la qual arribin a estimar podrà un dia passar pel costat d'una de les seves bombes i convertir-se en carn trinxada, ja sigui infant, vell, home o dona... Tots els éssers humans alhora són odiats per aquell qui posa una bomba o per aquell qui disparà amb una pistola a la templa d'una sola persona.

Els violents, són tots ells uns miserables i uns frustrats, només pel fet de no creure que alguna vegada a la història, les decisions es poden prendre sense deixar de respectar-nos, sense abandonar la humanitat, que és l'únic que dóna sentit a la vida. Només val la pena viure si estem disposats a ser humans. Els frustrats, abraçats a la seva violència, mai no han de decidir les qüestions que afecten a la manera de viure de les persones i dels territoris. Cap persona, i cap territori, no pertany de debò a cap altre persona ni a cap altre territori si la única raó de la pertinença és la força de les armes o el terror.   
En el dia de Martin Luther King, demano el seu empar en aquesta Terra plena de futurs morts, que viuen com si l'existència durés per sempre i es pogués malbaratar. Que tots siguem conscients a cada moment del privilegi de viure i d'estimar.

.
.

Tuesday, April 1, 2014

Gigafoto de la Via Catalana



Potser diran que fou una utopia, potser que fou una gosadia... però va ser un somni que encara camina, una expressió festiva de llibertat sense cap mena de violència ni d'agressió. Només es demana poder ser, poder existir, poder triar, poder decidir per procediments pacífics i civilitzats, per a fer potser les coses d'una manera diferent a com s'han fet a la història.

Continuem amb les mans llaçades i caminant.

 

.
.

Sunday, March 30, 2014

Concert de Ramon Mirabet, el 22 de maig, a Barcelona.



Us ho haig de dir. Haig de dedicar un post a fer-ho saber. Ramon Mirabet, el noi de la veu trencada amb matisos de vellut. El que va participar a la OT de França (per entendre'ns), però que de seguida se'n va deslligar perquè ell és Ramon Mirabet, i no el cantant producte d'una fàbrica de tòpics i cànons musicals... El noi que us podríeu trobar cantant al carrer en una plaça de Montmartre de París o a Donostia, fins i tot després d'haver estat una estrella mediàtica a França... doncs fa un concert el dia 22 de Maig a la Sala Music Hall de Barcelona. I si compreu les entrades anticipadament només us costaran 10 euros.

No cal que us digui que la seva música us farà pujar la serotonina, la dopamina i la norepinefrina sense necessitat de prendre cap mena de píndola antidepressiva. 
Per resumir-ho amb pocs mots, us puc dir que Ramon Mirabet fa una música que és com la seva vida: mira allò que li agrada de la vida, ho escull, i deixa estar el que no li agrada.
Va... ho continuaré intentant. Us agrada la olor de la pluja? Sentir la frescor del vent quan està plovent o ha plogut? Us agrada el sol de ple estiu fent pampallugues amb la superficie del mar? Us agrada la llum dels matins? Copsar tot això sense pensar en res més que en tot això? Sí? Llavors us agrada la música que surt de Ramon Mirabet.

Tuesday, March 25, 2014

Sobre els amors possessius i la llibertat.



A la vida hi ha moltes menes d'amors, i alguns tenen vicis o malalties. Hi ha amors malalts que quan algú actua amb llibertat o independència, s'ho prenen com si aquest algú en realitat estigués actuant mogut per l'orgull o l'individualisme insolidari. Aquesta mena d'amors sovint manifesten comportaments tòxics, i només són capaços d'estimar amb una certa tranquil·litat de cor aquelles persones que posseeixen, o aquelles persones per qui són obeïts, o aquelles persones que es deixen manipular o impressionar per la seva autocompassió. I els qui actuen així no són culpables, igual com no són culpables els qui tenen una grip, un càncer o una esquizofrènia; normalment són com poden ser. El comportament de les persones és gairebé sempre el més probable de tots els possibles, perquè si no fos el més probable, acabarien actuant d'una altra manera. Aquesta descàrrega de culpa, però, no ens obliga pas als qui ens topem amb aquestes persones a renunciar a la llibertat, ni a la independència, ni a la tranquil·litat de cor, ni a la pau, ni a la felicitat. 
Cal exercir un profund respecte vers la gent que té l'amor malalt; però la millor manera d'ajudar-los és no  deixar-se influir pel seu mal hàbit de manipular o corprendre. 
Les estratègies que fan servir poden ser diverses, però bàsicament tendeixen a intentar provocar llàstima, preocupació, o angoixa, damunt de les persones a qui pretenen controlar i manipular, pensant, erròniament, que llançant les seves xarxes aconseguiran ser estimats per elles. Aquesta estratègia gairebé sempre és inconscient, no se n'adonen, és com un mal hàbit. Però malgrat tot, no ens podem deixar atrapar, perquè poden entenebrir del tot les vides dels qui els envolten, especialment dels infants, que no s'adonen d'aquest error. Cal manifestar davant d'aquestes persones serenor, pau, tranquil·litat, felicitat... allò que hom du a dins i que ningú no ha de destruir ni segrestar per cap raó. 
La convicció que la vida és un privilegi, i que tot el que conté és fascinant, i que en tot moment hem d'estar agraïts i contents, és un tresor que mai no arribarem a valorar prou. És el secret que fa que la vida sigui dolça malgrat la seva duresa i els seus cops, que sempre hi són i hi seran. Els malalts d'amor tòxic de normal no són gaire feliços, encara que a cops s'ho pensen; però el que és segur és que poden fer molt infeliços els qui els envolten, perquè aquests malalts busquen la seguretat provocant inseguretats en els altres; necessiten no patir sols, necessiten transmetre angoixa, a banda de cridar l'atenció. 
Estimeu-los, no els deixeu de banda, però no abandoneu per ells la llibertat ni la pau interior; la vida, diguin el que diguin, és un privilegi i un do, i ningú no té raó si viu amargat; a tothom li cal encetar el camí o la visió de la grandesa de la simplicitat de la vida, i de la bondat natural de la majoria de persones.
.
.
.

Friday, March 21, 2014

Reflexions sobre els qui ens governen.

Imatge presa per Yathin S Krishnappa i penjada a la Wikipedia 
sota llicència Creative Commons.
.
.
A veure qui la diu més grossa. La imposició, quan no troba arguments, desbarra. Els sofismes, com sempre, esdevenen voluntats inqüestionables disfressades de lògica. 
La lògica no és enlloc, ni se l'espera, perquè el gruix del poble no es convenç amb lògica, sinó amb frases que provoquen impacte, amb por, amb tòpics, amb populisme, amb maquillatge, amb sofismes... 
Un cop assumit això, es perd la vergonya, i un president pot mentir al poble sense que passi res i sense que ni tan sols ell mateix es posi vermell; i el gruix del poble el continua votant, pel maquillatge, pels sofismes, pels tòpics, pel baix nivell cultural i intel·lectual, per l'escassedat de valors i l'abundància de por i de gana. 
A la tele, la Voz, i els partits de futbol, i els equips que fitxen estrelles per millonades d'euros, tot i que deuen millonades d'euros. Es perd la vergonya, i la policia pot regirar la seu del partit que mana al govern sense que passi res; i hi troben els ordinadors amb els discs durs esborrats sense que passi res, i dedueixen que hi ha hagut finançament il·legal i no passa res; i el ministre de l'interior, i el director de la Guàrdia Civil, que diuen que no es van tirar pilotes de goma i que després diuen que sí, i ningú no dimiteix. I el ministre de l'interior que diu que les xarxes de Ceuta fan pessigolles, i quan veu braços als quals se'ls ha separat la carn de l'os per la ganiveta, que es veu que feia pessigolles, tampoc no passa res... És igual... s'ha perdut la vergonya. 
I quan els xinesos són denunciats per la matança del Tibet, van els que diuen que cal respectar les lleis per damunt de tot i les canvien a córrer-cuita perquè mai més cap espanyol idealista pugui denunciar els xinesos, que tants diners ens donen; i als morts del Tibet que els enterrin, al costat, potser, dels que jauen a les cunetes de tantes carreteres d'Espanya, i que hi continuaran jaient, perquè els que han perdut la vergonya no volen que els descendents dels morts els puguin retornar la dignitat perduda; no ho volen i ja està. 
I cada dia més bestieses als diaris. No es recorda, en aquest país, una època tan absurda, amb tants impresentables governant, amb tanta gent sense cor i sense sentit democràtic amb el poder a les mans. Gent sense consciència ni sentit de culpa, perquè fumen l'opi dolç de les terrasses d'Atocha, dels clubs de golf elitistes, dels sopars que fan pudor de laca i de polvos, dels diners a Suïssa, dels milions amuntegats ningú no sap com; tot això adorm i torna tant estúpida la consciència, que la pobra ja ni respira. Els diners i el poder segellen la inutilitat de l'ètica i la lògica, i condemnen a aquest país a la vergonya de ser governat per dèspotes i cafres. I no passa res. De moment. 

Tuesday, March 18, 2014

Pobles d'Amèrica



Abenaki‎, Achomawi‎, Acoma, Ahtna‎, Aleut‎, Algonquian peoples‎, Alutiiq‎, Apaches‎, Apalachee‎, Arapaho‎, Arikara‎, Assiniboine‎, Atakapa‎, Athabaskan‎, Atsina‎, Aztec‎, Bannock‎, Beothuk‎, Biloxi tribe‎, Blackfeet‎, Blackfoot‎, Brulé Sioux‎, Caddo‎, Cahuilla‎, Caloosahatchee culture‎, Catawba‎, Cayuse‎, Chehalis‎, Chemehuevi, Cheroenhaka‎, Cherokee‎, Cheyenne‎, Chichimeca Jonaz‎, Chickasaw‎, Chimakum‎, Chinook‎, Chinookan‎, Chitimacha‎, Choctaw‎, Chumash‎, Coast Salish‎, Coast Salish peoples‎, Cochiti‎, Cocopah‎, Coeur d'Alene‎, Comanche‎, Confederated Salish and Kootenai Tribes of the Flathead Nation‎, Cowichan, Cree‎, Crow, Dakelh‎, Dakota, Danezaa‎, Dene‎, Duwamish, Gitxsan‎, Gwich'in‎, Haida‎, Haisla‎, Havasupai‎, Heiltsuk‎, Hesquiaht‎, Hidatsa‎, Ho-chunk‎, Hohokam‎, Hopi‎, Hualapai‎, Huastecos, Huaxtec people, Huichol‎, Hupa‎, Huron‎, Hän‎, Innu‎, Inuit‎, Iowa, Iroquois‎, Kahnawake‎, Kaivavwits‎, Karok people‎, Kaw tribe‎, Kickapoo‎, Kiowa‎, Kitigan Zibi‎, Klallam‎, Klamath‎, Koasati‎, Kootenai, Koyukon‎, Kumeyaay‎, Kuna‎, Kwakwaka'wakw‎, Káínawa‎Lakota people‎, Lemhi‎, Lenape‎, Luiseno‎, Lumbee‎, Lummi‎, Mahican‎, Makah‎, Maliseet‎, Mandan‎, Maricopa‎, Maya‎, Mazahua‎, Mazatecos‎, Menominee‎, Metis‎, Miami, Micmac‎, Mississaugas, Miwok‎, Mixe‎, Mixtec‎, Mixtec people‎, Moapa Band‎, Modoc‎, Mohave‎, Mohawk tribe‎, Mohegan‎, Mongui people‎, Mono, Muscogee‎, Musqueam‎, Nahua peoples‎, Narragansett, Natchez‎, Navajo‎, Nespelem‎, Nez Perce‎, Ngabe people‎, Nisga'a‎, Nisqually‎, Nlaka'pamux‎, Nooksack, North Carolina Algonquin‎, Nuu-chah-nulth‎, Nuxálk‎, Odawa‎, Oglala Lakota‎, Ohlone‎, Oji-Cree‎, Ojibwa‎, Okanagan people‎, Okanese‎, Olmec‎, Omaha people‎, Oneida‎, Onondaga tribe‎, Osage‎, Otoe‎, Otomí‎, Paipai‎, Paiute‎, Palus‎, Pamlico‎, Panamint people‎, Passamaquoddy‎, Pawnee‎, Pee Dee‎, Penobscot‎, Peoria tribe‎, Pericúes‎, Pima‎, Pomo‎, Ponca‎, Popoloca‎, Potawatomi‎, Powhatan‎, Pueblo people‎, Purépecha‎, Pyramid Lake Indians‎, Qahatika‎, Quamichan‎, Quapaw‎, Quechan‎, Quinault‎, Saanich people‎, Sac‎, Sac and Fox‎, San Ildefonso, Santa Clara, Saulteaux‎, Secwepemc‎, Seminole, Seneca nation‎, Seri‎, Serrano people‎, Shawnee‎, Shinnecock Indian Nation‎, Shoshoni‎, Siksika Nation‎, Siletz, Sinagua, Sioux, Skokomish, Skwxwu7mesh, Snoqualmie, Spokane, Squaxin‎, St'at'imc‎, Steilacoom, Stó:lō‎, Suquamish‎, Swinomish people‎, T'atsaot'ine‎, Tanaina people‎, Taos Pueblo‎, Tarahumara‎, Tewa‎, Timucua‎, Tlaxcalteca‎, Tlingit‎,Tohono O'odham‎,Tongva‎, Tonkawa‎, Totonac‎, Trique‎, Tsimshian‎, Tsleil-Waututh‎, Tsuu T'ina‎, Tulalip‎, Tunica tribe‎, Tuscarora‎, Tåîchô‎, Uainuint Paiute‎, Umatilla, Ute‎,Walla Walla‎, Wampanoag‎, Wappo‎, Wasco-Wishram‎, Washo‎, Wet'suwet'en‎, Wichita‎, Winnebago‎, Wishham‎, Yakama‎, Yaqui‎, Yavapai‎,Yokut‎, Yucatec‎, Yuchi‎, Yuki‎, Yupik‎, Yurok‎, Zapotec‎, Zuni‎.

Sunday, March 16, 2014

L'Esquirol i la Foradada. Esquirols i Panikar al cor de Catalunya.


De l'Esquirol a Cantonigròs, i de Cantonigròs a la Foradada. Pendents amb sòls cantelluts, i la visió del Pedraforca i dels caps nevats del prepirineu. Obagues enmig de rouredes. Penya-segats fregant l'aigua del torrent, fins arribar al gran saltant. 
De nou a l'Esquirol, que aquesta setmana estrena un nom que sempre ha estat seu, i que em taral·leja dins del cor melodies d'esplais i excursions; potser perquè som a l'Esquirol i aquí, fa unes quantes dècades, un grup de joves que feien de monitors van convertir-se en un grup mític, "Esquirols", que alguns s'han perdut i que molts han cantat al costat d'un foc de camp, sota els estels, o baixant del Collsacabra, de Sant Llorenç del Munt o del Turó de l'Home. Algunes de les seves melodies han arribat a ser llegendàries: "Arrels", "Torna, torna, Serrallonga", "Fent Camí", "La donzella de les roses vermelles", "Cada dia és un nou pas"... Si voleu rellegir altres escrits que he dedicat a Esquirols:


Entre l'Esquirol i Cantonigròs, descobrim les restes del Dolmen de Puig Ses Pedres, i al mateix Cantonigros veiem el Camí de Tavertet, poble que fou la seu i la llar de Raimon Panikar, teòleg, filòsof, pensador i humanista, de qui en algun altre escrit m'agradaria parlar; supervivent de la seva pròpia formació dogmàtica i dels atacs dels sectaris; sacerdot que va aconseguir descobrir un déu que no està atrapat per cap religió ni per cap ment que gosi determinar-lo i descriure'l. Recordo que quan va morir un personatge de Terrassa el va menysprear en un article al diari anomenant-lo "cantamañanas", fonamentant-se només en els avatars de la seva biografia convulsa; aquest personatge de Terrassa no es va adonar de l'error profund que representa sentenciar una persona sense conèixer els detalls de la seva biografia, sense conèixer personalment l'ésser humà, i sense haver llegit la seva obra. I fer-ho amb motiu de la seva mort em sembla a més d'una crueltat refinada; suposo que només va ser inconsciència. De sort, que la figura de Panikar és prou respectada internacionalment com perquè els prejudicis de qualsevol polític de carrera li pugui provocar la més mínima ombra.

No em vull descuidar de l'estelada, tan present a gairebé totes les façanes. Fa l'efecte, i no és un miratge, que aquestes terres són el cor profund de Catalunya.    



























Friday, March 14, 2014

Si ens veiéssim els uns als altres tal com som, ens moriríem d'amor


Cada vida és com una estrella que brilla amb un foc especial; no som conscients de la grandesa d'una vida. Cada vida desprèn una llum única que ha de ser estimada. Una vida no estimada és una vida menyspreada i ferida. Una vida no estimada és un menyspreu inexplicable a una bellesa que no es pot descriure ni es podrà mai descriure amb mots. La grandesa d'una vida humana no depèn dels seus actes; és gran en si mateixa. Les accions que s'inspiren en l'odi o en la por són com una mena de malaltia que no sempre sabem, podem o volem evitar; però el voler també emmalalteix, i de vegades no podem voler alguna cosa diferent al que volem.

La percepció del foc fascinant i estrany de cada vida fa impossible la violència. Seria perfecte que totes les persones aprenguessin a veure aquesta llum; s'acabaria l'odi. Si ens veiéssim els uns als altres tal com som, ens moriríem d'amor. Si ens veiéssim els uns als altres tal com som, seríem incapaços de cap imposició, de cap forçament, de cap agressió.
De vegades penso de quina manera podríem aconseguir aquesta visió, i no me'n surto. Hi ha melodies que ens hi acosten, hi ha el silenci, hi ha la contemplació. La capacitat de mirar una persona sense pensar res més d'ella que allò que és, que no és poc. El traç d'infant que fou. La por en una mirada de vulnerabilitat. La consciència del fet que un dia deixarà de ser i es podrirà. El món sencer encabit dins la seva ment; univers de sentiments, d'esperances, d'il·lusions, d'inseguretats, de pors, d'anhels, d'afecte, de somnis... 
De vegades confio en què la nostra ment de micos està canviant, en què està creixent, i en què que comença a percebre realitats que fins fa poc no es podien percebre; l'evolució de la consciència i de les capacitats cognitives amaga encara moltes sorpreses. L'Homo sapiens està cridat a construir societats que imposin com a dogma la pau i el respecte entre les persones; no pas per imposició legal sinó com a condició biològica i neurològica. L'antiga lluita entre individus i grups s'anirà diluint i arribarem a ser el que sovint ja comencem a ser. I, una mica com va dir Konrad Lorentz, també penso que el millor favor que li podem fer a l'evolució de la nostra espècie, per tal d'ajudar-la a assolir aquest objectiu, és escollir una parella reproductiva, no en funció dels recursos, dels diners, de l'interès material, de la força, o de la protecció que ens pugui oferir... sinó per la seva bondat, per la seva capacitat de reconèixer el valor infinit de cada persona.



L'amor que poguem oferir, pot curar la malaltia de l'odi; només l'amor és capaç de curar l'odi. I l'amor és fàcil si un aprèn a veure la grandesa d'una vida, de qualsevol vida; aquesta grandesa de normal s'oculta. L'amor que ens neix vers les persones és una conseqüència espontània de la capacitat de veure la grandesa de qualsevol vida humana. El respecte, el diàleg, la paraula, la paciència, la comunicació, la llibertat... són conseqüències directes de l'amor; però cal no confondre l'amor amb el desig de possessió o de control. Qui estima l'altre no ho fa per a ell mateix, ho fa per a l'altre; i qui estima, de l'altre, no en necessita res, ni n'espera res. L'amor és una disposició de la persona que va en una direcció única, i, per a ser, no necessita que hi hagi un altre amor a canvi. L'amor no necessita estar a prop de l'ésser que estima; se'n pot allunyar si les circumstàncies ho fan convenient; i se'n pot allunyar, gràcies a que no necessita l'ésser que estima, ni tan sols tenir-lo a prop. L'amor és deixar lliure.
.
.
.

Wednesday, March 12, 2014

Canviar la vida per a marxar amb la sensació que hem viscut de debò i que ha estat genial.



.
.
.
.
Ens acompanya la mort com a idea, com a futur, com a germana de fat. És per això que sovint haig de parlar-ne. Tinc la necessitat de parlar especialment d'aquells temes que s'eviten socialment, perquè potser el sentit de la nuesa literària és aconseguir que es despulli el sentiment que no es mostra pel carrer per pudor social o per tabú. El blog és l'estadi a on juga l'equip de casa, l'equip de la pròpia identitat; i ha de ser el club d'un mateix el que decideixi de què es parla a cada moment a l'estadi.

Penso que pel seu caràcter d'inevitable, la mort s'ha d'encarar de manera que no signifiqui un fracàs; si no intentéssim encarar-la així, el fracàs tindria un caràcter inevitable. Res segur pot ser dolent; i si ho sembla, serà perquè això que és segur s'haurà convertit en el mirall d'una altra realitat que sí que podem canviar, i que hem de canviar, i que es diu “Vida”.

Canviar la vida. 
Perquè l'espill de la mort reflecteixi una alegria il·limitada. 
Canviar la vida. 
Perquè de tant com s'hagi viscut no ens sàpiga greu la mort. 
Canviar la vida. 
Perquè el segell que hi hàgim deixat sigui suficient per a convertir en secundària la nostra fi. 
Canviar la vida. 
Sigui quan sigui que l'hàgim de canviar: de nens, de joves, d'adults, de vells... Un instant pot fer que una vida sencera hagi valgut la pena. 
Canviar la vida no pas una vegada, sinó cada dia, cada hora, cada instant... 
Canviar-la perquè el mot llibertat adquireixi una dolçor impossible de descriure. 
Canviar la vida perquè el so d'una cançó se senti diferent que ahir, i perquè aquesta cançó, sense dir res en concret, dóna sentit a tot. 
Canviar la vida per a sentir-la tan autèntica que sigui impossible tenir por de perdre-la, perquè allò viscut i sentit és tan gran, que si s'acaba, ja ens sentim pagats amb escreix. 
Canviar la vida per a no ser esclaus de doctrines que són doctrines d'éssers humans i prou; éssers superbs i tirans; doctrines que pretenen controlar consciències i estats d'ànim. 
Canviar la vida per a no ser dominats per l'anhel dels diners, per la por a la pobresa o a la opinió dels altres. 
Canviar la vida per a no permetre que ens dibuixin un déu fals, com falsa és la percepció de l'existència de tants, com falsa és la seguretat que afirmen molts que no la tenen, i que, tot i així, converteixen en dogma.
Canviar la vida per a ser capaços de ser feliços enmig de la inseguretat, de la vulnerabilitat, de la ignorància del futur, de la incomprensió dels misteris, de la feblesa, de la petitesa, de la pobresa de diners i tresors.
Canviar la vida per a descobrir que som rics gràcies a la mar, al sol, al vent, a la sorra, a la pluja, al bosc, als estels de la nit, al foc de camp, a les cançons, a la nuesa, a la llibertat... 
Canviar la vida per tal que quan arribi la mort tinguem la sensació que tot ha valgut la pena, i que els qui continuen a la vida seran feliços, i que tot plegat haurà estat molt i molt bé...

Per favor, que quan m'hagi acabat de morir ningú no digui “ara ja descansa”. Si algú ho pronuncia, prometo fer l'impossible per aixecar-me del taüt i fotre-li un ensurt que recordarà tota la vida. El descans no és cap premi. La vida és un regal, un do, un afalac de l'existència, un tresor, un plaer, un somriure... Fins i tot l'esforç, fins i tot el treball, fins i tot la lluita... són un goig; si amb l'esforç, si amb el treball, si amb la lluita, construïm somriures sincers i encenem focs a dins dels cors. 
Que a ningú que vegi el meu cos mort se li acudeixi de dir que “no som res”, que la “vida és una merda”, que “se'n van els millors”, que “sembla que rigui”, o que “sembla que dormi” o "que guapo que està!"... Prometo aixecar-me com un zombi, i enviar-los a la merda. 
Som molt; som goig; som llibertat; som somriure; som pau; som consol; som paraula; som companyia; som comprensió; som esperança; som empatia; som discreció; som humilitat... Som éssers que han aparegut per a passar-s'ho de conya... I ens ho passem de conya si canviem, si ens despullem d'aquesta merda d'ambició que l'organització tribal de la societat, amb la seva merda de diners i de propietats privades, de títols nobiliaris i aparences, de protocols i hipocresies, s'ha inventat per a tenir-nos lligats i controlats.

Canviar la vida per a marxar amb la sensació que hem viscut de debò i que ha estat genial.


Sunday, March 9, 2014

La Terra, un embrió.



Si del planeta Terra amb tot el que té: atmosfera, mar, terra, elements, temperatura, llum del sol, lleis naturals, forces... n'han acabat sortint persones humanes... buff... llavors és que la Terra és com un embrió... no?
.

Wednesday, March 5, 2014

La nostra ment s'escarrassa per imposar les decisions que l'inconscient (sense que ho sapiguem) ja ha pres per nosaltres sobre com hem de tractar les persones.



La nostra actitud vers els altres moltes vegades no obeeix a criteris racionals, sinó que, sense que ho sapiguem, és dictada per l'inconscient en funció de criteris de domini, control del l'entorn, supervivència, reproducció, recursos, jerarquies de poder... 
L'inconscient és expert en detectar riscos, possibles competidors... en definitiva, individus que posen en perill els criteris que he anomenat al paràgraf anterior. L'inconscient pren una decisió sobre l'actitud que ha de tenir vers una persona; i ho fa, tal com el seu nom indica, de manera inconscient. Tot seguit comunica la decisió a la ment racional, la qual rep el missatge de la decisió sense adonar-se que aquest missatge li ha estat dictat per l'inconscient. A continuació, la ment conscient, amb el missatge de l'inconscient acceptat i clar, comença a elaborar arguments racionals que malden per a justificar una actitud hostil, o si escau favorable, vers la persona; actitud que es desprèn del missatge transmès per l'inconscient. 

El raonament lògic, per tant, moltes vegades és posterior a la decisió inconscient d'una actitud determinada vers una persona o persones determinades. La inconsciència d'aquest procés fa que l'individu Homo sapiens experimenti una falsa sensació de llibertat i de control de les seves pròpies actituds i decisions, i que una vegada i una altra es negui a acceptar el seu caràcter d'animal influenciable i en bona mesura determinat per la genètica i l'entorn.

El que és segur és que adona-se, amb humilitat, d'aquest imperi de l'inconscient damunt de les nostres actituds ens permet en certa mesura rebel·lar-nos i ignorar les tendències impulsives i irreflexives, i decidir-nos a pensar si l'actitud que oferim als altres neix realment de criteris objectius i racionals, o si per contra els arguments lògics que elaborem no són si no sofismes o pseudoraonaments que intenten justificar la tendència de la nostra ment a imposar els dictats de l'inconscient. 
Acceptar aquesta realitat ens acosta una mica més a la llibertat i al control utòpics que els dogmàtics de totes les èpoques consideren, a cops amb passió, que és l'essència de la humanitat.
.
.
.   
Fonts, entre d'altres: "Les emocions escultores del cervell" 
de Pierre Magistretti, i François Ansermet.
Les conclusions de l'escrit són responsabilitat de 
Jeremias Soler, tot i que es fonamenten en els articles 
citats a les fonts.
.
.
.

Tuesday, March 4, 2014

El disseny del bosc. Aransa. Travesseres.

 Bosc d'Aransa
.
.
.
Busca un escultor o un arquitecte que traci una corba més elegant que la de la superfície de la neu acabada de caure al llit d'un bosc. Busca un director de cinema capaç d'imaginar una escenificació més intensa. Busca un jardiner capaç de cultivar i organitzar un jardí més bell que el del bosc natural. Busca un urbanista amb les habilitats suficients per a dissenyar una ciutat, un poble, un parc... tan seductor per la ment humana com un bosc natural.
Quan et cansis de buscar, deixa d'intentar mullar l'aigua, o desisteix d'escalfar el sol, o renuncia a allargar amb un rellotge la duració del dia, o abandona l'intent de descobrir la realitat a través d'un diccionari o de dominar el món mitjançant el vici d'etiquetar-ho tot... Després, acosta't al bosc, i estalvia't tanta feina inútil. Aprèn de la natura; és suficient.  






Restaurant Cal Lliuret, de Travesseres, especialistes en arrossos. 
(No és publicitat, és una recomanació) 




Saturday, March 1, 2014

Tres pedres


Tres pedres.
La propera és torró fet d'embats ancestrals, empastat amb els segles. L'escultor ha dissenyat valls i entrants, en un món cantellut i atzarós. La propera és la història dels éssers petits, amalgama de vides que formen la pedra llunyana, tan bella, tan gran. La propera és real.

La llunyana és allò que veiem quan mirem, sense sort, les històries de tants, que ningú no coneix; perquè viuen molt lluny; en rebem el conjunt barrejat dels colors; un espectre amorós, inventat per la suma dels molts. Un poema del món que amb un vers ho diu tot, i no pot. És només un esbós.

Més enllà hi ha la neu, que s'ajeu i s'adorm; dolçament va fonent la goteta, i penetra la terra, i s'escola per vides ignotes de temps enterrats. És reté al cor ocult de la serra gelada; forma un llac misteriós del color de la nit. Quan amb la primavera, l'aigua arriba a l'avenc, l'estridor del saltant obre els ulls dels qui dormen al cau. Tot reneix, tot es mou, tot és nou. El camí fins la mar, burinant la tercera gran pedra que s'alça i que llu, tot just ha començat.   
.
.
.      

Thursday, February 27, 2014

Joan Massagué descobreix el mecanisme de la metàstasi del càncer de mama i pulmó al cervell.

Image from Memorial Sloan-Kettering Cancer Center in wikipedia
.
.
 Vull una samarreta teva, signada, i un pòster a l'habitació meva i dels meus fills. Vull ser com tu quan sigui gran, i vull que els meus fills s'assemblin a tu. Vull que els estadis s'emplenin de gent que aplaudeix la teva feina i que les televisions facin programes de tertúlia sobre el que fas, repeticions de les teves jugades i cançons que sonen tot l'estiu. Vull que els bancs et deixin milions per a la investigació, i que per molt que deguis no passi res. Vull que quan aconsegueixis un triomf et passegis per la Rambla i que arribis fins a la Plaça de Sant Jaume a oferir el triomf a la població des del balcó de la Generalitat.
.
.
.

Monday, February 24, 2014

23F. Jordi Évole. Operación Palace. L'enuig que provoca que et facin conscient del fàcil que és enganyar-te.


.
El país dividit entre els qui lloen Jordi Évole per l'experiment de la Operación Palace i els qui en diuen pestes.  

 A mi, us ho asseguro, l'especial d'ahir del 23F del Jordi Èvole em va "encantar", el vaig trobar genial; perquè els va demostrar, a molts, com de fàcilment se'ls pot enganyar.
Si amb un muntatge tan poc versemblant, la xarxa bullia de gent que s'ho empassava tot, que s'ho creien tot, i que s'indignaven de com havia anat el 23F, i de com el Rei i els polítics els havien estat enganyant durant anys, sense adonar-se que tot era un documental de ficció; sobretot a les Espanyes... ¿Quants muntatges no s'hauran empassat i cregut els qui es pensen que Catalunya és una "región de España", o que de la "unión celtibérica surgió la nación española", o que “los Reyes Católicos eran muy católicos y gobernaban por igual a España” o que el “Rey es muy campechano”, o que aquí a Catalunya ens matem vius per culpa de la llengua, i tants d'altres muntatges...? 
Allà a la "meseta" en tenen, cada dos per tres, un, d'aquests de muntatges; i els fan creure que és de veritat, sense desmentir-lo; i per això se sorprenen tant quan a Catalunya diem que som una nació; els han fet creure que som un tros de la “España Una” i que som uns desagraïts, i uns garrepes, i uns creguts; i s'esquincen les vestidures quan algú diu que la democràcia va primer que “la Constitución” “Nuestra Constitución, que todos votamos”. Ho han repetit amb músiqueta de fons, n'han fet reportatges emotius, documents de ficció que mai no han desmentit, com sí que va desmentir ahir, Jordi Évole, el seu experiment.
El programa d'ahir, de l'Èvole, demostra com de fàcilment la gent s'empassa quatre efectes televisius. I és que us asseguro que em vaig llegir els tuits i els missatges de facebook que s'anaven escrivint durant el programa, i la xarxa feia xup xup de crèduls que gairebé eren a punt de sortir al carrer a manifestar-se contra el rei i que ho maleïen tot.

L'Èvole em sembla un geni dels mitjans de comunicació, que provoca enuig perquè ens revela la nostra pròpia vulnerabilitat i les nostres nafres; tant de bo n'hi hagués molts com ell.