L'ignorantó és amant
de les expressions impactants; potser són buides, tal vegada
reflecteixen un sofisme, un tòpic, una frase feta que sona bé, una
irracionalitat que va vestida de lògica i que té molta força
perquè impacta, perquè fa picar de mans els impulsius, els qui són
capaços de cridar “hijo de puta” a un àrbitre que s'ha
equivocat fins i tot davant dels seus fills, i quedar-se tan amples.
Són ignorantons no pas perquè ignorin, sinó perquè no accepten
que ignoren. Són ignorantons perquè entronitzen la seva ignorància,
anomenant-la saviesa, i sobretot perquè la fan servir per confondre
i per fer mal.
Posaré exemples
concrets.
Els ignorantons, seguint les consignes dels gurús, anomenen “separatistas” als personatges de perfil etarra.
Fixeu-vos en el matís: “Los jueces han soltado a los separatistas”
van dir quan va passar allò de la doctrina Parot i van haver de
deixar anar uns quants presos d'ETA.
Els ignorantons podien
haver dit “ agents de la proviolència” o “violents” o fins i
tot “terroristes”... i la seva afirmació no hauria entrat dins
la categoria de la confusió perversa. Els ignorantons, però,
anomenen “separatistas” als “proetarres” o als “ex-etarres”
per aconseguir la desitjada (per ells) associació entre la idea de
la independència i la tragèdia de la violència terrorista. Anhelen
aquesta associació. Als ignorantons no hi ha res que els faci més
mandra i més por que haver de combatre, dins del joc democràtic,
amb l'eina de la pau, amb arguments i amb respecte, contra la idea de
la independència, o del dret a la independència, sense poder acusar
els seus oponents de violents. Els ignorantons necessiten creure's
que els qui no se senten espanyols, que els qui se senten maltractats
per la Castilla Imperial, són persones violentes i malèfiques,
susceptibles de ser comdemnades pels cardenals, pels bisbes i per la
gent de bé. Per això empenyen en aquest sentit, trenant
associacions enverinades, o manipulant els pobres ignorantons que
aspiren a dir alguna cosa, amb els tòpics, les frases fetes, els
sofismes i els missatges impactants que fan córrer pel facebook, i
que més enllà de la seva façana més o menys espectacular, amaguen
una profunda incoherència, sovint invisible pels poc intel·ligents.
Més exemples.
Ignorantons. Pastors
d'ignorantons. Gurús d'ignorantons. Demagogs que dirigeixen els
ignorantons com si fossin ovelles cap a les pastures que a ells els
interessen. La justícia se la passen pel forro dels collons, o dels
ovaris segons el cas. Però tot i així s'omplen la boca amb la
paraula justícia, que tan bé sona i que tanta raó fa que sembli
que tingui el qui la pronuncia. Però la justícia se la passen pel
forro dels collons des del primer moment en què prefereixen “España”
a la lògica, o “España” abans que la llibertat, o “España”
abans que la democràcia. Però com que els ignorantons se'ls podrien
despistar, i podrien, potser, no donar-los suport si expliquen
clarament les seves prioritats i preferències políticament
incorrectes, s'esforcen a semblar demòcrates, afirmant que “la
constitución dice lo que es democrático y lo que no” o
barrabassades com “la consulta va contra la libertad de los
catalanes”, i els ignorantons ho escolten i s'ho creuen, i se
senten demòcrates i lliures només pel fet d'anar contra la
possibilitat que el poble pugui votar. Només pel fet de defensar una
constitució, ja es consideren a favor de la llibertat i de la
justícia, ni que aquesta constitució digui que tots som iguals
davant la llei, però que rei només ho pot ser un borbó, i altres contradiccions i preses de pèl
anàlogues.
Els ignorantons i els
manipuladors d'ignorantons se senten democràtics “con un Rey
campechano”, amb tantes formes, i protocols, i pompes, i toisons de
oro, i medalletes, i aforaments, i tractaments, i mandangues amb papates
rosses d'aquestes que agraden tant als ignorantons, als quals els
tremola la veu quan un rei els dóna la mà i els somriu, i criden
“viva el Rey”, i els batega el cor com una màquina de vapor quan
el tenen a prop i se senten tan i tan grans.
Fa poc, algú va dir
que en un país a on els llibres de la Belén Esteban eren els més
venuts era normal que guanyés les eleccions qui les guanya. El
problema és que en un país a on els privilegis són fossilitzats
per la llei, i a on en comptes de privilegis se'ls anomena exigències
democràtiques, els ciutadans continuaran comprant en massa els
llibres de la Belén Esteban (perdona'm Belén que et faci servir com
a exemple de banalitat cultural, ets una persona digníssima, no és
res personal contra tu, però preferiria que la gent explorés en massa Shakespeare, Cervantes o Mercè Rodoreda).
I continuaran sent
ignorantons perquè els altaveus dels poderosos, pastors dels
ignorantons, (tele, diaris, ràdio...) continuaran elaborant docuficcions tipus “Operación Palace”, i no diran, com sí que
va dir l'Èvole, que són ficcions. I els ignorantons, amb la boca
oberta i la mirada perduda, s'ho creuran tot, i aniran a la llibreria
a comprar-se la biografia de la primera ex-dona de torero retirat que
es trobin.
També voldria dir,
perquè em ve de gust, que detesto la violència. La teva, la meva,
la de tothom. Detesto la violència genètica del mascle que combat
per la femella, la violència carcamal del qui mata per la tribu. I
detesto no només la violència del qui mata, sinó la violència del
qui fereix, del qui ofèn, del qui menysprea, del qui odia. L'odi, en
si mateix, ni que sigui silenciós, ja és violència. L'odi és una
daga que a la empunyadura hi té una ganiveta idèntica a la que fa
servir com a agülló feridor. Qui fereix amb la daga es talla la mà,
perquè el mànec és també una fulla que talla. La mentida ja és
violència. La venjança és violència. La ràbia contra el diferent
és violència. La mania contra aquell que vol ser lliure és
violència. El menyspreu contra el qui opina a favor o en contra de
qualsevol idea és violència.
El violent és un
miserable, ni que exerceixi la violència per a (segons ell) posar
pau, o per a exercir la seva feina. La feina que requereix l'exercici
de la violència és pitjor que la prostitució, perquè és pitjor
matar o colpejar, que cardar per diners. La violència embruta les
causes, siguin quines siguin aquestes causes. La violència fa que
allò que es pretén obtenir exercint-la no valgui la pena que sigui obtingut. Les
persones que s'omplen la boca afirmant que alguns objectius polítics
només s'assoliran amb violència o amb revolucions, siguin ministres
o activistes de qualsevol idea, són uns fracassats, han perdut la
fe en la espècie humana, i no tenen la més mínima intenció de
progressar. Han renunciat a l'evolució natural de l'espècie que ha
arribat a ser consciència, i que està cridada a aprendre a resoldre
totes les diferències mitjançant la paraula, la bona voluntat i la
lògica. Si som capaços de preferir el bé de tots per damunt de les
idees, arribarem al bé de tots, que mai no passa
per esclavitzar cap pàtria ni cap persona, ni per tancar la boca a
ningú. Personalment, mai exerciré la violència per a defensar una
opinió política. Absolutament mai. Abans renunciaré a la consecució d'aquest
objectiu. És una opció personal meva. Perquè si aconseguís el meu
objectiu matant o ferint algú, el meu objectiu em semblaria tot d'un
plegat pobre i insuficient comparat amb el valor infinit d'una
persona humana, amb el seu somriure, amb el seu benestar, amb l'amor
als seus fills i a la seva família.
Detesto l'acció
miserable dels qui arrenquen les ungles als detinguts de qualsevol
país i per qualsevol raó. Detesto l'ortopèdica i patètica
crueltat dels qui els ruixen amb benzina, dels qui els colpegen, dels
qui els insulten. Els torturadors són persones fracassades
humanament, a mig camí entre el paràsit i la bèstia; éssers
ridículs i monstruosos, que quan miren els seus éssers estimats han
de mentir i mentir-se, perquè qui menysprea una persona les
menysprea totes.
Detesto l'acció
miserable de qui posa una bomba i destrossa cossos i vides. Totes les
vides són sagrades i infinitament valuoses. Els terroristes mai no
podran estimar ningú, perquè qualsevol persona a la qual arribin a
estimar podrà un dia passar pel costat d'una de les seves bombes i
convertir-se en carn trinxada, ja sigui infant, vell, home o dona...
Tots els éssers humans alhora són odiats per aquell qui posa una
bomba o per aquell qui disparà amb una pistola a la templa d'una
sola persona.
Els violents, són tots
ells uns miserables i uns frustrats, només pel fet de no creure que
alguna vegada a la història, les decisions es poden prendre sense
deixar de respectar-nos, sense abandonar la humanitat, que és l'únic
que dóna sentit a la vida. Només val la pena viure si estem
disposats a ser humans. Els frustrats, abraçats a la seva violència,
mai no han de decidir les qüestions que afecten a la manera de viure
de les persones i dels territoris. Cap persona, i cap territori, no
pertany de debò a cap altre persona ni a cap altre territori si la
única raó de la pertinença és la força de les armes o el terror.
En el dia de Martin Luther King, demano el seu empar en aquesta Terra plena de futurs morts, que viuen com si l'existència durés per sempre i es pogués malbaratar. Que tots siguem conscients a cada moment del privilegi de viure i d'estimar.
.
.
