L'Ocell és l'ocell

Txoria Txori vol dir, l'ocell és l'ocell, i és un poema basc escrit per Joxean Artze al 1957. Mikel Laboa en va fer una melodia al 1968, i va publicar la cançó a l'album de 1974 Bat-Hiru.

L'ocell és l'ocell Si ahir li hagués tallat les ales jo, l'ocell no hauria escapat. El que era el meu ocellet. Si ahir li hagués tallat les ales jo, l'ocell no hauria escapat. El que era el meu ocellet. Però amb les ales tallades, ja no podria ser més un ocell. Però amb les ales tallades, ja no podria ser més un ocell. I jo el que estimava era l'ocell... I jo el que estimava era l'ocell...

.

.

.

Res mai no és igual si vosaltres no hi sou

I ara,
amb la xardor del dia
el bressoleig del mar i el perpetu vaivé
la sorra, i a les canyes
repic de fibra balma
el vent,
i allò que no saps com explicar ben bé.

I ara,
el silenci a la cel·la,
el soroll dels records i el gel del carceller,
la reixa,
i rere els vidres,
els ulls que tant estimes,
la por,
i la busca enterca del rellotge del temps.

Al lluny,
qui se n'alegra
irreflexiu i egòlatra,
tomba de marbre blanc a la vall dels Borbons.
refinada cruesa
de capes amb cordons,
succedani d'amor, artifici de rang.

La sina,
de la duna a la platja
infinits mirallets de sal, i els crespons
de sol damunt de l'aigua,
de la pell dins de l'aire,
però res mai no és igual si vosaltres no hi sou.

Negre castell dels somnis
d'una pàtria que parla
vergonya per qui ofega la veu del poble viu.
A la solitud del pou, 
la llibertat somriu;
ara plora, ara prega, ara canta, ara escriu.
La llavor dins la terra
cou el plançó al niu
dels fills d'una nova alba
que neix mentre moriu.

Penso en l'amor com una realitat poderosa.

Una de les realitats més torbadores de la vida és descobrir persones que per damunt de l'amor als éssers humans, hi situen les idees. I encara em descomposa més l'evidència del fet que no s'adonen d'aquest error, i que fins i tot el projecten en els altres. Absorbeixen com esponges els tòpics mancats de lògica, creats pels propagandistes del seu bàndol. Els "seus" esdevenen la font de la veritat, la qual posen per damunt de l'amor. Se'n riuen de l'empatia vers les persones que pateixen quan aquestes persones que pateixen no són dels "seus", quan aquestes persones que pateixen han posat en qüestió les idees dels "seus", l'status, l'ordre, l'estat... imposat pels "seus". 

L'amor, aquí, per ells, no val; i l'odi, al qual ells anomenen justícia, es redimeix als seus ulls plenament quan esclafa els qui alteren l'ordre, les idees, els dogmes, la societat proclamada i imposada dels "seus" i pels "seus".

"I think of love as something strong" deia Martin Luther King. "Jo penso en l'amor com una realitat poderosa". És aquest amor el que està violentat i menyspreat quan no som capaços de plorar pel dolor d'aquells que el nostre cap considera enemics. 

Quan esclafem, ni que ens considerem carregats de raó, som inhumans. 

Cap idea, cap gest, cap posicionament, cap paraula, cap declaració, cap opinió... justifica que ens alegrem de la tristor dels fills dels nostres oponents, que anomenem "basura" el seu rostre, que desitgem el seu empresonament, que ens enriguem dels qui ploren pel dolor de les seves famílies, que ens neguem a aplaudir els seus familiars amarats d'angoixa, que ens enutgem quan el sistema judicial els atorga les engrunes d'un apropament a les presons de la seva terra, que no té res de semblant a la llibertat, i que al capdavall és un dret de qualsevol empresonat, hagi estat empresonat legítimament o no. 

Aquest comportament d'odi a l'empresonat, al disident polític, a l'enemic de la tribu... és profundament vergonyós en qualsevol persona. Jo no voldria mai comportar-me així si un dia a qui empresonessin fos a qui no pensa com jo. Si algun dia les tornes fossin les contràries, i estiguessin a la presó els dretans espanyolistes, els monàrquics, els classistes... per res del món voldria mensyprear-los, ni desitjar el dolor de les seves famílies, ni insultar la imatge del seu rostre penjada a les parets de Barcelona, ni negar-me a aplaudir els seus familiars enfonsats, ni deixar de lluitar per la seva llibertat per molt diferentes que siguin les seves idees i els seus projectes polítics. Desitjar la unitat d'Espanya, o anhelar la independència de Catalunya, no ens fa millors ni pitjors persones. Ni ser monàrquics o republicans. Ningú mereix la presó per declarar una independència. Ningú no mereix la presó per proclama la indisolubilitat d'Espanya. Les diferències ideològiques no ens fan persones diferents. L'error d'un unionista no fa que tots els unionistes siguin miserables. L'error d'un independentista, no ens fa a tots dolents. La gent que humilia els oponents, que desitja la presó pels consellers, pacífics; pels Jordis, pafícics; pels qui fan cançons, per irreverents que siguin... La persona que s'enriu de les mostres de suport als familiars dels presos, als fills que no veuen els seus pares més de 90 minuts al més i rere uns vidres... si us plau... quina mena de valors poden ensenyar als seus alumnes i als seus fills?

Penso en l'amor com una realitat poderosa; més poderosa que la ignorància i que la irreflexió. Pensó en l'amor com una força capaç de desfer el gel de tots els cors. Penso en l'amor com allò que fa que siguem iguals, ni que les nostres idees, i vides i estils i creences siguin profundament diferents. 

Em descol·loca la falta de caritat d'aquell que en nom d'unes idees és capaç de restar gèlid davant el dolor d'una vida humana. Entenc que estigui en profund desacord amb els empresonats, hi té dret; fins i tot pot estar enfadat, pot considerar que la seva actuació va ser profundament inadequada... però... en el moment en què dóna suport a la violència de la presó... deixa de ser humà i es converteix en el defensor del seu territori animal, del territori de les seves idees, o del territori geogràfic de la tribu, o del territori metafòric de les tradicions i els dogmes socials. 

La crisi dels neofatxes no és una crisi d'idees sinó d'amor; la majoria no ho veuen, i no se'ls pot explicar, perquè a una persona se l'estima o no; però no pots convèncer ningú d'estimar-la. 

Em ve a la ment el senyor Albiol, un dia, sorprès que la presentadora li parlés del drama de tenir companys diputats a la presó; i l'Albiol fins i tot va arribar a dir que als espectadors no els interessava si els polítics anaven a la presó o no, que això no era una qüestió que preocupés ningú. Aquesta resposta ingènua i sincera de l'Albiol manifestava la llavor de l'error, la clau de la confusió profunda, el fet de pensar que la població està tan mancada d'empatia com els polítics que s'han obert pas a cops de colze i a força de competicions. El fet és que a les persones humanes ens dol. Ens dol que hi hagi persones condemnades, abans de judici, a 30 anys de presó. Em doldria també si aquestes persones empresonades fossin d'idees contràries a les meves. Em dol fins i tot l'empresonament de molts d'altres, amb delictes diversos i comuns, que s'ho mereixen de debò, i el dolor dels seus familiars. Com no m'ha de doldre doncs el dolor dels qui no s'ho mereixen?

La indiferència vers el sofriment dels altres, el menyspreu a l'empatia, el goteig constant de missatges propagandístics mancats de fonament que esperonen l'odi i la divisió... em causa una profunda torbació i una decepció sens límits vers aquestes persones.

.

.

.

Artesans de la foscor social.

Hi ha babaus que enyoren l'edat mitjana; la consideren una època noble, de gestes èpiques, de religiositat profunda. Són babaus; i si no ho són, són una cosa pitjor, són insensibles al sofriment humà, valoren les èpiques, els dogmes, la doctrina, l'ordre d'una civilització que sovint decapita els pobres, els deutors "abatut". Són pelleringues disfressats de senyors, i oculten a dins les febres malsanes de l'ego. Ells ho saben. 

Algú es pensarà que faig ficció, que descric personatges d'una altra època i que exagero els seus trets. Però el cert és que existeixen, i per molt que els expliquis o els insinuïs una mica de llum, no canvien. Creuen en dimonis i inferns; i el pitjor de tot: no estimen, perquè els han ensenyat que estimar no és allò misteriós que ens fa humans, allò que ens fa viure pel bé de l'altre, allò que ens fa plorar pel dolor que té un altre encara que no ens afecti directament... Per ells, l'amor és una llosa de pedra amb manaments gravats, la fidelitat a la norma mítica d'un déu revelat, o la idea enquistada d'una pàtria feta com tantes a força de guerres i de sang. Defensen, quan poden, la inquisició, la descriuen suau com una mare, i expliquen, fins al ridícul, com els delinqüents medievals desitjaven ser jutjats per la inquisició, de tan mare com era. Es consideren superiors a la resta de mortals. Criden com micos "panteïsta!" amb els ulls i la boca oberta per l'escàndol de trobar algú que rere les fulles dels arbres i el blau del cel hi descobreix un déu que és amor i que ells dibuixen com a pantocrator amb una fe cega i irracional. Quan ningú els veu, prescindeixen de les normes exigents d'abstinència i sacrifici que prediquen per als altres. Malalts d'ego, absorbeixen la bellesa dels bells i els fan seus, potser per a compensar la foscor de la seva ideologia. Elitistes i classistes configuren el seu grup d'escollits, que camina per damunt dels altres. I, tot i que es mostren públicament com austers i casts, sadollen els capricis del cor amb la proximitat i l'admiració treballada a cops de tòpic i d'afalac, dels seus escollits desitjats. Manipulen i pasturen la bona gent, que sent per ells admiració i que resta inconscient d'estar sent dirigida cap a les valls de l'integrisme religiós, social i polític. La societat s'enfosqueix per ells igual com passa davant de les coves quan el sol declina i surten els rats penats. Són treballadors de la societat fosca dels privilegis i les castes. No es veuen com són, i per això poden anar fent. Sense aquesta ceguesa no podrien sobreviure. La vergonya seria excessiva. O potser sense aquesta ceguesa canviarien?  

Existeixen, de debò, no me'ls invento.

.

.

.

Mentides

És hora de tombar mentides; aquelles mentides que t'ensenyen des de sempre com si fossin veritats; veritats dogmàtiques impossibles de posar en dubte perquè sovint són considerades fonaments de la vida i de la civilització. Mentides subtils a cops, dissimulades, que cap Sapiens (o molt pocs) posen en dubte, perquè no hi cauen, o perquè per pur adoctrinament no són conscients de la seva falsedat.

És mentida que la vida sigui una vall de llàgrimes; la vida està feta per a la felicitat de tots els individus; i és aquesta falsa concepció la que provoca que algunes persones no siguin felices, i que altres persones impedeixin la felicitat dels altres sense gaire remordiment. És mentida que la felicitat no existeixi, i que només hi hagi petits moments de pau o de benestar. Hi ha prou per tothom per a ser feliços tots; tot depèn dels fonaments del pensament, de l'exercici de fugir de l'ego i del compromís indestructible per la llibertat. 

És mentida que naixem amb unes qualitats específiques per a determinades tasques o pràctiques, i que no poguem sortir-nos del clixé que la genètica ens atorga; les capacitats i les qualitats sovint brollen de la pràctica duta a terme amb passió des dels primers moments de la infantesa. Són els educadors els qui, conscientment o inconscient, ofeguen qualitats, escapcen esperances, manipulen i orienten vides a criteri dels seus prejudicis, enganyen transmeten falses concepcions de l'existència sense adonar-se que enganyen, determinan el que podem fer i el que no, el que se'ns dóna bé i el que no, ens vesteixen al seu gust, ens donen forma com si fóssim fang, ens dibuixen i sovint ens limiten. Higueras, el tenista, va aconseguir arribar a ser el número set del món amb els peus plans despres d'haver escoltat d'un munt de gent assenyada que més valia dedicar-se a una activitat en la qual pogués triomfar, com si triomfar fos guanyar sempre, com si triomfar fos arribar a ser professional, com si triomfar fos guanyar diners. El món dels adults educadors està ple de goril·les amb càtedra i toga, i hàbit i perfum de santedat i saviesa; però goril·les ignorants i pedants, que no tenen res més que l'amor a la seva pròpia gloria, feta de fum i de fantasia. Ja som algú. No necessitem ser considerats ni arribar enlloc per a poder ser algú. Som algú des que naixem, i la nostra dignitat és infinita, fem el que fem, i arribem a on arribem.   

És mentida que el sistema judicial defensi la justícia. És un poder més, dels molts que hi ha. Els febles, sovint, han de triar a quin poder s'acullen per a poder sobreviure. Cada poder té una energia executiva que no se suporta en la justícia natural sinó en els convencionalismes socials i polítics d'un moment i d'un lloc. 

És mentida que un càstig faci justícia. És mentida que la presó ajudi a pagar els deutes amb la societat. És mentida que un càstig pugui convèncer o ensenyar un infant alguna cosa. Si ho entén pel càstig, no ho entén. Només els pensaments poden convèncer els pensaments.

És mentida que per redimir un mal acte calgui dolor o sofriment. És mentida que la vida sigui retallar-se plaers per assolir objectius superiors; no hi ha plaer més gran que aplicar esforços per a perseguir les il·lusions més profundes del nostre cor.

És mentida que el treball hagi de ser dur, desagradable, tens, estressant, desagraït. És mentida que les relacions entre persones que treballen juntes hagin de ser de competició, de gelosia, de lluita d'interessos.

És mentida que el mal sigui volgut o permès per déu.

És mentida que déu sigui com qualsevol religió el descrigui.

És mentida que dur gorra sigui de més educació o elegància que no dur-ne, i també és mentida el contrari. I és mentida que sigui correcte treure-se-la o correcte conservar-la al cap. 

És mentida que la resignació sigui una virtut.

És mentida que les persones no siguem animals; ho som; de fet, som monos, una espècie més de monos. És mentida que allò que pensem, ho pensem per decisió pròpia, perquè aquesta mateixa decisió pròpia no es tindria per decisió pròpia. 

És mentida que l'univers sigui com el veiem, com l'escoltem, com el toquem, com el tastem, com l'olorem. Perquè les sensacions, tot allò que copsem, són sensacions generades pel nostre cervell per a comprendre una mica l'ordre dels éssers. 

Hi ha tantes mentides... Un altre dia en dic més. I un altre dia us explicaré una tècnica per saber com trencar amb les mentides que ni tan sols sabem que ho són. Hi ha exercicis, però són difícils.

.
.
.

La sobrevaloració del càstig. Micos i humans.

Imatge de Thomas Lersch a la Wikipèdia

Pobre Sapiens! Pobre mono! Castiga i castiga amb la il·lusió de convèncer aquell a qui pretén educar, fer-lo canviar una mala actitud, fer-lo rectificar... com si el dolor produït amb el càstig pogúes convèncer. Acabo de llegir un capítol de Harry Potter a on un mestre, aparentment savi i assenyat, castiga Harry fent-lo patir molt, amb el convenciment que acabarà entenent la lliçó. Quina mena de comprensió és aquella que arriba a causa del dolor del càstig? El mono Sapiens (s'ha de posar en majúscula, perquè si no, s'ofèn) sent plaer quan castiga aquell que creu que ha fet alguna cosa malament. De vegades no ho diu, que se n'alegra, però el mono té la necessitat de fer mal a aquell que ha fet mal; és molt comú, i té arrels evolutives; ja que aquest instint violent de fustigar qui fa mal ha permès al llarg de mil·lennis redreçar conductes contràries a la tribu... però... d'aquí a convèncer, hi ha un tros... 
Clar... el mono Sapiens, un cop culte, adult, gran, savi (suposadament) d'alguna manera ha de justificar l'execució d'aquest instint... i desenvolupa la ficció de l'alliçonament, de la capacitat de convicció que produeix la sanció, la penitència, el càstig... Però només els pensament poden convèncer els pensaments. 

Si alguna vegada us urgeix canviar una conducta molt perillosa, segurament castigant ho aconseguireu. Però no us enganyeu a vosaltres mateixos pensant que eduqueu. No arribareu a convèncer de gaire, a tot estirar podreu provocar por o terror en qui és castigat... i evitareu la conducta que la vostra convicció, o l'hàbit social enquistat, considera inadequada. Però no haureu convençut. Fareu més si estimeu. L'amor motiva qui és educat i desperta la seva curiositat. Però estimar no és fer petons ni afalagar ningú. Estimar és "ser-hi". Va més enllà del ritual del mono Sapiens, amb les seves baves i els seus prejudicis, i amb la seva distorsionada visió de la persona humana. Estimar és una finalitat que no s'ha de materialitzar necessàriament en cap carrincloneria. Estimar té color de sang, de suor, de presència, de silenci, de paraula... segons el cas. Paraula més que discurs. Mitjons als peus quan fa fred, més que saliva. Deixar marxar, deixar ser, més que controlar o posseïr. Oblidar-se d'un ego tan enganxós com la mel dolça, tan sobrevalorada com el mateix càstig. Estimar és estimar quan fer-ho abasta la vida i la mort, l'adéu i l'essència. Heu provat de convèncer estimant en comptes de castigant? 

Avui vinc a sopar a casa teva, va dir algú a Zaqueu... i el va transformar.

Avui estaràs amb mi al paradís, va dir algú a un lladregot assassí, i el va transformar.

Avui és un dia gran per tu, has canviat, va dir algú a un corrupte recaptador d'impostos, i el va transformar.

Si voleu, sigueu micos, i castigueu... però és suficient i és necessari i és humà assenyalar el dolor produït per la mala acció, i la llum i la tendresa i la grandesa que produiria l'acció contrària. La resta ho fa l'individu tot sol. Però si ho preferiu sigueu micos. 

.

.

Tornar a l'essència

Arreu hi ha paraules i frases preparades per a cada ocasió; tòpics, frases sentides, blocs de mots força escoltats que atorguen seguretat a qui els escriu o diu; però les paraules capaces d'ensorrar imperis es combinen de manera única i espontània, i adoren la veritat de l'instant molt més enllà d'expressions suades i sentides. L'escriptura que pot regirar entranyes i despertar ànimes adormides, i fins resuscitar les mortes, està feta de paraules espontànies que gairebé no sonen, ni resulten conegudes, ni estan gastades, ni són previsibles.

Ningú no sap gairebé res. Ningú no estar segur de res. Ningú no es lleva la màscara. Fa vergonya que rere la màscara, perfectament maquillada i preparada per a la societat i per a la microsocietat, la gent pogués descobrir el nostre ego malalt de protagonisme, de por al fracàs o al ridícul, o de ràbia vers els qui tenen més sort. Si fóssim capaços d'anar sense màscara! Si fóssim capaços de treballar per a poder oferir un rostre nu, i que aquest rostre nu fos agradable, que oblidés el jo i la brillantor tan apegalosa i marejant de l'ego; s'hi està tan bé sense el "jo"; poder "fer" sense que la llefiscositat de la identitat es fiqui entremig. Llevar-se la màscara i tenir cura del rostre real, fer-lo bo, i no que sembli bo; fer-lo humil, i no que sembli humil; fer-lo apassionat per la vida i les persones, i no tan sols que ho sembli. La màscara dóna molta calor i s'està més bé sense ella, igual com s'està millor sense roba, sense mots balmats, sense frases llefiscoses i escoltades milers de vegades que omplen un silenci que ens fa por, perquè ens situa frec a frec contra els nostres buïts. 

Tallareu les flors...

Image from kawamondrago in the wikipedia

Tallareu flors i trepitjareu els pètals; 

però hi continuarà havent flors i pètals i flaires,

i sol, i cel, i mar, i vent, i pau... 

Emmudireu versos i copejareu poetes; 

però hi continuarà havent versos, i poetes, 

i sentiments, i amor, i esperança i futur... Empresonareu cantants i sommiadors, 

i lluitadors per la llibertat i bohemis... 

Però hi continuarà havent cantants, i cançons, 

i somniadors i somnis, 

i lluitadors, i llibertat, i llum, 

i onades, i viatges i Itaques, 

i escuma blanca, i el zèfir càlid a les postes de la Mediterrània, 

i nens i nenes que saben el que està bé i el que no ho està, 

i platges de sorra de color canyella, 

i guitarres, i adolescents, i enamorats, i amants, i vida... 

Predicareu la foscor de les normes justificades per les pròpies normes, 

i el poder de les cadenes que lligueu als peus de les persones, 

i la força del pes de les lloses a on graveu els dogmes petris del vostre infern a la Terra; 

però el que sempre hi haurà serà la llum dels ulls dels qui s'enamoren, 

i l'omnipotència de la llibertat humana, 

i la claror de l'alegria que s'escampa per la natura,

i la vida que l'existència ens regala i que val infinitament més que la supervivència, 

i aquest cel tan blau dels dies esclatants, 

i la pluja viva que encén la verdor, 

i l'olor de la sal damunt la sorra, 

i tots aquells que ens estimem sense protocols ni manuals, 

ni llibres d'urbanitat ni tractats de moral i bones maneres... 

T'estimo adolescent, adolescent.

T’estimo adolescent, adolescent; amb grans, sovint la llengua fora, una ganyota de ràbia, i tot seguit una mirada dolça d’infant que se t’endú l’ànima. T'estimo adolescent, i estimo l'infant que amagues i que tant de bo conservis sempre. 

Et vull adolescent, adolescent; per traspassar límits, per fer-me enfadar quan em facis veure que els límits m'han enfonsat dins la resignació. Et vull rebel, amb la cara que tens (que ningú te la canviï), enfadat, seriós o extravertit; vull que arrenquis nos als envestigats de sempre i que obliguis l'adult que et reprimeix a topar-se amb la seva contradicció i a sentir-se furiós per haver-hi topat. Si la humanitat no tingués adolescents, estaria perduda. 

Vull que tensionis l’autoritat, la meva també; que m’obliguis a treure de mi l’ésser bo i dialogant que haig de ser si vull tenir alguna cosa a fer amb tu, si vull ser capaç de parlar amb tu; he descobert que per destralera o destraler que siguis, et rendeixes voluntàriament davant la bondat, que estimes qui va de cara, i que obeeixes amb espontaneïtat qui no apel·la a l’obediència per a educar-te; he descobert que no ets un monstre, que ets un ésser adorable, i adorablement rebel, i que el teu paper social com a motor del progrés i com a destructor de normes enquistades és l’única esperança de la societat humana.

T’estimo adolescent, adolescent; amb l’estètica que arrenca exclamacions, amb els costums que escandalitzen els qui han arribat a algun lloc, amb la iniciativa de córrer riscos per assolir somnis, amb els ideals a la pell, amb la convicció que el món es pot transformar, amb la gosadia de no acceptar límits infundats, amb la provocació d'ensenyar aquells trossos de cos que els adults temen per a tensionar els repressors i gaudir de la teva vida. Un dia, quan ja no siguis adolescent, t’hauran convençut que és impossible canviar el món, i estaràs una mica menys viu, i una mica més lluny de la veritat.

Necessito que omplis els instituts, que obliguis els professors a queixar-se de tu i a dir que estàs molt adolescent. Seria una aberració que afirmessin amb raó, que estàs vell, que ets gran, que trepitges només el terreny segur, que no vols anar més enllà del que està programat i escrit. Si no fos per tu, l’obediència, amb la seva foscor inhumana, seria la llei de la humanitat i no hi hauria progrés.

T’estimo adolescent, adolescent; vull que em qüestionis, que em critiquis, que em contradiguis, que em posis a prova, que t’enfadis amb mi, que et reconciliïs amb mi, que m’exigeixis un tracte igualitari, que reclamis ser tingut en compte com adult jove, que lluitis per la llibertat, que busquis la independència personal, que em demanis i m’exigeixis que t’estimi però de lluny, sense intervencionismes innecessaris. Si no fossis així, si no fos pel que ets ara, no tindries gaire futur.

T’estimo, adolescent. Sigues adolescent encara que et diguin que ho ets massa.
.
.

Córrer i, per córrer, no arribar a on cal?

Correm tant que ens perdem l'últim sentit de la raó d'avançar. Volem produir tant, que menystenim la importància d'asseure'ns i somriure. Somriure i asseure'ns, i parlar sense neguit, i no jutjar, i no creure'ns superiors a ningú per raons d'edat, càrrec, aspecte...

Som esclaus inconscients de la utilitat, i aquesta adoració de la utilitat fa inútil el poder que tenim a les mans per a convertir en or l'acer o la llauna. No ens creiem que tenim a les mans el poder de convertir en or l'acer o la llauna. I acabem per renunciar a fer-ho.

Necessitem lentitud, un pas pausat i decidit, mirar més i xerrar potser menys, posar els mitjons als peus d'aquell que té fred, per ensenyar-lo a estimar, més que no pas perdre'ns en discursos racionals sobre l'intercanvi d'interessos a les relacions humanes. En tota relació humana, hi ha alguna realitat més profunda que l'interès. I l'interès potser ens situa a l'alçada dels rinoceronts. 

Necessitem perdre el temps amb aquells a qui hem d'ensenyar a estimar. Necessitem oblidar la ruqueria dels nostres problemes per acostar-nos al terreny sagrat dels problemes dels infants.

Com aquell que fa dos dies que no beu, i que té molta set, qui no rep cap mena d'amor, té set d'amor, i resta fascinat quan troba una font perduda enmig d'un bosc d'on hi raja amor, que és incondicional o no és amor. 

Com aquell que fa tres dies que no menja, qui no rep amor, té fam d'amor, i resta astorat i paralitzat quan algú li ofereix un amor incondicional, que no seria amor si no fos incondicional. 

Però la incondicionalitat és una característica proscrita als temps que vivim; es confon amb submisió, amb lliurament, amb esclavatge, amb resignació... perquè no s'entén que es pot estimar i alhora exigir la llunyania i la independència respecte aquell a qui estimem. Encara diria més; no es pot estimar si no hi ha una cert espai per a la llibertat, i una absoluta independència individual. És aquesta llibertat i aquesta independència la que fan possible el caràcter incondicional de l'amor.

Hauríem d'aprendre a veure les presències invisibles a les bambolines del gran teatre de l'existència, i no dir a ningú que les veiem, per tal que les presències no marxin, i ens continuïn regalant la seva proximitat sensible. Tot té un sentit que encaixa. Les sorprenents coincidències. L'evidència que mai no explicarem. Els objectes que cauen i es mouen. El poder executiu d'aquell altre lloc que hem vist i experimentat i que mai no explicarem a ningú. Allò que sabem sense mèrit i que ens impedeix creure. Com creure quan se sap? 

Els qui travessen de nit els Pirineus.

Adoro la petita paraula escrita amb plor i angoixa en un racó de bosc que ningú no veu, ni publica, i amb la qual ningú no especula, perquè la petita paraula, quan neix, és ella el punt d'arribada i tot l'objectiu cercat, sense especulacions comercials ni promocions editorials, ni presentacions egofíliques, ni targetons, ni glòries. 

La paraula, avui, que evoca l'exiliat, l'empresonat, el perseguit, el fill orfe de pare viu, l'esposa vídua de marit segrestat en vida. 

I aquí, pels carrers i les places, dins les escoles i a les universitats, autòmates amb ulleres de marca i tern i corbata, i un estrany somriure delicat, que oculta l'intens desig que els exiliats continuïn exiliats, que els empresonats no surtin de la foscor de les seves cel·les, que els seus fills els plorin i que a les seves esposes els sagni el cor. Erúdits que aplaudeixen la tortura freda als empresonats i les seves famílies, i ho fan amb pas prudent, amb formes exquisides, com els grans panteons del cementiri de Terrassa que per fora són peces barroques de perfecció contundent i per dins amaguen els budells podrint-se d'un cos que ja no és res.

Veig les teves galtes inflades, menjant porres i cafè amb llet, i els teus ulls riallers i murris, mentre l'efecte de la teva incompetència plora dins d'una presó, al pati d'una escola, al pupitre d'una aula, o en un pis de Barcelona o de Terrassa. El teu patriotisme esdevé la ruina i el fracàs de la teva professió, que havia de ser gran, però que has convertit en instrument de dolor i d'odi. La por dels altres ha encimbellat el teu poder, però la por cansa, i cada vegada a la por se li escapen més i més presoners. I cada persona que deixi de tenir-te por afebleix el poder de la teva injustícia.

Quanta gent plora sense que el seu plor sigui sentit. Vull escriure d'ells i no dels monstres refinats que ensenyen formes i empesten l'ambient amb sentors d'hipocresia i de buidor existencial. Vull caminar al costat dels qui travessen de nit els Pirineus tractant de no ser descoberts per aquells que juguen a caçar rojos, pels soldats del gran déu inventat per reis i cardenals de cor gèlid.

Els poders inhumans que esclafen persones escampen el seu poder des del Iemen al règim monàrquic autoritari espanyol actual, hereu del franquisme, experiment de la tecnocràcia neofeixista, que es disfressa de democràcia per a controlar les eines de la manipulació i de la injustícia. Ens arrosseguem entre els vigilants del sistema, entre els guardians de morals i formes; majordoms, escolanets, bisbetons... tan preparats amb l'esquelet intelectual del coneixement, però sense carn, sense sang, sense pell, sense sexe, sense amor per la llibertat, sense llum als ulls... Enric, tens els ulls tristos, per què? El poble sempre té rao, i quan la llei diu que no la té, potser qui no la té és la llei, perquè al capdavall, la llei ha de néixer del poble. La llei de cada poble ha de néixer de cada poble.

No tenim por. El pitjor que ens pot passar és la mort, i no és tan greu si hem viscut lliures... i no és tan greu si hem viscut plenament lliures. Per què els ulls tristos?

Doneu-me un vaixell, un mar sens límits, i un mariner il·lusionat... i el viatge a Itaca esdevindrà inevitable.

És còmode retallar llibertats i més llibertats als teus alumnes per afavorir la "pau i l'ordre" a classe; però com més llibertats els retallis, menys aprendran quina és la manera correcta de fer servir la llibertat.

La llibertat és l'entorn perfecte per a l'aprenentatge.

En un grup, l'ordre imposat és un miratge;  en canvi, l'ordre desenvolupat per iniciativa del grup és la conseqüència de l'èxit educatiu. 

Aconseguir fer saber dades, i fins i tot fer-les comprendre, és relativament assequible, tot i que bastant superficial. 

Convertir un alumne en algú capaç de trobar les dades per si mateix, de comprendre-les tot sol, i sobretot de saber perquè és bo, a nivell individual i social, conèixer-les i comprendre-les... això és l'objectiu de qualssevol procés educatiu.  

Sense llibertat no es pot ajudar a que l'alumne aprengui; només es pot ensinistrar.

Si el professor només ensenya, no fa res. El que ha d'aconseguir és que l'alumni aprengui.

No hi ha d'haver res que "ara toqui", ni res que "ara no toqui". Hi ha d'haver llibertat, i l'amor i la saviesa de saber com s'ha de fer servir.

Cal ajudar a desaprendre l'error monstruós de considerar l'amor únicament com a definició de relació sentimental; l'amor és en realitat l'única consideració necessària per a l'adequada interacció entre qualsevol grup de persones; ja siguin dues o tres-centes, i va molt més enllà dels sentiments. Les plantes poden tenir flors, però no són flors; l'amor pot generar i concretar-se en sentiments, però no és sinònim de sentiment. Ara bé... no seríem humans sans si l'amor no ens acabés suscitant profunds sentiments de proximitat i tendresa.

La disciplina és una pesta; l'autodisciplina és una eina poderosíssima, encara que només funciona si existeix la motivació.

Els motors, per poderosos que siguin, no avancen tots sols; necessiten uns mecanismes de transmissió de moviment, unes rodes, una carcassa... Els cotxes, per iniciativa pròpia no es mouen, tot i que siguin sofisticats i potents; necessiten una voluntat que els engegui i els condueixi. Les persones, per intel·ligents que siguin, no van enlloc si no estan motivades, si no tenen il·lusió, si no troben un perquè, una raó.. si no els empeny l'esperança i l'alegria d'arribar a un objectiu desitjat, si no se senten valorades, si no se saben capacitades... 

A partir d'aquí no cal concloure res més pel que fa a la importància de la motivació dins del procés educatiu.

L'educació que per a funcionar es fonamenta en el control i la vigilància de l'alumne/a, està contribuïnt a construir un món que només funcionarà amb el control i la vigilància. 

L'objectiu màxim i ideal de tot procés educatiu és la capacitat d'aconseguir una societat sense lleis.

Si castigueu l'alumne/a a fer feines acadèmiques, estareu convertint les feines acadèmiques en un càstig.

Silenci! Estem rodant!

Durant molts anys, he treballat la narrativa a través de l'escriptura; encara, avui, ho faig de vegades, i sense promoció. Estic segur que, per evolució vital, no trigaré a tornar-hi amb força quan la meva vida familiar no sigui ja tan intensa, quan els fills facin la seva i torni aquell silenci que emplenava la casa abans que arribessin, i que potser em posarà trist. 

Ara, però, he descobert, i practico, una narrativa que mai no hauria sospitat que podria realitzar; una narrativa que necessita persones, equip, col·laboració, resistència a la frustració, fe en la màgia i molta empatia. Em refereixo al cinema. Després d'uns quants curts, el primers molt humils; cada vegada intento exigir-me més. I he tingut l'oportunitat de rebre formació a ESCAC, i gràcies a això, el cinema ha esdevingut també una eina educativa transversal per a treballar el currículum; especialment el de Cultura i Valors, o Valors Ètics. 

Ara per ara, tenim entre mans (de fet estem en ple rodatge) un curt sobre el bullying, precisament dins de l'assignatura de Cultura i Valors, a on els protagonistes són, en la seva majoria, adolescents o preadolescents. Algú podria pensar que el que fem només és un treball escolar, però el cert és que va molt més enllà; el producte que s'està forjant no són deures, i no ens conformem amb qualsevol resultat. Estem buscant, amb modèstia però esforç, qualitat cinematogràfica, tant en el que es refereix a la tecnologia del rodatge i de l'edició de la imatge i dels so, com pel que fa a les localitzacions. I sobretot, també, en la interpretació. I no és fàcil. Tot i això, la interpretació de les persones de tretze i catorze anys que hi participen està resultant sorpresivament enorme. També la seva implicació i motivació, amb la qual cosa, l'objectiu educatiu de reflexió sobre el bullying està assolit. I, al mateix temps, donem sortida a una matèria que no està present a les escoles ni al currículum, i que és molt important; em refereixo a la interpretació. La interpretació, al costat de l'educació física, ajuda al desenvolupament personal de l'expressivitat de les persones; les empeny a sortir de la seva closca, a perdre la vergonya, a ser ells mateixos davant d'una multitud, perquè al cap i a la fi, l'acció d'interpretar personatges esdevé l'exercici de trobar dins d'un mateix aquell tros de nosaltres que és idèntic al personatge que interpretem, i fer-lo sortir a fora. 

Fer una pel·lícula, però, també és una cursa d'obstacles, perquè passa de tot; i normalment el que passa no és bo: targetes de memòria que s'espatllen, pluja intensa el dia que ha de fer sol, malalties dels actors quan estava planificat el rodatge d'una escena determinada, error en el so del qual no t'adones fins que ja s'ha gravat tot, gent que et critica o t'ataca perquè no comprèn la teva didàctica... Però tot i així, la pel·lícula surt. La que tenim entre mans està sortint; i el resultat sorprèn força a uns actors que mai no havien fet cine i que pot ser no comprenien del tot com anava. Amb aquest exercici, s'aprèn, no tan sols a interpretar, sinó la idea general del procés; la mentida que es converteix en veritat: el plor, que és simulat i que sembla real; la nuesa, que no existeix, però que l'espectador es creu; els sentiments fingits, que sense ser reals, es traspassen a l'espectador. 

Aprofito per reivindicar amb anhel la interpretació dins del currículum educatiu.

El cine té una màgia estranya; malgrat la cursa d'obstacles que representa, de vegades, sembla que mani ell, i que, sense buscar-ho, se solucionin els dubtes o dificultats que un tenia, només pel propi desenvolupament del procés. 

El curt que estem fent en aquests moments, i que segurament durarà un quart d'hora, serà presentat a un premi concret si aconseguim la qualitat que de moment sembla que va tenint. Però el premi ja estarà aconseguit només pel fet d'existir el curt, de ser capaç d'explicar una història, d'emocionar, de divertir, de sorprendre...

I després en vindrà un altre, i un altre, i un altre...

I a banda de tot això, durant el rodatge, i el treball d'equip, hi ha alguna cosa que no es pot explicar; una realitat misteriosa, màgica, invisible però sensible que se t'endú del tot. No puc descriure-la; però és immensa. Si ho proveu, i sentiu el mateix, ja m'ho direu.

.

.

.

.

Els somnis que un dia ens van empènyer endavant

El temps passa. Alguns amics se'n van; per la mort, l'oblit, la mandra, la malfiança, la construcció que la ment fa dels altres... 

Un cel fosc embelleix el verd de la Terra. La Terra sempre hi és, i regala la seva calidesa, en forma d'escalfor o de frescor dolça. El verd no passa mai, ni el gris blavís del mar. Ni la roda de cavalls que gira a Donostia any rere any des de fa dècades. 

Hom voldria també que les persones no passessin mai, que es mantingués allò de bo que tenim tots i que no depèn de com pensem o de com vivim: l'amor a la llibertat, l'amor als éssers humans, l'honestedat, l'ajuda mútua, el respecte a la independència dels altres, a les seves paraules, expressions, creativitat, opinió... Però les persones cauen; l'instint sàpiens acaba arraulint-se en algun racó del cor i neix l'aversió, la mania, la construcció de l'altre amb el poc que se sap de l'altre. Molts surten a navegar amb la carta meteorològica d'anys enrere; d'altres, amb unes ulleres que els mostren les persones no pas com són les persones sinó com són ells. La ciutat es buida de confiances i rialles. La pressa substitueix els llargs sopars amb cançons, pregàries, poemes i esperances. I hem de lluitar cada dia i cada nit per continuar creient en els somnis que un dia ens van empènyer endavant, vers la construcció d'un món més tendre. 

Continuo creient que la tendresa és la màxima plenitud de la persona humana, que la bellesa demostra l'existència de la bondat, i que aquesta mateixa bellesa assumeix formes diverses que molts no saben valorar. 

Penso encara que la felicitat és una conseqüència de l'amor, més que no pas un objecte de captura, i que l'alegria és el principal motor del progrés i de la construcció del benestar de les persones. Visc segur que els qui viuen abraçats a tanta foscor, un dia, s'adonaran del seu error; i maldo per perdre el temps cada dia una mica i entonar les velles cançons de sempre i les noves cançons de les generacions que vindran.

Faig per allunyar-me dels qui em volen lluny, no els faig falta, ni ells a mi; i camino per bells camins de bosc que van a raure a cales a on no hi ha ningú; sóc, allà, al costat dels petits que estimo i que m'he proposat que visquin feliços i lliures, creient que l'honestedat i la llibertat ho poden tot, lliures de llastres morals i especulacions religioses. 

A cops tinc por, com tothom; però crec que avenço. 

Sovint m'equivoco, i torno als vells errors, com tothom; però rectifico. 

Em nego a jutjar a ningú, però evito el tracte de les persones que creuen en els càstigs eterns i en presons per gent pacífica; i crec que l'educació no és ensinistrament, que només els pensaments poden convèncer els pensaments, i que quan ens relacionem amb persones que s'emocionen, que són gairebé totes, hem de tenir en compte els valors emocionals i els sentiments aliens.

No m'agrada la proximitat dels planyiders o les planyideres que ploriquegen perquè visquem pendents d'ells o elles mentre van vigilant si de debò ens tenen el cor atrapat; quan hi haig de conviure, faig tot el que puc per no enfadar-me ni respondre malament; de vegades em costa. Són persones que necessiten tenir tothom pendent per sentir-se segures; és una forma refinada d'egoisme, que fa mal, i al qual mai em sotmetré.

En general, m'agrada fer el que em sembla, sense fer mal ningú; i fent bé, si puc. Ara bé, no m'importa gaire l'opinió aliena, sovint sotmesa als criteris estètics, i de glòria i triomf propis d'aquesta estranya societat de "masclets" i pedants.

 Hi ha qui viu pendent de si els altres són més, tenen més, poden més o gaudeixen més, i això fa que visquin a ritme dels altres, i que les seves accions siguin com campanes ben llustroses que si no llueixen no valen.

M'agraden els corrals de poble, amb unes quantes gallines; els arbres dels racons de bosc que ningú no veu. Encara que sembli mentida, m'agraden els espais i dies sense wifi, i l'única fama que m'agrada fins a sentir-me molt feliç és la de trobar-me alumnes, i antics alumnes, a diferents racons del món; normalment això als professors no els agrada, però a mi, no sé per què, m'omple de felicitat.

De moment, res més, ja continuaré deixant anar sentiments un altre dia.

.

.

.

Gràcies Escòcia!

Gràcies Escòcia, per ser! Per les valls verdes, pels penya-segats damunt del mar! Per Robert Burns! Per lluita per ser lliures d'una manera pacífica i civilitzada, acceptant el joc i el resultat democràtic. Per defensar els perseguits. Per acollir la Clara, la seva saviesa i la seva profunda humanitat. 

El meu accent escocés és dolent, però el meu amor a Escòcia és immens.

Gràcies!

Tornaré al lloc a on vaig néixer, o les persones no som insectes.

Les formigues tenen formigues esclaves. Les abelles tenen reina, i obreres, i mainaderes, i exploradores. La violència entre els insectes és freda i cruel com les paradoxes de la mateixa natura. Però les persones no som això; ens revoltem interiorment davant l'evidència d'aquesta violència; sobretot quan l'observem reproduïda a les societats humanes; a les lleis, al sistema judicial, als càstigs, a les tortures, a les desigualtats injustes i fonamentades en privilegis mancats de fonament ètic. Obrers, reis, esclaus, mainaderes, persones encadenades a una posició rebuda per atzar. I sense anar tan a l'extrem, observem aquesta violència dissimulada, amarada a les estructures de la societat, de les institucions. Insectes que somnien ser humans; o humans que enyoren el mecanicisme cruel de les bèsties invertebrades. Els humans sotmesos inconscientment al sistema adoren els engranatges de la disciplina, dels formularis, targetes, visats, permisos, protocols, registres, controls, estadístiques, les normes de les formigues i de les abelles; la violència freda dels engranatges; la màquina metàl·lica que grinyola quan gira sense pensar, sense sentir, funcionant, de funcionar, de funció.

La profunditat de l'ànima humana vola invisible per damunt de la fúria racional de les bèsties. La racionalitat, tota sola, sense carn, sense sentiments, sense pell... és patrimoni de les bèsties evolucionades a la civilització. Sense somriure, no n'hi ha prou amb funcionar. No n'hi ha prou amb la utilitat. Quina és la utilitat de la vida? No en té. És una finalitat. És tot. La vida de les persones ho és tot.

Pastors, ovelles i obediències...

From Visitor7 in wikipedia.   CC-BY-SA-3.0. 

Els defensors de la disciplina blinden el món tal com és, i entren en l'engranatge que fa funcionar la injustícia. La majoria de la població està convençuda que l'espantaocells de la disciplina canvia comportaments. El que ningú diu, i molt poca gent sap, és que el que de debò canvia els comportaments és l'amor; i els canvia no pas a causa de la por, sinó perquè canvia les persones.

Reprodueixo un testimoni real:

-Vaig fer mal a consciència, i m'esperava un càstig i un retret. En comptes d'això, qui m'havia de castigar em va mirar amb afecte i em va dir que jo podia ser millor, que jo no era d'aquella manera, que jo valia molt. Després em va abraçar i es va acomiadar sense castigar-me. Vaig restar tan agraït, i tan commogut, que mai més no vaig tornar a fer aquell mal.

L'amor és l'únic que educa, l'únic que transforma, l'únic que reinserta, l'únic que es pot anomenar justícia. Vivim una mena de sistema a on la justícia del sistema jurídic, amb les seves normes i càstigs, es considera un absolut al qual no podem renunciar. El mateix passa amb el deute; el deute sempre l'ha de pagar algú, diuen els gurús de l'economia d'avui. Els absoluts de la tirania que vivim són el sistema judicial i el deute; que a uns els fa rics, i a altres els esclavitza. Però l'amor no es contempla. 

A alguns, en sentir amor, els ve al cap la carrincloneria de color de rosa del sentimentalisme, de l'eros, o de l'aparellament. L'amor com a relació purament humana entre dos éssers que no comparteixen interessos ni els busquen, que no volen res més que el bé de l'altre sense especulació, avui dia i en el sistema organitzatiu humà, no s'entén, ni s'hi creu, ni es pren seriosament; es considera una fàbula pseudoreligiosa a mig camí entre els contes infantils i allò que els papanates de l'integrisme educatiu anomenen bonisme ingenu. Són els nous instruments retòrics dels addictes a la disciplina i a la llei. 

L'amor avui és íntim o invisible. És fals, o se l'embruta. Sovint es converteix en un reclam consumista que fa referència a una realitat que, sense ser-li contrària, resulta completament diferent. 

Les ovelles, que no discuteixen la veu del seu pastor, continuen adorant la disciplina que elles mateixes reben, creient del tot que aquesta disciplina les protegeix. El que ni tan sols albiren és que la veu del pastor, l'autoritat, la disciplina... impedeix la transformació d'un món que es mou esperonat per la por als càstigs, o per la necessitat d'aconseguir diners per a tenir més, o pel concepte absolut i prioritari de la propietat privada, del deute com a tot que ho regula tot, de la submissió al que és considerat "normal" sense caure que "normal" ve de "norma"; i que les normes són convencions arbitràries que no defineixen realitats objectives. 

L'espècie humana és esclava dels seus propis absoluts, i renuncia ella mateixa, per ceguesa, als seus tresors perduts, el més gran dels quals és l'amor, que pot substituir eficientment la disciplina com a eina de modificació del pensament i de la conducta. Només els pensament poden convèncer els pensaments. Només l'amor pot flexibilitzar els pensaments més enquistats. Si volem una societat més humana hem de començar per renunciar a  estratègies inhumanes.

Quan tornis, hi haurà pau...

Qui exerceix la violència és una bèstia, encara que es vesteixi amb tern i corbata, i encara que prediqui democràcia. La democràcia no consisteix només en votar cada quatre anys; les lleis que la conformen han de respectar els drets naturals de les persones i dels pobles; si no ho fan, ens trobem en un sistema polític que du una disfressa per amagar el seu autèntic caràcter inhumà.

És violència empresonar persones pacífiques, incapaces d'aturar les bales dels vigilants amb les seves mans, o de tumbar un exèrcit, o de travessar les parets d'un penal. Empresonar persones que prediquen la pau, sigui quina sigui la raó de l'empresonament, delata la naturalesa del carceller, la crueltat pèrfida del sistema que permet aquesta atrocitat, i la hipocresia dels governants, que fan veure que serveixen el poble, quan el que de debò fan és dominar-lo, pasturar-lo, manipular-lo, reprimir-lo, controlar-lo. 

Malalts de privilegis, s'escuden en llinatges de segles enrere per a enquistar desigualtats; com si tals desigualtats fossin justes o naturals; com si el fet de néixer en una família o una altra atorgués més o menys drets naturals, més o menys privilegis. En realitat, són personatges adoctrinats des de la naixença; els han fet creure que són més que els altres, que estan per damunt de la llei; que són irresponsables jurídics; i no poden, ni que vulguessin, entendre l'autèntic sentit de les expressions: "dret natural de cada persona" "dret natural de cada poble" "igualtat" "llibertat"... El seu garbuix mental els du a defensar els seus interessos animals creient que serveixen el seu poble; ni s'adonen de la seva injustícia.

S'escriurà d'ells, un dia, el mateix que s'ha escrit de tots els dictadors i genocides de la història; i l'honor que ara enlluerna delegats i subsecretaris caurà un dia com una disfressa devorada per l'arna; i, sobretot, la dignitat dels éssers humans maltractats, i dels pobles humiliats, viurà per sempre.

I ignoren el sofriment de les famílies, la llunyania dels fills de les persones pacífiques empresonades; els importa ben poc el dolor. Voten, fins i tot, als ajuntaments, no demanar l'apropament dels presos a les seves llars; s'anomenen socialistes i són desferres vergonyoses del que un dia va ser una opció política normal i democràtica. Fan sentir vergonya fins i tot als que no són socialistes; i la història recordarà el seu patetisme cruel. I ballen molt i molt, però tot és cinisme.

.

.

.

.

.

.

.

Villarroel versus Forn

La gent continua patint la diferència de criteris pel que fa a imputacions, judicis, repressió de la llibertat d'expressió, empresonaments, persecució d'un país i d'una cultura...

Caminem vers una nova nit dels vidres trencats. Voldrien que fos delicte la legítima aspiració política de milions de persones. Voldrien que la gent callés, que no cantés, que tingués por, i que el poble a poc a poc s'anés diluint. Però el poble mai no mor, i la presó i la persecució i l'odi legal contra les persones lliures d'avui significarà la multiplicació dels futurs ciutadans d'una nova república, pacífica, cívica i independent. Ningú no esperona més l'existència d'aquesta república que aquells que intenten frenar-la trepitjant els drets fonamentals dels pobles i de les persones.

Res ni ningú pot destruir la nació que ja existeix.

Villarroel va passar dècades en una presó de Galícia, dins d'una masmorra que quedava inundada pel mar quan pujava la marea; és el segell de la repressió dels integristes de la unitat política; l'imperialisme inhumà. Forn passa fred a Estremera per uns delictes que no ha comès i que en tot cas serien intencions polítiques pacífiques; torna a ser el segell dels de sempre; freds, cruels, buits i violents. Però la història descriurà el paper de cadascú per a vergonya dels qui trepitgen persones i pàtries. El país fustigat per l'odi certifica a ulls del món la seva existència per sempre.

.

.

.

.

.

. 

Quanta, quanta violència!

Fa fàstic la violència; i la més devastadora de totes és la legal. 

Contra la violència il·legal, és fàcil revoltar-se. Hi ha instruments i mitjans, i una pressió popular absoluta per a condemnar-la i vèncer-la. La violència il·legal es destrueix amb l'educació i la prevenció. La violència que el sistema no suporta no té futur; encara que només pot ser derrotada al marge del sistema; perquè el poder venç, però no convenç. Només els pensaments de pau poden vèncer els pensaments de violència; qualsevol altra victòria aparent és insuficient i no té estabilitat.

La violència legal, però; les presons per a gent no violenta o que només ha realitzat fets polítics; la repressió de les idees, de la llengua, de les paraules; la pena de mort; l'acció policial no controlada per ningú; la tortura; la prevaricació... Aquesta violència legal és el termòmetre de la salut d'un sistema. Quan un estat l'exerceix, els seus ciutadans no són lliures, ni que no arribin a experimentar personalment l'agulló instintiu de la repressió legal. La terra que està sotmesa a la imposició d'unes lleis que ofeguen drets, i a l'agressivitat d'unes normes dissenyades per dèspotes, és una terra esclava, i els seus habitants són presoners. La violència legal revela el caràcter dictatorial de democràcies que no ho són, i adquireix múltiples formes que delaten la pobresa humana dels estadistes i poders que la beneeixen i la sostenen. La violència legal és conseqüència de l'animalitat residual humana, abocada a la venjança i a la imposició, i implica una absoluta falta de confiança en la persona humana, i requereix, com a complice necessària, una hipocresia refinada que juga amb la mentida al poble. 

Titelles dels diners. Fakes de la fúria capitalista.

Hi ha com un motllo de plàstic, de neó i de falsedat, amb moltes llums, amb molta superficialitat, i que per a més emfarfegament, està guionat. És conduït per sapiens de poca volada; titelles de moda al servei de l'audiència. Éssers dels quals mai no sabràs si el que diuen és el que pensen o allò que han de dir per a ser ben pagats, o allò que algú altre ha escrit al servei del personatge que interpreten i que afirmen ser; sense ser. La seva feina de pantocràtors de qualsevol forma de l'espectacle és atorgar veredictes de talent. No deixa de ser irònic que regalin títols de talent personatges que no són de debò, que funcionen a cop de talonari, i que són valorats en funció de les pulsions morboses que esperonen i que són les que aconsegueixen que milions de persones no es desenganxin d'un canal de televisió determinat. Dylan no passaria la seva garba. I qui diu Dylan podria dir una bonior de creadors que no obeeixen el criteri bipolar, incomprensible sovint, d'uns estandars comercials i consumistes profundament arrelats a la societat capitalista i als seus dogmes.

Els dogmes del capitalisme passen per atorgar a cada expressió artística o creativa un valor en funció de la capacitat que tingui de generar diners, que ve a ser la capacitat de generar seguidors, clients, fans, consumidors... El valor de l'expressió ja no s'arrela al moment present, al temps passat vora un foc, en una platja, en solitud o amb la família, amb una guitarra a les mans... ni a la història que un avi explica al seu nét... ni al dibuix o a la pintura que una senyora madura treballa al taller de casa seva amb la intenció de regalar a un fill o a una filla... Dins del capitalisme, només és artista qui pot guanyar diners amb l'art, i qui pot competir, guanyant o perdent, com si expressar-se fos una guerra o un esport de competició. I dins d'aquest mateix món capitalista sovint es titlla d'intrús aquell o aquella que fa art sense intenció de cobrar o de fer-ne una forma de vida. L'art o l'expressió dins d'aquest sistema de benefici material tan similar a la brutalitat del món purament animal ja no és llavors una potencialitat de qualsevol persona, ni una forma expressiva, font de goig, mitjà de relació amb les divinitats o amb el més íntim d'un mateix, independentment del nexe que s'estableixi o no amb un possible espectador. Dins del capitalisme salvatge, no hi ha art sense espectadors; ni poesia sense lectors, ni bellesa sense un sistema comercial que la vengui o la llogui. 

Al món real, al món humà, a diferència del fake capitalista, l'art és una expressió natural humana, present arreu; a fora i dins de l'ésser humà. Si brolla de l'ésser humà, és perquè ja era present a l'univers abans que cap ésser vivent aparegués. L'humà té la capacitat de trobar dins d'ell mateix un nexe que l'uneix a aquesta poesia present a qualsevol ordre natural. 
Al món de debò, és art el conte de la iaia, la cançó de l'infant, el seu gargot que vol ser ordre; el poema de l'adolescent que potser mai no serà mostrat; allò que algú crea en un racó de costa i que ningú no sent, però que vibra amb el dibuix de les onades, amb el camí de llum de la lluna sobre les aigües. És art el vers de Hawaii que una àvia pronuncia quan llança les cendres del seu estimat a l'oceà; i és art el verd de la selva, i el silenci eixordidor de la neu al capdamunt d'un cim que ningú no trepitja; i és art qualsevol expressió humana que vulgui brindar a la vida, malgrat que els putxinel·lis milionaris dels canons consumistes del segle XXI, en aquest món fals d'ovelles pasturades i alienades, s'atorguin el dret de sentenciar i decidir una qualitat que sembla que ells mai no arribaran a comprendre.  

.

.

.

.

Les banyes de l'isard

És aquest instant el meu preferit; el que ara visc; i la frase que acabo d'escriure la dic i la crec sempre. 

És per a mi que escric, que parlo, que expresso; si no ho fes primer per a mi, no podria arribar a ningú altre. És per a mi, que faig poesia; i serà poesia encara que ningú l'arribi a llegir, i encara que els segles converteixin el paper a on està escrita, l'únic paper que la sostè, en pols i en res. 

És el teu ull, que escruta inquisidor el fer de l'altre, el far defensiu d'un jo que tem pel seu poder al formiguer; el teu ull que estima profundament algú mentre aquest algú no tingui més sort que tu, mentre no sigui més que tu. Diràs i faràs i justificaràs amb arguments plens de lògica la teva espasa defensora del territori feudal que creus governar; però el teu gest és tan digne com les banyes de l'isard lluitant pel dret a muntar una femella. 

És quan somnio que hi veig clar; quan sóc infant, quan estic begut, quan ploro boig d'alegria per la tempesta que em mulla quan ballo. És quan em ric del ric i quan ploro per ell; quan m'entristeixo pel crític i me'n ric d'ell; quan em despullo i m'empastifo de fang en un pantà perdut en una vall llóbrega i solitària. És quan sóc boig a ulls de la normalitat vençuda que hi veig clar; quan les teves paraules trepants, amb vocació de nobles, es van esmorteïnt amb el so ampulós de les onades o amb el vent fent ballar els caps de les espigues. 

És quan estic sol que puc sentir-me més a prop d'aquells per qui visc; si no tingués aquesta dolça solitud que em fa sentir tant acompanyat dels qui estimo, com ho faria per estimar-los millor?

És quan no sóc d'enlloc, quan no tinc nom ni cognom, quan m'arrenco les etiquetes que m'han enganxat els monos que no saben que ho són, quan accepto que sóc i seré sempre un exiliat, un viatger, un novingut, algú que està de pas, algú profundament desconegut; només llavors estic vivint la vida que sento que haig de viure. 

No tinc res a les mans, ni a la motxilla; ni passat, ni records, ni especulacions, ni interessos, ni diners, ni futur. 

És aquest instant el meu preferit; el que ara visc.

.

.

.