Normalitzar el que és normal; en una societat que no ho és.

No considero que banyar-se al mar i prendre el sol sense banyador sigui escandalós, o estrany. Als meus ulls és normal, agradable, còmode, cívic, sà, i no té un caràcter estrambòtic o exòtic. Quan vaig a la platja de normal intento anar allà a on tradicionalment aquesta estrambòtica i paranoica societat que ho fa funcionar tot no em dirà res, ni em llançarà pedres per no dur banyador; no vol dir que allà on vaig tothom porti la mateixa indumentària, de vegades sí, de vegades no, però són llocs a on les persones no tenen problemes amb la imatge de les persones. 

I vull subratllar que vaig a la platja, al mar... És a dir, quan al mati ens aixequem i decidim anar a la platja, no pensem "anem a fer nudisme" ni tan sols "anem a una platja nudista", sinó que pensem amb ganes i il·lusió: "anem a la platja". I ens ve al cap el mar, el Sol, la sorra, el vent, la sensació de relax i de fusió amb la natura... No em ve en cap moment al cap la nuesa humana, ni la paraula nudista o naturista, ni la sensació d'anar a un espai marginal o minoritari, ni d'estar fent res estrany. No em considero res que acabi en "ista". No sóc enemic de la roba; m'agrada la roba, m'agrada vestir-me com a forma d'expressió identitària, com a protecció vers els elements, com a expressió artística fins i tot; la roba i la moda són una manera més en què l'art es manifesta, i a casa vaig vestit, i a la ciutat, i a la vida social de cada dia. 

No considero que ningú sigui imbècil per dur banyador, encara que algú m'hagi considerat a mi imbècil per no dur-ne; gent que no ho entén i que quan amb un raonament que intenta ser lògic no aconsegueixen arrossegar-me cap a la seva opinió, fan servir l'insult o la broma. 

I potser per aquest costum de no considerar el cos una realitat d'ocultació obligatòria, ni escandalós, ni de visió prohibida... em passa que cap cos nu, ni vestit, em descol·loca o em pertorba si jo no em proposo que passi. I en canvi, sí que he vist que els passa a moltes persones, que veuen nuesa i s'exciten. Puc dir que ho he vist, i m'ho han confirmat ells mateixos, per tant certifico que hi ha gent, molta gent, que davant la visió de determinats cossos nus, entren en un estat d'alerta sexual, d'excitació, de desig despert. 
A mi, això no em passa. No en tinc prou amb un cos. El trobo bell. Puc fins i tot afirmar que la nuesa és el vestit més bell de tots pel meu gust. Puc assegurar que quan veig una persona nua la trobo sempre més bella que quan la veig vestida, però aquest fet no em desperta cap pertorbació, ans al contrari; i això és així, sigui qui sigui aquesta persona, i tingui l'edat que tingui. I jo atribueixo el que em passa, o el que no em passa, al fet que el costum de la nuesa a la platja als estius fa que la meva ment no associï nuesa amb excitació sexual. 

Per una altra banda, les persones a les quals els és negada habitualment la visió de la realitat material i biológica de l'espècie, sí que atribueixen conscientment i inconscient un valor eròtic i per tant se'ls deslliga una excitació de vegades fins i tot sense que la persona que els desperta el desig estigui ni tan sols nua. I algunes d'aquestes persones, de vegades, acaben buscant aquestes imatges nues dins la pornografia, i retroalimenten el fenòmen; és a dir, encara reforcen més l'associació nuesa/sexe.

 Al meu parer, el costum de no ocultar la nuesa d'una manera normal i natural a la platja desfà la càrrega sensual que la societat que reprimeix la visió troba arreu. 
Veiem arreu allò que som. Veiem arreu les coses i les persones com som nosaltres no pas com són les coses i les persones. La llunyania de l'estat natural de les persones, en tots els seus àmbits, no porta a res de bo, ens falseja els uns als altres, ens converteix en objectes de desig o de tensió, ens allunya encara més, ens fa perdre una humanitat interior que sempre hi és i que queda anulada massa vegades per aquesta tensió que neix de la repressió social en qualsevol de les seves formes. 

Volia dir això d'una banda, ja que ahir vaig prometre que tornaria a parlar del que alguns anomenen naturisme i que per a mi no té nom, perquè al fet de fer una cosa normal, natural, ordinària, que no és estranya, no cal posar-li específicament un nom. Qui du un casquet de bany al cap no practica res diferent, quan neda, a qui no el du. Com que la nuesa per a mi és normal, no sento que estigui respectant aquesta normalitat si la batejo amb un nom que acaba en "ista". 

La nuesa a la platja no és el costum d'un grup, o d'algunes associacions, sinó un dret de qualsevol persona de la societat sense que necessàriament tingui cap manera concreta de pensar ni cap militància. El que cal és que tothom sigui respectuós amb el fer" de tothom, i que aquest valor educatiu, cívic, saludable que té la "no ocultació obligatòria", i el coneixement i acceptació del cos propi i dels altres sense vergonya, sigui cada vegada més entès per les persones que fins ara prohibeixen, s'escandalitzen, prejutgen, i que sobretot es perden la possibilitat de ser humanament normals i no tenir el sexe al cap quan es topen amb la visió d'un cos que només és humà i que pel fet d'existir, que pel fet d'anar nu, o que pel fet d'anar amb roba ajustada, no deixa de ser espiritual, racional, habitacle d'una ment infinitament valuosa, cridada a l'amistat humana. El respecte humà entre les persones creix si es viu aquest valor desconegut encara per molts del costum de la visió normal d'una nuesa no sexualitzada en un entorn natural, humà, relacional, lúdic, familiar...

I el primer que cal per normalitzar el que és normal, en una societat que no ho és, és sentir-se i saber-se normal, evitar els armaris, els grups secrets, l'ocultació dels propis valors per por als imbècils, l'angoixa per les opinions de tants encarcarats. Encara avui, i més avui amb tota la ultradreta al poder a tantes institucions, i amb la por a tot instal·lada al cor dels ciutadans, cal treballar per una llibertat i per una normalitat que els inquisidors de totes les èpoques consideren diabòlica. Amb la retallada lenta i dissimulada d'aquesta llibertat en nom de mil excuses raonables, a poc a poc l'espècie humana camina vers una manera de ser espantada, acomplexada, tensionada, amagada, disminuïda, entristida... Ja n'hi ha prou.

Escric per mi, sense cap altre desig.

Feia temps que no parlava d'allò que anomenen naturisme aquí al blog; de fet, feia temps que el blog fucionava amb els serveis mínims per a qualsevol tema. Ara, i potser gràcies al confinament, té més activitat; però continua amb el seu principi inalterable de ser aliè als efectes que produeix; em refereixo, que igual quan vaig començar, escric per mi, tot i que ho obro a qui vulgui llegir-ho; però escric per mi, com qui escriu i desa el paper dins d'un calaix. 

He passat èpoques amb visites tan multitudinàries que posava una mica nerviós, i quan vaig començar, només era jo. Però tant si el que escric es queda en mi, com si és llegit per una bonior de persones, allò que escric i que he escrit és el que ha de ser, i no està influit per l'ull de qui sigui que vulgui mirar-s'ho. 

Vaig camí del mig milió de lectures per no se sap qui; però se me'm fum; m'és absolutament igual; perquè escric per mi sense cap altre desig.

Al llarg dels tretze anys que fa que escric al blog, he hagut de suportar trols imbècils i immadurs que han desistit de les seves malifetes per la meva indiferència violenta vers la buidor de les seves paraules, i també he conegut gent meravellosa, alguns dels quals han arribat a ser amics. Però escric per mi, bo i que ho regalo a qui vulgui llegir-ho, i tant me fot si hi està d'acord o no, és un tema d'ell o ella. 

També he conegut personatges curiosíssims que s'enfadaven si en el diàleg posterior a l'escrit, s'adonaven que no em podien convèncer del (segons ells) meu  error; em consideraven un arrogant, o una persona tancada de ment, perquè no volia arribar a acords, perquè no estava d'acord amb ells! Pobres bèsties! Com n'estaven de necessitats que els donessin la raó! Però jo sóc així. No haig d'estar necessàriament d'acord amb ningú, i m'és ben igual si algú està o no d'acord amb mi; gairebé prefereixo que no estiguin d'acord. 
L'únic de debò important és que jo mateix estigui d'acord amb mi mateix; que hi ha gent que ni això li passa. 

Un altra fauna estranya que alguna vegada han visitat el blog en aquests tretze anys són els que et diuen amb posat aparentment assenyat i serè: "Això no ho pots dir; no t'està permès dir-ho", i s'enfaden com mones (que em perdonin les mones) quan els dius que ho pots dir, que ho dius, que ho diràs, que ho proclames, i et quedes tan a gust! S'esgarrifen i rebusquen al sarró dels seus insults més refinats aquells que segons ells són més difícils de rebatre i que defineixen (segons ells també) la meva actitud arrogant, i jo els repeteixo, els repetia, a poc a poc i procurant no enviar-los a la merda: això ho puc dir, ho dic, i ho continuaré dient; i si et fa ràbia, me n'alegro molt, perquè és un indicatiu del fet que això que dic pica pedra, fa feina, i té sentit. Tu, que no vols que ho digui, hi poses la cirera, i confirmes la seva raó de ser.

Potser per això m'agrada tant el blog, perquè és la meva veu més sincera en un món de persones que no deixen dir, que no suporten que diguis, que es moren de ràbia per no se sap ben bé què. És la meva veu en un món de persones que, per por, no tenen veu, o l'amaguen. Un dia es moriran i seran oblidades com jo; però jo hauré parlat amb força i sense por, expressant el que tinc més endins, i ells o elles hauran callat per por, i hauran exigit silenci a tothom qui haurà dit coses que a ells els hauran produït picor a la pell de l'amor propi.

Però... m'he desviat del tema... jo volia parlar d'allò que alguns en diuen naturisme, i que no és altra cosa que fer el que et rota amb la teva indumentària quan vols i com vols, seguint el teu criteri, la teva comoditat psicològica i física, sense perdre el respecte a ningú, embogit d'amor per la bellesa dels elements naturals, i amb una discreció i naturalitat cíviques que et menen a defugir els armaris i els sectarismes. Ho faré demà o demà passat, que per avui l'article ja és prou llarg i sucós.

.
.
.

My song in GypsyWagonTV

GypsyWagon wrote this:

"We called on musicians to send us a new song/tune with the theme "Hope in times of adversity" to share out hope and Jere Soler from near Barcelona send us this beautiful song recorded in his home. He is looking forward to the times "when all of this is over", when we can go out again and meet our friends and overcome these harsh days. And that's his message: "We will beat these harsh days, we will be free again!" We met Jere and his family in 2018 when he brought his music to our Gypsy Wagon. I have been his fan ever since. Thank you so much, Jere, for joining our challenge and yes, together we will beat these harsh days! Check out Jere's own channel below: https://www.youtube.com/channel/UCUCi..."

Construir bellesa o morir.

Davant la imparable limitació humana dels milers de milions de persones amb la seva tendencia biològica a defugir l'esforç de la ciència, o a evitar la petita energia d'arrancada que exigeix el plaer cultural, què pot fer l'individu?
Recordo la meva amargor amb nou o deu anys quan la irreflexió i la impulsivitat dels meus companys de classe feia que el professor deixés d'explicar alguna experiència essencial, enutjat pel soroll que feien els petits sàpiens deixats de la mà de déu. Tinc a la pell encara la meva frustració quan dos o tres energúmens de la meva edat, abandonats culturalment, innocents de la seva malaptesa, jugaven a destruir la meva construcció arquitectònica feta amb palles de plàstic de les que serveixen per absorbir els refrescs. La culpa no era dels cadellets humans, que no donaven més de sí, i que ara recordo amb tendresa i afecte, sinó del mestre que renunciava a la motivació, al repte desafiant de la creativitat, als somnis com a eines educatives, i que pretenia que els seus alumnes, tan abandonats culturalment, tinguessin per ells mateixos un respecte, una curiositat, o una adoració vers els valors profundament humans, que no podien tenir a causa dels ínputs rebuts, o més específicament del ínputs no rebuts. El renec del mestre vers els més conflictius és un renec culpable perquè no és empàtic. Aquell mestre gandul, el nom del qual no he oblidat, que no es complicava la vida, que no se sortia del seu paper passiu i sofrent, que culpabilitzava la feblesa o la ignorància, em va ensenyar molt sobre el que no s'ha de fer si es vol ser bon mestre.
Però tornant al tema... què pot fer l'individu que, o és creador o es mor, o construeix bellesa amb la suor imaginativa de la seva ànima o no vol respirar més, o abraça la llibertat de la nuesa natural tan esclatant digui el que digui la foscor del sistema i de l'estat, o deixa de sobreviure? Què pot fer el pobre humà SOL enmig d'éssers que caminen lligats a les cadenes de la seva repressió educativa o de l'instint de consumir? Què pot fer fins i tot l'humà perseguit, vilipendiat, ridiculitzat... com aquell que hi veia una mica en un país a on tothom estava cec i a on tothom no creia ni en l'existència de la visió que aquell boig que assegurava veure-hi proclamava?
 Plorar? Deprimir-se? Abandonar? Demanar una nova reencarnació? Esperar la mort? Amagar-se? Dissimular com aquell que veu morts i que parla amb déu, però que vol continuar tenint vida social i per això calla? Omplir-se d'odi contra l'ordre natural? 
Què pot fer un llop criat entre ovelles quan les veu obedients al mentider i al manipulador? Què pot fer algú que se sap lliure davant l'existència de l'estat, de l'autoritat oficial, principal causa de tots els mals? Pot, potser, maleïr el dia que va comprendre la realitat, i desitjar haver estat sempre ovella, obedient, cec, ignorant, passiu, consumidor en comptes de creador, creient en comptes de científic, esclau en comptes de llibertí, religiós en comptes d'alliberat?

No respondré. Però no canviaria ni una estona de llibertat, per molts sofriments que generi, ni un minut de la felicitat de percebre tota la bellesa... a canvi d'una vida tranquil·la i perfectament adaptada al socialment establert.

Que ningú no us canviï.

Pobres monos sàpiens!

El gran plaer i la més gran felicitat és poder aconseguir que allò que et fa feliç no et faci feliç només si algú t'ho admira. Els pobres monos sàpiens, imitadors dels seus gurus, visibles i invisibles, pobrets viuen esclaus de les opinions que han adquirit només mirant i observant la vida. I així, atorguen un pes més gran del que sospiten al fet que un ull, una orella, un cor els observi i desitgi allò que ells posseeixen. I a poc a poc viuen per constuir l'aparador que volen que el món es miri. I amb tant d'anhel el munten i el netegen i l'abillen, que al final ja no tenen gaire clar què els agrada perquè els agrada, o què els agrada perquè tothom ho admira.
Ningú no escull ser així, com cap mico de cap zoo, ni de cap selva, no escull ser com és. Com podria una guineu seguir un comportament diferent al que el seu cervell de guineu la mena? Com podria un porc senglar llegir un escrit de Kant i fer-ne una valoració, o dir bon dia, o asseure's en una guingueta a prendre's un refresc? 
Els petits éssers sàpiens són com són; algú, alguna cosa, el pas del temps i la garba de la selecció natural, l'epigenètica, l'educació, el mimetisme genètic... tot plegat, ens fa ser com som, i fa que lliurement escollim els comportaments adients als inputs rebuts. 

Oh! Estàs dient que no som lliures!
Tan lliure com és algú de córrer a 200km/h per una autopista amb un carro de bous.
Tan lliure com és algú de quedar-se quiet en un camí i morir-se de gana en comptes de fer servir el carro de bous que té per apropar-se a un camp de fruiters i alimentar-se.
Tan lliure com és algú de córrer si no té cames.
Tan lliure com és algú de no córrer mai tot i tenir cames i ser un infant amb ganes de viure.
Allò que fem o que no fem tot i ser lliures depèn del que hem rebut i rebem.
.
.
.

When all is over

Original song written during the confinement of the covid19. I made it by following the idea of Gypsy Wagon TV, from Baile na Finne (Fintown, Donegal, Ireland). They ask musics to write poems and music talking about the hope in these days.

Here is my contribution. I tried to make a song with a Ballad's harmony, like the old songs of Ireland, Scotland and England.

Thanks Gypsy Wagon!

Cançó original escrita durant el confinament del covid19. Ho vaig fer seguint la idea de Gypsy Wagon TV, de Baile na Finne (Fintown, Donegal, Irlanda). Ells demanen als músics que escriguin poemes i música parlant d’esperança enmig d'aquests dies. Aquí teniu la meva aportació. Vaig intentar fer una cançó amb l’harmonia de les balades de les illes britàniques, seg deuint la línia les velles cançons d’Irlanda, Escòcia i Anglaterra. Gràcies Gypsy Wagon!

Blue Hawaii

El repte de viure amb risc per no signar la no existència pactada de la vida.

"Carta als intolerants agressius de les xarxes socials i de dins dels cotxes" 

Homo ferox, que a les xarxes socials et mostres com ets, envejós, amarat de rancúnia, ofegat de prejudicis, pressuposant mala fe a qualsevol, criticant sense conèixer, odiant qui triomfa, escrivint sense reflexió, generalitzant… Entranyable bestiola creguda que no et reconeixes com animal i que vius sense creure’t que et moriràs, que no acceptes la contundent influència de les pulsions damunt dels teus pensaments, sovint incapaç de celebrar els èxits dels veins, amics o cosins… T’exhibeixes impúdicament rere la protecció del vidre del teu cotxe o del mur del teu facebook, o del facebook d’un altre, convençut, convençuda, que allò que queda escrit, pel fet de ser escrit, assoleix la façana de veracitat que atorga l’aparença que busques. 

Homo ferox. Insatisfet amb tu. Enganyat en la teva educació sense adonar-te’n. Enverinat per idees i valoracions inhumanes que un dia se’t van proposar com a normes de la civilitació o com a veritats no criticables. Avui, el cor se t’angoixa quan la realitat de la vida se’t mostra en mode d’entorn hostil, tan diferent a allò que et van predir. Avui, et dols de l’alegria aliena, de la llibertat arriscada dels altres, de la seva gosadia a tastar la sal i el pebre, del vinagre que per gust afegeixen a l’amanida. Avui, trenes gemecs xops d’una amargor fracassada, no reconeguda, que és responsabilitat de la foscor i de la negror del món que et va educar. 

Homo ferox, defensor del que estàs convençut que ha de ser sense cap més raó que el fet d’haver estat sempre; infeliç vergonyant; angoixat; decebut i, el que és més trist, cec davant la infinita bellesa de l’univers que ens envolta, del repte de viure amb risc per no signar la no existència pactada de la vida, tip o tipa d’aigua amb bicarbonat, i escurat o escurada econòmicament de tantes assegurances que et cobreixen tots els possibles accidents. Amb el mòbil impolut, gens ratllat, perquè mai no l’has posat a la mateixa butxaca que les claus. Amb els fills ben nets, i amb la roba planxada, perquè mai han saltat dins de cap bassal. I tot en ordre, perquè mai no ho has fet servir per por que es desordenés. Arribes al final de tot, i veus que no has usat la màquina meravellosa que tenies la missió d’espatllar vivint; no s’ha espatllat, però no has viscut.
.
.
.

La gran mentida

Hi ha actituds verinoses; vull creure que inconscientment verinoses, fruit de vicis no percebuts durant dècades d'una educació encarcarada i adoradora de dogmes i tradicions. Els humans som força previsibles; imitem per naturalesa els pares i en menys mesura, però també, els educadors. De petits ens empassem les creences com ho fem amb les farinetes, i copiem errors sense adonar-nos-en, elaborem una lògica que de vegades funciona amb una mecànica equivocada i que tendeix a justificar, amb o sense sentit, la pseudocivilitació que ens educa i ens alimenta. 
Aquests dies es percep aquest verí. Si aquest metge diu això, es mentida perquè és indepe i perquè els meus diuen que és mentida; i aquest metge és dels seus, i els meus no el suporten. Tot aquest raonament no és conscient, esdevé espontani a la ment de les titelles humanes educades dins les bombolles del seu entorn pseudocivilitzat, adorador de formes, de tradicions, de creences, de ritus, de records d'infantesa. 
Si ens eduquen en l'odi a l'actitud escèptica, quina mena d'esperit científic podem desenvolupar? Si ens empassem els dogmes perquè ho diu tal o qual, quina mena d'intel·ligència tenim, que no dubta, que no revisa, que no es pregunta per quès, o que es conforma amb explicacions puerils que davant de l'absurd ho arreglen tot amb l'expressió: "És un misteri..."?
Sovint, aquesta bombolla de submissió al món que ens ha fet ens separa de la realitat i ens fa veure monstres a on només hi ha persones febles com qualsevol altra. I quan som així, som verinosos. Imposem. No tolerem. Prejutgem. Condemnen. Ens tornem agressius fins i tot dins la legalitat. Justifiquem injustícies perquè creiem que en algunes persones hi ha un mal absolut i que cal destruir-les o enclaustrar-les. L'orgull es converteix llavors en la presó d'aquests vicis. En alguns casos, s'arriba a la hipocresia de la doble vida; nits plenes dels plaers que amb la boca condemnem i impedim als altres gaudir; és un vici històric que es repeteix generació rere generació. Fariseus que fan en secret allò que en píblic condemnen, creient-se excepcions compreses pel mateix déu, i sentint-se redimits amb la defensa animal dels prejudicis i les imposicions de la seva pseudocivilització. Àvars d'ànimes, s'autoproclamen guies d'aquells de qui en secret s'enamoren, amb un amor capriciós i possessiu que es sublima, que es disfressa fins i tot a la pròpia consciència. Éssers de pell esblanqueïda per l'excés de roba de luxe i per la llunyania dels espais salvatges a on no hi troben res. Ànimes abduïdes per una estètica de classe privilegiada, que lliuren la vida a una façana a la qual absolutitzen, sense veure la desangelada buidor que amaga.
Els estimo molt, perquè són éssers humans víctimes del seu temps, de la seva educació i de la seva naturalesa. M'hauria encantat pujar-los des de petits, fer-los de pare, i ajudar-los a ser lliures i a descobrir la vida i l'univers, tan bells i sempre nous; en comptes d'empassar-se la indigerible doctrina de foscor i violència de la història i la tradició; en comptes d'abraçar les cadenes invisibles que els lliguen a unes obligacions que no són tals; en comptes de viure en la ficció trenada per segles de falsa religió i d'interessos polítics miserables.

VOCES

Curtmetratge elaborat a casa durant el confinament pel COVID19 per la petita part de l'etraescolar de cinema que viu a casa meva, i que es presenta al concurs #YoMeRuedoEnCasa proposat per ESCAC.

LA CIUTAT TANCADA

Errors dels sàpiens.

Afirmar que la por ha de ser acceptada perquè hi és per alguna raó i ens ajuda a sobreviure, és tan erroni com dir que la violència ha de ser acceptada perquè hi és per alguna raó i ens ajuda a sobreviure. Si busquem, trobarem un munt de sensacions, sentiments, pulsions... que han aparegut dins la nostra ment gràcies a la selecció natural, però això no vol dir que no tinguem dret a fer servir la nostra consciència, que també hi és per evolució natural, per alliberar-nos, mitjançant la intel·ligència, el coneixement i la cultura, de jous com la por, l'odi, l'enveja, la gelosia, la rancúnia, la tristor, l'agressivitat, la competitivitat... Ho deia Stendhal: "Intenta no ocupar la teva vida amb odi i por". La por no pot ser mai el vent que infli les veles d'una vida; més val perdre la vida pel fet de no haver tingut por, que no arribar a viure-la mai plenament a causa de la por. 

La persona que mai no ha tingut un fill pateix d'una disminució pel que fa a l'empatia de la qual mai no serà conscient. També és veritat que aquesta disminució la pateixen igualment algunes persones que han tingut fills.

Per poder ser un escriptor consagrat és preferible no ser un home de lletres, i en general, per poder triomfar en qualsevol camp, és una ajuda no ser ni un expert ni un professional en aquest camp, perquè amb aquesta mancança hom assoleix la capacitat d'assumir el risc, la falta de por al fracàs, la gosadia, l'heterodòxia, la dissidència necessària per arribar allà a on mai cap expert ha gosat dirigir-se.
La convicció sobre les pròpies mancances és potser un dels secrets més poderosos que empenten a assolir èxits sovint no buscats, ja que situen la persona, sense estrès, al punt adequat del camí vers la millora en qualsevol camp.
No perdis mai el temps deixant de fer allò que saps que has de fer, i que vols fer, per dedicar-lo a discutir o debatre amb qui t'assegura que no pots fer-ho.
Si tothom està d'acord amb tu, probablement estàs equivocat.
Si algú se t'allunya, per prejudicis, perquè s'escandalitza, perquè et detesta... agraeix-li; t'evita tenir una persona així al teu costat.

Mai no deixis de gaudir amb tot allò que t'agrada tant i que tant de rebuig genera en algunes persones, perquè consideren que allò que t'agrada és una feina feixuga, una obligació pesada, una responsabilitat innecessària, una pèrdua de temps, una inutilitat... El que més activa una existència és tot allò que representa una pèrdua de temps, perquè és una finalitat en si mateixa i no serveix per a cap altra causa; perquè és també una inutilitat, ja que és una finalitat en si mateixa i no és útil per a cap altre interès. 

Pel que fa a la culpa, la justícia, el càstig, i el que és absolut i perdurable... el conjunt de la societat, a qualsevol època, esdevé un autèntic cafre, l'antítesi de la saviesa i de la humanitat. La majoria de les persones s'inventen la realitat, dibuixen la manera com són els altres i es creuen el seu dibuix, i ignoren el fet que han dibuixat tot allò que no saben dels qui els envolten, que és gairebé tot. El misteri de cada persona és negat per la majoria que creu saber-ho tot de cadascú. Cada persona té un valor infinit siguin quins siguin els seus actes; precisament a causa d'aquest valor infinit, entre d'altres raons, podem afirmar que determinats actes són dolents ja que no harmonitzen amb aquest valor i aquesta dignitat. Els raonaments puerils, el maniqueisme, la generalització... són exercicis mentals freqüents fins i tot en persones que es consideren intel·lectuals i que han assolit títols que semblen certificar-ho. El legalisme, l'adoració de la càtedra, la confusió del prestigi per la saviesa, l'orgull animal disfressat d'una mena d'humanitat falsejada i maquillada... són urpes, i ungles, i dents de la bèstia humana, sovint poderosa, que es considera superior a la resta d'animals perquè no es contempla des de fora i perquè pateix d'una profunda, contundent i espantosa manca d'objectivitat a l'hora de contemplar i d'interpretar la realitat.

No és una guerra.

Sense menystenir la gravetat del moment, no és una guerra.
No plouen bombes del cel diverses vegades al dia amb risc, a cada bombardeig, que se t'esfondri la casa, o que algun ésser estimat perdi algun membre o la vida. No hi ha un exèrcit a les envistes de la ciutat amb energúmens disposats a violar les nenes i les dones i executar els homes. Les àvies no han de sortir de matinada a buscar pels camps de les rodalies alguna ceba, algun enciam, el que sigui per a poder alimentar la família. No és una guerra.
Som a casa. Qui més qui menys, pot menjar. S'albira una crisi econòmica sense precedents, atur, pobresa, grans dificultats per a subsistir, desnonaments... Però no és una guerra. 
La nostra situació és tensa i complexa, i el futur no es veu brillant, però estem sencers i tenim tot el temps a les mans, i força, i moltes possibilitats de reconstruir-ho tot; i tenim els joves, i tenim esperança. 
No és una guerra; és una malaltia i una crisi econòmica.

Les llums i les ombres dels temps de crisi apareixen sorprenents en aquests camins desconeguts que emprenem per força

Aprendre a viure d'una manera diferent. Reduir l'espai al petit i immens univers de la llar, amb les persones estimades al costat, i un ventall il·limitat de relacions socials a través d'internet de qui potser mai no ens hem sentit tan aprop. Dividir el temps en estones de concert amb la guitarra, exercici físic, reflexió filosòfica, neteja i ordre de casa, descans, cinema, i feina. Molta feina i potser més intensa que mai; xerrades amb els alumnes a distància, algunes videoconferències que s'esperen com un caramel, l'extraescolar de cinema que continua amb una tendresa i una màgia diferent a l'habitual, classes a distància amb persones que realment les volen i les agraeixen... La feina continua i avança per camins de proximitat fins ara desconeguts.

Després hi ha els qui deceben. De fet, ja no haurien de decebre, perquè ja se sabia com eren, però hom pot pensar que les situacions de crisi centren les persones, que les fan més objectives, més universals, més realistes, més empàtiques, menys fanàtiques, menys integristes, menys adoradores d'una ideologia sigui la que sigui. Decebedors personatges que anomenen "gos feixista" a un dirigent perquè demana des de la seva tribuna més confinament, i ho fan tan sols perquè és un dirigent d'una ideologia contrària. Quina llàstima tots aquests que van vestits de mestres de moral, de professors de valors, i amb les seves paraules exhibeixen una idolatria profunda als bàndols, als enquistaments polítics, als dogmes socials pseudoreligiosos; continuen construïnt els seus móns maniqueistes de bons absoluts i dolents ineluctables, i se'l creuen, i el fan servir per odiar i per continuar desbarrant i fent el ridícul.

Les llums i les ombres dels temps de crisi apareixen sorprenents en aquests camins desconeguts que emprenem per força. Temem la malaltia i la mort dels éssers estimats ja grans i molt febles. Plorem la solitud imposada dels qui han quedat confinats en solitari com a únics residents d'un pis o d'una casa; molts dels quals, per la seva edat, no tenen ni accés a les xarxes socials i al coneixement d'internet que tant ens acosta els uns als altres. Ens dol l'empresonament dels centres penitenciaris de tots aquells que han perdut els dret a les visites, als permisos, a l'aire fresc de la natura.

Però per damunt de tot, ens abracem a l'esperança, a una presència lluminosa i invisible que per alguns rau a la força de l'espècie humana, meravellosa, i per altres a un déu misteriós, present arreu, potser l'únic que no està confinat enlloc i que es passeja pels cors dels més petits i necessitats.

#JoEmQuedoACasa1

Primer dilluns dins de casa, treballant amb el cos aquí i el cor a molts d'altres llocs. Assaborint aquesta pluja de març i aquest temps estrany que ens ha tocat viure. Rebent les primeres cançons del magnífic concert #JoEmQuedoaCasa que els alumnes de l'institut faran a instagram els dies 26 i 27 de març. I cantant la cançó d'una amiga meva amb qui de vegades passo estones.
#Alfonsina #aquellanydelcoronavirus #ustroboafaltar

Insensibilitat

 La insensibilitat del legalista, del classista, de l'adorador de la tradició, del monàrquic xovinista, del servidor dels costums imperants... el condueix a menysprear una governant perquè plora. Si la governant fos de la seva corda, però, la defensaria. Per ell, tot és bo o és dolent depenent de qui ho fa; i d'això que acabo d'escriure no se n'adona. La seva vida és odiar l'enemic, l'oponent ideològic, la ideologia dissident. La seva boca torta de carrincló escandalitzat amaga un ésser capaç de desitjar la presó de l'oponent i de negar-li qualsevol bri d'humanitat o de bondat; per ell, l'oponent és el diable, i el comunisme i el nacionalisme, doctrina pròpia de lúcifer. El feminisme l'abruma, i dissimula molt malament un negacionisme gairebé delictiu del drama de la desigualtat de gènere. Té un concepte de si mateix encimbellat; es considera moderat i demòcrata quan pateix un profund radicalisme que s'exhibeix impúdic als espais en què es pensa anònim. I no escriuré més d'ell aquí, perquè no mereix més línies en aquest blog.

"Volver"

És fàcil parar; es pot; si tothom ho decideix, es pot. Es pot parar, alentir la marxa esbojarrada de l'eixam, que espatlla el medi ambient, que estressa les persones, que allunya els pares dels fills, que fa córrer sempre per arribar a un lloc a on mai no ens aturarem perquè caldrà arribar a un altre lloc.
Parar no és una utopia; exigeix que uns quants deixin de guanyar tant, que asumim que no cal construir cada vegada més i més, que entenguem la vida com el regal d'un instant que passa i que si ens perdem està perdut, que valorem una estona amb els qui estimem, una cantada en un claustre, una estona de riure fins que la panxa faci mal, una pel·lícula feta entre uns quants que no voldrà mai ser comercialitzada, un poema sota una lluna blanca, la discreció del que és íntim. 
N'hi ha que no entenen les coses si no venen amb un halo de glòria mediàtica, entrades que es paguen, eufòria consumista, admiració universal, tòpics típics standards de fama i exhibició pública. Però ai... les coses dolces passen en una posta, cinc o sis amics i una guitarra, unes llàgrimes d'emoció quan la impressionant imatge d'un claustre antic, dues nenes amb camisa de dormir i una princesa, reprodueixen la melodia més bella de Gardel sense que cap cadena de televisió ho sospiti; i per a més emoció, la presència discreta i invisible del mateix Gardel, d'Alfonsina Storni, i d'un munt d'éssers ja en un altre món, gaudint com criatures amb una interpretació bellíssima i sobrenatural. Les coses dolces són estones de poemes entre amics, cantades en una masia antiga, dances a la llum de la lluna, paraules tendres d'algú que necessita paraules tendres. 
"Ah... no et dediques a la música?" et diuen quan veuen que acarícies les cordes d'una guitarra i que tens coses a dir sobre com fer bella una cançó, però que no busques ni diners ni un sou ni un mitjà de supervivència amb això que fas, ni ho pretens, ni ho vols, perquè no hi ha res que t'agradi més que parlar davant de trenta adolescents. I respons que sí, que t'hi dediques; que el teu estudi és la cuina, a on tot comença a cuinar-se, a on els records dels primers sopars de la teva filla i de les primeres danses amb ella quan tenia mesos fan tan dolça la intepretació. Respons que és clar que t'hi dediques, que cada dia n'aprens, que descobreixes que ho fas molt millor que fa tres anys, que forma part del teu estil de vida, però que mai no permetràs que la teva supervivència física depengui d'agradar algú o del fet que algú t'admiri o t'adori. T'hi dediques perquè no necessites un stage amb gent movent-se frenèticament, sinó un grapat de cors al teu voltant que es puguin comptar amb els dits d'una o dues mans, i entendre que la vida és un instant de gresca, una abraçada a qui tens al costat, passar discretament fins a la mort, i sentir-te tan viu que no necessites res, perquè ho tens tot; totes les notes, totes els versos, tots els amors, tots els somnis, totes les coses petites i belles que fan que tot valgui la pena.

Tres cançons de fa vint-i-quatre anys.

Traient la pols a velles cançons que vaig escriure al 1996 i que potser seran la banda sonora d'un curt. I que cantarà una noia de 13 anys que ho fa molt i molt bé.

El Herido (Miguel Hernández)

La melodia que vaig improvisar i gravar la setmana passada amb un poema de Miguel Hernández ara ja és una realitat i ja forma part del meu repertori. Està treballada i fixada.
Cada naixement és sens dubte un motiu d'alegria, i una manera de compensar la censura i la falta de llibertat.

#MiguelHernández
#ElHerido
#cançó
#poema
#poemes
#música

La probabilitat que alguna cosa de les que existeixen arribés a existir era zero.

Una de les raons de l'alegria és el fet de saber que sempre vivim una vigília. La vigíla té el dolç sabor de l'espera d'una realitat fascinant que s'assaboreix abans que succeeixi. El divendres a la tarda. Els dissabtes al vespre. La nit de Nadal. La verbena de Sant Joan. La revetlla de Cap d'any. Gairebé podem dir que és més feliç l'espera del gaudi que el mateix gaudi.
A la vida, estem sempre en vigília, perquè sabem que el fet d'existir és un succés tan improbable, tan inversemblant, tan estrany, tan impossible... i que alhora "és", i aquest contrast ens fa conscients d'alguna realitat que és a punt de succeir enllà de la vida. Hi ha qui davant aquest contrast s'ha inventat religions, o ha seguit les religions que la família o l'estat han proposat. Però a banda d'aquest contrast, no sabem gaire més; i aquí rau el fet sorprenent bell. Només sabem segur que existeix la vida quan el més lògic és que no existís. Només sabem segur que existeix la consciència personal que ens fa saber que som i qui som, quan el més segur és que no hi fos, i que mai no hagués arribat a ser. Estem a les envistes d'una gran transformació individual i col·lectiva de naturalesa ontològica, que s'intueix involuntària, radicalment positiva, incondicionalment amorosa i feliç. El bé està de la part del ser sense causa. Ser i bé són dues expressions d'una mateixa realitat que no copsem del tot. L'existència ens pica l'ullet i ens sedueix amb petites pistes amb les quals es diverteix cridant-nos l'atenció i suscitant en nosaltres pensaments que van més enllà de l'interès personal. De fet, l'única manera com déu podia experimentar què se sent en passar de la no existència a la vida era propiciant que nosaltres apareguéssim i que li regaléssim aquesta experiència. Som un joc de déu o dels déus o d'allò que no té nom, perquè cap déu definit o expressat és real; com no podria ser real un ésser humà descrit per una formiga o per una esponja de mar. Una de les ironies de tot això, és que adonar-se'n o comprendre-ho no depèn del nivell d'estudis, ni de la categoria moral, ni de la bondat o perfecció del pobre ésser que ho pensa. Som incondicionalment éssers abocats a una transformació ontològica conseqüència d'un amor identitari que ho explica tot.

Eduquem

Eduquem amb la força que s’amaga rere les paraules; i amb els mitjons que posem als peus d’algú estimat que dorm. I eduquem amb el respecte als diferents, amb la cura que tenim als mots que diem per com afecten als sentiments dels altres, amb la prudència i la discreció, amb l’hàbit de tractar les persones igual, siguin homes o dones, alts o baixets, i sigui quina sigui la seva orientació sexual o les seves idees. Eduquem quan no retuitem frases que menyspreen persones, que ridiculitzen el seu cos o el seu aspecte. Eduquem quan patim per qui eduquem, quan mai no estem satisfets; quan un sol error que cometem ens fereix, quan cap èxit ens ennuvola, quan no comptem les hores que ens toquen, quan tenim ganes d’entrar a l’aula, quan diem bon dia, quan escollim l’humor en comptes de l’autoritat, quan estem contents de tenir trenta persones al davant, quan prioritzem les persones a les normatives, quan no tenim por, quan no fem por, quan no ens amaguem les llàgrimes ni restem indiferents quan algú plora. Eduquem quan respirem i quan deixem respirar; quan som conscients que no ens limitem només a ensenyar, quan acceptem que la nostra tasca no és la transmissió de coneixements sinó l’extracció d’aquells tresors perduts de la humanitat que s’amaguen dins de cada cor. Eduquem quan aconseguim convèncer del fet que cada persona té un valor infinit, i que mereix un respecte profund i sincer.

Volver

Lamento profundament la mort de Gardel el 24 de juny de 1935, del seu guitarrista i del seu lletrista Alfredo LePera; però això ens permetrà, als que no tenim pressupost, fer servir la seva cançó “Volver”, que fa poquet ha quedat lliure de drets, com a banda sonora del curt que els nens i nenes de l’extraescolar de cinema estan començant a treballar.

Sens dubte, la força lírica i poètica d’aquesta cançó pot vertebrar l’eix argumental, la idea central de la pel·lícula que ells solets faran, amb el seu talent interpretatiu i musical.

Ho farem en memòria del geni de Carlos Gardel, que d’altra banda va actuar al Teatre Principal de Terrassa al 1926. Això no ho sabíeu, eh?

Amables amb els qui no tenen autoritat.

L'amabilitat és una expressió natural en una persona quan es dirigeix tant als petits com als grans, als poderosos com als febles, als qui t'ofereixen alguna realitat que anheles com als qui no tenen res per oferir-te. Si ets amable amb l'autoritat i esquerp, brusc o antipàtic amb el subordinat, no ets amable.

Si no ets amable, què pots ensenyar a un alumne?
Si no valores el respecte en el tracte, la tendresa, l'humor respectuós, la frase d'ànim, l'ajut incondicional... què pots oferir a un alumne?
Si etzibes frases hiperbolitzades, absolutes, de desesperança, tals com "mai t'aprovaré!" "no vull saber res de tu!" "Ets un desastre!"... com pretens ensenyar objectivitat i seny?

Hi ha qui s'enfila i malda per enfilar-se encara més a l'escala que puja fins al poder, els diners, el prestigi... Tot el que queda enrere, i per sota, persones incloses, es converteixen en realitats col·laterals en les quals no es fixa si no és per dirigir algun exabrupte que les mantingui més enllà de les línies vermelles que protegeixen la seva projecció de futur. En part, és una sort que se'n vagin cap al futur els qui consideren les persones més petites com recursos de producció, o com graons que menen a realitzacions materials o egocèntriques; al present hi quedem els que fem coses que no serveixen per a res, perquè elles mateixes ja són una finalitat, un punt d'arribada que rau en el present, en l'aquí i en l'ara.

Em declaro habitant del present, ciutadà del present, patriota del present, a on està tot el que existeix. Res que no estigui al present no existeix.

Eduquem quan creiem en ells, i els ho fem saber passi el que passi

Quina mania la d'alguns d'inventar-se com són els altres! La de repartir etiquetes fonamentades en el prejudici que es formen a primer cop d'ull, o el que és pitjor, a conveniència de les seves inseguretats.
Com s'atreveixen a postular que un grup no riu, que no sap riure, o que no sap ser feliç? Qui són ells per pontificar allò que hi ha dins del cor humà, que no veuen? Com si l'única expressió de la felicitat fos la riallada sonora. Com si la discreció o la contenció, com a maneres de ser lícites, fossin sinònim d'arrogància o de maldat.
Si rasques en un nen o una nena, hi trobes un cor, i un equipatge de bones intencions; atemorit i espaordit per la necessitat de sobreviure. 
Quantes aparents marginacions no són res més que oblits! Potser explicant-ho n'hi ha prou i no cal arribar a les etiquetes o les comparacions.
Quin mal negoci, les comparacions públiques i manifestes de grups! Vosaltres sou així, aquells d'aquella altra manera, quan en realitat els grups estan formats per persones, que són l'únic subjecte amb consciència pròpia, única i diferent; icebergs que oculten sentiments profunds, alguns dels quals mai no expressaran. 
Jutjar, condemnar i sentenciar, són malapteses dels qui viuen massa acostumats a l'autoritat; ments mongívoles que parlen dels alumnes com si fossin inferiors, babaus, curtets, ridículs, dignes de compassió més que d'admiració... Sovint, els qui jutgen des de dalt cauen en un maternalisme patètic que no educa. Entronitzen el conductisme, la "sabatilla que copeja" a la qual humanitzen amb un sentit de l'humor manipulador, que pretén emblanquir la pedagogia més carca, i tenen de si mateixos un concepte enlairat i pujat de grandesa, com si fossin sants en vida, com si esdevinguessin un amor que es pot menjar a cullerades; però per alguna estranya raó, els petits pateixen sovint amb la seva presència, no se senten ni escoltats, ni valorats, ni entesos.

Quan el docent substitueix el tu a tu, l'escolta pausada, l'austeritat de mots... per una verborrea escrivadebalagueriana, megalomaníaca, que s'esforça a disfressar d'altruisme, amb un excés de personalisme i un prejudici salvatge... aleshores la connexió amb el conjunt d'alumnes es perd, perquè s'abandona el tu a tu, i no s'arriba a la transformació educativa.

Eduquem quan tractem de tu a tu; amb dignitat, exigència, austeritat i afecte, i sobretot amb confiança. Eduquem quan no fem por, quan aconseguim confiança i admiració no buscada. Eduquem quan admirem els qui eduquem, conscients de les potencialitats del seu ésser. Eduquem quan creiem en ells, i quan els ho fem saber passi el que passi. Eduquem quan deixem clar que cap càstig convenç de res; res que canviem en nosaltres amb l'objectiu d'evitar una conseqüència disciplinària canvia de debò. Eduquem quan no prejutgem, quan no atribuïm a cap alumne cap manera de ser negativa per defecte; quan construim i quan fem saber que esperem una gran actitud no pas per la nostra repressió, ni tan sols per la nostra tasca, sinó per l'infinit valor que sabem que té la persona a qui intentem servir. És el valor de la persona, i la consciència que té la persona d'aquest valor infinit seu, el que aconseguirà que els seus pensaments i les seves accions siguin coherents amb aquesta grandesa.

Em declaro profundament admirador dels meus alumnes.

Quan el que fas ho fas pel que fas.

Quan allò que crees et genera guanys no pas pels diners que et fa ingressar sinó per la felicitat que t'alimenta.

Quan allò en què t'esforces esdevé guanyador no pas perquè hagi guanyat un premi, un concurs, un festival... sinó perquè existeix i perquè tu has contribuït a que existeixi.

Quan aconsegueixes que no siguin els diners, ni els punts, ni el prestigi... allò que dirigeix les teves activitats, els teus projectes.

Quan els perseguidors de càtedres, d'augments de sou, de territoris inviolables, et consideren algú que pateix un desequilibri, perquè et dediques a activitats que no serveixen per a res.

Quan el temps s'atura, i a l'aire que t'envolta, la veus, la toques, la respires, l'estimes... una alegria que no es tradueix en mots i que no s'expressa de tan única.

Quan el riure dels qui treballen amb tu sense cercar notes, qualificacions o mèrits, se t'encomana.

Quan algú perd la vergonya i canta en públic, i sent que allò que du a dins ha esclatat i que ja mai més s'amagarà en cap armari.

Quan entreveus un futur entranyable per a tots aquells que reben la teva acció.

Quan sents que el tros de vida que tens amb tu fa que tota la vida sencera tingui un sentit i una raó de ser.

Descans, alliberament, retrobar-se.

El cansament és un estat natural del cos i de la ment, i cal saber desconnectar de tot. 
Què pot passar si deleguem la feina en un altre que se n'ocupa mentre ens refem? Res pitjor que espatllar-se d'esgotament. Sovint n'hi haurà prou amb una tarda boja per refer-se, com fan els companys ximpanzès del vídeo. Unes hores badant, jaient, perdent el temps, dormint, menjant, escoltant música; res que no ens vingui de gust. Si morim, el món continuarà, per tant, podem descansar, i més i tot. 
Sovint el descans és deixar d'escoltar notícies, aillar-se un temps, retrobar-se.
A cops el descans és prendre decisions que canvien la manera de viure a bé; tenir el coratge de renunciar a una feina o un càrrec que ens fa mal. Tothom hauria de trobar una feina en la qual fos feliç fent-la; una feina que podria fer sense cobrar, i fins i tot pagant. Una feina que s'espera després de les vacances, que ens fa témer la jubilació, que fa que siguem feliços cada matí quan sona el despertador, i que ens permet sentir que estimem a cada instant en què treballem. 
Crec que no és utòpic; fins i tot penso que és molt senzill d'aconseguir una feina així;però cal molt coratge, perquè tot té el seu preu, i la majoria de les vegades el preu és espantaocells que fa que molts es facin enrere; el preu és la renúncia als diners, a la progressió social, als somnis d'enriquiment o poder, l'abandonament de l'autoritat, el desafiament a la societat, el risc a no poder sobreviure, la sensació d'estar-se llançant a una piscina sense saber si té aigua, la por a fer el que ningú fa, suportar la pressió de l'entorn que ens desdiu, vèncer la mandra...
Però la vida passa de pressa, i és bo mirar enrere i adonar-se que ens ho hem passat molt bé, que no hi ha hagut dos dies iguals, que hem vibrat, que l'hem encertada.
Al capdavall, de què serveix assegurar la supervivència si no vivim de debò?

Hi ha qui pretén conèixer la vida a partir de les etiquetes, però la vida cal descobrir-la directament, mirant la mateixa vida.

La línia. Els colors. El cel gris plom. Ara plou, ara fa sol, ara és núvol, ara el cel és blau. A cada finestra, una vida. I una vida és un centre de consciència i d'amor. Hi ha infinits móns, cadascun d'ells es construeix a la ment de cada vida. Hi ha qui pretén conèixer la vida a partir de les etiquetes; els mots són etiquetes. Però la vida cal descobrir-la directament relacionant-nos i copsant la realitat. El diccionari no és un pou a on capbussar-se per comprendre i descobrir la vida, perquè el diccionari el que fa és aprendre de la vida i etiquetar-la. Beu de la mateixa font que nosaltres, i cercar la vida rere els mots del diccionari incrementaria l'error. No accepteu mai ningú que dogmatitzi, ni que sigui mestre; encara menys si és mestre. La saviesa passa per tombar tots els dogmes i revisar-ho sempre tot. La diversitat humana fa que hi hagi diferents criteris en tot allò que neix de la subjectivitat humana. Qui pretén dominar sovint és perquè allò que diu o que fa no té prou pes ni prou grau de veracitat com per imposar-se sense aquesta pretensió de dominar. El vigilant controlador s'esgargamellarà posant portes al camp, prohibint a les onades que esbotzin la riba; queixant-se de la realitat... mentrestant nosaltres anirem creant la vida a força de passió, amor i molt de treball.

Les generalitzacions són la principal arma dels fanàtics.

Això que veus ara en algú, i que et fa enfadar, no et serveix per dir que el món és un desastre; aquest algú és només una persona, i n'hi ha milers, milions, que no estan fent això que estàs veient. Ni tan sols et serveix per dir que aquesta persona és un desastre; potser és un desastre el que fa, però no ella; ella pot descobrir alguna vegada que això que fa és un desastre, i canviar. Potser el que podries concloure de tot plegat és que el fet que tu consideris el món com un desastre per una acció que comet una persona indica que et passa alguna cosa que has d'esbrinar. 

El món és un regal, com la vida, com el Sol, com el silenci, com la música. Si estàs llegint això, estàs viu (bé... no és del tot cert, ja que hi ha morts que potser ho estan llegint), i has de pensar que el temps en què estàs viu és finit, i el temps en què estàs mort no s'acaba mai. Així doncs, la vida, si més no aquesta, és un temps de privilegi que no podem malmetre amb generalitzacions que amarguen.
Qualsevol generalització és el que avui dia s'anomena un "fake", i resulta molt útil per tots aquells que volen convèncer a qui sigui d'una afirmació falsa. Les generalitzacions són la principal arma dels fanàtics, dels integristes, dels sectaris, dels que creuen asseveracions no demostrades, sovint estranyes, i que a més volen convèncer d'altres a creure-les. Les generalitzacions són també l'instrument que tenen més a mà els qui malden per un objectiu que saben conscientment, o inconscient, que no és honest i que necessiten recursos sensacionalistes per a defensar-lo. El generalista estima el poder, l'autoritat, el control... i és capaç de falsejar la realitat per aconseguir-ho.

Més enllà d'aquest vici, d'aquesta arma, hi ha la pau, la traquil·litat de la tarda quan el Sol entra per la finestra, la felicitat enmig de la tribulació quan som conscients que tenim les mans i la intenció netes. El tresor de la vida de cada segon. El dolç pensament que reposem en tots aquells que estimem. El record de la seva mirada i la satisfacció de sentir-nos estimats. El desig que neix en nosaltres de deixar el món una mica millor de com el vam trobar.
.
.
.

Molt lluny d'aquí

Aquesta cançó és una versió que fa un any que treballo del poema de Màrius Torres "Molt lluny d'aquí", o en tot cas, d'una part del poema. Suposo que en el futur gravaré una interpretació un xic millor; però estic amb mal de coll, i es fa el que es pot.

Màrius Torres és un dels amics que tinc a l'altre món. Sé que hi ha qui interpretarà això com una llicència poètica; li permeto i guardo silenci sobre qualsevol altra interpretació més literal. Màrius Torres i jo practiquem la mateixa religió.

Where have you gone, Joe DiMaggio?

A on has anat Joe DiMaggio? Una nació posava els ulls damunt teu. El temps de la joventut és breu, però això no el fa menys valuós. Us penedireu més del que haurieu pogut fer i no vau fer, que de tot allò que vau fer i vau fracassar. Els herois tenen avui un caire estrany, un xic desmanegat, sovint fosc i pessimista com els temps que corren. L'esperança es veu massa vegades coberta per una mena de cortina negra, crosta atzabetja d'orgull i arrogància que s'acarnissa; però l'esperança és més poderosa, i amb la seva escalfor desfà la crosta, i la cortina cau; darrere hi ha un camp verd, un estadi immens, i un jove que torna a copejar una bola amb una eficàcia endimoniada.

Recordo Paul Simon enmig de l'estadi dels Ianquis pocs dies després de la mort de DiMaggio. Els milers de persones de l'estadi van callar, i al centre del terreny de joc, Paul Simon va cantar MrsRobinson. Quan la cançó va arribar al fragment que diu "Where have you gone, Joe DiMaggio?" els aplaudiments i visques van ser eixordadors, era com si Joe Di Maggio hagués tornat, com si continués guanyant, com si els herois de debò, aquells que eren educats, senzills, simpàtics, espontanis, encara existissin. 

I avui, al 2020, en aquest món estrany de feixistes, classistes, tradicionalistes, de comunions, bodes i banquets, de creuers contaminants, de musicals, de gent tipa al costat de gent que dorm al carrer, de prohibicions (una rere l'altra), de pors assèptiques a tot, al menjar, al sucre, a la carn, als pastissos, a engreixar-se, als traumes, als mòbils, a les xarxes socials, a l'amistat, a la proximitat, al compromís, a la nuesa, al lliurament, als somnis, al Sol, a les denúncies, a les multes, a quedar-nos sols, a expressar-nos... Por a la por... Por a no se sap què que s'ha de tractar amb píndoles...  Avui estem tornant als temps de l'escolàstica, dels dogmes socials, dels prejudicis, de les calumnies acceptades sense revisió, del terror a l'opinió dels altres, de l'angoixa per no triomfar professionalment o per no tenir poder econòmic o per no escalar posicions. Ens adormen les sèries, oferint-nos unes vides que tenen un sabor intens i que compensen potser la pròpia vida, que no és tan seductora. Tenim un paradís de sol a cada parc del nostre poble, un cel blau, i milers d'infants rient i jugant, i vivim com si l'única bellesa la trobéssim al televisor.

En aquest temps estranys necessitem Joes DiMaggios, herois imperfectes que ens deixin respirar una mica, que ens apartin de la ment tantes pors tants corsés que ens encotillen i ens ofeguen la humanitat.

Tutoria del 8 de gener de 2020

Cadascú de vosaltres té un valor infinit.
No deixeu que ningú estigui sol.
Ajudeu els qui estan sols.
Tingueu paciència amb la manera de ser dels altres, sempre que no sigui una falta de respecte; tots tenim la nostra manera de ser, tothom té defectes, ens hem d'acceptar i tolerar.
Feu costat els amics i els companys que pateixen.
Els amics són pocs en nombre, i un tresor; respecteu sempre la seva llibertat, el seu dret a relacionar-se amb qui vulguin; si sou possessius amb els amics no els esteu tractant com amics. Els companys són molts, i venen a ser com una mena d'amics més allunyats, més deslligats, però potencialment amics, i amb ells també heu de viure el respecte i l'afecte.
Aneu amb compte, perquè és molt fàcil fer mal a un company o a un amic, a tot arreu hi ha sensibilitats, i el dret a tenir aquesta sensibilitat; respecteu sempre els companys i els amics, tant si estan davant vostre com si no ho estan. Es pot provocar molt de dolor amb una paraula o un silenci. Que cruel és fer mal a algú que necessita amics, que ens necessita.
Necessitem acceptar-nos. Necessitem perdonar-nos. Necessitem estimar-nos.

L’antítesi del civisme i del bon ofici de la política.

Vam assistir al “Congreso” a l’explosió desvergonyida del mal. El mal en essència. El mal pur, faltant al respecte, mentint, falsejant, deformant la realitat, odiant, insultant, desitjant la mort… Es va evidenciar que anhelen l’existència d’ETA; necessiten que ETA existeixi per a poder atribuir als qui no pensen com ells una vinculació amb el terrorisme que s’inventen. Desitgen ressuscitar el passat amb les seves morts injustificables, perquè els és més còmode un enemic que ningú no els discutirà mai, que un adversari pacífic i democràtic. No suporten el canvi. No aguanten que l’independentisme basc hagi renunciat a la violència. Busquen i rebusquen punts febles, absència d’un vocabulari judicialitzat per a intentar fer veure que continuen defensant-la. Castiguen el procés pacificador de tantes persones que ho van arriscar tot per acabar amb la lacra del terrorisme. Puntxen, provoquen, vinculen compulsivament idees legítimes amb violència en un exercici d’irresponsabilitat geladora. Són l’antítesi del civisme i del bon ofici de la política; violents de tern i corbata, violents de dreta i d’extrema dreta que per aconseguir imposar les seves idees es rebaixen a les actuacions més vergonyoses.

Són com ells els qui els defensen a la vida i a les xarxes socials; hiperbolitzen, generalitzen, falsegen, exhibeixen un sarcasme que pretén fer veure que té un punt d’intel·lectualitat, quan en realitat el seu anàlisi racional és tan pobre com el d’un skinhead de qualsevol barri marginal. Es vesteixen, sovint, de senyors, però són violents, fanàtics, integristes, fetitxistes de formes aristocràtiques, obtussos, d’idees enquistades impossibles de ser modificades amb raonaments, perquè substitueixen la lògica per les creences i les filies obsessives i abandonen el sentit comú, l’empatia i la humanitat.

Una altra paraula

.

.

.

La negra ficció dels corbs
em va dibuixar una història

sobre la història no escrita

de nen acabat de fer.

I un rostre al rostre que ja era,

i un discurs al clar papir

de fibra encara tan tendra;

tan llunyà del meu discurs

encara embrió en el cor.

No sé com, però el vent atàvic

que enlaira el jo vers els astres;

ho va desdibuixar tot,

i va repartir les cartes

d’un joc que només és meu,

del temps i de l’esperança.

Avuí sóc un altre infant,

i tinc una altra paraula,

un somriure i el silenci

majestuós de la tarda.

J.S.

Tinc por de vegades, i d'altres no.

Visc temps de canvis i d'evidències tan sorprenents com emocionants. Em conec millor en el que és bo i el que no ho és tant. M'entenc. M'oriento, de manera incondicional, cap els mots d'aquells que m'estimen i que em sedueixen des de paratges misteriosos enllà de l'horitzó absolut de la vida. Segello el meu pacte de silenci explícit amb ells perquè no temin continuar oferint-me la seva amistat. Ploro molt, sovint de goig. Descobreixo que enmig del sofriment hi ha la llum pura de l'amor absolut, que és més poderós que el mal i que triomfarà. Perdono i em perdono. Comprenc, assumeixo i rebutjo l'error de qualsevol que faci apologia de la justícia venjativa humana, del càstig i l'escarment. Tinc por de vegades, i d'altres no; però sempre, i en tot moment, faré que la por no aturi cap dels somnis, i viure per deixar el món una mica millor de com el vaig trobar.

Idees i projectes d'alguns poetes vius i morts.

Aquesta interpretació va tenir lloc enmig d'un recital poètic al Marquet de les Roques, el 8 de maig de 2019. El recital el vam desenvolupar i realitzar a nivell íntim i particular unes quantes persones de l'Institut de Terrassa, alumnes i professors. El Marquet de les Roques fou la casa d'estiueig del poeta Pere Quart al cor del Massís de Sant Llorenç del Munt. La idea em va venir al cap un parell d'anys abans, concretament el 12 d'octubre de 2017, mentre estava al cementiri de Sant Quirze de Safaja al costat del nínxol de Màrius Torres. Del cementiri vam anar, aquell dia, a Moià a dinar, i a la tarda vam acabar al Marquet de les Roques a on vaig interpretar Corrandes d'Exili. Fou llavors quan la llavor del recital del 2019 va néixer.