La sorpresa d'adonar-se que un es morirà és una de les més intenses de la vida. Gairebé ningú l'experimenta, com gairebé ningú no experimenta la sorpresa d'existir, o la sorpresa d'escoltar un mot que ha escoltat moltes vegades, però que en un moment concret el sent i li sembla que s'adona per primera vegada de les característiques del seu so, com si mai fins aquest moment no hi hagués pensat, com si gairebé sempre l'hagués dit d'esma, com aquell qui treu un paper d'un arxiu i el llegeix sense parar-se a assaborir-lo.
Aquestes sorpreses de les quals parlo en el paràgraf anterior només les comprèn qui les ha experimentades, i són similars al Déjà Vu, però més intenses, i, probablement, més reals; no tenen com a causa una activitat de reorganització dels circuits neuronals, sinó la consciència d'una realitat externa que percebem i comprenem en la seva totalitat, quan de normal només hi passem de puntetes per raons pràctiques o per l'acció ocultadora de l'inconscient, que ens evita pensaments dolorosos.
Tornant al tema de la mort, de la consciència de la mort, m'adono que els Homo sapiens hem après a convertir-la en una festa, en un gust, en bellesa i en ritual, en el record dels qui ja no hi són i que ens sembla impossible que ja no hi siguin; tan impossible, que sovint restem segurs que hi són, i els tenim presents i els continuem estimant.
A l'estació en què les fulles es dauren, i cauen damunt de la catifa del bosc; quan el vent gemega i escampa la flaire del fum de les xemeneies. Quan les castanyes són madures i sabem que caminem cap a la foscor de l'hivern; recordem que caurem com les fulles, i que això forma part de la vida, com l'aigua que s'escola pels torrents, i que ha d'arribar al mar per a tornar a ser boira i a ser pluja.
Estimem la vida tal com és i per això la mort ens recorda que formem part d'una natura que sempre canvia, que es transforma i que mai no es destrueix.
.
.
