Els diners són detestables (II)

Llàgrimes egoistes.

A l'àmbit educatiu, de vegades, cal anar amb compte amb aquells que ploren quan els han enganxat en una malifeta; i cal, també, no afeblir els principis a causa de les seves llàgrimes. 

De vegades, els que ploren ploren per ells, pel que els pot passar, i no pas pel mal que han causat, ni pels damnificats de la seva acció, que els importen ben poc comparat al molt que els importa el que els pugui passar a ells. 

Si els volem bé, cal estimar-los molt, però sense sentimentalismes, i sense estalviar-los les conseqüències raonables dels seus actes; necessiten assumir-les; ni que per assumir-les, plorin més.

Hem de tenir en compte que és freqüent el fenomen que consisteix en aprendre des de petits que plorant es pot entendrir el jutge, que plorant es pot evitar haver d'assumir els errors. La llàgrima fàcil (sincera, però fàcil) s'ha convertit per molts en un mecanisme automàtic, i sovint inconscient, que acostuma a anar acompanyat de l'habilitat imaginativa de mostrar-se com a víctimes, i de cercar, sempre, amb mentides o mitges veritats, excuses convincents.

Insisteixo, en aquests casos, si els volem bé, els hem de fer plorar, si escau, encara més; i obligar-los a assumir la reparació dels errors i l'acompliment de les normes sancionadores que la comunitat educativa disposi. Cal que aprenguin com funciona el món. 

Després, quan hagi passat prou temps, en fred, cal estimular l'empatia i l'amor a les persones, que és l'únic que educa de debò, l'únic que canvia de debò els actes de les persones, perquè canvia els pensaments previs apel·lant a la llibertat i no a la por. 

Però malgrat tot, el vici d'estalviar-los, per llàstima, el pes d'assumir el sofriment provocat pels actes inadequats juga en la seva contra encara que no ho sembli.

Les sancions no eduquen, ensinistren; però estalviar les sancions per “pena” deseduca profundament.

Taigüey Caribe !

Vam perdre, potser, massa,

quan van arribar amb les espases

d'empunyadura de creu,

les caravel·les amb polls, el vi ranci,

la rància mentalitat

de la Isabel i el Papa.

Taigüey, Caribe,

posta Carabassa;

espills de verd gemat; lluor de brases,

sota les ones calmes que agito amb el peu;

llàgrimes d'un temps de llum,

quan la meva llengua morta

era una cançó amb ritme de pinya

i melodia de sorra blanca.

Taigüey, Guaitiao,

amics que sempre fóreu

reflex del sol al bell ventall

de colors bigarrats,

on l'aram de la pell era l'esperit

d'un somriure estès per la verdura

de la selva estimada; a on Atabey

protegia els seus fills, dels ulls de cendra.

I la cendra va arribar del fred del nord,

amb cors balmats, assedegats de vida,

egos malalts de cops i de mentides,

de déus torturadors i torturats,

penjats en creus,

esclaus cuiners d'olles bullint,

cremant els qui pensaven sense jous

i somniaven illes mar enllà,

amb glaucs i nus i postes sense por.

La cendra afaiçonada amb el terror

del monstre dibuixat per la maldat

disfressada d'encens i eternitat;

aquell dia vam perdre de debò

el rostre més preciós de la bondat.

Taigüei! i amunt, que un dia tornarà

aquell aroma salabrós de l'oceà,

ben lluny dels búnquers dels diners, i el dur

càlcul de valors i vanitats.

Torneu-me el meu país, la meva gent,

la meva llengua, la meva cançó,

el nu reflex dels meus petits al mar,

la maragda de la riba i el somrís,

la pau, i el silenci del matí,

el cuyo del bacaju,

i el repic

del timbal a l'hora del dinar,

la xardor del sol,

i el crit enterc

del poble que reclama identitat.

Taigüey Caribe! Guaitiao!

Som oques que estirem el coll per menjar.

Els éssers humans i els temps conserven, ni que sigui amb verdet i rovell, les estructures escantellades d'antigues tiranies o esclavatges. Sempre surt algú que diu que, quan aquests esclavatges foren, la mentalitat de l'ésser humà els feia harmònics amb l'època. I aquest algú, amb la boca plena d'academicisme, sembla justificar contra corrent els dictadors ancestrals, les brutalitats, les injustícies, la crueltat... Però el cert és que fins i tot a l'època romana hi havia qui cridava en contra de l'esclavitud, qui protestava quan els pares venien els fills com a esclaus o quan els mataven (era legal); en aquesta època de mentalitat animal, hi havia també qui protestava contra les lluites de gladiadors, i fins i tot, estranys personatges que parlaven de l'amor entre els éssers humans, i que gosaven creure que els déus romans eren només pedres. Els historiadors que assuaugen els crims de la història pequen de servilisme a teories que, per interessos que ara no venen al cas, necessiten disculpar Roma, els imperis, les monarquies, les tradicions, les religions... les columnes heretades on se suporta bona part de la civilitat actual i que en realitat és, en un 90%,  fum i vanitat; i en un altre 10%, cadenes invisibles.

Explicava un gran sacerdot, un xic heterodox no fa pas gaires dècades, que una vegada hi havia una oca que va passar la vida lligada a una cadena. L'oca havia d'estirar el coll fins a més no poder dia rere dia per arribar al menjar que li posaven en un plat. La cadena no li permetia acostar-se a l'aliment, i per això havia d'estirar el coll. Un dia la van deslligar. Però quan va arribar l'hora de menjar, l'oca, tot i que ja no estava lligada, continuava estirant el coll per acostar-se al plat de pinso; després de tants anys, no ho sabia fer d'una altra manera.

Nosaltres, malgrat que no tenim unes cadenes excessivament materials, estirem sovint el coll a causa de l'educació, de les tradicions, dels tabús, de les pors, de l'educació transversal de tota la societat sencera al llarg de la nostra vida des que vam néixer. Estirem el coll perquè hem vist els nostres avantpassats estirar-lo, i vivim, sovint, i sense saber-ho, com si estiguéssim lligats a una cadena. Quan ens adonem d'això, comencem a corregir postures i a obrir mentalitats. Descobrir cadenes invisibles i tics d'esclau esdevé la primera etapa del camí vers la llibertat i la creativitat.

M. J. Larra acostumava a dir que el poble no serà veritablement lliure fins que la llibertat no estigui arrelada als seus costums, i fins que no s'identifiqui amb aquests costums. Els monos sapiens som animals de costums; tendim a ser esclaus dels costums, als quals obeïm sense pensar gaire per què. Existeix una certa reticència (barreja de mandra i por) a canviar de cop allò que sempre hem fet, i continuem estirant el cap per a menjar o beure, igual com fèiem quan estàvem lligats; o encara pitjor, igual com feien els nostres avantpassats llunyans, els pares dels costums, quan estaven lligats.

Els diners són detestables.

Els diners són detestables.

Volen ser la mesura del poder de les persones; la mesura del que poden, del que valen, del que han fet, del que mereixen. Els diners segueixen la política del privilegi, i de la perpetuació dels privilegis. Els diners compren els drets de les persones; compren anys de vida; compren enemics; compren amics. I pels diners, sovint, els enemics fan veure que no ho són; i pels diners, massa vegades, els amics decideixen ser-ho. I la feina ja no es fa per passió sinó per diners. Els diners es converteixen en la finalitat directa o indirecta de tots els actes, de totes les relacions, de tots els protocols, de totes les normes. La llei blinda els diners. La llei sacralitza la possessió dels diners i de tot allò que val diners. Els diners es converteixen en la pauta que diu per on hem d'escriure, en l'estil que dicta com hem de viure, en la norma que dirigeix com hem de riure; en la cadena que ens allunya de la llibertat que els diners decideixen que no ha d'existir; en la moral que regula les accions que posen en perill l'ordenament social generador dels diners. Els diners són als humans el què les cagarades i pixarades són pels gossos; marques territorials, fronteres, configuracions d'un imperi mesquí fonamentat en el poder i la riquesa. Els diners són la falsa humanització de la llei de la selva, que ens pensem que és llunyana, però que traspua cada porus de la nostra pell.

Per l'adoració als diners la música es fa silenci. Per l'anhel pels diners, massa artistes decideixen crear o deixar de fer-ho. Els diners es converteixen en una mena de droga que ens converteix en el centre de món; tot gira al voltant de les nostres mancances; les dels altres es perceben com una qüestió absolutament secundària.

Els diners són el mecanisme zoològic i biològic mitjançant el qual la societat dels insectes humans jerarquitza els individus i ordena un creixement material que enlloc no té escrita una direcció ni una raó de ser. Si els diners són acceptats en la línia vital d'una persona, aquesta persona perd la passió pels actes en si mateixos, deixa de capbussar-se en el present i de contemplar la bellesa present a cada mil·límetre cúbic d'espai i a cada quantum de temps. Els diners són una droga dura que roba vida a cada instant de la vida Els diners no són humans. 

Micos

Lincoln (2012), Steven Spielberg

Lincoln és una pel·lícula que fa recomanable repassar-se prèviament la història de la política dels Estats Units a la guerra de secessió si hom no es vol perdre ja a la primera mitja hora de visionat. 
Jo no la qualificaria com a pel·lícula comercial com he sentit dir a algú; té una certa densitat política i històrica. 
Em sobren alguns arrodoniments carrinclons propis dels dibuixos animats de Disney, com quan el president del congrés manifesta que vol votar i li pregunten el sentit del seu vot; ell respon, jovialment, amb un to que em fa recordar al del Geppeto del Pinotxo o al del mateix Peter Pan. Però deixant de banda aquestes “americanades”, hi ha moments intensos que convé destacar: la discussió del president amb la seva dona pel que fa a la possibilitat de l'allistament del seu fill a la guerra, o l'impecable discurs del president quan explica als seus col·legues l'íntim i sincer motiu pel qual desitja signar l'abolició de l'esclavitud abans que s'acabi la guerra.

Destaco la caracterització del president, els seus moviments, el to de la veu, la mirada, el carisma, la presència, el regust d'intel·lectualitat en algú que no és un intel·lectual. Són impecables les escenes, amb els mobles de l'època, els clarobscurs, els vestits foscos de gala... Tot plegat fa intuir una intensa olor de caoba, de fusta noble, de llibre vell amb llom de cuir, de cerimònia massònica, de lloança a la raó, de respecte a la pluralitat d'idees, a la igualtat, a la llibertat. 
És interessant, també, el paral·lelisme de la corrupció gairebé al·legal de l'època amb les misèries d'avui. Si bé en aquell moment la corrupció semblava treballar al servei d'una causa justa, mentre que avui juga a favor de l'enriquiment dels poderosos. És destacable la descripció del dia a dia de la política del moment: els suborns, la mentida, la trampa o el mig engany, tot per assolir la més noble de les causes. I a l'últim, apareix el sacrifici, el lliurament a la mort de milers de joves, que el propi president va escollir en negar-se a signar la pau abans d'aconseguir l'abolició de l'esclavitud, perquè intuïa que si la guerra s'acabava de seguida, l'abolició, per raons polítiques, no arribaria mai. Es palpa la tensió, la culpa, l'ambigüitat, el pacte amb les forces més obscures, l'elecció entre l'holocaust i l'abolició, o la pau i la perpetuació de l'esclavitud.

Com anècdota, podria explicar que el visionat atzarós i no excessivament buscat d'aquesta pel·lícula m'arriba després d'un parell de setmanes en què la meva activitat filosòfica o literària ha girat al voltant de la llibertat. Sense pensar-ho ni preveure-ho, han estat potser les últimes setmanes del blog “Nuesa Literària” les que més han tractat sobre la llibertat de l'individu i dels pobles.

La mirada de les vaques

Imatge de Kim Hansen a la Vikipèdia

No fa gaire, vaig llegir unes reflexions de Manu Chao en les quals afirmava que la mirada d'una vaca li havia canviat la vida. Em va sobtar perquè sempre m'ha cridat l'atenció la mirada de les vaques.

La mirada d'una vaca és una lliçó per als humans.

Concentració absoluta en el present. Pau profunda. Serenor. Intensitat vital. Absoluta renúncia a la violència, a l'enfrontament, al combat.

La mirada d'una vaca, sota d'un sol intens i un cel blau nítid, és com el mirall que ens reconcilia amb una part oblidada de nosaltres mateixos, la que ens buida l'interior de corsecs, d'angoixes, de preocupacions; és una mirada ancorada en l'ara; un ara intens que només es posseeix a si mateix.

Els adults joves i mascles de l'espècie Homo sapiens són estranys; es convencen que és fonamental que els surti pèl a tot arreu, i que la seva veu sigui greu, i que allò que els diu la veu no sigui fi, ni suau, ni benigne... Cal ser durs, autosuficients, insensibles, sobrats... Sobretot, cal semblar-ho. Cal pronunciar aquells mots que ens fan durs com pedres, com camioners, com soldats del Vietnam. Cal amagar les vulnerabilitats fins al punt de convèncer tothom que no hi ha vulnerabilitats, que s'està de tornada de tot, i que no es necessita res.

Curiosament, però, l'adult mascle i jove, per dins, és un infant espantat que necessita trobar un espai, una identitat, una seguretat; és un sac de somnis i de sensibleria amagada, pressionada, reprimida; és algú que tremola pel combat al qual la natura l'aboca. Sovint aquest caràcter s'allarga amb els anys, i els adults mascles madurs, i a cops els vells, són idèntics als joves. Masteguen tabac, diuen renecs, defugen la sensibilitat, menyspreen la profunditat dels conceptes.

Els mascles Homo sapiens, i també algunes femelles, haurien d'aprendre de la mirada dels Bos primigenius; les vaques no van enlloc gaire més enllà d'on van, potser perquè ja ho troben tot en l'aquí i en l'ara. A la seva mirada, hi ha tota la força de l'univers; la innocència, la noblesa, l'anhel de pau...

Legalitzem la llibertat. Legalise Freedom. Legalicemos la libertad. Légaliser la liberté. Legalize Freiheit. Legalize libertà. 合法化的自由 . تقنين حرية .

Ho diu el Sol. Ho diu el mar. Ho diuen les onades. Ho diu la sorra. Ho diu el vent.

Legalitzem la llibertat.

La llibertat esclafada per la violència, per la dictadura dels diners, per les tradicions i els dogmatismes ancestrals que esclavitzen les ments.

A ple segle XXI, la llibertat recula; la llibertat de l'individu, de la persona humana, minva en favor d'una estètica relativa que es divinitza, o en favor d'una sacralització del capital i de la propietat privada que se situa per damunt dels drets de les persones.

S'ensenyen les lleis. S'ensenya el mecanicisme implacable del sistema, les normes dels engranatges repressors, els protocols indiscutibles dels qui manen perquè sí, dels reis, dels rics, del políticament correcte... i ens oblidem d'ensenyar les persones a ser lliures.

Legalitzem la llibertat, que val més que els diners, que val més que un ordre discutible, més que una moral particular, que un silenci imposat, que una uniformitat obligada.

El tresor més gran de les persones és la llibertat, i avui es bescanvia per un civisme mal entès, que esdevé una cotilla castradora; avui la lllibertat s'esvaeix davant d'una qualitat tecnificada que es confon amb formalitat i imatge; avui la llibertat és destruïda per un ordre que es confon amb repressió i legalisme.

La veu del poble de Barcelona, que només parla, que només es manifesta amb mots, és estossinada fins a perdre un ull pels guardians del suposat ordre legal establert. A Rússia, els homosexuals no poden manifestar-se, no poden ensenyar a les noves generacions que l'orientació sexual és un fruit més de la natura i que tothom té dret a estimar-se en llibertat. A Espanya, cada vegada més, els ajuntaments criminalitzen la nuesa humana, i estableixen sancions per a les persones que gaudeixen de la natura sense roba; les antigues morals obscurantistes recuperen terreny i tornem els temps de la moral sagrada i de l'estètica "carcona". A l'estat espanyol, es prohibeixen les consultes als pobles que el composen, amb l'excusa que no són legals.

Legalitzem la llibertat!

A Roma fins i tot s'ha prohibit menjar pel carrer. Arreu són legals les mercaderies, gairebé sense límit, perquè aquesta llibertat enriqueix els poderosos, i en canvi es consideren il·legals les persones que busquen un futur per als seus fills; un futur en llibertat i amb opcions d'assolir la felicitat. Centenars de països del món persegueixen les persones que tenen orientacions sexuals minoritàries, o religions diferents a l'oficial, o a les dones que no porten els cabells tapats, o als albins, o a les opcions polítiques diferents a les del poder. A Espanya, s'està parlant de convertir en delicte les convocatòries per internet de manifestacions populars contra les injustícies del poder. A Russia està en projecte la penalització de les paraulotes. Les "Pussy Riot", un grup musical format per unes noies russes, va ser denunciat, i les noies tancades a la presó, per una cançó humorística que es va considerar ofensiva contra la religió i contra Putin. Molts poders mundials de micos Homo sapiens esclafen cada vegada més la llibertat dels individus, la llibertat de les persones humanes, en nom d'unes raons que arrelen sovint en interessos econòmics, ideològics o de poder. Ja n'hi ha prou!

Els integristes religiosos ataquen sovint la llibertat, dient que un vaixell ha de ser governat per un bon timó: el que no diuen és que aquest timó, el timó de la vida humana, l'ha de subjectar ben fort el propietari de la pròpia vida humana, i que és diabòlic que algú s'entesti a subjectar el timó d'una vida que no és la seva. La responsabilitat que ofega la llibertat no és responsabilitat, és “por”, “paura”, “pànic”... La por immobilitza i encadena. Mateu la por i declareu-vos fills i súbdits de la llibertat. Ni que perdeu la vida, ni que aneu a la presó, ni que sigueu menystinguts d'alguna manera a causa de la defensa de la llibertat... aquesta defensa és l'únic que pot donar sentit a la vida i que pot contribuir a perpetuar el benestar de la humanitat. Al capdavall, ens hem de morir igual; dediquem la vida a la lluita per la llibertat, en contra de totes les opressions i cadenes físiques i mentals absurdes. Si tots lluitem, la victòria està assegurada, i representarà la millor herència per als nostres fills.

No tingueu por de la llibertat, tingueu por d'una vida sotmesa, tingueu por de la resignació, tingueu por de sobreviure gràcies a la renúncia a la llibertat. Ser valents vol dir el mateix que ser humans; el poder esclafador té por dels qui no tenen por.

La llibertat de les persones ha d'estar per damunt de la llibertat dels capitals, de les morals, de les religions, dels poders de qualsevol mena.

Quan la llibertat sigui legalitzada, s'escoltarà una melodia meravellosa que emplenarà la Terra dels humans, per damunt de qualsevol diferència, de qualsevol divisió, de qualsevol poder, de qualsevol por... La por és la llavor maligna que engendra el verí que mata la llibertat. Hem nascut per a la llibertat i és el nostre deure procurar-la per a tots els individus. Sense la llibertat la vida perd color i sabor. Els humans hem nascut per a la llibertat, i l'hem d'aconseguir i de conservar com el tresor més gran, perquè ens permet ser nosaltres, conservar la identitat i caminar vers el futur com a consciències lliures i creatives. Sense llibertat, la nostra vida està incomplerta.

En el teu camí de la llibertat...

En el teu camí de la llibertat passaràs pel costat de gossos que et mossegaran.

Cura't les ferides i continua caminant.

En el teu camí de la llibertat, la cançó de la por jugarà a espantar-te.

Mira el teu destí i no deturis el pas;

venceràs la por i alliberaràs els qui per la por

resten immòbils, sense llibertat.

Si al capdavall t'has de morir, com tothom, no renunciïs mai a caminar vers la llibertat;

ni per la por ni pels gossos que mosseguen.

La natura serà al teu costat amb tota la seva bellesa; d'ella n'has brollat com un fruit.

Signa un pacte sagrat amb la llibertat i amb la bellesa; i no deturis el pas malgrat les ombres inevitables dels esclaus i els esclavistes.

Cada persona que camina sense por cap a la llibertat, i no es detura,

contribueix a alliberar la humanitat sencera.

El coratge de ser tu

La por ens fa opacs, ens enfosqueix, i els qui ens envolten reben l'ona expansiva de la desconfiança. El coratge de ser “nosaltres” ens fa transparents, i sense abillaments, ni que no ens ho sembli, regalem als altres el besllum de la bellesa de la natura, de la qual hem sortit. 

A la situació més quotidiana ens envolta tanta bellesa que si la miréssim viuríem intensament feliços.

Tots seran com ell?

Essència de pinya.

Suc de palmera.

Aigua de sucre.

Llança de foc.

A la volta immensa,

quan el vent s'ha endut

tot l'estoc de coc.

Tot l'estoc que els àngels

han plorat al lloc

en què les sirenes

han ballat fa poc.

I un pirata pobre,

amb un ull de plata,

ha mirat enlaire

i ha llançat un roc

a un coco que un mico

subjecta ben fort.

Essència de gula,

suc de mala gaita,

aigua putrefacte,

llança de talons,

de diners i agulla,

clavant-se als collons,

clavant-se a l'entranya,

quan surt el pamplines

amb la llei de costes

vestida de dol;

perdonen les grises

pedres de neon;

la Terra al patíbul

plora amb desconsol.

Un batlle acarona

papers de colors,

trena cadenetes,

hi lliga un joiell,

són igual que aquelles

que té al seu cervell,

fa una llei pels súbdits,

tots seran com ell,

el civisme tètric

dels qui tenen preu,

els esclaus de Roma,

lluitant pel seu feu,

i els caps que rodolen

per marbres eterns.

Còctel de cobdícia,

essència d'interès,

dos i dos són quatre,

i a voltes són tres,

perquè la que falta,

l'ha agafat el rei

de la nina d'or

que fa palauets

ben arran de l'aigua

per mullar-se els peus,

i ensenyar als infants

a ser sempre nens.

No fos que creixessin

i copsessin bé

el color de l'aigua

i la cançó del vent.

Que tornin les fures,

els volcans, els torbs,

la pluja, les pedres

pels camins del bosc,

i el temps quan encara

tot era tan lent,

i podíem seure

i mirar a ponent,

esperant que els astres

manessin al cel,

la sorra, la platja,

la sal, i el corrent,

de la mar que esbotza

qualsevol lament. 

Ensenya al món la manera com tu mires les coses.

Que no. No et deixis enredar. Que estem bé.

Que hi ha el Sol. Que brilla sobre el mar i les muntanyes.

Mira el verd. El pots mirar i no et fan pagar.

Mira el bosc. Hi ha milers de racons, de caus, de fruits, de gorgs, de rius, de besllums de colors iridescents a l'aigua que encara plou. Perquè encara plou, saps?

Encara plou, encara neva, encara brilla el sol damunt del blau.

Que no. No et deixis enredar. Que estem realment bé.

Mira... escolta... abans de néixer no eres, no existies.

Ara ets.

I sovint somrius, i t'enamores, i et desenamores, i rius, i plores, i menges, i dorms, i crides, i corres.

Abans no eres. Eres, potser negror, buidor, no res. I ara existeixes. Collons! No és gran, això?

Que no. No et deixis enredar. Estàs bé. Estem bé.

No et cal l'ipod, l'ipad, l'ipud, els mòbils de quatre-cents euros, els collons de mico i la mare que va matricular tots els ipeds, els ipids, els guasaps, els guasops, els guasups... No et cal ni tenir un pis, ni anar vestit amb aquella marca punyetera que s'ha convertit en un tros de tu i que si no tens diuen que no ets i que no vals. Ni anar vestit no et cal sempre.

Tu ets més bell que la teva roba i t'han fet creure el contrari. El teu cos no és un pecat i t'han fet creure el contrari. El teu rostre sense pintar és més bell que una posta de sol al Montcau i t'han fet creure que si no l'empastifes ets banal, vulgar, simple, lleig, lletja. Mentida podrida. Ets, i seràs, sempre genial; només perquè ets, només perquè somrius i estimes.

Empastifa't el cos de fang. Balla sota la pluja. Salta amb les onades. Somriu els qui s'aparten de tu perquè et veuen lliure. Abraça els qui s'acosten a tu perquè ets lliure. Lluita per la llibertat de tothom.

Accepta tothom sense judicis. Accepta els qui no t'accepten. Convida a sopar els qui no et conviden als sopars. Ajuda'ls sense condicions... i salta... salta amb la llum... salta amb les onades... salta amb el sol. Que no. Que no estem malament. Que ho tenim tot.

Ensenya al món la manera com tu mires les coses, el teu punt de vista; has nascut per això.

 

És a la nit quan brillen els astres i ens assenyalen els somnis.

Podríem dir que si algú se'n va perquè no t'estima, et fa un favor; et deslliura del pes d'estar amb algú que no t'estima. Podríem dir també que és gustós marxar d'allà on no et volen; et permet alliberar-te dels qui no et volen. Podríem dir, com a resum d'aquesta estranya reflexió, que el millor “nòvio” és la llibertat, que l'amant més sublim és la independència, que el gust més dolç de la vida és el de tenir tots els camins oberts sense que ningú t'empenyi més cap a la dreta o més cap a l'esquerra d'allà on sents que has d'anar.

Podríem dir que la vida és com el mar, cadascú es fa els camins, que són oberts i guiats pels estels; i és potser a la nit, a la foscor de l'oceà, quan millor es percep la direcció, perquè és llavors quan brillen els astres i ens assenyalen els somnis.

Efímer i etern

A la bellesa de la Terra, hi afegim el somriure, el petit granet de sorra de la nostra consciència, ni que l'onada ens l'esborri momentàniament.

El tornarem a dibuixar, conscients que és efímer i que el batec ha de ser constant, a cada bri de present.

He somniat

Un poema de fa temps que avui em ve de gust recordar:

.

.

.

He somniat

un temps de valors suaus com flaires de bosc

i capvespres d'estiu;

on el pa és pa, i el somriure riu sense màscara;

i el que és diferent, ho és i prou,

i on si plou, la gent balla sota la pluja.

He somniat

un temps d'indiferències alliberadores,

d'amors no possessius,

d'idees que no volen convèncer,

de partits que no freturen manar,

de pastors d'ovelles que no busquen ser obeïts

i que no amenacen les que són de color negre.

He somniat

un temps de pares que són a casa,

de fills que no estan sols ni tenen ferides al cor i al front;

de desigs clars (sense topants ni cantells)

que s'agenollen davant l'empatia;

un temps de doctrines que proclamen la pròpia ignorància,

i de violències que renuncien a la seva essència brutal.

He somniat

un temps sense diners ni deutes,

sense possessions obsessives ni ambicions sense fi;

un temps on hi ha temps,

un temps on hi ha postes i cels enrogits,

i romaní escampant aromes que no es venen a cap perfumeria;

i el lladruc llunyà d'un gos, i la brisa dels Pirineus fregant la codina del Montcau,

i el riure d'una noia,

i les primeres estrelles a la volta neta del cel.

He somniat

una nit més brillant que el dia, i una mar més blava que el cel.

He somniat

una platja sense barreres de cobdícia,

un cos sense fetitxes ni càlculs d'interessos,

uns ulls que traspuen innocència i un dia sense horaris.

He somniat

una espècie més intel·ligent i més lliure.

La llum de la nit fosca

Arriba un punt que ja no és per l'interès de la supervivència que decidim fer les coses bé, sinó que les fem bé, o ho intentem de cor, perquè entenem que això ens defineix en relació a l'existència. Allò que prenem la decisió de fer ens configura, ens converteix en allò que som de debò, ens ancora la identitat a la realitat, ens emplena el tou de la carn espiritual. Ens dibuixa, ens dissenya, ens obre als altres, ens enforteix davant la por i el pes feixuc d'allò que un dia vam ser.

I entenem que quan prenem la decisió de “fer”, de “ser”, de créixer, d'alliberar-nos... no ho fem ni gràcies a l'esforç, ni per cap estrany mèrit personal, sinó per una “visió” que ens és regalada en una nit fosca; una nit en la qual els estels ens recorden el que havíem de ser i no som, el que vàrem ser d'infants i hem malmès.

I arriba el punt de la decisió en què esgotats de tant d'ego ens abandonem a la crida de l'estel; i escollim, en la nit fosca, caminar vers una direcció, la que ens du cap allò que som realment, cap a la nostra identitat real, que és la més fascinant.

Ens fa por el que hem estat, o el que podríem haver arribat a ser si un atzar provident no ens hagués permès, enmig de la nit fosca, descobrir l'estel. 

De vegades ens preguntem angoixats si encara hi som a temps, si no hem perdut massa anys, si hi ha encara possibilitats d'arribar a l'estel, si el passat no ens atraparà amb la seva por i la seva escrupolosa tendència a convertir-ho tot en màquina inhumana. Però arribem a la conclusió que ens és igual... que ni que no arribéssim a l'estel, el premi és caminar-hi... el regal és la decisió de cada moment d'apropar-nos-hi. Ni que caiguessin damunt nostre deu mil inferns, el nostre cel batega en el present i no és altra cosa que el viatge vers l'estel.

I ens adonem que no és una qüestió de vàlua personal; valem el mateix que valíem quan encara no havíem vist l'estel, quan no teníem imant ni direcció. Ara, a més de valer el que valíem llavors (l'infinit valor de tota persona), “som”. Ara, ens hem trobat.

La veritat s'escapa dels qui la volen per a especular. Oblida't d'agradar; agrada't.

-Oblida't d'agradar; agrada't. -em va dir una musa fa pocs dies quan m'estirava al llit amb el portàtil disposat a escriure una estona. Després em vaig adonar que la frase es podia aplicar a qualsevol aspecte la vida. L'obsessió que ens mena a agradar ens trepa la identitat, ens esborra la creativitat, ens incomoda fins a més no poder, en casos extrems ens fa emmalaltir, i sempre ens ensulsia la felicitat. Em va fer por que se m'oblidés la frase, perquè em passa sovint: em ve una frase al cap, que em fa feliç una bona estona, i poc després se'n va i no aconsegueixo recordar-la; de vegades recupero la idea, però no em ve exactament igual; em ve la mateixa idea dita amb mots diferents que no me la fan tan propera, tan incisiva; per això me la vaig apuntar a la llibreta (tinc una llibreta de frases que vénen de sobte) i la vaig penjar també al facebook, desitjant que me la robessin i que algú la fes seva. No podem posseir les frases de les muses, ni les més petites. Les frases no surten de nosaltres; algú, alguna musa, algun esperit, un àngel, un ent incomprensible pels pobres humans... ens xiuxiueja petites frases, dites d'una manera que ens arriben endins; en les donen de franc i no fóra just d'apropiar-se-les. Res és nostre.

Poques hores després de penjar-la al facebook, la frase havia estat beneïda amb un feix de clicks de “m'agrada” per part d'unes quantes persones que m'accepten la face-amistat; persones adorables, per cert.

Prometo fer servir aquesta frase en algun relat, té molta força.

-Si fas servir la veritat per a guanyar diners, fama o prestigi... la veritat se t'escaparà... -em va dir no sé si la mateixa musa d'abans l'altre dia, quan estava assegut a la sala d'espera del centre on rehabiliten els dits del meu fill, al qual jo esperava escoltant muses. I aquesta frase em regala una altra bona raó per a fer públiques les frases que van arribant de part de les muses i que hom creu que poden agradar a algú; per a fer-les públiques sense por a que un altre les faci seves, o a que no puguem treure'n un rèdit pel fet que deixin de ser inèdites i perdin originalitat. També és la raó per la qual cada vegada se'm fa més feixuc presentar-me a premis de poesia (de prosa encara vaig fent). La poesia, com les petites espurnes de veritat, fuig dels que volen guanyar fent-la servir. La poesia, com la veritat, aterra suaument damunt del barret dels qui la volen gaudir només per ella mateixa, sense cercar afalacs, sense anhelar felicitacions, sense cap més objectiu que la mateixa poesia que ens surt de dins. Potser per això alguns artistes perden el do, i es moren d'èxit. S'ha de trobar el difícil equilibri de crear, i potser triomfar en el balmat sentit en què el món considera triomfar, i continuar, malgrat els afalacs, escrivint no pas per agradar els altres, ni per a guanyar res, ni per a fer caixa, sinó per gaudir, dins la foscor de la cambra, o al cim d'una muntanya, o al fons d'una biblioteca, d'una història única que mereix existir només pel fet de ser escrita, sigui o no llegida. L'anhel d'agradar és una pedra lligada al coll de l'escriptor. L'escriptor, per damunt de tot, s'ha d'agradar a si mateix (encara que soni egocèntric). Si no s'agrada, no agradarà a ningú. Si s'agrada, potser tampoc.

Un altre dia continuaré amb altres frases que tinc a la llibreta, avui ja m'he cansat.

Necessitem considerar-nos déus

No hi ha forat d'on no puguis sortir. No hi ha situació que no puguis redreçar. No hi ha persona (sana) que no pugui canviar; a qualsevol moment i a qualsevol edat; hagi fet el que hagi fet. 

Sovint, quan pensem en les persones que han comès crims, més o menys grossos, alguns potser econòmics, tendim a demonitzar o a destruir el culpable, convençuts que nosaltres, en la seva situació (situació que inclou totes les circumstàncies, estructura mental, educació, experiències, fenotips genètics...), no hauríem comès el mateix error. Apel·lem a les lleis, i les exigim dures i implacables. Però no hem d'oblidar que el sistema judicial no és l'absolut; no decideix la realitat. El sistema judicial és un instrument de dissuasió del qual no som capaços de prescindir, i és per això que hi ha de ser; la justícia i la dignitat de les persones, però, sovint van per un altre cantó.

Totes les persones poden recuperar-se; per això mai no és vàlida la destrucció o enterrament en vida de les persones. No existeix la persona angelical. Som consciències atrapades en un cos de mamífer; cos sotmès a pulsions ancestrals heretades, amb un cervell que ens manipula i que ens influeix sempre que pot i sense que ens n'adonem. Les persones que ens envolten són allò que seríem nosaltres si estiguéssim atrapats al seu cos, són allò que seríem cadascun de nosaltres si tinguéssim el seu cervell, el seu sistema nerviós, les seves experiències prèvies, les seves circumstàncies...

Necessitem perdonar-nos. Necessitem perdonar els altres i a nosaltres mateixos. Ningú no és millor que ningú. El sentit de la vida (tant si el coneixem com si no) ens empeny a créixer en tots els aspectes. Que mai res... ni la por, ni l'orgull, ni l'afany de venjança, ni el desig... no ens impedeixi rectificar el que calgui rectificar, i créixer. Cada dia pot ser el primer dia de la resta dels nostres dies.

Tots som supervivents d'una tempesta feixuga que ens bat amb acarnissament. A dins, al nostre cor, hi flameja una llar feta de bona voluntat, d'ideals de tendresa, d'esperança en un món millor; un món a on no existeixen ni les llàgrimes ni la violència. Som tots iguals per dins, ni que la febre de les pulsions, la por, les experiències, les circumstàncies... ens facin actuar i semblar diferents.

Necessitem apropar les interioritats personals destinades a comprendre's; ens cal unir les llars interiors de totes les persones, i vèncer la por i el sentit visceral de defensa, que ens fa convertir en divinitat allò que només és un simple instrument de funcionament social. No hem d'entronitzar la legalitat ni la moral, l'absolut és l'ésser humà i la seva dignitat. Necessitem considerar-nos déus, i estimar-nos com a déus infants, en un Nadal etern que mai no s'acabarà. Necessitem arribar a entendre que, malgrat que no ho meresquem, ens hem d'estimar; hem de renunciar a la rancúnia constant, que emplena el món i que fa que ens devorem els uns als altres. Som tots, si fa no fa, iguals, i ens necessitem. Estem, tots, si fa no fa, sols, i ens necessitem. A tots ens espera, sense que ho puguem impedir, la mort; esperem-la, doncs, junts, i la vigília no se'ns farà tan trista. Visquem junts la vida, des del respecte a la llibertat individual i a la creativitat. 

Som fills d'una vida càlida i bella; més bella i més càlida encara en totes aquelles realitats que no es veuen, en la vida que flameja a la llar interior que posseïm a dins. Tenim la vida, i tot l'univers, dins nostre. Estimem-nos.  

La infantesa són les meves arrels

Declaració immediata i unilateral d'independència? No n'hi ha prou.

I és clar que tenim dret a declarar la independència; però què és una declaració? Quina independència ens dóna? Macià va declarar l'estat català des del balcó de la Generalitat i no li va servir de res. La independència d'una nació no s'aconsegueix només amb una declaració d'independència, igual com la llibertat d'un pres tancat en una presó no l'aconsegueix el pres tan sols declarant que és lliure des de dins de la presó. Per a ser lliure li cal sortir de la presó, desfer els barrots, alliberar-se dels vigilants que el retenen; i al segle XXI, només té sentit fer-ho amb l'infinit poder de la "no violència", amb la força de la raó i del respecte, i amb la legitimitat que dóna la veu del poble lliure.  

Al segle XXI, hi ha infraestructures i macroestructures que fan convenient l'objectiu d'aconseguir, amb totes les pressions democràtiques i no violentes que calgui, que Espanya accepti el dret natural de Catalunya a la independència; dret que tenen tots els pobles amb identitat pròpia que formen l'Estat Espanyol.

No n'hi ha prou amb una declaració, perquè... després de la declaració... ¿què passarà amb la “Policia Nacional” i amb la “Guardia Civil”, que són forces espanyoles? Com les convencerem perquè marxin? 

I amb els “jueces”? Quines lleis aplicaran a Catalunya? Les aplicaran? Quines forces de seguretat empararan l'acompliment de les sentències? N'hi haurà prou amb el nombre de mossos d'esquadra que hi ha? 

¿I, després de la declaració, la “Policia Nacional” i la “Guardia Civil”, que continuaran considerant Catalunya com a territori espanyol, detendran persones de Catalunya davant d'un incompliment dels codis civil i penal espanyols (que ja no seran els nostres)? Com ho impedirem? Què passarà amb les declaracions de la renda? Els sistemes de seguretat espanyols, si no accepten la nostra declaració d'independència, ens obligaran a pagar impostos a la hisenda espanyola. Com ho evitarem? ¿Ens farem, tots, objectors d'impostos? Segur? ¿Com evitarem que els bancs de Catalunya siguin embargats pel govern espanyol per a cobrar els impostos que nosaltres decidirem no pagar a Espanya? ¿Què passarà amb el “Ejército Español”? Marxarà voluntàriament de Catalunya? Com el convencerem?

Aquests i altres problemes fan convenient aconseguir que Espanya accepti l'evidència democràtica d'atorgar a un poble el seu dret a l'autodeterminació; perquè una declaració, sense més, són només mots; mots carregats de raó i de justícia, però només mots; la independència real, en canvi, contempla més accions: una presa de poder en molts àmbits que no tindrem a l'abast sense que, qui té ara el poder, que és Espanya, l'abandoni. Per aconseguir la independència, hem d'aconseguir que Espanya abandoni el poder executiu a Catalunya en tot el que l'afecta. El Sàhara té dret a tenir un estat, però, ni que es declari independent, la seva situació no millorarà; tot i tenir tot el suport internacional que té.

I aquí vull parlar d'una altra qüestió. Tal com acabo d'escriure, el Sahara té dret a decidir el seu futur, però malgrat el suport de l'ONU, i de multitud d'estats i de personalitats de tot món, la situació continua estancada. D'altra banda, França, al 1940, va ser conquerida salvatgement per Alemanya, sense que ni els Estats Units ni Anglaterra moguessin un dit, d'entrada, per ajudar França. Va haver de tenir lloc el bombardeig de Pearl Harbour, executat pels japonesos, per a convèncer els Estats Units d'entrar a la guerra. Les injustícies de moltes nacions no acostumen a trobar un suport internacional eficient si no és que hi ha al darrere interessos molt i molt forts. Amb això vull dir també que si des de fora ens ajuden amb la diplomàcia i amb la mediació, ho hem d'aprofitar, només faltaria; però totes les estratègies s'han de planificar amb la idea que estem sols, i que l'única arma que tenim és la capacitat de convèncer, principalment Espanya, del fet que negar el dret a decidir a tot un poble és una injustícia que generarà, abans o després, profundes dificultats, ressentiments, conflictes i crisi. I que corcarà, des de dins, la pròpia Espanya.  Hem de treballar perquè els de la “Isabel la Católica”, que són els qui manen ara a l'Estat Espanyol, siguin substituïts democràticament per persones de mentalitat lliure, que creguin en la democràcia real dels pobles i de les persones, i que no tinguin por ni de la llibertat ni de la veu del poble i dels pobles d'Espanya.

L'Estat Espanyol necessita reestructurar-se, legitimar-se, decidir què vol ser; i ho han de decidir els pobles que formen l'Estat, cadascun d'ells ha de decidir quin futur vol. Per aconseguir això, els qui governen l'estat espanyol han de ser persones que creguin en una evidència inqüestionable, que és que l'estat està format per una pluralitat de pobles. Aquesta evidència inqüestionable és negada pels governants actuals, que neguen als pobles de l'estat el dret natural de tenir veu pròpia, i el dret natural a decidir el seu propi destí, a confirmar la seva voluntat d'adhesió al projecte d'Espanya o la seva voluntat de marxar-ne. 

Hem de poder decidir viure junts. Quan els pobles no poden decidir si viure junts o separar-se, vol dir que no són lliures i que la unió que sostenen no és una unió lliure. Els pobles que estan units per la força de la maquinària de l'estat, sense possibilitat d'elecció, són pobles esclaus. Els conflictes, la inestabilitat, la crisi, la violència... brollaran de manera inevitable en aquells estats que fan servir les cadenes per a poder ser. Per a poder ser només podem fer servir la democràcia; si Espanya no és Espanya per la lliure decisió dels seus pobles de voler ser Espanya, llavors, Espanya no és. El creixement més espectacular del poder i de la prosperitat d'un governant o d'un estat, ha esdevingut quan aquest governant, o aquest estat, han estat legitimats per la força del poble. La por recull ella sola la seva pròpia misèria. El coratge d'escoltar els pobles d'Espanya és l'única via per a legitimar-la.