Quan s'acaba el dia, només queda l'amor de la infantesa.

Quan cau el dia, i s’acosta l’adéu; només queda l’essencial; i l’essencial ens apropa i ens retorna l’amor real de la infantesa, l’únic que de debò roman per sempre.

L’únic que és de debò és aquest amor de la infantesa, que sempre hi és, ni que com l’herba, a l’hivern i sota de la neu, creixi ocult i avergonyit.

Al capvespre, en afeblir-se la vida, es descobreix de nou l’amor real, i revela la seva eternitat, el seu poder absolut damunt de tot i de tothom. 

Per a conèixer el traç dels somriures dels fills i de les filles dels altres i adonar-nos que és idèntic al traç del somriure del nostres fills i filles.

Que bé que estem les persones quan ens estimem!

Ens estimem si ens estimem encara que no pensem igual.

Resulta vertiginós adonar-nos que, a la majoria de conflictes, tots dos bàndols volen la pau, la llibertat, la positivitat... A la majoria de combats, els qui lluiten volen el mateix. A la majoria de guerres, ningú vol fer la guerra.

Si estem tan bé quan ens estimem, i si tots volem el mateix, per què ens fem mal els uns als altres?

Suposo que caldria intensificar les actituds positives:

-L'autocrítica: per part dels dos bàndols; profunda, nua i acarnissada. Condemna del propi mal, i voluntat de refer-lo en el que sigui possible i de rectificar l'error. Per part de cadascun dels dos bàndols, unilateralment i anticipant-nos a que ens ho demanin.

-El respecte a la llibertat de l'altre: del tot, sense matisos, respectar les idees, els sentiments, els fets que no ens agredeixin, la indumentària, l'expressió, els mots, l'aspecte, la vida, la creativitat, la llengua, l'autogestió, la independència, els moviments. Per part de cadascun dels dos bàndols, unilateralment i anticipant-nos a que ens ho demanin.

-L'eliminació de les dependències: acceptar que l'altre no hagi de dependre de nosaltres en res; negar-nos a dependre de ningú. Estar amb algú no pas perquè se'ns obliga a estar-hi sinó perquè ho desitgem. Allunyar-nos d'algú, si aquest algú se sent malament amb la nostra presència; i no pas perquè ens facin fora, sinó perquè ens ve de gust allunyar-nos-en. I això per part de cadascun dels dos bàndols, unilateralment i anticipant-nos a que ens ho demanin.

-L'eliminació de la por: deixar de témer l'altre. Deixem de témer l'altre quan el coneixem. El descobriment del fet que l'altre és si fa no fa com nosaltres ens l'apropa i ens el fa estimar més. La por és un impuls involuntari que si volem ser pacífics i lliures hem d'aprendre a controlar. De vegades, la por ens mou a allunyar-nos del diferent; però el diferent no sempre és un perill; gairebé mai no ho és. Els nostres avantpassats es van salvar perquè la por els va salvar dels tigres, dels caníbals, dels enemics... i en salvar-se, ens van cedir la por com a herència genètica; però la por sovint també ens allunya d'algunes persones adorables que ens envolten, i ens les perdem perquè tenim por en veure-les diferents. De vegades no sabem que tenim por, perquè la nostra ment, a cops, pren decisions sense consultar-nos-ho. La saviesa és en part el do de conèixer les intencions que la nostra ment ens oculta i de poder si convé protegir-nos-en.

-L'ajut a l'altre: per a substituir la competició per la col·laboració, i arribar més amunt que amb la guerra. Per a gaudir de la vida, i no tan sols del poder o de la supervivència. Per a conèixer el traç dels somriures dels fills i de les filles dels altres, i adonar-nos que és idèntic al traç del somriure del nostres fills i filles. Perquè la vida, la nostra, la de cadascú, tingui un sentit i una raó de ser, mes enllà de qualsevol interès egocèntric, material, intel·lectual o religiós. Per a passar-ho bé, i adonar-nos que el goig, quan s'estima, dura més, i que és més gran i més dolç que quan es destrueix.

El poble escollirà la llibertat

Si intenteu emmudir el poble, el poble cantarà.

Si lligueu els peus al poble, el poble dansarà.

Si prediqueu la submissió i la resignació del poble, el poble escollirà la llibertat.

El sacerdot que troba lògic que algú prefereixi els gossos a les persones. La "España Cañí" violenta, analfabeta emocionalment i violenta, encara existeix.

El presentador Armando Robles, d'Alerta Digital, manifesta a un sacerdot amb el qual parla en directe que no li causa cap trauma, ni cap disgust, que el concejal Pedro Zerolo, tingui un càncer, ja que el concejal és abanderat del moviment gai i contrari a l'església. I li diu al capellà que no canviaria la vida del seu gos per la vida de Pedro Zerolo. El capellà, Don Jesús Calvo, li diu que la seva afirmació és lògica, i que la divina providència castiga els qui s'oposen a la llei de Déu.

Aquesta mentalitat és la que va perseguir els exiliats de la guerra civil a França a l'any 40, la mentalitat que va apallissar Companys a les presons de Madrid només perquè era dels altres, la mentalitat que nega els pobles el dret a votar, la mentalitat que vol convertir les lleis morals de la Iglesia Católica en lleis civils, la mentalitat que defensa la pena de mort, la mentalitat dels que per imposar la pròpia ideologia són capaços dels pitjors genocidis. Davant d'aquesta mentalitat, que escopeix misèria, necessitem estimar, estimar i estimar... les persones per damunt de tot, i treballar sense descans per la llibertat, mitjançant l'educació, i els valors.

Hem d'evitar que els individus que defensen la mort, i que prefereixen els gossos als éssers humans, tinguin cap mena d'oportunitat de decidir res de la vida de les persones lliures.

Ciència i esperit. (I)

Als racons del facebook, hi trobo de vegades escrits meus, comentaris que he deixat en algun grup de discussió, que no vull que es perdin a la nit dels temps. Per això els aniré penjant, adaptats i corregits, al blog. La primera sèrie tracta la relació entre la ciència i la espiritualitat, o entre la ciència i l'humanisme, o entre la matèria i l'esperit, que molts consideren que són móns incompatibles i enfrontats. Al meu parer, no és pas així. Com que és llarg, ho aniré publicant per parts.

La ciència no és una persona, i no pot creure ni deixar de creure res. La ciència és un mètode, una passió, un amor immens a la veritat i a la natura.

L'espiritualitat de la ciència brolla, entre d'altres llocs, de l'actitud humil d'afirmar només allò que sap; brolla de la seva actitud de modèstia, quan afirma no saber res més que allò que sap, i sempre de manera provisional. No nega allò que no pot provar, únicament no ho inclou dins les seves lleis; i aquesta actitud, aquest escepticisme, lluny de ser un defecte és precisament la seva virtut, perquè li permet créixer.

Einstein va afirmar que, contemplant l'univers i l'ordre de les seves lleis, sentia una emoció molt similar a la mística. En l'espiritualitat, no s'hi creu ni s'hi deixa de creure; l'espiritualitat es viu, s'experimenta, es traspua; i sempre, o quasi sempre, de manera discreta i silenciosa.

Molta gent cau a l'esclavatge a les etiquetes: la matèria per un cantó, l'esperit per un altre; l'ànima per un costat, la ciència per un altre. És un error. Les etiquetes són una simplificació de la realitat, una reducció que fa servir sovint l'Homo sapiens per a facilitar els arguments, perquè la ment humana busca la solució menys costosa de comprendre. No obstant això, la simplificació dels arguments ens condueix a un món fals i subjectiu, creat a la nostra conveniència. Totes les realitats de l'univers estan lligades per la mateixa causa, encara per descobrir; hi ha molt més del que no sabem que no pas del que sabem. La separació entre matèria i esperit, o entre matèria i consciència, la fem nosaltres perquè no en sabem més, perquè no ho veiem tot; de vegades, per interessos de grup, per a diferenciar-nos dels qui considerem que són contraris. La nostra consciència, el nostre pensament, el nostre esperit, les nostres capacitats mentals, ens agradi o no, brollen de l'activitat elèctrica del nostre cervell. Tot és u, encara que ens xoqui. Que ens xoqui no és raó suficient per a no acceptar-ho. I això no nega que la consciència pugui perviure més enllà que la causa que la genera, però no està provat i per tant aquesta idea no entra dins del contingut de la ciència. Davant d'això, hi ha qui aixeca la veu per afirmar que la ciència prova la inexistència de la vida de més enllà de la mort, i no és així; el que realment passa és que la ciència fins ara no ha provat que la consciència pervisqui més enllà de la vida. Són dues afirmacions diferents.

No podem inventar-nos la realitat. No podem sotmetre la realitat a les velles etiquetes dels savis ancestrals, que, per les limitacions de l'època, no sabien gaire, i que van construir els seus tabús i els seus mites a partir de la seva ignorància involuntària. Hem de saber destriar l'essencial del que van aprendre i deixar estar allò que fou inventat per a explicar el que no hi havia manera de conèixer en aquell moment. Demonitzar la ciència és demonitzar un instrument que ens revela a poc a poc i amb mètode els misteris de la natura. La natura té molts misteris per revelar. La bellesa que desprèn és un poema, un lligam amb el nostre cor, la prova del fet que entre ella i nosaltres hi ha una connexió, una coincidència, un origen, un cordó umbilical que ens demostra que som u, que venim d'ella, que hi hem conviscut com a espècie sempre. Rere aquesta natura, a la qual ens apropem amb la humilitat de la ciència, que no es permet l'arrogància dogmàtica dels coneixements inventats, hi descobrim l'eco de la veritat, la reverberació d'un misteri que ens fascina i ens atrau, la sorpresa de comprendre que som i per què som. (continuarà)  

"L'educació prohibida", de Juan Vautista.

Haig de dir que és un vídeo interessantíssim, del qual es poden treure molts aprenentatges i idees; però també vull aclarir que no estic d'acord amb tots els missatges que s'hi transmeten. 

Concretant, allò que no em convenç és que l'alumne hagi d'estudiar només els temaris o matèries que ell decideixi; al meu parer, és gairebé segur que l'alumne no té prou perspectiva com per a poder decidir amb eficiència quines matèries ha d'evitar i quines ha d'escollir, i en aquest sentit, l'experiència dels pares i dels professors han d'aportar allò que li falta a l'infant, i decidir per ell. 

Tampoc no estic d'acord amb la idea que el nen ho hagi de descobrir tot de nou. El progrés de l'espècie es fonamenta en el fet que una generació parteix d'allò que la generació anterior ha descobert o construït. Per tant, hi haurà algun moment en el qual l'estudiant s'haurà de creure alguns dels aprenentatges assolits pels seus antecessors per tal de poder ell fer un salt que el situï un pèl més amunt; si no, no tindrem temps ni capacitats en una vida per anar més enllà. Sí que serveix aquest mètode al llarg dels primers anys d'escolarització, potser fins a tercer o quart de primària; però més enllà d'aquest nivell, ja s'haurien d'haver assolit les capacitats per avançar des d'on altres s'han quedat, i arribar, potser, un pèl més enllà al llarg de l'exercici de la vida professional. 
Les idees que transmet la pel·lícula, com a tendències metodològiques, són vàlides i necessàries, com a absolut educatiu, al meu parer, no ho són. 

Tampoc no podrem prescindir mai dels títols o certificats, que proven davant de la societat que una persona sap prou medicina, o prou dret, com per a curar-nos o defensar-nos, per posar només dos exemples. Podem discutir i estudiar les metodologies més adequades, però sovint caldrà també garantir unes capacitats.

Fora d'aquests peròs, la pel·lícula és una delícia, un cant a la necessitat de treballar per la felicitat, fins i tot com a eina educativa, i un pou de saviesa imprescindible pel que fa a mètodes i sobretot a actituds.

Us transmeto algunes idees que m'han agradat molt de la pel·lícula, i a les quals dono suport:

El procés educatiu ha de cercar constantment maneres d'evitar el tedi.

No és només important adquirir coneixements; és més important adquirir la capacitat de trobar-los i l'actitud de voler comprendre'ls.

Els sistemes educatius no han canviat tan de pressa com la manera de viure i de ser de la societat.

Les idees que l'escola defensa es contradiuen amb el seu esperó a la competició i amb el reduccionisme de l'avaluació.

L'escola, els valors, els discuteix com a continguts; i haurien de ser transversals, presents i vius a totes les matèries.

El docent, a l'hora de plantejar-se les classes, ha de tenir en compte no només el que sap o el que pensa l'alumne, sinó el que sent i com ho sent.

Als estats, i a les escoles, no els preocupa tant l'ésser humà com a individu, sinó com a grup.

L'educació és el territori a on tot l'aprenentatge succeeix (no només l'escola).

Per educar, per ensenyar, cal conèixer l'infant, cada infant, no conceptes generals sinó com és l'individu.

El nen neix creatiu, creador, observador, curiós... l'escola no ho ha d'ofegar.

L'aprenentatge forma part de l'essència de l'ésser humà, brolla espontàniament.

El nen té la capacitat de pensar de manera diferent (pensament divergent, ment oberta), i això és una eina molt poderosa per a l'aprenentatge.

Cal estimular les relacions afectives a l'aula.

Cal estimular la imaginació.

Els nens ja són creatius, només se'ls ha d'oferir la possibilitat de desenvolupar la creativitat i donar-los eines i mitjans.

Quan s'exigeix a un nen més del que pot donar, se li provoca estrès.

La comprensió és una capacitat en constant creixement, amb característiques úniques que varien d'una persona a una altra. La informació en canvi es pot desar a qualsevol computadora.

Si no es gaudeix de l'aprenentatge, no hi ha autèntic aprenentatge. L'aprenentatge només pot néixer darrere l'interès.

El que més li agrada al cervell humà és conèixer, però conèixer amb goig, amb alegria, amb plaer.

L'aprenentatge és descobriment, no és repetició ni absorció de veritats.

Aristòtil: 

“Sempre, l'ésser humà, aprèn a partir del que fa”

No hem de considerar pejoratiu allò que és motriu.

Quan naixem i anem creixent, la societat ens torna més ignorants perquè ens dóna respostes prefabricades gairebé per a tot; per a la ciència, per a la política, per a la religió... Mata les preguntes i la capacitat d'aprendre.

L'escola està orientada a la resposta, quan el procés natural d'aprenentatge hauria de moure a la pregunta.

L'educació hauria de preocupar-se del que arriben a ser i com arriben a ser els alumnes; no del que arriben a saber; els resultats, a la llarga, seran millors.

Molts pares o mestres s'obsessionen amb la idea que el nen o nena han d'arribar a ser algú a la vida “I ja són algú a la vida”.

És un error humà pensar que el bosc, si no en tens cura, s'espatlla, quan en realitat el que cal fer és deixar el bosc en pau. Precisament, allò que ens queda de pur, pel que fa a boscos, ens queda perquè l'ésser humà no hi ha intervingut. Però, tot i aquesta evidència, i increïblement, l'ésser humà creu que intervenint millora les coses.

L'escola hauria de ser l'entorn a on la cèl·lula creix, tenint en compte, però, que en ella mateixa ja té tot el que necessita per a créixer.

Créixer és innat, ningú no ha d'estirar ningú.

Per a créixer, la cèl·lula necessita aliment, seguretat i sobretot, AMOR.

Si l'amor és tan important, per què intentem educar amb amenaces, càstigs, tensions?

Hem d'aconseguir que s'engegui el procés d'aprenentatge sense el sistema de premis i de càstigs.

Quan encetem el procés premi/càstig, passem a viure condicionats; ja no fem les coses perquè ens apassionen, perquè ens atrauen, sinó perquè tenim por. Apareix la por.

La societat, avui dia, està ordenada per la POR.

Estem construint una societat a on la gent treballa en coses que no li agraden per aconseguir una posició social determinada.

El "tenir" és el que ens separa de la nostra identitat.

Els nens ens mostren les ganes de viure que com a adults hem perdut.

La primera pregunta hauria de ser: estic tenint cura de les ganes de viure d'aquest nen, sí o no?

Hem d'evitar que l'escola homogeinitzi.

De vegades, a les converses dels professors, sembla que, faci el que faci, el nen mai no fa bé les coses, no és el nen "standard".

Els nens són diferents els uns respecte dels altres.

Cal que cada infant descobreixi que les diferències que té respecte els altres són les que fan que la vida sigui més rica.

Hem de vigilar de no confondre la diversitat dels infants amb suposades malalties, que no ho són. Hem d'evitar de donar-los drogues que els matin l'energia que ens molesta per mantenir un ordre que potser s'ha de replantejar.

Cal un equilibri entre "Cap" "Cor" i "Mans".

L'Art és un dret.

Només serà equilibrat un ésser humà quan hagi rebut molt d'amor, molta comprensió, molta acceptació.

L'educació sense llibertat, dóna com a resultat una vida que no pot ser viscuda plenament. (Alexander S Neill)

Un no pot aprendre llibertat de manera teòrica i després viure-la de maner pràctica quan surt de l'escola.

Els nens dependents mai no sabran fer allò que ells volen, sempre es limitaran a fer els que els altres els diuen.

Cal sembrar a l'alumne la idea que ell ha de ser l'autoritat a la seva pròpia vida.

Davant de cada treball realitzat per l'infant, és el nen o la nena qui ha d'avaluar si se sent satisfet amb allò que ha fet.

Aprendre que allò que ens mou a millorar l'actitud, els procediments o l'adquisició de conceptes no ha de ser una xifra o un cabreig dels pares, sinó la pròpia satisfacció de ser persones que aporten positivitat, persones que adquireixen saviesa o capacitats per a ser més lliures.

El més important és veure als ulls dels pares, quan miren als seus fills, amor incondicional, i que els pares descobreixin no només el nen sinó el món i la vida a través dels ulls del nen.

Mans, cor i ment, per a esquivar la mediocritat dels adults que intenten convertir els infants en bestiar.

Se'ns obre al davant un temps per a construir amb les mans, i encara més amb la ment que mou les mans, i amb el cor que mou les mans... allò que només nosaltres podem construir; cadascun de nosaltres.

La creixença ha d'orientar-se vers la capacitat d'arribar a construir allò únic i genuí que només cadascú pot construir, lluitant per esquivar les frustracions, el desànim, l'utilitarisme, l'especulació, amb les quals els adults faran tot el possible per desdir el nen del seu destí natural i convertir-lo en bestiar; el bestiar que no crea, el bestiar que considera el treball com un càstig, el bestiar que menja, excreta i dorm, el bestiar que s'orienta en totes les seves accions i sobretot omissions per la por a no ser ningú, a no poder sobreviure i a morir.  

Els nens i les nenes ja són algú.

Els adults no són culpables d'això; intenten aconseguir amb els infants allò que algú va aconseguir amb ells, convertir-los en individus perfectes del ramat.

El nens i les nenes han de ser persones creadores, destinades a la felicitat de crear i d'estimar en llibertat. Necessiten, per damunt de tot, llibertat, sorra, un bassal, escorça de pi, les seves mans i la seva ment, paper, colors, llapis, la unió més gran possible amb els elements naturals, i algú que admiri i que estimi allò que fan i sobretot a ells. Si creixen així, els agradarà esforçar-se fins a on calgui per a perseguir els seus somnis.

A veure si tenen aquelles arracades... tan mones! tan mones!

Mentre uns quants espècimens dels primats Homo sapiens es discuteixen per decidir si van al Media Mark o si compren el regal sublim i de colors bigarrats al Carrefour, o si passen primer pel Corte Inglés per bescanviar el pelador de pipes que la Pepi ja tenia i adquirir un mòbil que contesta quan li parles, pel mateix preu, i aprofitant que van al Corte Inglés, si passar o no passar per la joieria a veure si tenen aquelles arracades tan mones, tan mones, tan cuquis, tan cuquis... 

Oh! Que mones! Oh! Que Cuquis! 

Doncs deia que mentre les mones i monos es discuteixen per a veure què fan, i mentre van entrant i sortint dels asserenadors espais de bellesa sublim que aquests dies apedacen l'economia oferint colors i colors i colors... doncs al bell mig del bosc, els colors no són contemplats per gairebé ningú; uns color que no costen diners, uns colors pels quals ningú no es baralla; colors que desprenen aromes i el grau precís d'humitat per a beneir els cossos i les ànimes; uns colors que s'encenen amb una llum que no crema fuel ni gas ni carbó... 

Són els colors dels fongs a la fusta o a la pedra, que molts substituirien per baranes de plàstic, de metall pintat, o d'obra vista amb fungicida, naturicida, llibertocida...

I són els colors de l'aigua que cau del cel sense que ningú pagui a cap caixa, els colors amb què l'aigua s'emplena gràcies a aquesta llum gratuïta; els colors amb els que l'aigua guspira amb més bellesa que qualsevol joia de qualsevol asserenador centre comercial sense el qual no sabríem organitzar l'economia. 

L'Homo sapiens sense l'economia tal com està muntada no sap sobreviure; plora i es deprimeix. Pobra bèstia!

Anem al bosc? Ai no que plou, se'm mullarà el tenyit! I avui tinc “cotillon”. Anem a fer una cerveseta i aprofitaré per posar-me bé la goma del tanga al lavabo del bar, arreglar-me el coloret dels ulls... Oh! Que mono aquest coloret! I quina merda de temps que fa, que només plou!

I al bosc s'encén una simfonia de colors, de sons, de flaires, de vida... I no hi ha ningú. 

El millor 2014...

WALKABOUT (1971) de Nicolas Roeg

.

.

No puc fer menys que recomanar-vos de nou (crec que en alguna altra ocasió ja ho fet), a tots els qui estimeu la natura salvatge, i la persona lliure a la natura verge, la pel·lícula “Walkabout”, filmada al 1970, a Austràlia, i estrenada al 1971. 

La pel·lícula es basa en una novel·la de James Vance Marshall, i fou dirigida per Nicolas Roeg. 

Els seus protagonistes principals varen ser la noia de setze anys Jenny Agutter, el nen Lucien John, i el jove aborigen Australià David Gumpilil.

La història explica les peripècies d'una adolescent i el seu germà petit en veure's abandonats per una tragèdia enmig del desert australià. Educats en una societat elitista i plena de formalismes, a través del sofriment i de les mancances, acaben descobrint una austeritat vital que identifiquen, al final de tot de la seva aventura, amb l'essència de la vida.

Inicialment, la pel·lícula va ser estrenada a Austràlia amb totes les seves escenes, plenes de bellesa natural i amb continguts de nuesa natural progressiva, a mesura que els protagonistes anaven perdent les cotilles de la civilització. Quan la pel·lícula va ser exhibida als USA, la maquinària puritana va retallar l'ànima de la història, i amb aquesta ànima va esborrar les breus i precioses escenes de nus al llac del desert que simbolitzen completament l'argument i el seu missatge. Anys després la factoria Disney va cometre l'error d'intentar explicar la mateixa història dins el seu prisma malaltís i esmonyonador de la realitat humana. Disney és un falsificador de l'essència humana; les persones no ens alimentem només de dolços ni ens vestim tan sols de color de rosa.

Aquest Nadal ha caigut a les meves mans el “Walkabout” original, en anglès i amb els silencis sagrats del desert. Té també la càndida tècnica típica dels anys setanta, els zooms excessivament ràpids, les melodies xocants i instantànies. Però desenvolupa la història amb un realisme que s'agraeix; i, sincerament, he gaudit com un camell.

Si aconseguiu, l'original, crec que us pot agradar. Perquè et deixa al cos una mena d'enyorança i de dolçor dels espais salvatges i de la bellesa natural. Aquella bellesa que cap ésser humà no pot millorar; quan ho intenta l'erra.
La pel·lícula deslliga a l'argument el contingut de la metàfora del desert que hi apareix constant; la duresa de l'existència, que no regala res, que esdevé escenari de situacions macabres i absurdes com la que deslliga la tragèdia que els aboca al desert (i que té origen a les ambicions balmades de la civilització); una natura, però, que al costat de l'austeritat, hi amaga una bellesa essencial a la qual només s'hi arriba després d'abandonar-ho tot, després de perdre les seguretats i els artificis (el Walkabout dels australians). Rere de tot això, arriba la humanitat pura, la nuesa, les fonts de la vida amagades rere la situació inicialment esquerpa i hostil. 

A l'últim, però, ens veiem abocats a tornar a abandonar la vida autèntica,  però un cop aquesta vida ha estat ja a dins nostre, d'alguna manera, hi roman per sempre, i apareixerà quan ens faci falta, quan enyorem la pàtria, quan ens toqui defensar-la davant els enemics de la Terra amb orgull i amb esperança.

 

Marla. Jaizkibel. Euskadi.

Marla. Un indret a on els Pirineus decideixen deixar l'atmosfera i submergir-se dins del Cantàbric. Un prat que descendeix bruscament entre boscos atlàntics, amb un rierol que forma un llac d'aigua dolça a uns deu metres de distància de l'oceà i a uns cinc metres d'alçada sobre el nivell del mar. Un dels molts espais relativament solitaris que ens ofereix el massís de Jaizkibel, que de moment sobreviu a la manca d'intel·ligència i de valors de l'espècie que en aquests temps domina la Terra com una plaga. 

Neix "INÈDITS", la revista de creació literària.

.
.

Neix "Inèdits", la revista de creació literària; amb la idea de treballar a favor de l'escriptura de contes escrits originàriament en català.

Tenen la intenció de treure el primer número al gener del 2014, però per a fer-ho necessiten les vostres creacions. Tots aquells que us dediqueu a construir i immergir-vos als somnis de les històries que reclamen ser escrites... no dubteu a enviar-los els vostres originals.

.

La llei diabòlica que tanca la boca al meu poble, si la tanca, és una llei diabòlica.

Fa una estona, als penya-segats de Marla (Jaizkibel)

.

.

Si la constitució no permet la consulta, la constitució no és democràtica i per tant m'hi oposo; és la meva obligació com a persona que vol ser honesta i cívica.
Si acceptés una constitució que considera il·legal preguntar qualsevol cosa a qualsevol comunitat, estaria legalitzant la tirania. 
La meva llibertat, la llibertat del meu poble, la llibertat de qualsevol persona, estan per damunt de la constitució, per damunt del Rei i per damunt de qualsevol tanc que m'obligui al que sigui que em vulgui obligar. 

A l'únic que la força bestial i les lleis incíviques em poden obligar és a morir o a anar a la presó, però no tenen, ni tindran mai, el poder de convertir-me en violent; ni tenen, ni tindran mai, el poder de fer-me acceptar cap llei injusta, cap tirania, cap injustícia. Per això els que creiem en la llibertat som invencibles i la nostra llibertat és la nostra pàtria invencible. 

La llei diabòlica que tanca la boca al meu poble, si la tanca, és una llei diabòlica. Els fills de la llibertat no podem ser derrotats. 

Només els dictadors consideren il·legal consultar a un poble. La idea que la diferència d'opinions provoca fractura social no és nova, la va inventar Franco, per això va prohibir les votacions i els partits polítics. 
Els qui tenen por de la veu del poble evidencien la seva por a la llibertat i el seu menyspreu a la democràcia. El joc democràtic que no permet la consulta a un poble, a qualsevol poble i sobre qualsevol tema, no és un joc democràtic, és una trampa al servei de la imposició.

Posar un maó damunt de l'altre pel fet d'estar enamorats de posar un maó damunt de l'altre

Em costa entendre que es pugui passar un dia de festa sense trepitjar la muntanya, o que de normal un no trepitgi el bosc si plou, i perquè plou.

Em costa entendre que es pugui viure sense provar contínuament coses noves, sense dubtar contínuament del que sempre s'ha pensat i del que sempre s'ha cregut, sense fer cada dia un poema, cantar un cançó o pintar un quadre, sense trenar una idea que es percep clara com un rierol dels Pirineus.

Em resulta inexplicable que es pugui passar un dia i una altre dia passejant per la ciutat amb sabates noves i badant davant dels aparadors sense pensar en totes les persones del món que no tenen llibertat, en totes les persones del nostre passat llunyà i proper que han estat esclafades pels tirans que encara qüegen.

Em resulta insuportable parlar sense parlar de res; deslligar mots buits amb aquell posat formal, teatral, estrafent un guió ple de tòpics, de frases fetes, de comentaris previstos i previsibles que dibuixen la imatge pública que política i socialment creiem que hem d'oferir.

Em resulta incomprensible que algú no estimi els mots senzills i clars, i nus, sense màscares ni interpretacions susceptibles d'empassar-se i de fer empassar-se qualsevol bajanada, qualsevol injustícia.

Em cansa tan mascle sobrat, sempre ric, sempre fart, sempre tornant de tot, sempre poderós i autosuficient, sempre savi, sempre segur... jo no vull ser així, jo no vull semblar així, jo no crec que ningú sigui així encara que ho sembli.

No m'importa ser mascle, m'encanta ser mascle, però m'encantaria també haver estat femella, sovint penso que una vida és massa poc per a provar-ho tot, per a experimentar-ho tot; m'agradaria gaudir de ser mare igual com gaudeixo de ser pare. M'agradaria ser al costat més oprimit, i pensar el món com a dona, per a completar el món pensat com a home que ja tinc i que ja visc.

M'agradaria que la gent sortís al carrer a gaudir de la pluja, a xopar-se la roba, a saltar dins dels bassals, a empastifar-se del fang de les muntanyes, a cridar i cantar sota la tempesta.

M'agradaria que la gent cantés sense competir, que toquessin qualsevol instrument sense competir, que pintessin sense competir, que posessin un maó damunt d'un altre no pas per un sou sinó perquè estan enamorats de posar un maó damunt d'un altre; perquè posant un maó damunt d'un altre es reconeixen com la persona que són, i que es única i irrepetible. M'agradaria que quan la gent escoltés algú cantar o pintar o crear... no pensés els diners que pot guanyar o la fama que pot adquirir, sinó que compartís la passió amb la qual qui canta, qui pinta o qui crea intenta gaudir i viure.

La vida és una espelma enmig de la nit del no ser.

Abans de ser, no teníem res, ni vivíem res, ni experimentàvem res, per això, sempre hi sortim guanyant.

La vida és gaudi; ni que travessem valls fosques i incomprensibles.

La vida és una espelma enmig de la nit del no ser.

Sovint, a la vida, percebem allò que no existeix, perquè ens ho crea la ment; visions o al·lucinacions, físiques o metafòriques; espectres visuals o senzillament valoracions desproporcionades dels conceptes; jerarquitzacions errades d'una realitat que no veiem. Perquè fins i tot allò que veiem de la realitat és creat per la nostra ment; i no pas perquè la realitat no existeixi, sinó perquè no la veiem. El que veiem és un feix de sensacions visuals creades per la nostra ment per tal que comprenguem una petita part de la realitat. No veiem gairebé res, ni escoltem gairebé res, ni palpem gairebé res, ni olorem gairebé res, ni assaborim gairebé res; tot són sensacions i prou. Percebem una petita fantasia que reflecteix un ordre proper. Enmig d'aquesta fantasia creada per la ment, que nosaltres anomenem realitat, s'hi amaga el missatge misteriós del secret de l'existència.

El secret de l'existència, per exemple, a banda d'altres llocs, s'amaga dins d'algunes melodies. I si el voleu explicar a algú, no podreu si no assenyalar-li les melodies; ara l'una, després l'altra. Ells potser l'entendran, o potser no, però si l'arriben a entendre, no podran transmetre aquest secret si no és assenyalant la melodia i fent silenci. El gran misteri que ho explica tot ha volgut que les coses siguin així.

La vida és el primer contacte amb tot, per això s'entén tan poc. Som com una mena d'embrions en una existència que ens sobta perquè és nova i no la tenim del tot. El secret de l'existència és amagat a la intensitat d'un tronc cremant-se en una llar de foc; la llum, l'olor de llenya, la crepitació... rere tot això s'hi oculta el misteri de ser.

No us cregueu gaire els qui us venguin seguretats; ni espirituals, ni religioses, ni materials. La vida és dubte; ha de ser així. El dubte és el primer estadi del descobriment, i el misteri de l'existència no s'aprèn, es descobreix; i no es pot comunicar. L'aprenentatge només és possible a través del descobriment.

No us cregueu gaire els qui us asseguren que han parlat amb déu. Només alguns infants han parlat amb déu, i la majoria de vegades sense saber-ho; tan sols pel fet d'haver descobert involuntàriament, i rere la neu o dins d'un bassal o en una olor, una petita espurna del gran misteri; tampoc no el poden comunicar; alguns adults el descobreixen reflectit als ulls dels infants que parlen amb déu; però això és tot, no hi ha mots.

Aquest misteri no es reserva als bons; no hi ha bons; i és difícil parlar de dolents; hi ha mal, hi ha dolor; perquè vivim immergits en una vulnerabilitat ontològica. Som vulnerables. Som una espècie de monos més dominada per les coordinacions hereditàries que ens mouen a comportar-nos com les bèsties que som. Copsem un bri d'una llum que ens ho fa saber, i som capaços de vegades d'ensinistrar la bèstia per amor a les persones; però això no ens fa menyspreables ni aliens al misteri que ens atrau a tots i que algun dia ens acollirà a tots; a tots.

Estem destinats a viure junts per sempre. Encetem un miracle que es diu ser, com espelmes enmig d'una nit incomprensible. Hem brollat de la nit estranya del no ser i mai no podrem deixar de ser. Perdrem aquest cos, que cada cop està més gastat, i volarem lliures pels torrents, per damunt dels caps de les onades, a frec de la neu de les muntanyes més altes, i percebrem una mica més de la realitat que no veiem; tan sols un bri més d'aquesta realitat; a poc a poc, sense pressa.

Bon Nadal!
.
.
P.D. "És tard, però per a fer el futur és tot el temps que tenim a les mans"
......... Pere Casaldàliga

De vegades, el món, cansa.

Tant com hi ha, i tan malament com sovint està el món. 

Si tot és deixar fer i no posseir! 

No posseeixis ningú. No posseïm ningú. Ni directament, ni veladament; ni disfressant, la possessió, d'amor o de protecció. 

Deixem fer. Si ho fem tothom, ningú no posseirà ningú; ningú no manllevarà la vida de ningú de cap de les maneres subtils o menys subtils que aquesta mena de monos creguts que som sabem fer.

La llibertat... Ai la llibertat, que es mor! 

Es mor la llibertat! Es mor... 

La societat que formem aquests monos estranys que som, sense adonar-nos que som, mata a poc a poc la llibertat: lleis sense fonament, normes que esculpeixen morals i prejudicis i que consideren absolut el que és subjectiu; cànons elevats al rang de dogma; drets que de boca es diu que hi són, però que de fet es trepitgen perquè no és cert que qualsevol pugui opinar de qualsevol cosa. 

Aquesta societat de monos que som té por de la llibertat. 

La llibertat es lliga amb deu mil “peròs” aterrits, la por dels quals enteranyina aquesta bellesa immensa que ens envolta; mar i sol i nuesa i vent i crits i colors damunt d'un llenç en blanc que ens pregunta què sentim i què li volem dir.

Esclavatge de miserables dictadors que tenen com a arma el diner i el deute dels esclaus del segle XXI. Senyors explotadors de milions de persones que no arriben a viure perquè la por se'ls amara a l'ànima.

Tant com hi ha! Tant com hi ha arreu!

Si ens dediquéssim a mirar tota la bellesa que hi ha al pam de terra que habitem dins l'ara, no ens l'acabaríem. Però una mena de nervi estúpid ens mena més enllà de la bellesa; vers el domini i la destrucció de l'altre. De vegades, el món, cansa; fa l'efecte que la revolució pendent implica un canvi d'espècie, com si nosaltres portéssim un defecte de fàbrica que ho complica tot. Ens eduquem, però els que neixen, han de tornar a començar. Tan de bo l'epigenètica funcionés millor.

La llibertat hauria de ser una assignatura que s'estudiés a les escoles, no pas per aprendre a encadenar-la sinó per aprendre a gaudir-la sense por i sense excloure-la per ningú. La llibertat que no exclou la llibertat de ningú és il·limitada, perquè només s'acaba quan t'allunyes d'ella; i si la gaudeixes, no s'acaba, roman pels segles dels segles. 

La vida és una mena de regal estrany fet per a gaudir i fer gaudir; tant com hi ha, només pot ser per això; gairebé sempre, el que percebem que ens falta, en realitat i ben pensat, no cal; i gairebé sempre, el que no costa diners i ningú desitja amb excessiu anhel, en realitat i ben pensat, és el que ens cal.

Proposem-nos construir una societat a on la llibertat tingui el pes que malauradament avui té el diner i el poder.

Bon Nadal a tothom. 

Els enemics de l'energia neta. ASSASSINS DE LA TERRA.

-S'ha comprat una cafetera, vostè? -diu l'amo del bar de sota casa la senyora Pepa -. ¿I diu que es fa el cafè a casa i que per això no consumeix al meu bar? Doncs sàpiga que ha de pagar l'impost nou que ha tret el govern, i que obliga a tots els que s'han comprat cafeteres a pagar deu cèntims per cada cafè que es facin amb la cafetera nova; en compensació per les pèrdues que tenim els pobres bars.

Això que sembla surrealista és real; només heu de canviar la paraula “bar” per “empreses productores d'electricitat”; la paraula “cafetera” per “placa solar fotovoltàica”; la paraula “cafè” per “electricitat”. 
.
.

.

No us fiqueu el dit al nas; l'epigenètica demostra que la informació biològica susceptible de ser transmesa als nostres futurs fills es modifica al llarg de la nostra vida; i aquestes modificacions es transmeten als fills amb la dermis de l'ADN.

Homo antecessor dona. 

Imatge de José Luís Martínez Álvarez a la wikipèdia.

.

.

.

La història de l'estudi de l'evolució sempre ha parlat de Lamarck com d'aquell científic pueril que deia que un organisme viu, amb els seus hàbits, podia modificar la informació biològica que després heretaran els seus fills i que els farà ser com són; dit d'una altra manera, no veia la informació genètica com un paquet d'informació immodificable amb l'esforç i que purament es transmetia, sinó com un programa modificable amb els hàbits del pare o mare portadors. Diuen que fins i tot Darwin (el qual, a la idea de l'evolució, hi va aportar la clau de la “selecció natural”), era lamarckista.

La idea de Lamarck és un error comprensible tenint en compte del desconeixement científic del segle que va viure. Els gens que portem dins l'ADN no canvien amb els nostres actes, per tant Lamarck no tenia raó.

No obstant això, ara per ara, després dels estudis de l'epigenètica, sembla que Lamarck no anava tan desencaminat.

La primera vegada que vaig sentir a parlar de l'epigenètica va ser en un avió, un dia de l'estiu de 2005, a onze mil metres d'alçada; era un article científic del diari El País, i el vaig llegir mentre viatjava cap a Lanzarote. Em va impressionar molt, potser perquè, per clar que sigui el mecanisme de la selecció natural, les mutacions per si mateixes, en ser tan esporàdiques, em semblaven insuficients per a explicar l'acceleració de l'evolució. Passar només en quatre milions d'anys d'un Homo habilis a un Homo sapiens, només a cop de mutacions, se'm feia feixuc. Quatre milions d'anys representen unes dues-centes mil generacions. Són moltes, però potser no tantes com per passar d'un hominid molt similar a un ximpanzé fins a un Homo sapiens de l'any 2013; és clar que, pensant en segons quins Homo sapiens, la diferència no és tan gran. 

Si l'esforç dels individus millora la qualitat adaptativa dels fenotips que acaben desenvolupant els seus descendents, l'evolució no se'm fa tan difícil de visualitzar.

L'epigenètica ve a dir, amb un llenguatge molt menys matusser que el que jo faig servir, que alguns efectes dels individus (com per exemple la por davant d'un perill) impulsen la creació d'una membrana de mol·lècules (una epidermis), damunt de l'ADN relacionat amb aquest efecte, de manera que alguns gens arriben a desenvolupar fenotips (efectes macroscòpics en l'organisme, conseqüència de la informació genètica heretada) gràcies a no posseir damunt d'ells aquesta membrana, i d'altres gens en canvi mai no s'arriben a activar per culpa de la membrana. Aquesta membrana que es crea durant la vida de l'individu damunt de l'ADN, es transmet als fills amb l'herència genètica.

Fa ben poc s'ha publicat a Science un estudi apassionant fet amb ratolins.

Als ratolins, de manera periòdica, se'ls va fer olorar un producte determinat alhora que se'ls aplicava una petita descàrrega elèctrica. Passat el temps, només se'ls feia olorar el producte i es comprovava que els ratolins tremolaven de por, perquè associaven l'olor amb la descarrega.

A aquests mateixos ratolins, se'ls va fer reproduir-se, i van tenir ratolinets.

A aquests ratolinets, un cop ja adults, se'ls va fer olorar el mateix producte que als seus pares i, sense haver experimentat mai cap descàrrega elèctrica, van manifestar el mateix tremolor i la mateixa por que els seus pares; amb la qual cosa es demostra que la por associada a l'olor, que havia estat adquirida en vida dels ratolins pares, es transmetia als fills.

L'experiment només s'ha fet amb la “por” i amb ratolins, però (al meu parer) el més lògic és pensar que funciona per a qualsevol mamífer i/o animal i per a qualsevol fenotip a banda del de la por a l'olor; potser fins i tot amb fenotips relacionats amb el hàbits i els esforços.

És impressionant.

Intentaré de no ficar-me el dit al nas, no sigui cas que, si tinc un altre fill, la pobra criatura no pugui evitar de ficar-se el dit al nas.

Bromes a part, qui sap si tot allò de bo que fem, que treballem, que anhelem, que suem... (i això és especulació) no representarà un benefici de cara a com acabaran sent els nostres fills. Pensem-hi. Sobretot els que encara no heu engendrat. ¿Podeu millorar la qualitat de la vostra herència genètica amb el vostre esforç?