Quan ja no em quedi llum

Quan ja no em quedi llum

i el món em sigui bla, confús i estrany,

se m'alenteixi el pas i no pugui plorar,

enllà dels ultims murs de ciment net,

la pluja sobre el verd m'encendrà l'ànim,

i escolliré ser viu un dia més,

mullat i murri trobaré un estel,

i agrairé el viscut, i cada instant,

fidel sempre al present.

Quan ja no em quedi fum,

i el món em sigui dolç, senzill, i el bany

de Sol, a cada caminada, clar,

enllà dels últims murs seré el genet

que dins la pluja farà el verd magnànim.

I escolliré del dret o a l'inrevés

ser viu i honest amb un mirar de mel,

i encara agrairé anar respirant

cansat, vençut, content.

Tots som novells (poc o molt)

No puc evitar sentir-me impactat davant la impulsivitat a jutjar de la gent sense saber res; de fet, ni sabent les coses té sentit jutjar o opinar. Em refereixo al cas d’aquest pobre home, Xavier Novell, empresonat durant anys per una educació que li va ser imposada, com imposats són, de fet, la majoria de processos educatius del món occidental, però sobretot en infants i adolescents que creixen en ambients profundament religiosos. Al bisbe li va tocar néixer i créixer en una llar que obeïa uns dogmes, una doctrina, i una moral, obligatoris dins d’una religió l’acompliment de la qual li van fer creure que influïa en el seu destí etern. I el bon noi, Xavier, va voler ser el millor; creure, obeir, acomplir... sense perdre les bones maneres, l’empenta, la bellesa fisica que la natura, com a tot jove, li donava.

La gent només s'adona que hi ha imposicions i empresonaments quan hi ha barrots, cadenes, armes... Però les imposicions més difícils de vèncer són les que no es veuen, perquè estan a l’aire que respires, als mots dolços que escoltes de les persones en qui confies, a la normalitat social que t’ha tocat. Els barrots, les cadenes i les armes d'imposició són l'educació enclaustrada en una sola visió, la seva naturalesa contrària a les necessitats de la persona humana, la por que fa apartar-se de l'única veritat que es presenta com a possible. 

Tan gran és la imposició i la programació que pateixen sense saber-ho les persones educades en ambients integristes, radicals, ortodoxes... que, avui, amb tot el que li ha passat, estic convençut que el bisbe Novell segueix creient en aquests dogmes, i busca una sortida dins la mateixa religió que el té atrapat. Continuar creient en la doctrina i els dogmes en la seva situació té l'afegit del dramatisme de la culpabilitat i del fracàs, que són l’agulló de tota secta, fins i tot de les majoritàries i de les legals.

Però tot això la gent no ho veu; de seguida corren al recurs de considerar-lo hipòcrita. Però hipocresia i confusió no són el mateix. No és ser hipòcrita el fet d'intentar acceptar per obediència normes antinaturals, creure dogmes irracionals, témer inferns inexistents, condemnar la visió dels cossos naturals... Tot això, estic convençut que ho acceptava, ho creia, ho temia i ho condemnava amb sinceritat, tot i que amb dubtes (aquests dubtes s’intueixen clarament als seus gests en algunes entrevistes que li havien fet), convençut conscientment de la seva opció. Però tot i que la seva voluntat volia quadrar el cercle, el seu cos, no; el seu inconscient, no; la seva naturalesa, no.

Ens podem deixar convèncer d’un seguit d’errors contraris a la natura que ens impedeixen viure d’una manera espontània i sana, però a l’essència Homo Sapiens que tots som i que ha evolucionat des de la nit dels temps en aquest planeta terra no la convencerem de viure com ella no és. I aquesta antinaturalitat de les imposicions invisibles, no només afecta el Bisbe Novell, sinó a molts capellans, bisbes, frares, i qualssevol persones que viuen d’una manera diferent a la que la natura impulsa. I cadascú peta com peta. Si intenteu abocar estany fos en un vas d’aigua freda, l’estany, en solidificar-se, agafa formes úniques i inquietants. No s’ha de jugar amb la ment humana. Els bonsais son ésses deformes. Les persones quan són espantades i esmonyonades no creixen ni viuen amb la naturalitat i espontaneïtat a la qual tot nen té dret. Els maltractaments i els abusos poden ser també mentals i espirituals i passar desaparcebuts.

Tampoc no han entès res els seus companys d’empresonament inconscient, que li volen fer un exorcisme. L’autèntic diable són els inferns inventats, les matraques doctrinals sorgides de gent que es tortura el cos pensant que això agrada a déu. Si voleu comprendre alguna cosa de déu, o si voleu dilucidar si un acte és bo o dolent, no us escalfeu el cap amb pseudofilosofades teològiques d’arrogants intel·lectuals; pregunteu-li a un nen. Per sortir de dubtes, pregunteu-li a un nen no adoctrinat, d’aquells que tot just han après a parlar, dels que acaben d’arribar i que encara no han començat a tenir por de la vida. Pregunteu-li a un d’aquests nens si una cosa està bé o si està malament, i us donarà una resposta més clara que qualsevol expert, perquè en el pa acabat de fer encara se sent l’escalfor del forn a on s’ha fet; en el seu dibuix, encara es llegeix el disseny del fabricant.

Qui sap si déu existeix? Ningú. És una creença. I aquesta és la veritat. Ningú no ho sap si existeix. I tota religió hauria començar dient la veritat de tot el que sabem i no sabem.

Però estimar no és una creença; és un encert segur, un coneixement segur; i tota religió hauria de començar pel que sabem segur; molt més segur que qualsevol dogma inventat. Estimar. I prou.

Estimar, sense saber-ho fer prou bé; i la victòria final de l'amor.

No necessitem ser perfectes per poder estimar; podem cometre errors, fins i tot intencionats, fruit de la nostra feblesa, de les nostres pulsions; però seria injustificable no lluitar contra els defectes i les tendències que tenim i que fan mal als altres. No obstant això, que la feblesa ens faci fracassar en mil batalles no vol dir que no estimem, i molt, a tots els qui estimem. Paradoxalment, tot i la nostra feblesa i les nostres equivocacions, els podem estimar més que a la nostra pròpia vida.

I si persistim en la guerra, malgrat que perdem batalles, a l’últim guanyarem; la vida té arsenals d’armament contra el mal, amagats a racons secrets, que descobreixen els qui no defalleixen i creuen en ella.

Només des de la imperfecció podem progressar.

Experimentar el fracàs ens ajuda a comprendre els qui fracassen.

Hem d’agafar-nos a la idea que podem estimar, que estimem molt malgrat les nostres profundes equivocacions, i que és aquest amor el camí cap a la víctòria final malgrat que ens destrossi no haver estimat prou bé tantes vegades, haver fallat, haver-ho fet malament. La victòria final arriba aquell dia que conseguim que el nostres defectes siguin tan banals com no pelar bé una taronja, o adormir-nos, o dir una paraulota... quan els nostres defectes siguin tan simples i tan poca cosa que no puguin fer mai sentir malament ningú. Encara que sembli mentida, aquesta victòria un dia arriba i es queda per sempre.

El poble de les persones

 

El món, malgrat la maldat que allotja, és desequilibradament positiu. Hi ha més gent que fa les coses essencials bé, que estima els seus fills, els seus veins i conciutadans, que procura conrear l’empatia, el civisme, el respecte, que no pas gent que no ho fa.

 Al costat de defectes innegables, d’omissions, de febleses, en allò essencial i majoritàriament, guanya el bé. Per això progressem encara que no ho sembli.

Queda un percentatge important de mal, perquè som com som i canviar costa; però estem canviant, com a individus, com a pobles i com a espècie; i una mica a causa de l’educació, de la ciència, del raonament, de l’humanisme... una mica per les males conseqüencies que patim quan l’errem com a individus i pobles... una mica perquè dins nostre tenim amor i voluntad de millora... anem endavant, rectificant, lluitant i progressant, malgrat les derrotes puntuals. 

Qui negui això i afirmi catastròficament que al món governa el pecat i el crim, i que el diable està lliure, comet un greu error d’objectivitat. Necessitem dir el que està malament per rectificar-ho, però necessitem també, perquè ens dóna aire, perquè ens alegra i ens anima a continuar endavant, dir el que funciona, el que va bé, els fruits de la llibertat i de l’empatia, el poble de les persones que de mica en mica anem construint malgrat els errors i les dificultats. 

El catastrofisme alimenta la violència intel·lectual i social que mou al fanatisme. L’existència és bona, i la construcció de la persona humana, dels pobles lliures, de la gent bona, continua, malgrat la necessitat d’estar contínuament rectificant i apropant-nos al nostre destí.

Si deixés de ser jo

Si deixés de ser jo

i el meu cap pensés altres coses;

no sabés el que he estat,

ni em vingués el que he fet.

Si amb un cos diferent

caminés pel paisatge,

seguiria existint.

Com l’onada que es trenca

per passar a ser altra cosa,

fóra l’aigua que mulla

i que brilla amb el Sol.

En veurien un altre,

més novell i atractiu,

descobrint amb ulls nous el vell món.

Seguiria pensant,

com he fet tots els segles,

sense el pes dels records que es desfan.

No seria el mateix,

però estaria ben viu,

i em creuria petit i ignorant.

Si deixés de ser jo,

per passar a ser algú altre;

em faria igual de por la mort.

I en trencar-se la onada

i esborrar-se els records,

tornaria a crear-ne altre cop. 

J.S.

"Però tu... no pots!"

Abans de guanyar el primer premi literari, em deien els bons amics: "Però tu... tu ets de ciències, tu no pots, tu no saps, no és lo teu... et frustraràs... ho dic amb carinyo..." 

Després d’anar fent que sí amb el cap perquè no patissin tant, i d’anar-los donant la raó perquè es calmessin, van venir els primers premis, les publicacions, les novel·les, d’allò que deien que no era “lo meu”, i els que tant carinyo em tenien van passar a fer broma i a dissimular la seva “cosa” amb “conyeta”. Diuen que a través de la broma s’escolen un percentatge important de burla disfressada, burla que sense vestit es veu massa d’on ve i té vergonya. La “conyeta” és una forma covarda d’atacar l’objecte de la ràbia, una ràbia que fa vergonya que se sàpiga que es té. La gent, majoritàriament, és covarda, i no suporta anar de cara, especialment quan sap que està equivocada, o que pateix un defecte vergonyós.

Després de la literatura va venir el cinema. “Ah! Però no és “lo teu” van tornar a dir els que necessiten cada mussol al seu cau, i cada cau amb el seu ocupant, com a tota terra de bé! I no van servir de gaire els cursos, els tallers, l’experiència que no sabien que hi havia al darrere, allò que es pensaven que la gent no feia, però que sovint fa amb discreció, que és formar-se i fer coses. “Oh! Però això no s’improvisa! Que agosarat!” deien els que ho veuen tot improvisat perquè ignoren la feina i la planificació que hi ha darrrere de tot, i que encara ignoren més el poc costa que costi si al costat de tot l’esforç hi ha amor, passió, màgia i humanitat... Van callar un altre cop quan van venir els premis als festivals, els reconeixements internacionals, la petita petjada mediàtica... Es van continuar, però, perdent, per pur desinterès, la força de l’equip humà, la il·lusió dels nens, l’aprenentatge de camp de tots vers tots, les vocacions despertades... Potser seria demanar massa que ho entenguessin.

Després va sonar la música, que sempre, de fet, hi havia estat. “Però tu no ets una estrella, no pots...” “Però a tu no et coneix ningú, i clar, no pots...” “A veure... una estrella no ets...” van tornar a dir, amb una cara una mica estranya, que no em semblava la cara de qui t’estima, de qui t’ajuda... Que curiós que en sentir “música”, “concursos”, “cantautors”, “festivals” ja els vingués al cap la idea dels diners, de la fama... En comptes de pensar en un camí poètic, en un viatge cap a racons íntims, cap a nous descobriments interiors de creativitat, d’expressió... els venia a la ment tota una història infantil de fama i estrelles. Van mig callar quan van venir els triomfs, les actuacions, el plaer... Es van perdre, com sempre, el tresor del treball en solitari, i amb els nens quan ho hem obert a algun projecte pedagògic en els moments màgics de compartir estones de música amb ells, d’animar-los a aprofitar les seves immenses capacitats i el seu talent, tan joves com són i tantes possibilitats com tenen al davant.

Ara m’estic recuperant de l’ictus; i escriure aquest petit text ha estat una odisea, però continuaré gaudint. Estic aprenent a escriure de nou amb el teclat. Només fa catorze dies que va passar tot. La velocitat de recuperació d’habilitats és trepidant; sóc conscient que no sempre serà així, i que s’aturarà. Però mentrestant aprofito els primers dies en què el cos inverteix molt en la recuperació per progressar tant com pugui, i em sento intensament feliç per tot el viscut i per tot el que penso viure encara.

Custodis de la por

Hi ha qui, per por, sempre es posarà al costat de les creences que ens protegeixen de les desgràcies més terribles, de les ires més temudes. La veritat objectiva sempre serà substituïda, segons aquesta gent, per possibilitats més esgarrifoses, si aquesta substitució serveix per evitar aquestes poc probables però temudes possibilitats; no els obsessiona encertar-la o no, en tenen prou amb creure-s'ho, per ells, creure-s'ho és un do; i la vida, que és un regal, es converteix, a les escletxes de la seva fabricada alegria, en una vall de llàgrimes, en una por constant, en un càlcul d’interessos que ofega qualsevol acte creatiu i creador desinteressat. Viure és per a ells prevenir, i descobreixen en els fets que succeixen, suposades proves de la seva fe mastegada i prefabricada. Si els ho diu un ensotanat seriós i amb ímfules de poder social, ho consideren dogma.

Creuen en un dèu que s’amaga, però que exigeix ser vist en tot; que sempre demana sacrificis, que no ha estat pas l’inventor de les festes i de l’alegria, excepte quan, a ells, els convé dir-ho per maquillar el càstig etern que temen i que els esguerra sovint l’estratègia de màrqueting. Se senten importants creient en aquesta idea ultra-segura d’un déu en el que creuen a imatge de la seva por, que volen fer passar per lluminós, com si fos una idea superior que el món, pobre món, no entén ni accepta; i parlen amb els altres com si la seva actitud i creences fossin clares i establertes, com si no n’hi haguessin altres de possibles, com si els altres les haguessin d’assumir per obligació o per inèrcia.

Les crítiques, les vesteixen de martiri, de persecució, de comfabulació... com si un poder diabòlic els ataqués la veritat que custodien, el bon gra que posseeixen, de manera que tenen l’oposició, la dissidència, ben etiquetada, per desautoritzar o rebutjar qualsevol desacord, qualsevol crítica o fre a la seva dèria ultrasalvadora. Pensen que estan envoltats de dolents que els volen robar la fe per enveja, així es blinden contra els qui no viuen com ells. 

I la vida, la de debò, insegura i bella com és, se’ls escapa dels dits.

L'himne dels rebels

 

Arrenqueu-me com al blat, i tornaré a néixer...

Preneu-me la guitarra, i em quedarà la veu...

Abaixeu-me el teló, i rodaré al gòtic entre clarobscurs...

Aixequeu murs i dibuixaré universos...

Assenyaleu-me el caos, i us mostraré el plaer de crear i la llibertat...

Espanteu-me amb el temps i us ensenyaré l’esperança d’un arbre centenari i pacient...

Entristiu-me amb l’adéu i us encomanaré l’alegria dels camins...

Amenaceu-me amb els poderosos i us cantaré l’himne dels rebels...

Actuació en un racó perdut de natura

Bé... qui diu actuació diu tocar arran d'aigua per plaer... En realitat sempre toco per plaer, i en aquests espais, més que mai.

 

Temps, extraescolars i la mare que ho va parir tot...

Un conte de socioficció
 

Li surt tot bastant malament, li costa concentrar-se i estudiar; sovint se sent inferior als seus companys i companyes; de vegades té por de viure i pensa quin futur li espera. Quan juga a futbol, però, és la persona més feliç del món; és creatiu, té imaginació, corre molt de pressa i fa gols; està molt valorat pels millors clubs del país, se sent ple, s'esforça; de fet, no li resulta difícil esforçar-se. Sense el futbol, la seva vida perdria una llum, un imant, una direcció, li costaria estimar-se més a si mateix, es quedaria amb el seu fracàs escolar, les crítiques dels educadors, la burla d'alguns companys, una vida grisa... Amb el futbol s'estima més la seva identitat i hi troba una plataforma des d'on tenir il·lusió per construir-se. Però el cas és que es quedarà sense futbol, perquè tant els seus pares com el seu tutor han decidit que li pren massa estona, que li té la ment i el cor robat, que queda massa cansat. En conseqüència, l'aparten del futbol perquè es pugui dedicar a l'estudi, que segons ells, és el més important. Treuen un peix del mar, a on es dispersa massa, i el posen en una peixera a on tindrà menys espai per perdre's, i podrà dedicar-se a créixer i preparar-se per la vida.

Es lleva i mira el mòbil; només un moment, pero passen cinc minuts, i acaben sent deu. Esmorza; ho farà de pressa per no arribar tard a classe; però mentre esmorza mira el mòbil i passen trenta minuts, i sovint arriba tard a classe. A classe mira el mòbil i es distreu; ho fa d'amagat del professor. Passa ràpid el matí, el pati vola mentre revisa l'instagram i el whassap. A casa, com que no hi ha ningú, perd dues hores amb els videojocs abans no es posa a fer deures. Els fa amb el mòbil al davant i sovint bada comprovant els likes. Al final del dia, ha passat cinc hores de rellotge mirant el mòbil; tres hores amb els vídeojocs; trenta-cinc minuts fent deures; una hora i mitja fent futbol; mitja hora compartint una estona amb la família. És en aquesta estona quan els pares li comuniquen que deixarà el futbol per poder dedicar-se millor a l'estudi, que li costa molt.  

Yo te diré

 

Actuació a La Fada Ignorant d'Andorra la Vella

 

El micro del mòbil enganya, i s'escolta el so envolvent i meravellós de La Fada Ignorant infinitament millor en viu que el que podeu sentir en aquest vídeo, però ens ho vam passar tan bé, que vull publicar-ho aquí igualment. I quan estàs allà, amb tanta gent, i tu sol amb el teu instrument, el teu canell trencat amb la placa de titani, i els teus 52 anys, penses "Què caram estic fent aquí?". Però quan comences a cantar aquella melodia, que algú de no se sap on et va xiuxiuejar en aquella platja, entens perquè hi ets i voldries que aquest moment no s'acabés mai.

La seva visió filldeputista de la vida.

 

Els temps estan canviant, ho noto; si més no, per mi. Però la tranquil·litat ve d’aquesta brillantor damunt del mar que sempre hi serà. Canvien els elements, les proximitats físiques, els imants d’aquest garbuix de gent que neix i es mor, que canvia tant... però la força del Sol damunt del blau sempre hi serà mentre hi hagi vida.

 Cada persona que neix ho ha d’aprendre tot de nou; així funcionem les espècies que tenim cultura; la cultura forma part de la nostra descripció zoològica. Som una espècie que sense cultura s’extingiria ràpidament, perquè la nostra adaptació al medi necessita els coneixements, els aprenentatges, de les generacions anteriors, amb els necessaris trencaments i canvis que l’energia de cada adolescència que arriba engega. 

I els temps canvien. Els canvis sempre costen quan un és d’aquells que viu intensament els tresors del present; però els canvis ofereixen la possibilitat d’ampliar espais de llibertat, de reprendre somnis, d’aprendre a no escoltar tantes ximpleries dels assenyats i els entesos als diferents camps que l’ego humà cultiva. Els canvis permeten afinar la manera com allarguem la mà als qui van arribant sense esperar ni un bri de retorn, perquè el goig rau en aquest present fructífer en el qual els aconseguim convèncer que, els diguin el que els diguin, poden assolir els somnis que triïn; els diguin el que els diguin, la resignació i la conformitat no són virtuts; els diguin el que els diguin, no hi ha somnis sense l’aceptació del risc, i no hi ha vida plena sense treballar pels somnis; els diguin el que els diguin, els somnis els trien ells i ningú no ha d’assenyalar-los per ningú altre; els diguin el que els diguin, la utilitat és inútil si sacrifica els somnis; els diguin el que els diguin, la joventut, l’adolescència, el temps per davant, la capacitat il·límitada d’aprenentatge dels més joves, fa que puguin arribar allà on més desitgen. 

D’aquí que sigui tan important respectar els desigs dels que creixen, i no mastegar l’aliment del petit que té dents per fer-ho. Els temps estan canviant, i recordo aquells que m’he creuat en algun moment; a alguns, fa dècades que no els veig; com n’érem de diferents. Sembla estrany com en determinats moments de la vida, et veus, sense triar-ho, al costat de persones radicalment diferents. Aquestes persones et regalen l’oportunitat de conèixer-te millor a tu mateix, de descobrir que sovint cal dir que sí a allò al qual ells diuen que no, ni que impliqui perdre’ls; i sovint cal dir que no a allò al qual ells diuen que sí, ni que aquest no vulguir dir quedar-se sol. Mirant enrere, no recordo solitud més dolça que la que ve de quedar-se sol per perseguir un somni en el que creus profundament; el gust de començar de zero a construir una vida tal com tu l’entens, de dissenyar-la amb els paràmetres de llibertat i trencament en els que tu creus sense l’habitual llast de les tradicions, o de la por a fer les coses d’una manera tan diferent. 

Poc o molt, sempre es torna a començar, sobretot quan els temps canvien; però aquells recomençaments que van ser buscats amb la consciència de perdre persones que intoleraven, que no comprenien, que menyspreaven les llibertats alienes... són els de més dolç record, ni que impliquessin caminar per un desert insegur a la recerca d’una terra fèrtil. 

I avui els temps estan canviant, i cal posar la mà al timó del vaixell que salla damunt del mar daurat. Al món, bull la inèrcia dels llasts que empenyen avall, la por a trencar el de sempre, la miserable especulació que destrueix la natura i els hàbits més naturals, atorgant-se un dret que no és un dret sinó l’intent de destrucció dels tresors perduts de la felicitat. Els arrogants de les formes i les cadenes, convençuts de posseir la veritat, imposen continuament la seva visió filldeputista de la vida, la competició, els protocols, el que toca i el que no, el que es pot ensenyar i el que no, el càstig per salvar les persones i educar-les, els diners sense els quals no hi ha res (diuen ells). Oh! Quina vergonya! repeteixen per qualsevol cosa. El filldeputisme que se’n riu dels sentiments, l’absolutisme moral que ni es planteja la possibilitat d’estar en l’error. 

Al món, hi bull també, l’arrogància que milita en el jo; l’ego que només pot valorar allò que creu que no té més valor que el que ell o ella fa; el malalt de jo, incapaç d’alegrar-se dels èxits del veí, però que pot perfectament aplaudir i vitorejar el que assoleix algú que viu a les seves antípodes. 

No cal dir que també hi tenim la indiferència; l’absoluta indiferència que un percep sobretot a dins del cotxe quan vol canviar de carril perquè va darrere un camió, o quan vol sortir d’allà a on està aparcat i no pot perquè no deixen de venir cotxes; en aquestes situacions es compren la indiferència humana, infinitament més greu en situacions comparativament més dramàtiques. 

Sort que també hi tenim gent petita que no sap que és gran; somriures sense interès; missatges anònims d’ànims que no busquen agraiment ni retorn, sinó purament fer un bé; i existeix una màgia que sovint control·la els esdeveniments, les casualitats, les coneixences espontànies, les glòries petites i grans que cauen del cel. Existeix un esperit evident que es passeja entre les bambalines del món, ara aquí, ara al més enllà, i que dibuixa moments d'una glòria humil que configura la substància de l'esperança.  

Els temps estan canviant. Enfilo el camí dels nous rumbs, intentant novament deixar enrere aquella negror que ho ensulseix tot, i ignorant els mots tranquils dels cabrons educats o els crits esverants dels qui no suporten la independència aliena. Només escolto l'eco de la meva ment quan pensa en els petits, que són tan grans.

  “Everybody's talking at me 

can't hear a word they're saying 

only the echoes of my mind “ 

 “I'm going where the sun keeps shining 

through the pouring rain 

going where the weather suits my clothes “

.

.

.

L'única saviesa absoluta és allò que sabem quan arribem. I prou.

Fa molts anys que estic ajagut en un prat panxa enlaire, lamentant-me, potser, del jo perdut. A voltes torno, però de seguida jec de nou mirant els núvols entre les branques més altes del pins. 

Ajagut en un prat que ja no és meu, començo a veure com se me'n va la vida, els dolços moments de llibertat i lucidesa que em van regalar els poetes morts nord-americans abans d'arribar a saber que eren poetes i que estaven morts. Va ser en aquell moment quan les circumstància em van moure a abandonar les creences amb les quals naixem, i que són pures, perquè no han arribat per l'ambició, l'especulació o la ficció humanes, sinó dels racons del cor que encara tenen l'escalfor de les mans del terrissaire. 

Que savis que som quan encara no ens han enredat! Tenim por, és cert; som insegurs; segurament per això acabem abandonant les creences amb què arribem i ens abracem als "sancristus" dels grans, que van ser nens espantats, alliçonats i adoctrinats perquè fossin artesans en les tècniques de la resignació i l'obediència.

Torno als poetes morts. M'alço del prat. Pujo a l'armari antic del meu avi i remeno llibres sota d'un sostre de teulada baixa que deixa entreveure rere les finestres les branques més altes dels pins. Oloro el paper vell, i contemplo les lletres negres sobre un fons esgrogueït. Llegeixo Mark Twain, Tomas Jefferson, Whalt Whitman, Oliver Wender Holmes, Lord Tenysson... Torno a ser jo i veig la falsedat de l'encens i del "senyor tingueu pietat"... La miserable por que han convertit en doctrina. He fet el mal, sí; però segur que aquest mal no se n'anirà amb més mal; només allò que s'anomena amor pot desfer-lo. Religió de resignats que han perdut guerres i han passat tanta por, i han vist tant d'horror, que s'han unit a la por perquè s'han sentit més febles que ella. Jo prefereixo unir-me a la mort i desaparèixer abans que creure en la por. 

Mai no renunciaré als poetes morts, a les teulades entre els pins, a les cabanes del bosc, a la nuesa salvatge dels bojos per la vida, al misteri, tan necessari pels éssers que no hem nascut per controlar-ho tot, sinó per fer de la vida un viatge constant vers el desconegut. 

La vida és un viatge al costat de l'esperança, amb l'alegria de descobrir l'error dels vells, la gran pífia dels adults, que han acceptat la vida com una vall de llàgrimes. Marxeu fills meus, quan us toqui! Només us demano que mai no deixeu de creure en la vida i en l'amor que conté. Cap sentència d'aquestes que assaboreixen el dolor, el mal, la negror... té cap mena de valor o de vigència fora del tuf d'un excrement espiritual més miserable que el mateix excrement material. Les sentències, els judicis, els anàlisis, les condemnes... reflecteixen la misèria i l'absurd al qual la bèstia humana s'abraça àvida d'un poder que l'allunya de l'única saviesa, que és allò que sabem quan arribem, i que conservem, amb molt d'esforç fins a un punt de la preadolescència en què ens fan creure que hem d'abraçar la grisor i l'eficàcia falsa i enlluernant dels adults.

Avui, torno a aquell prat, a aquella gespa, em veig estirat, i recupero de nou la saviesa dels dotze anys, la que mai no hagués hagut d'abandonar. Abraço les seves incògnites, el seu misteri, la fascinació per la bellesa de la vida, l'esperança absoluta per a tothom... I ho faig amb tota la riquesa, coneixements, experiències i gaudis viscuts en aquests quaranta anys d'error. Torno a ser jo.

Roda la vida...

 

Exercici d'objectivitat. Desaprendre. Essència. Retorn al meu jo.

Descriuen un Déu que, així com milers de psicòlegs, assistents socials, educadors ... intenten transformar a assassins i delinqüents en persones diferents i empàtiques... el seu Déu no, el Déu que descriuen, en el moment en que rep l'ànima del mort que fa el mal, la sentencia a la condemnació i perdició amb patiments eterns; i a aquesta decisió de Déu, l'anomenen justícia infinita. 

Descriuen un Déu que necessita la tortura i l'assassinat d'un ésser humà, el seu fill, per redimir els pecats de tots els altres éssers humans. 

Descriuen un Déu que ens fa néixer, sense demanar-nos permís, en un món ple de trampes i influències, a on, a causa de tals paranys i influències, ens juguem el ser torturats o premiats eternament. 

I descriuen aquest Déu perquè algú d'un passat llunyà de fa milers d'anys, en el qual no hi havia cap garantia de fidelitat informativa, suposadament va rebre un missatge directe del cel. 

I descriuen aquest Déu, i no un altre, perquè determinades guerres anomenades santes del passat van tenir un resultat i no un altre, perquè d'haver tingut un resultat diferent, adoraríem també un Déu diferent, o serviríem cegament a un ateisme imposat. 

I en nom del Déu que descriuen, han imposat i imposen una moral social determinada que al llarg de la història ha enfonsat la vida i de vegades la supervivència de les persones que no l'assumien. 

I si algú, encara avui, s'atreveix a discutir que un estat atorgui privilegis a les religions que descriuen aquest déu, monopolis, autoritat educativa, capelletes legals, honors a les cerimònies oficials... exclamen que se senten perseguits i que les forces del mal no deixen d’atacar-los. 

Amb el vostre permís intentaré practicar només, i amb moltes dificultats, per ser tan feble com sóc, l'única doctrina que no tinc cap dubte que ve de Déu, i que és la decisió d’estimar les persones i la naturalesa, i d'intentar ser i fer feliços els altres . Qualsevol altra paraula, o dogma, és sobrera.

Edelweiss (Cover)

 

Miracles? Fenòmens sobrenaturals? L'únic miracle és estimar.

No em farà creure algú en ell perquè leviti, vomiti claus, parli en llengües mortes o sigui capaç de conèixer els meus secrets inconfesables. Algunes aquestes coses les aconsegueixen fer els mags professionals; i si existeixen éssers diabòlics o angèlics capaços de fer aquesta i altres màgies, no m'impressionen per aquest fet.

L'existència és el miracle més sorprenent; el fet que les coses siguin. 

"Ser" és allò que se surt de tota previsió. "Ser" és una bogeria. I estimar és la conseqüència natural i lògica del miracle de ser.

No en digueu que aquell o aquella és déu perquè s'alça pels aires o endevina el futur. Em fareu dubtar, si em mostreu algú que estima fins i tot els qui l'odien. Em fareu dubtar si em mostreu algú que desitja un futur d'amor i respecte per tothom, fins i tot pels qui han fet el mal. Crec més en un déu que ofereix un amor incondicional, un perdó sense límit, que en un déu que em demostra el seu poder creant l'univers sencer.

M'impressiona, i m'hi rendeixo, la capacitat d'un cor de perdonar-ne un altre, la tendresa, la comprensió, la confiança en la victòria absoluta del bé algun dia, el coratge de no donar per perdut cap ésser humà ni en aquesta vida ni en cap d'altra... Són aquests els miracles que em fan creure en un més enllà, en una realitat superior a tota comprensió que no es limita a fer jocs de màgia, ni a mostrar mirallets de plata a les seves pobres criatures, ni a condemnar eternament els éssers que ell ha creat pel fet de ser aquests éssers tal com ell els ha creat: febles, limitats, i amb tendència innata a les pulsions violentes i de domini. 

La realitat veritable que ho emplena tot és infinitament superior a la descripció mitològica que fa qualsevol religió; no és un demiurg; no és un ésser poderós incapaç de deixar de ser feliç quan es rosteix una criatura; no és aquest ésser que calla quan es tortura algú, és l'ésser real que crida per boca de moltes persones quan es tortura algú.

Les persones de bona voluntat que malgrat les seves foscors aixequen la seva veu contra tota forma de mal són la veu d'aquesta realitat desconeguda pels dirigents de les religions, i per tanta gent abocada a una doctrina de premis i de càstigs, de bons i dolents, d'interessos eterns i d'especulacions egocèntriques. 

Leviteu, esperits; gireu el cap 360 graus; parleu en llatí o en arameu sense haver-ne après mai; proclameu als quatre vents els meus pensaments ocults... Aquestes fatxenderies no us fan tenir raó, no provoquen la meva admiració ni l'acceptació de cap doctrina inhumana i buida d'empatia i de respecte per la dignitat humana. Les doctrines que afirmen la pèrdua eterna d'algun ésser humà ataquen el valor infinit que té qualsevol persona humana pel fet de ser humana, i la dignitat que mereix només pel fet de ser una consciència capaç d'estimar i de ser estimada.

Estimeu espontàniament, de cor, amb tendresa i sinceritat, cercant el bé de les persones, especialment de les que pateixen més, i aconseguireu que m'interessi pel que dieu. És l'amor l'únic miracle que té algun valor; i és el fet de considerar cada ésser conscient com a un valor infinit per sempre l'única doctrina que mereix considerar-se d'origen diví. 

L'esperança que exerceix i regala la realitat superior i indescriptible, i el seu amor per cada persona humana, no defalliran mai; aquesta realitat és millor que el millor dels éssers humans. Això que les petites bestioles (que no saben que ho són) anomenen justícia no té res a veure amb la llum d'una essència que rau més enllà de tota comprensió i que és present a cada bri d'espai i de temps.

Tot és més fàcil.

 

Tot és més fàcil, però cal ofegar l'ambició, el càlcul que ens fa pensar què hi guanyem i què hi perdem, convé canviar aquesta especulació pel gaudi intens del que tenim davant, de qui tenim davant, i d'aquest Sol tan dolç. 

És tot senzill; creure que dins de cada persona, per enrevessada que ens sembli, hi ha un jo; que ella som el que hauríem estat nosaltres cas d'haver-nos trobat en les seves idèntiques circumstàncies, amb el seu cos, amb el seu cervell, amb la seva motxilla vital. Cal desaprendre el dogma irracional de les besties civilitzades, tenir la gosadia de semblar bojos, i obri al cor a aquest instant tan dolç de cel blau i llum groga; deixar la malfiança pels esclaus de l'orgull, el protocol, el poder, la imatge, les formes.

Tot és més fàcil si sabem agrair fins i tot a qui no ho mereix, estimar a qui no ens estima perquè hi neixi amor. La vida és entendrir la terra agraint-li el fruit que no ens ha donat, perquè avergonyida ens el doni. Només l'amor construeix amor i no la mal anomenada justícia dels fills de puta que no saben que ho són, perquè porten vestits honorífics, i medalles, i birrets, i capes! Ai les capes de la senyora Matusalèn que no s'aguanta els pets, de pedant que és, de la família dels senyors d'aquí i d'allà, marquesos del pa amb tomàquet i ducs del dictadoret aquell que va protegí un bombó per no dir una altra cosa que rima amb bombó. Els fills de puta també són persones que cal estimar; ningú més que ells necessita amor, ningú és més pobre que qui ha estat mal educat des de la infantesa i veu el món com una guerra, com un mapa de classes enfrontades en què els rics són els nobles i els pobres s'han d'evitar i ignorar; un bisbe beneeix la desigualtat i aquí tan tranquils cridant visca el Rei... Ningú més que ells necessita pietat perquè el mal el tenen a l'anima i no en tenen constància.

Tot és més facil quan t'adones que l'existència és un punt entre dues inexistències; la del passat que ja no hi és, i la del futur que encara no és i que no sabem si serà. És ara que trobem amb nosaltres la felicitat si és que la trobem. Si està al futur, no existeix; sempre estarà al present i aquí o no hi serà.

Tot és més fàcil si gaudim del poc que som i ja ens està bé; si assaborim el privilegi de tractar els qui ens són posats al costat, com el privilegi que és; no pas des de la superioritat, sinó des de la igualtat.

Our love is here to stay

 

Tenim, tots, necessitat d'estimar i de ser estimats

Tenim, tots, necessitat d'estimar i de ser estimats; entenent l'amor no pas únicament en la seva versió reduida a la parella sexual, sinó en la totalitat del seu concepte humà. 

Necessitem estimar qualsevol amb qui compartim estones de vida; amb un amor del color que pertoqui. Amor de ferro rovellat, d'engranatge que continua girant malgrat el pas dels anys. Amor d'aire invisible i real, que emplena tots els espais, que hi és sense veure's. Amor amb gust de regalèsia i olor de suor, que neix d'aquella veu que crida, i que surt d'un cos que salta i que cerca sempre maneres diferents i noves de divertir-se. Amor contingut de professor discret que mai no proclamarà el seu amor humà de vell que pertot veu criatures necessitades de mots essencials i de gests iniciàtics. Amor de carn, amor de cor, amor de cervesa i braves, amor nou i recent descobert d'amic de maduresa, amor de company fidel que sempre hi és i que comprèn les teves dèries fins a l'incomprensible. 

La parella no té el monopoli de l'amor; fins i tot es podria dir que la parella és un concepte que en les seves formes i els seus detalls depèn de la civilització del moment. L'amor, en canvi, és etern i sempre hi serà; lliure i impossible d'etiquetar, més enllà de les pulsions del cos, de la por a la mort, de la ràbia animal de la supervivència... l'amor és allò que necessitem donar i rebre perquè som humans; malgrat la nostra foscor inconfessable, malgrat el poder o l'autoritat de la qual el moment ens vulgui dotar, tenim una profunda i intensa necessitar de ser estimats i de regalar estimació.

L'amor no es mereix, car si fos conseqüència d'un mereixement no seria amor; tot i això, l'amor és lliure i si cal ha de marxar, fugir, sense que per aquesta raó deixi de ser amor.

Pudor de mort

Heu sentit l'olor de mort d'un cadaver no enterrat de fa uns quants dies? Es va discutir molt al llarg de la seva vida; va esforçar-se a tenir sempre la raó, a aconseguir la víctòria dels seus; del seu país, del seu departament, de la seva ciutat, dels seus! Es va crear enemics, els va maltractar; eren enemics; va viure fastiguejat sempre amb la por de ser superat per algú altre en els seus anhels. Podríem dir que molt poques vegades va respirar. Ara fa pudor de gat mort, el món continua funcionant sense la seva presència; hi ha qui el recorda amb un regust desagradable a la consciència, i ell se'n va anar gairebé sense adonar-se'n, amb un bagatge de frustració subjectiva.

Avui ha sortit el Sol. És un sol bell, com bell és el cant de l'Emma, com bell és el reflex del Sol damunt la mar, com bella és la mirada d'aquella persona tan gran que fa comprendre perquè l'univers es va crear; es va crear perquè algun dia aquesta persona existís, i perquè existís el seu somriure amb tot el que significa. Hi ha dofins a poques milles de la costa de Calella, i la roca roja de les formigues, i el vent és com una remor que du fragàncies de sal i d'històries d'amor viscudes i imaginades. És tot el que hi ha ara, i és tot el que hi ha.

El pendol malèfic de la malaltia de l'ànima fa viure per una ambició que posa els seus ulls en un futur de glòria egocèntrica o de glòria dels nostres. Però la vida rau al present, i el nen o la nena que ens posen al costat, avui, és tota la nostra família ara; és el nostre fill o la nostra filla, i ho veiem en els seus ulls.

Un dia farem pudor de mort; haurem viscut?

Enterrem la disciplina al calaix de les eines rovellades (II)

 

No ens en sortim. No renunciem a la repressió com a mètode educatiu. No creiem en les paraules. Ens desanimem amb les primeres derrotes. No ens sentim capaços de convèncer, de seduir, de fer sentir. Tornem, agenollats, a la mare disciplina, norma, llei, que ens salvarà de tots els mals i farà que el món funcioni amb la precisió d'un engranatge. No creiem en l'individu i les seves potencialitats il·limitades. Ens fa mandra emprendre el millor de tots els camins. Per matar la plaga, cremem el sembrat. No ensenyem a distingir les raons que han de dur de vegades a fer servir allò que limitem i de vegades a no fer-ho servir; ens resulta més fàcil prohibir-ho sempre, prohibir-ho com a exercici de càrrec; és el que ens toca, diem, hem de prohibir, i ells obeir i intentar d'enganyar-nos; no creiem en la possibilitat de respectar la llibertat i ensenyar el risc dels precipicis de les addiccions, de fer veure la llum meravellosa de la maduresa que permet distingir quan fer allò que volem limitar i quan no.

Creiem, creu el gruix de l'eixam, en la llei i els càstigs que modulen la conducta; dubtar-ne aboca al dissident al calaix dels excèntrics, dels incívics fins i tot. Avui dia afirmar que hom no creu en la configuració dels estats, en els sistemes judicials, en la violència legal, en l'autoritat legal, és condemnar-se un mateix a ser apartat de qualsevol cercle d'intel·lectualitat, a no ser tingut en compte com algú amb n discurs digne de ser escoltat. Però la repressió, sempre, és la malaptesa d'una màquina incapaç de descobrir la persona rere l'ésser humà que s'equivoca i que l'únic que necessita és canviar; no necessita ser castigat per a satisfer no se sap quina mena de justícia (disfressa de la venjança o espantaocells del sistema); l'únic que necessita qui fa el mal és canviar; no pas canviar només el comportament, sinó canviar primer ell o ella, comprendre, sentir, voler, tornar a néixer... Només això necessita, perquè un càstig reforarà la seva ràbia, enfosquirà la seva humilitat, l'empentarà a noves malifetes, l'enquistarà en el seu enuig. Però som abelles; i les abelles anul·len les dissidents per a continuar essent abelles.

Renuncio a qualsevol llei per a canviar la vida, a qualsevol càstig, a qualsevol escarment, a qualsevol bestiesa impròpia de persones humanes superiors; i crec només en la capacitat il·limitada de l'individu de canviar cada dia, de tornar a néixer, de sentir d'una manera diferent la vida, d'odiar el que ha fet malament i disposar-se a construir un món lliure, sense por a la bellesa ni a la tecnologia.

Impunitat és el mot que fan servir els qui estan obsessionats amb la venjança sense saber-ho, i els que en el fons en el fons, entenen el comportament humà com l'exercici d'un interès egocèntric; entren en el joc del premi i el càstig, i no s'adonen que la reparació és ja la pedra que esclafa la impunitat, i la reparació, o la compensació vital que d'una manera o altra vol obrir-se pas, és el primer anhel de qualsevol persona que canvia de debò.

Buscar parella

 

Buscar parella no és el més encertat. No diré que sigui dolent ni que sigui bo; només dic que no és el més encertat. La parella no es busca, es troba. I es troba una parella millor com menys la necessitem per a ser feliços, com més feliços ja som per nosaltres mateixos sense que la presència o les accions d’algú diferent a nosaltres mateixos ens siguin necessàries per assolir la felicitat.

Perquè quan això passi, quan ens sigui suficient amb nosaltres i prou, de segur que no convertirem a ningú en un instrument de la nostra felicitat o en una possessió, de segur que ens mostrarem tal com som i que la futura parella ens coneixerà tal com som, i per tant sabrà si li agradem o no, de segur que si triem la nostra parella, no serà per a emplenar cap buit sinó només perquè la valorem, l’estimem, i trobem agradable i constructiva la seva companyia a la nostra vida.

Per tant, si estem bé amb nosaltres mateixos, per què buscar-la? Ja la trobarem.

Potser perquè ho veig així, em deixen un regust amarg aquests programes a on la gent va a buscar parella; la mostra i exhibició dels candidats, dels pretendents, em sembla com una fira de bestiar a on, per a més vergonya, les actituds, les paraules, la fatxenderia, la falsedat, els tòpics, el sucre recremat i ranci dels qui pretenen seduir o ser seduits, els mostra com a pesones incompletes que converteixen l’altre en un objectiu estratègic, en un complement de la pròpia vida, en una “cosa”, valuosa potser, però cosa que desitgen, que necessiten, que busquen, potser per a donar sentit a una vida que ells sols no saben o no volen encarar.

No tenir parella és viure una independència alliberadora, i trobar-la hauria de ser també viure una independènia alliberadora. L’emparellament només és humà si no malmet la llibertat i la independència. Només per als fills té sentit perdre la independència, perquè la sacrifiquem parcialment en benefici d’unes persones vulnerables que ens necessiten i a les quals hem fet venir sense preguntar-los si volien venir. 

En fi, és la meva opinió i prou.

Bona nit

 

Ver esta publicación en Instagram

Sóc incapaç d'esperar a que em passi l'afonia per fer el meu Cover del concurs de TV3. És una cançó que no desitja cap més victòria que el gust de cantar una de les cançons més belles del grup de Constantí. Ben aviat, les autèntiques artistes de la nostra petita Companyia de Cinema faran els seus covers i m'emocionaré de debò. @CoverTv3 @curtsdecine @elspetsoficial #COVERTV3 #CoverTV3ElsPets #BonaNit #COVERTV3BonaNit #versió #ElsPets

Una publicación compartida de Jere Soler (@jeresolerg) el 27 Oct, 2020 a las 12:27 PDT

Dissenyadors d'un món diferent

La tensió dels humans, al capdavall, és la que creem els humans en observar la tensió dels humans. Cridem contra un món salvatge i competitiu, i, per defensar-se'n, hi ha qui intenta convertir les persones que educa en salvatges i competitives. Hi caiem tots poc o molt. El món està tensionat per cadascun de nosaltres. Sense consciències, a l'univers només hi ha bellesa. Sense consciències, aquesta bellesa no és contemplada.

Agafar un pollet, petit i delicat, i conservar-lo amb vida, implica no prémer gaire el puny, perquè l'esclafaríem; ni afluixar-lo perquè ens cauria. La comunicació necessita aquell punt d'amablilitat que reté l'atenció sense obligar-la; i aquesta atenció absorbirà allò que diem amb més força com menys s'adoni que pretenem retenir-la, com més gaudeixi, com més destensionada es trobi, com més fascinada estigui. 

Som els dissenyadors d'un nou món que eixirà quan ja no hi siguem. No veurem la bellesa que animem a existir. Cridem aquesta bellesa de les profunditats de les ments que creixem i li demanem que surti, que floreixi, que cridi, que destrueixi la lletjor de la tirania, de qualsevol tirania; que posi en evidència la grisor i la buidor de la uniformitat. Seduïm aquesta bellesa, perquè es decideixi a despullar-se i emplenar el món d'una força humana capaç de destruir tota forma de mal. 

La bellesa és la llibertat d'aquelles realitats que no segueixen els estandards ni se sotmeten a normes infundades, és la diversitat de les expressions humanes, la indeterminació de les forces que governen l'univers i el pensament humà. La bellesa no és allò que diuen que és bell; és allò que ho és i prou, ni que ho trobin lleig; te gust de somriure, i fa sentir a la panxa unes pessigolles especials, aquelles que se senten quan la veu d'algú petit s'alça per exigir pau, respecte, llibertat, bondat, vida, creativitat, esperança.

He llegit el llibre de les ribes verges del maresme i he entès l’infinit regal que és la vida

Si fos tan fàcil viure com la bellesa que veig quan et miro, com la infinita llum que desprens quan somrius... 

 Si fos tan fàcil com aquest Sol que entra per la finestra, com el mar al lluny, que em recorda la impresionant bellesa de la nuesa dels estius... 

 Si fos tan fàcil viure, com fàcil és pels nens, com fàcil és pels petits... 

 Si fos tan fàcil com plorar de felicitat, escoltant la teva cançó, la teva veu... 

 Si descobríssim que realment és així de fàcil, en comptes d’obsessionar-nos en el miratge que ens vol convèncer que tot és complex i difícil, que tot fa por... 

 M’agrada tan l’olor de la sal arran d’aigua... Hi he passat tantes bones estones aquí! Quan em vaig alliberar d’aquella merda fosca que em tenia enredat! 

 Alliberar-se d’allò fou molt semblant a començar a existir. 

 Per què permets, déu, que hi hagi qui amaga horrorosament el Sol i el vent que fa olor de mar a tants petits que encara no han començat a viure amb intensitat? 

 Sóc el mateix que ahir s’acostava en aquesta riba del maresme, tan fascinant i tan senzilla alhora. No entenc per què el meu cos es veu tan madur; si sóc un nen, només un nen que comença a existir com ahir vaig començar a ser. Cada matí sóc un nen que comença a existir després d’haver-se desfet d’aquella foscor amb què els adults dogmàtics el tenien empresonat. 

Miro a Montjuich, el Sol que comença a davallar, l’olor de sorra de Sant Pol, d’Arenys... la Sal, les onades, la pell, la nuesa, el mar, les rialles, la família, la pau... 

Si fos tan fàcil per tothom viure com ho ha estat per mi! 

Cabessuts elegants que us entesteu a dirigir vides que no us pertanyen, quanta llum us perdeu! Morireu sense haver entès què és començar a viure! 

Cabessuts lligats al fermall de les vostres pors, deixeu de tenir por a no ser, i començareu a ser! 

Cabessuts covards que cerqueu unes seguretats que no hi són perquè la vida és l’art de trobar la vida malgrat les inseguretats! 

Si no podeu canviar, deixeu de lligar fermalls als altres! 

Somrius, i així em dius com de gran n’és tot, com de bell és, com de gran és viure, i que freda que està l’aigua de cristall de Calella! 

I que bonics que sou! I que bell que és tot! Signo amb el cor el canvas immillorable d’una terra i una mar que ens han regalat! 

Si els records s’esvaeixen, no us endugueu els meus, el temps viscut en aquesta meravella de planeta, en aquesta sorra, en aquesta pell, en aquestes fragàncies de les profunditats! 

Crec que les decisions importants de la meva vida les he pres amb el signe de la llibertat, amb el segell de la rebequeria, amb la profunda convicció que calia esberlar murs, parets mal aixecades, pors, fal·làcies, poder, terns envestigats, aparences balmes... 

He llegit el llibre de les ribes verges del maresme i he entès l’infinit regal que és la vida, la Terra i les persones. He llegit el tractat suprem de la saviesa, que està imprès a cada roca, a cada cos, a cada reflex del Sol, i he descobert la profunda necessitat d’estimar tothom, de no menysprear ni menystenir ningú, de no criticar ningú, de viure sense jutjar, de respirar estimant, de no tolerar ni la més petita cadena lligada al meu ésser... I t’he trobat a tu en allò més finit, més material, més senzill... El més profund, el més espiritual, el més dolç, el més humà brolla com una fragància del regal de tot el que ens envolta, de tot el rebut, de tot el que sempre tinc.

Gràcies!

"Love me tender" from "Aura Lee"

 

Love me tender (Cover in Ranch de Las Caneilles)

Adapted song from "Aura lee" that was written in 1861 in the American civil war. The adapted form of "Love me tender" was sang by Elvis Presley in 1956.

Només la dolçor humana ens pot salvar de la fredor d'una nit en solitud.

Si tinguéssim un punt més de tendresa i humanitat, no ens farien por tantes coses. El món seria una llar segura, plena d'amics i amigues. No ens doldria perdre res, perquè sempre ens quedaria gent en un lloc o altre. Gaudiríem amb la pluja, convençuts que un dia o altre el sol lluiria. Viuríem a poc a poc, i marxar de la vida no ens seria tan esquerp, perquè fins a l'últim alè ens envoltaria gent amb un somriure.

Hi ha molta gent a qui això li embafa; avorreixen el sucre (diuen ells), però al meu parer són així a causa de les ferides del combat. Arreu del món, i des de les edats més tendres, hi ha un combat atroç vers la fortalesa de la perfecció, l'austeritat de la força, la lluita pel poder, o senzillament ferides... Aquest combat ens esgarrapa sovint sense adonar-nos-en, i ens minva el gust humà de la proximitat dels cors. Les ferides del combat espanten l'infant, l'escarmenten, l'ensinistren, el confonen... I com si d'una defensa natural es tractés, l'infant amb el temps acaba, més o menys en secret, menyspreant els tresors perduts de l'espècie humana, el somriure, la tendresa, les abraçades, les llàgrimes, els cops d'amic a l'esquena, les riallades, el joc, el cant, i a cops fins i tot els poemes, la dansa i les manifestacions artístiques menys pragmàtiques. 

L'infant, quasi sempre, es creu l'engany i es converteix en l'adult competidor que pica abans no el piquin, que es malfia, que calla, que malda, que especula, que vigila, que no intervé, que resta indiferent, que s'allunya, que passa sovint desapercebut. Acabem sent en créixer especímens dignes d'una tribu competidora i poderosa anomenada societat. 

Però... sempre ens falta alguna cosa... Quan pregunten qui és feliç, quatre ximples alcen la mà si és que arriben a ser quatre. Ens falta fins i tot creure que té algun sentit parlar de felicitat, tan poderosos i segurs com ens pensem que hem arribat a ser.

Necessitem abraçades, de les de debò, de les humanes, de les que no especulen ni amb el poder, ni amb la influència, ni amb l'interès material de cap mena. Necessitem, encara més, somriures sincers. 

Sapigueu, des d'ara, que si sou simpàtics amb algú en la meva presència i, després, un cop aquest algú marxa, us quedeu sols amb mi, em mireu i me'l critiqueu o us en foteu, heu perdut, de moment i fins que torni, la meva confiança. Necessitem somriures sincers. Menys amenaces, menys pressions, menys complots, menys ambicions. Necessitem somriures sincers. 

Som els inventors de la tendresa i alguns l'escometen com si fos un conte d'infants, però sense la tendresa la vida és un planta punxeguda que es defensa en un desert desagraït. 

La por, qualsevol i quan sigui, es venç amb la tendresa, que no és sinònim d'extraversió, que conviu amb tímids i oberts, amb callats i xerraires; és una flor de colors bells, que no valora cossos ni en un sentit ni en un altre, que si té por, la té; però que estima i espera.

 Només la tendresa ens pot salvar de la por. La por a estar sols en un món d'intèrprets cruels, el rostre verídic dels quals mai no es mostra. La por a marxar sols, no se sap a on, ni com, sense comprendre fins a quin punt hem estimat prou, hem rectificat prou o hem agraït prou. Només la dolçor humana ens pot salvar de la fredor d'una nit en solitud.

Tallareu les flors...

 

El temps, aquesta cosa estranya que passa.

Quan algú es mor, ni que sigui algú amb qui no parlaves cada dia, apareix una absència, un silenci estrany que no t'acabes de creure. Sospites que d'alguna manera et parla. Podries explicar mil situaciones que ho demostren. Però necessites més, i això que necessites, no ho tens ni ho pots tenir.

És com quan algú se'n va de viatge. Saps que està en algun lloc, que ens aquests moments, pensa, sent, estima... Saps que la distància no deixa de ser la materialització en un model creat per la ment d'una dificultat de relació material, física, i res més. La imatge de la llunyania a la nostra ment  és un efecte virtual creat pel model que la nostra ment configura per comprendre la dificultat o la facilitat de les relacions  físiques entre els éssers. Però vivim dins d'aquesta realitat configurada mentre som vius, mentre no canviem de joc o de hardware.

I el temps passa. Ahir teníem cinc anys i estàvem dins la piscina del Natació Terrassa escoltant un monitor que cridava en una època en que a la pràctica la pedagogia no existia. 
I ahir en teníem vint-i-set i un suboficial cridava, i carregàvem l'arma, quan algú ens volia matar, amb gust de cendra a la boca, decidits a morir abans que no disparar. 
I avui caminem cap a una vellesa que s'acosta. Ens fa por el salt del trampolí, però alhora, i d'alguna manera estranya i inconfesable, en tenim ganes, ens morim de ganes de saber tot el que hi ha al darrere del salt del trampolí, de retrobar en condicions infinitament millors tanta gent que ha marxat. La llei natural, el sentit de la responsabilitat, la mandra, els arbres, la mar, la pell... ens fan decidir sense cap mena de titubeig de quedar-nos aquí tant de temps com sigui possible. Però... és un consol sentir aquesta curiositat esperançada de tot el gran que vindrà després. 

Potser néixer de nou. Potser només una manera diferent de seguir amb una vida física i natural encara no compresa, com el cuc que es fa papallona, o el nen no nat que neix. Potser el no res i la pau impertorbable. Potser una nova identitat (quin descans!). Potser qualsevol altra cosa no esperada ni imaginada. 

Sentim que no fóra una desgràcia marxar, perquè hem viscut intensament; hem tingut el privilegi de guanyar. 
Guanyar és aconseguir controlar la teva vida, decidir la teva feina i preferir-la a les vacances; i sentir, cada vegada que comença la jornada, la felicitat intensa de llançar-te a les persones que serveixes, com l'actor en cada representació, com el cantant, com el jugador de futbol, com qualsevol persona enamorada del que fa. Guanyar és sentir que, a voluntat, pots desconnectar de tot, mirar els arbres i els núvols, i escoltar una veu que et mena a esgarrapar versos i a percebre un gust d'aigua a la boca; una aigua que neix en un riu concret de França; un riu que quan avança, entre boscos intensament verds, fa un so que és com un himne a l'etern retorn de la vida. L'aigua a la boca apareix quan sentim que hem guanyat, que tot està silenciós a excepció del so de fons de la vida, quan comencem la jornada i pensem a qui farem feliç avui, a qui regalarem una il·lusió, un objectiu, una esperança. Guanyar és haver estimat. Guanyar és haver gaudit amb tantes realitats petitones i grans. Guanyar és no haver llençat la tovallola a cap de les guerres lliurades. I en aquesta situació de victòria silenciosa, com el riu de França, és quan el salt del trampolí no es veu com una desgràcia, sinó com un repte, com un viatge a un altre planeta, com el descobriment del gran misteri, i sobretot com el retrobament amb els qui han marxat, més o menys coneguts, però tots estimats.
.
.
.

El salt des del trampolí

Un es mira el trampolí des de baix i creu que no n'hi ha per tant, que podria ser fins i tot interessant llançar-s'hi. Es decideix. Puja l'escala. Camina pel trampolí. Mira a baix i el sentiment canvia del tot. Un tremolor de cames. Un "però que faig aquí". Un "millor fer-ho un altre dia". Arriba el moment del salt a la piscina i ens sembla que mai no estem preparats. 
I el cas que a l'existència hi ha un salt a la piscina obligatori, que tots hem de realitzar vulguem o no, i que tenim l'obligació de prorrogar tant com puguem dins d'uns límits raonables. Però tots hem de fer aquest salt, la diferència entre uns i altres és el moment de fer-lo, però tots el farem igual. 
És per aquesta raó que no l'hem de considerar una desgràcia sinó una etapa, una fase; i això no és fàcil, perquè és un pas que en part ens porta al desconegut, i en part i al llarg de la nostra vida hem absorbit inputs religiosos relacionats amb aquest salt de trampolí que bo i que són ben intencionats ens han tensionat, ens han esguerrat la visió encertada i natural que teníem quan érem petitons quan sabíem del cert que l'existència és benigna. No sabem si després del salt continuarem sent, però hauríem de tenir clar que si no som, això implica una pau infinita i imperturbable; i també hem de tenir clar que probablement continuarem "sent", d'una manera que ara no entenem.
I és perquè l'existència és benigna que cada etapa que passem ens du a un estat millor. La natura ens mostra com res no dura, com tot canvia, però com alhora res es destrueix. La nostra esperança doncs ens ha de dur a comprendre que la consciència i la identitat es transformen, però no es destrueixen, perquè res essencial es destrueix. 
Tot allò que ens fa por és una previsió de la nostra imaginació. Quan esdevingui el que ara ens fa por, no ens farà por; o bé perquè no ho veurem, o bé perquè veurem que continuem sent. 
La fugacitat de tot ens ha de dur a agrair el que vivim en comptes de témer o protestar el que no viurem o el que ens perdrem després del salt de la piscina. El salt de la piscina vindrà per tots abans o després; no té sentit trencar la qualitat i la intensitat de la nostra vida d'ara per un salt que vindrà sí o sí abans o després. Que vingui més aviat o més tard no és essencial; l'essencial és que ara, avui, aquí, som vius, i podem fer que el dia que vivim avui sigui el millor; i que sigui superat només per demà; i que demà sigui superat per demà passat. 
I a banda d'això tenim el coratge de lluitar per aconseguir que el salt a la piscina trigui a arribar. Coratge, optimisme, ganes de lluitar, il·lusió per cada dia que vivim, confiança en l'existència i la meravella d'existir. Si hem de saltar sí o sí a la piscina, és perquè existim, i existir és un privilegi, és una sort que els qui no han arribat a ser mai no tindran. D'acord que ells no hauran de saltar a la piscina, però no han arribat a existir, i això sí que és fotut. 
Tot el que ens fa por és menys dolent que la por que ens fa. No deixem que la por pinti els nostres dies. Val, d'acord, és natural... però la merda també és natural i no ens agrada i l'hem de fer marxar per l'WC. La por és un mecanisme del cervell per posar-nos en alerta, però un cop ja estem en alerta, ja no té sentit. La por sempre és pitjor que el salt des del trampolí. No podrem evitar el salt a la piscina des del trampolí un dia o altre, però sí que podem enviar a fer punyetes la por i dedicar-nos a il·luminar cada dia de la nostra vida.