Baixar de les alçades per descobrir persones

Des de molt amunt, les persones es veuen com a punts. I de vegades, ni tan sols com a punts; es perceben com a grups. Però allò que existeix de veritat no són punts, ni grups; l'únic que hi ha amb entitat pròpia són persones. Per veure-les com a persones cal baixar de dalt; trepitjar la terra. 

Hi ha qui va baixar del lloc més alt perquè els éssers humans deixéssim de ser punts i comencéssim a ser persones; però també hi ha els qui mai baixen. Per obediència? Dues guerres mundials han demostrat que l'obediència pot conduir al genocidi i alguns encara no se n'han assabentat. 

La primera obediència és a la pròpia consciència encara que fossin milions els que t'exigissin quelcom contrari al que discerneixes que has de fer. 

Hi ha qui va baixar de dalt per no tenir ja mai més un cor de pedra, sinó de carn. Una persona em va dir en aquells temps dels “consells” que hi havia massa gent amb cors de plàstic, i jo li vaig respondre, que de plàstic no, però que de pedra tampoc; que probablement eren de carn; ens havien fet de carn; i qui ens va fer segur que no es va equivocar tant. 

Un cop vaig escriure un llibre d'un aviador que bombardejava ciutats a la guerra civil; se sentia molt orgullós. Des del cel, destruïa punts negres que com a formigues intentaven amagar-se, i destruïa també els edificis on s'amagaven aquests punts negres. Un dia, l'artilleria defensiva de la ciutat va impactar en el seu avió, i, ferit, va haver d'aterrar d'emergència. Un cop a terra, es va canviar de roba i va aconseguir que el confonguessin amb un ciutadà més. El van cuidar i el van curar aquells que abans ell veia com a punts negres, i als quals havia estat destruint. Va haver de baixar del cel per adonar-se dels sentits i del cor que tenien els punts negres que ell assassinava, per descobrir que eren persones, que tenien sentiments, i que estimaven i eren estimats.

 

Caient sense paracaigudes

 

Tots estem caient sense paracaigudes; tots viatgem dins del Titanic; tots sabem l'aparent final de la història; no obstant, l'orquestra continua tocant mentre pugui, encara que el vaixell s'estigui enfonsant.

La vida és un fenomen intuïtivament incomplet; demana una altra vida; el partit demana un segon i potser un tercer set. Vam néixer sense haver-nos tret el carnet d'humans i ens han de concedir la revenja; han de permetre que visquem sabent una mica més com va tot. 

Em reconec incapaç de pensar o parlar sobre l'eternitat perquè sóc un ésser del temps Seria humà si em convertís en un ésser fora del temps? Seria jo si no fos humà? No goso parlar sobre com es viu o com es percep un espai vectorial amb quatre o més dimensions idèntiques. Potser parlar d'aquest espai, amb la nostra lògica perceptiva, més enllà de raonaments matemàtics que només condueixen a conclusions numèriques, ens pot portar a afirmacions errònies.

Hi ha un llibre per a nens, que du per nom "Mimi", i que comença dient la frase “Dilluns. 149 dies des que va morir la mare”. Aquesta història també demana una altra vida. 

La frase, en si mateixa, sense demostracions racionals, sense lògica filosòfica, afirma la continuació de la vida. I específicament pronunciada per una nena, demostra que Déu existeix, que no es rendeix, i que surt a buscar-nos a tots. Encara que la nena sigui un personatge de ficció, la seva versemblança, els milions de nenes i nens que han viscut i pensat frases anàlogues en situacions semblants, fan evident l'existència de Déu i la inexistència de la fi de la consciència.

Aquest estiu vaig estar al poble d'Auschwitz. El camp exerceix el seu impacte, però el que més transforma, si més no a mi, són les ribes del Vístula. 

Fora del camp, a no gaires centenars de metres, transcorre el Vístula i un afluent seu. És una zona no urbana on s'arriba caminant des del poble. En aquesta àrea, es van llançar les cendres de més d'un milió de persones, i d'alguna manera segueixen sent-hi. De vegades es deixen veuen físicament als llots de la riba. No hi ha ningú; ningú s'acosta; la majoria de visitants que vénen des de Cracòvia amb autobusos es queden a la zona del camp de concentració i tornen després directament als seus hotels de Cracòvia. El riu i la natura, els bosquets, els prats, brillen d'una manera especial en aquest lloc. Escoltar-hi el silenci les veus que no sonen i les presències invisibles també demana una altra vida. Vaig fer sonar amb el mòbil el càntic “Sabath Prayer”, i després vaig escoltar el silenci. Es podria pensar que un lloc així regala inquietud o angoixa, però en comptades ocasions de la meva vida he pogut experimentar el que vaig viure en aquells breus moments a la vora del Vístula. Torno amb la ment moltes vegades a aquest riu quan algun succés del meu dia a dia em tempta a ofegar l'alegria; la paraula que s'acosta més al que allà es descobreix és “Pau”; l'evidència d'unes vides que no s'han acabat, d'una vida que no s'acaba; la vida, amb el cercle incomplet, ens diu que no arriba a la seva fi, que continua, que el dolor injust de les persones no és l'escena final de la gran obra de l'existència.

Les frases que per atzar ens arriben en determinats moments de la vida

Parlaré una mica en Fàtima i el seu fenòmen aparicionista, el qual he estudiat en profunditat. 

Intueixo, sens dubte, que el fenomen de les aparicions, majoritàriament, és una vivència real per a les persones que les viuen. 

Al llarg de tota la meva infància, ho he viscut amb el testimoni de la meva àvia, la qual va experimentar episodis semblants. Estic segur que la meva fe incondicional inicial va estar molt influenciada, potser fins i tot determinada, pel seu testimoniatge. Ara ho veig com una vivència real per a qui l'experimenta, però no tinc tan clar que sigui objectivament real; sobretot després de conèixer una mica més el funcionament de la ment humana. Diuen fins i tot que fa mil·lennis les visions, a l'espècie humana, eren habituals; i que a mesura que el pensament abstracte es va anar desenvolupant amb l’aparició de l’escriptura, aquests fenòmens van anar disminuint. 

Penso que a l'origen de moltes religions hi ha els fenòmens de visions d'esperits, àngels i altres elements de les diferents creences. 

Del que estic segur, és que Déu és on se'l busca, on se'l parla, on se l’estima… I si en un lloc se'l busca a causa d'una suposada aparició que hi ha esdevingut, segur que, d'una manera més especial que en qualsevol altre lloc, ell s'hi fa present. 

La meva humil i poc fiable opinió és que Déu utilitza allò en què creiem per treballar-nos. 

Un altre tema són els continguts dels suposats missatges, els quals no sempre són versemblants, i de vegades coixegen; encara que alguna altra vegada són sorprenentment profunds. No voldria escandalitzar ningú, però de vegades em recorden a les respostes de la IA. 

En algunes aparicions en què les persones manifestament deien la veritat per la seva edat, per la seva innocència; les promeses o els missatges de la Mare de Déu no es van complir, cosa que em fa sospitar que el contingut dels mateixos sorgeix de la pròpia ment dels vidents. Sigui com sigui, és un fenomen que mereix respecte i estudi; per raons religioses o mèdiques, i perquè ens pot dir molt sobre com funciona la nostra ment des d'un punt de vista individual i col·lectiu. 

A nivell personal, el que em mou a creure, ja ho he dit alguna vegada, és la pròpia naturalesa; i el criteri de credibilitat principal per a mi d'una afirmació suposadament divina és el contingut. Tenim, dins nostre, la capacitat de discerniment per evidenciar en certa manera si alguna cosa ve de Déu o no, no en funció del seu caràcter miraculós o dels seus efectes especials (sols que ballen, llums, etc.) sinó de si allò que afirma és coherent amb la dignitat de l'ésser humà i amb l'amor. Veig també la mà de Déu en les casualitats, les notes que algú ha escrit als parabrises dels cotxes, les frases que per atzar ens arriben en determinats moments de la vida i que són just les que necessitàvem, i altres coses més sorprenents.

Si em cregués determinades afirmacions dels evangelis, em sentiria mala persona.

Aquests dies he escrit molt sobre les meves creences; i les tinc. 

No obstant això, haig de dir que crec molt poques coses, perquè sé molt poc, i entenc molt poques coses. 

M'impedeix abraçar la fe catòlica, en la qual em vaig formar, el dogmatisme; concretament els següents versets de l'evangeli de Sant Joan: 

 "Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu." Joan 3, 18. 

O si més no, determinades formes de la seva interpretació. 

Tot i que si ens posem així, podríem estar d'acord amb totes les afirmacions, de tothom, sempre que els donéssim determinada interpretació. Al final passarà que la interpretació dels escrits farà que vulguin dir el que volem que vulguin dir; però el fet és que aquests versets diuen el que diuen; que qui no creu en Jesús, està condemnat. 

Si jo m'ho cregués, em sentiria mala persona. Per això no ho puc creure, per això no me'ls crec. 

Considerar algú perdut per sempre, enviat a l'infern, torturat eternament, perquè no té determinada fe, em sembla propi de persones molt violentes, tiràniques, sense empatia, sense amor per als éssers humans, sense gens de respecte per la dignitat de la vida humana, pel valor de les seves vides. 

Allò que algú cregui sobre Jesús no el fa més dolent ni més bo, no el fa mereixedor de cap infern. La persona humana val més que allò que creu o que diu, val més que qualsevol dogma, i val més que qualsevol norma. 

Si Déu condemnés algú per no creure en Jesús, no seria Déu. El dogmatisme, la suposada infal·libilitat de la Bíblia, de l'Església, i de qualsevol persona, són falsos; i l'únic far que tenim per guiar-nos en aquesta nit fosca de la vida és la bondat.

Fill meu! T'has fet mal?

Un fill portava en un cofre el cor de la seva mare, a la qual acabava de matar. El fill ensopega i cau mentre segueix agafant ben fort el cofre. De l'interior del cofre, se sent una veu: "Fill meu! T'has fet mal?".

 Aquesta paràbola me la va explicar una monja fa molts anys i m'ajuda a recordar què és una mare; i el que és Déu. L'humorista Buenafuente en va explicar una altra de bona. Un científic estava estudiant amb el seu microscopi unes cèl·lules, i de cop va descobrir que eren cèl·lules mare quan una, mentre l'observava a través del microscopi, li va deixar anar: “T'has menjat tot l'entrepà?”. 

La maternitat és un fenomen natural. Ho vaig descobrir fa molts anys quan em vaig dedicar a estudiar durant moltes hores al dia, i durant molts dies, la vida familiar d'una colònia d'ocells. Les mares dels ocells tenien molt en comú amb les mares humanes en la cura de les seves cries, en les sancions que els imposaven, en com les empenyien al buit perquè es llancessin a volar, en com els picaven al clatell suaument quan feien alguna cosa malament. Cal dir també que avui dia algunes mares ocells ho fan millor que algunes mares humanes. 

La maternitat està impresa a la natura; la maternitat humana, per a nosaltres els humans, és la seva màxima expressió. Jo afegiria aquí la paternitat. 

Potser és cosa meva, però almenys en el meu cas no hi ha excessiva diferència entre ser mare i ser pare a part del procés de parir. Fins i tot l'alimentació amb llet als nadons, amb els biberons, és una tasca compartida, o ho ha estat per a mi. He intentat ser per als meus fills la platja on arriben nedant després d'un naufragi. Sempre he procurat evitar qualsevol diferència amb la seva mare quant a tracte, tasques… Fins i tot els he intentat ensenyar que com és obvi la carrera professional de sa mare és tan important com la meva; i que la carrera professional de la meva filla és tan important com la del meu fill. Els he parlat del millor metge que he tingut mai, que és una doctora. De la millor dentista que ens ha atès mai, que és una dona, de la cosina del meu pare, que va ser la primera dona que va estudiar enginyeria química a la seva ciutat. El que és realment ridícul és pensar que una dona no pot, o no li escau, triomfar dins la seva professió, la que ella vulgui; no s'opera, ni s'arreglen queixals, ni es construeixen ponts, amb el penis, encara que alguns pensin amb ell. I malgrat com actuen malament algunes persones (homes i dones) hi ha moltíssima més gent que fa les coses bé, però no se senten tant.

A punt de néixer

Quan érem dins del seu ventre, l'escoltàvem cantar. No sabíem què era aquella veu dolça que ens tranquil·litzava i que semblava procedir d'un misteriós més enllà. Així ho percebíem des de dins aquesta calidesa dolça en la qual van començar a aparèixer les primeres llums, les formes de colors; era la primera vegada que enteníem el que significava veure llums. 

 Però la seva veu, cantant-nos, o parlant-nos, era un misteri apassionant dins aquell ventre que representava tot el nostre univers llavors (alguns no crèiem que hi hagués res més fora d'aquell ventre). No podíem imaginar res més que fos diferent, o que estigués més enllà, d'aquell ventre que era el nostre “tot”.

 Avui, en aquest món que habitem (cinquanta o seixanta anys després d’haver nascut, d'haver abandonat aquell ventre càlid i d'haver comprès unes realitats abans inimaginables) escoltem, si ens fixem bé, una veu càlida i dolça més enllà d'aquest món que sembla ser el nostre “tot” (alguns creuen que no hi ha res més). 

Igual que llavors, ben aviat, abandonarem aquest “tot” nostre d'ara, que sembla l'únic, i descobrirem un altre món; i també descobrirem Déu Mare, la veu càlida i dolça de la qual, ara, només ens arriba misteriosa i incomprensible quan ens aturem a escoltar el silenci i a deixar-nos posseir per la sorpresa i el misteri.

Conèixer tota la nostra foscor

Ningú no pot ser feliç sense estimar algú i alguna cosa. 

El preu de la felicitat és l’amor; el preu de l'amor és acceptar el risc de patir, la certesa que un dia patirem a causa d’aquest amor. 

El dolor, però, no és incompatible amb una forma de felicitat que en aquestes circumstàncies s'anomena pau, tranquil·litat de consciència.

 La felicitat enmig del patiment s'anomena pau; encara que hi ha un límit en el dolor per sobre del qual la pau és impossible, però aquest tipus de dolor dura poc. 

Hi ha, al món, una penosa confusió sobre què és l'amor. Per exemple, i per dir alguna cosa, si un home madur, casat, sedueix una joveneta que no és la seva dona, i se'n va al llit amb ella, no l'està estimant; i en canvi, el tros d’ase és capaç d'anomenar a això amor; a una pulsió animal, a una coordinació hereditària, a un instint, l'anomena amor amb una facilitat que espanta. Estimar aquesta joveneta és no empènyer-la a deixar-se portar per la crida de la bèstia, és tractar-la com una persona, és veure-la com una persona, amb capacitats mentals i espirituals superiors; si l'estimem de debò, hauríem d'aspirar a ser capaços de veure-hi una persona, una ànima humana, i hauria de ser així sempre, encara que la veiéssim nua. 

Estimar la teva dona és estimar-la encara que el seu cos no sigui com era quan tenia vint anys. 

No sé perquè dic tot això, quan són obvietats; però si algú mira escombraries televisives tals com First dates, descobrirà que per a molta gent aquests conceptes són confusos, i confonen l'amor amb el seu contrari, que és l'egoisme buit d'empatia. 

No crec que tots piquem el crostó de qui ens el pica a nosaltres; seria convertir-nos en éssers semblants als cabrons que ens piquen el crostó; seria deixar-nos modelar per aquests cabrons. El que és correcte és ser nosaltres mateixos sense desconstruir-nos a ritme dels cabrons, sense organitzar la societat a la mida dels cabrons. Suposo que és una altra obvietat que a qui ens vol obligar a caminar amb ell una milla, nosaltres, voluntàriament, hauríem de decidir caminar-ne dues amb ell; potser ell sigui un cabró, però nosaltres hem de continuar sent nosaltres. 

Fer mal a algú sempre ens fa mal; una vegada m'ho va dir un ésser misteriós. Quan fem mal a algú, ens estem fent encara més mal a nosaltres mateixos. 

Conèixer tota la nostra foscor és una de les experiències més doloroses que hi ha; però com més la coneguem, més la podrem il·luminar i destruir-la. El dolor que produeix conèixer-la és sa; és orgull que crema; la humilitat i l'esperança ens tornaran la pau. 

La majoria de les persones no coneixen la seva foscor, perquè el cervell té un mecanisme de defensa mitjançant el qual sempre ens veiem “millor” del que som; tant a nivell físic com espiritual; suposo que perquè tinguem suficients ànims per tirar endavant amb el projecte del nostre ésser. A nivell espiritual, quan estiguem preparats, hem d'arribar al punt de veure la nostra foscor tal com és; per poder acabar amb ella. 

Mira que volia escriure poc, però no ho aconsegueixo...

Cors amb potes

La majoria, a la nostra vida diària, portem una màscara d'autosuficiència que ens fa semblar segurs, jovials, escèptics, estoics, una mica insensibles… Per dins, però, som cors amb potes. 

A mi em va bé pensar-ho quan em relaciono amb gent jove. Amb el temps, en algun moment de feblesa, els descobreixes plorant en un racó, i aquell ésser que semblava ser el jutge implacable de la societat, volant per sobre d'ella i independent a les forces del món, es revela com el nen que és, amb tota la seva feblesa i necessitat de ser estimat. Observes una noia de disset anys amb la seva aparent fredor, serietat, timidesa altiva… L'endemà t'expliquem que va tornar a casa il·lusionada, gairebé plorant d'alegria, per alguna cosa que li vas dir que va fer bé, o per les capacitats que li vas lloar. O, per contra, li preguntes si té cap problema i t'assegura que no; i l'endemà et truca algú que la coneix, explicant-te que està enfonsada, perquè li passa una cosa o altra. 

Els adults, vivim el mateix fenomen, fins i tot amb més intensitat. Els mitjans de comunicació ens confonen, creant personatges sense matisos a partir de persones que, com totes, són complexes, i que, com totes, amaguen un llac interior d'aigües profundes i misterioses, plenes de sentiments, temors, esperances. La simplificació de les persones que elaboren els mitjans fa més fàcil que molts puguin odiar-les; la reducció de tot el valor que té cada persona les falsifica i les converteix en un objecte més assequible a l'hora de ser jutjat, condemnat, insultat... 

Molts es convencen que arreglar el món és fàcil, i que només cal una mica de conductisme agressiu. En aquests miratges es mou el món d'avui. Però la veritat és que som cors ocults en aparences dures i satisfetes; la veritat és que la visió autènticament objectiva és la que estima íntegrament tota la persona, i que la subjectiva i equivocada, en canvi, és la que només hi contempla l'aparença social externa i no es disposa a estimar-la tal com és; moltes vegades es queda només en un desig o en una repulsió buida de qualsevol empatia. 

De vegades observo alguna noia, preciosa, físicament atractiva, de veu dolça i sensual, de les que el món converteix en objecte, i hi veig, sense poder veure cap altra realitat, un ésser immens, de valor infinit, tan adorable com la meva filla, amb tanta necessitat de respecte i d'amor com un nadó; la bellesa del seu ésser integral és milions de vegades més bonica que el que és exclusivament extern i que per a molts és l'únic que es pot veure. El seu cos viu és només una icona que apunta vers la totalitat del seu ésser, tan gran que no ens pot cabre al cap. Seria suficient educar els nens, des que neixen, perquè poguessin veure aquesta totalitat en cada ésser humà, i s'acabarien gairebé tots els problemes de maltractaments, violència, abusos, objectivació… 

He començat comentant que tots som cors amb potes, i he acabat aquí!

L'anticrist

A les vides de les persones, de vegades, apareixen propostes que hom, a llarga, veu que eren proves. Pot ser que un les accepti sense tenir gaire clar que aquestes propostes condueixen a la ruïna. No crec que hi hagi pactes explícits amb el diable, però sí que se'ns presenten bifurcacions de camins, o complements aparentment venials, que amaguen a la llarga senderis de perdició física. M'espanto de vegades mirant enrere i veient com de prop vaig caminar d'un precipici. Al món de l'art, les seves estrelles viuen contínuament sotmeses a aquestes atraccions, i moltes acaben fins i tot perdent la vida.

M'adono també de camins que em van fer mal i dels quals vaig retrocedir a temps. De vegades, el contracte contret amb el “mal” no proposa seguir els impulsos del cor sinó tot al contrari; de vegades és la raó la que per un esperit utilitarista o pragmàtic ens empeny a abandonar il·lusions del cor que estaven inspirades pel bé. Tinc la intuïció que Déu, si existeix (cosa que sospito) ens demana de vegades allò que ens il·lusiona, i que en moltes ocasions ho rebutgem per un excés de pragmatisme, per buscar la seguretat material, per “no perdre el temps”, o per obeir els serfs de l'utilitarisme. 

El cor ha de ser el vigilant de la raó, que moltes vegades ens empresona en gàbies aixecades per nosaltres mateixos. 

No crec en cap anticrist personalitzat com a tal, però no és difícil distingir a cada època una força maligna que sorgeix de l'inconscient col·lectiu, o d'algun avenç tecnològic: l'impuls bèl·lic de les grans guerres del segle XX, l'adoració actual als diners i als negocis, el sotmetiment de les ments a les pantalles controlades per poders foscos, la IA que comença a mostrar el seu fibló, però de la qual encara no ens fem una idea completa. L'anticrist són els vicis de cada època disfressats de legalitat i de progrés. "Ep! Escolti! Què això és legal!" recordo que deia un empresari del negoci immobiliari quan un periodista li mostrava els efectes devastadors de les seves decisions professionals “legals” sobre la vida de moltes famílies.

Gent senzilla

 

 "Et dono gràcies, Pare, perquè has amagat aquestes coses als savis i les has revelat a la gent senzilla"

Mateu (11, 25-27)

Em fa badallar la gent "ramat"

M'avorreix la rutina que no decideixo jo. M'agraden els camins de bosc. Necessito la solitud dels paratges naturals. Vull sentir la pluja damunt la roba. Gaudeixo amb el sol a tota la pell nua, lluny de la gent "ramat". Em fa badallar la gent "ramat" que passeja i que no fot res més que circular passeig marítim amunt i passeig marítim avall. M'aclapara la gent que menysprea els qui no viuen com ells, i que ni tan sols fan l'esforç d'intentar comprendre'ls. Em posa nerviós la gent que no fa res diferent del que és previsible que facin. M'entristeix la gent que no té relació amb les realitats invisibles que diuen coses tan impressionants i suggereixen diversions tan especials; que fan reflexionar sobre l'honestedat, l'honor, el lliurament de la vida, el regal de la natura, el do de la nuesa a la natura, l'eternitat de la vida de cada ésser. M'avorreix la letargia dels qui no volen aprendre res de nou. Em mou a buscar la solitud la necessitat d'aprendre coses noves. M'entristeix la falta d'amor vers els criminals, que són els qui més necessiten un amor correcte, humà i reparador. Em revolta la resignació davant tot allò que no és just. Em motiva la proximitat de la mort per com de reveladora que serà. Detesto la programació televisiva perquè està pensada per persones que són molt diferents de mi i que em posen nerviós. M'identifico amb els qui no estan adaptats a les inèrcies socials encara que pel meu aspecte no ho sembli. Em costa molt no detestar els qui envegen, tot i que m'esforço a no fer-ho. Em fan molta pena els qui es fan selfies; em fan pena i vergonya els qui publiquen els selfies. I tot això que he escrit només soc capaç d'escriure-ho si m'he pres una copeta de vi.

Una nova assignatura anomenada Fiódor Dostoievski

Heu seguit, en algun moment, l’habitual polèmica que ens esperona a argumentar quines haurien de ser les lectures obligatòries en un batxillerat humanístic? A parer meu, n’hi hauria prou amb la lectura d’un sol autor. Potser encara diria més; n’hi hauria prou amb l’anàlisi de la vida d’un únic autor, les peripècies del qual ens mouen vers una profunda comprensió de la naturalesa humana. 

M’estic referint a Fiódor Dostoievski, la vida del qual va caminar per les llums i per les ombres; ludopatia, alcoholisme, depressió, penediment, caritat, humanitat... La culpa constant d’haver desitjat la mort del seu pare; la recerca constant de la redempció, la lluita paradoxalment desesperada per conservar l’esperança en circumstàncies que semblen fer-la impossible… 

El seu cor va recórrer tots els camins ignots i inesperats de la complexitat humana, i aquest fet es reflecteix en els personatges de les seves obres, sorprenentment resilients davant la seva pròpia misèria, capaços de cercar la redempció quan tot sembla fer-la impossible. La conversió dels cors més corromputs apareix quan ningú ho espera; no se sap si empès per una gràcia sobrenatural o per la por al fracàs personal davant la proximitat d’una mort que insinua la ruïna vital. 

Això em condueix a la idea del mal com a camí de la llum. Com aprendríem a comprendre les giragonses de la ment humana si aquesta no s’enfrontés a l’experiència del mal i de les seves conseqüències immediates? Com ens faríem capaços de caminar amb les ventades si el vent no bufés amb tota la seva ràbia? Com descobriríem la manera d’aixecar-nos de terra si abans no experimentéssim l’estupor de caure estrepitosament? El mal, per desconcertant que sigui, ens apareix convertit en instrument diví, no sabem si de manera planificada o accidental. 

I així acabem convertits no pas en gerros que un terrissaire ha dissenyat i polit, sinó en productes conscients de la seva pròpia evolució, que en moments concrets de la seva existència han decidit direccions que semblaven impossibles, per poder arribar a ser allò que desitgen ser encara que tot al seu voltant sembli fer-ho impossible. 

Per a comprendre qualsevol persona humana, n’hi ha prou amb estudiar Dostoievski; no cal diluir-se en la superficialitat de múltiples lectures. No comprendrem la totalitat de l’oceà si només trepitgem les platges d’aigües poc profundes que a tot estirar ens arribaran a mullar els genolls per diverses i universals que siguin. Amb Dostoievski, ens endinsarem dins la psicologia, la religió, la literatura, la història, la sociologia… Tot a l’encop i sense adonar-nos-en; amb la seva obra, però sobretot amb la seva vida, que són si fa no fa les dues cares d’una mateixa realitat.

Creences i realitat

De vegades, estem tan xops d'una doctrina, d'una fe, que no som conscients del seu caràcter sorprenent; ens sembla que el que creiem és obvi, absolutament creïble, lògic, contundentment versemblant. 

En aquestes situacions, trobar-nos amb persones que desconeixen les característiques d'aquesta fe representa un privilegi, perquè ens revela com és d'inaudit el que creiem. La seva ignorància és una revelació semblant a la innocència de les civilitzacions no contactades. Ens fa veure que potser allò que acceptem, perquè sempre ho hem acceptat, allò que hem après al mateix temps que apreníem a parlar, és absolutament increïble; la qual cosa no vol dir que sigui fals; l'existència de la realitat també és increïble i no obstant existeix. 

És un tema de prioritats. Per a alguns serà prioritari que una persona conegui el significat de la transsubstanciació, el que significa un sagrari, la metàfora del pelicà. Per a altres el fet prioritari es reduirà a la fe en la transsubstanciació de les persones que pateixen o que no en tenen prou per viure dignament, o que han perdut casa seva, o que són a la presó; per a alguns, el que és prioritari és posseir una educació financera adequada. 

No estic segur que sigui possible conèixer-ho tot; és possible que calgui triar, i que el que és doctrinal pugui no estar entre les prioritats educatives de molta gent. Pot ser que no saber certes coses obri la porta a la possibilitat de meravellar-se, d'impressionar-se, de convertir-se… quan les descobreixes per primera vegada en el moment en què tens una edat que et permet haver desenvolupat una sensibilitat especial per als misteris i per a la reflexió sobre l'existència. 

És com el tema de la indiferència. Hi ha tantes coses davant les quals no ens hauríem de sentir indiferents, que no donem l'abast a tot, i hem de triar. 

En certa manera, prioritzar és acceptar el nostre caràcter finit i limitat. També Jesús dormia a la barca enmig d'un mar enarborat. Hem de decidir davant de què de cap manera mai no romandrem indiferents, i prioritzar-ho davant d'altres temes que deixarem en espera, per poder tenir també alguna estoneta de descans i poder passejar per un camí amb bassals, descansant la ment i viure una mica. 

Som éssers limitats, que necessiten poder perdre el temps, poder en algun moment no fer res urgent; acceptar que no ho podem tot, que no podem salvar tothom, ni saber totes les coses, ni abraçar tot allò que uns o altres consideren essencial de conèixer; sempre hi haurà algú a qui sorprendrà amb tota la raó del món el nostre desconeixement sobre algun tema essencial per a ells.

Vins, ritus i senzillesa.

No hi entenc, de vins, però sé quan m'agraden i quan no.

La virtut de la senzillesa és acceptar que alguna cosa t'agrada o no per si mateixa, i no pas per la projecció social o pel prestigi que atorga el fet que t'agradi determinada cosa.
Una persona que coneixia s'esforçava a aprendre a jugar a golf quan en realitat ni li agradava ni li deixava d'agradar; però l'aurèola de classe que jugar a golf li proporcionava li feia creure a ulls clucs que l'entusiasmava fins i tot abans d'haver jugat mai al golf, fins i tot a latituds en què la cura de l'herba fan que el golf sigui una activitat absolutament antinatural.
Els humans, tots, som, o hem estat, en algun moment així; madurar ens fa canviar; i també ens ajuda a canviar l'experiència de la mort, la pròpia i la dels éssers estimats. La percepció del privilegi que representa el temps ens porta a no permetre'ns desaprofitar ni un segon en esnobismes, que és així com s’anomenen les complicacions d'abraçar l'envejat pels que no han descobert que el tresor més gran rau a la senzillesa, i que els plaers més immensos de la vida estan relacionats amb la sinceritat amb un mateix, i amb el despreniment.
Dit això, afirmo que el vi que m'agrada més és el Priorat, qualsevol Priorat. No dic que sigui el millor; però és el que més m'agrada. I no sé per què. No hi entenc de tanins, ni de gustos de fusta, ni sé què és el cos, ni hi entenc, de preus. M'agrada el Priorat; i m'agrada tant, que, en part, l'ictus que vaig patir li dec al Priorat; ara vaig amb més de compte.
Tot i aquest elogi a la senzillesa, entenc i accepto que els humans som éssers simbòlics; necessitem la dolça complicació del ritu; però sempre és més reconfortant el ritu privat, el que es desenvolupa sense necessitat de fer-lo conèixer als altres, el que s'abraça per si mateix.
I els ritus no són iguals per a tothom; en el meu cas, és gairebé necessari prendre el vi en copa en lloc de fer-ho en un got; menjar vestit, mai en pijama; consumir les olives en un recipient de ceràmica, mai directament del mateix pot; aturar-me a contemplar una posta de sol sense passar mai de llarg; aturar-me davant d'algú que plora en solitari encara que no el conegui de res, i preguntar-li que li passa en lloc de mostrar-me indiferent; buscar la màxima expressió del que és salvatge quan decideixo a quina platja aniré, i no anar mai a una platja urbana o propera a una carretera o a qualsevol altra construcció humana; menjar coca per Sant Joan, si és possible a prop del mar, i capbussar-me aquella mateixa nit sense gens de roba; no menjar mai el raïm per Cap d'Any, i, mentre sonen les campanades, parlar amb Déu; veure Ben-Hur cada Setmana Santa, encara que l'hagi vist moltes vegades; pensar en qui va néixer, va viure, o va morir en un lloc determinat que visito, i creure que aquest algú m'està veient i se sent feliç en aquell moment perquè estic pensant en ell o en ella quan potser ningú més no ho fa...
Podria escriure milers de ritus, de peculiaritats només meves, les quals les faig no pas perquè necessiti que em vegin fer-les sinó perquè em ve de gust fer-les, perquè sento que fer-les és el millor.

Ambiciono un camí solitari enmig dels camps

Tot i que podem ambicionar qualsevol cosa, normalment quan pronunciem l'adjectiu “ambiciós”, atribuint-lo al caràcter d'una persona, pensem en algú que ambiciona objectius relacionats amb els seus interessos de poder, de prestigi, de diners... Però es pot ser ambiciós en altres termes. 

Jo ambiciono un camí solitari enmig dels camps, amb bassals, sota un cel de tempesta; a la meva dreta i a la meva esquerra, blat de moro; després dels turons, el mar i una costa sense urbanitzar, sense carreteres, ni camins, ni pobles, ni cases. Un punt en una platja més enllà de la qual no hi hagi res que pertanyi a ningú; ni res traçat a cap mapa. 

Ambiciono que les ambicions dels humans siguin lliurement poemes i cançons, estonetes de tertúlia, amb un got de vi, el silenci de la tarda, sense pressa, perquè demà vindrà un altre dia igual que el d'avui. Ambiciono silenci; un silenci tan absent que moltes vegades no som conscients que no existeix. Ambiciono la pau de no tenir passat, de no pensar en el futur que va més enllà d'avui, de no tenir, a la motxilla de la vida, cap acte realitzat, d'acabar de néixer i de tenir una vida al davant, i d'esperar la mort amb aquesta motxilla buida. Jo no la tinc buida encara; però crec que tot és possible, perquè Algú ho pot tot i estima del tot. 

Ambiciono tenir un nom nou, un nou cos, potser sense records, tornar a començar sense tenir res solucionat, conservant inconscientment, i d'alguna manera, tot el que he après, per tornar a descobrir-ho tot de nou i encertar millor el tret. 

Ambiciono ser feliç sense buscar ser-ho, ser feliç sense ser perfecte. 

Ambiciono la mortificació d'un bon aperitiu en bona companyia per acostumar el cos a sotmetre's a l'alegria de viure, la mortificació d'una bona dutxa calenta als matins per anar content a treballar i produir alegria en els que em tractin, la mortificació del minut heroic per aixecar-me no quan soni el meu despertador, sinó cinc o deu minuts després; i així poder assaborir l'escalfor del llit i pensar en la sort que tinc i en tantes coses bones que m'han donat, i en com puc fer més bo el dia que comença. Ambiciono que qui pugui ser cantant, no hagi de ser-ho si no ho desitja; i que no hagi de ser perdonat per això. 

Ambiciono que a ningú li diguin que no ho pot ser, i que si a algú l'hi diuen, aquest algú tingui la tenacitat de lluitar per ser-ho si realment ho desitja. 

Ambiciono passar desapercebut, anar-me'n en silenci, sense por, sense resar a causa dels terrors doctrinals dels qui creuen que Déu és com ells; cantant amb Déu, conscient que a la meva motxilla buida només puc portar el seu amor i el seu perdó; i que sempre ha sabut com soc i què tinc.

Audiències, enquestes, populisme...

Sempre hi ha algú que ens llegeix. 

Vivim en un món sotmès a les xifres. 

Sovint, dic als meus alumnes que en "matemàtiques" dos més dos són quatre; però que a "Cultura i valors", dos més dos poden ser cinc, o sis, o set. 

Si una cosa la llegeix una sola persona, però aquesta persona que la llegeix és determinada persona, aquest escrit tindrà més valor que un altre que hagi estat llegit per mil persones si cap d'aquestes mil no és aquesta determinada persona. 

Un vídeo d'algú tocant amb un violí una peça klezmer que aconsegueixi cent visualitzacions a YouTube és més valuós que un vídeo de Messi anomenant "Bobo" un altre jugador que aconsegueixi milions de visualitzacions; però vivim a l'era de la tirania de les xifres. 

I els ximples no donen més de si. 

Escrivim per a nosaltres; cadascú escriu per a si mateix, i si mai comet l'error d'escriure per als altres, la qualitat de la seva obra baixarà en picat. 

He intentat mil vegades gravar una cançó determinada al piano; quan la interpreto sense gravar-la es desenvolupa sublim; és un regal d'alguna cosa o d’algú cap a mi; quan intento repetir-la amb la gravadora encesa, no deixo de cometre errors. 

Podem compartir el que hem escrit per a nosaltres amb els altres si ens ve de gust; però si el que escrivim té algun valor, és perquè ho hem escrit per a nosaltres, perquè a nosaltres mateixos és molt difícil que alguna cosa de la nostra ment pretengui impressionar, enganyar, o manipular... 

Quan escrivim per als altres, caiem molt fàcilment en l'error de prioritzar l'aparença per damunt de la realitat. Però tot això no ho entén tothom. 

Grans obres es van rescatar de calaixos tancats després que l'escriptor, anònim i inèdit, morís sense saber que un dia seria un escriptor reconegut i que seria estudiat a les universitats. 

Però això els imbècils no ho entenen. 

I avui dia, el món és de les enquestes de satisfacció, dels índexs d'audiències, de les xifres, de la competició i dels imbècils. 

Es confon l'opinió majoritària amb la veritat, i l'evolució de la ment s'atura momentàniament perquè el que compta són els números, el que és quantificable, sense parar-se a tenir en compte el valor diví i humà de cada unitat. 

I al capdavall, allò que més agrada no és necessàriament el millor, ni el millor és sempre el que més agrada. En conseqüència, a qui fem cas? Al que més agrada? Per tal que les enquestes o que l'audiència ens siguin favorables, o a allò que la nostra experiència i els nostres coneixements ens fan saber que és el millor encara que no sempre sigui el que més agrada? 

I torno a la primera frase que he escrit: encara que no ens llegeixi ningú, sempre hi ha algú que ens llegeix.

El temple

Per mi el Raval és un temple. No em produeix cap incomoditat, més aviat m'omple d'una sensació d'amor inefable, com quan en els meus temps de catòlic m'acostava al sagrari.

El Raval em va canviar la vida, perquè igual que al sagrari hi és ELL. Al Raval hi és Ell.
Hi és en tota aquesta vida tan intensa i sovint tan sofrent. Si alguna vegada descobreixo una dona que ha hagut de fer de tot per alimentar els seus fills (ara ja no es veuen tant) em produeix de tot menys foscor i se m'encén el cor, com si a una espelma vella i gastada se li acostés un llumí i tornés a donar llum.
Quan descobria aquestes noies, nenes, als anys noranta, recordava l'expressió "beseu on trepitja" que pocs anys abans m'havien intentat vendre que havia d'aplicar al president de determinada institució força influent per a mi a la meva adolescència. Sentia que el "beseu on trepitja" era just i necessari aplicar-lo a aquestes persones valorades exclusivament per la forma dels seus cossos com si fossin vedelles; perquè aquestes persones pobres, oblidades, usades, reduïdes a instruments... representaven la mateixa transsubstanciació de la comunió, eren el mateix Crist, eren la manera com Déu es feia, es fa, present al món.
Encara avui m'hi acosto, de vegades, amb la meva família, al Carrer Joaquim Costa, o Hospital, o Sant Pau... i recordo aquells temps. Avui la transsubstanciació succeeix en altres persones a banda d’aquestes pobres noies; en gent que a molts produeix por, fàstic, ràbia... purament per falta d'empatia o pobresa humana, per donar més importància a on es neix, o a on van néixer els seus pares, que a la dignitat humana.

És tard, però tenim tot el temps que ens queda al davant; és tot el que tenim.

La conseqüència més dolorosa de fer el mal, allò que anomenen el karma, és el mateix mal que fem. No només aquí, no només ara. En un futur post mortem, quan la nostra empatia sigui perfecta, el dolor i mal que una vegada vam causar als altres ens farà tant mal com va fer als altres; la nostra pròpia empatia serà el nostre botxí. I aquesta penitència ja ens ha començat; però és bon senyal, és senyal que hem canviat.

Tot s'acaba; fins i tot el dolor produït, fins i tot el dany causat.

S'acaba el dia, perquè en comenci un altre. S'acaben les vides perquè sorgeixin noves vides. S'acaba l'alegria, i en comença una de nova. Res no roman. El mal que vam fer s'ha acabat o s'acabarà.

I sempre ens oblidem de les coses bones que hem fet. La ment, la tenim programada per necessitat de supervivència per atendre amb prioritat les alertes negatives, que ens avisen que ens posem en perill. Ens oblidem de l'amor que vam donar, de l'amor que donem, que sovint ens sembla petit. "Quan, senyor, et vam veure famolenc i et vam alimentar?". Si la nostra memòria pogués recordar totes les coses bones que hem fet i que no recordem, o no valorem en la seva justa mesura, ens sentiríem molt bé.

És tard, però tenim tot el temps que ens queda al davant; és tot el que tenim.

Agrair tantes tornades

No perdre la perspectiva. No deixar de percebre l'invisible. Descobrir-lo en el verd encès sota la pluja fina dels prats d'Irlanda vora l'Atlàntic, o als primers contraforts de Sant Llorenç del Munt. No viure per les petites llaminadures dels nervis del cos sinó per la majestuosa profunditat d'aquella pau que deixa l'invisible quan pensem en les persones que estimem i en el do de les seves vides i de la nostra família.

No deixar de veure aquesta llum invisible que ens il·lumina, que ens guia en moments de profunda foscor, que ens allibera dels embarbussaments que nosaltres solets ens trenem. Ens salva sense merèixer-ho. Ens fa creure que tot és possible i tot està per fer. Ens ensenya a distingir la llaminadura agredolça del somni viu i verd d'una natura esclatant.

Esperar quan tot sembla indicar que no cal fer-ho; adherir-nos al bé quan sembla que no en som dignes; escollir el que creiem millor, encara que els dubtes ens abasseguin i les veus fosques de baix intentin robar-nos l'esperança. Mirar a la muntanya, a la nostra muntanya; i agrair tantes tornades, tanta llum que ens ha permès rectificar, redreçar camins, evitar caigudes estrepitoses, i esperar sempre en allò o aquell o aquella que no ens abandona mai.

 

Espectacle natural

Espectacle natural a Sitges el dissabte 25 de gener de 2025. La bellesa la tenim ben a prop, i asseure's a contemplar-la no costa diners.

 

La platja de Vilanova a l'hivern

Fins en allò més petit hi ha tota la majestuositat de la bellesa natural!

 

La Maternitat d'Elna al Teatre Eòlia

Impactant representació d’uns fets que tenen molt a veure amb la nostra història, narrats al llibre del mateix nom d’Assumpta Montellà: “La maternitat d’Elna”.

Interpretació poderosa de Rosa Galindo, tant pel que fa a la vida del text com a les cançons, tan ben escollides i tan netes, amb la música penetrant del piano de Franco Piccino, sense cap més enfarfec, que sobraria.
Una escenografia sòbria, essencial. I la il·luminació que se t’endú de seguida a l’estat anímic que necessites per sentir millor la vida del que es narra.
Al llarg de vuitanta minuts, te’n vas de Barcelona, t’allunyes del 2025, i raus al 1939 i als anys següents. Veus l’edifici de la maternitat i el context que l’envolta sense necessitat de posar-te ulleres virtuals; i fins sents l’olor de brou de l’edifici a les hores dels àpats i la ràbia de la mort de tants; tan injusta.

El teatre Eolia és una sala de proximitat; i una sala de proximitat és una sala amb menys de dos-cents espectadors.

A les sales d’aquesta mena, si més no a mi em passa, et sents dins de l’obra; no ets només un visitant o un espectador, ets un element que forma part de l’escena. Ni que sigui només amb el sentiment, hi ha una interacció amb els actors; la mirada de l’actor busca i troba la mirada de l’espectador, i es produeix una comunió que fa que l’obra no sigui un producte de consum sinó un poema viu que es construeix com a creació única en cada representació.

Les sales de proximitat signifiquen una realitat molt més intensa, molt més gran, molt més real, que les grans produccions que mouen més diners, més gent, que són més publicitades, però que no arriben a la mateixa profunditat dins l’espectador; a mi, no m’arriben igual. Els grans teatres, els multitudinaris, em fan sentir com que estic mirant la tele, i no aconsegueixo la complicitat de les sales de proximitat.

També hi pesa molt l’olor. Els teatres de proximitat fan olor de teatre, de fusta vella, de cortinatge antic, de sala rònega. Moltes vegades no hi ha micròfons, només la veu nua, tal com és. Només brilla la interpretació de l’actor. I la unió amb aquesta interpretació no sé com explicar-la amb mots.

Comença l'any

Comença l'any. He anat al quinto. I a la piscina. He dormit molt. He escrit la primera obra de teatre del 2025. He treballat una mica. M'he pesat i he començat a posar fil a l'agulla en propòsits de salut. He passat fred. He escoltat "The dying rebel" i "The fields of Athenry". He tornat al blog i mantinc aquest nou any una proporció del 50% dels dies amb una entrada. He jugat una partida d'escacs amb un que en sabia molt i l'he guanyat. 

Demà aniré al teatre Eolia a veure "La Maternitat d'Elna". Després soparem pel gòtic. 

Dijous que ve, en aquesta hora, ja haurem fet la primera sessió de cinema del 2025.

Fa un fred que Déu n'hi do!

He actualitzat la llista de tasques i n'he realitzat dues.

El dia és gèlid. 

Sento xiulets a les orelles, si fa no fa com em passa des del 5 de juliol de 2021; potser una mica més forts aquests dies. 

Ja som al 2025, que és el mateix que 45x45.

25 és un número bonic; és el dia de Nadal, és una edat de la vida força radiant. És un quart de segle. 

La lluna comença a créixer i sembla una ungla.

Bona nit.

Quan ja no em quedi llum

 Al setembre del 2021, vaig escriure aquest poema.

I aquest any que s'acaba, poc abans de Nadal, la intel·ligència artificial suno, m'hi va posar la música i la va interpretar. De vegades no m'agrada com ho fa, però en aquesta ocasió sí; d'aquí a poc, me l'aprendre jo i la cantaré jo. I sí, és cert, m'agrada més fer la música jo sol, però de tant en tant, una col·laboració amb un robot és acceptable.

Amor i desig

 

Trobar algú que et desitgi no costa gaire. El que és més difícil, gairebé un privilegi, és trobar algú que t'estimi. L'amor sempre et donarà més que el desig. El desig s'afebleix; l'amor creix. El desig, un dia, s'apagarà; l'amor no deixarà de créixer. El desig és un esclat fugaç, sovint a ple dia; quan arriba la nit queda la llum de l'amor. L'amor és un arbre que cap huracà no tomba; el desig no té arrels.

Mai no ens rendirem per recuperar una xarxa personal, creativa i lliure. We will never surrender!

Temps de calma en aquest blog, en altres temps freqüentat i comentat. Fet i fet, temps de calma en un internet cada vegada menys personal i més robotitzat. La IA pren els llocs de control. La publicitat mentidera i dissimulada pretén ocupar l'espai que no fa pas gaire habitaven les persones. Però continuarem, persistirem, lluitarem a les platges, lluitarem als turons, lluitarem als carrers i a les ciutats, i mai no ens rendirem.

Viatge a la Baixa Silèsia

 

L'invisible

L'invisible m'ha acompanyat tota la vida; sovint penso que és la força que em mou a l'esperança. L'invisible és allò que et passa pel cor i per la ment quan veus una fotografia; és allò invisible que els qui miren la fotografia no veuen en tu, però que existeix i és més real que la fotografia. L'invisible és allò que envolta l'ordre i el ser de les coses; allò que fa que algú sigui puntual quan no li obliguen a ser-ho. És aquella realitat que mou a recollir un plàstic de terra quan saps que ningú et veu fer-ho, però ho fas perquè l'invisible et convenç de fer-ho. L'invisible és el misteri que fa que no t'avorreixis quan estàs sol, que de fet no estiguis sol quan estàs sol. L'invisible et sosté quan t'enfonses i quan potser desitjaries desaparèixer. L'invisible fa que algunes ciutats siguin per a tu santuaris quan per molts altres es presenten insulses i aspres. L'invisible encén la llum fascinant dels dies de pluja quan sembla que tot canta i entens perquè val la pena ésser viu. L'invisible és aquella realitat que fa que tot allò que veus tingui sentit, que sigui bell, que valgui la pena, que ho puguis estimar, i que tot plegat t'encengui l'esperança. L'invisible et fa mirar la mort i no veure-hi un punt i final sinó un motiu per l'alegria. Si tot desaparegués, saps que romandria l'invisible, més enllà del no res, més fort que la por, més real que la mateixa justícia, més poderós que qualsevol cosa que et pugui espantar... Saps, que al final de tot, quan no hi hagi res més, hi serà l'invisible que et regala la vida, que et sosté, que t'estima.

De 'invisible, no en pots dir gairebé res, perquè no el veus ni en saps res; només el perceps, només el sents, més real que tu mateix. Intentar descriure'l o explicar-lo seria una falta d'humilitat i de sinceritat; no en sabem res, només que hi és.

Voldria ser capaç d'aconseguir que tothom percebés l'invisible tothora.

La tensió sexual incontrolada no s'incrementa amb l'absència de roba, sinó precisament amb el seu contrari: l'ocultació obligada i perpètua.

A l'estiu, perquè l'estació és propícia, m'agrada sempre escriure sobre la nuesa. Gairebé sempre escric el mateix de diferent manera; l'evidència que la tensió sexual no s'incrementa amb l'absència de roba, sinó precisament en el seu contrari: l'ocultació obligada i perpètua.

És un concepte simple que vaig descobrir fa anys. 

A la meva adolescència, i per influència de la meva educació judeo-cristiana, estava convençut que la força, l'agulló, la febre, la rauxa de l'atracció sexual, s'encenía amb la nuesa, i que l'ocultació del cos protegia la ment de la força insuperable de la pulsió. Quaranta anys després, tinc evidència del contrari; no és una opinió, és una evidència, un fet contrastat, un descobriment progressiu. La convivència en nuditat absoluta amb grups humans diversos de totes les edats, sexes, gèneres, formes, cultures, estils... produeix, en molt poc temps, l'absoluta assumpció de la totalitat del cos com una realitat natural neutre, que no té una relació directa i irrefrenable amb l'estimulació sexual, o que en tot cas la té en la mateixa mesura com la té el cos vestit. Aquest breu temps d'adaptació dependrà de la decisió de l'usuari, de la seva educació, del grau de repressió a la qual hagi estat sotmès... però en tot cas, és un temps concret després del qual aquella morbositat que anys d'ocultació social han anat amuntegant als racons conscients i inconscients de la ment humana s'esvaeix com la boira baixa en un dia calurós d'estiu quan el Sol es fa senyor d'una volta del cel immaculadament blava,.

És per això que la por que determinats grups religiosos conservadors li tenen, al cos nu i a la seva visió, no té sentit. El que han de fer, si volen que el cos humà no sigui per a ells un fetitxe, és incorporar-lo al conjunt de visions nobles de la vida, recuperar per a la vida asserenada del dia a dia el cos humà nu, aconseguint que la part material de l'essència humana no esdevingui una maledicció ni un enemic, i que l'educació dels infants no estigui esmonyonada ni condicionada per l'ocultació i per la por. Res humà natural és motiu de vergonya. L'abandonament de l'ús del vestit de bany a les platges i piscines seria el triomf de la recuperació de la innocència, malmesa per l'ocultació, pel desconeixement del cos, per la por, per la morbositat... Tot plegat, llenya per a la tensió sexual incontrolada, i causa d'immaduresa i neurosi.

I on quedaria llavors l'atracció sexual? Ens convertiríem en asexuals? De cap manera. L'atracció sexual és un tresor; no és pas un fenòmen a combatre. Però la línia fronterera de l'atracció sexual serà allà on decidim que sigui, no pas a on decideixi el nostre inconscient reprimit; i convé, per a ser més lliures i per a viure més feliços, per a respectar-nos més els uns als altres, per a no deixar de veure persones allà a on hi ha éssers humans nus, que la guspira de l'atracció sexual no neixi impulsivament de la simple visió del cos, sinó que se sotmeti als trets i a les expressions més humanes de les persones, en relacions lliures i decidides pel cor i per la ment.

La nuesa no és un escàndol ni una provocació. La nuesa no és sexe. La nuesa és part de l'essència humana. La nuesa és precisament l'antídot contra la sexualització i la cosificació del cos.

The fleeting time

 

Se’n va el temps que ha estat viscut,

però el seu valor és tan gran com el misteri que l’ha fet possible.

Allò que ha estat, havia de ser; i ha estat bell, immensament bell;

que hagi passat no li pren ni un bri del seu valor;

ans al contrari, ens fa més conscients de la seva singularitat.

I els qui hem viscut aquest temps no ens deixarem mai d’estimar.

Si el temps que se n’ha anat tornés, no seria el mateix temps;

cada temps és nou i acabat de néixer com un infant;

cada pom d’instants que floreix configura els seus propis tresors,

i només qui dissenya els misteris i trena els fils vermells de la vida

sap cap on es mou el temps per a cadascú de nosaltres.

Vivim com si ho poguéssim decidir tot,

i de fet, ho decidim tot; però enllà del nostre jo, que fa i desfà,

hi ha algú més gran que qualsevol de nosaltres,

que estima com estima una mare 

el nadó que li ha sortit de les entranyes.

Se’n va el temps i sembla que tot s’atura;

fins la rima del poema se’ns panseix i el cor ens tremola.

L’impacte de cada decisió ens produeix vertigen,

i voldríem cridar que mai deixarem d’estimar-nos;

cridar-ho a un món que sempre barreja la pobra idea de possessió

amb la infinita grandesa de l’amor.

Qui s’ha estimat, passi el que passi,

no es pot deixar d’estimar mai.

Mans de vuit dits en guants de cinc

L'esforç no és el tot; primer hi ha la mirada i l'entusiasme.

Hi ha moltes maneres de ser, no som iguals; no tothom és com cadascun de nosaltres.

Les nostres opinions sobre la gent sovint tenen a veure en com som; i sobretot en si ens pensem o no que els altres són com nosaltres.

Hi ha maneres de ser que el sistema no té capacitat d'ajudar. No es pot posar una mà de cinc dits en un guant que en té vuit; en aquests casos és preferible que la mà no es posi el guant encara que estigui mal vist. Hem de condemnar a la marginació les mans de vuit dits?

Ens podem trobar gent que digui que és injust que les mans de vuit dits puguin ser felices sense haver-se de posar el guant quan de fet tenim mans de cinc dits que han hagut de posar-se el guant per ser felices.

La mediocritat del sistema és sostinguda per la mandra i la indiferència d'aquells que no fan res per canviar el sistema perquè a ells, en aquest moment, la manera com és el sistema no els perjudica gaire. Per això el sistema és ideal per als qui no necessiten canviar-lo. Anar contra el sistema algunes vegades és una virtut i un deure. No es pot ser bona persona si no se sap desobeir la llei quan cal. L'ésser humà, amb cinc o vuit dits, és més important que els guants, i més important que les lleis que obliguen a portar guants.

Ensenyeu als vostres fills a creuar el semàfor en vermell amb seguretat, perquè quan ho hagin de fer sols, ho sàpiguen fer sense perill. Ensenyeu-los a creuar alguns semàfors en vermell perquè no es converteixin ni en genocides ni en sostenidors passius i indiferents d'una societat mediocre que rebutja les mans de vuit dits.

L'anhel de la mar lliure i ampla

A les persones diferents, i que tenen intel·ligència i creativitat elevades, no hem de deixar-les encallar en els atzucacs del sistema. I anar contra les pròpies conveniències no sempre és símptoma de poca intel·ligència, de vegades és la intel·ligència elevada la causa d'aquest inconformisme; una reacció contra els absurds del sistema.

Hi ha intel·ligències que perceben les renúncies que el sistema imposa als individus si aquests volen tenir èxit; i de vegades aquesta percepció mou a escollir el fracàs, o el risc del fracàs, en comptes de la resignació.

Hi ha intel·ligències, en canvi, que només s'enfoquen a les formes i les rutes imposades pel sistema; són intel·ligències que treballen amb una visió limitada, estreta, que no contempla els canvis ni les revolucions, que confon obediència amb bondat, qualificacions amb capacitats, uniformitat amb encert, progrés amb camins escrits per una autoritat prèvia i establerta com un absolut. Són intel·ligències que només es reconeixen a si mateixes i que exclouen o neguen les que trien les rutes heterodoxes.

En el fons, la intel·ligència en si mateixa pot poc, necessita una mirada àmplia, capacitat de rectificació, humilitat i l'omnipotència que atorga estar per damunt dels instints de venjança, que a la majoria de les civilitzacions és anomenada i confosa per la justícia.

El voluntarisme obedient no és l'única resposta possible d'una intel·ligència; la tendència al risc, a l'adolescència, hi és a conseqüència de la selecció natural, perquè ha suposat un benefici evolutiu, tot i que de vegades provoqui tragèdies. No som tots igual, i totes les maneres de ser han de trobar camins, que no han de ser sempre barrats per vies sense sortida esculpides en taules de la llei de pedra pel poder que dona forma al sistema i els seus esclaus.

Totes les maneres de pensar creuen situar-se a l'opció correcta; però el mal gairebé sempre és exercit per persones que estan convençudes d'estar fent el correcte; per això hem de ser molt respectuosos amb qui no pensa com nosaltres, i alhora no tenir por de dir el que pensem, ni resistència a canviar de manera de pensar si ens adonem que el que fins al moment opinàvem ara ho entenem diferent. Les persones no són equacions lineals que tenen sempre solucions determinades. Hi ha comportaments majoritaris que són conseqüència de maneres de ser majoritàries, però hi ha persones individuals que no responen igual als mètodes de solució de les equacions, que són intel·ligents, que tenen capacitats tot i que no saben o no poden desenvolupar-les, que tenen qualitats tot i que no són capaces de voler exercir-les. Som lliures per fer el que vulguem fer, però no som sempre tan lliures per voler el que vulguem. I les persones diferents tenen dret a existir i a trobar camins que els permetin tenir èxit a la vida. Totes les maneres de ser tenen dret a existir; aquesta és la primera norma d'una societat que no vulgui resignar-se a la mecànica del capital i la seva garba utilitarista. Les persones no som instruments, ni existim per produir. Cada vegada que ens agenollem davant les formes imposades pel sistema capitalista, l'ajudem a engreixar-se i a perpetuar l'exclusió dels diferents.

El que s'ha fet sempre d'una manera mai no s'ha fet de la millor manera possible. No sempre que aconseguim canviar una conducta és a causa d'haver aconseguit canviar una persona. Tenim dret a preocupar-nos pel futur de les persones, a desitjar-los camins oberts, oportunitats per a les seves potencialitats, triomf personal, risc de fracassar o de vèncer... I tenim dret a desitjar-los el millor encara que no s'ho mereixin; com menys s'ho mereixin, més necessiten que algú desitgi per elles un futur. El nostre futur, o almenys el meu, no sempre s'ha construït a partir dels mèrits d'un mateix, sinó de l'ajuda de moltes persones que van veure en mi allò que ni jo mateix veia, i que em van ajudar quan no m'ho mereixia, i ho van fer només perquè jo era una persona, i perquè elles també ho eren. Tenim dret a tenir en compte tots els factors a l'hora de prendre decisions que poden afectar el futur d'una persona. No ens hem de deixar condicionar per les mancances de la persona a la qual intentem orientar o ajudar, perquè precisament l'estem ajudant a causa d'aquestes mancances. No ens hem de deixar condicionar pel desagraïment o per l'odi que rebem d'aquella persona a qui intentem ajudar, ni per l'odi que pugna per intentar sortir de nosaltres com a reacció. La justícia humana, amarada a la mecànica acció i reacció, és una disfressa que fa servir l'instint de venjança per no semblar tan animal. L'única justícia real és que cadascú rebi allò que necessita per ser millor persona, no pas allò que mereix. Creixem quan som conscients que rebem sempre més del que mereixem, i que hi ha algú que ens estima. Aquesta percepció és l'única guspira que pot fer que algun dia siguem capaços de donar als qui estimem més del que es mereixen, de donar-los el que necessiten per viure i per ser millors persones.

L'interès és una motivació maligna que sovint va vestida de dignitat; les relacions humanes només són humanes si deixen de banda l'interès; per això no podem conèixer del tot una persona fins que no ens relacionem amb ella en una situació en què no ens necessiti. Coneixem les persones quan no ens necessiten.

Hi ha a qui li cal aplicar un esforç, i hi ha qui necessita ajuda; tots necessitem alguna cosa.

Un altre dia escriuré sobre l'esforç com un dels poders humans; no és l'únic, hi ha més poders. Com a introducció, recordo aquella frase de Saint-Exupéry:

"Si vols construir un vaixell, no comencis per buscar la fusta, tallar taulons o distribuir la feina. Evoca primer en els homes i dones l'anhel de la mar lliure i ampla."