Estiu d'abril a la Waikiki. Primera abraçada, amb la mar, de la temporada. Estirada de l'instant abans de la presentació d'un llibre.

Tres capbussades en una aigua de vidre, i al voltant, els pins de la Marquesa, els penya-segats daurats, el brum sanador de les onades a la planúria de la platja. Un dia de juny regalat al mes d'abril. Tres capbussades, amb natació inclosa, en una mar gèlida que em retorna totes les forces del Sol a la sang; del Sol, de la salabror, de la llum, dels guspireigs a les onades, a l'escuma.

La meva pell i la mar; només la pell i només la mar; només el sol i la pell; només la llum i la pell, i la pell dels qui estimo, i els jocs dels qui estimo, i la Terra que ho sana tot, que s'endú la foscor de les boires mentals de la societat que ens pretén empresonar. 

És “molt” saber que quan tot caigui, en alguns racons del planeta, hi restarà la mar, i el Sol, i els penya-segats, i el cel blau, i l'olor de pinassa, i l'estridor de les onades. Hi són encara que ningú no hagi pagat perquè hi siguin. I molts han pagat perquè no hi siguin. 
Quan la pobresa ens amari, la nuesa serà el consol i la revelació. La riquesa més gran de l'ésser humà és el descobriment alliberador de la pobresa. La nuesa és l'abstinència de les banalitats i la possessió de la imatge original que ens ha atorgat la Terra, del vestit que l'univers ens ha escollit. La nuesa és la indiferència front les opinions alienes pel que fa a la nostra identitat personal i natural, pel que fa a les nostres idees, pel que fa al nostre dret a girar el timó de la nostra vida vers la direcció que creguem més oportú emprendre. Res no cal, quan s'esdevé una peça més del gran bioma terrestre a la immensa catedral de la natura; si la natura es perdés, ni tota la riquesa del món no ho compensaria. Quan la llum és a la pell, la pell és llum. Quan la innocència és als ulls i a la ment, el cos és llum, la ment és llum, els ulls són llum.

Marxes amunt i avall damunt la llum a frec de l'escuma que va i que ve en aquesta catifa de sorra que ara és xopa, inundada, i adés només un xic humida. El pensament buit d'ell mateix, i dedicat sols als jocs de la llum sobre la catifa; només s'atura, la ment, en allò que contempla, sense anar més enllà, i l'instant s'allarga, s'allarga, envoltat de llampecs de mar en un concert de sons eterns i còsmics. I aquest instant etern, el tens i el tens a dins i a dins... i sempre hi és... I és l'escut i l'antídot contra els esclaus de la corbata i el tern, de la riallada falsa i el patac interessat; contra les arengues dels de pell blanquinosa i transparent, gèlida de tant ambicionar un poder i una façana que són fum; fum de banalitat i de buidor. Els qui somnien aristocràcies més o menys dissimulades de classes i nissagues adoradores del poder i de la imatge artificiosa del diner i dels seus afins. Els adoradors de la perfecció absoluta i de la vida en formol, normalitzada i controlada pels standars especificats pel lluent món de l'economia contemporània (ja de capa caiguda). Uniformitzadors de tot i de tothom; censors de la llum de la natura, gelosos inconscients de la llibertat dels lliures; s'enganyen prement més fort la cadena daurada de la por i del càlcul especulador.

Intento fer fotos a les onades i m'enamoro de la seva llum i del seu color.

Després ens n'anem a la presentació d'un llibre, i, com sospitava, arribem tard, perquè ens és difícil deixar el paradís. Però en travessar el bosc, ens adonem que el portem a dins allà on anem; i que duri molts anys.

.

.

Solucions al fracàs escolar. L'aprenentatge ha de formar persones capaces d'exigir-se al màxim. La natura no premia els febles. La vida té un pendent que puja. Qui no s'esforça, no mama.

Si el cadell petit de la camada de lleonets no s'espavila, no mama; i si no mama, es mor; la natura frena el seu desenvolupament. De res no li serviria al lleonet apel·lar als seus intents, a les seves bones intencions; la natura, si el cadell no s'esforça, el mata sense contemplacions, sense ni tan sols preguntar-li si té algun problema, o si li passa alguna cosa.

Nosaltres, com a humans, hem de construir una societat d'humans on això no passi, però sense oblidar-nos de preparar les persones que acaben de néixer per tal que siguin capaces d'enfrontar-se a una natura, i a una societat, que funciona sovint amb aquest principi universal: qui no s'esforça, no sobreviu. I no es tracta de trepitjar el company, sinó d'esforçar-se al màxim; d'adquirir consciència que la vida molt poques vegades ens dóna res que no hàgim suat molt i molt; i si alguna vegada ho fa, ens acostuma a passar, tard o d'hora, una bona factura. Es tracta que l'alumne aprengui a competir contra ell mateix, contra les seves dificultats, contra la seva mandra, contra les seva facilitat de distreure's, contra la feblesa que li impedeix lluitar de manera independent per a sobreviure. Els grans somnis requereixen grans sacrificis; i el sacrifici necessita l'aprenentatge de l'autoesforç, que es reforça amb l'hàbit. No tot pot ser un joc. No tot potser una farra. No tot ha de ser una virtualitat sadollant de sentits viciats per llums fàtues. No es tracta de convertir l'aprenentatge en una imitació del consumisme més violent, sinó de comunicar la capacitat de lluitar sense que necessàriament l'entorn hagi de ser Disneylàndia.

Ja veieu que, amb aquest escrit, avui em toca ser (a ulls d'alguns) antic, tradicional, fins i tot un xic darwinista. Però tinc la convicció que l'estratègia més encertada és la d'agafar el millor de tots els corrents pedagògics, i d'abandonar el que és dubtós, o si més no de deixar enrere allò que l'experiència em diu que fa figa i que fabrica fracassos.

De primeres, com ja he escrit en altres ocasions, observo una obsessió intensa, per part del sistema, vers els resultats aparents (les notes), per damunt de l'interès pels resultats reals: l'aprenentatge. L'aprenentatge que no queda reflectit a les qualificacions, als butlletins, sembla que no interessa gaire (potser perquè no és tingut en compte per les estadístiques? O per què no publicita el sistema?). D'altra banda, descobreixo per part de l'alumnat, una preocupant manca d'interès vers els resultats aparents (les notes). Els alumnes, d'una manera general, han perdut el respecte als resultats. Suspendre no fa respecte. Deixar un examen en blanc cada vegada fa menys por. La mandra és escoltada amb menys remordiment. I això segurament passa perquè, cada vegada més, els resultats tenen menys efectes negatius a la vida de l'estudiant. Es passa de curs sense esforç. No cal estudiar pel setembre. N'hi acostuma a haver prou amb un mínim de bones intencions, que als últims instants del curs es converteixen sovint en aprovats justets (o en aprovats per junta), o en un passar de curs sense haver aprovat.

Aquest contrast entre l'interès obsessiu pels resultats aparents (per part del sistema), prioritzant-lo als resultats reals (l'aprenentatge) fins al punt de baixar sovint el llistó per augmentar els resultats, sumat a la manca de respecte als resultats per part de l'alumnat, fan que el procés educatiu sigui molt i molt difícil de porta a terme.

Cal aconseguir que l'alumnat recuperi el respecte als resultats. Ja no dic “por”, perquè si escrivís la paraula por, molts dels que porten el birret de pedagog m'assenyalarien amb el dit, m'anomenarien carca, tradicional, antic, clàssic, carrossa, autoritari, etc.

I parlant de por, cal que el professorat perdi la por a mantenir el llistó allà on ha d'estar, ni que això provoqui resultats justets o, de primeres, dolents. ¿Com informarem als alumnes que el procés que segueixen no el fan prou bé, si els aprovem només per les seves bones intencions, o pel seu intent? La vida, en si mateixa, no valora les intencions, sinó les fites aconseguides, i això cal que sigui après. Si no rendeixes a la feina, quan ja ets un professional, acabaràs perdent la feina, i deixaràs de cobrar; i això cal que sigui après. Si algú no hagués posat tot l'esforç del món en inventar una calefacció, una rentadora, una estructura capaç d'aguantar un edifici, una vacuna contra la penicilina... la nostra vida seria molt més esquerpa, feble, curta i dolorosa. Si renunciem a la lluita aferrissada per la supervivència, aturarem la capacitat de l'individu de progressar a la vida. Cal comunicar la dura i contundent necessitat d'esforç que l'existència ens exigeix; el compromís social d'arribar fites, siguin quines siguin les circumstàncies; la necessitat d'aixecar-se una vegada i una altra quan es cau, quan se suspèn (i d'aprendre a aixecar-se sol). Els cotofluixos amb els quals eduquem els nostres fills, cotofluixos de diverses menes, els estan convertint en individus amb les potencialitats disminuïdes.

La manca de respecte als resultats per part de l'alumnat; l'excessiva tolerància del sistema per la mediocritat a causa de la submissió a les estadístiques; la sobrevaloració de la intenció de l'alumne, per assolir uns percentatges, menyspreant els aprenentatges reals; la desconnexió amb la dura llei natural que exigeix l'esforç per la supervivència... tots aquests errors, al meu parer, tenen molt a veure amb l'anomenat fracàs escolar.

També cal insistir en l'educació que els infants necessiten rebre a casa; educació, aprenentatge, ensenyament, etc. Però aquest capítol, el de l'escola a casa, intentaré que sigui el tema central del meu proper post educatiu.

"Només em resta l'esperança". Homenatge a Carl Sagan.

 Existeix, per part dels científics que ho són de cor, que ho són de debò, un amor per la veritat que els du a una exigència en la verificació de les asseveracions que s'anomena escepticisme. Aquesta exigència, que a ulls d'alguns és una actitud de pecat, esdevé no obstant la disposició més honesta en el nostre compromís amb el coneixement. L'escepticisme, però, s'ha d'aplicar també al negacionisme en qualsevol àmbit. L'absència de proves, no prova l'absència. Sovint, el científic, triga a arribar a la verificació de les proves. Mentre el científic no arriba a la certesa provada de la veracitat d'una afirmació, seria acientífica l'actitud d'afirmar-la, però seria acientífica també l'actitud de negar-la sense proves. Sovint, malgrat no hi hagi proves, hi ha indicis, sospites, models, simuladors, hipòtesis versemblants; en aquests casos, el consens és el més proper a la veritat de tot el que posseïm, malgrat que encara ens trobem al principi del camí del mètode científic.

Existeixen també els qui pretenen fer demagògia amb la ciència, i elaboren postulats sovint pseudològics, sofistes, per a negar les evidències científiques que es contraposen als seus interessos econòmics, religiosos o polítics. De vegades, fins i tot, han arribat a subornar científics; a negar subvencions als qui dirigeixen línies d'investigació contràries als seus lobbies; a subvencionar investigadors per tal que intentin demostrar allò que els aniria bé que fos demostrat, i que sovint és indemostrable. Així ens trobem amb els creacionistes, els negacionistes dels efectes perniciosos sobre el clima de l'abocament de CO2, els que pretenen demostrar el caràcter patològic de l'homosexualitat, els qui exploren el genoma per a pretendre demostrar que algunes races són inferiors, i un llarg etcètera d'alquimistes del segle XXI, que comencen per “com voldrien ells que fos la natura”, en lloc de començar per “com la natura és”.

No fou, aquest, el cas d'en Carl Sagan, un dels meus herois.

Humanista. Apassionat de la natura i de la ciència. Escèptic. Respectuós amb la persona humana. Ploma afuada contra la superstició i la ignorància, contra totes les cadenes que al llarg dels segles han lligat les persones a la foscor dels interessos dels poderosos o al terror de les amenaces medievals. Era ateu, però amic de molts creients; i poc temps abans de morir, quan la malaltia que el desgastava fins a més no poder l'havia aprimat i envellit amb escreix, fou capaç d'escriure aquests mots, dignes del seu caràcter.

"Cinc mil persones van resar per mi als oficis de Pasqua de la Catedral de San Joan de Déu el Diví, de la ciutat de Nova York, l'església més gran de la cistiandat. Un sacerdot hindú va portar a terme una gran vigília d'oració a la riba del Ganges. L'Iman de Nord Amèrica va resar per la meva curació. Molts cristians i jueus m'han escrit per a notificar-me les seves pregàries. Encara que no crec que Déu, cas d'existir, alteri, a causa de les pregàries, els seus plans, em sento agraït, més enllà de qualsevol ponderació a tots aquells (incloent-hi tots el que no he conegut) que varen pregar pel meu restabliment."

BILLIONS AND BILLIONS

CARL SAGAN

Us recomano amb anhel algunes de les seves obres de divulgació científica. Sens dubte, han esdevingut els millors llibres de ciència i de mètode que mai he llegit (sobretot a la meva adolescència); els més ben explicats i els més motivadors:

“Billions and billions”, la redacció del qual no va poder finalitzar perquè es va morir, i que fou acabat a manera d'epíleg per la seva parella “Ann Druyan” i publicat de manera pòstuma, on fa una repassada a les controvèrsies científiques més actuals, i on explica amb claredat l'essència científica del problema del canvi climàtic i de la resta d'efectes perniciosos de la tecnologia sobre el medi ambient. Són molt emotius els escrits del final del llibre on va narrant el procés de les últimes etapes de la seva malaltia.

“Cosmos” Un llibre resum de la seva sèrie televisiva sobre l'univers, la vida i el seu origen, i la història de la ciència.

“La connexió còsmica” On parla dels seus treballs en el procés d'investigació astronòmica, i sobre les tècniques de radioastronomia per a cercar senyals electromagnètics provinents de civilitzacions extraterrestres. Fa també una repassada a la ciència més elemental. Molt útil per a estudiants de batxillerat.

“El món i els seus dimonis” Un bany de seny i de lògica contra la superstició i la manipulació de les masses per part dels xerrotaires pseudoreligiosos i pseudocientífics.

Acabo amb els últims mots que va deixar publicats, els últims, de la seva mà, editats en un llibre:

“Només em resta l'esperança”

.

.

Quaranta-tres anys de la mort de Martin Luther King.

Avui fa quaranta-tres anys que van assassinar a Martin Luther King.

Diuen que per decidir el dia en què se celebra un sant, es mira el dia de la seva mort.

Diuen també que els sants són éssers humans, i que malgrat la seva voluntat d'estimar, poden tenir defectes, com qualsevol ésser humà.

Diuen que ningú no té un amor més gran que aquell que lliura la seva vida pels seus amics, que ningú estima millor que aquell que treballa per la pau malgrat saber que s'hi juga la pell, que l'excel·lència de l'amor és viure pels éssers estimats; i si cal, i no queda cap més remei, morir per ells.

Per tant, felicitats a tots els Martins i Martines.

I que el somni de la humanitat arribi a ser real.

.

.

Sobre el canvi climàtic d'origen humà; els negacionistes, la comunitat científica i el nou blog "Observatori de Premsa"

 No fa pas gaire, ha aparegut un nou blog "Observatori de Premsa", que segons el seu autor té l'objectiu de desfer la manipulació que els mitjans de comunicació exerceixen a favor de les "esquerres" (insisteixo: segons explica el seu autor). Si un se'l mira una estona, descobrirà, per molts detalls, que defensa les idees del Partit Republicà dels Estats Units. Una de les seves obsessions (dit amb tots els respectes) és proclamar, provar, publicitar... que l'anomenat "canvi climàtic" és una falàcia.

Malgrat la diferència d'opinions que evidencio entre el seu blog i el meu, l'arribada d' algú nou a opinar (potser no tan nou) és sempre benvinguda, i possibilita el debat. És per això que incloc el seu blog entre els meus recomentats; jo ho acostumo a fer, això; recomano blogs amb els que sovint no estic d'acord, i els poso a la llista que es va actualitzant, perquè els trobo interessants; no hi ha res pitjor per a l'alimentació de l'intel·lecte que defugir temes o idees només perquè no són les nostres.

I aprofito aquest post per escriure-li una resposta al que anomeno senyor X, ja que segurament pel fet d'haver-la fet massa llarga, no me l'accepta com a comentari al seu post:

Motiu pel qual li poso la resposta aquí:

És d'agrair, que a banda de les crítiques a la idea del "canvi climàtic" d'origen humà, aportis enllaços que (al marge de la qualitat més o menys gran de la feina dels seus autors) són interessants i cal tenir en compte.

No obstant això els treballs de Robinson-Robinson-Soon (el segon enllaç que ens ofereixes) han rebut moltes crítiques de la comunitat científica a causa d'errors en l'aplicació del mètode.

 Tal com tu sovint escrius, si no volem ser manipuladors, no podem ometre aquestes correccions.

De fet, m'he fixat que les gràfiques que mostra només es refereixen a l'atmosfera de la Terra, on malgrat l'increment de CO2 de l'últim segle, el percentatge es mou encara dins d'uns valors similars al llarg dels últims mil·lennis. Al llarg dels últims 150.000 anys, la variació ha estat petita comparada amb la variació de l'activitat solar; és a dir, ha variat, però dins d'uns intervals relativament petits que no han impedit la vida i que poc o molt han afectat la temperatura, si bé no essent els únics factors. Resulta erroni jutjar possibles faltes de correlació entre ppm de CO2 i temperatura si no es tenen en compte tots els factors, també els astronòmics, els coneguts i els desconeguts. Està objectivament provat que si l'únic que s'incrementa en una atmosfera (essent constants tots els altres factors) són les ppm de CO2, la temperatura s'incrementa. Al ritme que anem, l'atmosfera deixarà de tenir els percentatges habituals de CO2 que es desprenen d'aquestes gràfiques. Perquè les conclusions d'aquest estudi fossin més generals s'haurien d'estudiar gràfiques d'atmosferes diferents, com les de Mart i Venus.
S'acostuma a dir que al càmbric, i a èpoques properes, hi va haver una gran explosió de formes vivents bo i haver-hi una proporció de 7000 ppm de CO2; però sovint s'oblida que aquesta vida tenia lloc principalment al mar, i que pràcticament no hi havia animals fora de l'aigua a causa precisament d'aquest elevat percentatge de CO2, que dificultava la respiració. No obstant això els que defensen la influència del CO2 en el canvi climàtic no diuen pas que ens arribarem a ofegar, sinó que existeix un risc que la temperatura pugi pel fet que els efectes astronòmics potser no compensaran els efectes del CO2, i que existeix el risc que l'increment de la temperatura alteri bruscament el clima i el paisatge de la terra sense que les comunitats humanes diverses (a banda de moltes espècies animals) tinguin temps d'adaptar-se.

El tercer enllaç m'ha provocat un somriure. És cert que el CO2 fa créixer les plantes. Recordo un experiment que vam fer en un dels instituts que vaig estar i que va sorprendre molt l'alumnat. De tota manera, els qui critiquen (critiquem) l'abocament de CO2 desmesurat a l'atmosfera no neguen pas que faci créixer les plantes. L'aigua tampoc no és tòxica, però hi ha qui de tant en tant mor ofegat als rius als mars i a les piscines. I de fet, estrictament, el CO2 és tòxic; si et poses en una cambra tancada hermèticament, amb una quantitat limitada d'aire, al cap d'un temps (més petit com més petit sigui l'espai on t'estàs) moriràs per manca d'O2, ja que el CO2 que omplirà la cambra et matarà. En aquest cas el CO2 que tu mateix hauries generat, seria molt i molt contaminant.

La meva modestíssima opinió personal és que ni que no s'hagués manifestat cap canvi prou contundent com per a provar que ens trobem dins d'un procés de canvi climàtic d'origen humà, sí que és provat el paper que juga el CO2 en l'efecte hivernacle (efecte necessari per la vida i gràcies al qual la temperatura de la Terra no és de -20ºC)Per tant el CO2 escalfa, i molt, i sort en tenim.

Conegut el seu paper, no és excessivament difícil acceptar com evident que un increment desmesurat d'aquest gas a l'atmosfera (un increment com el que estem experimentant) alterarà el seu efecte en un sentit difícil de preveure al 100%, però que sens dubte afectarà al clima i a la vida, perquè el clima depèn provadament de l'efecte hivernacle (si no fos així estariem a -20ºC) i la vida depèn del clima. Independentment que haguem o no entrat ja en el "canvi", si continuem abocant els nivells de CO2 actuals, aquest canvi es produirà, i ningú no pot assegurar que sigui reversible.

Et poso a continuació alguns dels organismes científics que han elaborat models les prediccions dels quals s'han acomplert aplicades a Mart, a Venus, dutes a terme abans de dur-hi les nostres naus i de verificar la realitat del seu clima. Tal com va explicar de manera genial Carl Sagan al seu treball "Billions and billions" la física feta servir per tots aquests grups d'investigació prediu correctament la temperatura present a la Terra, així com els efectes hivernacles de Venus i Mart, i aquests mateixos models prediuen increments d'entre 1 i 4ºC al llarg del segle XXI, al planeta Terra :

Laboratori Geofísic de Dinàmica de Fluïds de l'Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) a Princeton Institut Goddart d'estudis Espacials de la NASA, a Nova York, El Centre Nacional d'Investigació Atmosfèrica a Boulder (Colorado), el Departament d'Energia del Laboratori Nacional Lawrence Livermore, a California, L'universitat d'Oregon, el Centre Hadley de preddicció i investigacions climàtiques, a Gran Bretanya, l'Institut Max Planck de Meteorologia a Hamburg.

Un plaer, senyor X.

Tenim molt de valor.

Tenim molt de valor.

Per això m'apiado dels culpables, per això els estimo, per això em dolen.

Potser també, no ho nego pas, perquè de vegades, i com tothom, jo també he estat culpable.

Parlen els psiquiatres dels psicòpates, com d'aquells que no són capaços de sentir ni emocions ni empatia, i que en conseqüència no tenen remordiments ni se senten culpables; substitueixen el paper de les emocions pel del pur exercici racional, només amb l'interès de reaccionar com toca segons els valors socials i en vistes al benefici individual, sense influència dels sentiments, ni de l'empatia, perquè, de fet, no tenen ni sentiments ni empatia. Alguns psiquiatres diuen que no és una malaltia, sinó una manera de ser. Permeteu-me que ho posi en dubte, perquè el mot “malaltia” és una etiqueta que ens hem inventat per a definir un problema, i com totes les etiquetes tindrà el significat que convencionalment li hàgim assignat. Si una ment no és capaç de tenir empatia, quina culpa en té? No podríem considerar aquesta incapacitat com una patologia? ¿Què ha fet de dolent un psicòpata per a ser psicòpata? Hi hagut casos en què la inhibició de l'empatia ha desaparegut en edats adultes, perquè tenia una causa química. La química del cervell (quelcom tan material) decideix la manera com percebem el món, com pensem, com estimem (quelcom absolutament espiritual).

Tenim molt de valor. Per això és més important la reconciliació que el càstig. Per això no em sumo a la solució d'afegir més mal per a combatre el mal. El mal no pot ser combatut amb el mal. Si alguna vegada el combatem així és perquè no ho sabem fer d'una altra manera; però aquest combat no deixa de ser una eina purament utilitarista sense els aires de justícia que les societats intenten d'assignar-li.

Tenim molt de valor. Per això, malgrat que em senti dir de tot (sol passar quan no estossino els culpables) estimaré els culpables igual com a les víctimes, i em doldré tant, o potser més, pel mal que els culpables es fan quan fan mal, com pel mal que les víctimes pateixen.

Tenim molt de valor. Per això necessitem una reconciliació absoluta, definitiva i real. I crec que és possible. Malgrat el dolor agut de les víctimes (que quan actua impedeix que la raó i l'empatia treballin), la reconciliació, amb la comprensió de la ceguesa i de la feblesa, és possible.

És per això que crec que a l'última escena de l'acte (o a la primera de la resta de l'obra) el bé triomfarà definitivament.

El mal, en un cervell sa i clarivident, mai no és escollit.

.

.

Setanta dos anys de cadenes que encara dringuen.

Entre 367000 i 500000 republicans van passar per 188 camps de concentració de l'Estat Espanyol, de 1937 a 1947, explica l'historiador Javier Rodrigo a “Cautivos”.

I segons Preston, falangistes i soldats es van acarnissar amb les dones dels seus enemics, fent servir la violència sexual, que s'esborrava tot seguit amb l'assassinat. Els mateixos que proclamaven una Espanya Catòlica violaven les dones dels vençuts, i, quan algú del seu propi bàndol els preguntava si potser no s'estaven passant, responien que al capdavall aquestes dones estarien mortes en quatre hores. ¿De què els va servir condemnar els assassinats comesos pels anarquistes (assassinats de sacerdots, de monges, d'empresaris...) si des del poder del propi bàndol vencedor es cometien atrocitats iguals o pitjors? I es varen continuar cometent fins molts anys després de la finalització de la guerra, quan ja no es podia apel·lar a l'èmfasi bèl·lic, a la confusió o a la pròpia batalla.

Avui, a l'any 2011, encara es persegueix un jutge per intentar que els familiars dels assassinats a les cunetes puguin recuperar els seus ossos (un jutge reconegut internacionalment per la seva lluita per la justícia, independentment dels errors que hagi pogut cometre).

No se'ls permet, ni a les víctimes ni als seus descendents, l'ínfim dret de recordar els seus morts injustament assassinats a la flor de la joventut, al·legant excuses farisàiques, fent servir vanament els conceptes de reconciliació i d'oblit per a tapar les vergonyes i la culpa dels del seu mateix bàndol. ¿No és això prendre el nom de Déu en va?

450.000 republicans van haver de fugir de l'estat. 10.000 van acabar a Mauthausen i a Auschwitz; entre d'altres llocs d'horror. Dècades de foscor humana; de la filosofia de la por; d'imposició d'una doctrina i d'una moral concreta i determinada; d'humiliació dels vençuts, dels llibertaris, dels dissidents i dels lliure-pensadors; la grisor de les formes; la supèrbia d'un estat repressor i uniformitzador; l'oligarquia de les classes poderoses amb la connivència dels nobles i de l'aristocràcia; un dictador que va morir al llit, i que va rebre honors d'emperador; un estat que, dissimuladament, manté els poders ancestrals dels Homo sapiens més obtussos, més tribals, menys oberts, i menys intel·ligents des d'un punt de vista emocional.