Barcelona

Hi ha punts de vista per la ciutat que fan que et paris i que els capturis; no t'hi has d'esforçar gaire; ells t'avisen. 

I tant se val quina càmera tens; als punts de vista els és igual. Et presenten una escena, una combinació de formes i colors que dibuixen per causes atzaroses un quadre diferent i potser mai vist; i l'has de capturar. 

I cada dia, a cada hora, els punts de vista que et criden són diferents; depenen de la llum, de l'estat d'ànim del fotògraf, del clima, de l'atzar de l'urbanisme...

Avui ha tocat Barcelona. Espero que us agradi.

Com educar els fills (I) La sabatilla? El calbot? El mètode fàcil i carca que aixeca passions. El fracàs.

Cada dos per tres em quedo gelat quan escolto algú de qui mai no ho diria defensant el cop de sabatilla al cul, la bufetada, o el calbot als fills. I t'ho diuen donant per segur que tu penses com ells, que és evident, que és de calaix. I hi posen un èmfasi especial, de manera que si manifestes una opinió diferent apareix com a absolutament evident que pixes fora de test, que no saps de què parles, que no hi toques, que vas de progre, o que acabaràs mal educant les criatures.

Potser sóc utòpic, però de moment, des de la meva dissidència, me'n vaig sortint. Avorreixo qualsevol mètode que defensi un aprenentatge per ensinistrament. Si un nen o nena aprèn algun concepte com si fos un gosset, en realitat no l'aprèn de debò. Res que es deixi de fer per por a una agressió, lleu o poderosa, es deixa de fer per convicció. Madurar no és resignar-se i abandonar un hàbit per por a unes conseqüències, sinó abandonar els actes inadequats, i abocar-se als bons, pel fet d'haver descobert una positivitat que sedueix; ja sigui per raonament o per sentiments.

Educar amb mètodes físics, ni que siguin simbòlics, ni que siguin lleus, ni que no siguin premeditats, enceta una cadena mimètica d'ensinistrament que es reproduirà, si no hi ha un canvi intel·lectual profund, a la següent generació, i que ofegarà l'autèntic aprenentatge. El nen o nena, a més, són éssers sagrats; més sagrats que un rei, que un emperador, que un papa o que una hòstia consagrada. Tractar-los com a éssers irracionals és una barrabassada, a banda que els perjudica greument, que aixafa la seva espontaneïtat, i que castra bona part dels dons amb els quals neix i que s'han de potenciar. L'educació necessita créixer damunt dels dons naturals dels sentiments, l'empatia, la tendresa, la confiança, l'esperança, la llibertat...

Qui necessita recorre a cops, siguin com siguin els cops, és un fracassat com a educador. L'amor que estima amb cops és un amor malalt i miserable que algun dia evidenciarà la seva buidor.

Cada vegada que aconseguim que un nen o nena creixin gràcies a un afalac, a una paraula encertada, a una motivació plenament aconseguida, estarem contribuint a construir una persona superior, sana mentalment, que tindrà més possibilitats d'estimar sense posseir, i d'acceptar que els altres han de canviar el seu obrar, si és que l'han de canviar, per pròpia decisió i en llibertat. 

Hi ha moltes més coses a dir, però avui ja m'he cansat. Un altre dia continuo.

"Independencia de Cataluña" diuen. "Independència per canviar-ho tot" diuen d'altres. En realitat, independència personal i, si el poble volgués, nacional. Però per damunt de tot, i per totes bandes, respecte, pau i democràcia.

Sovint els problemes i els conflictes són conseqüència de la falta de tolerància. 

Per què no tolerar? Tolerar en els altres allò que afecta a la identitat dels altres. Tolerar en les persones allò que afecta a la identitat i al destí de les persones. Tolerar en els pobles allò que afecta a la identitat i al destí dels pobles. Solucionar les diferències amb les urnes, i no pas imposar-ho amb lleis blindades o poder militar. 

Tolerar. Tolerar llibertats. Tolerar i promoure que els pobles i les persones evitin dependències i esclavatges. Si algú depèn de mi, no sóc lliure; si depenc d'algú, no sóc lliure. Qualsevol realització i construcció personal passa per assolir graus cada vegada més madurs de independència. Que tothom que estigui amb mi sigui perquè vol i no perquè depèn de mi. Que sempre que jo estigui amb algú sigui perquè vull i no perquè depenc d'aquest algú. 

Qualsevol realització i construcció nacional passa per assolir graus cada vegada més madurs de independència. Que qualssevol pobles que estiguin junts sigui perquè els seus habitants respectius ho volen així i no perquè un poble depengui de l'altre a causa de desigualtats econòmiques o diferents nivells de desenvolupament; tampoc per imposició legal o militar. 

Que sempre que dos pobles estiguin junts, sigui perquè els seus habitants respectius ho decideixen. Que hi hagi pau. Que se solucioni tot amb les urnes i no pas amb el menyspreu i la imposició. 

Siguem tots madurs, tots cívics, tots lliures... Estimem la llibertat i la tolerància. I no tinguem cap més dogma que la llibertat i el seny. Deixem de banda els diners, les ambicions polítiques personals, les rancúnies, i, per descomptat, abandonem la manca de sensibilitat vers els sentiments nacionals que no compartim, perquè tots han de tenir cabuda. 

Deixem decidir a les urnes i no siguem feixistes disfressats de demòcrates, perquè quan algú ho fa, se li veu el llautó, i el que és més greu, el seu país, sigui quin sigui el seu país, s'assembla cada vegada més i més a una dictadura bananera. 
.
.

A menudo los problemas y los conflictos son consecuencia de la falta de tolerancia .

¿Por qué no tolerar ? ¿Por qué no tolerar en los demás lo que afecta a la identidad de los demás? ¿Por qué no tolerar en las personas lo que afecta a la identidad y al destino de las personas? ¿Por qué no tolerar en los pueblos lo que afecta a la identidad y al destino de los pueblos? ¿Por qué no solucionar las diferencias a través de las urnas, en lugar de imponerlo con leyes blindadas o con el poder militar?

Tolerar. Tolerar libertades. Tolerar y promover que los pueblos y las personas eviten dependencias y esclavitudes. Si alguien depende de mí, no soy libre; si dependo de alguien, no soy libre. Cualquier realización y construcción personal pasa por alcanzar grados cada vez más maduros de independencia. Que todo el mundo que esté conmigo sea porque quiere y no porque depende de mí. Que siempre que yo esté con alguien sea porque quiero y no porque dependo de ese alguien.

Cualquier realización y construcción nacional pasan por alcanzar grados cada vez más maduros de independencia. Que cualesquiera pueblos que estén juntos sea porque sus habitantes respectivos así lo desean y no porque un pueblo dependa del otro debido a desigualdades económicas o a diferentes niveles de desarrollo; tampoco por imposición legal o militar .

Que siempre que dos pueblos estén juntos, sea porque sus habitantes respectivos lo deciden. Que haya paz. Que se solucione todo con las urnas y no con el desprecio y la imposición.

Seamos todos maduros , todos cívicos , todos libres ... Amemos la libertad y la tolerancia. Y no tengamos más dogma que la libertad y la cordura. Dejemos de lado el dinero, las ambiciones políticas personales, los rencores, y, por supuesto, abandonemos la falta de sensibilidad hacia los sentimientos nacionales que no compartimos , porque todos tienen que tener cabida.

Dejemos decidir a las urnas y no seamos fascistas disfrazados de demócratas, porque cuando alguien lo es, se le ve el plumero, y lo que es más grave, su país, sea cual sea su país, se parece cada vez más y más a una dictadura bananera. 

No t'has mort Pete. Gràcies per existir! (A Pete Seeger)

No t'has mort. 

A la teva memòria, defensarem la terra, la teva, la nostra, la dels més petits... el tros de terra bruna a on el blat, l'espígol, el raïm o la iuca... brollen per alimentar les persones senzilles. Defensarem el treball fet amb les mans, amb la suor al front, i amb el foc de la passió al cor; el treball que els especuladors volen posseir, oblidant que qui l'exerceix són persones i germans nostres.

No t'has mort. A la teva memòria estimarem el bosc, besarem les fulles més tendres... i descobrirem rere cada flor un poema que exalta la natura... en un temps que ho vol matar tot, lliurarem la vida per a salvar-ho tot, per a estimar-ho tot, des dels cims nevats de les Rocoses, de l'Himàlaia, dels Andes, dels Alps, dels Pirineus... fins a les platges verges de Polinèsia, de l'Empordà o de Key West...

No t'has mort. Combatrem la guerra i matarem la mort, i farem tornar les flors que un dia se'n van anar... i lluitarem amb els mots per la llibertat de les persones... i no farem ni un pas enrere... i exaltarem el color de la pell nua, el traç del cos per damunt de terns, corbates i falsedats... i cantarem a la vora del foc amb un banjo sota les estrelles... i pensarem en tu com algú que va ser meravellós que existís...

Gràcies!

Les altres imatges de València

 FrançoiseSagan em saluda mentre camino per València amb el títol de la novel·la amb què ens vam conèixer Bon Jour Tristesse. La ciutat, enmig dels tòpics, ens regala, subtilment, unes altres imatges, que potser passen desapercebudes, o que potser amaguen la seva profunda força creativa rere prejudicis i conceptes que els humans del segle tenim a la ment i que ens impedeixen senzillament "veure".

 

"Tot el fruit que et pugui donar", accèssit al XXII Premi de Narrativa curta “Conte” convocat per l'Ajuntament de El Puig

Amb aquest relat, ahir al vespre, vaig guanyar un accèssit al XXII Premi de Narrativa curta “Conte”, convocat per l'Ajuntament de El Puig.

.

.

.

TOT EL FRUIT QUE ET PUGUI DONAR

.

.

     Truca a la boja de la Judit, que es veu que ara té mòbil. Deu ser de les escasses possessions normals que té la hippy de la seva germana, pensa l'Eva amb un ruc ruc a l'estómac. Vol explicar-li el drama; no sap per què. Potser perquè no té ningú més amb qui desfogar-se. Xucla la cigarreta amb avidesa; aviat ni tabac no podrà comprar-se. Demà s'haurà acabat tot; ho pensa, i no se'n sap avenir.

-Judit?

-Eva?

-Estic desfeta.

                                                                                     **

Ahir, amb la Judit, va aconseguir plorar una estona, i se sent més alleugerida.

Venint de comprar el pa, se li acut de mirar la bústia, i hi veu sis cartes d'aquelles grises que li fan venir picors per tot el cos. Les repassa, arrepapada al sofà, sense obrir-les. N'observa els escuts oficials, els segells pomposos, el títols freds dels remitents: el banc, el jutjat... El poder judicial funciona com una piconadora que mai no fa pana. L'Eva no entén la dèria maquinal d'enviar-li tantes notificacions; una rere l'altra. Quanta correcció! Quin pou de dignitat que mostra el tercer poder democràtic! Que bé que fa les coses! Tanta eficiència exhibida per a una incorrecció tan monstruosa! Matar-la viva! Només són cartes informatives i ni es molesten a demanar que les signi. El seu consentiment no compta; no val res; està tot decidit, tot parlat, tot dat i beneït. La piconadora d'ànimes derrotades funciona sense deturar-se amb el mecanisme exacte d'un rellotge suïs. Vindran d'un moment a l'altre; els espera; tothom ho veurà. Doblega les cartes. Les esquinça. Llença les miques damunt del marbre del menjador. Podria fer-ne una foguera. L'escalfor insuportable de la sang li amara la pell com una flamarada, com una llosa ardent. Li tremolen les cames. Camina fins a la cambra que un dia va pensar que seria per les seves criatures. Es posa a plorar. Aquests espais d'acabats tan perfectes van tenir no fa gaire la clau del seu goig més íntim. Si no hagués estat pel podrit de l'Oriol, haurien arribat les criatures, i el bullici, i la vida. I tot seria diferent. Es contempla al mirall; una arruga més; trenta-quatre anys i ni família, ni fills, ni vida, ni res. L'Oriol la va fer esperar massa. “Que som massa joves, reina, i hem de viure! Ja tindrem temps per a nens!” Però els anys han passat, i ja en fa un que l'Oriol la va deixar per una de vint-i-dos; mai més no s'ha recordat d'ella ni de les criatures que havien d'arribar. I ara mateix, aquest pis tan luxós que la seva sogra, en contra del seu gust, va exigir que estigués estucat de blanc, li sembla un mausoleu, una mena de monument dedicat al ridícul de la seva vida; l'entrada a un infern silenciós que li fa llengots i que l'empresona. Surt al balcó. Els esperarà aquí, recolzada a la barana. Perd la llar; igual com va perdre la feina, igual com va perdre el marit. D'aquí a poc, ja no podrà perdre res més. I la rastes de la Judit va gosar dir-li ahir, per telèfon, que no n'hi ha per tant. “No n'hi ha per tant. N'hi ha que estan pitjor. Al capdavall, tu no tens fills” I se li van acabar els mots. Qui és la seva germana per a donar-li lliçons? ¿Què es pot aprendre d'algú que a dinou anys va quedar prenyada d'un suec de Palamós? El suec va fugir i la ingènua de la Judit es va haver de plantar davant del seu pare amb un bombo que s'anava inflant per moments. I el seu pare, com era d'esperar, li va tirar la cavalleria pel damunt.

-Això ho arreglem amb una visita a la Deixeus. -va dir l'home.

-És el meu fill! -va cridar la Judit, fent que no amb el cap, amb els ulls negats de llàgrimes.

I el senyor Soteres li va ventar la primera hòstia de la seva vida i li va repetir, fred com un bloc de glaç, que això ho arreglarien amb una visita a la Deixeus. I la Judit, enmig dels plors, li va preguntar que a on quedaven les seves lluites amb els de pro-vida, les manifestacions a la Plaça de Colom de Madrid a on les havia dutes de petites amb l'autocar del Pureza. Li etzibà, amb foc a la mirada, que a on eren les seves crítiques acarnissades a les dones que, segons ell, eren assassines dels seus propis bebès.

-Ningú no n'ha de saber res. -es va limitar a respondre el senyor Soteres; com si parles de diner negre.

-Fot-me una altra hòstia si et ve de gust, papa! No m'he cregut mai les teves dèries fatxes, ni me les crec ara... però aquest fill el tindré perquè em surt dels ovaris tenir-lo, i perquè sóc jo i no tu qui ho ha de decidir.

I el seu pare la va fer fora de casa mentre la seva mare anava repetint: “la meva nena, la meva nena”. I l'Eva recorda que en aquell moment va dir de tot a la seva germana, que la va anomenar cabra boja i calenta polles, i que van acabar barallades a mort. Tres anys després, la Judit la va trucar i la va convidar a la Vall d'Aran, a un paller de Sauth deth Piss, que sorprenentment havia aconseguit de comprar al comptat a força d'hores extres a la cadena de producció d'una fàbrica de revistes pornogràfiques de Sant Vicenç dels Horts.

-I has deixat la fàbrica per a venir aquí? -recorda que va preguntar l'Eva a la Judit només entrar en aquell paller de fusta, que no tenia ni aigua ni electricitat, i que feia pudor de fems i de fusta podrida.

-He trobat feina de pastora.

-De pastora? -l'Eva feia uns ulls com plats, i anava mirant alternativament a la seva germana i a la seva nebodeta, que de tan rossa i tan blanca semblava la Gretel del conte dels germans Grimm -. ¿I aquesta criatura ja pujarà com cal amb una mare fent de pastora?

-Aquesta criatura pujarà com cal amb una mare fent de pastora... -va repetir la Judit amb to d'ofesa -. I no com hem crescut tu i jo, amb una merda de vida burgesa, hipòcrita i consumista...

-Si em punxen no trec sang... -va fer l'Eva.

Aquell dia va ser l'últim que va veure la seva germana. Les úniques comunicacions que ha tingut amb ella d'ençà d'aquell moment han estat per telèfon. L'última, ahir.

Posa els palmells damunt la barra freda de la barana del balcó. Respira fons. Potser vindran demà. No. Serà avui. Aquesta gent no falla. Hauria de marxar de seguida. Però no té a on anar. No fa ni un mes que va decidir de trucar l'Oriol per a demanar-li ajut. Li va despenjar el telèfon la puteta de la Laura, la que un dia va gosar demanar-li que fossin amigues malgrat que li havia robar el marit i que se'l repassava més d'un cop al dia. La mateixa Laura que al llit, amb l'Oriol, ho feia millor que ella. I sap que és així perquè l'Oriol li ho va confirmar en un rampell de ràbia; i l'Eva té la puta habilitat de saber distingir sense un bri d'error quan és que el seu ex parla de debò. I no suporta que la Laura es faci la bona; encara que ben mirat prefereix que es faci la bona; perquè si resulta que és bona tia de debò, encara l'odiarà més. La Laura va passar de seguida el telèfon a l'Oriol, i l'Oriol, quan va sentir l'Eva, es va posar a riure.

-Però si vas ser tu la qui va decidir de prendre'm el pis. Ara em demanes ajut? -va dir, i va penjar de cop. I a l'Eva se li va tallar la respiració.

S'aboca una mica més cap enfora.

-Una empenta i tot s'acabaria -diu, parlant sola, com assajant un futur previsible. Contempla les persones, amunt i avall, com ninus de goma animats. Unes adolescents desvagades venen de l'escola. L'Eva pensa que si tornés enrere viuria diferent. Tant cremar nits i caps de setmana per una puta feina amb un puto sou que tombava d'esquena. Un sou, això sí, pagat per un empresari a qui agradava massa jugar al joc de les finances. Diners de fum. Xifres de llum. L'art refotuda de vendre als rucs les accions que encara no es tenen, per a comprar-les, després, de debò a la borsa quan baixen de valor; recuperant-les, de nou, dels mateixos rucs, amb beneficis milionaris. Fins que un dia: pam! Algú va jugar amb més mala hòstia que l'empresari espabilat, i l'empresa se'n va anar a norris.

-Busca feina en una botiga, o en un bar... del que sigui... -li va deixar anar ahir la seva germana. I l'Eva li va dir idiota, perquè es va sentir bufetejada. Sap que és orgull, però no ho pot evitar.

                                                                **

Recorda que els va obrir la porta i que gairebé va caure a terra. Va aconseguir mantenir el tipus i els va preguntar que què volien malgrat que ho sabia prou bé. Mentre li responien, van entrar sense demanar-li permís, i allò que li van dir ho va rebre com si ho sentís de lluny, com si estigués en un somni. Eren quatre; tres anaven d'uniforme. Només es recorda cridant i corrent cap al balcó. Li han explicat que va saltar per a matar-se, però que un dels policies va aconseguir de subjectar-la per un braç. Ara és a urgències, lligada en un llit; el braç encara li fa mal. No sap quant de temps ha passat. La Judit i la Iria són assegudes al costat d'ella i li pregunten que com es troba. Ella vol respondre i no li surten els mots. Els metges diuen que és a causa de la medicació.

                                                                  **

-No tens llum? -demana l'Eva.

-Sí que tinc llum, però haig d'esperar que es faci de dia. -respon la Judit mentre la Iria va encenent les espelmes del paller. El vent dels Pirineus gemega com un déu enfadat. La claror de les flames projecta ombres dansants a les parets de pedra. La xemeneia tiba tan bé que amb prou feines es percep un lleu aroma de llenya cremada. L'estança s'amara d'una calidesa revifadora.

-O sigui que no tens llum.

-La del Sol.

-Ah! Val! -fa l'Eva, amb expressió d'espant -. I a on us renteu?

-Al riu.

-A ple hivern?

-És un moment. Esperem el Sol.

-Sempre el Sol, pel que veig.

-Sempre el Sol.

S'esgarrifa. Fa que no amb el cap. Després pensa en ella mateixa. Tot ha passat massa de cop. S'avergonyeix. De joveneta, s'imaginava els carrers plens de fantasmes turmentats; els esperits dels que s'havien matat, que eren covards i dolents; deia, ella, llavors. Ara se sent com una desferra. El mirall de la mena de lavabo que té al paller la hippy de sa germana la martiritza, revelant-li la visió d'una histèrica amb els ulls enfonsats, addicta a les píndoles, sense el pis a on hi tenia enterrat el cor, i amb un deute de cent-vint mil euros. Li tremola el pols.

-Escolta, no estic boja... -diu a la Judit amb un fil de veu.

-No m'has d'explicar res.

-He tingut un mal moment.

-No hi pensis.

La Iria es despulla davant del foc. La pell se li tenyeix de carabassa. L'estol de cabells rossos li llisca per l'esquena gairebé fins a les natges nues. S'agenolla davant del foc. Obre els palmells de les mans i acosta els braços a les flames, com si pretengués ensinistrar-les.

-Què fa? -demana l'Eva, amb cara de fàstic.

-S'omple de força.

-I ho ha de fer en pilota picada?

-Tu no ho entens. -diu la Judit. I també es despulla.

Enllà dels murs, el vent, com un llop, continua udolant. La neu cau en silenci. La Judit i la Iria romanen nues fins a l'hora d'anar a dormir.

Es desperta amb un fil de Sol que s'escola per les escletxes d'entre les fustes del sostre. Sent la Judit, que canta.

-Le ciel bleu sur nous peut s'effondrer...

-Una hippy cantant Edith Piaf! -fa, mirant la seva germana, que toca la guitarra despullada arran de llar de foc.

-Has dormit bé? -li demana la Judit, deixant de cantar i incorporant-se.

-Per mi pots continuar; no vull ser una molèstia.

-No ets cap molèstia, tata...

-Tata? -fa després d'uns segons de silenci -. Feia anys que no m'anomenaves així. Te'n recordes?

-Sí. -la Judit abaixa el cap -. Ens ho vam passar bé, eh?

-Si poguéssim tornar a ser nenes...

-Sempre es pot.

-Vols dir? -fa l'Eva després d'un silenci.

La Iria apareix pel darrere i els diu bon dia. La Judit embolica un porro i n'ofereix un a l'Eva.

-Estàs boja? A més d'exhibicionista, drogata...

-Jo no m'empasso les píndoles que he vist que et prens com si fossin caramels.

-No és el mateix.

-És molt pitjor. I ho estic intentant deixar.

-No... no... si per mi pots fumar el que vulguis.

-De debò que ho vull deixar, ja no tinc edat.

La Iria obre els porticons de fusta. L'Eva contempla el paisatge de l'exterior i resta extasiada. El blanc resplendent de la neu s'enfila fins als pics. El cel és blau i esbandit.

-Ahir tot era fosc -els diu -. Quin paisatge!

-Sempre acaba sortint el sol.

-Sí.

-Vine amb nosaltres a buscar llenya -diu la Iria mentre es vesteix -. Et deixarem unes botes.

-Teniu botes?

-Aquí les botes són la vida -diu la Judit.

-Però en teniu de sobres? Vull dir...

-Que sí! Som pobres, però en tenim.

-No he volgut dir que sigueu pobres. Si no deveu res, no sou pobres.

-És cert. No devem res. Allò que es deu no es té de debò.

-I de vegades es deu el que no es té. Jo sóc deutora de per vida.

-Queda't aquí, amb nosaltres.

-No vull ser un destorb; teniu la vostra vida -fa, sorpresa per la proposta -. Aquí no hi tinc res a fer; no sabria viure-hi.

-Queda't un temps, almenys... -insisteix la Iria.

-Sí... Em quedaré un temps -diu, un xic corpresa -. Però em penso que el meu deute no desapareixeria ni que algun dia em retirés en un lloc com aquest.

-Podries viure com si no hi fos -diu la Judit.

-I com es fa això? ¿Que no feu servir diners, vosaltres?

-Molt pocs.

Passeja per l'habitació. Contempla els taulons de fusta que pretenen passar per mobiliari, les pedres immenses de les parets, les bigues d'avet del sostre.

-I tu? Ja vas a escola? -demana a la Iria.

-Al Loseron. I l'any que ve, a l'IES.

-O sigui que fas sisè. I la pots dur cada dia per aquests camins? -afegeix, tombant-se cap a la Judit.

-Ens arreglem.

Li sembla que les setmanes passen molt de pressa; massa de pressa per a no tenir ni per a un cafè amb llet; massa de pressa si té en compte que ha perdut les amistats de sempre; massa de pressa per a viure tan lluny de la ciutat a on va començar a construir la seva vida. El temps és una matèria estranya que quan és dolça s'escola sense aturar-se; però com pot ser dolça, si no té res? Acompanya la Iria a escola conduint un vehicle molt vell, per camins de terra que travessen prats a cops humits i enfangats, altres vegades atapeïts de pedres cantelludes. Descobreix cels amb blaus que mai no ha vist, i racons tan silenciosos que li fa l'efecte que se sent els sorolls del cap. Aprèn a encendre el foc amb fustes encara verdes, i a conservar les brases tant de temps que li sembla que no pot ser. Arriba a ser capaç de fer les seves necessitats a qualsevol racó de bosc sense posar-se nerviosa. Descobreix que, ni que encara faci fred, és fàcil cultivar tomàquets dins petits hivernacles de plàstic. Arriba fins i tot a pasturar les vaques que tragina la seva germana. S'adona que pot deixar passar les hores sense que calgui fer cap tasca concreta, i que no passa res dolent pel fet d'actuar així. Té temps, cada dia, de mirar la posta; i descobreix que sempre és diferent. Espera cada capvespre les estrelles, i aprèn els noms de les constel·lacions. Estima el gust de l'aigua no tractada dels rierols de la Vall. Gaudeix, banyant-se nua als llacs solitaris de les rodalies del paller, fimbrant amb la carícia de l'aigua i del Sol per tota la pell del cos. S'estima cada dia més i més la Iria, la seva neboda desconeguda, que un dia ella mateixa va desitjar que no nasqués tan sols perquè un fill il·legítim ofenia la imatge de la família. I tot això nou, que ara li succeeix, li arriba sense diners a la butxaca, sense un compte corrent, sense una nòmina, i amb un deute de cent-vint mil euros que probablement mai no l'abandonarà.

-Ho veus com no tens cap deute? -li diu la Judit quan l'Eva li obre el cor i li explica tot el que comença a sentir.

-El deute hi és.

-Oh sí! Però tu no estàs amb ell.

-No puc viure sempre així; de gorra i enganxada a vosaltres.

-Bé treballes...

-No puc continuar així.

-N'estàs segura?

La Iria, per la seva banda, se sent estranyament fascinada per la seva tia; els sentiments són tan lliures i tan esclaus alhora com les fulles de la tardor endutes pel vent. L'Eva i ella enceten una amistat còmplice, i la nena, sense saber-ho, esdevé en algunes ocasions la mestra; mestra de natura, de vida, d'espontaneïtat. L'Eva, per la seva banda, l'acompanya a tot arreu i li explica anècdotes de quan tenia la seva edat; li parla dels nois, dels amors, dels disgustos i les alegries de les relacions humanes.

-Tingues-ne prou amb tu -diu a la nena -. Agraeix i estima tot allò que t'arribi de més; però no ho posseeixis ni ho necessitis. Tingues-ne prou amb tu.

-I per què et vas voler matar? -li dispara, la nena, així, de cop, sense valorar-ne l'impacte.

L'Eva entenebreix la mirada i acota el cap. S'eixuga una llàgrima.

-Ho sento -fa la Iria.

-No passa res. De vegades el cap se'n va. Tu no ho pots entendre.

-No gaire.

-Aquí tot és diferent; sou més a prop de la Terra.

                                                              **

-Ho he posat tot a nom de la Iria -li diu, sense cap explicació prèvia.

-De què em parles? -fa l'Eva, amb expressió de dubte.

-Si ho hagués posat al teu nom, t'ho prendrien, per allò del deute; per això ho he registrat a nom de la nena; el paller, el cotxe, el poc que tinc... Fins i tot et cediré la meva feina de pastora... però per això no t'has d'amoïnar, perquè no he fet papers de cap mena; és una feina aparaulada.

-Judit, si no t'expliques, em faràs tornar boja. A què ve tot això ara?

-La Iria encara no ho sap, però haig de marxar.

-Marxar? A on? Per què?

-No t'ho puc explicar. Però cal que marxi.

-Estàs boja. Em pensava que havies canviat, però estàs igual de boja. Tens una filla, reina!

-No puc explicar-te més.

-I ja dónes per fet que jo voldré ocupar el teu lloc!

-Tots tenim un fat. La vida t'ha dut fins aquí.

-Què t'empatolles?

-És ben clar. Tot succeeix per alguna raó. A tu t'ha passat tot el que t'ha passat per a poder ésser aquí, ara mateix, en aquest precís instant; i perquè assumeixis el teu fat.

-Quina cara més dura que tens! Abandones la teva filla i a això li'n dius fat?

La Judit no pot més. Respira a poc a poc, profundament; comença a plorar en silenci.

-Eva, m'estic morint. Em moro. -li diu, i s'asseu en un banc de fusta.

-Què dius! -exclama, i es posa les mans al cap -. Què m'estàs dient?

-M'han donat un més. Potser dos.

-Déu meu... -mormoleja, i trenca a plorar -. S'ha de poder fer alguna cosa!

-La “quimio” ho allargaria tot unes quantes setmanes més; i no vull passar per aquí.

-Judit! -crida l'Eva, gairebé perdent els sentits. I també s'asseu, enfonsant el cap entre les mans.

-No passa res. He viscut molt feliç. Al llarg de tots aquests anys, he trobat la meva identitat i la meva vida. Ara només necessito que em diguis que continuaràs amb tot això; que ajudaràs la Iria.

-És clar... -gemega, l'Eva, gairebé d'esma, sense forces per a deixar de plorar.

                                                                **

Mira per la finestra i el cap li dóna voltes. Ho té previst. Quan tot s'acabi, parlarà amb l'assistenta social. La nena necessita algú que en sàpiga tenir cura de debò; li cal una vida normal, una escola més propera a Barcelona, i gent professional que sàpiguen orientar-la. La vida, aquí a dalt, és sens dubte molt especial; un somni, una mena de recés natural inigualable, però cal tocar de peus a terra. Ella és una dona de ciutat. D'acord que està passant un mal moment, però s'ha educat en un altre món i fracassaria com a mare. Aquests mesos a la Vall, vivint de convidada, han estat molt bé, i ha sentit coses precioses, però no es pot viure de somnis. Aparta els ulls de la finestra i veu la Judit estirada a la gandula del costat de la llar de foc; ja no tornarà en sí, és qüestió d'hores. La Iria és agenollada al seu costat i té una expressió estranya i serena. Sosté, immòbil, les mans de la seva mare, i amb els cabells tan rossos i la pell tan clara, sembla un àngel rebent l'esperit d'una moribunda. La idea que la seva germana es mori se li fa impossible, i torna a plorar. Gira de nou els ulls cap a la finestra perquè la nena no li descobreixi les llàgrimes, i busca a la butxaca el número de telèfon de l'assistenta social. Li explicarà la situació; segur que ajudaran la nena; avui dia no queda cap criatura desemparada. I ella ja veurà què fa... això rai... Tornarà a Sant Cugat i alguna amiga l'acollirà temporalment a casa seva; n'està segura. Li arriben els acords de la guitarra i sent la Iria cantar. Es tomba i veu la nena amb l'instrument a les mans, amb llàgrimes als ulls. Entona “Que tinguem sort” de Lluis Llach. Es mira la seva mare, que tot just ha deixat de respirar. Quan la nena acaba de cantar, es llança als braços de l'Eva.

-Se n'ha anat... -diu la Iria amb un fil de veu.

-Tot anirà bé... -fa l'Eva amb la veu trencada.

-”I així pren... tot el fruit que et pugui donar...” -torna a cantar la Iria, sense deixar de plorar -. “El camí que a poc poc escrius per demà...”

L'Eva l'abraça amb força; gairebé no pot respirar. Després s'aixeca, mira la posta per la finestra, i, en un rampell, fa miques el telèfon de l'assistenta, i jura que mai no la trucarà. Ressegueix amb la mirada el verd acarbassat de la vall, que d'ara endavant serà la seva llar, i es mira la Iria. De cop, malgrat els dubtes, malgrat la boira que s'estén al seu voltant... se sent disposada a abraçar el seu fat i a prendre tot el fruit que li pugui donar.

Qui mata una persona, en mata milers, centenars de milers.

Mai no havia vist imatges de García Lorca en moviment. Les gravacions són un tresor. ¿Què no donaríem per poder veure Bethoven somriure, caminar, dirigir..?

Al capdavall, les persones som totes, si fa no fa, iguals. Però a banda d'aquesta igualtat cadascú és únic; les nostres particularitats, la manera com som, com mirem, com somriem, com caminem, son només un reflex de la nostra identitat, que és única i infinitament valuosa. I això val per a totes les persones. Qui mata una persona, per la raó que sigui, mata un ésser de dignitat infinita, un tros d'univers que ha arribat a contemplar-se a si mateix, una bonior de descendents que mai no naixeran. Qui insulta una persona, insulta milions de persones.

.

.

Las cosas que se van no vuelven nunca,

todo el mundo lo sabe,

y entre el claro gentío de los vientos

es inútil quejarse.

¿Verdad, chopo, maestro de la brisa?

¡Es inútil quejarse!

“Veleta”

Federico García Lorca .