Propòsits per al 2018

Gaudir del goig d’intentar servir millor que bé els alumnes que m’han estat encomanats a la meva tutoria i a les meves classes. Estimar-los sense que es noti gaire.

Escollir, a la meva feina, la professionalitat i la lleialtat a l’educació, abans que no pas la popularitat; quan aquesta tria es faci necessària.

Aprendre a tocar un nou instrument musical

Compartir més temps i més activitats amb els meus fills. Fer collarets de ceràmica amb ells.

Identificar els meus errors personals i rectificar-los.

No tenir por dels esdeveniments atzarosos del futur. Acceptar la mort, si cal, amb un somriure.

Viure de manera que, si m’arriba la mort, em pugui sentir satisfet del que he estimat, del que he gaudit, i del que he donat de mi.

Continuar gaudint sense roba, a l’estiu i a la platja del Torn, de la naturalesa del mar i de la Terra en el seu estat més salvatge.

Penjar cada mes una cançó mínimament digna al meu canal de YouTube.

Aprendre una cançó nova cada setmana, només si és una cançó que em posa la pell de gallina.

Continuar fent pel·lícules, i envoltar-me de gent que estimi fer-les, més que no pas pensar en egos, fama, protagonisme, èxit...

Continuar escrivint ficció, i tornar a presentar-me a premis literaris com fa alguns anys.

Continuar abocant al meu blog, en aquest onzè any de la seva existència, tot allò que em passa pel cap i pel cor, malgrat els atacs dels intolerants i els intents de censura.

Continuar escrivint cançons, treballant-les, i mostrant-les quan estiguin madures.

Continuar parlant amb aquest déu que està per damunt de totes les religions, i que ens estima a tots, siguin quins siguin els nostres actes i els nostres pensaments; el déu de la llibertat que no hi entén de morals ni de repressions.

Menjar tot el que m’agradi sense passar-me. Fer exercici. Caminar per la muntanya. Deixar-me de mandangues de règims i gimnassos dels nassos.

Recordar que no sóc el millor en res, però que això no importa, perquè faig les coses el millor que puc, només perquè m’agrada fer-les així i no pas per ser millor que els altres.

Continuar enamorat de la llengua anglesa. Llegir-la, escriure-hi, escoltar-la, parlar-la. Amarar-me de la profunditat dels pensadors i poetes Nord-americans dels segles XVIII, XIX i XX.

Rebutjar qualsevol proposta professional que impliqui algun càrrec de responsabilitat, incompatible amb la llibertat mental necessària per fer bé la meva feina i per lliurar-me a les meves tasques creatives.

Escoltar més sovint Israel Kamakawiwo‘ole.

Procurar, de tant en tant, encendre una llar de foc, beure un vas de priorat, escoltar les onades, caminar per la sorra sota la lluna plena, cantar arran d’aigua, plorar recitant poesia, i dir coses boniques a les moltíssimes persones que estimo i que deixo lliures, perquè s’allunyin de mi sense manies quan ho necessitin fer.

Agrair tantes coses bones que tinc i que no és habitual de tenir, i acceptar amb curiositat i esperança el final de tot, com una porta a una vida desconeguda i potser millor, bo i que costa creure que pugui ser millor que aquesta Terra que trepitjo i que la companyia de la gent que m’envolta.

Treballar, lluitar i caminar cap a la llibertat, la meva i la de tothom, igual com he fet tota la meva vida.
.
.

No fareu que el mal sembli bonic, ni que el plor dels infants es vegi just

Avergonyiu-vos, els qui pinteu el món de por. Enfosquiu amb les vostres lleis de pedra el Sol immens que daura el mar de llum. Nosaltres el veiem amb les onades enceses de foc i amb tot l'esclat de llibertat. La vostra veu funesta que pretén dominar el món no pot apagar el goig d'allò que és bell per dret natural.

Avergonyiu-vos de la vostra intolerància els qui voleu el món igual i gris; sotmès a la petitesa que us abasta; per poder-lo entendre i encabir-lo al niu dels petits espais del vostre cor, tan ple d'ambició i de menyspreu.

 Avergonyiu-vos els qui empresoneu persones, pares, gent de pau, amics. I els qui aplaudiu les cadenes i mordaces que volen silenciar el món de dissidència. No fareu que el mal sembli bonic, ni que el plor dels infants es vegi just. No enganyareu la il·lusió de qui avança  entremig d'ombres cap a un món més bell. 

Avergonyiu-vos els qui reprimiu la magnífica imatge del nostre cos; vell o nou, madur o esponellant, terra de la terra revifada amb tones d'amor i d'ordre etern. Llavor d'un pensament preciós. No fareu lleig allò que és bell; ni agre, allò que és dolç. El bram que us surt és el bram de la bèstia, que escomet contra qui no té por. Temeu qui viu alliberat del monstre fabricat pel mite antic de la foscor. I no escolteu el vent que cada dia xiuxiueja tossut la mateixa tonada, feta de misteri i d'esperança; de vegades en silenci, d'altres amb sons.
Bon any per tothom!

Ja n'hi ha prou d'instints tribals; deixem lliures les persones, i deixem governar les urnes.

La convivència es trenca quan una idea política, legítima com qualsevol altra, és demonitzada. 
Es trenca la convivència quan el poder d'un estat, manipulant tots els mitjans al seu abast per pasturar el seu poble a la contra d'unes persones que pensen d'una determinada manera, condemna, proscriu, maleeix, persegueix... les accions legítimes, les manifestacions, els colors, els signes, els versos, les frases, els mots, els cants, les colles de gent... que identifiquen un moviment format per milions de persones pacífiques. 
La convivència es trenca quan un mateix acte, realitzat de vegades pels que pensen com el poder, i altres vegades com els que pensen segons la idea prohibida, és jutjat, i tractat de manera diferent, depenent de si qui el realitza forma part dels qui pensen com el poder, o dels qui pensen segons la idea perseguida. 
Es trenca la convivència quan el jutge crida a declarar algú per la forma d'uns mots que van a favor d'una idea prohibida, i quan, per contra, aquest mateix jutge considera una broma pueril els mots que expresen la idea contrària i favorable al poder, però expressats de la mateixa forma que va provocar la citació a declarar. 
Així, amb aquest sistema judicial tendenciós, als Estats Units el nombre de condemnats pertanyents a les minories racials és habitualment superior al nombre de condemnats blancs. Així, Adolf Hitler afirmava que si s'anaven reprimint molt a poc a poc les llibertats als individus de determinada raça o cultura, tan a poc a poc que cap canvi semblés excessivament fort, al cap de poc temps, la suma de la pèrdua d'aquestes petites llibertats, aconseguien que aquestes persones pertanyents a una minoria indesitjable pel dictador visquessin un autèntic infern. I no... no és veritat que el nazisme no es pugui comparar a res conegut, i no és veritat que no es pugui fer servir com a argument en un discurs o en un raonament; per desgràcia, la història té connotacions actuals i perpètues que es van repetint, cadascuna amb els seus detalls i circumstàncies. No cometem l'error de mitificar el nazisme fins al punt de creure que res tornarà a semblar-se al que va ser. Per desgràcia, els humans el duem a dins, i malgrat l'aversió que ens produeix, uns i altres, treuen gairebé sense ser-ne conscients la llavor instintiva de la persecució de l'enemic de la tribu per part del poder i de les lleis, que una vegada  i una altra surt com una mala herba, i que és capaç d'anomenar democràcia a la mateixa invenció de lleis arbitràries decidides per esclafar el dissident; i és capaç d'anomenar democràcia la interpretació fabulada i fantasiosa d'una llei per tal de poder destruir la vida dels adversaris ideològics.

La convivència es trenca quan s'ignora el resultat de les urnes, quan es considera més important una llei de pedra que la tossuda voluntat d'un poble que sap que és una nació, i que no deixarà de treballar mai per la seva independència mitjançant l'exercici de la pau, sense violència i amb un profund amor fins i tot vers aquells que el persegueixen i el pretenen destruir. 

La mateixa tossuda i noble determinació de George Washington, de Tomas Jefferson, de John Adams. La determinació dels herois d'Irlanda al 1916 amb l'Easter Rising, la determinació de l'Índia, o de Letònia, o de tantes nacions que han volgut decidir les seves polítiques en llibertat i convertir-se en nacions independents. I Catalunya no està disposada a fer-ho amb violència, ni amb rebel·lions, ni amb agressions... Passi el que passi, mai amb violència; mai, posant en perill la vida de cap ésser humà. De fet, l'única violència que hi ha hagut fins avui, ha estat la de l'estat. 
Només parlant, votant; parlant i votant; i estenent la mà a qui vota que no; i acceptant, tant el sí com el no, perquè el futur existirà si les grans decisions, els debats sobre les fronteres, els conflictes nacionals i internacionals... es tracten humanament, amb l'eina de la pau i del respecte a la dignitat humana.

És per això que fa tanta vergonya la ignorància i la intransigència. Fa vergonya que es pensin que el seu propi poble és ruc. El podran enganyar un temps, però un dia la gent s'adonarà de qui és un agent de pau i de respecte, i de qui busca conflicte, impòsició, irracionalitat, i unilateralitat. De qui manipula la informació per inventar-se dimonis. De qui va a la presó per les paraules; i de qui per por a les paraules alça presons i forja cadenes i barrots.

Respecte a les urnes, només això. Que es canviïn les lleis injustes. Solucionem els conflictes parlant i raonant objectivament. No tinguem por de la democràcia. Expulsem els corruptes, que s'aprofiten del conflicte per desviar l'atenció de la seva vergonya. Encetem una nova i eterna primavera de llibertat. I deixem tornar a casa seva als qui mai no haurien d'haver estat empresonats per la partidista, forçada i agressiva interpretació de les lleis; unes lleis que a Bèlgica van dur a ser mereixedors de llibertat els mateixos actes que aquí mantenen a presó uns pares que no han pogut abraçar les seves famílies per Nadal. Ja n'hi ha prou d'instints tribals; deixem lliures les persones, i deixem governar les urnes. 

  

Injustícia

Guillaume Le Rouillé, IUSTICIE ATQUE INIUSTICIE (Paris, 1520)

CC BY 2.0

El so del metall quan es tanca de cop. La clau que gira al pany i les passes que s’allunyen. La riallada esquerpa del discapacitat empàtic. L’escopinada a la raó i a les paraules. La repressió dels mots. L’artesania de la por. L’orfebreria de la crueltat. La mentida al poble. La puntada de peu repetitiva i cíclica a la bancada de fusta. La cornamenta que escomet el vers. La ceguesa emocional de l’abduït pel poder. El bram del violent. L’infant sol al pis i orfe de pare. Les esposes tancades a la presó de la incertesa. La disfressa de l’hipòcrita. El somriure de cera de l’escombriaire de persones. La llengua esmolada de la manipuladora. La nit rere les reixes quan el fred forada. El silenci del temps als pobles esborrats. Els diners que silencien l’Europa de les tavernes i dels cafès. Els diners glaçats als discs durs dels ordinadors dels bancs. Les cases buides. Les portes esventrades. El negre del pou de rere els ulls quan l’absolut és la norma. El plor de la nena quan viu a la vorera en complir-se la legalitat vigent. El càstig general. El «no vas al lavabo» perquè ho dic jo. La disciplina que es recupera del magatzem de les eines rovellades. El «Qué dice tu DNI?». La boca mig oberta, i els ulls a mig camí entre l’odi i la burla. La irresponsabilitat jurídica per dret de naixença. La imputació del creador de idees. La impunitat del saquejador de famílies. La barba i la boca de la hiena quan respira la ruïna moral de la seva existència fallida. Les branques i els nius que no acaben de caure. Un nen que plora. El poeta mort en un banc de Cotlliure. El Liceu de Lleida esfondrat per les bombes. La mirada de la Krystyna Trzesniewska. El camp d’Argelers. Les dones rapades de la revenja franquista. La cabra, la cabra, la puta de la cabra. El pobre que vota al ric explotador i que estossina al més pobre per fer content al ric. Les files de dos en dos. Les bates de ratlles. La resignació de la dona espantada. La renuncia a la vida per a la supervivència. La por. L’olor de perfum pujat de Pedralbes amunt. La renuncia a l’esperança. La mar bruta. El cos demonitzat. La nuesa prohibida. El groc proscrit. Les cassoles denunciades. La crítica perseguida. El pensament retallat. La voluntat menyspreada. La llibertat il·legalitzada. L’escola dirigida. La televisió intervinguda. El ramat esporuguit. Les cunetes i els cossos colgats. El porpra que abraça el monstre. La ignorància. El gris. L’uniforme. Les finestres tancades i l’olor de resclosit. El camí de bosc asfaltat. El passeig marítim a la platja verge. L’embaf de joguines en un Nadal orfe. La cadira buida. El vertigen del no ser. La ràbia del tirà. La nit de la pàtria. «La mare una desferra, la casa i la neteja». I més.
.
.
.

Deu anys de blog i la maternitat d'Elna

Esclafen els sentiments amagant la malícia, dissimulant-la, disfressant-la amb un somriure fals de maniquí de cera, si això els resulta beneficiós per la defensa del poder. El poder substitueix en ells, i en les seves vides, la bondad, de la qual s'enriuen i a la qual menyspreen, considerant-se ells mateixos per damunt de la bondat; i no ho posen ni per un instant en dubte. De fet, no dubten, perquè els és ben igual tenir raó o no tenir-la. Són vampirs del poder; absorbeixen aire per a mantenir el poder; o aigua, si cal, o un gas tòxic, o monòxid líquid si fos necessari. El poder per ells és la justificació de qualsevol acció ni que aquesta acció sigui tan miserable com les pitjors accions dels éssers humans damunt la terra,

Però Elna (Elne en francès) destrueix el seu verí. Entrar a Elna és trobar-se un munt d'esperits lluminosos que et bressolen l'ànima. Entres espantat i surts amb ganes de menjar-te el món. Entres vençut pel pessimisme i el pes d'un realisme insuportable, i surts convençut que els miracles són més reals que l'escepticisme dels qui van dissenyar i aixecar els camps legals de l'Auchwitz legal, de la repressió legal de tantes persones innocents que van ser exterminades dins d'una legalitat que es fonamentava en un sistema judicial legal i irrenunciable pels servidors de l'estat.

Elna és la resposta a l'estupidesa que adora i treballa pel poder. La persona val més. La persona és més important. La vida de qui neix val més que qualsevol llei impressa en un paper ple de segells oficials i absoluts. El plor de qui neix. El biberó de qui neix. L'olor de talc. La flaire de sabó de nen. La manta petita i blanca amb brodats de la senyoreta Elisabeth. La vida en estat pur, en essència, per damunt de la ceguesa dels adults malalts. 

Avui, fa deu anys que vaig començar aquest blog, que intenta ser un camí cap a l'essència. L'essència és poc: la vida d'una persona, la llibertat, el respecte als sentiments humans per damunt del que sigui, inclosa la llei humana, tan contaminada de por, d'odi, de violència, de desconfiança, d'absolutisme i dolor. La llei és convertir en absolut un dolor arbitrari convertit en eina d'uns interessos concrets gairebé sempre contraris a la llibertat. Els éssers humans estan cridats a superar l'era de la llei i els càstigs, i a endinsar-se en l'amor i el respecte com a motors de la transformació social, i a creure-hi ni que l'evidència inicial ens en vulgui desdir. Hem nascut per a la vida molt més que per a la supervivència.

Espero, d'aquí a deu anys, celebrar els vint anys d'aquest blog, que és casa meva, i si voleu, també la vostra; volar és fàcil.

GRÀCIES A TOTS ELS QUE ALGUNA VEGADA M'HEU LLEGIT!

Coses belles dels últims mesos.

El soroll d'algú que estimes quan puja les escales a la nit. El silenci de la neu quan cau. La manera de riure de qui saps que està tranquil. El to de la veu de qui no vol imposar res ni ofendre. Allò que arreu es percep bell, objectivament bell, rotundament bell. La convicció que aquell qui respecta la dignitat de l'adversari té una raó que ningú no li pot manllevar. El vent quan bufa de nit enmig d'un bosc atapeït de neu. La sensació que la natura ho pot tot, que ha viscut milers de milions d'anys que aparegués el primer mono sapiens, i que viurà milers de milions d'anys després que l'últim sàpiens desaparegui. La petitesa de la Terra enmig de l'univers. La sorprenent força de la vida enmig d'un aparent buït fred i negre. L'estranya comunicació amb els qui et guien els fets i et toquen el cabell i les orelles, i et sostenen quan tot s'enfonsa. La profunda energia dels qui han convertit en fills teus per un temps i et donen tant sense buscar-ho tu. La por que no pot vèncer l'esperança. La ràbia per la injustícia que no aconsegueix ni aconseguirà cap militància en l'odi. L'amor a Irlanda, a Escòcia, a Anglaterra, a Texas, als mots de Lord Alfred Tennyson, de Douglas Malloch, de Whalt Whitman, de Henry David Thoerau, de Màrius Torres. La llengua anglesa. Les cançons de Borja Penalba. Les cançons de Sílvia Pérez Cruz. La guitarra. La platja del Torn. Masriudoms. Gòsol. Txoria txori. Oh freedom i aquells que la canten tan bé. El vas de Priorat. El cinema malgrat les dificultats dels rodatges. Els estels al cel de la nit. Els diumenges al matí. Els divendres a la nit. Els dissabtes al vespre. I tantes coses més.
.
.

Prohibiran el groc

Prohibiran el groc, però florirà la ginesta

quan el Sol de maig fongui els gels més tossuts.

Prohibiran el groc, però el boixac pintarà

el paisatge de la Terra amb ones de zèfir saur.

Qui pot aturar el vent que escampa olors de bosc?

Prohibiran el groc, però la dent de lleó

mossegarà la funesta por de la vida

que experimenta qui adora l’ordre imposat,

la fe obligada, el temor submís.

Prohibiran el groc, però la tamarida

alçarà el seu cap damunt les malves, feliç

d’albirar més lluny que els bassals de llot

i el sòl polsegós, apagat i gris.

Prohibiran el groc, però el gaiol tremola

quan bufa el llevant des de mar endins,

a la cala encesa de les roques roges,

i al llit de canyella d’entremig dels pins.

Prohibiran el groc, però la flor de nit

pintarà els colors del dia a l’albada

si amaguen la llum, la foscor els clourà

la visió més bella de la mar daurada.
.
.
.