El bé i el mal, i allò que ensenyem.

Els volem forts, com roures; eficients, eficaços, segurs, responsables. Això és bo. Ens hauríem de preguntar si també els volem humans. Humans en el sentit de bondat. 
La bondat té mala fama en un món pragmàtic, però és l'essència de l'espècie. Tant com ens allunyem de la bondat, perdem humanitat. 
Els volem empàtics. Jo, si més no, els vull amb empatia, amb sentiments, amb emocions, amb comprensió, amb respecte. Els vull flexibles, dialogants, amb un grau de tolerància raonable.
Ho vull per ells, i per la societat que construiran.
I em pregunto si haig de sancionar-los amb duresa i sense contemplacions quan no lliuren al professor allò que aquest els demana. Si no els sanciono, corro el risc de no preparar-lo prou per una societat que no perdona els plaços i els temps exigits. Aquesta última idea, però, és la trampa del sistema. 
La duresa esquerpa i inhumana del sistema s'alimenta de la pedagogia que ensenya a viure en un sistema esquerp i inhumà. Quan ensenyo a un nen o una nena que si no lliura la feina demanada serà sancionat, no només li estic ensenyant a ser fort en aquest sistema, sinó a convertir-se en un agent control·lador i constructor d'aquesta inflexibilitat que es perpetua. Li ensenyo a ser estricte, a no comprendre, a no escoltar, a convertir-se, per algú altre, en la dificultat contra la qual jo l'estic preparant.
Si per contra, quan arriba i m'explica que ha tingut dificultats familiars, embolics que li costa d'explicar, i que han propiciat que ell o ella s'oblidi de portar-me el demanat... si en aquestes circumstàncies jo l'escolto, l'animo a obrir-se i a explicar-me de quins embolics parla, i en acabat el comprenc i pacto amb ell un dia o dos dies més... No l'estaré ensenyant a ser més humà? No estaré construint un sistema que funcioni d'una manera més harmònica amb el respecte que mereixen els individus com a persones? No estaré, a més, guanyant-me el seu cor i fent-lo més receptiu a posteriors ensenyaments? No l'estaré fent més fort per a resistir davant d'un sistema que el vol convertir en un insecte més de l'eixam?

Jo tinc la resposta. Que cadascú respongui per ell.
.
.

Nuesa i desig?

Em diu un company que els qui acaben d'arribar de països a on l'ocultació del cos és obsessiva i obligatòria van bojos miran el cul de les noies en biquini a totes les platges. Després fa una expressió d'indulgència i acaba dient: "Com fem nosaltres, evidentment!" I jo no dic res perquè els seus mots m'agafen una mica de sorpresa, però m'adono que no sento cap mena d'impuls per mirar noies en biquini, ni culs, ni pits... I no nego que trobo boniques i atractives moltes noies, però el desig de veure-les amb poca roba, o de mirar-les nues, doncs... no hi és. Em pregunto per què, ja que hi va haver una època d'adolescència en què el tema picava fort. M'estic fent vell? No. Perquè m'agraden les dones. El desig sexual i l'excitació no han desaparegut. El tema és que no els tinc associats a la nuesa o a la poca roba, o al cul, o al... I per què? Després de molt rumiar ho he trobat. Fa uns 29 anys que vaig a platges a on la gent no fa servir vestit de bany, a on la nuesa és la norma. He fet amics allà. He vist créixer els meus fills i els seus amics i amigues. He trobat gent idiota despullada, i gent fantàstica també despullada. La nuesa, el cos de les dones, el cul, els biquinis... fa dècades que han deixat de tenir una significació eròtica. L'erotisme el descobreixo a la mirada, al conjunt de la persona, a la situació, i sincerament... el controlo bastant pel que fa a qui, a quan, a on, a com... 

Em quedo més tranquil. I constato que el camí vers unes relacions lliures d'instints reprimits que desitgen alliberar-se... el camí vers el respecte a la dona i a les persones... no passa per tapar-nos més, sinó per conèixer el cos de la nostra espècie i assumir-lo tal com és des de sempre.

Veig també com actuen en aquest tema els meus fills i els seus amics de la platja, i constato el mateix, i, sincerament, em sento  molt feliç...

Els objectius que fan més bonica i més lliure la vida dels altres.

Les coses no valen pel grau de popularitat o d'acceptació que tinguin. Les coses no valen pels afalacs o aplaudiments que es rebin. Les coses no valen per rebre premis o molts diners a canvi d'exercir-les. Les coses no valen ni tan sols per la seva utilitat. Les coses no valen per la grandesa que proporcionin a qui les realitza. Les coses no valen més o menys pel fet de ser conegudes o amagades. Les coses valen per la pau amb què qui les fa viu i respira. Les coses valen per l'alegria secreta que qui les fa experimenta en ell o ella. Les coses valen per aquell bon gust de boca que deixen sense cap més raó que les mateixes coses realitzades. Les coses que es fan amb amor valen perquè sí, perquè es fan amb amor, perquè són la conseqüència del que som encara que ningú ho arribi mai a entendre o admirar.

Seguirem endavant quan tu bordis; i quan marquis els límits d'allò que creus que és el teu territori, creuarem la frontera i esbotsarem els murs de palla i arrogància. Continuarem caminant enmig de la boira baixa pestilent de la teva enveja. T'ajudarem a canviar avançant al mateix ritme alegre i humà amb què avançaríem si els teus exabruptes no existitissin. Ens ajudes, perquè ens fas forts; ens ensenyes de quina manera, amb quina il·lusió, amb quin bon humor, i amb quina esperança s'emprenen els objectius que fan més bonica i més lliure la vida dels altres; els objectius que sumen i no els que resten, els que desbloquegen i no els que aturen.

Les coses no valen pels diners que costen ni pel rigors amb què obeeixen les formes i els protocols imposats. En Joan Margarit va estudiar arquitectura perquè es va adonar que si estudiava lletres mai no seria un bon poeta. 
El més semblant a l'immobilisme i a la ignorància és l'arrogància i la por.
Seguirem respirant i lluitant per assolir els objectius que fan més bonica i més lliure la vida dels altres.

Veinte años.

Temps i una estrella.

C         E

Temps

             Am

i una estrella

              F

molta sort,

              G7

i algú més.

F

Mar

  E       Am

i una brisa

       D                          G 

i el tossut empeny d'anar endavant.

Am                   E        Am

Enllà de la foscor i la ràbia neix

     D                                           G

la fe en una grandesa que no es veu.

             E

No es veu

           F                     G7            C

però sents el Sol daurar la teva pell.

       E

El Sol...

Veure's

Un temps sense res, ni estímuls, ni fugides, ni internet, ni mitjans de comunicació, ni gent, ni aficions, ni activitat... Només un temps. I s'arriba a descobrir el que hi ha en un mateix; tota la duresa de la autèntica realitat que som, no pas la que habitualment veiem de nosaltres mateixos.

L'exercici és dur; percebre's és dolorós, però si un és humil, no ho és tant. La intensitat d'aquest dolor és directament proporcional a l'orgull i l'arrogància.
Però tot i ser dur, l'exercici és medicinal, perquè si hom és humil, no s'enfonsa ni es descol·loca, tan sols es coneix, i comença a curar-se. 

Cura el Sol, el vent, l'aigua, el temps, la lentitud, la confiança, l'esperança, la convicció que la reconstrucció és possible, com ha estat possible la de tantes nacions després d'una guerra. Cura l'hàbit de no considerar la guerra perduda quan es perden algunes batalles, i el record dels qui van haver de saltar per la borda quan van desembarcar a Utah Beach, perquè els que sortien per la porta que s'obria queien abatuts. 

El que ens envolta i ens distreu, el núvol, aquest blog, les xarxes, el futbol, la tele, l'alcohol... sense ser dolent, juga el paper d'amagar-nos de nosaltres mateixos, i podria passar que algú visqués la vida sencera sense haver-se arribat a veure mai a si mateix tal com és en realitat. S'estalvia un dolor, però també es perd la pau profunda de la reconstrucció i tot un seguit de regals immerescuts (i gens ambicionats per la majoria) que la vida ens regala. Viure sense comprendre com som ens fossilitza i ens roba la possibilitat de canviar.

Ha triomfat!

Ha triomfat, té un quiosc i és feliç; coneix tothom del barri, es guanya la vida, i se sent satisfet.
Ha triomfat, és forner, i cada dia intenta fer un pa deliciós; se sent molt bé.
Ha triomfat, és un pescador que ningú coneix, que ha pogut comprar la seva pròpia barca, i treballa del que més li agrada.
Ha triomfat, finalment ha aconseguit dedicar-se a la poesia; cada dia, quan torna de la feina, escriu un poema que desa en un calaix perquè els seus descendents el puguin llegir.

"Ha triomfat" s'escolta. "Va triomfar". I es refereixen a la fama, els diners, la professionalització, el glamour, allò que una contundent majoria de la població considera la glòria. Aquest concepte de triomf és un fake, genera frustració en els més febles, que s'ho creuen, i ni tan sols no proporciona necessàriament felicitat als qui l'assoleixen; molts s'acaben deprimint.

Triomfar és estar content amb tot el que fas i amb com ho fas. Estar satisfet de com vius. Fer el que t'agrada t'aporti diners o no. Acceptar la vida i la mort, l'anonimat, la senzillesa, la pluja i el sol. Triomfar és cantar una cançó a la teva filla quan sopa i que et miri embadalida. Triomfar no és guanyar a ningú sinó viure content, no necessitar res més per ser feliç. És això i prou.