El miracle

 

El Musa frega les taules, intentant no mirar la mar. El sol cau abrusador com si pretengués esclafar tot ésser vivent. Sota la coberta de canyes de la guingueta, encara s'hi està força bé. Millor que al caiuc, millor que a Abuja, millor que sense esperança.

“Xicot, què fas? Una cervesa amb llimona no és una estrella amb un tros de pell de llimona surant a dins, tros d’ase!” li diu, des de darrere, un panotxa de cent quilos amb els ulls petits i la cara molt vermella. El Musa no l’entén, però pel to sap que les coses no van bé. El Pol deixa la safata que duia a l’altra banda del parc de taules de bambú i s’hi acosta.

“Disculpi, és que és nou...”.

El panotxa torça la boca. “I és el meu problema, que sigui nou? Hòstia, jo vull una cervesa amb llimona, cony! Que cada dia els agafeu més rucs!”

El Pol li pren la gerra al panotxa i camina de pressa cap a la barra. Fa un senyal al Musa perquè s’hi acosti.

“Mira… Una cervesa amb llimona és una cervesa amb una mica de fanta de llimona, i ja està! Tu tranquil! Ja ho aniràs agafant.”

El Musa l’observa amb els ulls molt oberts; quan té por, se li veuen molt grans, i ara té por. Si perd la feina, no podrà deixar el carrer, i haurà de continuar dormint rere el pàrquing del Molí. Qualsevol dia, la policia de Canet el trobarà, o, encara pitjor, el del tatuatge a la cara, que quasi el mata quan se li va acudir de jeure en un banc de l’estació. Aquesta feina miraculosa és la seva porta a la vida; quan cobri el primer sou, buscarà una habitació i deixarà de ser el que és ara. El miracle és la feina i el miracle és el Pol.

“Va, Musa, Anima’t! Que jo quan vaig començar, vaig tirar l’ensaladilla sobre un client" fa el Pol. El Musa, això, ho ha entès, i riu de gust. Quan riu, se li’n van una mica les penes.

El Pol també està content d’haver trobat aquesta feina ara fa dos estius; l’amo gairebé mai no hi és, però ell ja es veu capaç de dirigir-ho tot sol. Dos cursos d’infermeria aprovats; dos estius entre Canet i Sant Pol.

“Collons! Que esteu exprimint les llimones?” crida, el panotxa.

El Musa li porta la cervesa amb llimona i fa un esforç per somriure-li.

“Ja us queda poc, ja…” li diu el client amb un somriure fatxenda. “D’aquí a poquet, la Sílvia us farà crec, crec…” afegeix, amb una veu falsament endolcida, i acaba rient tot sol i fent un rot.

“Trossos de merda amb potes, maltractadors de dones, sabeu què és la prioritat nacional?”

La fingida dolçor de la veu del panotxa fa que el Musa no deixi de somriure, perquè no entén ni un borrall del que diu. Va fent que sí amb el cap i pronunciant un “Gràcies!”, il·lusionat, convençut que el client li està agraint la feina.

Quan el panotxa se’n va, el Musa s’acosta al Pol.

“Gràcies! Musa agraït! Tu ensenyar! Musa aprèn!”

El Pol somriu amb un punt de tristor, i continua netejant les taules que es buiden.

***