Les llums i les ombres dels temps de crisi apareixen sorprenents en aquests camins desconeguts que emprenem per força

Aprendre a viure d'una manera diferent. Reduir l'espai al petit i immens univers de la llar, amb les persones estimades al costat, i un ventall il·limitat de relacions socials a través d'internet de qui potser mai no ens hem sentit tan aprop. Dividir el temps en estones de concert amb la guitarra, exercici físic, reflexió filosòfica, neteja i ordre de casa, descans, cinema, i feina. Molta feina i potser més intensa que mai; xerrades amb els alumnes a distància, algunes videoconferències que s'esperen com un caramel, l'extraescolar de cinema que continua amb una tendresa i una màgia diferent a l'habitual, classes a distància amb persones que realment les volen i les agraeixen... La feina continua i avança per camins de proximitat fins ara desconeguts.

Després hi ha els qui deceben. De fet, ja no haurien de decebre, perquè ja se sabia com eren, però hom pot pensar que les situacions de crisi centren les persones, que les fan més objectives, més universals, més realistes, més empàtiques, menys fanàtiques, menys integristes, menys adoradores d'una ideologia sigui la que sigui. Decebedors personatges que anomenen "gos feixista" a un dirigent perquè demana des de la seva tribuna més confinament, i ho fan tan sols perquè és un dirigent d'una ideologia contrària. Quina llàstima tots aquests que van vestits de mestres de moral, de professors de valors, i amb les seves paraules exhibeixen una idolatria profunda als bàndols, als enquistaments polítics, als dogmes socials pseudoreligiosos; continuen construïnt els seus móns maniqueistes de bons absoluts i dolents ineluctables, i se'l creuen, i el fan servir per odiar i per continuar desbarrant i fent el ridícul.

Les llums i les ombres dels temps de crisi apareixen sorprenents en aquests camins desconeguts que emprenem per força. Temem la malaltia i la mort dels éssers estimats ja grans i molt febles. Plorem la solitud imposada dels qui han quedat confinats en solitari com a únics residents d'un pis o d'una casa; molts dels quals, per la seva edat, no tenen ni accés a les xarxes socials i al coneixement d'internet que tant ens acosta els uns als altres. Ens dol l'empresonament dels centres penitenciaris de tots aquells que han perdut els dret a les visites, als permisos, a l'aire fresc de la natura.

Però per damunt de tot, ens abracem a l'esperança, a una presència lluminosa i invisible que per alguns rau a la força de l'espècie humana, meravellosa, i per altres a un déu misteriós, present arreu, potser l'únic que no està confinat enlloc i que es passeja pels cors dels més petits i necessitats.

#JoEmQuedoACasa1

Primer dilluns dins de casa, treballant amb el cos aquí i el cor a molts d'altres llocs. Assaborint aquesta pluja de març i aquest temps estrany que ens ha tocat viure. Rebent les primeres cançons del magnífic concert #JoEmQuedoaCasa que els alumnes de l'institut faran a instagram els dies 26 i 27 de març. I cantant la cançó d'una amiga meva amb qui de vegades passo estones.
#Alfonsina #aquellanydelcoronavirus #ustroboafaltar

Insensibilitat

 La insensibilitat del legalista, del classista, de l'adorador de la tradició, del monàrquic xovinista, del servidor dels costums imperants... el condueix a menysprear una governant perquè plora. Si la governant fos de la seva corda, però, la defensaria. Per ell, tot és bo o és dolent depenent de qui ho fa; i d'això que acabo d'escriure no se n'adona. La seva vida és odiar l'enemic, l'oponent ideològic, la ideologia dissident. La seva boca torta de carrincló escandalitzat amaga un ésser capaç de desitjar la presó de l'oponent i de negar-li qualsevol bri d'humanitat o de bondat; per ell, l'oponent és el diable, i el comunisme i el nacionalisme, doctrina pròpia de lúcifer. El feminisme l'abruma, i dissimula molt malament un negacionisme gairebé delictiu del drama de la desigualtat de gènere. Té un concepte de si mateix encimbellat; es considera moderat i demòcrata quan pateix un profund radicalisme que s'exhibeix impúdic als espais en què es pensa anònim. I no escriuré més d'ell aquí, perquè no mereix més línies en aquest blog.

"Volver"

És fàcil parar; es pot; si tothom ho decideix, es pot. Es pot parar, alentir la marxa esbojarrada de l'eixam, que espatlla el medi ambient, que estressa les persones, que allunya els pares dels fills, que fa córrer sempre per arribar a un lloc a on mai no ens aturarem perquè caldrà arribar a un altre lloc.
Parar no és una utopia; exigeix que uns quants deixin de guanyar tant, que asumim que no cal construir cada vegada més i més, que entenguem la vida com el regal d'un instant que passa i que si ens perdem està perdut, que valorem una estona amb els qui estimem, una cantada en un claustre, una estona de riure fins que la panxa faci mal, una pel·lícula feta entre uns quants que no voldrà mai ser comercialitzada, un poema sota una lluna blanca, la discreció del que és íntim. 
N'hi ha que no entenen les coses si no venen amb un halo de glòria mediàtica, entrades que es paguen, eufòria consumista, admiració universal, tòpics típics standards de fama i exhibició pública. Però ai... les coses dolces passen en una posta, cinc o sis amics i una guitarra, unes llàgrimes d'emoció quan la impressionant imatge d'un claustre antic, dues nenes amb camisa de dormir i una princesa, reprodueixen la melodia més bella de Gardel sense que cap cadena de televisió ho sospiti; i per a més emoció, la presència discreta i invisible del mateix Gardel, d'Alfonsina Storni, i d'un munt d'éssers ja en un altre món, gaudint com criatures amb una interpretació bellíssima i sobrenatural. Les coses dolces són estones de poemes entre amics, cantades en una masia antiga, dances a la llum de la lluna, paraules tendres d'algú que necessita paraules tendres. 
"Ah... no et dediques a la música?" et diuen quan veuen que acarícies les cordes d'una guitarra i que tens coses a dir sobre com fer bella una cançó, però que no busques ni diners ni un sou ni un mitjà de supervivència amb això que fas, ni ho pretens, ni ho vols, perquè no hi ha res que t'agradi més que parlar davant de trenta adolescents. I respons que sí, que t'hi dediques; que el teu estudi és la cuina, a on tot comença a cuinar-se, a on els records dels primers sopars de la teva filla i de les primeres danses amb ella quan tenia mesos fan tan dolça la intepretació. Respons que és clar que t'hi dediques, que cada dia n'aprens, que descobreixes que ho fas molt millor que fa tres anys, que forma part del teu estil de vida, però que mai no permetràs que la teva supervivència física depengui d'agradar algú o del fet que algú t'admiri o t'adori. T'hi dediques perquè no necessites un stage amb gent movent-se frenèticament, sinó un grapat de cors al teu voltant que es puguin comptar amb els dits d'una o dues mans, i entendre que la vida és un instant de gresca, una abraçada a qui tens al costat, passar discretament fins a la mort, i sentir-te tan viu que no necessites res, perquè ho tens tot; totes les notes, totes els versos, tots els amors, tots els somnis, totes les coses petites i belles que fan que tot valgui la pena.

Tres cançons de fa vint-i-quatre anys.

Traient la pols a velles cançons que vaig escriure al 1996 i que potser seran la banda sonora d'un curt. I que cantarà una noia de 13 anys que ho fa molt i molt bé.

El Herido (Miguel Hernández)

La melodia que vaig improvisar i gravar la setmana passada amb un poema de Miguel Hernández ara ja és una realitat i ja forma part del meu repertori. Està treballada i fixada.
Cada naixement és sens dubte un motiu d'alegria, i una manera de compensar la censura i la falta de llibertat.

#MiguelHernández
#ElHerido
#cançó
#poema
#poemes
#música

La probabilitat que alguna cosa de les que existeixen arribés a existir era zero.

Una de les raons de l'alegria és el fet de saber que sempre vivim una vigília. La vigíla té el dolç sabor de l'espera d'una realitat fascinant que s'assaboreix abans que succeeixi. El divendres a la tarda. Els dissabtes al vespre. La nit de Nadal. La verbena de Sant Joan. La revetlla de Cap d'any. Gairebé podem dir que és més feliç l'espera del gaudi que el mateix gaudi.
A la vida, estem sempre en vigília, perquè sabem que el fet d'existir és un succés tan improbable, tan inversemblant, tan estrany, tan impossible... i que alhora "és", i aquest contrast ens fa conscients d'alguna realitat que és a punt de succeir enllà de la vida. Hi ha qui davant aquest contrast s'ha inventat religions, o ha seguit les religions que la família o l'estat han proposat. Però a banda d'aquest contrast, no sabem gaire més; i aquí rau el fet sorprenent bell. Només sabem segur que existeix la vida quan el més lògic és que no existís. Només sabem segur que existeix la consciència personal que ens fa saber que som i qui som, quan el més segur és que no hi fos, i que mai no hagués arribat a ser. Estem a les envistes d'una gran transformació individual i col·lectiva de naturalesa ontològica, que s'intueix involuntària, radicalment positiva, incondicionalment amorosa i feliç. El bé està de la part del ser sense causa. Ser i bé són dues expressions d'una mateixa realitat que no copsem del tot. L'existència ens pica l'ullet i ens sedueix amb petites pistes amb les quals es diverteix cridant-nos l'atenció i suscitant en nosaltres pensaments que van més enllà de l'interès personal. De fet, l'única manera com déu podia experimentar què se sent en passar de la no existència a la vida era propiciant que nosaltres apareguéssim i que li regaléssim aquesta experiència. Som un joc de déu o dels déus o d'allò que no té nom, perquè cap déu definit o expressat és real; com no podria ser real un ésser humà descrit per una formiga o per una esponja de mar. Una de les ironies de tot això, és que adonar-se'n o comprendre-ho no depèn del nivell d'estudis, ni de la categoria moral, ni de la bondat o perfecció del pobre ésser que ho pensa. Som incondicionalment éssers abocats a una transformació ontològica conseqüència d'un amor identitari que ho explica tot.