Elogi del que és senzill

 

La major part dels conflictes venen de l’orgull i la falta de senzillesa; de donar més importància al nom que es posa a les coses que a les coses mateixes. S’entronitzen les formes. Es compten les hores i els minuts, i un cop es compren i es venen amb avarícia golafre, es malgasten amb preocupacions i inseguretats. Es regala temps, i es passa la factura del regal com si el temps l’haguessin pres. Orgull, complicacions, falta de proximitat, malfiança, prejudici... Sovint fallen els fonaments, les bases, l’estructura de l’edifici del pensament, i el prejudici es fa invisible per a qui l’exerceix. El prejudici dibuixa allò que no sap de la persona i la condemna pel dibuix inventat. El tresor del temps no es veu com el tresor que és. Es parla molt, sovint per no dir res. No se suporta el silenci; aquest silenci que ens regala la remor del vent rere la finestra, una rialla desconeguda, milers de presències, un món que rugeix i que no deixa de girar. El silenci de vegades resulta incòmode als qui l’han de compartir amb algú amb qui tenen poca confiança, perquè el silenci compartit exhibeix impúdicament l’amor que es tenen els qui el comparteixen. L’amor en estat pur, humà, anímic, sense estratègia ni compensació, sense confusió, sense retorn, sense raó de ser més enllà d’ell mateix. Es parla molt, massa, per matar el silenci, i, de vegades, per restar al marge del cor i no mostrar l’amor.

Els mal mentiders.

Quan algú parla amb falsedat, mentint malament, fa com una mica de pena fer-li veure que te n'adones, perquè seria com dir-li: "Et penses que sóc ruc, i que no me n'adono que em menteixes; però el ruc l'ets tu perquè no saps fer comèdia; se' nota d'un tros lluny; no te n'adones que me n'adono". 

Per això, quan això passa, és millor fer veure que sóc enganyat, que no percebo la falsedat de la seva pobra expressió, és millor que es quedi amb la idea que se'n surt bé amb la mentida; li estalvio una mala estona, li permeto conservar la fàtua i falsa satisfacció de superioritat que de fet ni s'adona que té. 

Perquè a més, si acabéssim discutint, ell no reconeixeria el seu error; es posaria a la defensiva, se li farien invisibles els seus defectes intel·lectuals, i en canvi seria hàbil recordant i descobrint errors en mi, que segur que hi són. 

Els humans som tots així; ens sentim sovint a dalt, per damunt de les situacions; tot falsament, per descomptat, perquè el cert és que som iguals.

La falsedat, les indirectes, la correcció forçada, la rialla sense fons, el vestit mental, la cura de la pròpia imatge... tot això i idolatries anàlogues van en contra de la senzillesa i deixen en ridícul qui menteix. 

No hi ha més amor vers algú que la gosadia assenyalar-li amb tendresa les arrugues de la camisa amb el to tendre d'un amic sincer i afectuós, o apartar-li el fideu a la comisura dels llavis, o dir-li que no, o que sí, amb un somriure i amb dues paraules que siguin de debò. No hi ha amor més gran que gaudir d'un passeig en silenci amb el teu amic quan el cor està en pau i quan no hi ha res concret a dir, evitant omplir espais de sons només per omplir-los. No hi ha confiança més dolça que dir " no, si us plau, això no ho facis, que no és el moment i em faràs sentir incòmode". 

Els nens acostumen a viure aquest nivell de veritat; si veuen una boa que s'empassa un elefant, mai no parlen de barrets per ser més correctes; no fan el ridícul mentint malament.

.

.

.

La mirada

Em quedo amb la mirada

de por glaçada, d'impotència absurda,

la incomprensió d'algú petit que es dol

de tant de mal, de tanta indiferència.

Només em quedo amb aquesta lliçó,

que sols un nen pot regalar-li a un vell;

quan tot sembla embogit, febril, segur,

amb el pas de l'interès i l'eficàcia,

ve la mirada; esclata com el far

d'un temps més essencial i clar,

que ho mostra tot, desangelat com és.

I el general se sap misèria i mort,

i el lluitador deixa caure les armes,

i el justicier comprèn que mai no pot

matar la mort matant! Ja és suficient

la disfressa arrogant de la venjança.

J.S.

 

Ja n'hi ha prou

Em dius, amb el seny enarborat, 

que tot, un dia, per fi serà just, 

que el culpable serà contradit 

i pagarà pel mal que m'ha causat. 

Jo et dic, cansat i trist, que ja en tinc prou 

de mals, d'espases, de justícies sacres, 

el meu culpable potser és el meu fill, 

algú confós al laberint grotesc 

de veritats que es fan de marbre i ombres. 

Queda't per a tu la pau enterca i gris

de la balança exacta, tan perfecte; 

equitat dels sofriments eterns .

Sóc pare de la carn i fill del vent, 

enamorat de cames que tremolen, 

de mans que dubten, de mirades tristes. 

M'estimo els ulls que un dia em van mirar 

aterrits pel seu propi neguit 

de no saber què som ni d'on venim. 

 Comencéssim potser per demanar 

 que se'ns permeti entendre tant dolor. 

Ja n'hi ha prou, és suficient, dic jo.

J.S.

.

.

.

Autumn leaves

 

Treballar a trenc d'alba

Córrer, veloç, 

esperonat i amb un petó a la galta,

a convertir sacs de ciment en mur.

Encara és fosc; no veura el Sol quan neix

a dins la seva gàbia.

Té sort, li han dit, 

construeix una pàtria,

i cada dia tornarà vençut

i a cada jorn de nou, torna a apressar-se.

Abans de l'alba, més tard del foscant,

la vida se li escapa.

J.S.

 

Canviem

Acceptar el pas del temps i els canvis que implica en un mateix és una mica com acceptar la mort; acceptem la mort del que vam ser, ja no som els mateixos. Compartim relativament el cos, alguns records modificats, sempre canvien, i poca cosa més. No som com érem; mai no som com érem. Sovint no compartim ni les mateixes idees, ni el mateix caràcter, ni el mateix aspecte, ni les mateixes afinitats. És a la pròpia vida a on esdevé una autèntica reencarnació. Els papers civils, legals, assenyalen una mateixa identitat, però som del tot diferents. I si som humils, contemplarem el jo que vam ser sense gaire vergonya, recordarem un bri dels qui van compartir el temps passat amb nosaltres, conscients que ells també són ràdicalment diferents, i valorarem la importància dels comiats. Quan ens acomiadem d'algú, sabent que és per molt anys, hem de ser conscients que aquest algú que acomiadem, mai no tornarà a existir, i que aquesta fragilitat del temps que marxa i de les persones que desapareixem no fa que tot sigui ni menys bell, ni menys digne, ni menys valuós. 

Som, absolutament, habitants d'un instant que se'n va per no tornar mai més; i nosaltres, no tornem tampoc mai més, fora potser d'una essència que sempre hi és i que ens toca de descobrir, i protegir, al llarg de la vida.