L'anhel de la mar lliure i ampla

A les persones diferents, i que tenen intel·ligència i creativitat elevades, no hem de deixar-les encallar en els atzucacs del sistema. I anar contra les pròpies conveniències no sempre és símptoma de poca intel·ligència, de vegades és la intel·ligència elevada la causa d'aquest inconformisme; una reacció contra els absurds del sistema.

Hi ha intel·ligències que perceben les renúncies que el sistema imposa als individus si aquests volen tenir èxit; i de vegades aquesta percepció mou a escollir el fracàs, o el risc del fracàs, en comptes de la resignació.

Hi ha intel·ligències, en canvi, que només s'enfoquen a les formes i les rutes imposades pel sistema; són intel·ligències que treballen amb una visió limitada, estreta, que no contempla els canvis ni les revolucions, que confon obediència amb bondat, qualificacions amb capacitats, uniformitat amb encert, progrés amb camins escrits per una autoritat prèvia i establerta com un absolut. Són intel·ligències que només es reconeixen a si mateixes i que exclouen o neguen les que trien les rutes heterodoxes.

En el fons, la intel·ligència en si mateixa pot poc, necessita una mirada àmplia, capacitat de rectificació, humilitat i l'omnipotència que atorga estar per damunt dels instints de venjança, que a la majoria de les civilitzacions és anomenada i confosa per la justícia.

El voluntarisme obedient no és l'única resposta possible d'una intel·ligència; la tendència al risc, a l'adolescència, hi és a conseqüència de la selecció natural, perquè ha suposat un benefici evolutiu, tot i que de vegades provoqui tragèdies. No som tots igual, i totes les maneres de ser han de trobar camins, que no han de ser sempre barrats per vies sense sortida esculpides en taules de la llei de pedra pel poder que dona forma al sistema i els seus esclaus.

Totes les maneres de pensar creuen situar-se a l'opció correcta; però el mal gairebé sempre és exercit per persones que estan convençudes d'estar fent el correcte; per això hem de ser molt respectuosos amb qui no pensa com nosaltres, i alhora no tenir por de dir el que pensem, ni resistència a canviar de manera de pensar si ens adonem que el que fins al moment opinàvem ara ho entenem diferent. Les persones no són equacions lineals que tenen sempre solucions determinades. Hi ha comportaments majoritaris que són conseqüència de maneres de ser majoritàries, però hi ha persones individuals que no responen igual als mètodes de solució de les equacions, que són intel·ligents, que tenen capacitats tot i que no saben o no poden desenvolupar-les, que tenen qualitats tot i que no són capaces de voler exercir-les. Som lliures per fer el que vulguem fer, però no som sempre tan lliures per voler el que vulguem. I les persones diferents tenen dret a existir i a trobar camins que els permetin tenir èxit a la vida. Totes les maneres de ser tenen dret a existir; aquesta és la primera norma d'una societat que no vulgui resignar-se a la mecànica del capital i la seva garba utilitarista. Les persones no som instruments, ni existim per produir. Cada vegada que ens agenollem davant les formes imposades pel sistema capitalista, l'ajudem a engreixar-se i a perpetuar l'exclusió dels diferents.

El que s'ha fet sempre d'una manera mai no s'ha fet de la millor manera possible. No sempre que aconseguim canviar una conducta és a causa d'haver aconseguit canviar una persona. Tenim dret a preocupar-nos pel futur de les persones, a desitjar-los camins oberts, oportunitats per a les seves potencialitats, triomf personal, risc de fracassar o de vèncer... I tenim dret a desitjar-los el millor encara que no s'ho mereixin; com menys s'ho mereixin, més necessiten que algú desitgi per elles un futur. El nostre futur, o almenys el meu, no sempre s'ha construït a partir dels mèrits d'un mateix, sinó de l'ajuda de moltes persones que van veure en mi allò que ni jo mateix veia, i que em van ajudar quan no m'ho mereixia, i ho van fer només perquè jo era una persona, i perquè elles també ho eren. Tenim dret a tenir en compte tots els factors a l'hora de prendre decisions que poden afectar el futur d'una persona. No ens hem de deixar condicionar per les mancances de la persona a la qual intentem orientar o ajudar, perquè precisament l'estem ajudant a causa d'aquestes mancances. No ens hem de deixar condicionar pel desagraïment o per l'odi que rebem d'aquella persona a qui intentem ajudar, ni per l'odi que pugna per intentar sortir de nosaltres com a reacció. La justícia humana, amarada a la mecànica acció i reacció, és una disfressa que fa servir l'instint de venjança per no semblar tan animal. L'única justícia real és que cadascú rebi allò que necessita per ser millor persona, no pas allò que mereix. Creixem quan som conscients que rebem sempre més del que mereixem, i que hi ha algú que ens estima. Aquesta percepció és l'única guspira que pot fer que algun dia siguem capaços de donar als qui estimem més del que es mereixen, de donar-los el que necessiten per viure i per ser millors persones.

L'interès és una motivació maligna que sovint va vestida de dignitat; les relacions humanes només són humanes si deixen de banda l'interès; per això no podem conèixer del tot una persona fins que no ens relacionem amb ella en una situació en què no ens necessiti. Coneixem les persones quan no ens necessiten.

Hi ha a qui li cal aplicar un esforç, i hi ha qui necessita ajuda; tots necessitem alguna cosa.

Un altre dia escriuré sobre l'esforç com un dels poders humans; no és l'únic, hi ha més poders. Com a introducció, recordo aquella frase de Saint-Exupéry:

"Si vols construir un vaixell, no comencis per buscar la fusta, tallar taulons o distribuir la feina. Evoca primer en els homes i dones l'anhel de la mar lliure i ampla."

La percepció de la benignitat de la vida

 

La idea és no perdre en cap moment la percepció de la benignitat de la vida; aquesta benignitat ho supera tot, fins i tot allò que vol semblar insuperable. 

Aquesta idea no és fàcilment entesa, sobretot per les persones que s’obsessionen. Les persones s’obsessionen sovint sense adonar-se’n amb allò que desitgen o amb allò que temen. 

El que es desitja amb una força excessiva, crea dependència. Res no mereix ser desitjat amb obsessió. La vida és anar trobant-se petits tresors, gairebé sempre inesperats; no pas perseguir-los ni considerar-los una propietat que algú o l’existència ens deu. Ens fa feliç l’inesperat de cada instant; fins i tot en allò que esperem i que hem previst, ens fan feliços els matisos inesperats que ens arriben. Allò que es pretén, que s’anhela, que es desitja, de vegades se situa per damunt de la llibertat dels altres, i qui ho desitja d’aquesta manera es converteix en un tirà, en un manipulador, en algú que posa la seva obsessió per damunt del valor de les persones. I no se n’adona. I difícilment se n’adonarà. Se sent víctima, perquè els altres tendeixen a apartar-lo de l’objecte del seu anhel; i avorreix els altres fins al punt de considerar-los obstacles. I certament és una víctima, però no pas dels altres, sinó de la seva obsessió, dels seus desitjos sobrevalorats, de la deformació que la seva percepció pateix pel que fa a l’essència d’existir.

L’essència d’existir implica la possibilitat de perdre el temps; necessitem perdre el temps, dedicar-lo a res en concret, i aprofitar aquests instants en què no fem res en concret per observar els raigs de sol encenent el color de tot allò que toquen, per escoltar els diferents sons, les veus properes i llunyanes; rere cada veu, un centre de sentiments, d’esperances, d’anhels, d’afectes... Rere cada veu, una persona, i, per tant, un univers sencer. L’essència d’existir implica en tot moment no deixar de considerar cada persona com una joia de valor incalculable, com un misteri.

Tot això no és entès. A la majoria de la gent, li sonarà a filosofia d’autoajuda. No és pas així. És només veure les coses com són, sentir-les com són; valorar-les en la seva mesura objectiva. L’atabalament del tràfec de la feina, dels desitjos, dels anhels, sovint tan associats a l’ego, ens deforma la visió i veiem la realitat distorsionada, com si realment hi hagués alguna cosa més valuosa que les persones, com si perdre el temps fos una activitat negativa, quan en realitat és metafòricament un dels dos ritmes de la respiració; perdre el temps de tant en tant per poder viure amb tota la intensitat el temps de la vida.

No fem res per que ells admirin res.

La vida és l'art de construir la vida malgrat les inseguretats. Construir la vida. Lluitar per la vida. Lluitar. Vèncer en batalles privades que ningú no aplaudirà. Fer allò que sentim no pas perquè algú ho aprovi o ens admiri, sinó perquè quan ho fem sabem que som on hem de ser, i que tot té sentit. I aquells que no ho comprenen que es quedin amb la boca oberta, els ulls mig aclucats, rient, badallant, o rabiant; no n'han de fer res, ni fem res per que ells admirin res. Per admirar, cal comprendre; i quan no es comprèn i es viu de l'ego, només els surt atacar.

Recordo que el metge després de l'ictus em va dir que tot el que no aconseguís tornar a fer amb les mans en sis mesos ho podia donar per perdut per sempre. Sis mesos després, no podia puntejar amb la guitarra; no sentia les cançons quan les interpretava; no atinava amb el piano... vaig sopesar deixar-ho estar per sempre, acceptar la pèrdua, assumir que tot comença i s'acaba... però vaig continuar intentant tocar i cantar com abans. Ho vaig continuar intentant un any després, i un any i mig després, i vaig continuar millorant. Avui, tot just fa una estona, dos anys i mig després, he tocat igual com abans de l'ictus, al mateix nivell, amb la mateixa velocitat, i he notat que tornava l'espontaneitat perduda, que els dits anaven sols on ells sabien que havien d'anar mentre jo em podia concentrar en cantar sense haver de pensar on els posava; com abans. Vaig fer bé de no fer cas al metge. Vaig fer bé de continuar-ho intentant. 

Encara tinc seqüeles; però la guitarra ha tornat; i continuaré lluitant; em sento viu; i m'alegro tant de no haver fet cas dels cendrosos: del metge que em va dir que tot el que no recuperés en sis mesos estava perdut, però també dels cendrosos d'abans i de sempre, del qui un dia em va dir que no pengés videos tocant i cantant a instagram perquè era exposar-se massa, de l'altre que em va dir que no era propi d'algú de la meva posició tocar amb la guitarra; d'un altre que simplement se'n reia de mi sense explicar-me perquè, un paio incapaç de seguir el ritme amb les mans, ni de cantar a la dutxa perquè li feia vergonya, i que em pretenia convèncer que cantar era motiu de sentir vergonya si no és que et pagaven una morterada o eres famós; i recordo un altre que deia que era normal cantar si eres el Pavarotti, però que si no havies d'estar calladet. Tots aquests tristos éssers de qui he après tant, encara no canten, ni toquen cap instrument, ni senten el que jo sento quan canto, i són d'aquells que van dient que a la vida la felicitat no existeix, que hi ha moments... D'ells he après com n'és d'important no fer cas dels imbècils (no és un insult, és el que són els que donen consells sobre allò que no comprenen), és molt important atrevir-se a fer allò que saps que forma part de la teva vida, i atrevir-se a deixar enrere els perfectes que no creuen en la felicitat i que se'n riuen del que no entenen.

Si els hagués fet cas, m'hauria perdut l'actuació al Gypsy Wagon, o amb el Mickey McConell, no hauria participat a la trobada de cantautors de la Torre de Piles, ni l'hauria guanyada, ni hauria cantat a La Fada ignorant d'Andorra, ni a tants racons de platja tantes vegades, ni hauria fet tantes cançons... i després de l'ictus... hauria donat per perdut un tresor que he tornat a recuperar i que és tan senzill i gran alhora de fer com agafar una guitarra i sentir que te'n vas del món, que ets intensament feliç, que el temps s'atura, que la vida continua.

No feu cas dels imbècils, de debò; que deuen ser bona gent, però pobres, són imbècils; no saben viure, i el que és pitjor, pretenen coaccionar-te perquè et reprimeixis com fan ells. Un d'ells, una vegada, em va parlar dels hotels en els quals s'allotjava gràcies a la feina que tenia, dels països als quals viatjava... i que aquesta feina tan privilegiada que tenia feia que ell mai no fes les coses que jo feia, les quals li causaven vergonya aliena. Com pots explicar-li res a una persona així... seria com parlar dels efectes de la combinació de colors a algú que no hi veu, i el que és pitjor, que no sap que no hi veu. Tampoc no li pots dir que és imbècil, perquè li faries mal, i tampoc no l'ajudaries en res. El millor és fer la teva, continuar lluitant per viure com saps que has de viure, continuar gaudint amb el que et fa gaudir fins al punt de perdre el món de vista, continuar lluitant per la vida, i encomanar als més joves l'amor per la vida i per la llibertat.

La música és un dret individual, un plaer gratuït, una eina per compartir tant i tant amb els que estimes, per celebrar la vida.

Una guitarra, una petita taverna, potser un jardí on els migdies de primavera hi entra el sol, potser una platja, una petita cala, i tres o quatre persones amb qui t'hi avinguis... Res millor per cantar a cor què vols tot allò que et surti de dins. La música és un dret individual, un plaer gratuït, una eina per compartir tant i tant amb els que estimes, per celebrar la vida, com un brindis, com una pregària.

Hi ha massa gent que sent a parlar de cantar i, per molt que ho dissimuli, no ho veuen així; escolten els mots "guitarra", "cançó", "piano", i de seguida ho relacionen amb fama, èxit, triomf, fans, diners, indústria... Són pobre gent que no han descobert l'autèntic sentit de cantar amb un grapat d'amics, de compartir estones de música, de temps i vivències, d'intimitat, tendresa i misteri... Són la gent que diu pestes dels qui no toquen o canten amb  la perfecció que segons ells és necessària per fer música; potser perquè per a ells, la música és només un instrument que els serveix per enaltir el propi ego, per satisfer necessitats narcisistes no confessades, per sentir-se membres d'una elit, per aconseguir ser admirats, o per guanyar diners i assolir la riquesa. Per a ells, és fonamental la idea de "competir"; els he escoltat sovint l'expressió: "amb aquest no puc competir" quan es topen amb un cantant que segons ells ho fa més bé que ells, com si cantar fos un partit de tenis o de futbol. No han entès res, i mai no reconeixeran que no entenen res, perquè per ells ser considerats "entesos" és més important que el mateix fet de fer música.

De totes les realitats que estic recuperant després de l'ictus, una de les que em fa més feliç és la música. He tingut el privilegi d'aprendre dues vegades a tocar mínimament la guitarra i el piano: la primera vegada de la meva vida, fou des de petit i sense gaires mestres; i la segona vegada, quan n'he après de nou després de l'ictus. L'avantatge de perdre alguna realitat que estimes és que pots gaudir del gust de tornar-la a guanyar. 

I de nou, com abans de l'ictus, com abans del resetejament del sistema operatiu intracraneal, no trobo més plaer que els petits racons de bosc o de mar, o els dels petits bars ombrívols, amb dos o tres persones que proposen aquesta o aquella altra cançó i que canten amb tu; o amb els teus fills quan et sorprenen i canten al teu costat i et proposen melodies i et recorden moments passats en què van cantar amb tu, com el dia que vam pujar a la Mola de nit, o al costat de la Torre de Piles a la trobada de cantautors, o a la cuina de casa quan els cantava mentre sopaven.

La música és això; un camí per viure més intensament; un llenguatge humà heretat dels nostres avantpassats des de la nit dels temps, les cançons que venen de segles enrere, i les cançons noves que fem i que hem fet, les que hem après dels avis i les àvies; és com un sagrament que ens mou a aturar la voràgine de la competició i de l'egocentrisme i ens uneix els uns als altres amb el moment i l'espai que vivim, amb el paisatge les flaires i els colors.

Al costat de tot això, hi ha els referents; els valents que viuen de la música no consumista, fidels a un estil que estimen i que fan estimar. Res fa estimar més la música que veure algú que l'estima tant que arriba a viure d'ella, fidel a una manera d'entendre-la profundament lligada a una realitat impossible de descriure amb mots. Estic pensant, per exemple, en l'univers musical de Sívia Pérez Cruz, en la fusió de sons i ritmes que representa la feina que fa i que tancant els ulls em transporta a paisatges i vivències estimadíssimes. I podria parlar també del folk irlandès, de Shane MacGowan, de Mickey MacConnell... Diria noms, estils, èpoques, cultures diverses... i no acabaria mai. Però més enllà dels referents, la música viu a casa, al poble, amb els amics, amb les persones que estimes, lluny de les mentides de la fama i les falses glòries.

Perquè he vist la mort de prop

 

(No és una metàfora)

He vist la mort de prop, com el nen que es topa de cara amb l’infermer que ve a posar-li la injecció perquè ja és l’hora, com el botxí que saluda amb cortesia el condemnat abans d’endur-se’l, com tants que l’han vist quan tocava veure-la i se n’han anat amb ella.

A mi, no se’m va endur, però bé que ho va intentar, i em va mirar de fit a fit, i fins i tot em va somriure; ja tenia la seva mà a la meva espatlla. “Què noi? Anem-hi?” em va dir, “Encara no” li vaig respondre jo “No estic a punt; tot i que em pensava que sí, el fet és que no creia en tu. I ara, en veure’t aquí, tan real, veig que no estic a punt” li vaig insistir.

Ella reia sarcàsticament, i per més inri m’anava recordant totes les vegades en què m’havia indisposat amb ella. “Què et pensaves? Què allò que vas fer et sortiria de franc? Tot té un preu!” Em va dir cruel. Li vaig respondre que jo no em pensava res, i també vaig ser una mica agosarat, i li vaig dir que se m’endugués si ella, la mort, entesa i endevinadora com era, sabia que en el meu hipotètic futur cas de sobreviure li’n tornava a fer alguna de bona. No volia sobreviure si no era amb la garantia de dur una vida com calia dur-la.

“Futur? Si no en tens! T’estàs morint! I és el meu moment! Què et pensaves?” em va dir, cruel i contundent. I jo li vaig respondre:

“Això no ho saps ni tu! Que dominis la situació molt més que jo no et fa omnipotent! És un altre qui ha de decidir les coses; ni tu ni jo, un altre. I mantinc el que he dit: anem on vulguis si el fet de sobreviure no m’ha de convertir en algú millor”

En veure’m tan segur, va fer un pas enrere, i em va dir: “Vaig a fer un cafè i a esperar noves ordres! Gaudeix dels teus minuts, a tot estirar, de les teves hores! Seré per aquí a prop.”

Quan em va haver dit això, va arribar l’ambulància i va confirmar l’ictus. Jo no podia parlar, però el pensament el tenia clar. De sort, que quan parlava amb la mort ho feia amb el pensament i prou; sense cordes vocals.

Se’m va endur l’ambulància, i al llarg de les hores següents no es va repetir cap altre ictus. De moment era viu. Però al llarg de tot el dia, el llenguatge que sortia de la meva boca quan pretenia dir una frase simple, no era comprensible per als humans.

Em vaig adormir, i en despertar-me al cap d’unes hores, abans no arribés cap infermer, vaig fer pràctiques tot sol sobre com es parla. Vaig provar en anglès, en català, en castellà; i els mots em van sortir clars; ja em podia comunicar.

Vaig trigar encara uns dies a no tenir períodes d’afàsia greus que anaven i venien. Els meus companys de departament van ser testimonis d’una trucada meva en plena afàsia. Vaig trigar uns dies a recordar com funcionava el mòbil i l’ordinador; i uns dies més a recordar totes les contrasenyes de la meva vida. Vaig trigar dos anys encara a tocar la guitarra amb relativa normalitat. I encara hi ha aspectes mentals que estan tornant.

La mort fou la que no va tornar més; crec que li van dir que es fes enrere; els devia convèncer la meva obstinació.

Mantinc el que li vaig dir a la mort: només vull viure si és vivint com jo vull viure. No difereix gaire a com era jo abans, però alhora difereix del tot.

He vist la mort de prop i sé quina cara fa, i encara pitjor, sé quina cara fan aquells que estimo tant quan la mort em ve a buscar a mi.

Això ha fet que hagin caigut els falsos mites, les religions, falses; les angoixes, falses; els raonaments lògics esquelètics i orfes de carn i d’esperit; el judicis massa lleugers a persones que no hem de jutjar; les falses consideracions a perepunyetes que encara no han vist la cara de la mort, o que l'han vist, però no han parlat amb ella. Detecto els perepunyetes amb una llambregada ràpida; ara diuen això, demà ho diuen d’una altra manera; i l’únic que canvia entre l'ara i el demà és l’interès de cada moment. Ara s’enfaden amb algú, perquè és més alt i ells són més baixos; ara critiquen l’altre perquè és més guapo i té més seguidors; però mai, mai... consideren que l’error és propi... i mai, mai, comprenen els altres si els altres fan disminuir un bri el seu benestar... I sempre, sempre... fan culpables els altres del bé del qual no poden gaudir; un bé que sempre veuen més enllà d’on es troben.

Perquè he vist la mort de prop, encaro la vida cap endavant, a ritme del camí que vull seguir; obsedint-me en gaudir un present intens. Qui no segueix el camí que vol de debò seguir no és lliure.

Les al·lucinacions com a origen de l'arquitectura dogmàtica de les grans religions

El problema de les religions és que, sense ser-ne conscients, es fonamenten en l'al·lucinació. Les al·lucinacions han format i formen part de la vida humana; i és probable que la majoria de les persones, sense saber-ho, hagin experimentat al·lucinacions en algun moment de la seva vida. 

Les al·lucinacions sovint no semblen al·lucinacions; tenen una versemblança i un realisme que fa que no les considerem com a tals. Recomano el llibre "Hallucinations" del professor de neurologia clínica Oliver Sacks, en el qual l'autor deslliga un ventall de diferents al·lucinacions que ha conegut en multitud de pacients. Entre aquestes al·lucinacions, són fàcils de distingir les similars o anàlogues a les aparicions bíbliques: àngels, divinitats, esperits, veus profètiques... Fins i tot hi ha casos d'al·lucinacions compartides per diferents individus. 

També explica altres al·lucinacions quotidianes imperceptibles i sorprenents.

De fet, tot el que veiem, ni que tingui una causa externa, són efectes a la consciència de determinats corrents elèctric circulant pels circuits neuronals; no es fabriquen fora de la pròpia ment, sinó que són sensacions de la pròpia ment. Una al·lucinació, en canvi, és una percepció que tot i que també es fabrica a la pròpia ment, no té una causa externa a un mateix que provoqui aquesta fabricació; i es dóna sovint. 

Algun científics consideren les al·lucinacions com a fenòmens naturals a les ments, els quals, fins fa uns pocs mil·lennis succeïen contínuament a les ments de gairebé tota la població humana. I va ser a partir de l'aparició del pensament abstracte, del llenguatge escrit, del desenvolupament d'una manera diferent de pensar en l'Homo sapiens, que les al·lucinacions van desaparèixer de manera generalitzada.

Les al·lucinacions eren considerades pels antics com autèntiques comunicacions amb les divinitats, i algunes d'elles, en succeir en personatges que gaudien de poder o de popularitat, van ajudar a desenvolupar les grans religions.

Si a les religions les despullem de les veus del cel que revelen veritats inquestionables, d'àngels, de profetes que volen, de llibres dictats per les divinitats... ens queda només el seny per a decidir, com a ésser madurs que podem ser, i evolucionats que som, el per què de tot plegat. 

I el bé i el mal, i la fe com una aposta de l'esperança i no pas com la reproducció de les violències i misèries humanes que les creences fonamentades en al·lucinacions han establert. Cauen els dogmes. 

La veritat ens fa lliures i ens deixa sols davant les incògnites. Però sovint fa menys por el desconeixement que el fals coneixement; perquè el fals coneixement acostuma a ser un pensament monstruós inventat per un ésser instintiu. El que és real és senzill; si és massa complex, massa rebuscat, massa venjatiu, és perquè és fals. 

El problema de l'ésser humà és que sempre ha cregut cegament que tot allò que veia era real. Les al·lucinacions ens han de fer prudents alhora de discernir el que és cert del que no ho és; ens estalviaríem un munt de guerres santes i d'inquisicions d'una i altra mena.

Jo mai, mai... he castigat els meus fills

Pensant, pensant... m’adono que... Jo mai mai... he castigat els meus fills; ni una sola vegada. Sempre he considerat que quan han fet alguna cosa malament, la conseqüència natural de la cosa mal feta, ja és un càstig.

I el disgust provocat a les persones que els estimem, a causa de la seva mala acció, ja ha estat un càstig per a ells.

I la consciència completa del mal produït, ja ha estat un càstig suficient per a generar en ells un canvi i un aprenentatge.

Mirant-los, no veig que a causa d’aquesta absència de càstigs, siguin mala gent; em sento agraït de com estan sortint. Els veig feliços i amb bon fons. No tenen problemes de comportament. No tracten malament la gent. Fins i tot, diria, que tracten bé la gent. No vull dir que siguin sants, són... bona gent.

S’han acostumat, penso jo, i com un bon hàbit, a no orientar el seu comportament en funció de les conseqüències “sancionants”, perquè de conseqüències "sancionants" mai no n’hi ha hagut. Hem intentat que se centressin en les conseqüències naturals d’un mal acte, que ja per si soles apareixen (i per això és un mal acte), i amb això ha estat suficient perquè assoleixin un aprenentatge perdurable i destensionat, que els permet viure.

Aquesta estratègia, però, implica que com a educadors no hem de considerar com a actes dolents aquells que no ho són, perquè normalment les accions considerades pels educadors com a dolentes, però que són bones, no tenen males conseqüències naturals, i tindria encara menys sentit afegir conseqüències artificials sancionadores. I normalment les accions considerades dolentes pels educadors, però que no ho són, obeeixen a prejudicis, pors, inseguretats, falses creences... dels educadors, i sancionar-les implicaria esperonar una rebequeria insana, una violència latent.

Amb la mateixa seguretat i força amb què molts defensen l’eina dels càstigs a la família, jo l’he considerada sempre inadequada, contrària a la manera de fer humana, improductiva, ineficient, perjudicial, trencadora de la confiança, il·lògica, en el fons injusta...

Una altra tema és a l’escola. 

A l’escola arriben alumnes, la gran majoria, que viuen immersos en el joc social càstig/premi i que per culpa d’això no saben funcionar sense els càstigs i sense els premis. I llavors, com a educador, has de sancionar. Però ho fas perquè la persona a la qual sanciones ha rebut sempre aquesta educació que fa servir el càstig, i per tant li costa molt comportar-se sense la llei amb què ha crescut i amb la qual sempre ha conviscut. No sap portar-se bé sense que hi hagi càstigs; o com a mínim, li costa més. Com més conductista ha estat l’educació d’una persona, més difícil li resulta aconseguir un comportament madur si no hi han càstigs.

Jo mai, mai... he castigat els meus fills... i de moment, va bé.