Audiències, enquestes, populisme...

Sempre hi ha algú que ens llegeix. 

Vivim en un món sotmès a les xifres. 

Sovint, dic als meus alumnes que en "matemàtiques" dos més dos són quatre; però que a "Cultura i valors", dos més dos poden ser cinc, o sis, o set. 

Si una cosa la llegeix una sola persona, però aquesta persona que la llegeix és determinada persona, aquest escrit tindrà més valor que un altre que hagi estat llegit per mil persones si cap d'aquestes mil no és aquesta determinada persona. 

Un vídeo d'algú tocant amb un violí una peça klezmer que aconsegueixi cent visualitzacions a YouTube és més valuós que un vídeo de Messi anomenant "Bobo" un altre jugador que aconsegueixi milions de visualitzacions; però vivim a l'era de la tirania de les xifres. 

I els ximples no donen més de si. 

Escrivim per a nosaltres; cadascú escriu per a si mateix, i si mai comet l'error d'escriure per als altres, la qualitat de la seva obra baixarà en picat. 

He intentat mil vegades gravar una cançó determinada al piano; quan la interpreto sense gravar-la es desenvolupa sublim; és un regal d'alguna cosa o d’algú cap a mi; quan intento repetir-la amb la gravadora encesa, no deixo de cometre errors. 

Podem compartir el que hem escrit per a nosaltres amb els altres si ens ve de gust; però si el que escrivim té algun valor, és perquè ho hem escrit per a nosaltres, perquè a nosaltres mateixos és molt difícil que alguna cosa de la nostra ment pretengui impressionar, enganyar, o manipular... 

Quan escrivim per als altres, caiem molt fàcilment en l'error de prioritzar l'aparença per damunt de la realitat. Però tot això no ho entén tothom. 

Grans obres es van rescatar de calaixos tancats després que l'escriptor, anònim i inèdit, morís sense saber que un dia seria un escriptor reconegut i que seria estudiat a les universitats. 

Però això els imbècils no ho entenen. 

I avui dia, el món és de les enquestes de satisfacció, dels índexs d'audiències, de les xifres, de la competició i dels imbècils. 

Es confon l'opinió majoritària amb la veritat, i l'evolució de la ment s'atura momentàniament perquè el que compta són els números, el que és quantificable, sense parar-se a tenir en compte el valor diví i humà de cada unitat. 

I al capdavall, allò que més agrada no és necessàriament el millor, ni el millor és sempre el que més agrada. En conseqüència, a qui fem cas? Al que més agrada? Per tal que les enquestes o que l'audiència ens siguin favorables, o a allò que la nostra experiència i els nostres coneixements ens fan saber que és el millor encara que no sempre sigui el que més agrada? 

I torno a la primera frase que he escrit: encara que no ens llegeixi ningú, sempre hi ha algú que ens llegeix.

El temple

Per mi el Raval és un temple. No em produeix cap incomoditat, més aviat m'omple d'una sensació d'amor inefable, com quan en els meus temps de catòlic m'acostava al sagrari.

El Raval em va canviar la vida, perquè igual que al sagrari hi és ELL. Al Raval hi és Ell.
Hi és en tota aquesta vida tan intensa i sovint tan sofrent. Si alguna vegada descobreixo una dona que ha hagut de fer de tot per alimentar els seus fills (ara ja no es veuen tant) em produeix de tot menys foscor i se m'encén el cor, com si a una espelma vella i gastada se li acostés un llumí i tornés a donar llum.
Quan descobria aquestes noies, nenes, als anys noranta, recordava l'expressió "beseu on trepitja" que pocs anys abans m'havien intentat vendre que havia d'aplicar al president de determinada institució força influent per a mi a la meva adolescència. Sentia que el "beseu on trepitja" era just i necessari aplicar-lo a aquestes persones valorades exclusivament per la forma dels seus cossos com si fossin vedelles; perquè aquestes persones pobres, oblidades, usades, reduïdes a instruments... representaven la mateixa transsubstanciació de la comunió, eren el mateix Crist, eren la manera com Déu es feia, es fa, present al món.
Encara avui m'hi acosto, de vegades, amb la meva família, al Carrer Joaquim Costa, o Hospital, o Sant Pau... i recordo aquells temps. Avui la transsubstanciació succeeix en altres persones a banda d’aquestes pobres noies; en gent que a molts produeix por, fàstic, ràbia... purament per falta d'empatia o pobresa humana, per donar més importància a on es neix, o a on van néixer els seus pares, que a la dignitat humana.

És tard, però tenim tot el temps que ens queda al davant; és tot el que tenim.

La conseqüència més dolorosa de fer el mal, allò que anomenen el karma, és el mateix mal que fem. No només aquí, no només ara. En un futur post mortem, quan la nostra empatia sigui perfecta, el dolor i mal que una vegada vam causar als altres ens farà tant mal com va fer als altres; la nostra pròpia empatia serà el nostre botxí. I aquesta penitència ja ens ha començat; però és bon senyal, és senyal que hem canviat.

Tot s'acaba; fins i tot el dolor produït, fins i tot el dany causat.

S'acaba el dia, perquè en comenci un altre. S'acaben les vides perquè sorgeixin noves vides. S'acaba l'alegria, i en comença una de nova. Res no roman. El mal que vam fer s'ha acabat o s'acabarà.

I sempre ens oblidem de les coses bones que hem fet. La ment, la tenim programada per necessitat de supervivència per atendre amb prioritat les alertes negatives, que ens avisen que ens posem en perill. Ens oblidem de l'amor que vam donar, de l'amor que donem, que sovint ens sembla petit. "Quan, senyor, et vam veure famolenc i et vam alimentar?". Si la nostra memòria pogués recordar totes les coses bones que hem fet i que no recordem, o no valorem en la seva justa mesura, ens sentiríem molt bé.

És tard, però tenim tot el temps que ens queda al davant; és tot el que tenim.

Agrair tantes tornades

No perdre la perspectiva. No deixar de percebre l'invisible. Descobrir-lo en el verd encès sota la pluja fina dels prats d'Irlanda vora l'Atlàntic, o als primers contraforts de Sant Llorenç del Munt. No viure per les petites llaminadures dels nervis del cos sinó per la majestuosa profunditat d'aquella pau que deixa l'invisible quan pensem en les persones que estimem i en el do de les seves vides i de la nostra família.

No deixar de veure aquesta llum invisible que ens il·lumina, que ens guia en moments de profunda foscor, que ens allibera dels embarbussaments que nosaltres solets ens trenem. Ens salva sense merèixer-ho. Ens fa creure que tot és possible i tot està per fer. Ens ensenya a distingir la llaminadura agredolça del somni viu i verd d'una natura esclatant.

Esperar quan tot sembla indicar que no cal fer-ho; adherir-nos al bé quan sembla que no en som dignes; escollir el que creiem millor, encara que els dubtes ens abasseguin i les veus fosques de baix intentin robar-nos l'esperança. Mirar a la muntanya, a la nostra muntanya; i agrair tantes tornades, tanta llum que ens ha permès rectificar, redreçar camins, evitar caigudes estrepitoses, i esperar sempre en allò o aquell o aquella que no ens abandona mai.

 

Espectacle natural

Espectacle natural a Sitges el dissabte 25 de gener de 2025. La bellesa la tenim ben a prop, i asseure's a contemplar-la no costa diners.

 

La platja de Vilanova a l'hivern

Fins en allò més petit hi ha tota la majestuositat de la bellesa natural!

 

La Maternitat d'Elna al Teatre Eòlia

Impactant representació d’uns fets que tenen molt a veure amb la nostra història, narrats al llibre del mateix nom d’Assumpta Montellà: “La maternitat d’Elna”.

Interpretació poderosa de Rosa Galindo, tant pel que fa a la vida del text com a les cançons, tan ben escollides i tan netes, amb la música penetrant del piano de Franco Piccino, sense cap més enfarfec, que sobraria.
Una escenografia sòbria, essencial. I la il·luminació que se t’endú de seguida a l’estat anímic que necessites per sentir millor la vida del que es narra.
Al llarg de vuitanta minuts, te’n vas de Barcelona, t’allunyes del 2025, i raus al 1939 i als anys següents. Veus l’edifici de la maternitat i el context que l’envolta sense necessitat de posar-te ulleres virtuals; i fins sents l’olor de brou de l’edifici a les hores dels àpats i la ràbia de la mort de tants; tan injusta.

El teatre Eolia és una sala de proximitat; i una sala de proximitat és una sala amb menys de dos-cents espectadors.

A les sales d’aquesta mena, si més no a mi em passa, et sents dins de l’obra; no ets només un visitant o un espectador, ets un element que forma part de l’escena. Ni que sigui només amb el sentiment, hi ha una interacció amb els actors; la mirada de l’actor busca i troba la mirada de l’espectador, i es produeix una comunió que fa que l’obra no sigui un producte de consum sinó un poema viu que es construeix com a creació única en cada representació.

Les sales de proximitat signifiquen una realitat molt més intensa, molt més gran, molt més real, que les grans produccions que mouen més diners, més gent, que són més publicitades, però que no arriben a la mateixa profunditat dins l’espectador; a mi, no m’arriben igual. Els grans teatres, els multitudinaris, em fan sentir com que estic mirant la tele, i no aconsegueixo la complicitat de les sales de proximitat.

També hi pesa molt l’olor. Els teatres de proximitat fan olor de teatre, de fusta vella, de cortinatge antic, de sala rònega. Moltes vegades no hi ha micròfons, només la veu nua, tal com és. Només brilla la interpretació de l’actor. I la unió amb aquesta interpretació no sé com explicar-la amb mots.