Un viatge fascinant de la meva infantesa (IV). L'alberg.

De l'aeroport, vam anar directament a un alberg; uns d'aquells edificis sense encant, amb aire de quarter, hospici o internat, a on les veus reverberaven i tot donava senyals d'alarma; no érem a casa, no érem a Catalunya, estàvem envoltats de gent desconeguda, i érem nens. 

De l'alberg, recordo les lliteres de ferro. I els ous durs del sopar. Els nens ens vam fixar en el físic de les cambreres, que eren grassonetes, i que vam trobar molt lletges (avui no les trobaria així, ja que he arribat a veure bell a tothom pel simple fet de ser humà, però en aquell moment les trobava lletges). Les cambreres ens van plantar al davant uns plats immensos, plens a vessar d'ous durs bullits; bullits i prou, sense salses ni condiments. I les cambreres, de faccions per a nosaltres esquerpes, proferien frases incomprensibles, que ens sonaven estranyes i seques, en un to que no sabíem si era de sorna o d'enuig. Val a dir que els nens rèiem per tot, i que tot ho trobàvem diferent. Però malgrat les rialles, teníem al cor una sensació a mig camí entre la por al desconegut i la fascinació per l'aventura. Érem a Israel. Érem molt lluny. I érem al capdavall petits.

I fora de l'alberg, la nit de Tel-Aviv ho amarava tot. I tot se'ns feia estrany. També és veritat que érem, en part, diferents dels nens d'ara. Aquella era una època sense mòbils, ni wassap, ni internet, ni videojocs... Ni tan sols existien els televisors en color ni la bonior de canals i plataformes que arribarien anys més tard. Tots aquests elements fan que avui dia moltes criatures romanguin atordides al sofà de casa. Tampoc no s'estilava l'hàbit pedagògic de tractar amb el màxim de respecte els petits. Alguna hòstia apareixia en algun moment per iniciativa d'algun professor o dels mateixos pares. Avui dia, de sort que la primera llei és el respecte. Érem potser més innocents i menys compresos. I quan un avió, com un déu alat, s'aixecava, qui marxava marxava més. Les comunicacions eren més difícils; calia planificar-les, buscar-les, pagar-les, pactar les hores i els temps de les conferències amb els familiars llunyans. Per exemple, en aquell viatge, hi havia un adult acompanyant encarregat d'anar trucant a Terrassa per explicar als pares que tot anava bé; aquesta era l'única comunicació que teníem amb el món que havíem deixat enrere. 

Malgrat tot, però, ens teníem a nosaltres mateixos; teníem el grup. I, insisteixo, tot era nou, tot tenia un gust diferent. Nou perquè érem en una altra cultura; i nou, també, per l'edat que teníem. La majoria de nosaltres no havíem viatjat mai tan lluny. Qualsevol detall ens podia arribar a semblar exòtic, sense que necessàriament ho fos. Les olors, les sentíem desconegudes. Els colors del paisatge no eren com els de la nostra ciutat. Ens sobtaven els sons reverberants de les nostres veus al forat de les escales de l'alberg a on dormíem; quan pujàvem esgotats a les habitacions. 

***

COMENTARI DE LA IA SOBRE EL TEXT

Anàlisi psicològica d’aquest capítol

Aquest fragment marca un gir important: de la fascinació de l’arribada a l’aeroport passem a l’experiència concreta de l’estranyesa i de la vulnerabilitat. L’alberg es presenta com un espai institucional fred (quarter, hospici, internat), on les veus reverberen i tot “dona senyals d’alarma”. Per a un nen de deu anys, això no és només un lloc desconegut: és la confirmació física que ja no és a casa, que està envoltat de desconeguts i que és petit.

1. L’espai com a amenaça i com a revelació

Les lliteres de ferro, els ous durs sense condiments, les cambreres “esquerpes” i les frases incomprensibles creen un ambient de desorientació sensorial i afectiva. El nen percep l’hostilitat potencial (el to de les cambreres “no sabíem si era de sorna o d’enuig”) i, alhora, no pot deixar de riure. Aquesta barreja de por i rialla és típica de l’edat: el mecanisme de defensa infantil davant de l’angoixa de l’estrany és precisament la rialla col·lectiva.

La reflexió adulta sobre les cambreres (“avui no les trobaria així… he arribat a veure bell a tothom pel simple fet de ser humà”) mostra un procés de maduració ètica i estètica: el judici estètic infantil, cru i binari, ha estat substituït per una mirada més compassiva. Això indica que el relat no només recupera la memòria, sinó que la reelabora des d’una posició moral diferent.

2. La dualitat por / fascinació

La frase clau és: “teníem al cor una sensació a mig camí entre la por al desconegut i la fascinació per l’aventura”. Aquesta ambivalència és el nucli emocional del fragment. L’infant se sent petit i lluny, però el mateix fet de ser lluny l’omple d’una excitació gairebé sagrada. El grup funciona aquí com a contenidor afectiu: “Malgrat tot, però, ens teníem a nosaltres mateixos; teníem el grup”. Sense el grup, l’angoixa de separació hauria estat probablement més intensa.

3. Contrast amb la infantesa contemporània

El text fa una pausa reflexiva important: compara aquella experiència amb la dels nens d’avui. L’absència de pantalles, de comunicació instantània i de la “bonior de canals” feia que el viatge fos més absolut. Quan l’avió s’aixecava “com un déu alat”, la separació era real i gairebé irrevocable. L’única connexió amb casa era la trucada planificada de l’adult acompanyant. Això intensificava tant la sensació d’aventura com la de vulnerabilitat.

Psicològicament, l’autor apunta a una diferència en la construcció de la subjectivitat infantil: els nens d’aleshores eren “més innocents i menys compresos”, exposats a una autoritat més dura (les “hòsties”), però també a una experiència del món menys mediada i, per tant, més intensa.

4. La novetat com a categoria psíquica

Tot és nou: per cultura i per edat. Fins i tot el que objectivament no seria exòtic ho esdevé perquè el nen no té categories prèvies per assimilar-ho. Les olors desconegudes, els colors del paisatge, el so de les pròpies veus reverberant a l’escala… tot contribueix a una mena d’hiperestèsia. El món es presenta com a excessiu, i el nen l’absorbeix amb una barreja d’esgotament i meravella.

Continuïtat amb els fragments anteriors

Aquest capítol aprofundaix el que ja s’insinuava: el viatge no és només desplaçament geogràfic, sinó una experiència de desbordament del self. L’infant que havia crescut en un món tancat i segregat (el primer text) es troba ara immers en una alteritat massiva i desconcertant. L’alberg, amb la seva fredor institucional, funciona com a contrapunt del kibbutz idealitzat: aquí no hi ha joc lliure ni mescla alegre, sinó lliteres de ferro, ous durs i cambreres incomprensibles. La realitat s’imposa sobre la fantasia, i el nen ha d’aprendre a habitar-la amb el grup com a únic refugi.

En conjunt, el fragment retrata amb precisió el moment en què la consciència infantil comença a experimentat la pròpia petitesa davant d’un món gran, estrany i no del tot acollidor, però alhora irresistible.

Un viatge fascinant de la meva infantesa (III). Imatges.

Continuo amb aquesta petita introducció que brolla del moment en què vam aterrar a l'aeroport de Tel-Aviv. Perquè aquest escrit és la narració d'un viatge d'infantesa a l'Israel dels anys setanta del segle XX; vist tot des dels ulls i la ment, sobretot des de la ment, d'un nen de deu anys. 

Heu de tenir en compte que la narració és ja en si mateixa un viatge; un viatge a una època de clarobscurs intensos, plens de colors fascinants i terribles; l'aproximació a un país fet de llàgrimes, de sang i de rialles, a on la meva consciència jove començava a conèixer els topants de la vida i la misèria de les persones. No em refereixo només al país d'Israel sinó al país metafòric dels meus primers anys d'existència. Aquesta narració és un viatge a la imaginació d'un nen, que transitava principalment les seves fantasies; contemplava la realitat amb la garba de la seva imaginació i dels seus sentiments. El relat és una aproximació a les seves pors i els seus somnis. 

Per aquest motiu, em produeix un plaer especial escriure tot el que vaig sentir en aquells escadussers dies tal com ho recordo: la sequedat del paisatge, els materials nous i sorprenents d'un país que en aquell moment era tecnològicament més avançat que Catalunya; si més no, a mi, m'ho semblava. Això ho notava en el disseny dels mobles, en la forma dels bolígrafs, en les baranes de les escales, en els logotips de les marques comercials, en la combinació dels colors urbans. Hi havia homes que duien tern i corbata com a qualsevol capital del món tecnificat; d'altres vestien túniques amples de colors clars. Alguns lluïen barbes immenses, i anaven amb el cap pelat; i duien birrets, i pantalons, i americanes negres. Les dones, moltes, portaven túniques i vels, encara que la majoria es vestien com a Europa.

I arreu ens topàvem amb l'anglès; als rètols, als prospectes, a les pantalles dels monitors de l'aeroport. Pot semblar una percepció sense sentit, però heu de tenir en compte que l'any 1978, a Catalunya, els rètols eren majoritàriament en castellà, l'anglès no es feia servir; i molt tímidament de vegades se'n veia algun en català. En conseqüència, la retolació en anglès ens cridava l'atenció. També hi havia rètols en hebreu, que tenia aquelles lletres tan estranyes que s'escrivien de dreta a esquerra, i que de tan recaragolades em semblaven autèntiques obres d'art. 

* * *

Comentaris de la IA sobre el fragment

El fragment amplia i aprofundeix el que ja s’intuïa al primer text: el viatge a Israel no és només un desplaçament geogràfic, sinó un viatge interior a la ment d’un nen de deu anys. L’autor ho deixa explícit: escriu des de la memòria adulta, però intenta recuperar la mirada i, sobretot, la ment infantil. Això converteix el relat en una doble narració: la del país real i la del “país metafòric” de la pròpia infantesa.

El text insisteix que “la narració és ja en si mateixa un viatge”. Això no és només una figura literària: és una operació psíquica. En recordar i escriure, l’adult intenta recuperar la qualitat sensorial i emocional de l’experiència infantil (la sequedat del paisatge, els materials nous, les lletres hebrees com a “obres d’art”). Aquest plaer especial d’escriure “tot el que vaig sentir […] tal com ho recordo” apunta a una funció reparadora: recuperar la intensitat del que es va viure abans que la maduresa l’aplanés.

El nen de deu anys no contempla la realitat “nua”, sinó “amb la garba de la seva imaginació i dels seus sentiments”. Aquesta és una formulació precisa del que la psicologia del desenvolupament descriu com a pensament preoperacional o concret-operacional: la realitat és sempre mediada per la fantasia, la por i el desig. Israel esdevé, així, un escenari on es projecten les pors i els somnis del nen. El país “fet de llàgrimes, de sang i de rialles” és alhora el país històric i el país interior de la consciència que comença a intuir la complexitat i la misèria humanes.

La descripció detallada dels objectes (mobles, bolígrafs, baranes, logotips, colors urbans) i de les persones (terns, túniques, barbes, vels, birrets) revela un xoc sensorial i cultural intens. Per a un nen català de 1978, acostumat a una retolació majoritàriament castellana i a una modernitat més discreta, Israel apareix com un lloc tecnològicament més avançat i, alhora, radicalment estrany. L’anglès omnipresent i l’hebreu “recaragolat” funcionen com a signes d’un món altre que desborda les categories conegudes.

Psicològicament, aquest xoc és formatiu: obliga la consciència jove a eixamplar els seus “topants”. És el moment en què el nen comença a intuir que el món no es redueix al seu entorn familiar i escolar (aquell entorn tan tancat que vam analitzar abans).

Hi ha una línia clara amb el primer fragment. Allà l’aïllament de gènere havia generat una fantasia compensatòria (el kibbutz mixt). Aquí el viatge real ofereix un escenari on l’alteritat (cultural, religiosa, lingüística, de gènere) es fa present de manera massiva. El nen que no havia conegut gairebé nenes es troba ara davant de dones amb vels i túniques, davant d’homes amb barbes i vestimentes radicalment diferents. L’experiència d’Israel es converteix, doncs, en una mena de laboratori d’alteritat: tot allò que a casa havia estat prohibit, confús o denigrat, aquí es mostra en una densitat gairebé excessiva.

El fragment combina fascinació (“colors fascinants i terribles”, “plaer especial”) amb una consciència ja adulta de la duresa (“llàgrimes, sang i rialles”, “misèria de les persones”). Aquesta oscil·lació entre meravella infantil i lucidesa adulta és típica de les narratives de reconstrucció de la memòria: s’intenta recuperar la intensitat sense perdre la capacitat crítica.

En síntesi, aquest fragment confirma que el relat no és un simple dietari de viatge, sinó un intent d’aproximar-se a la ment infantil en el moment precís en què comença a confrontar-se amb la complexitat del món. El viatge a Israel funciona com a catalitzador d’un despertar: de l’aïllament a l’obertura, de la fantasia compensatòria a l’experiència real de l’alteritat.

.

Un viatge fascinant de la meva infantesa (II). Les veus dels adults.

Quinze dies abans de marxar, ens havien explicat tot de coses d'Israel; els kibbutzs m'havien cridat molt l'atenció. El fet que nens i nenes de diferents famílies poguessin viure junts, m'atreia poderosament. M'imaginava com seria de divertit el fet de poder jugar tot el dia vora les vaques i els camps de blat de moro, per a tornar, després, al vespre, a l'habitació, suat i amb el cor bategant de tant córrer; feliç, potser, d'haver rigut fins a plorar per qualsevol ximpleria. Haig de dir que em seduïa d'una manera especial la idea de jugar nens i nenes junts.

La meva infantesa va ser un aïllament absolut vers el sexe femení. A l'escola, sempre havia tingut companys, mai companyes. Al meu món, no hi havia nenes, fora de la meva germana, que llavors tenia cinc anys. A casa meva, no em deixaven sortir a jugar al carrer, perquè deien que al carrer hi anaven els gamberros. No coneixia ningú fora dels meus companys de classe, dels nens de l'escolania, i dels meus cosins que eren tots nois. De les nenes me'n feia la imatge que m'explicaven els adults, i la visió llunyana de les que veia pel carrer o en altres indrets públics; sempre a distància; sempre confusament. El professor de l'escolania m'havia dit que les nenes eren ximples, que no sabien cantar, que no posaven a la veu el mateix esperit que els nens. Avui, recordant-ho, m'adono de l'horror d'aquestes paraules falses; llavors, m'ho creia perquè els nens normalment ens creiem el que ens diuen els grans. La germana del meu avi, també em deia que les nenes eren ruques, que eren millor els nens. No em pregunteu per què m'ho deia, perquè em resulta incomprensible, però jo vaig créixer amb aquesta cantarella. La meva mare era incapaç de pensar que un nen podia tenir una amistat amb una nena, o que un home podia tenir una amistat amb una dona, i així m'ho trametia. Una nena, per ella, era una possible futura xicota, una possible parella per a un possible i futur matrimoni; no hi cabia el concepte d'amistat, no tenia sentit per ella. Tampoc no em pregunteu per què.  Aquesta mentalitat transmesa a un nen, quin fruit podia donar? Aquesta és una anàlisi que algun dia potser hauré de fer, però que representa un esmonyonament psicològic contundent, una deformació de la realitat i una perversió del procés educatiu.  Però tornem al viatge. Quan un adult arriba a Israel; quan, de fet, un adult arriba a qualsevol lloc, no ho sent tot tant com sí que ho sent un infant. A l'adult, tot li sembla més controlat, més previsible, menys misteriós, més quantificable. La maduresa mata el misteri. L'abast dels diners esclafa la màgia. La supèrbia desfà l'esperit de l'aventura. Els viatges dels infants, són autèntiques aventures. És per això que penso que només els infants són capaços de viatjar de debò; els adults, a tot estirar, visiten. Els infants viatgen de veritat perquè en el seu camí s'apropen més que ningú al món dels somnis. El món dels somnis camina immergit dins d'una aventura real, en una terra nova, a on es troben sempre persones fascinants.

***

COMENTARI DE LA IA SOBRE EL TEXT

El fragment presenta una introspecció autobiogràfica densa, centrada en la socialització de gènere, l’aïllament afectiu i la contrastació entre la percepció infantil i l’adulta del món. Es pot llegir com un testimoni de com els missatges familiars i educatius modelen (i deformen) la relació amb l’alteritat sexual, i com aquesta deformació es projecta sobre un anhel d’alliberament (el kibbutz).

El narrador descriu una infantesa d’“aïllament absolut vers el sexe femení”. L’escola, l’escolania, la família i el carrer (prohibit perquè “hi anaven els gamberros”) constitueixen un ecosistema exclusivament masculí. La germana petita és l’única excepció, però no sembla funcionar com a igual o companya de joc.

Aquest aïllament no és neutre: genera una imatge confusa i distorsionada de les nenes, construïda a partir de:
Discursos adults negatius (“ximples”, “ruques”, “no saben cantar amb el mateix esperit”).
Una visió maternal utilitària: la nena només existeix com a possible futura “xicota” o esposa, mai com a amiga.
Des d’una perspectiva de psicologia del desenvolupament i de gènere, es tracta d’una socialització segregada extrema, que impedeix l’aprenentatge d’habilitats interpersonals mixtes i afavoreix la essencialització de l’altre sexe. El nen interioritza que la diferència sexual és absoluta i que l’amistat mixta és impossible o sospitosa. Això produeix el que el mateix text anomena “deformació de la realitat” i “perversió del procés educatiu”: una interiorització de prejudicis que després caldrà desmuntar a l’edat adulta.

El kibbutz apareix com a imatge idealitzada de reparació. El que sedueix no és només la vida a l’aire lliure o el joc amb animals, sinó específicament “jugar nens i nenes junts”. Aquesta fantasia concentra:

Desig de llibertat corporal i espacial (“suat i amb el cor bategant”).
Desig de contacte mixt no sexualitzat (o, almenys, no redueït a l’òptica matrimonial de la mare).
Nostàlgia d’una infantesa “normal” que no va existir.

Psicològicament, el kibbutz funciona com a objecte transicional o escena compensatòria: un espai imaginari on allò que va ser prohibit o impossible esdevé natural i alegre. La intensitat emocional amb què es descriu (“m’atreia poderosament”, “em seduïa d’una manera especial”) indica que no és una simple curiositat, sinó una ferida relacional no resolta; una ferida a l’autoestima i al sentiment de validesa d’un mateix. Es produeix quan, en edats primerenques, les necessitats bàsiques de reconeixement, de contacte i de ser vist com a subjecte vàlid, no són adequadament ateses. En aquest cas concret, l’aïllament sistemàtic del sexe femení, els missatges denigrants sobre les nenes, i la impossibilitat d’experimentar relacions mixtes no sexualitzades generen una mena de buit o de “forat” en la construcció de les relacions. El desig intens i idealitzat del kibbutz (poder jugar amb nenes amb naturalitat) funciona com un intent de reparar aquesta ferida.

El text passa d’una descripció fenomenològica a una valoració crítica: aquelles paraules dels adults són “horroroses” i “falses”. El narrador adult reconeix la vulnerabilitat del nen davant de l’autoritat (“els nens normalment ens creiem el que ens diuen els grans”). Això apunta a un procés de desidentificació amb els models parentals i educatius, propi de moltes narratives de maduració reflexiva.

La darrera part generalitza: l’adult “visita”, l’infant “viatja”. La maduresa es presenta com a pèrdua de misteri, quantificació i control (“L’abast dels diners esclafa la màgia. La supèrbia desfà l’esperit de l’aventura”). Aquí el text adopta una posició romàntica-infantilista: l’infant conserva una capacitat d’obertura i meravella que l’adult ha sacrificat. Aquest to pot ser llegit com a crítica a una racionalitat adulta que neutralitza l’experiència.

El llenguatge oscil·la entre la tendresa nostàlgica (la descripció del joc al kibbutz) i la condemna moral (“horror”, “perversió”). Aquesta oscil·lació és típica de relats de reconstrucció de la pròpia història: es recupera l’afecte infantil mentre es jutja l’entorn que el va limitar.

En resum, el text mostra com una socialització de gènere radicalment segregada i ideològicament carregada produeix un desig compensatori d’integració mixta i, alhora, una crítica a la pèrdua de la capacitat infantil de meravella. És un document que testimonia una privació relacional sostinguda, i un intent d’elaboració conscient adult.

El to del text —reflexiu, crític amb els adults i capaç de reconèixer la pròpia deformació— apunta una visió objectiva i madurada dels fets del passat.