La veu del mar

De l'or estant,
albiro crestes blanques
barruf de mar, records de llibertat.
Enraonat,
bandejo les quimeres.
Xarrupo aigua salada assedegat.
Catric catrac,
la vida se m'emporta
diners enllà, cap a un temps segrestat.
Entaforat,
dins d'un tern de façana,
encalço trascendència capficat.
Canten les flors,
entre portes vidrades
gàbies d'argent, presons de protocol.
Beslluma el sol,
velat a les alçades,
des d'on el cuc dels cotxes va a fer un vol.
Retorno al llit,
baldat i sense somnis,
contant els crits, les nafres de l'honor.
Aconsolat,
pel goig de l'avarícia,
m'empasso la triaga de l'enyor.
Però vet aquí,
que prop de les onades
percebo un cant que ja havia oblidat;
m'afluixo el nus,
absurd, de la corbata,
sospito que potser l'he somniat.
Deturo el brunz,
tenaç de la rutina
tombant els ulls al traç de l'horitzó.
Flairo l'alè,
de sal i de pinassa,
i em torno a enamorar de la cançó.
Esquerdo el jou,
la por de la fugida;
i em miren fit, m'ensenyen els ollals.
Ja més serens,
em fan veure la gloria
que envolta la missió dels més cabals.
Atenaçats,
pel gest tossut que brando
van esgotant, discursos i lliçons:
els dinerets,
dels reis, als laboriosos;
pels renegats només porten carbons.
Rebutjo mots,
promeses i mentides
abraço el fat incert del qui se'n va.
pujo a l'esquif,
dels somnis que dormien
s'han despertat i volen navegar.
Amunt i avall,
les ones em gronxolen
m'adormo foll, clavant els ulls als cel;
fins que la llum
de l'alba m'acarona
amb la dolçor salvatge de la mel.
Aigües endins,
la veu es fa melosa
xiuxiuejant, històries de marins
i em sedueix
la cresta de l'escuma
i el verd taboll del bosc llunyà dels pins.
No tornaré,
quedeu-vos l'equipatge
d'anys subjugat a somnis per venir.
No em seduirà
mai més cap més miratge,
allò que em fa ser lliure ho tinc aquí.

.

Tots tenim un passat. (O el gran viatge des de la dreta ultra vers l'esquerra lliurepensadora)

.


La nuesa ha de ser total, el meu passat és el substrat del meu present, el fém o la terra sobre el qual la planta de l'ara creix, per això desitjo explicar-lo.

Hi havia una vegada un nen a qui els seus li van explicar, des que tenia ús de consciència, que Franco havia salvat Espanya. Li ho van dir, li ho van jurar, i com que no tenia més història per aprendre, s'ho va creure.

El nen va créixer, va complir deu anys, i es va adonar que els enemics d'Espanya, els dimonis amb cua i banyes que havien cremat esglésies, estaven destruint la gloriosa creuada del salvador Franco; encara no sabia història.

El nen va continuar creixent, va fer quinze anys, i els seus, els de la nació espanyola, li van fer saber que ara s'havia de ser demócrata, de dretes i españolista, però demòcrata; i com sempre, va fer cas als seus.

El nen va fer setze anys i va estudiar història, però no pas la història inventada dels vencedors, sinó també la història dels perdedors, i la història dels que s'ho miraven des de fora; i el nen es va revoltar contra Franco, la dictadura i el nacionalisme espanyol; però el nen encara era de dretes, i profundament religiós.

El nen va créixer, va fer vint anys i va deixar de ser un nen, i de mica en mica va anar aprenent economia, humanitat, llibertat i revolta... i es va descobrir independentista; els seus es van enfadar molt, la majoria el van abandonar.

El nen va continuar creixent, va explorar les profunditats del Raval, i es va adonar que només podia ser d'esquerres; alguns dels seus companys conservadors que encara quedaven al seu costat van marxar espaordits, i el nen encara es va sentir més sol.

El nen va recordar algunes experiències innocents de nuesa que havia viscut a la infantesa, es va despullar, i va descobrir que el pecat que tant li havien ensenyat a fustigar, només existia als ulls dels qui miraven; i el nen es va descobrir naturista. No cal dir que en aquest moment el nen es va quedar completament sol.

Poc després, el nen, ja dins la vintena, es va mirar en un espill i va veure que era un home; un home d'esquerres, creient sense religió, independentista sense partit, lliurepensador, algú que havia trencat amb el seu passat i que potser per això estava sol; però al capdavall es va sentir feliç, perquè era ell, i perquè amb tot aquest llarg viatge ideològic i vital no havia deixat mai de cercar la justícia dels esdeveniments, la bellesa de la vida, i la bondat dels éssers humans. Es va sentir nu de militàncies, però profundament convençut del que creia. Es va sentir lliure de compromisos i de falses aparences. Es va adonar que havia estat als dos costats de les idees i que això l'ajudava a conèixer els punts febles d'ambdós costats. I al capdavall va descobrir que el més important, enllà d'idees i de militàncies, és el respecte a la vida, a la llibertat i a la diversitat.

Fi de la primera confessió.

No mengeu carn humana

.

No mengeu carn humana. No val tot. No és convenient comprar-ho tot. Ningú mai no és menyspreable. Mai no s'acaba la història de ningú. Tots som fills. Mireu el vostre fill. L'estimeu? Tothom és fill d'algú. Tothom és adorable. No està pas distorsionada la visió de la mare, o del pare, per l'amor immens que té al seu fill; està distorsionada la visió de qui no és pare o no és mare de l'individu amb qui es topa, i que a causa de no ser-ne pare, o de no ser-ne mare, es perd l'amor. Els instants d'amor profund vers els fills són els únics instants de lucidesa humana; la major part del temps vivim cecs i enredats per l'inconscient, que treballa a les ordres de la por; de la por ancestral, de la necessitat instintiva de sobreviure. Perdeu la por a la mort, substituiu-la per l'amor a l'amor, i començareu a ser humans, us assemblareu una mica més a la idealització que tots tenim de tots plegats.

No mengeu carn humana. A “Gran Hermano” es menja carn humana. Carn humana que voluntàriament s'ofereix per ser devorada. Als programes del cor es menja carn humana. L'estructura econòmica de la societat permet la tasca inhumana dels devoradors de persones, dels comerciants d'esclaus moderns. Els diners volen pel món virtual convertits en xifres, en gràfics, en papers que es venen i que es compren, que ensorren i aixequen, que absorveixen sang, melsa i cor; tot plegat amb el protocol dels senyors, amb el gust elegant dels poderosos.

No val tot. No tot és bo. No tot és constructiu. No caigueu en el parany. Apreneu a dir que no. No. No en vull. No m'ho miro. No ho compro. No m'agrada. M'agrada més això altre, que és gratuït, que no té propietari, que no serveix per a res més que per a agradar-me, que potser no guspireja ni impressiona tant com el giny electrònic que s'inventa mons per a fugir-hi, però que amaga el dolç tast de la lentitud, el gust de llibertat de la pàtria de la infantesa, la bellesa del que és intensament viu perquè no té por de morir.

.

COL.LABORACIÓ AMB EL 79È JOC LITERARI

.

Cada dimecres des d'abril del 2007, el blog "Tens un racó dalt del món" (http://jmtibau.blogspot.com/) ens proposa jocs literaris amb premis inclosos (aquest mes d'octubre un lot de música). Aquesta setmana, aquest blog col·labora donant una imatge com a pista per a encertar el nom de l'autor/a i el títol d'un llibre que s'amaga darrera d'un enigma. Més instruccions al seu blog.

.

L'alumne no és l'enemic, no se l'ha de témer.

.

La por es percep. Ni que s'amagui, es percep. És més, si s'amaga, provoca més alerta, perquè tot allò que hom percep com a ocult espanta i confon. La por sovint brolla del desconeixement, de la idealització dels éssers que no coneixem i que construim dins la nostra ment. Els fem dolents o els fem bons. Els fem perfectes o absolutament esguerrats. Idealitzem obsessivament quan necessitem conèixer algú que no coneixem perquè ens fa por enfrontar-nos al desconegut, i preferim inventar-nos les persones que suportar la ignòrància de la seva essència o la complexitat de la seva humanitat.

En realitat, els professors no ens hem d'enfrontar a res ni a ningú. No hi ha d'haver confrontació; si no és que entrem a l'aula amb por; i no hi ha raó per entrar amb por dins d'un aula. Els alumnes són nens i nenes. Per alts que siguin, per forta que tinguin la veu, per segurs que semblin. Éssers de vidre amb aparença de roca. Persones humanes plenes d'inseguretats que els mestres tenim la tasca de reconduir. Homes i dones joves que necessiten ser tractats sense por, sense violència. Sovint la por condueix el professor a l'atac preventiu, i l'atac preventiu esquerda la confiança, la complicitat, el treball en equip. La tasca d'aprendre és una tasca en equip; una tasca en la qual, com a mínim, hi ha d'haver dos membres: el professor i l'alumne; i com a màxim el conjunt del grup. El professor i els alumnes han de ser un sol equip, un equip on tots els membres juguin en el mateix bàndol, cadascú dins del seu paper i amb el seu rol. Pot ser que siguin diferents les indumentàries, però la dignitat personal és idèntica, la necessitat de treballar essent valorats és la mateixa. L'entrada del professor a l'aula ha de ser l'entrada del moderador, de l'organitzador, del director, no pas la de l'enemic, ni la del qui pretén posar les coses tan difícils com pugui, ni la del repressor. El professor té l'obligació de fer entendre als alumnes, més amb les actituds que no pas amb els mots, que ell no és l'enemic, i que per a ell els alumnes no són enemics, sinó companys de feina.

El professor té les armes del silenci, el somriure o la seriositat (segons convingui), la paraula propera i individual, la lentitud, la serenor, l'humor, la sorpresa, l'afecte... i molt molt al final... l'autoritat; només si cal. Perquè l'autoritat hi ha de ser, però cada vegada que es fa servir, minva. Haver de fer-la servir, la fa disminuir.

La por no es pot vèncer amb crits, ni amb nervis, ni amb pressa, ni amb amenaces, ni amb exercicis precipitats d'autoritarisme. La por es venç amb la contemplació de l'instant, ajudant a fer estimar i descobrir el silenci. Parlant del silenci com d'una música bella i revifadora, que converteix l'aprenentatge en una aventura misteriosa i intensa. La por es venç amb la lentitud de la feina constant i entretinguda, que acull tothom, que converteix tothom en participant, en constructor de pensaments, en mestre i alumne alhora.

.

L'origen instintiu de molts pensaments

.

Comentant un relat del web www.relatsencatala.cat, m'he adonat que em quedava un escrit prou essencial i compacte com per formar part d'un post. I encara que és un tema que ja he tocat algunes vegades, mai no va malament resumir i recordar:

Origen Instintiu de molts pensaments:

Tractar els altres com ens agradaria que ens tractessin és la llei d'or, però existeix la llei de Platí, que encara és més valuosa, i és: “tractar els altres com als altres els agrada (o els és bo) ser tractats” La diferència entre la llei de platí i la d'or és important, perquè no som pas tots iguals. Si fóssim iguals, la llei d'or seria suficient.

Parlant d'un altre tema, estic d'acord, i trobo força interessant, la idea que no sabem les profundes motivacions de les nostres accions. De fet, és un dels meus temes preferits de reflexió. Penso que gran part de les nostres decisions comencen al subconscient. El subconscient, o més correctament escrit: “inconscient”, esperonat pels instints, envia pensaments al conscient. El conscient es pensa que aquests pensaments se li han acudit a ell, i els converteix, sovint, en ordres executables. Així, moltes accions estan governades pels instints, sense que l'usuari ho sàpiga. Moltes accions, idees, paraules, tenen l'origen a la part més impulsiva del cos malgrat que es vesteixin de raonaments, que moltes vegades hauran estat elaborats posteriorment a la decisió, i que serviran més o menys per autoenganyar-se i justificar la decisió. Per tot això: la gelosia, l'enveja, el racisme, l'egoisme en general treballarà disfressat de decisió racional, malgrat provenir de la part més “animal” de l'individu. Al meu blog tinc bastants posts en què tracto aquest tema. Saber això, ens fa menys dependents de l'inconscient, una mica com passa amb les neurosis. Els psiquiatres saben que les neurosis es curen quan el pacient comença a identificar-les i a comprendre els seus mecanismes. El fet de ser conscients d'un problema psicològic ens allibera en gran mesura d'aquest problema. De la mateixa manera, ésser conscients de la tasca que fa l'inconscient com a fabricant de pensaments al servei dels instints, ens allibera una mica de la sovint nefasta influència i/o dependència de l'inconscient, que a més la tenim sense saber-ho. Les decisions, idees i paraules que diem, és bo passar-les pel detector d'instints, que esbrinarà si el seu origen és racional o si és instintiu. A mida que el detector vagi funcionant, cada vegada serà més fàcil adonar-se dels pensaments impostors, dels que volen enganyar el “jo” conscient. I en definitiva serem més humans.

.

Últim "parte" de guerra des del "Chill Out"

.

L'enemic recula. La guerra s'està guanyant. L'alegria comença a situar-se en posicions de control del territori. La veritat ja està muntant els seus destacaments. El respecte mira al futur amb optimisme. ¿Hi ha alguna guerra, ni que sigui invisible, que des d'aquest racó de paradís no es pugui guanyar?
Tot això que explico és un "Chill Out" L'art de refugiar-se en paradisos personals enmig de la guerra de cada dia, amb la capacitat d'extraure d'aquests paradisos tota la força per a guanyar batalles, tota la llum per a mantenir-se en la línia, per no actuar a cops de reacció, que seria actuar a iniciativa de l'enemic.
Per això estem guanyant la guerra.

P.D. Us recomano que clickegeu sobre les fotos, tant d'aquest post com dels de més avall, i que us perdeu per la blavor de les aigües llunyanes, i per la transparència de les properes.
.

Vencerem!

.

Torno al mar aquests dies, potser perquè en temps de guerra ens agrada recordar els moments i els llocs més dolços que hem viscut. Torno, per això, al meu racó de Fuerteventura, on no tenia res més que l'essencial: la companyia dels éssers estimats, la sorra gairebé blanca, l'oceà pur: amic, déu i bèstia; el vent, la bellesa, l'oblit, el "no temps", la nuesa de tot.
I estic en temps de guerra.
A cops, molt de tant en tant, bull la guerra invisible de les forces invisibles que ho conxorxen tot, i tot alhora, en contra d'un. Potser per poder assaborir, després, la pau, quan torna; potser per a ser forjats com l'acer a cops de mall i a temperatures roents. Però les forces invisibles mai no seran més poderoses que unes altres forces invisibles que juguen de la nostra part, i que ens demanen resistència. No passaran. Vencerem a les platges, a les trinxeres i allà on calgui. La bellesa vencerà la lletjor. La llibertat desfarà l'esclavatge. L'alegria derrotarà la tristor. Els instints ancestrals no eixiran; i els seus defensors, cavallers creuats de l'ego i la competició, no aconseguiran els seus objectius. Les forces aliades del goig de compartir victòries, de la veritat i l'antiprejudici, conqueriran cada dia més territoris i l'exercit enemic recularà. Serem fidels als principis de la llibertat, la nuesa literària, la nuesa vital, la confiança en les persones, i la mà estesa.

.

Transparència de l'aigua de la mar

.

L'aigua que veieu és de la mar, de l'oceà Atlàntic. Fixeu-vos allà al fons l'escuma que aixequen les onades de la riba. Aquesta aigua, sorra endins, cristal·lina, onejada per l'oreig, intensament salada, esdevé la primera incursió de l'oceà damunt l'illa. D'aquí a poc, la mar ho cobrirà tot, i milers d'estols de peixos solcaran una transparència blavissa a velocitats vertiginoses com si fossin ocells en un cel diàfan.

Quin missatge hi ha en tot el que he escrit? No hi ha missatge, és contemplació; i de la contemplació brolla la pau i la felicitat.

.

La meva pàtria

.

Recordo el primer glop de vent del nord, tornant de Madrid, després d'un exil·li de tres mesos que vaig tallar de soca-rel i que havia de ser un desterrament definitiu de Catalunya. Aquest primer glop tenia gust de Sant Llorenç. El vaig sentir just baixant del cotxe en una vorera de Terrassa, de nit, i em va omplir els ulls de llàgrimes. Aquesta salutació de la muntanya on em vaig criar, volia dir que tornava a ser a casa, que la meva pàtria (pàtria que sento amb més força fins i tot que Catalunya) era el massís de Sant Llorenç del Munt, el Vallès en estat natural, les roques vermelloses de conglomerat, el romaní, la farigola, les alzines, el bruc, el fang roig, els pins (ni que no siguin l'espècie originària), les llenques de boira, la pluja, el vent gèlid de l'hivern al Montcau, els barrancs, els avencs, els racons secrets de quan era un nen...
No sento cap mena de vergonya de dir que, encara avui, de vegades miro la muntanya per saber com m'aniran les coses en un futur immediat. Sí, ja sé que aquesta no és una actitud científica, però sóc així, i em funciona. A la muntanya hi ha alguna cosa que em parla. I recordo cadascuna de les ocasions en que enmig de la foscor he mirat al cim i n'he escoltat paraules de coratge, quan semblava impossible esperar res. I allò que la muntanya em prometia, poc després esdevenia realitat.
Potser no hauria d'escriure això. Potser llença per terra tot el meu prestigi científic (si és que tinc algun bri de prestigi), però és que a més d'home de ciència sóc un Homo sapiens, hereu de les religions paganes dels meus ancestres. I sóc fill d'aquesta muntanya. Quan era un nen besava els pins i les roques. Quan tenia nou o deu anys, corria nu pel bosc quan plovia, per a rebre la força de la natura ( i no és cap metàfora). Pot ser que sigui per això que la muntanya em parla.

.

Agafar la màscara o deixar-la estar

.

Agafa la màscara, agafa-la
que s'acosta un exemplar d'Homo sapiens;
un company d'espècie, un competidor.
Cobreix-te bé la faç, no sigui cas que et descobreixi feble
i aprofiti per a tocar la nafra i dominar-te.
Vesteix-te, oculta't, amaga't.
Calcula, especula, malfia't.
No facis un pas sense pensar l'estratègia,
que qui no corre vola
i la vida és una selva
on el més fort se't menja si no t'amagues,
o si no et fas més fort que ell.

Treu-te la màscara, deixa-la,
que s'acosta una persona;
un company d'espècie, algú amb qui col·laborar.
Mostra bé el teu rostre,
no sigui cas que es faci una imatge falsa de tu
i et tingui por.
Despulla't, sincera't, sigues tu.
Espera, coopera, confia.
No facis un pas sense posar-te en el lloc d'aquesta persona,
que el món ja és prou esquerp com perquè tu facis que encara ho sigui més.
I la vida és una selva
on el més fort és el qui no tem la mort,
on qui viu feliç
és qui té més por de perdre els principis que no pas la vida.

Tu tries: agafa la màscara, o deixa-la estar.

.

Tardor

.

TARDOR

Terra,
flaire molla de fang negre,
roig burell del matalàs del bosc.
Xerra,
mallarenga d'aigua verda,
bufarada de vent verge i broix.
Guerra,
de la nit i les estrelles,
al matí quan sent la mandra el Sol,
Serra.
aurea vànova d'etèries
tremolors de nervi i traç de cor.

.

Viatge en avió

.




En Brumari, autor de relatsencatalà, i un dels escriptors més premiats del web, té un relat sobre un tren que ve a ser una metàfora del que és la vida. Avui, regirant a les entranyes del meu ordinador, he trobat un relat que vaig escriure fa molt de temps i amb el qual vaig tenir la mateixa intenció que en Brumari. A veure si us agrada.

Ens despertem, no sabem qui som; ens passem uns quants anys esbrinant-ho. Després ens hem acostumat tant a estar desperts que ens pensem que és el normal. Arriba l’hora de tornar-se a adormir i tenim por, i ens preguntem perquè tot ha de ser tant trist i vestim l’últim son de negre.

En realitat tots, absolutament tots, som uns viatgers amb les maletes a les mans, fent temps en un café al costat de l’aeroport. Mentre fem temps, de vegades juguem a les cartes, o cantem, o escombrem el nostre tros de bar. Però som en un aeroport. Hi ha brètols que es barallen per un tros de banc, per un diari, o per no se sap quina estranya i superflua raó.

N’hi ha, que aseguren saber-ho tot sobre d’on venim i cap a on anem; exigeixen que se’ls escolti i se’ls obeeixi, i afirmen, uns més directament que d’altres, que qui no se’ls cregui, qui no els segueixi aquí dins l’aeroport, no aconseguirà d’agafar un bon avió i no sabrà tot allò que ells saben de bona tinta. Això és el que diuen. Però els avions vénen i se’n van, i s’emporten a uns i a d’altres, i arriben avions, amb gent despistada que no sap ni qui és ni d’on ve, i que fins i tot ha d’aprendre a parlar.

Hem vingut no sabem d’on, i el nostre avió partirà, sens dubte, no sabem cap a on.

No sabem ni qui som, ni qui porta l’avió, ni perquè viatgem. I a tots ens passa el mateix. Llavors, un cop arriba l’hora de pujar a l’avió no ens deixen pujar-hi l’equipatge, ni tan sols la roba. Ens fan despullar per tal que pugem a l’avió només amb el que som. I la majoria de vegades hi pugem sols; arriba un avió exclusivament per a cadascú. I ens adonem que tot allò que hem anat comprant mentre érem a l’aeroport, les riqueses més o menys grans que hem amuntegat en el nostre equipatge, es queden a terra.

Ningú no sap qui hi ha a l’avió, perquè el qui se’n va, ho ha de fer sol, sense acompanyants.

Malgrat tot, l’aeroport és bonic, la gent que s’hi espera és adorable, encara que hi ha de tot. El cel és blau a la terrassa que hi ha a l’aire lliure, la que dona a una platja des d’on es veuen arribar i partir els avions. L’estada a l’aeroport, amb totes les seves angoixes, és força agradable, intensa, i de fet inoblidable.

De vegades n’hi ha que s’obliden que han arribat en un avió, i que se n’aniran en un altre avió, i s’obsessionen amb els espais que els ha tocat d’ocupar dins de l’aeroport. S’afanan a comprar regals a les botigues, a tenir més regals que la resta de viatgers; són capaços de robar, d’estafar, de mentir i de vegades fins i tot de matar per a obtenir més perfums, més figuretes de lladró, més vestits. I quan més en tenen, més en volen. No se’n recorden que a l’avió s’hi puja nu.

N’hi ha que, per fer l’espera més dolça, es reuneixen a cantar nostàlgiques melodies que parlen de viatgers, d’amors eterns, d’avions que arriben i que se’n van. De vegades les cançons són més alegres, en altres ocasions són balades romàntiques. Aquests, després de l’espera, s’adonen que l’important no és si estem o no estem perdent el temps en un aeroport, esperant un avió que no sabem quan vindrà; que l’important és omplir els instants de màgia i d'intensitat.

Després, reflexionen, i s’adonen que com que no recordem res d’abans d’arribar a l’aeroport, i com que tampoc no sabem res del que passarà després de pujar a l’avió, en realitat la nostra ment no coneix res més que aquesta espera a l’aeroport, i que per tant els instants s’han de daurar.

.

Alternatives a la competició?

.

.
Aquest matí, mentre esperava que obrissin la porta de l'escola del meu fill, fixant-me en la força dels ulls d'alguns infants, se m'ha passat pel cap de preguntar-li a Déu que com se li havia acudit de ficar les consciències (tan belles i tan sagrades) dins de cossos animals evolucionats per a competir entre ells. I m'ha semblat sentir-li aquesta resposta: “perquè busquéssiu alternatives a la competició”. Encara no he fet una valoració de la seva resposta. Prometo pensar-hi.
P.D. Quan parlo de “ficar consciències dins de cossos” s'ha d'entendre en sentit metafòric. Jo sóc dels qui opinen que la consciència és una conseqüència de l'activitat cerebral, si més no mentre el cos és viu. D'aquí a poc us parlaré de la neurologia quàntica la qual ja hem esmentat alguns autors filòsofs de http://www.relatsencatala.cat/. Vegeu sinó el web de la Leela, El laberint de les idees.

.

.

Xiuxiueig d'un àngel

.


Una vegada vaig escoltar un àngel parlant a cau d'orella d'un abatut que estava desfet perquè l'havia deixat la dona. Si fa no fa, l'àngel deia així:

Malgrat els teus defectes, ets una persona única i irrepetible, i el teu valor és infinit.
És per aquest valor que t’has de construir, no pas per càstigs ni premis.
No esperis que algú t’ajudi per començar a construir-te, per començar a estimar-te. Comença ja. Llavors t’adonaràs que un cop tu hagis començat a ajudar-te, d’altres també ho faran. Els Homo Sapiens som així.
Els teus defectes no són més grossos ni més petits que els defectes dels altres. Tots som una barreja de virtuts i defectes, capacitats i dificultats... si sospeséssim el bo i el dolent de cadascú, tots estaríem igual.
No confonguis el que són idees pròpies amb defectes u obsessions. A qui no pensa com tu, les teves idees li poden semblar patologies, si no té una visió suficientment tolerant i empàtica. No confonguis la teva manera de fer, de ser, de pensar, d’estar, el teu gust estètic, el teu estil, amb un defecte... Tu tens dret a ser, sense imposar... Però accepta que hauràs de conviure amb persones que això no ho tenen clar i que identifiquen la seva identitat amb la normalitat. Que aquesta convivència no et condueixi a l’odi, ni a la repressió del que tu ets.
Deixa, sense traumes, aquelles actituds i pràctiques que tu mateix creus que no porten res de bo, que perjudiquen a tercers, i que et perjudiquen a tu. No ho facis obeint cap moral, fes-ho escoltant el teu cor.
Malgrat tot, fent camí per la vida et tocarà menjar la pols, ficar-te dintre el fang com han fet molts, dubtaràs del compromís i a voltes diràs no, i et mancarà quan calgui, decisió. Però et tornaràs a aixecar i t’adonaràs que no hi ha cap situació insuperable, que quan es perd algú, els ulls descobreixen altres llums dins la nit solitària i freda, altres llums que tal vegada mai no hauries descobert si no t’haguessin abandonat. Ningú et pot imposar la solitud fora de tu mateix, qui t’abandona et posa a les mans de qui encara t’ha de conèixer. No abandonis mai ningú, però no renuciïs mai a la teva llibertat.
Estigues content, perquè mai passa res, i si passa, ja ha passat. Estigues content perquè la alegria sincera desfà el gel, encén l’amor i il·lumina el cor disposant-lo cap a la reconciliació. Estigues content perquè ets un lluitador per la llibertat, un artista que té uns ulls que d’altres no tenen. Tots i cadascun dels humans som artistes amb uns ulls que tenen una manera única de veure el món. La teva solitud és la solitud de l’únic vident al país d’uns cecs que no saben que vol dir veure-hi. Tens, a més, la capacitat de donar la vista als qui estan creixent, i de donar la vista als qui estan crescuts. Als crescuts, però, no els diguis que són cecs, perquè llavors t’odiaran i mai no hi veuran. Dedica’t a treballar, a crear, a sommiar, a desitjar, a projectar. Planifica, prepara, i no esperis; el que vingui t’agradarà més. I si no ve el que esperes, descobreix que el que arriba és tan bo i tan bell com el que esperaves, encara que et falti descobrir-ho.
Al final, arribarà la mort; i ja saps que per a tu, que no tens por, és l’última aventura, i que pot ser que no sigui l’última... No visquis com si el que fas s’anés acabant, com si s’hagués d’aprofitar la vida perquè s’esmuny, això t’impediria assaborir el present. Viu com si haguessis de viure eternament, sabent però que et moriràs, i que el que realment importa és el que t’importaria si la mort t’hagués d’arribar demà.
Estima’t. Valora’t. Defensa’t dins del teu pensament. No amaguis els teus defectes. Accepta’t. No et consideris inferior a ningú. No prenguis decisions precipitadament. No et deixis endur pel nerviosisme o per la por. Estigues sempre tranquil, sempre pacífic, sempre content, sempre feliç.
Estima qui no ho mereixi igual com estimes qui ho mereix. Qui no ho mereixi ho necessita més que qui ho mereix.

.

Més nu que qui es despulla per principis

.




Qui pot aconseguir amb el seu esforç que el sol s’alci cada matí? Qui fa aparèixer les flors del bosc amb el seu neguit? Qui fa ploure amb maquinacions i estratègies? Qui fa més bell el crepuscle amb filosofies profundes? Qui dibuixa ones a la sorra verge amb militàncies ineluctables? Qui augmenta la seva dignitat amb el seu esforç? Qui aconsegueix que giri la Terra amb invents imprescindibles? Al marge, sempre el marge de batusses de poder i estratègies... Al marge de judicis, valoracions i sentències... Al marge d’ideals absoluts i missatges salvadors... Al marge i sempre lliure per obrar com jo cregui... Lliure de precedents, d’hipoteques i compromisos... Caminant al pas de l’avui, sense passats ni futurs que no són enlloc... Del tot desencadenat de les opinions alienes... Concentrat, sense pensament, en el fimbrament d’una fulla batuda pel vent... Al marge d’ambicions de poder, diners o tinences... Al marge de projectes d’expansió i de domini... Fita, la mirada, només, en els colors de l’ara... Xuclant la força tan sols del somriure dels febles... Ingenu, si voleu, però lliure com qui no depèn del desig... Negant-me a reposar el cor en allò que s’esmuny... Confiant en l’oreig que m’acosta belleses mai imaginades... Caminant més nu que els qui no porten roba per principis...

.

Hora de confessar-me

.

Sovint penso que m'agradaria ser a prop de tothom, arribar a la intimitat amb una bonior de persones que apareixen al meu voltant al llarg de la jornada, i durant totes les jornades de l'any. I estic parlant d'una intimitat humana, psicològica, d'amistat, de companyonisme. Però la majoria de vegades (gairebé totes les vegades), i amb el pas del temps, descobreixo que aquesta amistat no pot ser, i que si arriba a ser no és per a sempre. Em pregunto moltes vegades per què em passa això, i sempre arribo a la mateixa conclusió: la necessitat de llibertat; el pensament que no se m'engabia a cap ideologia; la sinceritat que passa per damunt dels convencionalismes socials, del tracte en societat; la manca de tolerància d'alguns a les meves idees per marginals o minoritàries que puguin ser; el meu afany d'explorar sempre nous horitzons, havent de renunciar cada dia una mica més als horitzons que habito cada dia; la sensació que moltes vegades produeixo en els demés de no pertànyer clarament a cap ideari polític i de pertànyer una mica a tots, de no practicar cap religió, i de practicar-les una mica totes, de no definir-me mai del tot, bo i sempre dir el que penso. La meva ambigüitat no és còmoda. La meva aparent seriositat és molesta. El silenci que practico quan no tinc res essencial a dir, resulta sovint insuportable (hi ha hagut algú que ha tingut el coratge de dir-m'ho). Jo, però, penso que dos amics ho són quan poden caminar en silenci el temps que sigui, sense que aquesta situació hagi de considerar-se violenta. Però quants amics hi ha? L'amistat entre mascles, si no va vestida amb una indumentària de duresa, de futbol, de política, de negocis, d'autosuficiència, de... no deixa de ser una amistat insòlita, o pel cap baix difícil. L'amistat entre mascle i femella, massa vegades va de la mà amb la por a que pugui anar més enllà, o semblar-ho; i cau en una prudència excessiva que la fa impossible (no pas per la meva part). Tot era més fàcil quan érem nens. Potser el problema és que encara cerco en les relacions humanes aquella indiferència activa de quan érem infants, aquella manera de ser que ens permetia no tenir por de ser qui som, de manifestar-nos com som; i aquella dèria per les realitats essencials de la vida, les que de debò fan que hi hagi moments especials que es poden recordar al llarg de tota una existència: somniar des d'un terrat als capvespres d'estiu mirant el mar; aixecar el cap una nit estelada i reflexionar sobre la immensitat de l'univers; cantar.
De moment, camino per la vida amb la sensació que les úniques relacions humanes estables i sinceres són les familiars; però aspìro arribar a més, potser perquè m'agrada creure en les utopies o en les realitats misterioses poc probables però meravelloses.

El mico que no sabia que ho era

.

Vivim. I ho considerem el normal. Però viure és una excepció. Viure és l'estrany. Algú va dir que viure són les vacances del “no ser”, que el “no ser” és el que hem estat més temps, i que viure esdevé al llarg d'un instant, si comparem el temps viscut amb el temps que no som. El normal és “no ser”, i som.

Vivim. I de vegades vivim com si tot donés voltes al voltant del “jo”, del nostre “jo”. Els qui ens envolten també tenen un “jo”, també esdevenen el centre de la seva existència. No són graons nostres. No són obstacles en el nostre camí vital. No són mitjans que ens puguin ajudar a arribar a alguna fita. Els altres són el centre d'ells, i els hem de tractar com a finalitats en sí mateixos, no com a elements d'un univers que té com a centre el nostre “jo”.

Vivim. I sovint vivim inconscients dels instints que ens dibuixen els pensaments i les percepcions. Ens pensem que som propietaris de les nostres intencions, i sovint, i sense ser-ne conscients, esdevenim titelles mogudes per les forces ancestrals de la biologia humana. Ens enganyen les hormones, la química del nostre cos, la necessitat de reproduir-nos, de menjar, de controlar l'entorn. La nostra individualitat d'éssers conscients se subjuga sense saber-ho a la força animal del fang, que es disfressa de raons, de legalitat, de cultura, de justícia, d'esperit pràgmàtic, fins i tot de civil·lització.

No sabem que som micos. Ens pensem que els micos són els qui tenen el cos cobert de pèl i van sense roba. Però el cert és que som una espècie més de micos. La que coneix més la seva realitat física i la qui sap menys qui és i quin paper juga en el conjunt de les espècies animals. Ens convertim en mentiders que s'enganyen a ells mateixos sense saber-ho, inventant-se un món i una vida sota el control de la seva superioritat, quan el cert és que som éssers sotmesos a la matèria com qualsevol altre ésser. L'únic avantatge és que podem arribar a ser-ne conscients, i això és el primer pas cap a la llibertat, cap a l'evolució vers la humanitat idealitzada que ara per ara només existeix al llibre de les bones intencions, de les utopies vers les quals caminem.

.

L'art de ser escoltat per trenta adolescents alhora.

.

He decidit de realitzar un dels projectes que fa anys que tinc en ment i que per manca real de temps o, més ben dit, per una qüestió excessivament utilitarista de les prioritats, he anat posposant. Escriuré un llibre, un assaig, sobre tècniques per tenir èxit com a professor davant d'una classe de trenta alumnes. Ho faré sense cap intenció de preocupar-me dels drets d'autor d'aquest llibre. Tant de bo em plagiï molta gent i tant de bo faci servir les meves propostes per a enfrontar-se a un grup d'adolescents divers i/o conlictiu. De tota manera el registraré al RPI per evitar que algú altre se'l pugui fer seu, o per impedir que intenti ell de guanyar diners o que tracti d'impedir que jo l'ofereixi de manera gratuïta. A algú, el to dels meus consells educatius, li podrà semblar pedant, i potser tindrà raó, però serà un to sincer, i faré l'esforç que sigui humil. De les poques coses que sé fer bé a la vida, parlar amb trenta adolescents alhora i aconseguir ser escoltat i respectat és una de les que estic més convençut que sé fer millor. Fa bastants anys que faig de professor, n'he vist de tots colors. Els colors més intensos i dramàtics van ser els que van lluir el primer any, quan castigava molt i cridava molt. A partir del segon any la cosa va canviar, i amb aquest assaig faré l'exercici d'intentar exposar-ne les causes. L'aniré escrivint en aquest blog, quan em vingui de gust, seguint un índex que ara mateix us presentaré i que pot ser que modifiqui al llarg del procés. Quan hagi completat tots els capítols, els ajuntaré i editaré el llibre en bubok per si algú el vol tenir enquadernat; evidentment sense cap guany per la meva part. No faré un capítol cada dia, i els diferents capítols els aniré posant entre la resta de posts habituals d'aquest blog, de manera que no us penseu que aquest blog ara es convertirà en un blog sobre educació. Continua sent un blog personal al servei de les meves inquietuds per qui vulgui opinar a favor o en contra.

Us presento per tant l'índex que al llarg dels propers mesos aniré escrivint:

L’ART D’ACONSEGUIR SER ESCOLTAT A CLASSE.

1.- Disposició mental del professor. Actitut interior.

1. L’alumne no és l’enemic, no se l’ha de témer.

2. L’alumne és un nen o una nena, no pas un guerrer ni un delinqüent.

3. Posar-se en el lloc de l’alumne.

4. L’alumne mereix el mateix respecte interior i mental que l'adult.

5. S’ha d’estimar l’alumne.

6. No s’ha de tenir pressa a classe.

7. Preparació de les classes amb guió.

8. S’ha d’anar tranquil amb la pròpia imatge.

9. Oblidar-se de la pròpia vida personal quan s’és a l’aula.

10. Creure’s que es pot canviar el món amb la feina que es fa.

11. Estimar i apassionar-se per la matèria que s’ensenya.

12. El professor no és superior a l’alumne.

13. El professor ha de descansar el suficient.

14. Descobrir la bellesa de tots els nens i nenes.

15. Identificar els pensaments que són generats pel subconscient.

16. Cal dominar a la perfecció la matèria que s’ensenya.

17. No enfadar-se mai de debò. No sentir-se ofès mai. Tenir consciència de metge mental.

2.- Imatge, escenificació de la tasca del professor. Actitut exterior.

1. No s’ha de donar la sensació de tenir pressa.

2. Cal admetre els errors davant els alumnes.

3. No s’ha de seguir la lògica de la disciplina.

4. Felicitar, lloar, afalagar.

5. Valorar l’aspecte positiu d’una resposta incorrecte.

6. Fer llegir, parlar i opinar, als qui es percep que molesten.

7. Deturar la classe quan no vagi bé.

8. No cridar gairebé mai.

9. Parlar amb un to de veu suau, serè, ferm, tranquil, lent.

10. No fer servir expressions que puguin agredir algun alumne.

11. No castigar gairebé mai, però provocar la sensació que es pot castigar en qualsevol moment si és just fer-ho.
    

12. Parlar a l’alumne amb el mateix respecte i amabilitat amb què es parla a un adult.

13. Saber parlar al grup amb molta duresa, i alhora a l’alumne individual amb molta amabilitat.

14. S’ha d’acceptar la manera de ser i de vestir de l’alumne, mentre aquesta multiformitat no entorpeixi el desenvolupament de la classe.

15. El professor mai no ha d’actuar amb nerviosisme.

16. Cal saludar els alumnes en tota circumstància, tal com fem amb els companys de feina.

17. Cal anomenar els alumnes pel nom, mai pel cognom. Tenir en compte com els agrada als nens ésser anomenats.

18. Cal fer servir el tuteig, però respectar si algun alumne ens vol parlar de vostè.

19. Utilitzar l’eina de l’humor intel·ligent.

20. No burlar-se de cap alumne, cal evitar les expressions que puguin ferir o humiliar.

21. Les amonestacions i els càstigs han de respectar i valorar la dignitat del nen.

22. Les dues primeres setmanes cal ser molt dur.

23. No suposar cap característica familiar normal del nen o nena a casa, en matèria de costums, higiene, cultura... No menysprear ni amonestar el nen a causa de la seva peculiaritat familiar.
    

24. Manifestar acceptació i indiferència quan un nen o una nena ens expliqui una situació familiar que se surti de la normalitat social.

25. Fer servir la paraula, el diàleg i el pacte, en les possibles situacions de tensió, mai intentar solucionar-ho exclusivament amb la imposició o amb solucions policials.

26. Reiterar als nens que la seva tasca és més una passió que una obligació. L’eina amb què poden millorar-se ells mateixos, controlar la seva vida personal, i intentar de canviar el món al seu gust.

27. Mai , i en cap circumstància, no aplicar càstigs generals a tot un grup.

28. No parlar mai d’un nen o nena a un altre nen o nena o al pare o mare d’un altre nen o nena.

3.- Plantejament de la classe.

1. Les classes han de seduir, han de ser interesants.

2. Les classes han de ser interactives, mai monòlegs.

3. Les classes s’han de plantejar tenint en compte com és el grup.

...........4.- Les classes han de referir-se a l’essencial, abitllat amb anècdotes que
mantinguin l’atenció i l’interès.

4.- Tècniques de màrqueting.

.

El mar, les nuvolades i l'hivern

.

RECORDS

Fa olor de mar, el vent,
i un tast de tu, em retorna
vora el brum de les onades
i la fosca nuvolada de l'hivern.
I en aquest brum, “ets”
amb la tempesta del temps.
Pica la mar sobre el bru.
La platja buida i tu.
Dins meu.
Tu, dins meu.

Fa gust de pa, el brou
i un mos de tu, m'empasso
ran del baf de la vidriera
i la fosca nuvolada de l'hivern.
I en aquest baf, “ets”
la calidesa que tens.
Pica la llenca de fum.
La boira blanca i tu.
Dins meu.
Tu, dins meu.

La pell del bosc, bull
i un bri de tu, m'empelta
a la branca de l'alzina
amagada dins la fosca de l'hivern.
I sobre el tronc “ets”
l'eternitat del record.
Pica l'oreig el fullam.
La claror saura i tu.
Dins meu.
Tu, dins meu.

.

Pobre esclau inconscient dels instints de la titola

.

De vegades un mira l'ésser humà i no sap si estirar-se dels cabells, posar-se a plorar, prendre's una tila, o ... Després, però, hom s'adona que també forma part d'aquesta espècie, i que més d'una vegada, i de dues, ha comès els errors que en un moment donat poden cometre els altres i provocar-li aquest excés de desesperança. Si voleu us puc dir el que no m'agrada. Començo?

Va, començo.

No m'agrada que hi hagi gent que es consideri superior a la resta: més importants, de més prestigi, de més valor, de més dignitat. No m'agrada que hi hagi gent que nega considerar-se superior, quan en realitat s'hi considera. Creure's superior condueix a la justificació de les desigualtats i a la mancança de solidaritat.

No m'agrada que la gent visqui sotmesa a una bonior de depencències que els roben llibertat: feina, èxit, poder, prestigi, aparença, sexe, menjar, possessions... Estrictament cap d'aquestes realitats no són pas dolentes en si mateixes; però el fet de dependre'n és nefast. Fa ben poc m'he topat amb una antiga família unida: pare, mare i nena. Dic antiga família unida, perquè el matrimoni ja s'ha separat. No faré ara de moralista engegant una arenga contra el divorci, sense conèixer-ne les causes i els matisos que són indispensables per a no prejutjar. Però vet aquí que l'altre dia vaig trobar sopant el pare amb la seva nova xicota. L'home feia uns ulls de be degollat que em provocaven vergonya aliena. Com ens podem sotmetre tant al sexe! Qualsevol desig, gest, insinuació que estrafés la seva exhuberant xicota, deslligaven a l'expressió del mascle pretendent un afany de complaença, d'adoració, de rendició galant... i encara que ell no ho sabés, i encara que probablemens si se m'acudís d'insinuar-l'hi m'ho negaria, tota aquesta submissió no té cap més causa que la titola; la titola del galant que vol descarregar-se. Tota la beutat que el cavaller troba en la dama, tota la sublim exquisitesa que descobreix a cada parpelleig de la sílfide, tota l'admiració intel·lectual que l'amant creu sentir, no són altra realitat que l'efecte d'una droga dins del cervell generada per l'instint sexual; per la titola. Si no existís aquest instint, el cavaller inconscient sotmès segurament trobaria insulsa la dama que l'acompanya, segurament no hauria esquerdat el triangle pare, mare, nena, que en algun moment del seu passat va significar un ideal de futur. M'adono que estic parlant com un moralista, però de vegades descobreixo que el que penso, encara que ho veig des d'un altra punt de vista menys dogmàtic i molt menys estricte, coincideix amb els postulats enquistats d'algunes religions. Tenia raó Gandhi quan deia que com més necessitem, més pobres som, que com més tenim, més necessitem, i que tot allò que ens sobra, ens engarjola.

¿Quin munt d'inquietuds humanes, que hom creu que són fruit del lliure exercici del seu intel·lecte, no són sinó exigències tiràniques de la seva titola?

Potser hi haurà qui digui que bo i sent així, hom les ha de satisfer totes. Jo respecto aquesta visió, però no la comparteixo. Crec que la vida dels fills mereix el sacrifici de la pròpia vida. Crec que la nena que tantes vegades jo havia vist agafada de la mà dels seus pares, té una mà orfe; perquè algú no ha sabut viure per ella, que tal vegada sigui més difícil que morir per ella.

Tot això ho dic plenament conscient de la bonior de situacions en què el divorci és una solució necessària i positiva; però hi ha moltes situacions en què segons el meu punt de vista no ho és pas; i com que estic escrivint al meu blog i puc dir el que penso, ho dic sense embuts.

.

Una casa davant de l'horitzó

.

He somniat una casa blanca davant del mar,
amb una terrassa de rajoles vermelles al capdamunt,
finestres amb ampits amples,
balcons de flors a la primavera,
i un horitzó de pirates i misteris.

He somniat viure ran del penya-segat,
a frec de l'escuma i el vent,
amb tots els instants del temps,
amb tots els instants del temps.

.

Mar

.

Em regales la dolça sensació de ser a casa
ni que a dins del teu cor trobés la mort
el guspir de la llum a l'ona etèria
l'infinit espai de la llibertat.

M'atorgues el do de la felicitat perfecta
en un instant glaçat que no mor mai
l'escalf de l'univers, el cop de l'aire,
l'estesa il·limitada del viatge.

No tinc raons per morir si sóc en tu.

.

Educació per la ciutadania

.

Després de mirar-me els objectius, la programació i els procediments de l'assignatura d'educació per la ciutadania, que començaré a impartir demà; em pregunto quina estranya fòbia ha agafat als bisbes en contra d'una matèria que cerca la solució pacífica dels conflictes, l'acceptació de la diversitat, el respecte per la diferència, l'assumpció de responsabilitats com a ciutadans, l'amistat, la llibertat, els valors cívics, el diàleg, la convivència, la necessitat de les normes per a conviure, el medi ambient, la no discriminació per raó de sexe, nacionalitat, raça, religió, opinió, o qualsevol altra condició o circumstància personal o social...

No s'explica.

O potser sí que s'explica. Potser és la vella història del canari que espicossa el canari nouvingut que entra a la seva gàbia. Potser pretenen posseir el monopoli dels valors i no poden suportar que algú que no va vestit de porpra els pugui ensenyar. Potser tenen por dels valors humans que hi ha enllà de l'Església. Vés a saber...

Si jo fos bisbe intentaria ser objectiu i no deixar-me endur per tribalismes animals, per xovinismes religiosos, per dèries polítiques més relacionades amb el poder que amb el desig del bé comú.

Cal l'educació per la llibertat, per la responsabilitat, per la pau, pel respecte... Amb tot el que passa al món, cal; diguin el que diguin els bisbes.

.

Aquest estiu també vam ser a Salamanca

Bull la nit d'estiu a la plana castellana.
La claror humana fulgura com un estel enmig de la incomprensió d'alguns.
La llum és més.
La calidesa és més.
Les ments obertes són més, encara que sovint es facin sentir menys.
Arreu una bonior de cors cerquen la proximitat i la comprensió malgrat la petitesa i la fugacitat de l'existència física.

.

Sempre ens quedarà un espai de llibertat

.

Quan ens envolta la sensació que el corrent del viure ens vol encadenar a la por, sempre ens queda una platja solitària on l'estesa de la mar no té final, i on el vent dibuixa sanefes a la sorra.

Quan la prudència malda per fer-nos traidors, per a convertir-nos en porucs retalladors de vida i de llibertat, tenim la platja que ofega la borinor llunyana dels poderosos que pateixen la malaltia dels qui han bescanviat la llibertat per la riquesa.

Quan el terror reclama el dret de posseïr-nos, tenim la platja lliure i buida per a nosaltres, un feix de raigs, un bri d'escuma, l'oreig del migdia, i el blau de la Mediterrània.

.

Les senyoretes de Lourdes

.

Com a curiós empedreït del fenòmen aparicionista des d'un punt de vista objectiu i científic, i com a aficionat a la literatura i als misteris, havia de llegir “Les senyoretes de Lourdes” de Pep Coll i fer-me'n una opinió. Cal recordar que aquesta novel·la va guanyar el Premi Sant Jordi en la seva passada edició.

De primeres l'he gaudit força. Fa anys que conec la descripció de cadascuna de les aparicions (de les divuit aparicions) i l'explicació que en fa en Pep Coll és bastant semblant al que jo sabia, si bé ell descriu l'aparició com una nena amb un vestit blanc, que de vegades somriu burleta, que sembla que surt de l'interior de la cova, que a cops quasi perd l'equilibri quan el públic mou les branques on es mig recolzava. La versió oficial sempre ha parlat d'una dona amb un vestit blanc i una peça de roba blava al mig, i potser amb un somriure dolç, gens burleta. M'agradaria saber si aquestes diferències obeeixen a la novel·lització que en fa l'autor (lícita) o a una millor interpretació d'unes fonts noves o no manipulades. Igual com quan parla del brunz dins el cap que sent la vident abans de la primera aparició, o de la necessitat de concentrar-se per tal de poder-la veure.

La narració fins abans d'arribar a l'últim capítol és impecable, amb una perfecta interpretació del to de cada personatge, de la seva veu, del seu caracter. La narració se t'endú al temps i al lloc de les aparicions de ple. Destaco positivament la descripció acarnissada de la situació de pobresa i de misèria de la familia Soubirous, i de la societat francesa de l'època en general: les desigualtats, la hipocresia, el masclisme religiós i social.

L'últim capítol, però, al meu modest entendre ho esguerra tot. La conversa entre les dues dones és poc natural, una mica forçada, un xic artificiosa, massa elaborada per ser un diàleg. El to de la suposada escriptora no té res a veure amb la narració perfectament interpretada de la resta de la novel·la. Hi ha una referència als disminuïts psíquics, anomenant-los “subnormals”, que engega totes les meves antipaties contra el personatge de l'escriptora; i a l'últim observo una contradicció entre la poca sensibilitat de l'escriptora i la gran sensibilitat que demostra al llibre que suposadament ha escrit.

Jo, si hagués estat l'autor, hauria eliminat el capítol final, i hauria buscat alguna altra sortida; o bé hagués fet el mateix capítol final però millorant el diàleg, i procurant que la personalitat de l'escriptora no xoqui tant amb la resta de l'obra.

A banda de tot això haig de dir que jo sé coses de Bernardette que no sap ningú (no sé si hauria d'escriure això, si me'n penedeixo ja ho esborraré), i que no diré mai; el personatge que descriu Pep Coll és increïblement semblant a la Bernardette real, encara que algunes solucions argumentals no es corresponen del tot del tot amb la realitat. Però per això és una novel·la.

.

DONOSTIA

.

Aquest estiu només li hem pogut dedicar una setmana escadussera de les nostres vacances a Donostia; no obstant això hem tingut la joia de rebre la visita de dues famílies amigues, i el gust de passar un agradable matí de platja a Hendaia.

Us deixo amb un poema dedicat a Donostia amb el qual vaig guanyar un accéssit a Lloret el maig passat:

DONÒSTIA

Què val que vulgui toix, sostenir el dia?
Cabal, que boig cabriola de moments.
Flueix ran de la mar mig adormida,
ningú no podrà mai deturar el temps.
La pedra eterna torna, i trenca el vidre
de mineral enterc al bat dels vents.
Què val que vulgui, toix, sostenir el dia?
Cabal, que boig cabriola de moments.

Palau reial de llum esmorteïda,
escletxa color d'os del firmament.
Gemat humit calmat adés em crida,
em bressa entre la boira el pensament.
Benedicció dels astres espoltrida,
abraçada a la pedra suaument.
Palau reial de llum esmorteïda,
escletxa color d'os del firmament.
La dansa de la mort i de la vida,
la densa mareselva de l'hivern,
la roca negra de la vall maligna,
el tast innoble de l'esmarriment.
La llum i la foscor, el plor i el riure,
sobre les cases, la pluja d'argent.
La dansa de la mort i de la vida,
la densa mareselva de l'hivern.

.

Des de Salamanca

.

Actualització des de Salamanca, enmig d'un oceà de camps daurats, acabats de segar, tan extensos que arriben fins a la línia de l'horitzó. Ara i adés cubs de palla premsada, olor de blat, el carrisqueig d'alguna llagosta, la remor quasi silenciosa del vent que no es troba topants, el temps que no té pressa. De tant en tant, algun poble de parets de fang barrejat amb palla, àvies assegudes en un carrer sense asfaltar, sentor de fems, bramul de vaques, la volta del cel ampla com la de la mar... Cada jornada igual, de l'albada fins a la posta.
I abans de la nit, el firmament s'enrojola i encén els fars dels planetes; aquests dies júpiter, exhibint quatre dels seus seixanta-tres satel·lits, sempre rondant la nostra lluna, que la setmana passada se'ns va eclipsar per uns instants.
I ara mateix, el rostre de la meva filla somrient davant el vol d'una libel·lula vermella com el pebre, caminant amb malaptesa pels pendents del camp il·limitat, ensopegant i tornant-se a aixecar... Davant de tanta bellesa, ¿com pot haver-hi algú, encara, a qualsevol racó de món, que maldi per matar, per menysprear, per odiar, o per faltar el respecte qualsevol persona?

.