For the visitors thirsting for sex. (Als visitants assedegats de sexe) (Post bilingüe)

.

For the visitors thirsting for sex
I writte this words to you, catalan, Spanish, American, German, Russian man ... You've come to this site from google, in search of sex, of images that you can get to excite, that can lead to the release of some instincts that throughout your daily life you cant satisfy ... I know you exist, because in my blog I have a feed that show me the words which honorable guests use to come into my corner. I would say you're looking for the tip of an iceberg, and you're ignoring most beautiful part of iceberg ( and largest) The part that is below the cold sea, which glitters with shades and indescribable represents most of the glass too lina. Do you want to know what happens? You grew up in a society that represses the vision of the naked body, and at the same time, your gender has been for hundreds of thousands of years to evolve in a natural setting, and nudity, up there (for now) to the specie Homo sapiens to which you belong. Your environment, the environment we now inhabit, is a very far removed from the environment in which your kind has been done and has been evolved. Unconsciously, you feel you haven't this environment; and you lack something without knowing very well what thing you lack. You need nudity, because anybody has stolen it to you, anybody has hidden a part of your own specie, anybody has loaded your mind with the gunpowder of fetishism and erotism. And the sexual instinct is the strongest instinct, because the future of the specie depens on it. The sexual instinct comes out, like a bonsai when you try to grow. The bonsai has linked branches, and then grow dwarfed and deformed. Some trees will be relaxed. Others will feel constrained without knowing why. The solution, however, is not searching the satisfaction of instincts, ignoring the submerged part of iceberg. Nor is the crackdown. Many people live more or less quiet with the repression, they resigned to give up a part of the nature of their own species. But it is not an stable solution, often this “solution” crashes against traditional values such as loyalty. Almost always this “solution” gets in trouble with happiness and quiet confidence. The true solution, as a first step, is to know and to understand the words that I am saying to you. You must understand what is happening with you. Later, however, you must think of the submerged part of the iceberg. Every person for whom you are only looking for the body, has a personality, a heart, an identity. Every human being that your libido want to devour is a son or a daughter infinitely loved, a person with an infinite dignity, anybody with some impressive natural qualities. Someone who could be your son or daughter, brother or sister, father or mother. Someone with whom you could talk for hours, counting stars wandering, watching the moon, warm up on the edge of the fire, accompanied in pain or in joy. If your live obsessed by bodies, if you live obsessed by the non submerged part of iceberg, then you will never be able to dive up to discover the essence of the great white mountain. You will fear the coldness of the unknown. You'll treat people as beasts of coarse. You'll be a bad husband, a bad father, a poor friend, at least an strange friend. Yoy'll feel empty. As much as you drink, you'll be more thirsty. The sea is salty. You will not be happy. You'll say that life and world are shits. You will not know that all this will be happening because your repressed instincts treat you like a puppet. Dont repress the vision of nudity, but dont obsessively hunt it. Be free. Find what lies beyond the body. The image is just an icon. A person is infinitely adorable and he, or she, deserves you treat him, or her, as a person. Rate the wonderful view of nudity, because this rate will remember you that there is something behind reality, even more beautiful; capable of communication, of empathy and tenderness. Tenderness is the maximum fullness of humanity. Health, brother.

A tu, català, espanyol, nordamericà, alemany, rus... que has arribat a aquest web a través del google, a la recerca de sexe, d'imatges que et puguin arribar a excitar, que et puguin conduir fins a l'alliberament d'uns instints que al llarg de la teva vida quotidiana no sadolles prou... Sé que existeixes, perquè tinc un feed que m'informa sobre quins mots buscaven els honorables visitants que venen a parar al meu racó.
M'agradaria dir-te que estàs buscant la punta d'un iceberg, i que estàs ignorant la part de l'iceberg més bonica i més gran, la part que és sota de la mar gèlida, que brilla amb unes tonalitats indescriptibles i que representa la major part de la massa cristal·lina.
Vols saber què et passa? Has crescut en una societat que reprimeix la visió del cos despullat; i al mateix temps, el teu gènere ha estat centenars de milers d'anys evolucionant en un entorn natural, i en nuesa, fins arribar (de moment) a l'espècie Homo sapiens a la qual pertanys. El teu entorn, l'entorn que ara habites, és un entorn molt allunyat de l'entorn en el qual la teva espècie s'ha fet i ha evolucionat. En veure't privat d'aquest entorn, et manca alguna cosa sense saber ben bé que et manca. Necessites nuesa, perquè te l'han robada, te l'han amagada, i l'han carregada amb la pòlvora del fetitxisme i de l'erotització. I l'instint sexual és el més fort de tots, perquè d'ell en depèn el futur de l'espècie. L'instint sexual s'obre pas, com un bonsai quan intenta de créixer. I si el bonsai té les branques lligades, creixerà esquifit i deformat. Alguns bonsais estaran tranquils. D'altres se sentiran constrets sense saber per què.
La solució, però, no és llançar-se a la recerca de la satisfacció d'aquests instints, ignorant la part submergida de l'iceberg. Tampoc no és la repressió. Molta gent viu més o menys tranquil·la amb la repressió, resignant-se a renunciar a una part de la natura de la seva pròpia espècie. Però no és una solució estable; sovint entra en conflicte amb valors tradicionals com la fidelitat. Gairebé sempre entra en conflicte amb la felicitat i amb la tranquil·litat.
La solució, primer, és conèixer i comprendre això que t'estic dient. Comprendre per què et passa això.
Després, però, cal pensar en la part submergida de l'iceberg.
Cada persona de la qual només busques el cos, té una personalitat, un cor, una identitat. Cada ésser que vols devorar amb la teva líbido és un fill o una filla infinitament estimats, amb una dignitat infinita, amb unes qualitats naturals impressionants. Algú que podria ser fill o filla teva, germà o germana, pare o mare. Algú amb qui podries xerrar durant hores, comptar estels errants, mirar la lluna, escalfar-te a la vora del foc, acompanyar en el dolor o en la joia.
Si t'obessiones per la part no submergida de l'iceberg, seràs incapaç de capbussar-te per conèixer l'essència de la gran muntanya blanca. Et farà por la fredor del desconegut. I acabaràs tractant les persones com bèsties de bast. I seràs un mal marit, un mal pare, un mal amic, si més no un amic estrany. I et sentiràs buit. I cada vegada tindràs més set. Més beuràs i més set tindràs. El mar és salat. I no seràs feliç. I diràs que la vida i el món és una merda. I no sabràs mai que tot això et passa perquè els teus instints reprimits t'han vençut. Perquè no has arribat a comprendre't ni a actuar com un ésser humà.
No reprimeixis la visió de la nuesa; però no la busquis obsessivament. Sigues lliure. Cerca allò que hi ha més enllà del cos. La imatge és només una icona. La persona és infinitament més adorable i mereix que tu la tractis com a persona. Valora la visió meravellosa de la nuesa, perquè et recordarà que darrere hi ha alguna realitat encara més bella; capaç de la comunicació, de la empatia i de la tendresa. La tendresa és la màxima plenitud de l'ésser humà.
Salut, germà.

.

Walkabout

.

Quan va començar tot, jo somniava, i els meus somnis tocaven de peus a terra. Dins del somni, feia el mateix de sempre: desfilar, passar gana, marejar-me, rebre l'embat dels flashos des de la passarel·la; intuint, més enllà, la foscor d'un públic que em devorava constantment amb la mirada, que em taxava el cos i els moviments, que em criticava. I dins d'aquest somni, les llàgrimes maldaven per a sortir-me; i el ruc ruc de l'estómac em duia fins a l'ofec, i no hi havia hotels de cinc estrelles que em consolessin, ni petons als actors de moda, ni afalacs... Tenia setze anys i no vivia. El mirall em retornava la imatge d'una noia prima escolpida a cops d'escarpa, una criatura venuda que seguia el gust dels gurús del diner i de l'aparença. Jo era una desferra del que havia estat en els temps en què, amb els genolls pelats, jugava a saltar dins dels bassals als hiverns de Darnius. I de fet, aquest era un somni que m'assaltava sovint, i que en despertar-me s'esvaia. En obrir els ulls, me n'oblidava, i em tornava a considerar feliç, privilegiada, triomfadora... Aquell dia, però, em van despertar els crits dels passatgers, les maletes que sortien dels armaris, l'avió que feia sonar les alarmes, la gent volant pels aires... Jo restava subjecta al seient, amb el cinturó de seguretat premut, plorant i pregant. L'avió va caure i tothom va morir; em vaig quedar sola. Dos dies després, van arribar ells, despullats, bruns, amb espines vermelles clavades al nas i a les orelles i un somriure franc. Em feren caminar pel sòl roig del desert. M'arrancaren la roba. M'empastifaren el cos d'argila. Em mostraren el cel de la posta. El primer dia em sobtaren els palpissos inflats de les seves cintures, el greix dels seus cossos, els pits penjants i enormes de les dones, els testicles immensos dels homes. El segon dia ja no veia res de tot això. El tercer dia vaig descobrir el plaer de la lentitud, el gust de no fer res en concret, la música del silenci. El quart dia vaig jugar a fet i amagar amb els seus infants. El cinquè dia vaig intentar de pescar. El sisè dia vaig aprendre una cançó per invocar la pluja. El setè dia, i en secret, vaig pregar que ningú mai no em vingués a rescatar.

.

Us presento la meva parenta.

.

.Fa dos anys i mig vaig anar a veure una parenta que viu al parc zoològic de Cabarceno. Oi que ens assemblem? Ja ho diuen. Compartim més del 97% dels gens.

A la pobra xicota la tenen empresonada, juntament amb tot el seu parentiu. Ella ho porta bastant bé, és força altiva. De vegades es fa la ximple per arreplegar alguna crispeta dels turistes que es pensen que ella és la mona i ells no. Si sabessin! Si es veiessin amb els ulls de la meva parenta. Si es veiessin amb els meus ulls.

El fet és que els turistes (i jo en vaig ser un d'ells si no no m'haurien deixat apropar-me a la parenta) són cecs. L'antropocentrisme els impedeix veure que tots els éssers som, si fa no fa, similars; que no hem triat què o qui som. Que tots els éssers afirmem que el món es divideix en “el animals i nosaltres”. I que nosaltres som el centre de tot: les persones, els homes, els bons, els parents, el grup, la tribu.

La meva parenta, sense anar més lluny, està convençuda que els “humans savis”, altrament dits “Homo sapiens”, som una espècie que està al seu servei: que alimenta la seva espècie, que li cura les malalties, que adora els seus congèners (es fa fotos amb ells i els regala crispetes). Per molt que li he insistit que viu empresonada, ella tossuda que no, que jo pertanyo a una casta que es dedica a servir-la. Som així, els éssers que sabem que som; què hi farem!

.

Tarragona m'esborrona

.

M'agrada dir que la felicitat no és un viatge a Bali, a Patagònia o a Nova Zelanda; potser per això ahir diumenge vàrem anar a Tarragona; només per a veure Tarragona, per a sentir Tarragona: la llum, el mar, el groc saur de les pedres, la densitat de les copes dels arbres, la lentitud d'uns instants de diumenge, sense mòbil ni rellotge. L'hotel Imperial Tarraco, escenari del meu últim i estimat relat inèdit, encara no premiat.

El dia va acompanyar. Més llum, impossible. El mar, brau. El temps es va asseure a reposar. La meva família esdevingué l'únic; ni passat ni futur. L'ara manà. L'ara ho fou tot. Els instants viscuts en un ara etern, mai no es perden; i tal vegada siguin els únics instants viscuts, el valor dels quals justifica tota una vida, tota una existència.

A la tarda ens vàrem acostar al bosc de la Marquesa. Gràcies marquesa. Gràcies senyora per preservar aquest bosc lliure dels especuladors que volen fer calers amb la destrucció del paisatge. Gràcies per no deixar-vos seduir pels diners, ni que us hagin dit boja; benaurats bojos que permeten que tanta bellesa existeixi. La Waikiki us està agraïda. Calabechs us adora. Els pins, amb la seva remor, proclamen el vostre nom eternament. La dolça llagosta dels migdies d'estiu abilla la xardor del paradís. Un grapat de famílies enamorades de la natura més indòmita us deuen moltes hores de felicitat (és a dir d'instants que valen per ells mateixos i no pel que produiran).

I aquí, més amunt, unes quantes imatges de Tarragona, del bosc de la Marquesa, de Calabechs, de la mar entre els arbres, de la vida...

(Podeu fer servir al vostre gust les imatges d'aquest post, ja que les he fetes jo; sempre que no les feu servir per guanyar diners o per fer mal)

.

Lliçons d'última hora.

.

.

El professor, ja gran i a punt de jubilar-se, amb els ulls desorbitats per l’ira, contempla la xerrameca de la Cristina i el globus que fa amb el xiclet.
-Què hi tens dins del cap? –crida, aixecant la mà i recordant, just a l’últim instant, que no pot ventar clatellots. La nena li somriu burleta i li diu vell xarugo. L’home, furiós, comença a emplenar el formulari de les faltes greus. Hores més tard, la sermoneja davant dels pares; explicant-li tot allò del seny i la responsabilitat que ja toca que comenci a adquirir; catorze anys no són pas quatre, i el temps passa, i un dia es trobarà al carrer sense graduat i sense feina.
L’endemà, a classe, la Cristina el treu de polleguera; no pot aguantar-se el singlot. Després, el vell s’adona que la nena porta uns pantalons que li vénen curts pel darrere; i, sense proposar-s’ho, li descobreix el principi del cul, exhibit seductorament per la moda d’avui dia. S’esgarrifa. No diu res, però pensa que aquesta criatura no posa ni posarà seny, i que els pares en tenen la culpa, que no la lliguen curta. No s’adonen que va darrere els nois com una meuca, i que algun dia acabarà embarassada i amb la vida desfeta.

*

Passen deu anys, i en un hospital gris d’una urbs gegantina, un vell no es vol prendre la medecina.
-Em voleu matar entre tots! –crida, alçant-se del llit amb una bata d’aquelles que es corden pel darrere. La infermera li descobreix, sense proposar-s’ho, un cul blanc com el marbre. L’home continua cridant:
-Jo no era pas la merda que sóc ara! Sents noia?
L’infermera somriu.
-Ja ho sé, professor... –la veu sona dolça i sincera, com la d’un àngel lliurat al servei d’una criatura estimada. L’home alça la mirada, i obre els ulls com escrutant els records.
-Cristina! –exclama.
-Sí, professor. Se’n recorda de mi? Em fa molta il·lusió que se’n recordi. Però ara faci el favor de prendre’s la medecina, que s'ha de posar bo del tot.
El vell contempla el cos esvelt de la noia, els seus ulls blaus, el garbuix de cabells de blat agafats en una cua. S’admira de la seguretat i la tendresa amb què l’ajuda a tornar-se a estirar al llit. Es meravella, sobretot, de la veu vibrant i càlida de la noia, que el conhorta, profundament, enmig dels que, de ben segur, seran els seus últims dies de la vida.

.

El poeta que estava enfadat amb el món.

.

Escriure. La glòria. La fama. Els diners. El nom. Ser llegit.
No. Res de res. No és això.

Escriure.
Necessitar reconeixements, publicacions, premis.
No. De cap manera.

Una vegada un professor d'un curs de creativitat em va dir que un dels principals objectius de la creació artística era ser llegit, contemplat, escoltat... segons quina fos la vessant de l'art. No em va convèncer.

Continuo pensant en el pare del personatge que interpretava El Javier Bardem a “Vicky, Cristina, Barcelona...” Un poeta que mai ensenyava els seus poemes perquè estava enfadat amb el món; i estava enfadat amb el món perquè després de tants anys d'evolució encara no havia après a estimar. Genial, Woody! Quin tros de poeta, aquest personatge! Un creador que ha descobert el secret ocult del plaer de l'art. Un secret només accessible a qui el pot comprendre. Qui no l'entengui, que no s'esforci ni perdi el temps intentant de convèncer qui ho entén.

I tot això ho escriu algú que en un any i mig (l'últim any i mig) s'ha presentat a seixanta-quatre premis literaris. I començo a descobrir que el plaer no és guanyar; que el plaer no és ni tan sols participar; que el plaer és exclusivament escriure.

M'ha fet pensar en tot això una desafortunada experiència editorial que ha passat un company lletraferit a qui admiro molt i desitjo molts d'ànims.

P.D. Heu vist la foto de més amunt? Com s'esforça la mar a dibuixar formes sublims a l'escuma, sanefes que ningú no veu!

.

Saludo els ocupes del meu cos.

.

Amb ocupes al cos. Sí. Això mateix.
Un ésser viu, cosí dels de la foto, ha pres possessió dels meus bronquis. No el culpo. Ell lluita per sobreviure, com fa l'Homo sapiens damunt del planeta Terra. Ell intenta alimentar els seus fills i el seu món. Ell lluita per la vida, com tot en aquesta estranya existència que compartim.
Saludo els meus ocupes particulars; em sap greu, però tenen els dies comptats; un antibiòtic cruel i efectiu està començant a exterminar les seves colònies, la vida és així, i em sap greu, de debò.
Sigui com sigui, bacteris, rebeu una abraçada i una salutació d'algú que us extermina per necessitats existencials, i que es rebela contra aquesta absurda tendència que l'existència ens imposa de competir els uns contra els altres per a sobreviure. Intueixo que si aquesta lluita a mort és necessària, i si existir és bo, aleshores la mort no pot ser dolenta.
Què en penseu?
.

82è Joc Literari del Blog d'en Jesús M. Tibau

.

Ei... estic molt content; perquè un gran blogaire (o blocaire), en Jesús M. Tibau, ha escollit un post del meu blog per a proposar el seu 82è joc literari. El post que ha escollit és un poema que parla de dues cigonyes; i el vaig posar mercès a una iniciativa d'en Francesc Arnau Chinchilla que va proposar el repte poètic al web de relatsencatala inspirant-se en l'esmentada fotografia.

Us poso l'enllaç al seu 82è Joc Literari i us animo a participar-hi. És molt literari, no us el perdeu. Teniu temps de fer la vostra petita creació fins al 2 de desembre.

http://jmtibau.blogspot.com/2008/11/82-joc-literari.html

.

Si tothom del món fos "jo".

.

Un bruixot, per mitjà d'un encanteri, va convertir totes les persones de la humanitat en éssers idèntics a mi (clons); i això és el què va passar:

"El meu desig es va acomplir gràcies a aquella foguera.
Un cop vaig haver cremat la ploma de voltor, els meus companys bruixots varen canviar.
Tres esdevingueren “jo”.
Els altres quatre es convertiren en dona “Jeremies”; foren “jo” en femení. Tot seguit convertiren la humanitat en una multiplicació de "jos".
M’omplí la curiositat insuperable de saber com era la societat, ara que estava formada per sis mil milions de Jeremies.
Nerviós, vaig començar a tafanejar per internet: cercadors, noticiaris, atles...
Al món no hi havia metges, a causa d’això, la gent es moria força jove.
Els banyadors mai no s’havien inventat; el desvergonyiment més absolut en qüestió de nuesa regnava a la Terra.
Hi havia pocs cotxes i escadusseres carreteres, la major part de la població anava en bicicleta; també és cert que gairebé no hi havia accidents de trànsit.
No existia ni un sol racó del món on hi hagués guerra.
Tot estava molt desendreçat, i bastant desorganitzat.
La gent, en general, eren uns somiatruites que es passaven el dia escrivint poemes, cantant o pintant.

Tot s'ha de dir, els infants no s'avorrien gens, sempre hi havia algú que els escoltava, que els ensenyava coses o que jugava amb ells.
La gent es vestia amb colors bigarrats: vermell, verd, blau, lila... de fibra natural. En general tenien mol poc objectes propis, i passaven força estona sense fer res més que mirar.

El cafè era la beguda universal per excel·lència, després de l'aigua.
Sabia que tard o d'hora tot hauria de tornar a ser com abans, que els jos havien de convertir-se de nou en les seves identitats inicials. Però sempre deixava per a un altre dia la tasca de retornar les coses a la seva primigènia situació, utilitzant el subterfugi de la pau que regnava al planeta, la puresa del paisatge, o la nuesa alliberadora de les persones...
No obstant això, em mancava alguna cosa, potser algú que fos diferent... que em portés la contrària...
Per això ho vaig acabar engegant-ho tot a dida, i el món va tornar a ser el que era. "

.

.

Roig, blau i verd a Sant Llorenç del Munt

.

Sempre m'ha fascinat aquesta combinació del roig de la terra, el verd dels arbres i el blau del cel, al massís de Sant Llorenç del Munt. Sembla com si el temps s'hagués aturat, com si tot fos verge, com si tot fos net i salvatge. De petit em considerava fill d'aquesta terra; propietari, només pel fet d'estimar-la i de considerar-la la meva mare. Farigola bufa, romani empeny, granelló de sol en un bassal de pluja, codina recent descoberta, conill mandrós que es deixa veure, esquirol juganer a les capçades més altes, suor, panteix de nen que corre, que grimpa, que cau, que s'aixeca, riera misteriosa que s'enfila muntanya amunt i es fa torrent, codols amb ulls, sorra i argila.

Bo i el “progrés”, malgrat alguna cinta de quitrà que no hi ha hagut manera d'impedir, encara hi ha espais d'infantesa que el temps es nega a perdre.

.

Conversa entre dues cigonyes

.

Guaita,
blau enllà
el borrissol del mar sota l'espurna
del clar besllum del sol fendint el buit
i travessant la feble pell del niu.

Guaita
ona i fum
vaivé irisat de somnis violeta
i el ball del vent atemorint l'albera
pel sinuós reptil de l'infant riu.

Guaita
l'espadat
de pedres llicoreres mal posades
que el pobre miserable ha amuntegat
cofoi
de ser tan gran, de ser tan potentat.

Guaita
la gallina
la professora perfumada i fina
com una princeseta ve i camina,
es mira el món i l'il·lumina,
ai pobre el món si no hi fos la gallina.

Guaita
sutge i sang
suor salnitre son i bambalines,
la puta, la fornera i el cabró
que esclafa la rialla i la trepitja.
Tot bull, i des d'aquí semblen formigues.

Guaita
el Sol es pon
i el cel és roig i aquella mandarina,
que es menja el nen feliç sobre el teulat,
i el crit del noi i el lladruc ofegat
i el brum d'un motor vell i rovellat.

Guaita
Tot és viu
somriu el riu, somriu, somriu...

.

Yes you can. Obama, you can.

.

We don't still know if you have reached your victory. We will know in the next hours.

But this blog wish you can change the world: for a new way of progress, for a new way of making rules.

From this little side of Europe, bloggers of "Nuesa Literària" wish your victory!

Encara no sabem si has aconseguit la victòria, ho sabrem a les properes hores.

Però aquest blog desitja que puguis canviar el món: per una nova manera de progressar, per una nova manera d'establir les normes del joc.

Des d'aquest petit cantó d'Europa, els administradors d'aquest blog "Nuesa Literària" desitgem la teva victòria.

.

Lliçons de literatura de la UOC (Jaume Cabré)

.

Sembla que la UOC ha penjat a Youtube un munt de videos força interessants, en els quals diverses personalitats engeguen lliçons magistrals sobre diversos temes. Mai he sabut com funciona això dels drets d'autor aplicats als videos de YouTube, però suposo que si la UOC els penja a YouTube, és per a posar-los al servei dels qui en vulguin fer difusió. En tot cas, si no volen que els posi en aquest blog, només m'ho han de dir.
De primeres us presento a en Jaume Cabré parlant de "Les Veus del Pamano", i dels secrets de la tasca d'escriure.

.

Apunts sobre la felicitat

.

La felicitat és un raig de sol que arriba damunt la teva pell i que et provoca un goig indescriptible; el mateix raig de sol que arriba damunt la pell d'un altre i que no és ni vist per aquest altre.
La felicitat és silenciosa, a cops invisible, no s'exhibeix, no necessita ser vista.
La felicitat té gust d'aigua fresca, tacte d'oreig glaçat i flaire de llenya.
La felicitat sap plorar, patir i caminar amb el dolor; sap esperar el sol que segur que sortirà després de la tempesta.
La felicitat no té memòria ni passat; viu en el present.
La felicitat no és una supernova; és una nana groga.
La felicitat no és un viatge a Bali o a les Maldives, és un passeig per la Rambla del teu poble.
La felicitat no és absència de problemes ni de sofriments; és absència de preocupacions.
La felicitat no depèn de res extern a un mateix.
La felicitat sempre és a l'abast; el problema és que gairebé mai ningú no la vol.
Arriba a la felicitat... o bé el qui ho té tot, o bé qui no necessita res. Ara bé... qui ho té tot?
La felicitat no és una fita aconseguida com a premi a cap comportament.
La felicitat no pretén convèncer ningú de res.
La felicitat no poseeix res.
La felicitat va sempre nua.
La felicitat no és als gens, no ha aparegut pel fet de ser un benefici evolutiu, ans al contrari; la infelicitat és allò que ha aparegut perquè en algunes situacions ha esdevingut un benefici evolutiu. La felicitat és l'estat natural dels éssers quan no hi ha algun instint que l'esbotzi per tal d'assolir la supervivència la reproducció o el domini de l'entorn (l'instint gairebé sempre hi és). La felicitat és una realitat present a l'univers d'una manera espontània, com l'amor és present de manera espontània dins les consciències, com l'energia és present dins del buit.
La felicitat no és cega, hi veu; només la felicitat hi veu. L'empatia és la visió de la felicitat.

"Apunts sobre la felicitat" Robert Conway

.

Sobre l'integrisme

.

Article publicat al Diari de Terrassa el 1 de maig de 2002

No fa gaires anys, en Carl Sagan afirmà: "Hem d'agafar-nos a la veritat, ens dugui on ens dugui"; però la veritat, a l'existència que ens ha tocat, no és un llibre massa llarg, i ningú no té el privilegi d'assegurar-se-la, per molt que s'esforci a afirmar-ho. La tolerància brolla del profund desconeixement de la veritat que a tots ens afecta. Naixem sense llibre d'instruccions, sense saber d'on venim, ni per què som, ni per a què som, ni on anem. Coneixem les causes biològiques i físiques, l'origen material del nostre ésser i del nostre univers. La ciència ens ha permès de saber una ínfima i meravellosa part de la veritat, amb una certesa gairebé absoluta. I són les afirmacions científiques, elaborades amb mètode i amb l'exercici de la raó, les úniques que poden escriure's de manera segura, bo i que provisional, dins del llibre de la veritat. Al costat d'aquestes afirmacions científiques, hi podríem escriure allò que portem al cor com a éssers humans: que l'amor és l'essència de la persona, que la tendresa és la màxima plenitud de l'ésser humà, que la llibertat és un dret per a cada individu amb consciència, que el diàleg és el camí de la pau, que la violència engendra violència... I podríem continuar. Tenim dins nostre, de manera natural, intuïcions simples i clares de la veritat. Les doctrines teològiques, però, i molts dels criteris morals de les grans religions oficials de la humanitat, no ofereixen cap mena de garantia. Amb artificialitat es carreguen de teories abstractes, violentes, elaborades per persones que han pensat molt i han mirat poc. Aquestes teologies sacralitzen unes afirmacions de les quals no en tenim cap mena de certesa, més que la confiança en la paraula d'uns individus que, al llarg de la història, han demostrat, amb les seves obres, trobar-se molt... molt lluny de Déu... I per aquestes doctrines insegures, arrelades a cultures concretes, carregades d'obscurantisme, de superstició i de por, impregnades d'una violència dignificada: càstig, infern, guerra santa, excomunió... per totes aquestes teories, tan allunyades de la natura i de la senzillesa, hi ha qui es llença amb un avió contra un edifici, d'altres declaren la guerra a un país sencer perquè no accepta cert punt de la doctrina, a cops s'exclou del grup dels sants a dues persones que s'estimen, només perquè són del mateix sexe o per què van fracassar en un anterior matrimoni, a voltes s'apedrega a unes nenes que caminen cap a l'escola d'una església considerada enemiga, o es llancen les tropes cap a Terra Santa per a matar infidels... En definitiva: violència sacralitzada... xovinisme religiós disfressat de veritat, que un munt de víctimes intel·lectuals prediquen, forjant cadenes per a la ment i pel cor. Sovint els poderosos utilitzen l'absurd d'aquest enderiament, disfressat de religió, per a moure els peons en favor dels seus interessos polítics.

Si els llibres sagrats de totes les religions esborressin tot allò del qual no hi ha evidència, i mantinguessin, tan sols, les afirmacions de les quals estan segurs, aquests llibres es reduirien a una sola pàgina, i a totes les pàgines de totes les religions hi hauria escrit el mateix; les mateixes idees, senzilles i humils, impreses a la ment de tota persona i a la natura: les intuïcions naturals que brollen del cor pel fet de ser consciències despertes i que no depenen de la pertinença a cap cultura concreta.

La bondat és l'única virtut, tots els éssers humans som germans, tota consciència tendeix a l'amor, i això està escrit a la natura, a la necessitat desmesurada de dolçor que té el nadó, a la serenor d’una reconciliació, d’un perdó sincer, d’una amistat profunda. Totes les persones, malgrat que no ens ho sembli, naixem soles, morim soles, i vivim continuament necessitades d'afecte i de reconeixement.

Tota religió veritable ha de partir d'aquestes realitats, i de la humilitat d’acceptar que ningú no té cap afirmació suficientment segura com per a poder menysprear a qui no la comparteix, a qui no l'entén o a qui no l'accepta. Cap Déu just comdemnaria un malalt, un ignorant o un feble. I tots, respecte al sentit de tot plegat i respecte les exigències ètiques de la consciència, som malalts, ignorants i febles.

El Déu veritable està per damunt de totes les religions; car, a ell, no li preocupen les religions sinó les persones. Si a aquest Déu l'importés tant que entenguéssim el com i el perquè de totes les coses, naixeríem sabent-ho. A Déu tant li fa que siguem agnòstics, ateus, o creients, les seves preocupacions van per una altra banda. Les religions s'acostaran al Déu veritable en la mesura que es preocupin menys de les doctrines incomprensibles i més de les persones; en la mesura que tinguin la gosadia de posar la dignitat de tota persona humana, innocent o culpable, per damunt dels seus dogmes. Caldria que els dirigents de les grans religions demanessin consell als infants, que acostumen a ocupar-se d'allò que és essencial i encara no han perdut la visió natural, tan clara. Caldria que no proclamessin com a infal·lible, dogmàtic o irrefutable, res més que l'Amor a tota persona, i una incondicional i absoluta esperança en el futur i en la llibertat de tota criatura amb consciència. Caldria que, fos quina fos la seva fe, aquesta mai no estigués per damunt del dret a la vida i a la llibertat de cap persona. Caldria que no perdessin el seny, que els pot il·luminar més que cap llibre sagrat i més que les paraules de cap sant. Al capdavall els llibres sagrats els hem escrit les persones, i en ells hi hem projectat tota la nostra violència, tots els instints ancestrals amb què l'evolució ens ha guarnit, i que hem atribuït a Déu anomenant-los: justícia, premi, càstig... quan, a Déu, l'únic que l'interessa és l'amor i la llibertat. Caldria que les grans religions revisessin les fonts de la veritat, i que no acceptessin com a veritat infal·lible cap afirmació que prescindís de la caritat. Caldria que defensessin la natura, que és la revelació de Déu. Si es perd l'empremta original de les selves i dels boscos, es perd el missatge de Déu, s'esborra la seva paraula. Vivim un món desnaturalitzat, incapaç de llegir en la forma de les fulles dels arbres, o en el dibuix dels turons, la poesia del Déu veritable; un món que considera lleig, i sovint obscè, allò que és natural i que ha estat afaiçonat durant milers d'anys per la mateixa natura que ens ha fet consciència. Enmig d'aquesta natura incompresa, criminalitzada i esborrada, hi ha la revelació del Déu veritable.

.

Més reflexions sobre el moviment naturista

.

Davant la torbació per la nuesa, hi ha dues solucions: una que implica un progrés personal envers una millor comprensió de la realitat humana, i una altra que mou a una mena d'esquizofrènia que veu malignitat arreu. Si ens adonem que el cos nu no és sinònim de sexualitat, i ens acostumem a la seva visió, haurem aconseguit que qualsevol cos humà nu amb el qual ens topem no ens contorbi, haurem aconseguit, ni més ni menys, que una part de la nostra essència humana (en certa manera una part de nosaltres mateixos) no ens violenti, i serem ( o el món serà), una mica (només una mica) més lliures i més madurs. Si, per contra, pretenem imposar als altres l'ocultació, estarem incrementant l'erotització del cos humà; i aquesta erotització no s'acabarà mai: un cop ens tapem el rostre, fins i tot el rostre ens contorbarà; si tapem les mans, ens contorbaran les mans; i la dona (normalment sempre és la dona la que és tapada) en els límits més extrems d'aquesta política de la por, acabarà engabiada dins d'un burka.

Que és molt difícil que tothom comprengui això? Certament és molt difícil. ¿Que en nom de la llibertat hi haurà qui no intentarà de viure una sexualitat responsable i humana i es limitarà a sadollar instints, per irracionals que puguin ser? Certament. Però... ¿hem d'escriure el progrés humà al pas dels qui fan les coses malament, com a reacció, o com a prevenció, dels seus errors? ¿O podem construir una societat més lliure al marge dels qui encara no han comprès la dignitat i la superioritat de la consciència humana per damunt de les espècies que encara lluiten per sobreviure, per copular, o per dominar l'entorn? Si organitzem la societat prioritzant la por, la prevenció, l'ocultació... per prudència o per evitar-nos molèsties, estarem fossilitzant els instints més primaris sense cap mena de progrés; instints; això sí, ben disfressats de moral, de llei, de bones maneres, de protocol, de saber estar; però al capdavall instints.

En una societat diversa hi ha d'haver de tot, i els qui pensen (pensem) que cal alliberar el cos de la sexualitat impulsiva, de l'erotització forçada i automàtica, també tenim dret a ser. I compte!, no m'interpreteu malament; no estic anant, o parlant, en contra de la sexualitat; estic defensant el fet que la nuesa, en si mateixa, no té cap intencionalitat sexual, no implica l'exercici de la sexualitat, i no ha necessàriament de deslligar els instints sexuals; si els instints es deslliguen, no serà per la nuesa en sí mateixa, sinó per l'ocultació a la qual ha estat sotmès, al llarg de la seva vida, l'individu a qui se li deslliguen aquests instints. I no és que sigui dolent que se li deslliguin, si és que viu una sexualitat responsable i constructiva; però a una persona que té assumida la seva realitat corporal, i la dels altres, sense ocultacions vitals, senzillament no se li deslliguen per raó de la nuesa.

Per tot això, allò que els etiquetadors anomenen “naturisme” no té res a veure amb l'exercici de la sexualitat.

.

La veu del mar

De l'or estant,
albiro crestes blanques
barruf de mar, records de llibertat.
Enraonat,
bandejo les quimeres.
Xarrupo aigua salada assedegat.
Catric catrac,
la vida se m'emporta
diners enllà, cap a un temps segrestat.
Entaforat,
dins d'un tern de façana,
encalço trascendència capficat.
Canten les flors,
entre portes vidrades
gàbies d'argent, presons de protocol.
Beslluma el sol,
velat a les alçades,
des d'on el cuc dels cotxes va a fer un vol.
Retorno al llit,
baldat i sense somnis,
contant els crits, les nafres de l'honor.
Aconsolat,
pel goig de l'avarícia,
m'empasso la triaga de l'enyor.
Però vet aquí,
que prop de les onades
percebo un cant que ja havia oblidat;
m'afluixo el nus,
absurd, de la corbata,
sospito que potser l'he somniat.
Deturo el brunz,
tenaç de la rutina
tombant els ulls al traç de l'horitzó.
Flairo l'alè,
de sal i de pinassa,
i em torno a enamorar de la cançó.
Esquerdo el jou,
la por de la fugida;
i em miren fit, m'ensenyen els ollals.
Ja més serens,
em fan veure la gloria
que envolta la missió dels més cabals.
Atenaçats,
pel gest tossut que brando
van esgotant, discursos i lliçons:
els dinerets,
dels reis, als laboriosos;
pels renegats només porten carbons.
Rebutjo mots,
promeses i mentides
abraço el fat incert del qui se'n va.
pujo a l'esquif,
dels somnis que dormien
s'han despertat i volen navegar.
Amunt i avall,
les ones em gronxolen
m'adormo foll, clavant els ulls als cel;
fins que la llum
de l'alba m'acarona
amb la dolçor salvatge de la mel.
Aigües endins,
la veu es fa melosa
xiuxiuejant, històries de marins
i em sedueix
la cresta de l'escuma
i el verd taboll del bosc llunyà dels pins.
No tornaré,
quedeu-vos l'equipatge
d'anys subjugat a somnis per venir.
No em seduirà
mai més cap més miratge,
allò que em fa ser lliure ho tinc aquí.

.

Tots tenim un passat. (O el gran viatge des de la dreta ultra vers l'esquerra lliurepensadora)

.


La nuesa ha de ser total, el meu passat és el substrat del meu present, el fém o la terra sobre el qual la planta de l'ara creix, per això desitjo explicar-lo.

Hi havia una vegada un nen a qui els seus li van explicar, des que tenia ús de consciència, que Franco havia salvat Espanya. Li ho van dir, li ho van jurar, i com que no tenia més història per aprendre, s'ho va creure.

El nen va créixer, va complir deu anys, i es va adonar que els enemics d'Espanya, els dimonis amb cua i banyes que havien cremat esglésies, estaven destruint la gloriosa creuada del salvador Franco; encara no sabia història.

El nen va continuar creixent, va fer quinze anys, i els seus, els de la nació espanyola, li van fer saber que ara s'havia de ser demócrata, de dretes i españolista, però demòcrata; i com sempre, va fer cas als seus.

El nen va fer setze anys i va estudiar història, però no pas la història inventada dels vencedors, sinó també la història dels perdedors, i la història dels que s'ho miraven des de fora; i el nen es va revoltar contra Franco, la dictadura i el nacionalisme espanyol; però el nen encara era de dretes, i profundament religiós.

El nen va créixer, va fer vint anys i va deixar de ser un nen, i de mica en mica va anar aprenent economia, humanitat, llibertat i revolta... i es va descobrir independentista; els seus es van enfadar molt, la majoria el van abandonar.

El nen va continuar creixent, va explorar les profunditats del Raval, i es va adonar que només podia ser d'esquerres; alguns dels seus companys conservadors que encara quedaven al seu costat van marxar espaordits, i el nen encara es va sentir més sol.

El nen va recordar algunes experiències innocents de nuesa que havia viscut a la infantesa, es va despullar, i va descobrir que el pecat que tant li havien ensenyat a fustigar, només existia als ulls dels qui miraven; i el nen es va descobrir naturista. No cal dir que en aquest moment el nen es va quedar completament sol.

Poc després, el nen, ja dins la vintena, es va mirar en un espill i va veure que era un home; un home d'esquerres, creient sense religió, independentista sense partit, lliurepensador, algú que havia trencat amb el seu passat i que potser per això estava sol; però al capdavall es va sentir feliç, perquè era ell, i perquè amb tot aquest llarg viatge ideològic i vital no havia deixat mai de cercar la justícia dels esdeveniments, la bellesa de la vida, i la bondat dels éssers humans. Es va sentir nu de militàncies, però profundament convençut del que creia. Es va sentir lliure de compromisos i de falses aparences. Es va adonar que havia estat als dos costats de les idees i que això l'ajudava a conèixer els punts febles d'ambdós costats. I al capdavall va descobrir que el més important, enllà d'idees i de militàncies, és el respecte a la vida, a la llibertat i a la diversitat.

Fi de la primera confessió.

No mengeu carn humana

.

No mengeu carn humana. No val tot. No és convenient comprar-ho tot. Ningú mai no és menyspreable. Mai no s'acaba la història de ningú. Tots som fills. Mireu el vostre fill. L'estimeu? Tothom és fill d'algú. Tothom és adorable. No està pas distorsionada la visió de la mare, o del pare, per l'amor immens que té al seu fill; està distorsionada la visió de qui no és pare o no és mare de l'individu amb qui es topa, i que a causa de no ser-ne pare, o de no ser-ne mare, es perd l'amor. Els instants d'amor profund vers els fills són els únics instants de lucidesa humana; la major part del temps vivim cecs i enredats per l'inconscient, que treballa a les ordres de la por; de la por ancestral, de la necessitat instintiva de sobreviure. Perdeu la por a la mort, substituiu-la per l'amor a l'amor, i començareu a ser humans, us assemblareu una mica més a la idealització que tots tenim de tots plegats.

No mengeu carn humana. A “Gran Hermano” es menja carn humana. Carn humana que voluntàriament s'ofereix per ser devorada. Als programes del cor es menja carn humana. L'estructura econòmica de la societat permet la tasca inhumana dels devoradors de persones, dels comerciants d'esclaus moderns. Els diners volen pel món virtual convertits en xifres, en gràfics, en papers que es venen i que es compren, que ensorren i aixequen, que absorveixen sang, melsa i cor; tot plegat amb el protocol dels senyors, amb el gust elegant dels poderosos.

No val tot. No tot és bo. No tot és constructiu. No caigueu en el parany. Apreneu a dir que no. No. No en vull. No m'ho miro. No ho compro. No m'agrada. M'agrada més això altre, que és gratuït, que no té propietari, que no serveix per a res més que per a agradar-me, que potser no guspireja ni impressiona tant com el giny electrònic que s'inventa mons per a fugir-hi, però que amaga el dolç tast de la lentitud, el gust de llibertat de la pàtria de la infantesa, la bellesa del que és intensament viu perquè no té por de morir.

.

COL.LABORACIÓ AMB EL 79È JOC LITERARI

.

Cada dimecres des d'abril del 2007, el blog "Tens un racó dalt del món" (http://jmtibau.blogspot.com/) ens proposa jocs literaris amb premis inclosos (aquest mes d'octubre un lot de música). Aquesta setmana, aquest blog col·labora donant una imatge com a pista per a encertar el nom de l'autor/a i el títol d'un llibre que s'amaga darrera d'un enigma. Més instruccions al seu blog.

.

L'alumne no és l'enemic, no se l'ha de témer.

.

La por es percep. Ni que s'amagui, es percep. És més, si s'amaga, provoca més alerta, perquè tot allò que hom percep com a ocult espanta i confon. La por sovint brolla del desconeixement, de la idealització dels éssers que no coneixem i que construim dins la nostra ment. Els fem dolents o els fem bons. Els fem perfectes o absolutament esguerrats. Idealitzem obsessivament quan necessitem conèixer algú que no coneixem perquè ens fa por enfrontar-nos al desconegut, i preferim inventar-nos les persones que suportar la ignòrància de la seva essència o la complexitat de la seva humanitat.

En realitat, els professors no ens hem d'enfrontar a res ni a ningú. No hi ha d'haver confrontació; si no és que entrem a l'aula amb por; i no hi ha raó per entrar amb por dins d'un aula. Els alumnes són nens i nenes. Per alts que siguin, per forta que tinguin la veu, per segurs que semblin. Éssers de vidre amb aparença de roca. Persones humanes plenes d'inseguretats que els mestres tenim la tasca de reconduir. Homes i dones joves que necessiten ser tractats sense por, sense violència. Sovint la por condueix el professor a l'atac preventiu, i l'atac preventiu esquerda la confiança, la complicitat, el treball en equip. La tasca d'aprendre és una tasca en equip; una tasca en la qual, com a mínim, hi ha d'haver dos membres: el professor i l'alumne; i com a màxim el conjunt del grup. El professor i els alumnes han de ser un sol equip, un equip on tots els membres juguin en el mateix bàndol, cadascú dins del seu paper i amb el seu rol. Pot ser que siguin diferents les indumentàries, però la dignitat personal és idèntica, la necessitat de treballar essent valorats és la mateixa. L'entrada del professor a l'aula ha de ser l'entrada del moderador, de l'organitzador, del director, no pas la de l'enemic, ni la del qui pretén posar les coses tan difícils com pugui, ni la del repressor. El professor té l'obligació de fer entendre als alumnes, més amb les actituds que no pas amb els mots, que ell no és l'enemic, i que per a ell els alumnes no són enemics, sinó companys de feina.

El professor té les armes del silenci, el somriure o la seriositat (segons convingui), la paraula propera i individual, la lentitud, la serenor, l'humor, la sorpresa, l'afecte... i molt molt al final... l'autoritat; només si cal. Perquè l'autoritat hi ha de ser, però cada vegada que es fa servir, minva. Haver de fer-la servir, la fa disminuir.

La por no es pot vèncer amb crits, ni amb nervis, ni amb pressa, ni amb amenaces, ni amb exercicis precipitats d'autoritarisme. La por es venç amb la contemplació de l'instant, ajudant a fer estimar i descobrir el silenci. Parlant del silenci com d'una música bella i revifadora, que converteix l'aprenentatge en una aventura misteriosa i intensa. La por es venç amb la lentitud de la feina constant i entretinguda, que acull tothom, que converteix tothom en participant, en constructor de pensaments, en mestre i alumne alhora.

.

L'origen instintiu de molts pensaments

.

Comentant un relat del web www.relatsencatala.cat, m'he adonat que em quedava un escrit prou essencial i compacte com per formar part d'un post. I encara que és un tema que ja he tocat algunes vegades, mai no va malament resumir i recordar:

Origen Instintiu de molts pensaments:

Tractar els altres com ens agradaria que ens tractessin és la llei d'or, però existeix la llei de Platí, que encara és més valuosa, i és: “tractar els altres com als altres els agrada (o els és bo) ser tractats” La diferència entre la llei de platí i la d'or és important, perquè no som pas tots iguals. Si fóssim iguals, la llei d'or seria suficient.

Parlant d'un altre tema, estic d'acord, i trobo força interessant, la idea que no sabem les profundes motivacions de les nostres accions. De fet, és un dels meus temes preferits de reflexió. Penso que gran part de les nostres decisions comencen al subconscient. El subconscient, o més correctament escrit: “inconscient”, esperonat pels instints, envia pensaments al conscient. El conscient es pensa que aquests pensaments se li han acudit a ell, i els converteix, sovint, en ordres executables. Així, moltes accions estan governades pels instints, sense que l'usuari ho sàpiga. Moltes accions, idees, paraules, tenen l'origen a la part més impulsiva del cos malgrat que es vesteixin de raonaments, que moltes vegades hauran estat elaborats posteriorment a la decisió, i que serviran més o menys per autoenganyar-se i justificar la decisió. Per tot això: la gelosia, l'enveja, el racisme, l'egoisme en general treballarà disfressat de decisió racional, malgrat provenir de la part més “animal” de l'individu. Al meu blog tinc bastants posts en què tracto aquest tema. Saber això, ens fa menys dependents de l'inconscient, una mica com passa amb les neurosis. Els psiquiatres saben que les neurosis es curen quan el pacient comença a identificar-les i a comprendre els seus mecanismes. El fet de ser conscients d'un problema psicològic ens allibera en gran mesura d'aquest problema. De la mateixa manera, ésser conscients de la tasca que fa l'inconscient com a fabricant de pensaments al servei dels instints, ens allibera una mica de la sovint nefasta influència i/o dependència de l'inconscient, que a més la tenim sense saber-ho. Les decisions, idees i paraules que diem, és bo passar-les pel detector d'instints, que esbrinarà si el seu origen és racional o si és instintiu. A mida que el detector vagi funcionant, cada vegada serà més fàcil adonar-se dels pensaments impostors, dels que volen enganyar el “jo” conscient. I en definitiva serem més humans.

.

Últim "parte" de guerra des del "Chill Out"

.

L'enemic recula. La guerra s'està guanyant. L'alegria comença a situar-se en posicions de control del territori. La veritat ja està muntant els seus destacaments. El respecte mira al futur amb optimisme. ¿Hi ha alguna guerra, ni que sigui invisible, que des d'aquest racó de paradís no es pugui guanyar?
Tot això que explico és un "Chill Out" L'art de refugiar-se en paradisos personals enmig de la guerra de cada dia, amb la capacitat d'extraure d'aquests paradisos tota la força per a guanyar batalles, tota la llum per a mantenir-se en la línia, per no actuar a cops de reacció, que seria actuar a iniciativa de l'enemic.
Per això estem guanyant la guerra.

P.D. Us recomano que clickegeu sobre les fotos, tant d'aquest post com dels de més avall, i que us perdeu per la blavor de les aigües llunyanes, i per la transparència de les properes.
.

Vencerem!

.

Torno al mar aquests dies, potser perquè en temps de guerra ens agrada recordar els moments i els llocs més dolços que hem viscut. Torno, per això, al meu racó de Fuerteventura, on no tenia res més que l'essencial: la companyia dels éssers estimats, la sorra gairebé blanca, l'oceà pur: amic, déu i bèstia; el vent, la bellesa, l'oblit, el "no temps", la nuesa de tot.
I estic en temps de guerra.
A cops, molt de tant en tant, bull la guerra invisible de les forces invisibles que ho conxorxen tot, i tot alhora, en contra d'un. Potser per poder assaborir, després, la pau, quan torna; potser per a ser forjats com l'acer a cops de mall i a temperatures roents. Però les forces invisibles mai no seran més poderoses que unes altres forces invisibles que juguen de la nostra part, i que ens demanen resistència. No passaran. Vencerem a les platges, a les trinxeres i allà on calgui. La bellesa vencerà la lletjor. La llibertat desfarà l'esclavatge. L'alegria derrotarà la tristor. Els instints ancestrals no eixiran; i els seus defensors, cavallers creuats de l'ego i la competició, no aconseguiran els seus objectius. Les forces aliades del goig de compartir victòries, de la veritat i l'antiprejudici, conqueriran cada dia més territoris i l'exercit enemic recularà. Serem fidels als principis de la llibertat, la nuesa literària, la nuesa vital, la confiança en les persones, i la mà estesa.

.

Transparència de l'aigua de la mar

.

L'aigua que veieu és de la mar, de l'oceà Atlàntic. Fixeu-vos allà al fons l'escuma que aixequen les onades de la riba. Aquesta aigua, sorra endins, cristal·lina, onejada per l'oreig, intensament salada, esdevé la primera incursió de l'oceà damunt l'illa. D'aquí a poc, la mar ho cobrirà tot, i milers d'estols de peixos solcaran una transparència blavissa a velocitats vertiginoses com si fossin ocells en un cel diàfan.

Quin missatge hi ha en tot el que he escrit? No hi ha missatge, és contemplació; i de la contemplació brolla la pau i la felicitat.

.

La meva pàtria

.

Recordo el primer glop de vent del nord, tornant de Madrid, després d'un exil·li de tres mesos que vaig tallar de soca-rel i que havia de ser un desterrament definitiu de Catalunya. Aquest primer glop tenia gust de Sant Llorenç. El vaig sentir just baixant del cotxe en una vorera de Terrassa, de nit, i em va omplir els ulls de llàgrimes. Aquesta salutació de la muntanya on em vaig criar, volia dir que tornava a ser a casa, que la meva pàtria (pàtria que sento amb més força fins i tot que Catalunya) era el massís de Sant Llorenç del Munt, el Vallès en estat natural, les roques vermelloses de conglomerat, el romaní, la farigola, les alzines, el bruc, el fang roig, els pins (ni que no siguin l'espècie originària), les llenques de boira, la pluja, el vent gèlid de l'hivern al Montcau, els barrancs, els avencs, els racons secrets de quan era un nen...
No sento cap mena de vergonya de dir que, encara avui, de vegades miro la muntanya per saber com m'aniran les coses en un futur immediat. Sí, ja sé que aquesta no és una actitud científica, però sóc així, i em funciona. A la muntanya hi ha alguna cosa que em parla. I recordo cadascuna de les ocasions en que enmig de la foscor he mirat al cim i n'he escoltat paraules de coratge, quan semblava impossible esperar res. I allò que la muntanya em prometia, poc després esdevenia realitat.
Potser no hauria d'escriure això. Potser llença per terra tot el meu prestigi científic (si és que tinc algun bri de prestigi), però és que a més d'home de ciència sóc un Homo sapiens, hereu de les religions paganes dels meus ancestres. I sóc fill d'aquesta muntanya. Quan era un nen besava els pins i les roques. Quan tenia nou o deu anys, corria nu pel bosc quan plovia, per a rebre la força de la natura ( i no és cap metàfora). Pot ser que sigui per això que la muntanya em parla.

.

Agafar la màscara o deixar-la estar

.

Agafa la màscara, agafa-la
que s'acosta un exemplar d'Homo sapiens;
un company d'espècie, un competidor.
Cobreix-te bé la faç, no sigui cas que et descobreixi feble
i aprofiti per a tocar la nafra i dominar-te.
Vesteix-te, oculta't, amaga't.
Calcula, especula, malfia't.
No facis un pas sense pensar l'estratègia,
que qui no corre vola
i la vida és una selva
on el més fort se't menja si no t'amagues,
o si no et fas més fort que ell.

Treu-te la màscara, deixa-la,
que s'acosta una persona;
un company d'espècie, algú amb qui col·laborar.
Mostra bé el teu rostre,
no sigui cas que es faci una imatge falsa de tu
i et tingui por.
Despulla't, sincera't, sigues tu.
Espera, coopera, confia.
No facis un pas sense posar-te en el lloc d'aquesta persona,
que el món ja és prou esquerp com perquè tu facis que encara ho sigui més.
I la vida és una selva
on el més fort és el qui no tem la mort,
on qui viu feliç
és qui té més por de perdre els principis que no pas la vida.

Tu tries: agafa la màscara, o deixa-la estar.

.

Tardor

.

TARDOR

Terra,
flaire molla de fang negre,
roig burell del matalàs del bosc.
Xerra,
mallarenga d'aigua verda,
bufarada de vent verge i broix.
Guerra,
de la nit i les estrelles,
al matí quan sent la mandra el Sol,
Serra.
aurea vànova d'etèries
tremolors de nervi i traç de cor.

.