Tango

.

Tinc la pistola a la butxaca i la sento freda i enterca com una espasa trista, com un apèndix més del meu cos malparit: maleït apèndix, maleït moment tan esperat. Tinc un glop de mala bava al pit que malda per sortir i estavellar-se al rostre de qui sigui mentre ella no vingui, mentre no travessi la porta de la taverna. La mataré. L'estimo tant que la mataré. La porto tant a dins que aquests vint anys no han estat res fora del respir precís per agafar alè i esmicolar-la. La necessito tant que vull matar-la.
El cambrer se m'acosta; em demana que què vull i li dic una mentida més, una altra mentida més, ja no ve d'una mentida més.
-Mate i unes ametlles.
I se'n va sense saber que el que de debò desitjo és no existir, no haver arribat a néixer, no haver-la coneguda mai. Vints anys no són res quan la teva vida et traeix; quan qui més t'estimes et revela la buidor de la seva ànima; quan qui més t'estima et fa saber que mai no t'ha estimat. I avui, com cada nit des de fa vint anys, torna a ser una d'aquelles nits en què ella ja no hi és, en què ella ja ha marxat, en què només resta la lluna al capdamunt dels carrers negrencs; la lluna blanca i la solitud gelada. Però avui, potser, ella vindrà.

.
*

No hi hauria d'anar, però no puc evitar-lo. ¿Qui perd més, quan traeix? ¿ El qui sap que el seu amor és manifest, o el qui sap que el seu amor ningú se'l creu? Vint anys pensant en ell cada pluja d'abril, cada carrer de Buenos Aires, cada tango, cada matí d'hivern, cada somriure, cada renec, cada serp als revolts dels camins de la vida. I ara aquesta lluna grossa, com les d'ahir. L'acarnissada lluna dels records agredolços de l'amor i la mentida. El vaig estimar més que al meu marit quan el meu marit dormia, quan el meu marit confiava en mi, quan el meu marit em considerava la princesa més angelical de l'univers. I el vaig enganyar a ell, també, quan li vaig ocultar que tenia marit i que no volia arribar enlloc amb ell, i que en realitat em lliurava a ell per apropar-lo cada vegada més i més als homes de Videla, als que cercaven la manera de destruir-lo d'una manera definitiva i contundent. Què podia fer, si no? Una mare és algú massa important per a deixar-la morir; i aquells tipus eren capaços de tot. Però no comptava amb aquell amor, no comptava amb aquest amor, no comptava amb l'amor.

.
*

Entra. Sona l'acordió. Al carrer, llum blavissa. Em mira i el cor em fa un truc com de pinçament de mort. A la butxaca, la gelor de la pistola em crema el tou de la cama. Algú fuma i em llança la boira blanquinosa al rostre. Algú riu i em fa l'efecte que se'm mofa. Em mira i li veig una llàgrima que se li glaça a la comissura dels ulls. Força un somriure de por, un gest de malenconia dolça, de tristor continguda, d'horror disfressat de resignació.
-Em vas portar a la mort -li dic d'entrada quan s'asseu i em diu hola com si res, com si tot es reduís a l'oblit i el protocol.
-Amenaçaven la meva mare. Em van prometre que no et matarien, que només et tancarien a la presó.
-Tu em vas matar; no ho entens?
Els llavis li tremolen. Les pupil·les se li fixen damunt la taula de roure adobat. El mate sembla que se'm desfaci a la boca.
-Jo també em vaig morir. -diu amb un fil de veu. I l'acordió acaba un vals. I un gitano amb un somriure s'acosta i m'ofereix una tulipa de dins d'un cistell de vímet. Faig que no. Premo la meva mà contra l'arma i sé que puc acabar ara mateix, que un tret apagaria el tremor de la seva pell, la blancor ataronjada del seu rostre amb la llum dels fanals de la taverna. Ho he somniat massa vegades i ara sóc aquí vint anys després per a passar comptes.
-Tenies el teu marit -li dic, com el fiscal d'un fotut judici que ja està guanyat, que ja està perdut.
-I l'estimava -em respon -; però jo també em vaig morir. Veig que no em creus.
-M'estimaves? -li demano patètic a qui em va destruir, a qui em va desfer.
Em mira com si supliqués que el temps tornés enrere. I quan sembla que és a punt de respondre'm, l'acordió trena el mateix tango d'ahir, el mateix tango de sempre. S'aixeca. M'abraça. Em besa. La beso amb la mà a la pistola. Vull prémer el gatell de l'arma, però no puc. Vint anys no són res, la vida és un buf, la mà em tremola, el petó s'allarga i el tango no deixa de sonar. La mato o l'estimo? La mato o em moro? El tango no s'acaba, no s'acaba...

.

.

L'existència és un privilegi

.

"Siguem un Colom per a continents i móns sencers nous dins nostre, no pas per al comerç, sinó per al pensament. Tots els homes són senyors d'un regne comparat amb el qual l'imperi terrenal del tsar és un estat diminut, un monticle sobre el gel."

HENRY DAVID THOREAU
"Walden o la vida als boscos"

Al voltant nostre, el món és segons som nosaltres. Les formes que veiem, que sentim, que escoltem... són la resposta de la nostra ment als estímuls externs. Construim allò que percebem a partir de la realitat que no percebem, perquè el que percebem és la forma que la nostra ment desenvolupa per a comprendre l'ordre de la realitat. Però quan dic que al voltant nostre el món és segons som nosaltres, no em refereixo tan sols al funcionament de la ment, sinó a la llum que desprèn la realitat, a l'esperança, a la bellesa que ens envolta i que és tan poc mirada.
Hi ha qui veu un ésser imperfecte, adolescent, ingrat, injust, ignorant, molest... un maó en el feixuc procés de la feina. Hi ha qui veu una ment inquieta, il·lusionada, fresca, immensament brillant i esperançada (l'urpa de la por de sobreviure encara no ha amargat l'esperança de l'infant, de l'adolescent, que, sense saber que ho sap, sap que l'existència és un privilegi).
És un privilegi treballar amb infants i adolescents, perquè encara no estan malmesos. Alguns comencen a estar-ho. Les nafres de la solitud, de la fam d'atencions, de la perversió dels valors genuïnaments humans, passen factura. Milions d'infants aprenen a ser infeliços a l'escola de la deixadesa dels adults, que estan morts de por per sobreviure, i que per això no saben fer altra cosa que oblidar els infants i concentrar-se en el diner i en les fugides que els atorguen la força psicològica per a combatre la por a sobreviure. Els humans som humans abans de fer-nos adults; després, a tot estirar, som projectes frustrats d'humans, i acabem creient que la humanitat és una idealització d'allò que ens pensem que som. En realitat, érem humans quan érem infants, i ens vam espatllar a les primeres bufades de la supèrbia juvenil, quan tot semblava tan maniqueu, quan ens enganyàvem tant.
Allò que percebem dels qui ens envolten s'assembla més al que som nosaltres que al que són els qui ens envolten.

Busqueu la llum, la llum, la llum... Arreu hi ha àngels; però cal mirar-los.

.

.

.

El tren dels herois vençuts

.

Sentor d'ocre, de diòxid, de rovell. Un aire fred i acanalat des del túnel fins a l'andana d'Arc de Triomf. El tren, silenciós i buit, com expectant. El físic, el director del metro i el fotògraf, dempeus, davant del primer vagó.
Les tres de la matinada, i, per damunt, la Barcelona nocturna i bulliciosa.
A les entranyes de la terra, la màquina perfecta, que els durà pels camins del temps i de l'espai qui sap fins a on.
El físic fa la darrera comprovació: la bovina d'imants d'antimoni, els circuits, l'espurna de neutrons. El director mastega un renec i confia no perdre la vida ni la feina. El fotògraf deixa anar uns quants flashos, conscient que, si sobreviu, multituds senceres escrutaran les seves imatges.
Pugen al primer vagó. El físic prem el botó. El tren es mou a poc a poc; després es dispara. Rere els vidres, la negror de les parets, un udol estrany i la fressa del trontoll de les rodes. De seguida, un xiulet espaordidor, el trontoll, que s'afebleix, i una llum blanca que fa pampallugues. El físic s'asseu, lívid, respirant amb dificultats. El director estrafà un gemec. El fotògraf s'aferra a una barra.
Baixen a Arc de Triomf. Munts de terra roja envolten les vies. Al sostre, travesseres de roure sostenen lloses de pedra conglomerada. Se senten una mena d'estridors esmorteïts; de tant en tant, tot tremola. A la paret del davant, una escala sinuosa s'enfila i gira com la closca d'un cargol de mar. Pugen fins a una església mig derruïda, il·luminada amb una claror saura. Els envolten, sobtadament, set personatges amb casaques d'un blau fosc i pansit, botes color d'ivori brut, malles blanques mig ensutjades i una cabellera negra recollida en una cua. Se'ls miren com si contemplessin una aparició. “A terra!” crida un dels homes, apuntant-los amb un arcabús. “ General Moragues! Som amics! Cal que ens escolti!”, crida el físic. Després, li explica, nerviós, que hi ha una sortida, un túnel, i una màquina que els durà a lloc segur, ben lluny de l'escabetxada que caurà damunt la ciutat. “Mai!” exclama un altre militar, alt i aguerrit, mirant-los com si escopís foc pels ulls. “Mariscal Villaroel!” exclama el físic “Si no ve amb nosaltres acabarà patint com un Sant Crist; i la guerra ja és perduda!” Un dels guerrers trenca a plorar i balbeja que ja no pot més, que ell se'n va. “Ets un covard, Vernet!”, li etziba en Villaroel. Un Tinent Coronel, que es presenta com a Esteban de Llerena, diu que també vol fugir, que tot home de seny té un límit, i que Déu el perdoni. Dos dels militars els comencen a increpar “Covards! Ni per Barcelona no sabeu morir!” En Moragues els fa callar: “Que cadascú decideixi per ell. Jo lluitaré fins al final!”. En Villaroel li fa costat.
Pugen al tren amb el rerefons de les reverberacions de les bombes i els crits llunyans dels ferits. El gran cuc de ferro salla per sota de la terra i del temps com una arca salvadora d'herois perduts i vençuts. Arriben a Plaça de Catalunya a les tres i quaranta-cinc de la matinada. A l'andana, un cartell publicitari els mostra el perfil d'una noia nua que anuncia una crema depilatòria. En Vernet i en Llerena contemplen atordits els colors del progrés, la llum asèptica dels fluorescents, les enormes baluernes dels vagons... Un cop al carrer, cauen de genolls davant dels edificis gegantins de la Barcelona d'avui, i esclaten en un plor nerviós.
“Anem!” crida el físic, apuntant cap a l'oest amb decisió “Que vegin la placa del Carrer Villaroel”, afegeix “Que vegin que els recordem!”.

.

Diagonal

.

Torratxa soberga,
centelleig al fumerol difús.
Brum de pressa buida,
xafogor de nervis abatuts.
I el Sol,
desdibuixat,
sobre de l'urbs,
llampurna negre als finestrals obscurs.

Publicat a La Vanguàrdia el 6 de juny de 2010

.

.

Gràcies als que vau morir.

.

VULL DONAR LES GRÀCIES A TOTS ELS MORTS.

66 ANYS DEL PRINCIPI DE LA DERROTA DEL NAZISME

GRÀCIES!

.

Dia Internacional del Naturisme

.

Avui, arreu del món, se celebra el dia internacional del naturisme. La idea d'aquest dia, com passa amb la majoria de dies internacionals, és la de donar a conèixer, fer conscient, celebrar... les idees, les actituds, els costums... que l'anomenat moviment “naturista” aporta, o pretén aportar, al conjunt de la humanitat.
La unió amb la natura, no com a visitants ni com a usuaris d'un “Parc”, sinó com a elements pertanyents a la mateixa natura.
La dependència que tots tenim (en siguem o no conscients) amb el paisatge, les flaires, els sons, els tactes, i els sabors amb els quals hem evolucionat i ens hem fet com a espècie.
La salut psicològica i física que es deriva del fet de tenir uns costums que no es contradiguin amb aquest paisatge, amb aquestes flaires, amb aquests sons, amb aquests tactes, amb aquests sabors amb els quals hem evolucionat i ens hem fet com a espècie.
El granet de sorra de felicitat que aconseguim amb aquest paisatge, amb aquestes flaires, amb aquests sons, amb aquests tactes, amb aquests sabors amb els quals hem evolucionat i ens hem fet com a espècie.
La nuesa, quan la climatologia ho fa possible, com a vestit que la natura ens regala; un vestit despullat de tota la càrrega de morbositat, fetitxisme i reclam, que l'ocultació social atorga a una part de la nostra pròpia essència.
La nuesa com a comunió amb el paisatge, amb el tacte de l'aire, l'aigua, la terra, les plantes...
La nuesa assumida, que perd el seu caràcter de ritual d'aparellament i es converteix en signe identitari de l'espècie humana.
La nuesa personalitzada, que pertany a una ment que estima, que es comunica, que somriu, que dialoga, que comprèn, i que continua sent una ment superior humana amb tota la bellesa que la seva nuesa natural simbolitza.
La nuesa, com a costum de llibertat, que fa que totes les nueses que esdevinguin al llarg de la nostra quotidianitat no facin res més que recordar-nos el nostre espai de llibertat naturista; el qual exigeix una actitud, una mentalitat, una superioritat humana que potser molta gent ignora, però a la qual hi està convidada.
Sóc dels qui pensen que no tothom està preparat per exercir aquesta nuesa, però que tothom (fora d'alguns casos patològics excepcionals) té la possibilitat d'estar-n'hi.
Sóc dels qui pensen que (al marge del fet que hom es despulli o no) tothom té l'obligació d'arribar a assumir la imatge natural de la seva espècie sense perdre la composició, l'obligació de no imposar als altres la imatge que han de lluir i que forma part del seu dret a la llibertat d'expressió (l'expressió de la pròpia imatge com a símbol de la pròpia identitat forma part de la llibertat d'expressió), l'obligació social de viure i deixar viure, i de respectar la dignitat de les persones vagin vestides o no.
Hem sorgit de la natura i no estarem tranquils del tot fins que tornem a ella.

.

.

La muntanya i la nit

.

Un poema escrit amb els ulls fits entre la ciutat i la muntanya, a la grada del Camp de Futbol del Terrassa.

La muntanya i la nit.

Al captard, la muntanya s'entenebra,
un mantell de blau pansit amara el bosc,
el massís rogenc del roc s'encén de lluna,
i el xerric de les llagostes s'esvaeix.

Lluny al sud, torres grises de misèria
clissen l'aura delicada de la nit
calculant el preu del vent i les estrelles
sota el núvol pestilent que els fa d'abric.

.

..

.

Poema a "la Cap"

.

Heus aquí un vell poema que vaig escriure fa alguns anys pensant en una dona que manava molt a la feina, i que igual que molts homes queia en l'error de menysprear els qui considerava que estaven per sota d'ella. No s'adonava, ni de prop, que obeïa fil per randa els dictats de les seves pulsions animals dirigint el seu inconscient, en un intent de mantenir el control de la bandada. Tampoc s'adonava que el seu exercici era una imitació inconscient del seu pare.

.

La Cap

.
La dona mossega;
és cap i no escolta les queixes.
Etziba una cossa sabent que així arregla les coses.
El pare li feia,
la mare ensenyava les ungles
si un feble dormia esgotat
per la feina feixuga.
Un cop, un patac, un renec;
el món lloa les potes
que piquen tossudes les portes tancades i enterques.
La dona somnia
que és dona de seny i d'empentes;
dessota el vestit
una cua pilosa flameja.

..

La bicicleta infectada.

.

En un matí d’hivern d’aquells que quan et lleves encara és fosc, l’Oriol aixeca la persiana metàl·lica del taller.
Gairebé immediatament, veu arribar el Miquel, mig corrents, i amb el color del rostre trencat.
El saluda efusiu:
-Miquel... quant de temps!
-M’has d’ajudar. Tinc un problema amb la bicicleta.
-Bé... a això em dedico –fa l’Oriol, sorprès davant la brusca aparició del seu amic després de tants anys de no veure’l.
-Doncs que m’hi ha entrat un virus!
-Què?
-Que la tinc infectada. I deu ser un troià, perquè a cops em fa l’efecte que el manillar gira sol, que va cap a on vol.
En Miquel estrafà una rialla. Llavors recorda que l’última vegada que veié l’Oriol, començava a dedicar-se de ple a la informàtica; i que algú li va parlar de l’obsessió amb què el seu amic s’havia abocat als ordinadors. Tot i així, íntimament, creu que li està prenent el pèl; ja n’era, de la broma, en Miquel!
-Com ha passat? Navegant per internet? ¿Que li has posat uns flotadors a la bicicleta? –i vinga a riure.
-No... uns flotadors no. –respon seriós -. Però sí que he navegat amb la bici per internet... no hauria d’haver-la connectat mai.
-Ah! Escolta... i no has provat de formatejar-la? –l’Oriol plora de tant riure.
-Sí. L’he formatejat; però el virus no marxa. –i ho diu tan afectat, que l’Oriol deixa de gemegar i se’l mira fix. S’adona que està com un llum, però no pot evitar un últim acudit:
-Escolta... fes una cosa: envia-me-la per mail! –i es recargola com un beneit.
-Ja ho he fet –diu en Miquel -. Si tens un ordinador a mà, podrem mirar si l’has rebuda.
-Sí, és clar –sanglotant, se l’endú al despatxet, on hi té el PC.
Esglaiat, descobreix la pantalla de l’ordinador rebentada, el vidre trinxat, els components escampats; i, incrustada enmig de la carcassa desfeta de la torre, la bicicleta infectada.
-Ostres! No tenies el correu ben configurat! –exclama en Miquel.

.

.

Esgotament de final de curs

Calor. Feina. Tensió. Dificultats. Imprevistos. L'atzar que de vegades sembla que malda per escollir el camí més feixuc per a nosaltres. L'esgotament de tot un curs que ja passa comptes. Les pedres que sovint entorpeixen el camí idealitzat de l'ensenyament aprenentatge. El desgast de parlar sempre amb un grup, amb una col·lectivitat que sovint agafa el caire de massa.

Calor. Il·lusió. Força. El gust de superar les dificultats. La nostra creativitat que sempre venç l'atzar en la batalla de solucionar els cops de la mala sort. La satisfacció d'haver-ho donat tot, d'haver estimat d'una manera austera i simulada. Les pedres que ens fan créixer i augmenten la nostra competència professional. El privilegi de parlar sempre amb un grup, amb una col·lectivitat que de vegades agafa el caire de massa, i de no oblidar que està formada per persones úniques i irrepetible; i sempre adorables.

Ens toca a triar a nosaltres quina de les dues meitats del got contemplem. La realitat no la veiem com és, sinó com som.

.

La llar

.

La meva pàtria és un tros de mar sota un tros de cel,
una llengua de sorra, més o menys fina,
quatre pins despentinats i el gemat d’una aigua transparent;
i jo, amb vuit anys, nu, bru, sense saber quina hora és...
sense “després”, sense “abans”...
Tres o quatre amics, tres o quatre amigues...
I res més...

.

Fotografia en mots del capvespre del 30 de maig. Consciència del temps i del moment.

.

Es pon el sol del 30 de maig, i el cel enrogeix.
Ajagut al llit, amb la finestra oberta, observo les filagarses de boira que s'acarabassa i penso que ja fa un mes que van operar el meu pare, i que d'aquí a un més deixaré de veure els meus companys de feina més joves. I encara un mes més enllà, seré (serem) a Tarifa, potser sopant a la sorra de Caños de Meca.
El temps passa molt de pressa quan el vivim intensament centrats en el present; i no em refereixo al “dia” present, sinó a “l'instant” present.
El temps és dolç i agraït quan el pèndol viu reposant a l'instant present.
De tant en tant, però, ajagut al llit i amb la finestra oberta sense fer res, va bé pensar en el temps i adonar-se del moment, de l'estació, de la calidesa, de la llum.
El bo de l'existència és que no ens poden fer fora de l'univers; passi el que passi sempre som. I si no som, no podem pensar que no som. Venim a ser com fulles que el vent s'endú, que el vent fa volar, girar, avançar i retrocedir. Ben ruques serien les fulles si s'amoïnessin pel seu destí. Què en traurien? Potser sí que podem decidir coses, i ho intentem, i ho fem, i ho hem d'intentar, i ho hem de fer; però a l'últim, un cop ja hem pres la decisió, potser ens adonem que no en podíem haver pres cap d'altra, o que potser sí, però tant se val, perquè només se'n pot prendre una. I el temps avança, i cada vespre el cel enrogeix, i continuem vius; i si no som vius, no ens podem pas queixar.
Miro ara el cel i encara és més roig.
El torno a mirar i ja ha caigut la foscor, brilla el primer planeta. Si trec el telescopi al balcó, sabré quin és. Però és hora de sopar.

.

Conte Vienès

.

(Finalista al Premi Víctor Mora de l'Escala a l'any 2007)

.

.

.

Fuma amb la finestra oberta.
-Déu, com plou, no s’acaba mai la pluja d’aquest país.
L’aigua amara constant les façanes fosques de la Viena imperial. Sempre li ha agradat la pluja, i el cel que sembla a punt de caure, i la gent caminant pels carrers, amb gavardines humides dessota paraigües negres. Sempre ha tingut la sensació que la pluja dignifica la ciutat escampant sentors essencials, reviscoladors d’infanteses enyorades. Pensa també en la solitud que li regalen els qui té a prop, en el futur incert d’aquesta Viena grisa que ja no és el que era. Si més no, això diuen els més grans. Ella només la pot comparar amb la Viena que recorda de la seva infantesa al Prater: les dolces de sucre, els vestits de color de rosa, els pares divins, sants, adorables, sense defectes, que ara esdevenen carcellers de necessitats inconfessables.

“Després de tot, no hi haurà guerra” –estrafà una veu berlinesa, artificiosa i magnificent – “Àustria és ara una part més d’Alemanya. Hitler ho ha aconseguit sense ni tan sols engegar un tret, tal com havia promès. Aquest temps, aquesta pau que ningú no esperava, finalment és aquí. Hitler és un mestre de la política, un home d’estat més gran que Napoleon, perquè està conquerint el món sense que la guerra
sigui necessària...”

Apaga la ràdio. S’ajeu damunt del llit.
La porta de l’habitació grinyola.
-Nena, puc passar?
Entra sense esperar resposta. S’acosta al llit. La noia s’incorpora i s’asseu amb indiferència. La dona titubeja, no sap com començar.
-Ja has pensat què faràs amb la teva vida?
La noia calla durant uns segons.
-Si ja ho has pensat tu, per què ho haig de fer jo? –deixa anar de cop.
La dona fa silenci. Les pupil·les li tremolen.
-Mai no m’hauria afigurat que em sortiries així. –es posa la mà al front, com si tingués mal de cap, amb expressió de profunda tristor.
-Quin disgust, oi? que jo no hagi sortit com la teva princesa... –la veu de la noia destil·la ironia.
-No tens raó.
-I tant, que la tinc; i tu ho saps.
-La teva germana s’ha guanyat ben sola tot el que té. I ha sabut treballar per aquest país –s’atura, panteixa tota sufocada -. I també ha estat capaç de perdre-ho tot per Àustria i per la llibertat. I pensa que per a mi tampoc no és gens fàcil tenir una filla a dotze mil quilòmetres.
-No pateixis, que segur que l’Ilsa està gaudint com una reina a Califòrnia. Potser fins i tot acaba sent una estrella del cinema.
-Com pots tractar aquesta qüestió amb tanta frivolitat? Ni que no fos la teva germana, hauries de tenir més respecte per algú que ha sabut escriure el que calia escriure; i que ho ha perdut tot per dir-les ben clares.
-Que no, mare, que la teva nena no em fa pena; som nosaltres els qui la passarem magra aquí.
La dona ensuma l’aire de la cambra; arrufa el nas.
-Fas pudor.
-He estat en un cafè, amb uns amics. L’ambient estava carregat.
-Et veig com una desferra! –exclama amb la veu trencada i fent que no amb el cap –; vint anys i no fas res. I amb aquests cabells vermells com flames! Per què no tornes a estudiar?
-Canto, mama.
-I quantes n’hi ha, que canten? Torna a la universitat!
-Ai... –la noia fa una ganyota d’esgotament -. No en vull tornar a parlar. Els temps que corren no estan per estudis. I els cabells els portaré del color que em vingui de gust.
-No ho veus que et prendran per boja? Quantes noies hi ha que portin els cabells vermells?
-Quantes noies hi ha que siguin jo?
-Doncs sigues tu, però estudia.
-Ja t’he dit que els temps que vivim no són els millors per a posar-se a estudiar.
-Que no has escoltat la ràdio? No hi haurà guerra.
-Sí, ja ho sé. Ara tots som alemanys.
-Si tothom hagués fet front als fanàtics, com va fer la teva germana, no hauríem arribat a això!
-Tens obsessió amb la meva germaneta, eh? Si la gent s’hagués revoltat, hauríem tingut guerra.
-Potser no. I potser a l’Ilsa no li haurien pres la catedra. Però n’estic orgullosa, saps? Tant de bo en prenguessis exemple.
-No sóc l’Ilsa; sóc una mitja merda, jo.
-No diguis això, i no parlis així.
-No sé pas què més et dol: que digui això o que parli així. Sempre t’han importat més les formes que els fons.
La dona plora. Surt de l’habitació sense dir res.
La noia es masturba.

*

Caminem pel bosc malgrat la pluja. Pugem fins al cim del nostre turó i contemplem les llenques de la boira baixa escolant-se entre els caps dels arbres; el llac petit d’aigües de vidre on van aprendre a nedar els nostres fills, la cabana de fusta, la casa gran de pedra amb la xemeneia fumejant, els contraforts que s’enlairen enllà de les boires cap a les neus perpètues del color dels teus cabells i de la teva consciència lliure, estimat, que mai ningú no aconseguirà esclafar. Ens endurem tot això, amor meu; allà on siguem, ens ho endurem amb nosaltres.
-Potser ja hauríem d’haver marxat –dius -. Només faltaria que avui mateix, o demà, sortís una llei que ens posés les coses més difícils. Jo...
-Calla... –et dic -. Hem fet el que calia. Hem aguantat fins al final. No podíem abandonar tot això així com així...
-Però al capdavall, ara ho haurem de deixar... No vull ni pensar que el retard pugui destruir-nos.
-Jo sé el que et passa: tens al cap les imatges de Viena, del tretze de març.
-Com no les haig de tenir al cap, Hanna; tota aquella gent obligada a netejar els carrers de genolls, com si fossin esclaus. No vull que ens passi res. No vull que et passi res a tu. Hem de marxar al més aviat possible.
Fem un silenci llarg. Escoltem el vent entre els brancatges. Plorem per dins.
-Algun dia tornarem... –faig.
-Vols dir?
-Els monstres no duren tota la vida. I fixa’t en tots els que han fugit: Kurt Herbert, Krips, Tauber, Leins Dorf... Tota aquesta gent lluitarà per recuperar el que és seu el dia que tornin.
Em mires amb una pena que et desfà.
-Ens ho prendran tot, Hanna. –i vas fent que no amb el cap, i plores.
-Tot no –faig, i miro el llac. -. Ningú no ens prendrà els records, ni l’amor que ens tenim, ni la dignitat...
Calles. Em tornes a mirar.
-Ets un dona especial –em dius -. D’on t’he tret, amor meu?
T’agafo pels muscles. T’abraço.
-Abans de marxar vull tornar a Viena. –et dic.
-A Viena?
-Sí. A l’Opera. Vull escoltar el Nabucco a Viena per última vegada.
-És massa arriscat. I potser ja l’han prohibit. La Filarmònica representa Fidelio especialment per a en Goëring demà a la nit. Si anem a Viena, ens posarem a la boca del llop.
-La Filarmònica interpretarà Fidelio, però sé d’un altre teatre on encara hi fan Nabucco. Només una vegada, amor meu. Després, si vols, anem a Bèlgica; i d’allà a on tu vulguis. Però deixa’m escoltar Nabucco una vegada més.

*

L’onanisme li deixa una sensació estranya de relaxament malsà. S’aixeca del llit. Es prepara la banyera amb tota la parafernàlia de sals i escumes revifadores. S’hi introdueix amb un vas de vodka amb suc de taronja a les mans. Xarrupa a poc a poc. Ha deixat la finestra oberta per a poder contemplar la pluja des de l’aigua càlida de la màrfega; encara que de tant en tant tanca els ulls i en té prou amb la brisa lleugera que li arriba del carrer. Somia amb l’òpera. Imagina que algun dia es convertirà en la figura principal d’un gran teatre; en una Àustria més lliure i en un temps més benigne.
La destorba un repic. Torna a ser la seva mare. S’amaga el vas amb vodka entre la paret i la màrfega just en el moment en què la dona creua la porta.
-Agafaràs una galipàndria. Quins acudits! Banyar-te amb la finestra oberta!
-Què vols?
-M’he quedat molt malament, abans. Volia que sabessis que t’estimo, que tot el que et dic és per l’amor que et tinc.
La noia tanca els ulls, respira fons.
-Ja ho sé –força un somriure -. Tot anirà bé, mare. De mica en mica les coses s’arreglaran.
-Però t’hi esforçaràs?
-Sí, mama.
La dona la mira amb els ulls suplicants.
-Avui cantes, filla?
-Sí.
-Et vindrem a veure, saps?
-Avui?
-Sí. Ho hem parlat amb el pare. Ens sembla bé que cantis, de debò; però si us plau, pensa a tornar a estudiar. No cal que sigui ara; després de l’estiu, si vols.
Es fa un silenci.
-Ho pensaré. –respon a l’últim en veu molt baixa.
La dona li acarona els cabells xops i surt del bany.
La noia llença el vodka a la banyera, s’estirà i torna a tancar els ulls. Es masturba de nou.

*

El vellut dels cortinatges s’alça tal vegada per últim cop per a mi.
Columnes de marbre ancestral, i al mig les escales per on el meu poble inicia el seu exili. Adéu Viena, adéu prades gemades, cobertes de llàgrimes d’argent que centellegen dessota d’aquest cel estimat curull de núvols plumbis; no pas tan negres com els cors dels monstres que avui ocupen la meva Àustria estimada.
Comença el “Va pensiero”. Sento la teva mà, que prem amb força la meva. I és en aquest moment quan resto segura que tot ha d’acabar bé per força. No sé explicar per què. És com si la profunda harmonia de la melodia de Verdi pincés alguna corda estranya dins meu i encetés, en un pla més elevat que el físic, alguna obra mestra que no sóc capaç d’explicar amb idees, però que em tranquil·litza del tot; un oracle, una premonició, una intuïció no tant del fet que els esdeveniments hagin de seguir un camí planer, sense dolor ni entrebancs, sinó més aviat de la realitat essencial que em diu que el dolor no ens pot destruir, que la persecució no ens pot llevar el que ja tenim i sempre tindrem, que la dignitat va més enllà del viure, més enllà del triomf i de la derrota, tal com són entesos el triomf i la derrota en aquest món estrany i violent que ens ha tocat de trepitjar. Ningú no ens manllevarà el guspireig de l’herba, ni la pluja, ni els anhels de cantar, ni la bellesa, ni el goig de pensar en llibertat.
I de cop, i com un malson, irrompen sobtadament i aturen la melodia, bruels de botes cegues, crits com lladrucs, uniformes implacables que pugen a l’escenari i fan callar els artistes; la boa salvatge s’enrosca a la vida i la constreny per ofegar-la.
Les dames de Baviera, amb vestits de lluentons de plata a primera fila, s’esgarrifen del mal gust dels militars que no tenen un bri de sensibilitat musical.
-S’ha acabat Verdi! S’han acabat els gossos jueus! –bramen els soldats com si es dirigissin a bèsties de càrrega -. Wagner! Escolteu? D’ara endavant, Wagner i prou!
El silenci glaçat del públic emplena les butaques, les làmpades d’aranya, les balconades de farbalans daurats...
Escapcen els violins. Llencen els clarinets per terra.
Es fixen en una de les cantants del cor, una noia molt bonica amb els cabells tenyits d’un vermell cridaner; la sacsegen pels muscles, la bufetegen, se’n riuen, li estripen la túnica...
-Escup! –li ordenen, posant-li davant del rostre la partitura del Nabucco. –. Escup! –repeteixen, fent-li sentir l’acer d’una pistola a la templa.
La noia tremola, panteixa, plora... i, com un àngel que desafia la por, alça la veu damunt el drama real que s’escenifica aquesta nit.
-Va, pensiero, sull'ali dorate, va, ti posa sui clivi, sui colli, -la sanefa del vellut de la seva veu s’enlaire enllà de l’espai. Una musa rebel, com un terbolí, arriba del fons d’un bosc màgic i posa dempeus els cors agenollats dels qui ens havíem resignat a la derrota. Alguns, en silenci encara, tornem a creure que l’art i les paraules poden canviar la història, ni que sigui una mica, ni que només poguem aconseguir-ho durant uns instants. Qui ha estat capaç de picar l’ullet a la mort per dignificar la vida, esdevé del tot lliure. Qui esdevé lliure, ni que només sigui per un moment, té més forces per a viure.
El soldats treuen foc pels ulls. Em temo el pitjor. M’esgarrifo. Una parella de mitjana edat que està davant nostre arrenquen a plorar amb desconsol.
-Filla! –sento que brama la dona, amb els braços estesos cap a l’escenari.
La noia continua cantant; se li afegeix la resta del cor.
-Calla, puta! –criden els soldats.
Porugament, al pati de butaques, comença a reverberar una remor harmònica. Amb molta por, cantem el “Va pensiero”, que tantes vegades hem escoltat profundament contorbats. Ara el fem nostre. I quan arriba el moment de cridar “Oh mia Pàtria” l’opera sencera retrona. Centenars de veus escullen la victòria a qualsevol preu, per damunt o pel costat de la por i de la incertesa.

* * *

Professió de fe a Jesús

.

Ni que no cregui que ets Déu, si no t'importa, intentaré acomplir allò d'estimar els altres com a mi mateix; i dic: “intentaré”.
Ni que no cregui que ets al pa de l'eucaristia, respectaré la fe dels qui s'ho creuen, i intentaré trobar déu (un déu que no crec que siguis tu) no només en el pa, sinó en cadascun dels qui m'envolten; i dic: intentaré.
Ni que no cregui en la que diu que és la teva església; respectaré la fe dels qui creuen en ella; i hi tornaré quan no m'obliguin a creure'm doctrines incomprensibles, injustes, inhumanes o intrascendents; quan no els importi el que jo crec, sinó el que jo estimo; llavors, hi tornaré.
Ni que no accepti el poder dels qui van vestits de porpra o de negre damunt de la meva vida, accepto el poder de l'amor que, malgrat les circumstàncies històriques, vas transmetre.
Ni que fos veritat, com diuen alguns, que no vas existir, fins i tot sabent-ho, creuria en tu.
Crec en tu encara que no cregui que siguis déu i encara que no estigui d'acord amb tot el que diuen que vas dir.
Amb el teu permís, pensaré d'aquesta manera, mentre no vegi clar que és més encertat tenir una altra visió de les coses.
Sense el permís de qui sigui, pensaré d'aquesta manera, perquè em ve de gust pensar el que jo crec, ni que aquest pensament molesti als de més a la dreta i als de més a l'esquerra.
Tinc el consol de saber que ha existit Albert Camus. El món és millor perquè Camus ha existit. I el meu petit consol és que ell també va molestar als de la dreta i als de l'esquerra; el preu d'aquest íntim consol és la solitud.

..

La bellesa que amaga cada instant

.

Hi ha moments en què la felicitat m'emplena sense cap raó concreta; és el natural; el natural és sentir-se feliç malgrat l'enorme llista que podem escriure de problemes, qüestions pendents, riscos vitals i demés mandangues.

El tema és que ni que deixem de sentir-nos feliços, la llista continuarà existint, i, al capdamunt, no serem feliços; aleshores, per què deixar de ser-ho?
Feliç, per què? Per l'ara. Per estar caminant per la vorera. Pel cel, tan blau. Per les boires. Per la pluja. Per aquesta espera genial dins del cotxe, fent caravana, que em permet veure més a poc a poc allò que sempre ignoro de tan de pressa com vaig quan circulo a ritme normal: l'arc de Barà, el càmping la Sirena dorada, la flaire dels ametllers, la posta. Feliç per la classe que faré. Feliç pel que ha sentit aquesta persona quan li he fet veure que tot el que veiem som les sensacions que produeix a la nostra consciència l'efecte d'una ona electromagnètica en excitar el nervi òptic. Feliç per...
Però llavors, enmig de la meva felicitat silenciosa, que no expresso per no semblar imbècil, em topo amb un munt de persones que no són felices. Tenen la mateixa llista de desgràcies que jo; n'estic convençut; però hi ha, al darrere d'algunes mirades, una ombra oculta rere la màscara de les bones formes; una ombra que els fa mal i que segurament és foc d'encenalls. N'hi hauria prou amb què trobessin la bellesa de cada instant (per banal que a algú li sembli) perquè comencessin a fimbrar amb la força de la vida. No dic que no tinguin problemes; dic que l'experiència personal em fa veure que ni que els problemes arribin al punt de fer-te tornar boig de dolor, un es pot sentir intensament feliç quan aconsegueix trobar la bellesa que amaga cada instant.

..

Tremolaran els esquirols que ara somriuen?

.

Sempre que passo per aquest racó de bosc (proper a Tarragona) em pregunto si les restes d'aquesta via corresponen a alguna antiga via romana (les restes de la Via Augusta?). ¿O es tracta de les velles tanques de separació de terrenys (no ho sembla pas, doncs segueix un camí que avança arran de mar)? Si algú dels que em llegiu en sap alguna cosa, m'agradarà que m'ho expliqueu.
Parlant d'una altra cosa, de mica en mica l'estiu es va acostant, ja queda menys d'un mes. Entrem en el millor període climàtic de l'any (pel meu gust): finals de primavera, principis d'estiu. Ja comencem a fer les primeres remullades llargues. Les primeres meduses comencen a treure el cap. Els dies són més llargs. La crisi econòmica no para de créixer, però el sol surt cada dia, plou de tant en tant, i les branques dels pins són verdes. Els esquirols salten d'esperança; els humans s'ensorren, la Terra tornarà a ser un jardí, s'aturarà la plaga que devasta boscos, que cimenta turons, que forada la panxa dels nostres fills per esport. Molts humans ploren, d'altres tenen massa dolor per plorar. L'atur creix. Les hipoteques no es paguen. El deute es multiplica. Els crèdits que concedien no fa gaires anys als qui guanyaven 700 euros al mes perquè es poguessin comprar un Audi no tornaran a venir. Els 6000 euros que et donaven sense preguntar-te perquè els volies, el consum eixelebrat, el deute etern que es paga amb un nou deute, les hipoteques de quaranta anys que heretaven els fills, els crèdits per consumir, l'economia que se suportava i que se suporta encara (per això s'enfonsa) en un consum creixent... Tot això avui fa mal, passa factura, trenca esperances, ensulsia famílies enredades pels demagogs del diner... N'haurem après? ¿Hauran canviat les normes del joc d'aquí a deu anys quan tot comenci a funcionar amb normalitat? Tornaran a tremolar els esquirols?
Res, que mentre tinguem la Waikiki, sabrem que hi ha alguna cosa més que el diner, que el sou i que les possessions.
Si podeu, no sigueu rucs, no us endeuteu; ni per un Audi, ni per una casa, ni per res; més val tenir poc, ben poc, i dormir tranquils. Al voltant nostre hi ha sempre prou bellesa com per a ser feliços si la sabem mirar; si la intentem comprar, no la trobarem.
Si ja no hi sou a temps, no perdeu l'esperança, la vida troba els seus camins, i els trobarà per a vosaltres; llenceu un vas d'aigua damunt d'un feix de terra i veureu com de seguida hi creix l'herba. L'univers sencer està en aquests moments pensant la manera d'ajudar-vos i us en sortireu.

.

So d'un aparell aspirador després de canviar-li la bossa.

.

Borinor d'infern arran del marbre,
i el vol d'un pèrfid floc de gris fortor;
retruny i gruny la màquina i la histèria
que tot s'ho beu amb fam de vent i mort.
Endins la pols, endins la dansa negra
on tot és alenar d'ofec obscur.
Impur anhel de merda i de misèria
que put, que brama i trona, amb estridor.
El vent de foc que xucla la serena
quietud calmosa i suau del menjador.

.

.

Pot, la informació de l'entorn que transmetem amb els gens als nostres fills, ser la prova del fet que tots veiem el mateix?

.

.Fa algun temps, al web de relatsencatalà, i en un apassionant blog, avui en desús, anomenat "El laberint de les idees", vam tractar el tema de la percepció de la consciència, i ens vam plantejar si era objectiva, o si per contra cadascú de nosaltres viu en un món virtual particular, que no ha de ser necessàriament el mateix per tots.

En aquell moment, la informació que tenia no em movia a opinar en un sentit o en un altre més enllà d'una simple intuició; em vaig proposar continuar buscant. Fa pocs dies, va caure a les meves mans l'article "L'evolució de les emocions" de David Matsumoto, i tinc algunes pistes que m'acosten un centímetre més a la resposta.

Com que a gairebé ningú li interessen aquests temes, els publico aquí per si en el futur algú amb més ciència i prestigi que jo els pot aprofitar eliminant els errors abundosos que hi deu haver i corregint les imperfeccions dels meus raonaments i conclusions.

Explica David Matsumoto que existeix una base de dades, al cervell, on estan emmagatzemades informacions que es transmeten genèticament de pares a fills i que fan referència a les emocions que hem de sentir davant de certs estímuls externs. Per exemple, la visió d'un objecte cilíndric i embolicat que xiula, és convertida pel cervell en un esquema. Aquest esquema és comparat als esquemes arxivats a la base de dades, heretats amb els gens. Cas que aquest esquema elaborat a partir de la percepció coincideixi amb algun dels esquemes arxivats (per exemple en aquest cas coincidiria amb l'esquema “Serp de cascabell”), algunes arees del cervell responsables de l'emoció “por” serien activades, i, a la consciència, sentiríem de manera automàtica “por”; i de manera involuntària el nostre rostre mouria els músculs estrafent una expressió de por instintiva.
Matsumoto explica les proves que demostren amb claredat i contundència com les emocions, i l'expressivitat que desenvolupen al rostre (els gests), són innats, és a dir heretats genèticament.
Tot això demostra que naixem amb informació del nostre entorn (informació no apresa) als gens. Als gens, hi ha informació de les imatges que ens envolten, sobretot d'aquelles que per a sobreviure, reproduir-nos i controlar l'entorn, ens convé conèixer. I qui diu imatges pot dir sons, flaires, tactes, gusts...
La pregunta que em brolla ara mateix, i que tractaré en el futur és: ¿“L'esquema que elabora el cervell a partir de la percepció rebuda de l'exterior, l'elabora en funció de l'efecte que la percepció exterior produeix a la ment (sensacions de les imatges virtuals corresponents a la serp), o en funció de les ones electromagnètiques que combinades corresponen a la imatge serp abans que aquesta produeixi cap sensació a la ment?
Si el cervell elabora l'esquema en funció de les sensacions produïdes per la llum, s'hauria demostrat que tots veiem el mateix, és a dir que experimentem les mateixes sensacions davant d'un grup de freqüències d'ona determinades, perquè si no fos així, els nostres fills, i els fills dels nostres fills, que hereten l'arxiu d'esquemes d'imatges exteriors, no els podrien interpretar. Els esquemes elaborats a partir de les sensacions experimentades a causa dels estímuls externs serien diferents als emmagatzemats als gens si les sensacions davant d'idèntics estímuls externs fossin diferents de pares a fills, i per tant, no hi hauria emocions innates. I sabem que hi són.
Si, per contra, el cervell elabora respostes (emocions) abans que l'estímul exterior elabori les sensacions (és a dir si elabora respostes emotives a partir de l'estimul extern directament sense que depenguin aquestes respostes de la sensació produïda), a les hores la incògnita de si tots veiem el mateix persisteix. La sensació conscient produïda, en aquest segon cas, seria una conseqüència secundària, que no tindria cap funció (aparentment)

  I continuarem investigant.

.

.

P.D. Una idea que m'ha vingut després de penjar aquest post és que si l'elaboració de l'esquema fos posterior a la sensació a la consciència, això podria explicar la "funció" de la consciència dins de l'evolució. La consciència podria ser un mitjà per a transmetre amb rapidesa i amb claredat la informació de l'entorn exterior a les diferents arees del cervell.

Entenc que tot allò que té un ésser viu ho té perquè al llarg de l'evolució de les espècies ha aportat un benefici de cara a la supervivència, a la reproducció i al control de l'entorn. La consciència, si ha arribat a aparèixer, és perquè realitza alguna funció; i aquesta funció (la de comunicar amb rapidesa i claredat informacions de l'entorn exterior a les diferents arees del cervell) podria ser una de les diverses funcions que pot (o ha de) tenir. No obstant això, no seria l'única funció; car la consciència en té una de clara: augmentar la força de la capacitat reflexiva de l'Homo sapiens, que li permet millorar la qualitat dels raonaments, que bo i que estan influits pel poder inconscient, sens dubte, hi són, i juguen un paper clau en la supervivència, la reproducció i el control de l'entorn.

.

.

Estimeu els vostres fills.

.

Llegeixo que sotmetre un ratolí a la manca de llum durant els seus primers mesos de vida, fa que d'adult no hi vegi prou bé, perquè els circuits neuronals que s'han de connectar al llarg dels primers temps de vida responsables de la gestió de la informació lumínica no s'han desenvolupat prou.
Llegeixo que els infants que no han estat estimats durant els seus primers anys de vida, que no han rebut afecte, que han estat menyspreats o ferits, manifesten, al llarg de la seva vida adulta, i en un percentatge molt elevat, comportaments psicopàtics i manca d'empatia. És provat que tenen atrofiada la zona frontal i límbica del cervell.

Hauríem de tenir en compte això alhora de no oblidar-nos cada dia d'estimar molt els nostres fills; d'estimar-los manifestament i efusivament; d'estimar-los sincerament; de no ignorar-los; de considerar els seus problemes tan importants com els nostres.

Hauríem de tenir en compte això a l'hora d'opinar sobre determinats personatges que malgrat que han d'anar a la presó (mai no ho poso en dubte) potser no poden actuar de manera diferent a com ho fan.

Necessitem amor; i no parlo de desig, ni d'intercanvi d'interessos, ni d'enamorament, ni d'estats d'eufòria provocats per les drogues que genera el nostre cervell quan ens enamorem, parlo d'amor.

.

Absorbim dels somriures la raó de ser.

.

Poques hores abans de la gran victòria del Barça, a la República de Waikiki només se sentia el soroll de les onades, i els cants d'alguns ocells. El mar era de cristall, amb alguna medusa, pocs peixos, i molta fredor; sort del Sol; sort de les parets refractàries. L'energia del Sol ens atorga la força suficient per emprendre una setmana que serà dura, per la feina, pels neguits d'allò que no podem controlar. Allò que de la feina més ens crema, és la sensació que ens regala el que no podem controlar; però alhora sabem que si no ho podem controlar no val la pena d'amoinar-nos. Xuclem, de cada instant, la força del present, la felicitat emmagatzemada a cada segon; com l'abella que liba a cada instant, de dins de la flor, la seva essència més genuïna. No ens poden fer fora de l'univers; si no tenim res, res no podem perdre; si la felicitat la trobem en el no res, ¿a on no la trobarem? Absorbim, dels somriures, la raó de ser, la raó d'existir, sense cap més objectiu que continuar multiplicant somriures.

.

El Pèndol

.

Doblega el temps, l'asèptica estructura
normalitzada en angles embrunits,
que aixecaran les arnes de les nits
amb el balanç maligne de la usura.

Argamassa que trinxa la natura,
destruint la cadència de la vida,
que a poc a poc s'allunya espaordida
per la rauxa infernal que no s'atura.

Pica la pressa la cavalcadura
que allunya el pèndol de l'instant que es viu;
amunt i avall pendola i se'ns en riu,
estossinant la pobra criatura.

Del passat al futur, la dentadura
carrisqueja enyorant el blau del mar,
que roman enxiquit com un vell far,
cridant-nos amb records de confitura.

Del futur al passat, la ferradura
mai no s'atura en el instant present;
el temps és mort, s'ha mort el pensament
per les escletxes de la desmesura.

.

P.D. Aquest poema està inspirat en la imatge de la pintura de Dalí que teniu a la part superior del post. Va guanyar un Repte Poètic Visual, i fou escollit per un grup d'artistes de Premià de Dalt per a ser il·lustrat.

Vol significar fins a quin punt la vida d'avui dia pretén posseir el nostre temps, fins a quin punt les persones viuen lluny del present, de l'instant present, que és on rau la felicitat. Pendolem endavant i enrere; ens allunyem del present, i ens perdem els instants, que és l'únic lloc on podem ser vius, on podem assaborir la felicitat.

.

.

L'ombra negra dels amargats. La gratitud a l'univers. La pluja damunt del sostre del Museu.

.

Hi ha gent que té com una amargor a dintre, com una ombra, com una rigidesa que els ve de lluny, de la primera infantesa, de les primeres experiències infantils, quan algun adult els va pintar una existència dividida entre bons i dolents, una vida que havia de ser milícia, una guerra vers l'ordre i la perfecció, amb l'arma de la disciplina i de la negativitat.
Els contemplo en silenci; no els dic res; ni se m'acudiria de criticar-los. Odio parlar malament d'algú, ni que hi hagi motius. Sé que molta gent ho fa. Els joves en diuen “rajar”. Els adults madurs ho practiquen. Parlar malament d'algú, quan aquest algú no és al davant, és un dels esports nacionals dels Homo sapiens. Renunciar a aquest esport et deixa una sensació de benestar difícil d'explicar, semblant a la que se sent quan hom escolta tronar; quan hom percep el so de les gotes de la pluja damunt d'una teulada. Ahir vaig ser al Museu de la Ciència i Tècnica de Terrassa per a preparar una excursió que farem la setmana que ve. Jo era sol, a dos quarts de set de la tarda, enmig de la immensitat del museu. Per damunt del meu cap, un avió, un Fairchild del 1932; més amunt, les finestres del sostre del museu i una pluja intensa que percudia les teules, els trons, el reflex dels llampecs, l'avió groc i bell, i jo, tot sol, amb la història, la ciència i l'ambició noble de la humanitat, que malda per progressar.

Sé que escrivint això no he transmès ni un 5% de tot el que les meves amígdales em van permetre sentir davant d'aquest reguitzell d'estímuls externs. Va ser com si Antoine de Saint Exupery se m'aparegués i em proposés d'anar a fer uns vins. Després vaig sortir al carrer i va començar a caure pedra: boletes petites i blanques de gel que picaven contra el paraigua i que deixaven el terra ple del que semblaven anissos; i més llampecs, i els camals dels meus pantalons mullats; i vaig sentir una gran gratitud vers l'existència. “Gràcies!” li vaig dir a l'univers en veu alta “Gràcies!” vaig repetir, oblidant que qualsevol que em sentís em podia prendre per boig (als qui parlen sols, els Homo sapiens els consideren bojos), però tot i així vaig repetir “gràcies!” una altra vegada, i ho vaig dir tan sincerament que em va semblar que la pluja, la pedra i els trons em responien. I vaig imaginar els vents empesos per la pressió del Sol, l'energia de l'univers convertida en moviment i en fúria. I em va semblar que la vida era una conseqüència impressionant d'aquest univers, i que era tan meravellosa que m'importava ben poc el 5% de retallada del sou, o l'ombra negra de les persones amargades que tot ho veuen negatiu i que no deixen de criticar tothom per tot, o la pressa dels estressats, o l'ambició dels esclaus de l'ambició, o la mala lluna dels ignorants, o... “Gràcies!” vaig repetir a l'univers, i va ressonar un tro, i vaig desitjar que la pluja no s'aturés mai. I el millor de tot és que tot això que escric no és un relat, sinó que és real, autobiogràfic i meravellós.

.

El model virtual que ens explica el conte de la realitat. La bellesa que som. El foc que portem a dins.

Llegeixo, aquests dies, que cadascun dels nostres cervells posseeix 100.000 milions de neurones, i que cada neurona realitza 10.000 sinapsis (zones de contacte entre neurones per on intercanvien informació).
Aquests intercanvis d'informació representen la vida de la nostra ment, la seva activitat, la seva profunditat... Hi ha tantes sinapsis al nostre cervell com 5000 vegades el nombre d'estrelles de la nostra galàxia. Un petit univers dins nostre, del qual no som conscients. La ment treballa, la majoria de vegades, sense que ho sapiguem; i té records, i elabora pensaments, i pren decisions de tota mena, sense que nosaltres ens n'adonem.

Però he començat parlant de tot això no pas per aprofundir en el funcionament del cervell, sinó per a meravellar-me. L'ésser humà és una meravella. La seva vida interior, la seva capacitat mental, la seva consciència, es podria simbolitzar com un univers solcat de punts lluminosos, petits sols, guspireigs d'idees, sentiments, imatges, sensacions, decisions.

Tenim un univers a dins; a través dels nostres ulls es crea un món que representa tot allò que des de fora ens saluda; l'ordre exterior que nosaltres arribem a conèixer gràcies al model virtual que desenvolupa la nostra ment per a explicar-nos el conte de la realitat. A fora, només l'ordre, les magnituds, els conceptes, la realitat invisible i misteriosa... A dins, la bellesa que som, inventant-se la forma que l'ordre d'enllà de la nostra consciència podria tenir si nosaltres l'haguéssim inventat.

I al fons de tot, quan estem ben sols, ben meravellats, ben tranquils, ben agraïts d'existir malgrat les nostres misèries, ben disposats a ser coherents amb aquest agraïment que sentim, flameja el foc d'un amor amb el qual, sabent-ho o no, ens identifiquem, i al qual tendim. Busquem, contínuament, a fora, allò que tenim a dins, allò que som...

.

El racisme invisible

.

Ens hem de protegir del racisme, i hem de protegir els nostres fills de caure en el racisme.

I el racisme més perillós no és aquell que és fàcilment identificable, sinó el que s'escola pels porus de la pell de progressisme que hom s'enorgulleix d'haver-se adobat. El racisme d'alguns progressistes que miren de trascantó els individus més tradicionals de la població, i masteguen, quan es tomben, un “fatxes!” que potser és fonamenta més en el prejudici o en l'instint de protecció del territori que en la realitat.

El racisme dels conservadors, que miren amb fàstic les noves idees, o les velles idees fustigades de sempre, i no veuen persones, sinó velles idees que cal continuar fustigant.

El racisme d'alguns intel·ligents, que han de conviure amb els que no ho són tant, que tenen un vot que val el mateix que el vot dels que no són tan llestos, tan intel·lectuals; i que es tomben i masteguen, mirant de trascantó, un “xusma!”, que els allibera tensions i que els fa creure el melic de la intel·lectualitat catalana, europea i mundial.

El racisme dels antiracistes que miren de trascantó els qui no es posicionen amb prou rauxa; i que es tomben i masteguen un “racistes de merda” que traspua odi i ganes de matar.

El racisme de sempre, que considera que hi ha persones inferiors per la seva raça o per la seva cultura.

El racisme d'aquells que són tan demòcrates que voldrien veure penjats els qui un dia no ho van ser, o veure morts els qui potser diuen que ho són i només ho fan veure.

El racisme de les classes dominants, que comtemplen els menys afavorits com una massa que cal pasturar segons els interessos del moment, i no veuen persones; les miren, però no les veuen.

El racisme de la “creme”; de la "creme" d'esquerres, o de la creme de dretes, que vesteixen igual, que parlen igual, que critiquen el mateix, que fan servir els mateixos codis, i que consideren inferiors (encara que mai no ho diran, o sí) els qui viuen exclusivament per guanyar-se el pa de cada dia, i el dels seus fills, sense ideals, sense més “ismes” que viure en pau, i deixar viure en pau.

El racisme d'alguns ocupes que matarien els propietaris especuladors.

El racisme d'alguns propietaris, que penjarien tots els ocupes.

El racisme més fàcil de condemnar és el que està etiquetat per la història; jo també el condemno.
Però no hem de caure en l'altre racisme, en l'invisible, en el racisme que exercim i que no veiem, perquè brolla del neocórtex, sota les ordres de l'insconscient, que treballa com un esclau, obeint els instints ancestrals codificats a l'ADN, que hem heretat i que donarem en herència.

Com a mínim, tenim la consciència i la raó per a defensar-nos-en; per això som humans.

.

.

Més imatges i més sons a l'última jornada de la VIII Fira Modernista de Terrassa

.

Malgrat la pluja, que a dos quarts de sis ha fet acte de presència, la jornada modernista d'avui ha transcorregut jovialment, amb gran assistència de públic i força originalitat. Després de la pluja, la claror saura del cel ressaltava els colors dels vitralls de la Masia Freixa, mentre Sant Jordi, immòbil des de fa dècades, ho contemplava tot amb placidesa.

.