Miquel Martín

.

A l'agost vaig aconseguir una menció al Mossèn Romà Comamala de Vilabella; premi que fou guanyat per Miquel Martín.

M'ha fet il·lusió trobar aquest vídeo a youtube:



(Si algú dels implicats en el vídeo no vol que estigui penjat aquí, que m'ho digui i el trec de seguida)


.

Metamorfosi

.


.

Passo la mà per la cresta clara de les ones;
matisos blancs damunt d’un “tot” obscur.
¿Què deu haver-hi dessota el fosc de l’aigua...
on el raig de sol es perd dins d’un infinit misteriós?
M’enfonso dins la fredor intensa.
Miro amb els ulls d’un vell dofí cansat.
Retrobo l’embrió, la llavor, l’essència;
la mare mar que m’acull a redós.
Nedo amb un gir graciós,
saltant sobre l’estesa blava.
I em torno a capbussar
cap els espais il·limitats de la mar.

.

Cançó trista de la carretera.

.

.
Jerry mai no havia recollit una autoestopista tan jove.
-On vas?
-A Califòrnia.
Una bonior de pigues capritxoses li envoltaven el nas; els cabells roigs, els ullets blaus, el rostre opalí.
-Com et dius?
-Eileen.

S'aturaren en una benzinera.
Un vell se’ls acostà.
-Aneu a l’oest?
-A Sacramento.
-L’autocar ha marxat sense mi, i no porto prou diners pel motel.

El Chevrolet sallava per la carretera del desert. El vent feia rodolar branquillons agombolats en una mena de pilotes. El paisatge, amb la caiguda dels últims raigs del dia, anava adquirint un to fosforecent.
-A què et dediques, Jerry? –preguntà Eileen.
-Sóc empresari.
-Jo, actriu.

De cop, la bòveda del cel es tenyí d'un vermell roent, el vent s'aturà, la planúria s'emplenà d'una claror ataronjada.
-Déu meu...! –exclamà Eileen, ullant l’horitzó.
-Indescriptible. -afegí el vell.

Caminaren desert endins, lluny del vehicle. S'assegueren damunt el sòl estopós.
El vell tragué una harmònica i encetà una tonada de Willy Nelson.
-Sabeu...? –digué Jerry, gratant-se el cap -. No us he dit la veritat. M’han acomiadat de la feina, la dona m’ha deixat i no sé on vaig.
-Jo tampoc he estat sincera –digué Eileen -. He fugit de casa.
-Doncs, a mi, la meva filla m’ha abandonat a la benzinera –explicà el vell, amb els ulls com plats.
Després d’uns instants d’incertesa, varen començar a riure com ximples.
-I ara què...? –preguntà Jerry.
-Toquem-ne una altra... –va fer el vell.
El roig del cel s’anà apagant mentre la nostàlgia amarava el paisatge.

.

Trenta-quatre descobriments íntims

.

La difícilment creïble experiència d’existir.
La sorpresa de saber que existeixo.
El nexe entre la bellesa d’allà fora (d’allà fora?) i el propi cor.
La serena abraçada del silenci.
La perfecta continuïtat dels colors del cel del capvespre.
La inefable marxa dels instants.
La ignorada i rarament manifesta sonoritat dels mots. La indeterminada posició dels electrons. (indeterminada no vol dir desconeguda, sinó no ubicada en un únic punt de l’espai)
La percepció de l’evolució de la meva espècie. L’evidència estadística de la vida enllà de la Terra.
La intuïció d’una realitat imperceptible de més de quatre dimensions.
El viatge constant cap als punts superiors de l’eix del temps, en els eixos de la base de l’espai quatridimensional de Minkowsky. (constant si no m’apropo a “c”).
La inquietant relació entre la memòria i la consciència del “jo”.
La torbadora evidència que la ment em crea la forma de l’univers que m’envolta.
La consciència plena del fet que moriré.
La indeterminació dels resultats de molts dels fenòmens físics.
La possibilitat dels universos paral·lels.
La possible existència de tots els fills possibles en universos paral·lels.
La possibilitat de l’existència de l’oceà de la consciència.
L'esporàdica i “normal” mena d’amor de pares a fills.
L’habitual i “anormal” indiferència entre els individus.
L’origen químic de l’eufòria de l’enamorament.
L’origen racional de l’amor.
L’absoluta bondat de tots els infants.
L’aparent maldat d’alguns adults.
L’alliberador plaer d’anar nu.
L’esclatant bellesa de la nuesa humana.
La crida de les muntanyes verges.
La veu premonitòria d’algú d’un altre món, que l’acaba encertant.
La misteriosa companyia invisible d’algú o d’alguna cosa que m’emplena de pau en els moments més dolorosos.
L’exquisit gust dels refrescs de cola quan de debò em vénen de gust.
La febre revifadora del sexe.
La importància única i absoluta de la felicitat dels infants.
L’alliberadora percepció del fet que hi ha molt poques coses importants.

.

Testament poètic de John Keats

.

El foc encès del meu pit m’abassega, se m’enduu lluny, allà on la mort governa.

No tinc por. Por... fa viure eixelebrat pels dies, rere dèries mundanes útils, buides, i honorables... Por... fa caminar sense trobar bellesa a la mitja llum dels dies rúfols, a la flaire de la pluja, a la terra humida o a la ventada noble... Por... fa enquadrar la vida en ambicions assenyades, terns elegants, títols honorables... i clissar de lluny el cèrvol, el rossinyol, el bosc i l’aigua blavissa d’un llac, on mai no ens acostem per manca d’hores.

Escolto xiuxiuejar la dama negra vora el llit, no vessaré ni una llàgrima; l’alè tranquil de la senyora em guiarà amb un estol de fades a les boscúries del nord, m’alegrarà el cor cansat, i el meu panteix descansarà.

I no m’angoixa saber on és ara l’eufòria de la vida; morir-se és viure, i cal cercar els matisos de la bellesa de l’instant, la suau bellesa de l’adéu. Si gaudim de l’hivern... per què freturar la primavera? Si aquest món no entén la força del que és bell... ¿on ens podem refugiar millor que enllà de la mort, on el corrent de l’eficàcia no ofega la bellesa?

En l’aniversari zero de la meva mort, saludo la vida; i des del cor de l’antic imperi, me’n volo envers la venustat.

Al nen que vaig ser (que sóc?)

.




.

Seré cada dia el teu servent,

sabedor veraç del bé i del mal
a qui el sofriment no havia empès
vers el viarany de l'amargor.
Sigues tu el meu jutge justicier
si no avanço amb rauxa on somniaves
esperona el meu pobre cervell
a creure en la llum que et sostenia.
Subjuga'm la ment al cor i al fang
al bosc misteriós que et seduïa
a la mar trencada, al cel immens,
i a la nena amb la qui somniaves.
Et seré fidel malgrat el temps,
els girs del destí i els mastegots,
el fracàs, la por, l'abatiment,
la gelor de tantes matinades.
Seràs tu el timó del meu veler,
mar enllà on la terra s'esvaeixi,
xerrarem tots dos sota els estels,
després d'un crepuscle rubescent.

.