L'obsessiva i inadequada necessitat que té l'individu Homo sapiens que "estiguin d'acord" amb ell.

.

Reescric el que vaig pensar (i el que vaig deixar plasmat) en aquest blog fa alguns mesos:

"Les diferències, del tipus que siguin, no ens han de separar ni d'allunyar. Tenim dret a ser diferents, tenim dret a no comprendre'ns, tenim el deure d'acceptar-nos malgrat que no ens comprenguem, tenim el deure d'estimar-nos malgrat que no estiguem d'acord. Si algú, amparant-se en alguna creença o doctrina, se sent allunyat d'una altra persona només per opinar de manera diferent, que s'ho faci mirar, en alguna cosa s'equivoca. Tenim el deure d'estimar-nos malgrat que no estiguem d'acord."

I ho reescric perquè de vegades em fa l'efecte que vivim en un món on és obligatori estar d'acord; un món d'individus que es molesten quan algú s'atreveix a expressar-se per a dir alguna cosa que a ells no els sembla encertada. I així, sovint, els dissidents són considerats uns creguts, uns prepotents, uns egocèntrics, uns... perquè es pensen que tenen raó. Es veu que, per a ser acceptat per una col·lectivitat, hom ha de dubtar de si mateix, i acceptar (o fer veure que accepta) com a correctes els arguments de la col·lectivitat, o els arguments d'aquell que es molesta per la dissidència.

No hi ha gaire més a dir: no cal que estiguem d'acord, no és necessari, no passa res per pensar diferent; tots tenim dret a expressar el que pensem, allò que hem après o allò que ocupa les nostres reflexions; i qui es molesti per això té un problema de tolerància.

. .

Jimmy Carter a Terrassa (II) "Per aconseguir la pau, cal que Israel abandoni els territoris ocupats"

.

Escrivia fa uns dies que l'expresident Carter se'm feia simpàtic més pel que significava com a símbol de la meva millor infantesa que com a home d'estat; en aquests moments, i gràcies al reportatge que ha emès TV3, he pogut descobrir “l'home” i el “mediador”.
La seva constant defensa de la necessitat que Israel abandoni els territoris ocupats com a condició per assolir la pau. La seva condemna als vergonyosos murs construïts a Cisjordània i a l'aïllament de la població de Gaza, que no pot tenir cap mena de contacte amb l'exterior. El seu paper incansable en la tasca d'assolir la pau entre Egipte i Israel als acords de Camp David...

És veu clar per què no va ser reelegit al 1980, per què va ser derrotat per un individu com Ronald Reagan. Carter, potser, era un president massa bo pels Estats Units; massa clar en les seves intencions com per a sobreviure en el poder en un estat on els diners dels grups de pressió jueus pesen molt.
M'ha sorprès, i tranquil·litzat, la seva defensa de la ciència front els integrismes cristians del seu país que condemnen la teoria de l'evolució. Ha manifestat que ell és físic nuclear i que alhora fa catequesi a la seva església, i que com més descobriments li revela la ciència, a través del mètode científic, més augmenta la seva fe en un Déu que segurament és molt diferent a com els humans l'hem pensat. I ha parlat de la seva fe en Jesús i ha dit clar que no pot ser obligatori creure en els miracles de Jesús (tot i que ell hi creu), i que ningú pot exigir creure que nasqués de mare verge (tot i que ell ho creu); que el que de debò és convenient és creure en Jesús. Ha parlat també d'alguns integristes cristians del seu país que van llançar un atac contra Irak; com a mostra que el fet de ser cristià no garanteix cap mena de superioritat moral.

M'ha recordat una estranya pregària que vaig escriure fa poc:

http://nuesaliteraria.blogspot.com/2010/05/professio-de-fe-jesus.html

Resumint: He comès l'error de no tenir en compte els actes, els mots, la tasca, la feina, el discurs, els llibres, que en Jimmy Carter ha anat desenvolupant al llarg dels últims 25 anys. ¿I per què he comès aquest error? Perquè li he penjat l'etiqueta d'expresident dels Estats Units. Jo, com a bon exemplar d'Homo sapiens, he fet servir les etiquetes per a estalviar-me la necessitat de conèixer el Carter d'ara, associant-lo al Carter d'abans, i ni tan sols això, associant-lo al Carter que els mitjans de quan jo era un nen em van dibuixar. En prenc nota, i intentaré no perdre'm ningú més a causa de cap etiquetatge.
Demà passat ve a Terrassa: m'agradaria molt i molt veure'l de prop. Si algú té informació d'on va i a quina hora us agrairé que me la passeu.

.

102 anys de Tunguska

.

Avui s'acompleixen 102 anys d'allò que va passar a Tunguska.
El 30 de juny de 1908, a les 7 i 17 minuts del matí, una explosió de causes encara desconegudes, que es va produir a l'aire, prop del riu Podkamennaya, va devastar una vall boscosa d'uns 2150 quilòmetres quadrats (un quadrat de 50 km de costat), deixant els arbres calcinats, amb els troncs apuntant vers el centre de l'explosió. Els qui la van veure parlen d'un objecte que brillava com el Sol. No es va recuperar cap fragment, per la qual cosa algunes de les hipòtesis suggereixen que fou un cometa de gel, que es va desintegrar abans d'impactar contra el terra. Convenen que en el moment de l'explosió el sòlid tenia uns 80 metres de diàmetre. L'explosió fou detectada per diferents estacions sísmiques, i diuen que hi va haver gent que va caure a terra a quilòmetres de distància. Al llarg de setmanes, després del dia de l'explosió, les nits varen mantenir una lluminositat estranya que permetia llegir sense necessitat d'il·luminació.
Entre els anys 1950 i 1960 diverses expedicions varen trobar microlits d'iridi i níquel, i petites partícules de magnetita; troballes que reforcen les hipòtesis del meteorit.
Podria ser un cometa, una bomba d'hidrogen natural (fusió natural del deuteri d'un cometa), una desintegració d'antimatèria...
Fa vuit anys, hi va haver un succés similar a Vitim, Sibèria, però d'aquest ja en parlaré un altre dia.

. 

Som una nació, no passaran. Somos una nación, no pasarán. We are a nation; nobody will win us.

.

El que som, seguirà sent, es digui el que es digui.

Negar la identitat nacional a les nacions és un atentat contra els drets humans i un atac a la humanitat sencera.

Dissabte, 10 de juliol, a Barcelona. Som una nació.

Ningú no té dret a escapçar allò que el parlament d'un poble ha decidit.

.

.

Ens cull la mare Terra.

.

.

Retruny la mar cofoia i esclatant,
i el foc del cel mossega la carnada
amb dents de mel de rusc de primavera.
Refreda, el vent, la flama i alça el blanc
d'escuma salabrosa i enfadada.
La platja obre el palmell de setí bru,
brandant cap a ponent camí dels astres;
tot és encès al punt precís del temps,
al traç sublim del cos nu dins de l'aigua.
La mare terra cull l'infant poruc,
escarit, refulgint amb alabastres,
de blanc pansit, de viu tremolor mut,
sona el llaüt en un racó de platja.
El vent arrenca plomes al vitrall
atzurat dels averns i les onades.
Maldades, van, al braç, de sorra i fang,
auri fat, i bat de trons i espases;
ases cecs, i precs de fams estranyes,
vells vaixells, i anells d'antics mestratges;
patges, reis, toreros, exalcaldes.
Cull, la mare Terra, l'infant nu,
abraçant-lo als clivells de les calanques;
suau, canta la força de la nit,
al llit sublim del palau de les barques.
Tot és u, i és ara, i és aquí,
ignot, desconegut, inabastable?

.

Un altre juny...

.

Ve de ponent,
com sempre, aquest mal vent
però no somiquem, plorem a voltes
amb els ulls i els punys per treure forces
del pou profund de la sang i el neguit...

(i continua, i és de Martí i Pol)

Diuen que el 29 de juny de 1707 Felip V va signar l'abolició dels furs de València. I ahir era 29 de juny, i ahir, i avui, som a un altre juny...

.

*

.

Heus aquí la versió original i antiga dels Segadors (segle XVII), per si és d'interès d'álgú:

Els Segadors, versió original (segle XVII)

Catalunya, comtat gran,qui t’ha vist tan rica i plena! Ara el rei Nostre Senyor declarada ens te la guerra.
Segueu arran!
Segueu arran!que la palla va cara! Segueu arran!
Lo gran comte d’Olivars sempre li burxa l’orella:-Ara es hora, nostre rei,
ara es hora que fem guerra.-
Contra tots els catalans, ja veieu quina n’han feta:seguiren viles i llocs fins al lloc de Riu d’Arenes;
n’han cremat un sagrat lloc, que Santa Coloma es deia; cremen albes i casulles, i caporals i patenes, i el Santíssim Sagrament, alabat sia per sempre.
Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia; mataren un cavaller, a la porta de l’església, en Lluís de Furrià, i els àngels li fan gran festa.
Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.
Del vi que no era bo, n’engegaven les aixetes, el tiraven pels carrerssols per regar la terra.
A presencia dels parents, deshonraven les donzelles. Ne donen part al Virrei, del mal que aquells soldats feien:
-Llicència els he donat jo, molta més se’n poden prendre.-Sentint resposta semblant, enarboren la bandera; a la plaça de Sant Jaume, n´hi foren les dependències.
A vista de tot això s’és avalotat la terra: comencen de llevar genti enarborar les banderes.
Entraren a Barcelona
mil persones forasteres; entren com a segadors, com érem en temps de sega.
De tres guàrdies que n’hi ha, ja n’han morta la primera; ne mataren al Virrei,
a l’entrant de la galera; mataren els diputats i els jutges de l’Audiència.
Aneu alerta, catalans; catalans, aneu alerta:mireu que aixís ho faran, quan seran en vostres terres.
Anaren a la presó:donen llibertat als presos. El bisbe els va beneir
Amb la mà dreta i l’esquerra:
-On es vostre capità?
On és vostre bandera?-Varen treure el bon Jesús Tot cobert amb un vel negre:
-Aquí és nostre capità, aquesta es nostre bandera.-A les armes catalans,Que ens ha declarat la guerra!
Segueu arran! Segueu arran, que la palla va cara! Segueu arran!

.

Reunió d'amics visibles i invisibles al Dolmen

.

Feix de desigs contraposats i intensos; la llum i la foscor, la llibertat i la mort. Les pedres clavades al sòl roig; pedres pensades quatre mil anys abans per uns éssers més pobres i més rics. Altar de la natura, amb les llums de la vida voleiant a l'entorn d'un turó ple de consciències. Flaire de pins. Xafogor del juny que es mor. Les arrels que surten de la terra. El Montseny blavís vigilant. L'església de Santa Eulàlia plorant de deixadesa. Mots bruts al costat d'una intensa llum blanca de llibertat càlida que ens acull i ens dóna la benvinguda. Sal damunt la llosa. Sal de Sant Joan que algú fa tres dies i mig va escampar. Suor de caminada de diumenge de sol. Silenci. Solitud. Confluència d'anhels confusos d'eternitat, de vida, de transcendència...

Volem saber més. Els Homo sapiens sempre hem estat consciències de poca paciència i defugim sovint els mètodes i la raó. Ens aboquem a aventures imaginatives que sovint ens fan volar per un món creat i subjectiu.

Feix de desigs contraposats i intensos; la llum i la foscor, la llibertat i la mort. Les pedres clavades al sòl roig; pedres pensades quatre mil anys abans per uns éssers més pobres i més rics...

.

.
Per saber-ne més:

.
http://www.blogdevallgorguina.com/2009/04/itineraris-el-dolmen-de-pedra-gentil.html

.
http://www.dolmenvallgorguina.com/

.
http://acavall.wordpress.com/2007/11/29/el-dolmen-de-vallgorguina-la-pedra-gentil/

.