Vinc de Gràcia. Tot un plaer. On si no vaig errat, ha guanyat un relat que du per títol "Tarantínides". I ja em perdonarà l'autora, però no he tingut temps d'apuntar-me el seu nom.
Jo he gaudit del goig de ser un dels finalistes amb un relat "negre"; dels de misteri; d'aquells que no necessàriament acaben bé, i que du per títol: "Lloses de llicorella a la vil·la dels Coloms". La meva intenció amb aquest relat ha estat anar creant intriga en el lector. No sé si ho he aconseguit; però aquest era un dels objectius. Us el poso a continuació per si us ve de gust llegir-lo.
Lloses de llicorella a la Vil·la dels Coloms
(Finalista al VIII Concurs Literari Vila de Gràcia.)
I
Al rebedor de la casa unifamiliar de la Cristina Montagut, hi ha un cadàver. És el cadàver d'un home d'una cinquantena llarga d'anys, que jau bocaterrosa davant la porta, enmig d'un bassal de sang. El nom de la casa és “Vil·la dels coloms”; un rètol de ceràmica policromada ho deixa ben clar a peu de carrer, al costat de la reixa d'entrada al jardí. La reixa rodeja el jardí; i el jardí envolta la casa. El jardí és curull d'arbres: cedres, avets i pins, que el senyor Fermí Soldevila ha anat plantant al llarg dels vint-i-dos anys que fa que viuen a la casa; els mateixos anys que fa que es van casar. El sòl del jardí està cobert d'una gespa perfectament segada. A la part del darrere de la casa (al tros de jardí que queda amagat de les mirades indiscretes), hi ha una piscina. La Susanna Soldevila, la filla de la Cristina i del Fermí, s'hi banya sovint. Li agrada, especialment, nadar-hi nua a les nits de lluna plena.
En aquests moments, la Susanna és al pis de dalt de la casa, dins d'una banyera curulla d'escuma. Se sent estranya, perquè avui, i no fa pas gaire estona, s'ha comportat d'una manera diferent; podríem dir que ha fet alguna cosa que ella mai no hauria pensat que fóra capaç de fer.
Sona el telèfon. La Susanna no necessita sortir de la banyera per a despenjar l'auricular. És per això que, gairebé sense immutar-se, allarga el braç, agafa l'aparell, i se l'acosta tot seguit a l'orella dreta.
-Digui'm?
-Susi?
-Mama? Ets tu?
-Sí, sóc jo? Com va?
-M'estic banyant.
-A la piscina?
-No. A la banyera. M'estic banyant a la banyera. I alhora em bec un vodka amb taronja.
-No m'agrada que beguis.
-Ja ho sé, mama.
-Que hi ha el teu pare per aquí? Digues que s'hi posi.
-No puc dir-l'hi, mama. O més ben dit: puc dir-li, però ell no m'escoltarà.
-Deixa't de bròquils i digues que s'hi posi!
-Si vols, l'hi dic; però no em sentirà pas, perquè és mort.
-No m'agraden aquesta mena de bromes.
-És mort, mama; l'he matat jo mateixa. El papa és mort; no és cap broma.
-Susi, prou! Digues al teu pare que s'hi posi!
L'estira i arronsa s'allarga si fa no fa uns deu minuts. A l'últim, la Cristina Montagut acaba presa d'un atac d'histèria. La Susanna, en canvi, està molt tranquil·la. La seva mare, dominada per la histèria, li informa que ara mateix agafarà el cotxe i es dirigirà cap a la Vil·la dels Coloms. La Susanna calcula que trigarà unes cinc hores i mitja a arribar, perquè és a Madrid, a sis-cents quilòmetres de distància; temps suficient perquè ella pugui enterrar el cos i deixar-ho tot net com una patena. Xarrupa, encara, un últim glop de vodka amb taronja abans de sortir tranquil·lament de la banyera i disposar-se a començar la feina.
II
La Cristina, com és lògic, prem excessivament l'accelerador al llarg del seu trajecte de Madrid a Barcelona. El cor li batega com una metralladora. Està convençuda que la seva filla no diu la veritat; és impossible que la nena hagi matat el seu pare, no té cap sentit. No obstant això, la mateixa absurditat de les paraules de la seva filla l'omple de temor. Se li passa pel cap de trucar a la policia, però ¿quina necessitat hi ha de muntar un escàndol quan el més probable és que la nena s'hagi pres una píndola d'aquestes que avui dia reparteixen a les discoteques i hagi començat a imaginar-se bestieses? Però... i si en lloc d'imaginar-se-les, les ha realitzades? Pensa a trucar a la Mati, la veïna; és una xafardera i corre el risc que demà tota la urbanització conegui la bogeria de la nena, però no pot més. Detura el cotxe en una àrea de l'autopista. Treu el mòbil i res! No hi ha cobertura. Plora sorollosament. Surt del cotxe i es mou una mica, no fos cas que, en algun punt de l'àrea, l'ona arribés millor; no hi ha manera. Li arriba un soroll des de darrere d'un arbust, com si algú es mogués amb nerviosisme; xiscla i se'n torna corrents al cotxe. Agafa de la guantera el revòlver que el seu marit s'entesta sempre a portar i se'l posa a la butxaca. Es torna a sentir el soroll. Corredisses. Un gat passa veloç ran del vehicle. Respira més tranquil·la. El cel de la nit està completament esbandit. Distingeix el polsim blanc de la Via Làctia i les principals constel·lacions. La celístia il·lumina el paisatge erm del desert dels Monegros. Sospira, i per primera vegada, des de fa molts anys, es posa a pregar. Tan bé com li anava la vida abans que li passés tot això i no se n'adonava prou! Necessita recuperar la tranquil·litat.
Aparca el cotxe d'una frenada brusca davant la rajola policromada de la Vil·la dels Coloms. La llum carbassa del jardí està encesa. Obre la reixa amb brusquedat, alhora que crida “nena” amb la veu trencada. No rep cap resposta. La porta de l'edifici principal de la casa és oberta. Torna a cridar “nena”. Entra angoixada a les habitacions de la planta baixa; estan buides i estranyament endreçades. Puja al primer pis. Entra al bany on fa unes hores la Susanna es relaxava. És buit, i tot net i polit com una patena. Revisa les habitacions una per una. No hi ha ningú a la Vil·la dels Coloms, ni viu ni mort. Surt al Jardí. Crida “Susanna” amb totes les seves forces. No li arriba cap resposta. Torna a dins la casa. S'asseu al sofà i esclata en un plor desconsolat. En aquest precís moment, sona el telèfon. L'agafa neguitosa.
-Digui'm?
-Mamà?
-Susanna... on collons ets? -la veu se li trenca.
-És igual on sóc, mama. Escolta'm una cosa.
-Què...?
-Damunt de la llar de foc...
-Em vols dir on cony ets? -li demana amb brusquedat, tallant-la.
-Mama, deixa'm parlar o no em veuràs mai més.
-Què vols dir?
-Damunt la llar de foc hi ha un DVD, el veus?
S'aixeca amb la respiració accelerada. Agafa una caixa transparent, amb un disc a dins que no té cap referència.
-Ja el tinc! I ara què?
-Posa el DVD al reproductor i mira-te'l.
-Per què em fas això, Susanna? Què està passant?
-Mira't el DVD i després parlem -el to de la seva veu té una estranya calidesa. Penja sense més explicacions.
III
Posa tremolant el disc dins l'aparell. La neu de la pantalla del televisor deixa pas a la visió del dormitori dels senyors Soldevila-Montagut. Asseguda damunt la vànova de punt, hi apareix la Susanna, plorosa i amb expressió d'horror. La imatge està presa gairebé des del sostre, i es veu clarament que ha estat obtinguda mitjançant una càmera oculta. Davant la Susanna, el senyor Fermí Soldevila camina neguitós amunt i avall de l'habitació. “Sigues bona minyona, Susi; com sempre has estat” diu ell, amb un estrany trèmolo a la veu. I continua: “Tinc les meves necessitats, i tu sempre ho has entès! Per què ara no? Digues... per què?”. La Susanna esclata en un bram, i s'endú les mans a la cara. “Perquè m'he fet gran, papa! Perquè m'he adonat del que has estat fent amb mi durant tota la meva puta vida” La veu de la noia es fa difícil d'entendre, perquè es barreja amb el plor. “Doncs continuarà sent així; perquè si no... em suïcidaré; no ho podré suportar. Potser és això el que vols... que acabi d'una puta vegada!” L'home fa veu d'esgotat; deixa de caminar per l'habitació i s'asseu al costat de la seva filla. “M'és igual, papa. Ha arribat un punt que el que puguis fer amb la teva vida m'és ben igual” La noia ho diu sense deixar de plorar. “Però el que no t'és igual és haver de morir tan jove, amb només divuit anys, oi que no?”, diu en Fermí Soldevila molt a poc a poc. “Què estàs dient, papa? No insinuïs bestieses” La Susanna fa l'efecte que no es pren seriosament l'amenaça del seu pare, que continua en aquest to: “Jo no ho faré pas; no tinc prou valor, ho reconec. Però si em dónes carabassa, si no ets prou afable, si no m'obeeixes... tinc maneres i diners per acabar amb tu, amb el teu xicot, amb els teus amics... I et juro que ho faré! ¿Per què et penses que t'han anat deixant tots els xicots amb qui has sortit? Alguns van entendre assenyadament les meves amenaces; un no va cedir, i va acabar malament...” La noia xiscla i cau de genolls davant del seu pare. “L'Ignasi!”, crida ella, “No va ser un accident! El vas matar tu!”. L'home li diu amb cinisme que no cal que s'aixequi de terra, que la posició en què es troba ja li està força bé de cara al que ara mateix té intenció de fer amb ella; i perquè quedi clar que no ho diu només amb ironia, arriba a la consumació de l'acte amb una exhibició de violència difícil de digerir per a qualsevol persona amb sensibilitat, i impossible de digerir per la Cristina Montagut, que s'ho mira tot amb la boca oberta i els ulls negats de llàgrimes. Profundament contorbada, atura el reproductor i es posa a plorar; se sent com en un altre món, com si tot el que li està passant fos irreal. Just en aquest instant torna a sonar el telèfon.
-Digui'm! -la veu se li esquerda.
-Ja l'has vist, mama?
-Filla meva, com és possible? No m'ho puc creure! -l'exclamació de la Cristina torna a convertir-se en un sanglot que la deixa sense respiració -. Ho sento molt... Mai no hauria imaginat que...
-Deixa-ho estar, mama... -fa la Susanna, tallant-la -. Ara ja saps per què he matat el papa, oi?
-Sí, però no calia, nena... No calia! Si m'ho haguessis explicat, ho hauríem arreglat d'una altra manera. Filla meva, hauríem trucat a la policia!
-No hauria servit de res. La policia no hauria matat el papa; jo, en canvi, sí.
-Ho sento molt. Jo...
-Prou mama. Les lamentacions no serveixen de res. Ara et diré el que faré. És molt important que m'escoltis.
-Digues.
-Ara, mama, em vaig a matar. És el que faré, mama; em suïcidaré.
-No diguis això, criatura; no em facis més mal. Què en trauràs de matar-te? Torna cap aquí de seguida! No direm pas res a la policia. Explicarem que el papa ha marxat i que no sabem on és.
-No, mama. Jo ja no tinc raons per a continuar vivint. I no és només pel que em feia el papa, saps?
-Doncs per què més és, filla meva? Digues! Per què?
-Hi ha un altre DVD, mama.
-Un altre DVD?
-Sí, mama. Mira a sota el matalàs de la meva habitació. Després, si vols, tornem a parlar; i ja veuràs com em donaràs la raó; em diràs que el que haig de fer és matar-me.
-No diguis això, tresor. No diguis això! -crida fora de si la Cristina Montagut. Però la Susanna ja no la pot sentir perquè, ha penjat.
IV
El visionat d'aquest segon DVD porta la Cristina Montagut a les portes del desmai; car es pot contemplar a si mateixa fent l'amor amb l'Eduard, l'actual xicot de la Susanna. Diuen que el coit és una de les pràctiques més belles de fer, i més lletges de contemplar (ho diuen, és clar, els qui no són aficionats a la pornografia; la Cristina no n'és); i més esfereïdor li resulta encara a la Cristina pel fet de veure's ella mateixa amb els seus quaranta-set anys rebolcant-se al seu propi llit de matrimoni amb un xicot de vint-i-un, que a més té força possibilitats de convertir-se en el seu gendre. D'aquí a vuit mesos, ell i la Susanna s'havien de casar. La història no s'acaba aquí, perquè després d'aquesta relació (gravada fil per randa) amb el xicot de la seva filla (força apassionada i imaginativa, tot s'ha de dir; la sexualitat és un art amb moltes possibilitats), apareix novament al televisor la Cristina, aquesta vegada abraçada al Felip, el millor amic del seu marit, nus tots dos; i també dins del llit conjugal, xisclant d'èxtasi com dos posseïts, amb una dèria difícil de descriure amb mots.
Després de dues hores d'imatges tòrrides, el DVD torna a mostrar la neu del televisor, i la Cristina no reacciona. Es mira els minúsculs llampecs de la pantalla (llampecs que els experts atribueixen a la radiació de fons de l'univers) i sent que desitjaria fondre's, desaparèixer. La mort per a ella en aquest moment no seria suficient; el que li caldria és no haver existit mai.
Torna a sonar el telèfon.
-Ho veus, mama? M'haig de matar.
-No diguis això. Sóc jo qui s'ha de matar; no pas tu!
-El papa m'espantava els xicots, i fins me'ls matava; i tu me'ls prens -la seva veu continua semblant estranyament freda i tranquil·la.
-Anava beguda; comprens? La nit que va passar allò amb el teu Eduard, estava completament borratxa! I només va ser una vegada!
-Déu n'hi do, quines perversions, bo i anar borratxa! Què vols que et digui, mama? No sé si creure-m'ho. I ni que anessis borratxa... ets una promíscua! Mira't amb el Felip! Que, de fet, a mi tant m'és que t'ho facis amb el Felip; ho he posat al DVD només perquè contemplis el teu vici, perquè t'adonis que no em mamo el dit i que sé de quina pasta estàs feta.
-No tens dret a parlar-me així. Jo, al Felip, me l'estimo. I si no he deixat el teu pare, és perquè sempre he estat convençuda que li faria molt de mal. Fugir amb el seu millor amic! T'imagines? Avui m'has mostrat com és el meu marit! I si arribo a saber abans quina mena de monstre és... et juro que l'hauria enviat a fer punyetes sense pensar-m'ho ni un segon! Jo adoro el Felip! Fa anys que ens entenem! Si vols anomenar-me adúltera, fes-ho; però jo no tinc la culpa que sigui amic del teu pare. ¡I tu fes el favor de tornar a casa ara mateix, vida meva, que la mort no arregla res, ho empitjora tot! Torna, si us plau, torna! -i es posa a bramar.
-Me l'has feta massa grossa, mama. S'ha acabat tot. Ara penjaré i descansaré d'una vegada.
-T'estimo, filla meva! Si això et serveix d'alguna cosa: hagi passat el que hagi passat, t'estimo! Si us plau, torna! Parlem-ne mirant-nos als ulls! I si després continues decidida a matar-te, jo no m'hi ficaré.
Es fa un silenci.
Passats uns segons, la Cristina sent plorar la seva filla; després, una respiració lenta i feixuga.
-D'acord -diu la Susanna, finalment -. Tornaré només amb una condició.
-Digues, vida meva!
-El papa està enterrat al jardí, al costat de la pomera, ran de la piscina. A dins de la butxaca de la seva americana, a l'alçada del pit, hi té una carta, amb un escrit. El vaig deixar allà per si algun dia algú trobava el cadàver. Vull que desenterris el papa i que agafis l'escrit. D'aquí a tres hores et tornaré a trucar i et demanaré que em llegeixis l'escrit. Si ho fas, tornaré a casa i parlarem. Si no ho fas, em mataré.
-Però per què...
-No preguntis, mama. Fes-ho! -i penja, deixant la Cristina desfeta i a punt del col·lapse.
V
No deixa pas de sanglotar quan s'apropa a la piscina, vora la pomera, a l'única superfície del jardí on la família Soldevila-Montagut encara no hi ha cultivat gespa perquè tenien la intenció d'instal·lar-hi ben aviat lloses de pissarra llicorera. Hi descobreix la terra remoguda, tendra, fosca. Comença a fer forat amb l'ajut de la pala del seu marit. Li ve un tragit. S'ha d'aturar. Perboca. S'eixuga els llavis amb un mocador de paper. Continua cavant. De tant en tant s'atura i aixeca els ulls al cel; continua esbandit. Una estrella fugaç s'escola firmament avall com una llàgrima de llum que es desfà. Es planteja de trucar en Felip per explicar-li el seu drama, perquè ja no pot més. Sap que no ho pot fer; són les cinc de la matinada i el Felip és amb la seva dona a casa seva. Intenta de cavar amb més rapidesa, vol acabar amb aquest martiri d'una vegada.
Cap a tres quarts de set del matí, li sembla palpar un cos amb la pala. Augmenta la intensitat del seu plor i s'endú les mans a la boca. De seguida es refà, no es pot permetre demores; aviat es farà de dia i la Susanna no trigarà a trucar-la. Aparta, amb cura, la terra del cos mort que descansa bocaterrosa dins del forat. Deixa la pala, i amb molta angúnia s'introdueix dins l'orifici immens i intenta de girar el cos per accedir a la butxaca davantera de l'americana. Li costa molt més del que es pensava. A l'últim, ho aconsegueix i clava la mirada, amb por, al rostre del difunt. Es queda gelada; el mort no és pas el seu marit, sinó en Felip. Del pit li surt un esgarip que no se sap aturar. Quan alça la vista descobreix la mirada freda de la seva filla que la contempla des de fora de la tomba.
-Ho has entès, ara, mama?
-Què està passant? -gemega ella amb tant de sofriment que gairebé no se l'entén. Darrere la Susanna treu el cap en Fermí Soldevila, el seu marit, que és ben viu i que se la mira amb un punt de picardia a la mirada.
-Veuràs tresor, la Susanna i jo, que ens estimem força, vam pensar que t'agradaria passar l'eternitat amb el teu amor; i vam muntar aquest teatre, que estem segurs que haurà estat molt intens per a tu. És així?
La Cristina xiscla com una posseïda i resta immòbil sense poder reaccionar de cap altra manera. Passats uns minuts, comença a articular alguns mots.
-Això no calia -repeteix mirant en Fermí -. Ens hauríem pogut divorciar, i n'hi hauria hagut prou.
-Tens raó -fa ell, amb molta flema -; però els divorcis són cars, saps? Amb aquest mètode, en trauré més diners. I no t'ho prenguis pas malament, no et guardo rancúnia. -afegeix. I tot seguit, i davant la impassibilitat de la Cristina, en Fermí besa els llavis de la seva filla, que li retorna el gest amb passió. Després, en Fermí Soldevila alça un dels pics que restava llençat ran del sot, amb la intenció d'acabar amb la vida de la seva dona; però la Cristina treu el revòlver de la butxaca i apunta el rostre del seu marit. Nerviosa, va movent el braç; del seu marit a la seva filla, de la seva filla al seu marit.
-Què fas mama? -gemega la Susanna, lívida -. Sóc la teva filla, no se t'acudirà matar-me, oi?
En fermí s'està immòbil, amb l'expressió tallada.
-Deixa l'arma, dona, podem parlar-ne... -diu nerviós.
La Cristina esbufega angoixada. A l'últim, engega un tret vers el cel, on la llum ja comença a despuntar. N'engega un altre, i un altre.
Ben aviat s'obren les finestres dels xalets del veïnat.
Vint minuts després, un cotxe de la policia arriba a tot estrep a la Vil·la dels Coloms.
Dos mesos més tard, quan ja ha passat tot, la Cristina se'n va a comprar les lloses de llicorella que ja feia temps que tenien pensat de posar ran de la piscina. Hi quedaran bé.
* * *
