No
sabia si parlar de Can Bastons, perquè, poc o molt, un voldria
mantenir purs els seus paradisos, els racons poc coneguts, o coneguts
en un àmbit de persones que cerquen alguna cosa més que el que hi
ha a tot arreu. Però estem en crisi i, en aquests moments, qualsevol
empenta que donem a les iniciatives que s'avenen amb la filosofia en
què un creu juga a favor del que és natural.
A
Can Bastons, les mongetes tenen gust de mongetes, el be té gust de
be, el vi fa gust de vi, i el pollastre amb bolets fa gust de Déu. A
Can Bastons, el menjar és natural, amb tot el que el mot natural
significa.
Can
Bastons, a ulls d'alguns que he llegit, està enmig del no res. Can
Bastons a ulls de les persones que m'hi he trobat és enmig dels
camps de l'Empordà, a on el verd, als matins de sol, és encès i viu; i on els capvespres rogencs mostren el Cap de Creus incipient, que a la
llunyania s'endinsa a la mar, fugint d'aquesta miserable plaga de
l'urbanisme Homo sapiens, que per quatre quartos es ven la terra i la
identitat.
Can
Bastons és el silenci d'una tarda d'estiu; és vent que empenta i que
s'atura; és xerric de llagosta; és refilada d'aus que van dels aiguamolls a
la mar, de la mar a Vilanova de la Muga, o a Pedret, o a Marzà.
Can
Bastons és l'arquitectura de sempre, la d'aquí, la nostra; reformada fins
al punt d'acontentar les persones naturals, les persones senzilles,
les persones que no necessiten sofisticacions d'aquelles que
s'expliquen als amics només per al gust de ser explicades.
Can
Bastons és l'espai on els infants es troben amb el que tots els
infants del món s'haurien de trobar: animals, bassals, fang, herba,
terra, pedres, branques, camins, espai, hores mortes, amics...
Us
recomano que hi aneu sense wii, sense play, sense nintendo, sense res
que aparti els infants dels bassals, del fang, de l'herba, de la
terra, de les pedres, de les branques, dels camins, dels espais, de
les hores mortes, dels amics...
Si
necessiteu totes aquestes coses, no hi aneu; aneu a Salou, a
Benicàssim, o a l'Eurovegas que diuen que volen fer.
Aquí,
a prop de Can Bastons, hi trobareu el Cap de Creus, a on de moment, i
per molts anys, no hi ha camins, ni codis d'indumentària, ni
passeigs marítims, ni altra cosa que no siguin roques, mar, cel o vent. O el Castell de Requesens. O Cantallops. O Capmany. O Espolla.
O el Parc dels Aiguamolls de l'Empordà.
De
debò, si us agrada el brogit, el consum, la pressa, i els artefactes
aquests tan bonics que si alguns no tenen es deprimeixen... aneu a qualsevol
altre lloc, perquè si no, us trobareu enmig del no res.
Jo us
proposo anar a Can Bastons amb un llibre de Saint Exupery: “Vol de
nit” o “Carta a un hostatge”. Vosaltres mateixos.
