Tots seran com ell?

Essència de pinya.

Suc de palmera.

Aigua de sucre.

Llança de foc.

A la volta immensa,

quan el vent s'ha endut

tot l'estoc de coc.

Tot l'estoc que els àngels

han plorat al lloc

en què les sirenes

han ballat fa poc.

I un pirata pobre,

amb un ull de plata,

ha mirat enlaire

i ha llançat un roc

a un coco que un mico

subjecta ben fort.

Essència de gula,

suc de mala gaita,

aigua putrefacte,

llança de talons,

de diners i agulla,

clavant-se als collons,

clavant-se a l'entranya,

quan surt el pamplines

amb la llei de costes

vestida de dol;

perdonen les grises

pedres de neon;

la Terra al patíbul

plora amb desconsol.

Un batlle acarona

papers de colors,

trena cadenetes,

hi lliga un joiell,

són igual que aquelles

que té al seu cervell,

fa una llei pels súbdits,

tots seran com ell,

el civisme tètric

dels qui tenen preu,

els esclaus de Roma,

lluitant pel seu feu,

i els caps que rodolen

per marbres eterns.

Còctel de cobdícia,

essència d'interès,

dos i dos són quatre,

i a voltes són tres,

perquè la que falta,

l'ha agafat el rei

de la nina d'or

que fa palauets

ben arran de l'aigua

per mullar-se els peus,

i ensenyar als infants

a ser sempre nens.

No fos que creixessin

i copsessin bé

el color de l'aigua

i la cançó del vent.

Que tornin les fures,

els volcans, els torbs,

la pluja, les pedres

pels camins del bosc,

i el temps quan encara

tot era tan lent,

i podíem seure

i mirar a ponent,

esperant que els astres

manessin al cel,

la sorra, la platja,

la sal, i el corrent,

de la mar que esbotza

qualsevol lament. 

Ensenya al món la manera com tu mires les coses.

Que no. No et deixis enredar. Que estem bé.

Que hi ha el Sol. Que brilla sobre el mar i les muntanyes.

Mira el verd. El pots mirar i no et fan pagar.

Mira el bosc. Hi ha milers de racons, de caus, de fruits, de gorgs, de rius, de besllums de colors iridescents a l'aigua que encara plou. Perquè encara plou, saps?

Encara plou, encara neva, encara brilla el sol damunt del blau.

Que no. No et deixis enredar. Que estem realment bé.

Mira... escolta... abans de néixer no eres, no existies.

Ara ets.

I sovint somrius, i t'enamores, i et desenamores, i rius, i plores, i menges, i dorms, i crides, i corres.

Abans no eres. Eres, potser negror, buidor, no res. I ara existeixes. Collons! No és gran, això?

Que no. No et deixis enredar. Estàs bé. Estem bé.

No et cal l'ipod, l'ipad, l'ipud, els mòbils de quatre-cents euros, els collons de mico i la mare que va matricular tots els ipeds, els ipids, els guasaps, els guasops, els guasups... No et cal ni tenir un pis, ni anar vestit amb aquella marca punyetera que s'ha convertit en un tros de tu i que si no tens diuen que no ets i que no vals. Ni anar vestit no et cal sempre.

Tu ets més bell que la teva roba i t'han fet creure el contrari. El teu cos no és un pecat i t'han fet creure el contrari. El teu rostre sense pintar és més bell que una posta de sol al Montcau i t'han fet creure que si no l'empastifes ets banal, vulgar, simple, lleig, lletja. Mentida podrida. Ets, i seràs, sempre genial; només perquè ets, només perquè somrius i estimes.

Empastifa't el cos de fang. Balla sota la pluja. Salta amb les onades. Somriu els qui s'aparten de tu perquè et veuen lliure. Abraça els qui s'acosten a tu perquè ets lliure. Lluita per la llibertat de tothom.

Accepta tothom sense judicis. Accepta els qui no t'accepten. Convida a sopar els qui no et conviden als sopars. Ajuda'ls sense condicions... i salta... salta amb la llum... salta amb les onades... salta amb el sol. Que no. Que no estem malament. Que ho tenim tot.

Ensenya al món la manera com tu mires les coses, el teu punt de vista; has nascut per això.

 

És a la nit quan brillen els astres i ens assenyalen els somnis.

Podríem dir que si algú se'n va perquè no t'estima, et fa un favor; et deslliura del pes d'estar amb algú que no t'estima. Podríem dir també que és gustós marxar d'allà on no et volen; et permet alliberar-te dels qui no et volen. Podríem dir, com a resum d'aquesta estranya reflexió, que el millor “nòvio” és la llibertat, que l'amant més sublim és la independència, que el gust més dolç de la vida és el de tenir tots els camins oberts sense que ningú t'empenyi més cap a la dreta o més cap a l'esquerra d'allà on sents que has d'anar.

Podríem dir que la vida és com el mar, cadascú es fa els camins, que són oberts i guiats pels estels; i és potser a la nit, a la foscor de l'oceà, quan millor es percep la direcció, perquè és llavors quan brillen els astres i ens assenyalen els somnis.

Efímer i etern

A la bellesa de la Terra, hi afegim el somriure, el petit granet de sorra de la nostra consciència, ni que l'onada ens l'esborri momentàniament.

El tornarem a dibuixar, conscients que és efímer i que el batec ha de ser constant, a cada bri de present.

He somniat

Un poema de fa temps que avui em ve de gust recordar:

.

.

.

He somniat

un temps de valors suaus com flaires de bosc

i capvespres d'estiu;

on el pa és pa, i el somriure riu sense màscara;

i el que és diferent, ho és i prou,

i on si plou, la gent balla sota la pluja.

He somniat

un temps d'indiferències alliberadores,

d'amors no possessius,

d'idees que no volen convèncer,

de partits que no freturen manar,

de pastors d'ovelles que no busquen ser obeïts

i que no amenacen les que són de color negre.

He somniat

un temps de pares que són a casa,

de fills que no estan sols ni tenen ferides al cor i al front;

de desigs clars (sense topants ni cantells)

que s'agenollen davant l'empatia;

un temps de doctrines que proclamen la pròpia ignorància,

i de violències que renuncien a la seva essència brutal.

He somniat

un temps sense diners ni deutes,

sense possessions obsessives ni ambicions sense fi;

un temps on hi ha temps,

un temps on hi ha postes i cels enrogits,

i romaní escampant aromes que no es venen a cap perfumeria;

i el lladruc llunyà d'un gos, i la brisa dels Pirineus fregant la codina del Montcau,

i el riure d'una noia,

i les primeres estrelles a la volta neta del cel.

He somniat

una nit més brillant que el dia, i una mar més blava que el cel.

He somniat

una platja sense barreres de cobdícia,

un cos sense fetitxes ni càlculs d'interessos,

uns ulls que traspuen innocència i un dia sense horaris.

He somniat

una espècie més intel·ligent i més lliure.

La llum de la nit fosca

Arriba un punt que ja no és per l'interès de la supervivència que decidim fer les coses bé, sinó que les fem bé, o ho intentem de cor, perquè entenem que això ens defineix en relació a l'existència. Allò que prenem la decisió de fer ens configura, ens converteix en allò que som de debò, ens ancora la identitat a la realitat, ens emplena el tou de la carn espiritual. Ens dibuixa, ens dissenya, ens obre als altres, ens enforteix davant la por i el pes feixuc d'allò que un dia vam ser.

I entenem que quan prenem la decisió de “fer”, de “ser”, de créixer, d'alliberar-nos... no ho fem ni gràcies a l'esforç, ni per cap estrany mèrit personal, sinó per una “visió” que ens és regalada en una nit fosca; una nit en la qual els estels ens recorden el que havíem de ser i no som, el que vàrem ser d'infants i hem malmès.

I arriba el punt de la decisió en què esgotats de tant d'ego ens abandonem a la crida de l'estel; i escollim, en la nit fosca, caminar vers una direcció, la que ens du cap allò que som realment, cap a la nostra identitat real, que és la més fascinant.

Ens fa por el que hem estat, o el que podríem haver arribat a ser si un atzar provident no ens hagués permès, enmig de la nit fosca, descobrir l'estel. 

De vegades ens preguntem angoixats si encara hi som a temps, si no hem perdut massa anys, si hi ha encara possibilitats d'arribar a l'estel, si el passat no ens atraparà amb la seva por i la seva escrupolosa tendència a convertir-ho tot en màquina inhumana. Però arribem a la conclusió que ens és igual... que ni que no arribéssim a l'estel, el premi és caminar-hi... el regal és la decisió de cada moment d'apropar-nos-hi. Ni que caiguessin damunt nostre deu mil inferns, el nostre cel batega en el present i no és altra cosa que el viatge vers l'estel.

I ens adonem que no és una qüestió de vàlua personal; valem el mateix que valíem quan encara no havíem vist l'estel, quan no teníem imant ni direcció. Ara, a més de valer el que valíem llavors (l'infinit valor de tota persona), “som”. Ara, ens hem trobat.

La veritat s'escapa dels qui la volen per a especular. Oblida't d'agradar; agrada't.

-Oblida't d'agradar; agrada't. -em va dir una musa fa pocs dies quan m'estirava al llit amb el portàtil disposat a escriure una estona. Després em vaig adonar que la frase es podia aplicar a qualsevol aspecte la vida. L'obsessió que ens mena a agradar ens trepa la identitat, ens esborra la creativitat, ens incomoda fins a més no poder, en casos extrems ens fa emmalaltir, i sempre ens ensulsia la felicitat. Em va fer por que se m'oblidés la frase, perquè em passa sovint: em ve una frase al cap, que em fa feliç una bona estona, i poc després se'n va i no aconsegueixo recordar-la; de vegades recupero la idea, però no em ve exactament igual; em ve la mateixa idea dita amb mots diferents que no me la fan tan propera, tan incisiva; per això me la vaig apuntar a la llibreta (tinc una llibreta de frases que vénen de sobte) i la vaig penjar també al facebook, desitjant que me la robessin i que algú la fes seva. No podem posseir les frases de les muses, ni les més petites. Les frases no surten de nosaltres; algú, alguna musa, algun esperit, un àngel, un ent incomprensible pels pobres humans... ens xiuxiueja petites frases, dites d'una manera que ens arriben endins; en les donen de franc i no fóra just d'apropiar-se-les. Res és nostre.

Poques hores després de penjar-la al facebook, la frase havia estat beneïda amb un feix de clicks de “m'agrada” per part d'unes quantes persones que m'accepten la face-amistat; persones adorables, per cert.

Prometo fer servir aquesta frase en algun relat, té molta força.

-Si fas servir la veritat per a guanyar diners, fama o prestigi... la veritat se t'escaparà... -em va dir no sé si la mateixa musa d'abans l'altre dia, quan estava assegut a la sala d'espera del centre on rehabiliten els dits del meu fill, al qual jo esperava escoltant muses. I aquesta frase em regala una altra bona raó per a fer públiques les frases que van arribant de part de les muses i que hom creu que poden agradar a algú; per a fer-les públiques sense por a que un altre les faci seves, o a que no puguem treure'n un rèdit pel fet que deixin de ser inèdites i perdin originalitat. També és la raó per la qual cada vegada se'm fa més feixuc presentar-me a premis de poesia (de prosa encara vaig fent). La poesia, com les petites espurnes de veritat, fuig dels que volen guanyar fent-la servir. La poesia, com la veritat, aterra suaument damunt del barret dels qui la volen gaudir només per ella mateixa, sense cercar afalacs, sense anhelar felicitacions, sense cap més objectiu que la mateixa poesia que ens surt de dins. Potser per això alguns artistes perden el do, i es moren d'èxit. S'ha de trobar el difícil equilibri de crear, i potser triomfar en el balmat sentit en què el món considera triomfar, i continuar, malgrat els afalacs, escrivint no pas per agradar els altres, ni per a guanyar res, ni per a fer caixa, sinó per gaudir, dins la foscor de la cambra, o al cim d'una muntanya, o al fons d'una biblioteca, d'una història única que mereix existir només pel fet de ser escrita, sigui o no llegida. L'anhel d'agradar és una pedra lligada al coll de l'escriptor. L'escriptor, per damunt de tot, s'ha d'agradar a si mateix (encara que soni egocèntric). Si no s'agrada, no agradarà a ningú. Si s'agrada, potser tampoc.

Un altre dia continuaré amb altres frases que tinc a la llibreta, avui ja m'he cansat.