Sobre escriure.

Heus aquí uns consells sobre el procés creatiu que em dedico a mi mateix després d'anys de passar-m'ho bé amb una de les meves millors amants, que es diu escriptura. Només serveixen per a mi i confio no aixecar odis, com en altres ocasions, ja que són només idees que aplicades a mi em funcionen. Les faig públiques per si a algú, alguna, li pot ajudar.

1.-No expliquis a ningú sobre què estàs escrivint, ni tan sols els diguis que estàs escrivint.

2.- Escolta, però no facis cas dels consells de l'altre gent que escriu; de tu, i del teu procés d'escriptura, en desconeixen la major part.

3.-Fes cas prioritàriament de la cervesa, del priorat, de la pell, de les flaires, dels sons i dels paisatges.

4.-Escriu en solitud, o almenys amb tanta solitud com puguis.

5.-Escriu per a tu, escriu-te a tu, i només pensant en tu.

6.-No et creguis mai la carrinclonada que diu que per a crear has de ser escoltat, llegit, rebut... La finalitat del teu procés creatiu ets tu; tu ets l'espectador o el lector a qui has de satisfer. Si et satisfàs a tu, tens alguna remota possibilitat de satisfer algú més. Si no satisfàs ningú més a banda de tu, en tens prou amb el teu judici. Tu ets l'únic jutge. Escolta les sensacions produïdes als altres, però t'adverteixo que la majoria de vegades et serviran per confirmar que quan escrius per a tu et surt més bé que quan escrius per agradar els altres.

7.-El premi o recompensa del teu procés creatiu és la teva obra. No és pas la recompensa econòmica o emotiva que et donaran pel que has escrit o creat, no és ni tan sols la publicació o la difusió, i encara menys la fama o els diners. El premi absolut i insuperable és l'escrit que has aconseguit. Si ho entens així, ets escriptor, encara que la teva obra no surti d'un calaix i encara que no et paguin ni un euro.

8.-Tot el que et dirà la gent sobre el que has escrit acostuma a ser fals; quan et parlin, et parlaran més d'ells i de les seves sensacions que no pas de la teva obra. A tu, no et serveixen de res les seves sensacions, perquè són les teves les que determinen el valor de la teva obra i les úniques que per a tu han de tenir sentit. El fet que siguin les teves sensacions les úniques que comptin per a tu, és l'únic que pot obrir les portes a que, a algú, les sensacions que li generen la teva obra li puguin agradar. Si tu no ets el primer i únic destí de la teva obra, no pagarà la pena que ho sigui després ningú més.

9.-No tothom és igual, però la principal preocupació del 95% de la gent que escriu és la manera com allò que crea l'encimbellarà a “ell o a ella” mateixos. La majoria de la gent escriuen per aconseguir el que l'argot social anomena “arribar a algun lloc”, ni que aquest lloc sigui un “aplaudiment” de compromís, una publicació que engreixi l'esnobisme, una disfressa més o menys pseudointel·lectual, o la pura i contundent enveja provocada damunt dels altres, fenòmen que molts identifiquen amb el propi èxit.

10.-No escriguis per a ser popular o famós, sinó perquè allò que escrius t'arriba, et defineix, t'agrada... perquè en definitiva es converteix en un credo per a tu.

11.-L'èxit d'una obra és que surti com tu vols, o fins i tot que superi les teves expectatives i les teves pròpies capacitats; independentment que la publiquis o no, que agradi a altres o no. Un signe d'èxit és sentir que allò que has escrit és excessivament bo per haver estat escrit per tu, adonar-te que has desenvolupat unes capacitats que no tens, o que en tot cas no preveies que tenies.

12.-Tingues en ment que avui dia és més fàcil escriure bé, perquè a causa de la crisi i de les dificultats econòmiques és gairebé impossible caure a la temptació d'escriure per diners o per fama.

13.-Quan escriguis no tinguis pressa. Si tens pressa, deixa d'escriure i viu.

14.-Aquests consells només serveixen per a mi. Les persones som totes diferents i cadascú ha de ser capaç d'escriure les idees que ell o ella sent que li van bé i que l'ajuden.

15.-Quan et disposis a escriure una història, sigui relat o novel·la, has d'haver descobert la frase breu que poria substituir l'obra sencera. Fins que no la trobis, no val la pena que comencis a escriure.

16.-Escriu sencera la història abans de començar a escriure-la, i apassiona't amb ella. I si no t'apassiones, no la comencis a escriure i oblida't d'ella.

17.-Que l'escriptura no es converteixi en el mitjà a través del qual guanyes diners per a sobreviure; perquè llavors, la raó per la qual escrius deiarà de ser l'escriptura en si mateixa, la història, la necessitat de crear... La pressió que exercirà damunt del procés l'exigència de guanyar diners per a sobreviure malmetrà completament la teva obra i el seu sentit. Cal que l'escriptura sigui el resultat d'un exercici absolut de llibertat i de creació; a les antípodes de l'utilitarisme o de l'interès.

,

,

Escull el teu verd

Escull el teu verd,

perquè la vida bull de tantes formes com universos puguin ser.

Fins hi ha qui diu que tot allò que és possible

habita algun lloc en algun espai dels infinits que hi ha.

Escull el teu verd

a l'indret a on l'aigua és un déu salvatge,

que de tan discret es fa el despistat.

Enmig de les formes de l'atzar que balla,

les ruletes giren ordenant les branes,

les cordes, els fats.

El verd es fa foc,

maragda salvatge,

llum creuant les teles que la Terra ha alçat

del fang, de la llum, de la eternitat.

Escull el teu verd.

.
.
.
.
Imatges del Bide Gorri que uneix Oiartzun amb Errenteria
O sigui  AQUÍ
.
.
.
.
.

Imatges d'Errenteria

Un Baserri dalt d'un turó ha quedat envoltat de blocs de pisos de colors, i arreu, el verd, encès, gemat, enlluernant. 

Una llibreria ven nines de comunió; amb vestits blancs, tots iguals, carrinclons, tradicionals. 

L'antiga muntanya salvatge no ha estat esborrada del tot i alça les branques dels pollancres, dels olms, dels roures... damunt les herbes immenses que creixen a grans velocitats. Les hortènsies agafen grandàries descomunals. 

Olor de pluja i de bassal. Humitat. Blocs de pisos blancs com llençols i façanes llises sense abillaments arquitectònics ni romanços. Contra el blanc, el color càlid i llampant de la roba estesa; per damunt, un blau profund, sense matisos. 

A les perfumeries, bateries de vidres de colors i aroma de química i flors. 

Un home amb una boina i un bastó entre les façanes del casc antic; les parets pintades amb grafits rebecs; orfebreria urbanística d'un passat que no s'esborra al costat dels somnis del futur, tot pensat des del present, que és l'únic que hi ha. 

Quan el dia és clar, els colors s'enfilen i esclaten pertot.

.
.
.
Anterior post d'Errenteria
.
.
.

El cor del calçot està fet de lentitud i de Sol, de lentitud i de fang.

Aquelarre de colors sota del Sol. Al fum, formes de pedra color de terra i cendra, amb efluvis de llum fosforescent. Boira encesa, que dins l'instant esdevé roca, muntanya eterna.

Espetecs a la llenya. Confirmació d'aquella voluntat inicial de l'energia, que vol ser i créixer, i progressar i crear... fins a convertir-se en la consciència d'un infant, que descobreix que ell existeix i que tot és bell.

Als camps, amb els arbres que regalen cirera, ametlla o oliva, la placidesa de l'existència viu al marge de les imaginacions pedants i complexes dels monos que en aquests segles dominen la Terra. La bellesa, com cada any, estén pels sembrats, pels boscos, per les terres, el seu vestit, fet de nuesa; i ho fa malgrat els qui no creuen que existeixi aquest vestit i en conseqüència no el veuen.

El terreny alça teixits d'un verd gemat, fets d'hores de Sol, d'aigua i fang. I ho fa a poc a poc, encara que a Suïssa els rellotges facin sonar l'alarma a les dotze, i encara que hi hagi qui lliuri la vida per aconseguir un món més veloç. El calçot regala el seu cor en un instant, ni que hagi crescut enmig del silenci i de la lentitud de les estacions. El cor del calçot, l'essència (els anglesos en dirien "core"), estan fets de lentitud i de Sol, de lentitud i de fang; el fang que els infants saben que és una joguina i un germà. 

Els qui fa poc que s'han adonat que "són"... encara no han estat enganyats; i saben que el fang, l'aigua, el Sol, la pluja... són germans amb qui jugar i llibres a on aprendre.

Les parets del poble naveguen damunt del cel blau. Els cementiris del poble són el consol dels vius sota el mateix cel a on els que ja no hi són hi enganxaven esperances, incerteses, curiositat...

Tot d'un plegat, un rusc d'abelles a la porta d'una casa es converteix en la sessió de dos quarts de vuit, i el veïnat gaudeix amb l'espectacle real d'uns homes vestits amb les casulles blanques de sacerdots de la mel, alliberant una llar de la invasió dels petits germans, que no hi entenen sobre propietats privades. Els pobles es fan germans amb aquests instants de bromes i de curiositat, mentre el Sol que mor acarbassa les façanes, les vinyes, la terra roja... i tot reposa en el silenci.

Munts de llenya vermella esperen convertir-se de nou en l'origen de l'univers per a fer reviure la polpa dolça del calçot, que es farà carn humana, que es farà bellesa i instant. 

.
.
.
.
Imatges de Montbrió de la Marca
.
.
.
,

Necessito més anys, i me'n queden pocs. Necessito més temps per a poder aprendre més coses...

De vegades penso que necessitaria viure més anys; en tinc quaranta-cinc i estic aprenent a escriure poesia en anglès; m'il·lusiona molt, em fa sentir coses, i el que em surt m'agrada, i agrada a gent que parla anglès, i penso que és meravellós, i penso que és poc el que em queda de vida per a poder deslligar tota la poesia en anglès que sento que pot sortir de mi. No parlo de qualitat, ni molt menys, sinó de passió, de sentiment, de la verdor dels boscos, de la flaire de la sal arran del mar. 
I necessitaria més anys i més vides per a millorar l'anglès, i per aprendre a posar millor els dits quan faig els acords amb la guitarra, i per a ordenar tot el que tinc escrit i publicar-ho, com he fet amb el llibre sobre la nuesa, o amb el vent del bosc, o amb el llibre sobre educació. 
I voldria treballar de professor més del temps que em queda de vida. Voldria conèixer més persones a la meva tasca docent, i fer l'intent, utòpic i esbojarrat, de convèncer-los de l'aprenentatge més essencial: estar viu és meravellós, un privilegi, un regal, un goig... i aquest és el sentit de tot: vivim per a gaudir, per a fer gaudir. 

Voldria tenir un cos i un cervell que no es deterioressin amb els anys, i poder aprendre més i més, amb la mateixa facilitat amb què els infants aprenen les coses.

M'esgarrifa la gent que no té cor, ni capacitat de diàleg, ni respecte per les diferències, ni, sobretot... respecte per la llibertat. Voldria viure prou temps per a escriure mots que poguessin convèncer aquesta gent que el més bonic no val diners, que el que no sent una pàtria no la sent, i que el que sent una pàtria diferent la sent, i ja està. I que el que vol marxar té dret a fer-ho, i que només és nostre de debò aquell qui s'apropa perquè vol. I que si se'n va, cal deixar-lo marxar. I que si és nostre, tornarà. I que sinó torna, és perquè mai no ha estat nostre, i perquè mai no ho ha de ser.

Voldria viure més anys que els pocs que em queden per a poder cantar sense amagar-me, per a predicar que la seriositat és un fracàs, i que la manera estirada de fer, plena de protocols i de culte a la imatge, que s'estila tant per la societat dels que van disfressats de corruptes, és una manera de fer que ens allunya de la humanitat, de la tendresa, de la llibertat, del gust de passar-ho bé. 
Voldria convèncer de la idea que les persones per naturalesa no estem fetes per a tenir autoritat, ni per a sofrir-la. La nostra evolució ens mena a construir una organització social a on hi hagi diferents tasques, trenades de manera que ningú estigui per sota ni per sobre, ni en sou, ni en esforços, ni en dignitat. 
Voldria viure més anys per a banyar-me despullat a tots els mars de la Terra, per a pujar tots els cims, per a perdre temps i temps sense fer res útil, i així poder pensar i crear en la direcció en què la meva existència decideixi. 
Necessito una vida a on no estigui tot fet, a on no hi hagi descansos eterns, ni joies infinites, ni la visió beatífica d'un ésser incomprensible. Doneu-me la nit i els estels, i els crepuscles de totes les albes i de totes les postes, i el misteri que mai s'esgota, per a estimar infinitament allò que intuïm i que no entenem ni coneixem. 
Voldria sempre la imperfecció per a tenir en tot moment un espai per a millorar i per a no oblidar-me de ser tolerant i despreocupat. Necessito el desordre per a sentir-me relaxat en un entorn que accepti el meu legítim i natural desordre. Voldria ser sempre un activista en contra de la idolatria de la "fama" i de l'utilitarisme, en contra de la falsa idea que predica que la professionalitat ve definida pels diners en comptes de la professió. Voldria convèncer els escriptors del goig d'escriure per gust i no per fama o per diners; i els que canten; i els que actuen; i els que es dediquen a qualsevol tasca. Voldria que estimessin la seva tasca i no allò tan fals i tan buit que des de petits ens han ensenyat que ho és tot, i que es diu èxit i triomf, i que massa vegades identifiquem amb riqueses materials i amb una popularitat despersonalitzada i falsejada.

Necessito més anys i me'n queden molt pocs... però us asseguro que ni que demà em morís, ja m'estaria bé. Ha estat genial. Continua estant genial. No sé qui ha muntat tot això, però ni que alguna vegada hagi un servidor donat cop de punys contra una paret de ràbia i dolor, ni que m'hagi topat amb persones que no han experimentat el do de ser felices sempre, ni que hi hagi hagut moments d'ombra... la vida és, i ha estat, una mena de flor insòlita, tan bella que em quedo sense respiració. I aquesta flor pronuncia com si fos un vers, com si fos una cançó d'amor, el nom de cadascuna de les persones; de totes i cadascuna de les persones...
.
.
.  

Cole Porter al Castell de Burriac. De Cabrils al Castell de Burriac.

Si Cole Porter no és al cel, com alguns integristes diuen de les persones que han viscut gaudint de la seva llibertat, sincerament, jo no em podria sentir bé al cel. I com amb ell, amb passaria amb moltes persones; amb totes les persones. Però aquest és un altre tema. 

El cert és que les melodies de Porter són un tros de cel a la Terra. I avui que hem pujat al castell de Burriac, he estrenat la funda de guitarra que em permet dur-la com si fos una motxilla. 

Porter és una muntanya russa d'harmonies que sempre sorprenen. No m'atreveixo a explicar més, perquè hi ha realitats que el llenguatge no pot transmetre. El castell de Burriac, i els boscos del maresme, amb el mar d'un color tan intens, i sempre a sota, conserven aquella llum que Josep Pla descrivia i que funciona millor que qualsevol píndola antidepressiva. 

Bon cap de setmana!

Cap persona, i cap territori, no pertany de debò a cap altre persona ni a cap altre territori si la única raó de la pertinença és la força de les armes o el terror. (Contra la violència i la ignorància)

L'ignorantó és amant de les expressions impactants; potser són buides, tal vegada reflecteixen un sofisme, un tòpic, una frase feta que sona bé, una irracionalitat que va vestida de lògica i que té molta força perquè impacta, perquè fa picar de mans els impulsius, els qui són capaços de cridar “hijo de puta” a un àrbitre que s'ha equivocat fins i tot davant dels seus fills, i quedar-se tan amples. Són ignorantons no pas perquè ignorin, sinó perquè no accepten que ignoren. Són ignorantons perquè entronitzen la seva ignorància, anomenant-la saviesa, i sobretot perquè la fan servir per confondre i per fer mal.

Posaré exemples concrets.

Els ignorantons, seguint les consignes dels gurús, anomenen “separatistas” als personatges de perfil etarra.

Fixeu-vos en el matís: “Los jueces han soltado a los separatistas” van dir quan va passar allò de la doctrina Parot i van haver de deixar anar uns quants presos d'ETA.

Els ignorantons podien haver dit “ agents de la proviolència” o “violents” o fins i tot “terroristes”... i la seva afirmació no hauria entrat dins la categoria de la confusió perversa. Els ignorantons, però, anomenen “separatistas” als “proetarres” o als “ex-etarres” per aconseguir la desitjada (per ells) associació entre la idea de la independència i la tragèdia de la violència terrorista. Anhelen aquesta associació. Als ignorantons no hi ha res que els faci més mandra i més por que haver de combatre, dins del joc democràtic, amb l'eina de la pau, amb arguments i amb respecte, contra la idea de la independència, o del dret a la independència, sense poder acusar els seus oponents de violents. Els ignorantons necessiten creure's que els qui no se senten espanyols, que els qui se senten maltractats per la Castilla Imperial, són persones violentes i malèfiques, susceptibles de ser comdemnades pels cardenals, pels bisbes i per la gent de bé. Per això empenyen en aquest sentit, trenant associacions enverinades, o manipulant els pobres ignorantons que aspiren a dir alguna cosa, amb els tòpics, les frases fetes, els sofismes i els missatges impactants que fan córrer pel facebook, i que més enllà de la seva façana més o menys espectacular, amaguen una profunda incoherència, sovint invisible pels poc intel·ligents.

Més exemples.

Ignorantons. Pastors d'ignorantons. Gurús d'ignorantons. Demagogs que dirigeixen els ignorantons com si fossin ovelles cap a les pastures que a ells els interessen. La justícia se la passen pel forro dels collons, o dels ovaris segons el cas. Però tot i així s'omplen la boca amb la paraula justícia, que tan bé sona i que tanta raó fa que sembli que tingui el qui la pronuncia. Però la justícia se la passen pel forro dels collons des del primer moment en què prefereixen “España” a la lògica, o “España” abans que la llibertat, o “España” abans que la democràcia. Però com que els ignorantons se'ls podrien despistar, i podrien, potser, no donar-los suport si expliquen clarament les seves prioritats i preferències políticament incorrectes, s'esforcen a semblar demòcrates, afirmant que “la constitución dice lo que es democrático y lo que no” o barrabassades com “la consulta va contra la libertad de los catalanes”, i els ignorantons ho escolten i s'ho creuen, i se senten demòcrates i lliures només pel fet d'anar contra la possibilitat que el poble pugui votar. Només pel fet de defensar una constitució, ja es consideren a favor de la llibertat i de la justícia, ni que aquesta constitució digui que tots som iguals davant la llei, però que rei només ho pot ser un borbó, i altres contradiccions i preses de pèl anàlogues.

Els ignorantons i els manipuladors d'ignorantons se senten democràtics “con un Rey campechano”, amb tantes formes, i protocols, i pompes, i toisons de oro, i medalletes, i aforaments, i tractaments, i mandangues amb papates rosses d'aquestes que agraden tant als ignorantons, als quals els tremola la veu quan un rei els dóna la mà i els somriu, i criden “viva el Rey”, i els batega el cor com una màquina de vapor quan el tenen a prop i se senten tan i tan grans.

Fa poc, algú va dir que en un país a on els llibres de la Belén Esteban eren els més venuts era normal que guanyés les eleccions qui les guanya. El problema és que en un país a on els privilegis són fossilitzats per la llei, i a on en comptes de privilegis se'ls anomena exigències democràtiques, els ciutadans continuaran comprant en massa els llibres de la Belén Esteban (perdona'm Belén que et faci servir com a exemple de banalitat cultural, ets una persona digníssima, no és res personal contra tu, però preferiria que la gent explorés en massa Shakespeare, Cervantes o Mercè Rodoreda).

I continuaran sent ignorantons perquè els altaveus dels poderosos, pastors dels ignorantons, (tele, diaris, ràdio...) continuaran elaborant docuficcions tipus “Operación Palace”, i no diran, com sí que va dir l'Èvole, que són ficcions. I els ignorantons, amb la boca oberta i la mirada perduda, s'ho creuran tot, i aniran a la llibreria a comprar-se la biografia de la primera ex-dona de torero retirat que es trobin.

També voldria dir, perquè em ve de gust, que detesto la violència. La teva, la meva, la de tothom. Detesto la violència genètica del mascle que combat per la femella, la violència carcamal del qui mata per la tribu. I detesto no només la violència del qui mata, sinó la violència del qui fereix, del qui ofèn, del qui menysprea, del qui odia. L'odi, en si mateix, ni que sigui silenciós, ja és violència. L'odi és una daga que a la empunyadura hi té una ganiveta idèntica a la que fa servir com a agülló feridor. Qui fereix amb la daga es talla la mà, perquè el mànec és també una fulla que talla. La mentida ja és violència. La venjança és violència. La ràbia contra el diferent és violència. La mania contra aquell que vol ser lliure és violència. El menyspreu contra el qui opina a favor o en contra de qualsevol idea és violència.

El violent és un miserable, ni que exerceixi la violència per a (segons ell) posar pau, o per a exercir la seva feina. La feina que requereix l'exercici de la violència és pitjor que la prostitució, perquè és pitjor matar o colpejar, que cardar per diners. La violència embruta les causes, siguin quines siguin aquestes causes. La violència fa que allò que es pretén obtenir exercint-la no valgui la pena que sigui obtingut. Les persones que s'omplen la boca afirmant que alguns objectius polítics només s'assoliran amb violència o amb revolucions, siguin ministres o activistes de qualsevol idea, són uns fracassats, han perdut la fe en la espècie humana, i no tenen la més mínima intenció de progressar. Han renunciat a l'evolució natural de l'espècie que ha arribat a ser consciència, i que està cridada a aprendre a resoldre totes les diferències mitjançant la paraula, la bona voluntat i la lògica. Si som capaços de preferir el bé de tots per damunt de les idees, arribarem al bé de tots, que mai no passa per esclavitzar cap pàtria ni cap persona, ni per tancar la boca a ningú. Personalment, mai exerciré la violència per a defensar una opinió política. Absolutament mai. Abans renunciaré a la consecució d'aquest objectiu. És una opció personal meva. Perquè si aconseguís el meu objectiu matant o ferint algú, el meu objectiu em semblaria tot d'un plegat pobre i insuficient comparat amb el valor infinit d'una persona humana, amb el seu somriure, amb el seu benestar, amb l'amor als seus fills i a la seva família.

Detesto l'acció miserable dels qui arrenquen les ungles als detinguts de qualsevol país i per qualsevol raó. Detesto l'ortopèdica i patètica crueltat dels qui els ruixen amb benzina, dels qui els colpegen, dels qui els insulten. Els torturadors són persones fracassades humanament, a mig camí entre el paràsit i la bèstia; éssers ridículs i monstruosos, que quan miren els seus éssers estimats han de mentir i mentir-se, perquè qui menysprea una persona les menysprea totes.

Detesto l'acció miserable de qui posa una bomba i destrossa cossos i vides. Totes les vides són sagrades i infinitament valuoses. Els terroristes mai no podran estimar ningú, perquè qualsevol persona a la qual arribin a estimar podrà un dia passar pel costat d'una de les seves bombes i convertir-se en carn trinxada, ja sigui infant, vell, home o dona... Tots els éssers humans alhora són odiats per aquell qui posa una bomba o per aquell qui disparà amb una pistola a la templa d'una sola persona.

Els violents, són tots ells uns miserables i uns frustrats, només pel fet de no creure que alguna vegada a la història, les decisions es poden prendre sense deixar de respectar-nos, sense abandonar la humanitat, que és l'únic que dóna sentit a la vida. Només val la pena viure si estem disposats a ser humans. Els frustrats, abraçats a la seva violència, mai no han de decidir les qüestions que afecten a la manera de viure de les persones i dels territoris. Cap persona, i cap territori, no pertany de debò a cap altre persona ni a cap altre territori si la única raó de la pertinença és la força de les armes o el terror.   

En el dia de Martin Luther King, demano el seu empar en aquesta Terra plena de futurs morts, que viuen com si l'existència durés per sempre i es pogués malbaratar. Que tots siguem conscients a cada moment del privilegi de viure i d'estimar.

.

.