He vist centenars d'infants arribar a l'univers no sé d'on, i a tots els he vist plens de bondat.

Contempleu la por de fit a fit, i trieu si us hi abraceu o si l'engegueu; en català, engegar pot voler dir enviar a fer punyetes, expulsar... Sé que costa esvair la por quan mirem al nostre voltant i descobrim bèsties. Fa respecte, fins i tot, escriure això últim que he escrit; l'última vegada, sols per expressar que sovint veig monos, un dels monos em va menysprear; sol passar, no passa res; la llibertat d'expressió té un preu, però val la pena. No hi ha cap preu massa alt si el que comprem és la llibertat d'opinar. I jo no puc evitar témer els instints d'espècie d'aquesta mena de mico a on m'he descobert viu. Un dia, de nen, em vaig adonar que m'havia tocat existir essent un individu de l'espècie dels micos sense pèl que no saben que són micos, que es pensen que són el centre de l'univers i la raó per la qual tot existeix. Què he fet jo per a ser un simi d'aquests? Crec que res. Tampoc no ha fet res el peix que dóna voltes dins d'una peixera petita, que menja cada dia una fulla d'insectes i algues assecades, i que un dia es mor i apareix flotant dins la mateixa peixera a on ha passat la vida sencera. Què ha fet la vaca per a ser vaca? El cas és que em miro els dits de les mans, els pèls de la part superior dels dits, les ungles, i tot plegat em confirma que pertanyo a una espècie de simis; així, de cop, me n'adono, i em meravello de ser; però, alhora, em sé finit, ignorant, i ple de pulsions que em menen a seguir les línies de l'espècie que s'organitza en societats; aquí és on he aconseguit en bona part alliberar-me. Dic en bona part, perquè del tot és impossible, almenys per a mi. Em fan molta ràbia alguns aspectes de la manera de ser d'aquest simi; els entenc profundament analitzant-me a mi mateix. Dins meu tinc gairebé tota la riquesa genètica i instintiva de la resta d'individus; observant-me com si estigués fora de mi mateix ho aprenc gairebé tot. I aprenent-ho gairebé tot de les pulsions, dels instints, de la influència de la serotonina, de la dopamina, de la norepinefrina, de l'adrenalina, de l'oxitocina... aconsegueixo de vegades no seguir la força de la selecció natural i convertir-me en un individu independent a la marxa de l'espècie; només molt de tant en tant, per a vèncer la por, per a gaudir de la bellesa, per a treballar per un futur objectivament millor per a tots, lliure de les falses creences, que no són altra cosa que la conseqüència cultural de l'actuació d'un feix de pulsions i d'un grapat de químiques. Aquest cos de mico a on m'he trobat em fa molta ràbia moltes vegades. També és veritat que sovint et trobes individus plens d'una bondat natural que m'omple d'esperança. Sé que molts monos, fins i tot monos que escriuen llibres d'autoajuda, monos amb títols, monos plens d'un ego guanyat amb el propi esforç... neguen la bondat natural amb la qual arribem i que Rosseau va saber descobrir. L'ego té això: fa assumir les asseveracions en funció de l'esforç aplicat, en comptes de la seva harmonia amb la realitat. L'ego té això, es rebolca en la mitomania d'autors "micos" sobrevalorats, de cognoms sonors, que el que sí que tenien és molta intel·ligència i imaginació; però la realitat es mostra a qui vol més que a qui pot. He vist centenars d'infants arribar a l'univers no sé d'on, i a tots els he vist plens de bondat; una bondat que massa vegades es va apagant, o amagant, o espantant... tant aviat com la fúria dels instints engega tota la seva artilleria per a poder competir dins la societat dels monos, per a no morir. I per a no morir, es mata; i per a no morir, es realitzen totes les bestieses pròpies de les bèsties que no saben que ho són. Ai! Si morir no ens fes por! I si el que ens fes por fos seguir l'instint d'espècie i renunciar a ser nosaltres! "Ets una cèl·lula cancerígena que actua sense obeir els codis socials i que per tant actua contra el tot que és l'espècie" em diuen! L'individu, cadascun, és una finalitat per l'individu; i no la societat o l'espècie, que no somnien, ni estimen, ni senten, com no senten els eixams d'abelles, com no senten els formiguers com un tot. Crec en el cor de les formigues més que en la mecànica bestial del formiguer. Crec en l'amor de cada abella, més que en l'honor i les lleis de l'eixam adorador d'una reina que no sap ni caminar. I si l'eixam ha de morir perquè visqui l'amor de cada abella, que mori l'eixam, i que esdevingui l'instant d'amor, que ni que es mori, haurà viscut de debò. La vida és un instant en el temps de l'univers. Em fa por l'eixam que amb la seva fúria vota aquell qui  deportarà tres milions de persones perquè no han nascut al país. Em fa por el formiguer que només tem l'horror que afecta al propi formiguer. Però aquesta por l'esvaeixo, l'engego a dida; la por al meu propi formiguer, insensible, absurd en les seves lleis i els seus càstigs, mediocre en la seva educació fonamentada en la por al càstig i a les males qualificacions. Adorem l'avaluació com si fos el tot, i menystenim l'aprenentatge de cada hora, de cada dia; el constructivisme i la significació creativa d'allò que podem ensenyar a estimar, la passió per crear i per viure eternament ni que sigui només dins del breu interval d'un instant. Em fa por el meu formiguer, i m'allunyo de les seves directrius; me'l miro des de fora, bo i treballar-hi amb tota la passió des de dins. I haig de mirar una vegada i una altra a cada formiga, a cada abella; perquè cada abella em reconcilia amb la raó de ser, encara que el formiguer, com un tot, intenti fer-me enrere. La finalitat de la vida no és l'eixam, ni que la vida ho digui; no és el formiguer, ni que l'univers ho exigeixi. La finalitat de tot és cada abella, que arriba bé i s'espatlla; és cada formiga, que arriba bé i s'espatlla. I a dins de cada mono, que sóc, que som, hi ha un tresor i una força més gran i més important que la resta de l'univers i les seves forces. Les normes, les lleis, la força, la violència, legal o no, no són més que la demostració que som bèsties, i mentre siguin necessàries l'ésser humà viurà empresonat.    

Mots d'Heràclit

Mentre continuem veient culpables en comptes de persones amb dificultats, no farem res, ni arribarem enlloc, ni actuarem amb justícia, ni ajudarem ningú a superar cap dificultat.

Mentre siguem jutges, no serem professors.

Mentre continuem enfadant-nos de debò, persistirem en la malaptesa de no aconseguir res; ni petit ni gran.

Mentre ens empassem com bens la gran ficció del lliure albir absolut de tothom i en tot moment, continuarem sent intolerants i tirans.

Mentre ens entestem a ser durs i inflexibles per tal de preparar els alumnes per a una societat dura i inflexible, els estarem ensenyant a ser durs i inflexibles, i estarem contribuint per tant a construir una societat més dura inflexible.

Mentre no entenguem que amb gests de comprensió i d'humanitat estem ensenyant comprensió i humanitat, continuarem essent inhumans i tancats.

Mentre no acceptem que és tan important ajudar algú a no dependre de ningú, com ajudar algú a saber confiar en les persones, no estarem preparant bé els nostres alumnes.

Mentre tinguem por de mostrar-nos humans, continuarem ensenyant que cal tenir por de mostrar-se humà.

Mentre visquem obsessionats, defensant el nostre petit regne de la plaça guanyada, o de les hores assignades, en comptes de prioritzar les necessitats educatives dels infants, continuarem amb la hipocresia d’anomenar-nos educadors quan en realitat som oportunistes.

Mentre visquem oblidant-nos que ens estem morint, i que el temps és massa breu com per a especular, continuarem sense convertir cada dia en un tresor, cada hora de classe en un privilegi, cada alenada en un gaudi.

Mentre competim en comptes de col·laborar, continuarem construint una societat d’insectes competidors en comptes d’humans solidaris.

Mentre continuem condemnant l’adolescència com si fos un vici o una maledicció, en comptes d’aprofitar el poder de la seva energia, no aconseguirem connectar amb els nostres alumnes ni el clima de diàleg i confiança que cal perquè el procés educatiu tingui èxit.

Mentre continuem transmetent el verí dels tabús amb la doctrina del tradicionalment correcte, continuarem contribuint a perpetuar la societat dels tabús i dels prejudicis heretats de la ignorància medieval.

Mentre continuem separant obsessivament les assignatures com si els projectes de la vida no agombolessin en una sola realitat les matèries que nosaltres separem a l’aula, l’aprenentatge patirà una disminució dramàtica i els diferents departaments en comptes de sumar, restarem.

Mentre treballem convençuts que ja hem arribat a algun lloc, en comptes de fer-nos conscients que el nostre camí d’aprenentatge continua, no podrem fer bé la nostra feina.

Mentre no siguem capaços de comprendre l’angoixa dels pares i mares que viuen encadenats a una feina precària, amb caps que sovint no respecten el dret dels progenitors a demanar permisos per a les entrevistes amb els tutors, i amb l’horror d’unes hipoteques abusives... no serem capaços d’atendre els seus fills amb la delicadesa i el sentit de justícia que qualsevol persona humana mereix només pel fet d’existir; i no serem capaços de comprendre les dificultats dels pares a l’hora de fer de pares.

Les fulles que cauen

Manifesto amb antelació i de manera notòria que sé a on les meves cendres s'escamparan; conec el lloc a on un petit bri de mi, mineral, inofensiu i net, es deixarà endur pel vent i es fondrà amb les arrels dels pins i amb l'aigua de la pluja. 
I això serà sense ànim d'anar contra cap fe; perquè els sentiments profunds del moment de l'adéu són prou greus com per a ser sincers i com per a buscar la pau i la reconciliació amb tothom.
No vull cap funeral, ni referències a judicis i tortures per a redimir res, ni deformacions de déu, ni referències a mites sovint alçats per a justificar imposicions i persecucions.
Sé a on vull i a on he demanat que un símbol de mi es converteixi en muntanya i en fang i en vida. Un símbol de mi, només, perquè jo seré sempre al costat dels que estimo profundament, i el meu jo continuarà sent d'una manera que no goso descriure perquè desconec, i no és honest afirmar allò que no se sap. La profunda ignorància de tant ens ha de moure a ser tolerants, i la pròpia petitesa ens ha d'empènyer a ser compassius.
Els qui de debò m'importen saben a on les meves cendres s'escamparan.

La tardor és un part

Els dits pertanyen a les forces invisibles que ens imanten. Vivim enmig d'un gran teatre il·luminat per les muses; tenen cura de nosaltres, com si fóssim nadons, i amb les seves llums i el seu amor, desapareixen quan toca, i tornen quan cal.

La vida és plena de guerres, sovint invisibles; i cal guanyar-les totes. I a totes les guerres hi ha De Gaulles i Churchills. I sovint, quan les guerres són nostres, ens cal convertir-nos en De Gaulles i en Churchills, i arribar a comprendre que la vida ens ha estat preparant sense que ho sabéssim per a lluitar i guanyar a totes les nostres guerres.

*

La tardor és un part.

* 

Necessito França

*

Plou. I cauran les fulles vermelles a la vorera. El cel, tot el dia, és gris. El fum fa olor de castanyes. Tinc ganes de plorar, però estic en pau. La Terra asseca els fruits i abaixa les persianes. Obro la finestra un xic i entra l'aire del carrer. El matalàs flonjo de les fulles és la joguina d'un infant, i els colors s'agermanen amb el fang. Catifa de llàgrimes de foc als contraforts del Matagalls. Un llac gris a Santa Fe. La plata del Sol a l'aigua quan aquest Sol no es deixa veure. Groc, saur, ataronjat, xocolata i nabiu... La mort reivindica la vida. La llavor s'enterra, o és colgada per algú que no sabia que era llavor. La Terra gira i gemega; es fa bella perquè arriba la fi, que és el nou principi. 

Plou, i a dins de l'instant hi trobo prou bellesa per a ser feliç.  

El plaer de ser amateur

Haver d’escriure per diners és fotut. Pensar que allò que surt de tu, surt de tu perquè necessites que t’ho paguin és al meu parer molt cruel. Em fa l’efecte que no em sortiria res si hagués de viure d’allò que escric; fins i tot, cas que tingués la vida solucionada, si el que busqués fos enriquir-me o augmentar el meu patrimoni amb allò que redacto, fos ficció o assaig, no seria capaç de traçar ni un mot, i em faria por molestar, ofendre, empipar els qui paguen, o els qui paguen els qui em paguen, o els amics dels qui em paguen. Admiro els professionals de l’escriptura; viuen dins d’un món difícil, com de fet són tots els mons. Perquè algú, mirant el meu món; el món on visc i on em guanyo la vida, podria dir el mateix que jo, referint-se a la meva feina, i tindria dret a fer-ho. Però suposo que tots hem trobat el nostre lloc. I els que hem tingut sort, siguem escriptors o mestres, si hem tingut sort de debò, el que hem aconseguit és trobar una ocupació que afrontem no pas per diners, ni tan sols pel sou, sinó per allò que fem. Ens alimenta allò que fem. Ens mou, només, allò que fem, i no pas el sou que ens paguen. Podríem dir que el sou que ens paguen ens el paguen per tal que puguem continuar fent allò que fem sense haver de preocupar-nos del sou.

Per això, tornant a l’escriptura, té tanta importància, per a mi, el concepte d’amateur. Sovint el mot amateur ve associat a les activitats poc professionals, mediocres, d’estar per casa; però quan això passa s’oblida que els grans filòsofs eren amateurs, que molts dels grans somnis no han estat pagats ni han nascut a força de sous o salaris. Amateur vol dir que allò que fem ho fem perquè ho estimem, i que el nostre sou, i que la nostra supervivència, no depèn de com serà allò que fem. Potser a alguns aquesta manca de pressió els ensopeix o els desmotiva, d’altres però necessitem l’absència de la pressió per sobreviure per a poder tirar endavant una passió. Alguns estimem ser amateurs de l’escriptura, i no fórem bons si esdevingués la nostra professió; i això no és ni un defecte ni una virtut, sinó una manera de ser.

 Ser amateur permet parar i engegar quan ens plagui. Descansar uns anys, i tornar-hi amb empenta quan ho decidim. Ser amateurs ens permet defugir les promocions, el màrqueting, el joc de la pseudofama, les temptacions de l’ego que, almenys a mi, em fan perdre inspiració. Ser amateurs ens permet cremar, si ho volem, poesies que ens fan fimbrar el cor, pel fet de publicar-les immediatament a la xarxa, perdent tota possibilitat de presentar-les com a inèdites a qualsevol premi, només perquè ens morim de ganes de veure-les penjades ja, de compartir-les ja, de regalar-les ja, d’escampar-les pel món, ja. Ho podem fer perquè no vivim d’allò que escrivim i perquè la nostra il·lusió no s’alimenta de l’èxit relatiu dels premis, que d’altra banda, si ens abelleix, sempre tenim allà, esperant-nos per quan no sapiguem fer res millor. Ser amateur permet escriure allò que l’esperit de Hemingway ens xiuxiuegi al cor i al cap encara que per a qualsevol altra persona sigui infumable, avorrit, pesat o sense sentit. Ser amateurs ens permet atendre només aquells impulsos que la realitat misteriosa que ens empeny a crear ens diu que hem d’atendre, encara que aquests impulsos, estils, línies argumentals, ambients, significats... siguin proscrits pels entesos que atorguen honors i visats intel·lectuals. Ser amateurs ens permetrà crear amb la convicció que serem oblidats, i que allò que haurem creat haurà brillat amb força al nostre cor, i al de tres o quatre més, quan haurà brillat, i només per un instant; i que en el moment en què haurà estat, haurà estat real, i bell, i viu, i sadollant del tot. Ser amateur ens permetrà el joc de desaparèixer, de tornar a començar, de gaudir dels seguidors que minven, i de somniar en un nou principi, recuperant, potser, la il·lusió dels primers dies, sentint-nos nous i ingenus pel fet de tornar a començar. Ser amateur, a mi, em permet valorar una nit d’hivern als afores de la Masia de Can Bastons, llegint, enmig de la penombra «Vol de nit» de Saint Exupery, i sentint, a la pell i a les entranyes, una realitat que no puc convertir en mots, però que s’assembla molt a la vida en estat pur, en carn viva... i adonar-me que aquesta nit solitària, o aparentment solitària, és més valuosa que qualsevol acte de promoció, d’estratègia editorial o comercial. Ser amateur em proporciona una sensació absoluta de llibertat, falsa o real, però autèntica quant a sensació; i tot això no ho canvio per cap altra estatus del món de la creació.

Bob Dylan...

Estic molt content, però no puc evitar, potser maquiavèl·licament, de pensar en algú que se sentirà malament pel Premi Nobel a en Dylan. De fet, el malestar esdevindrà a causa del triomf de la simplicitat; la simplicitat està mal vista, sobretot pels classistes. I la mateixa persona que s'escandalitzarà pel triomf d'un "pengim penjam", s'ha escandalitzat en altres ocasions quan ha evidenciat el triomf espectacular dins del món de la indústria del llibre d'una escriptora guapa i jove, perquè, segons aquesta persona, els o les escriptores que triomfen han de ser velles, tenir cara de mal de ventre, ser avorrides, "seriotes" i no semblar desitjables des del punt de vista natural del sexe i la reproducció. I no obstant els prejudicis i els dogmes previs d'aquesta persona escandalitzada, l'expressió magistral de la simplicitat, en un grau d'abstracció sovint elevat, i amb la profunditat d'un iceberg, i amb l'esperit poètic del poble... no és precisament banal. Podríem dir que acostuma a ser fàcil o impossible. Neix d'una actitud. 

La força misteriosa de la creació literària bufa on vol, i de vegades beneeix els sorruts, els antipàtics, els timbres grisos, els caràcters anàrquics, els esperits frívols, els qui s'alimenten de la inspiració d'un instant. 

El treball dur és lloable i sovint necessari, però el gènere literari té amants clandestins a banda d'esposes i marits fidels; beneeix el caos si li plau, i nega els seus dons als ratolins de biblioteca si li resulten avorrits o pedants. 

Per això estic tan content que Bob Dylan s'hagi endut el Nobel. I és cert que un premi no vol dir res. El premiat seria el mateix i hauria fet el mateix sense el Nobel. Milions de Nobels mai no recolliran el guardó. Però ni que hagi estat per una vegada, la poètica que brolla del carrer i de l'espontaneïtat ha superat l'ortodòxia dogmàtica dels qui viuen convençuts que només hi ha un estil, un camí, i un mèrit. Ha guanyat, ni que hagi estat una excepció, la poesia del vent, de la solitud gèlida dels caràcters incompresos, la ingenuïtat sublim de les petites veritats essencials que tothom sent, però que costen tant d'expressar i de fer sentir.

L'enrabiada dels pedants, que pretenen tancar la llavor i l'explosió de la creativitat a l'armari rònec de l'esforç voluntarista i de la racionalitat cartesiana, representa la resistència del immobilisme a obrir la cultura a noves i insospitades expressions.

Les gotes de pluja que percuden contra el sostre del cotxe dins del qual escric estan contentes; la seva poesia és reconeguda; i el vent, i els camins, i la pau, i les carreteres perdudes de l'Amèrica profunda, els camps de blat de moro, els rius, els boscos, els bassals, els rodamóns... La poesia vola enllà de les tapes encartonades dels llibres vells; esdevé veu i so i harmonia i ritme i nervi. La poesia s'allibera del paper i del grafisme, i amb els sons de la natura, reivindica que està viva i que brolla de la carn i del cor.  

La filla de les estrelles, o el riu que corre pels turons elevats, o el cervató del bosc que ningú no pot impedir que sigui lliure.

Llàstima i ràbia. Ulls grans i mirada noble. Una etiqueta enganxada al nom i a la imatge per situacions no buscades ni merescudes.

Caminar de deessa humil al costat d’algú ferit i vençut; potser per les seves pròpies foscors; no pas per les teves. Immens amor per aquest ésser amorós que no ho sap fer millor, que té por, que menteix i que juga brut per tu, com fa gairebé tothom per la supervivència dels seus.

I tu no tens por.

Ves amb compte, t'he dit. Als vigilants del sistema no ens agraden els massa valents. Però això no ho direm mai. No queda bé, perquè no és correcte; i ho sabem. Sentim devoció pels petits que acoten el cap i que dubten. Després, segurament, els retraurem que acoten el cap i que dubten; però això és el que en secret alguna part del nostre pobre cap erradament vol: poder retreure alguna feblesa per a sentir-nos segurs i poder fer bé la feina. Els espavilats ens intimiden. Passem el dia exigint-vos que feu el favor d’espavilar, i quan ens topem amb un espavilat de debò, ens esparverem. «Ui! Compte amb aquest, que és molt espavilat!» «Que et parla com si tinguessis la seva edat!» «Que et demana, amb tot el «desparpajo», el que no té i el que creu que li han de donar!» «Compte amb aquest, que és un milhomes!» El problema, en el fons, és que no acota el cap; i l’inconscient dels vigilants té por dels petits que no acoten el cap. 

No vull ser així, amb tu; amb mi no acotis el cap, si us plau. Parla clar i fort. Digues que creus que no tinc raó quan ho creguis. Exclama’t. Fes-ho amb el mateix respecte amb què et parlaré jo, i anirem bé. No acotis mai el cap, que ja hi ha massa gent amb el cap cot, i massa vigilants, i massa por.

Sense conèixer-te, et sento admirable. La vida ofereix tortuosos camins de creixement a diamants crescuts a llocs mísers. Diamants ignots. Diamants vius amb un cor que batega i que sent. Invisibles diamants sota un cos cada vegada més visible, que els pallussos confonen amb el tot. El cos t’amaga, i, a ulls de molts, et desfigura. El mateix cos que a d’altres els serveix per saber que tu hi vius a dins, i que la bellesa esclatant del cos que creix és només una icona que assenyala la bellesa infinitament superior que té la teva ment sovint ignorada.

Ets el mot «Shenandoah» que aquests últims tres dies m’ha perseguit, Potser per anunciar que arribaries tu; Shenandoah, la filla de les estrelles, o el riu que corre pels turons elevats, o el cervató del bosc que ningú no pot impedir que sigui lliure. Tinc una mica de por per demà; Shenandoah sap per què. Passi el que passi, continuarà existint Shenandoah, i aquests tres dies, i això que sé i que sento malgrat la meva immensa petitesa.

Els teus actes, potser, impediran que siguis vista, però et continuaré veient enllà dels fets, i recordaré la mà amb que ajudaves l’àvia a creuar el carrer, la cura amb què li vigilaves les passes, o la humitat als teus ulls quan algú et va dir que les persones amb la teva determinació eren admirables. A mi, i a molts, ens faran dubtar els teus fets, però et continuaré descobrint darrere la incoherència de la foscor; el normal en situacions anormals és comportar-se de manera anormal. Però això és igual; el camí fa pujada i tots anem a peu; i hem de continuar pujant; ni que sigui amb por, amb la mateixa por que tinc jo per demà; però cada dia és únic i cada dia està viu.