Actuació a GypsyWagonTV

Actuació a GypsyWagonTV, el 22 d'agost de 2018 a Fintown (Donegal, Irlanda)

Final d'agost, i de mig segle d'edat, a la meva estimada i musical Irlanda.

He trigat quaranta-nou anys, onze mesos i divuit dies a viatjar a Irlanda en aquesta reencarnació, i fa molts anys que canto per plaer, sense la més mínima intenció de fer-ho per altra raó que no sigui el plaer mateix, i la comunicació amb un poder superior; i just quan queda una setmana per anar a Irlanda, rebo el missatge d'algú que m'ha escoltat a YouTube i que diu que li agrada com ho faig, i que diu que si algun dia viatjo a Irlanda els ho digui, perquè tenen una caravana com les de l'Oest, en una mena de casa amb jardí a Irlanda, a Fintown (Donegal), a on hi fan un Canal de YouTube que es diu GypsyWagonTV, i a on hi conviden gent de tot arreu relacionada amb el folk. I es veu que els proposen de cantar dins el tendal de la caravana, que expliquen que té una sonoritat especial. 

No em direu que no és una casualitat!

I no podré dur la guitarra perquè no hi cap al cotxe de lloguer; diuen que me'n deixaran una per la gravació.

Una casualitat, o no. Potser no és una casualitat que tot just una setmana abans em diguin això; ja sabeu què vull dir i no em posaré ara a explicar històries algunes de les quals he jurat no explicar.

M'agrada la proposta perquè és cantar a casa, sense cap mena d'ambició, ni professional (valga'm déu!) ni de cap altra tipus; fora de cantar enmig de gent que gaudeix amb una música no contaminada ni pels estandars, ni per l'obsessió de perfecció tan lligada sovint a l'ego, ni per la tragèdia de la fama, que ensulseix vides, les quals mai no poden tornar a passejar per un carrer concorregut com a persones normals, ni per l'electricitat que, tot i que no hi ha més remei que fer servir un micro si vols gravar, no em direu que una guitarra de fusta, capaç de fer música quan enmig d'una tempesta se'n va el llum, no té una ànima especial, un so que no pot ser reproduït per cap ona elèctrica analògica. Per això penso que no acabem d'escoltar mai ningú de debò com canta fins que no ho fem al seu costat, sense altaveus, ni amplificadors, i deixant-lo parar si s'equivoca, o per prendre un glop de vi, o de taronjada, o per gratar-se l'orella. Cantar és una forma d'expressió com parlar, recitar un poema, o ballar... no és una activitat elitista, passaport a la fama i la glòria. Va bé per la salut, i és una activitat que s'aprèn, com escriure o llegir. I igual com hi ha alts i baixets, grassos i prims, hi ha qui canta d'una manera i qui ho fa d'una altra, i això és enriquidor. 

Per això m'agrada la proposta, perquè tot just uns dies abans, havia parlat d'una cantant de YouTube que m'agrada molt, perquè canta amb una guitarra i prou, sense projeccions estel·lars d'aquelles que enreden el públic per treure-li els quartos, i que ho fa amb una noblesa i espontaneïtat especials. 

M'agrada cantar, i escoltar cantar, sense bronze, ni llautó, ni or, ni argent... M'agrada la fusta, les cabanes del bosc, els racons vora un llac, una cala o un riu, els que som companys i prou... ja sé que ningú no comprèn ningú, però la música fa que ens entenguem ni que sigui en rus.

Aquesta proposta és pel dia 22 d'agost, però és que, nens i nenes!, el dia vint-i-sis, sopo al MacMunns de Ballybunion, al comptat de Kerry, i tindré a menys de un metre a Mickey MacConell, una llegenda de la música a Irlanda, compositor de moltes cançons per a la família Kelly, i sobretot de l'himne "Only our rivers run free". Mickey és una persona senzilla, noble, natural... Ell mateix em va explicar als llocs on cantava i els dies, i per això vaig poder reservar taula. Per tant, aquest final d'agost, m'aproparé a la Irlanda que tant estimo; i que té una història d'independència política molt dura; molt més dura encara que la que estem vivint a Catalunya. A Irlanda són molt conscients del que està passant aquí, encara que l'estat irlandès hagi de seguir (de moment) el seu paper diplomàtic, que com qualsevol diplomàcia sempre és superficial.

Ja us explicaré com ha anat! Me'n vaig a escalfar el dits!
.
.
.

A on és la pau?

Rere la façana del món, neguit silent de gemec mut.
Lament silenciós, perdut, 
que l'honor fon, 
tossut.
Dignitat tancada, 
misèria al blau estès d'un cel rabiós.
Tot al carrer és tibant; 
balla el maligne, plora l'infant; 
el corrupte passeja el gos.

Rauxa engabiada al profund del plor. 
L'odi és absent. 
Esclata el tro del buit d'Europa; 
del conte antic al poble pobre, 
i al poble ric.

No sona el sabre, 
però un altre juny asseca el blat que ja és a punt 
d'un nou martiri.
Som els hereus de l'home noble; 
Villarroel, amb l'aigua 
foradant la carn. 
I l'ombra fosca allà, 
al seu castell, 
jutjant; a cops de pedra, 
immutable 
esclafant braços, cames, mans.
Hi ha una càtedra de negra llum pudent, 
que honora els fills del diable, 
decent, curós, prudent; 
saviesa antiga per ferir la gent.
L'avern, a cops, 
s'alça imponent, 
com un palau. 
A on és la pau? 
 

Tot això passarà moltes vegades

Girarà la Terra i deslligarà estacions de fulles seques als peus dels viatgers. Immensos salzes s'agitaran amb el vent. 

Plourà i el vent s'endurà les boires i engegarà raigs lluminosos de Sol a l'abril.

Torrarà l'agost un camp erm, i al lluny les oliveres tremolaran les fulles. Se sentirà l'estridor de les onades. Flairarà a sal i a una barreja de mar i estiu. Un munt d'hiverns es glaçarà la terra; alguns vestiran de blanc el Vallès que tant estimem.

Tot això passarà moltes vegades, any rere any. I la vergonya dels carcellers mai no s'acabarà. Mai no deixaran de ser els qui van empresonar pares, els qui van atiar a la ràbia de maldar per tapar cors, emmudir mots i somnis, arrencar versos, demmonitzar esperances... Seran sempre els qui van fer plorar innocents perquè no sentien ni deixaven sentir el legítim anhel de cercar una nova manera de ser lliures. Mai no es trauran, a ulls d'ells i dels seus descendents, la vergonya d'estossinar àvies o d'aplaudir els qui ho van fer. Ells, molt mudats, i amb frases estudiades, passaran en silenci convençuts que susciten admiració. Però en aquells qui els mirin, hi naixerà, sempre, un profund sentiment de pena, i el record de l'odi i del fracàs dels violents en una pàtria nova i lliure.

.
.

La raó de tot és la vida de cada persona

Poso aquesta cançó, perquè l'he trobada a YouTube i m'agrada la senzillesa 

amb què la interpreta aquesta noia. No té més significació.

Ningú és menys. Ningú és més. 

No t'odio. Em dol el teu odi. 

No et menyspreo. Em dol el teu menyspreu vers tantes persones. 

No accepto cap violència. Em dol que desitgis violència i empresonament contra algunes persones. 

No em molesta que pensis diferent a mi. Em dol que desitgis que la teva fe religiosa, moral, estètica, social... sigui imposada a la totalitat de la societat, i que quan alguna vegada no s'imposa ho interpretis com que s'està escombrant déu de la vida social, o com que s'estan expulsant els costums "normals" de la societat. 

Em dol que dins del grup d'aquells que pensen com tu, no siguis capaç de destriar el tolerable de l'intolerable. Són tolerables, i les defensaré com a drets irrenunciables, totes les idees que empenyen el món a ser com tu somnies que sigui, encara que jo no les comparteixi; la solució l'haurà de donar la majoria i el temps. Però és intolerable que quan algú dels que tu consideres teus corre amb un cotxe per una plaça a on només hi poden circular vianants, no només no tinguis el civisme de condemnar-ho, sinó que tinguis la barra de justificar-ho. 

Les persones que eduquem hem de fer un esforç titànic pel que fa a donar exemple. I segur que no ens posaríem d'acord en accions dels uns i dels altres, ni en les nostres mateixes. No ens posaríem d'acord en si són inadequades o no a causa de les maneres diferents de pensar que tenim, però n'hi ha un bon feix a les quals com educadors no podem renunciar mai: el perdó, l'amor, el respecte a la vida dels altres, la protecció de la seva seguretat física, la seva llibertat, la seva dignitat, la moderació en la manera d'expressar les diferències, l'esforç de comprendre les raons alienes i d'acceptar-les ni que no les compartim, el dret dels altres a treballar per una societat i unes formes radicalment diferent a les nostres, la igualtat de drets entre tots els éssers humans, la igualtat d'oportunitats, el principi de presumpció de bones intencions de tothom mentre no es demostri el contrari ni que pensin diferent...

En una societat madura cap diferència d'idees polítiques hauria de dur al menyspreu, a l'odi, als missatges manifestament tendenciosos i parcials. 

Què expresses quan retuiteges que un marroquí ha violat una noia al Marroc? Quan passa a Espanya, no afirmes que un espanyol ha violat una noia a Espanya. No t'adones que aquesta manera d'expressar-te és tendenciosa? Per desgràcia, les agressions sexuals són una plaga de totes les societats, i criminalitzar cultures no és el millor camí per arreglar-ho. D'acord que cada cultura té els seus tics, els seus errors, la nostra també... i el camí per a solucionar-los passa per abandonar aquesta obsessió per a mantenir les diferències, els privilegis d'un sexe damunt de l'altre, d'una classe damunt d'una altra classe, d'un cognom per damunt de tots. Allò que de vegades critiquem en els altres ho patim profundament sense adonar-nos-en. 

No hem de ser com els rius d'aigües poc profundes que baixen amb molta rapidesa i que són amples i vistosos. Hem de ser rius d'aigües profundes, servidors de persones i no d'idees, treballar per aconseguir somriures i respiracions tranquil·les en tanta gent com puguem, i no adorar institucions mítiques creadores de les seves pròpies ficcions. Què és una doctrina sense uns mitjons als peus d'aquell que els té gelats? Què és una llei si només existeix perquè la llei ho diu? La raó de tot és la vida de cada persona, el seu dret a parlar la llengua que vulgui, a guarnir-se com li abelleixi, a expressar-se com és i com sent. I es tracta de treballar perquè la societat sigui amable i benigna amb les persones, i no pas per retallar els anhels dels éssers humans per tal d'emmotllar-los a una societat repressora, esclava de les formes, defensora de privilegis medievals fonamentats en la força física dels senyors d'aquella època. És la societat la que ha d'emmotllar-se a la dignitat i a la llibertat de les persones, i no pas la dignitat i la llibertat de les persones la que hagi de reduir-se per obeir la mecànica inhumana de la societat utilitarista i tradicionalista. Ensenyar valors és ensenyar a trencar cadenes; primer les que un mateix té afermades a les cames, als braços, a la ment... i després, les cadenes socials que neguen tantes llibertats i fan tant de mal a tantes persones en nom de suposats dogmes o drets històrics. Sovint els drets històrics són injustícies històriques. 

Cal ser profunds, i descobrir que l'anima humana és una finalitat en ella mateixa i que ha nascut per a la llibertat i la creació.

.

.

.    

L'Ocell és l'ocell

Txoria Txori vol dir, l'ocell és l'ocell, i és un poema basc escrit per Joxean Artze al 1957. Mikel Laboa en va fer una melodia al 1968, i va publicar la cançó a l'album de 1974 Bat-Hiru.

L'ocell és l'ocell Si ahir li hagués tallat les ales jo, l'ocell no hauria escapat. El que era el meu ocellet. Si ahir li hagués tallat les ales jo, l'ocell no hauria escapat. El que era el meu ocellet. Però amb les ales tallades, ja no podria ser més un ocell. Però amb les ales tallades, ja no podria ser més un ocell. I jo el que estimava era l'ocell... I jo el que estimava era l'ocell...

.

.

.

Res mai no és igual si vosaltres no hi sou

I ara,
amb la xardor del dia
el bressoleig del mar i el perpetu vaivé
la sorra, i a les canyes
repic de fibra balma
el vent,
i allò que no saps com explicar ben bé.

I ara,
el silenci a la cel·la,
el soroll dels records i el gel del carceller,
la reixa,
i rere els vidres,
els ulls que tant estimes,
la por,
i la busca enterca del rellotge del temps.

Al lluny,
qui se n'alegra
irreflexiu i egòlatra,
tomba de marbre blanc a la vall dels Borbons.
refinada cruesa
de capes amb cordons,
succedani d'amor, artifici de rang.

La sina,
de la duna a la platja
infinits mirallets de sal, i els crespons
de sol damunt de l'aigua,
de la pell dins de l'aire,
però res mai no és igual si vosaltres no hi sou.

Negre castell dels somnis
d'una pàtria que parla
vergonya per qui ofega la veu del poble viu.
A la solitud del pou, 
la llibertat somriu;
ara plora, ara prega, ara canta, ara escriu.
La llavor dins la terra
cou el plançó al niu
dels fills d'una nova alba
que neix mentre moriu.