Em sap greu si algú s'enfada o si creu que no és prou seriós o correcte el que dic, però jo mai no treballo. No treballo.

Vaig prometre un dia que mai no treballaria, i si fa no fa, ho he acomplert, fora de petits períodes de confusió. Avui, dir això, no és políticament correcte, però em temo que en el meu cas és així.

Quan li dic a un infant que ha de creure en les seves possibilitats, no estic treballant; només li dic que ha de creure en les seves possibilitats, perquè crec que és el millor que li puc dir. Quan corregeixo, no treballo; corregeixo i prou. Corregeixo per ajudar una persona a fer millor la seva tasca. Quan tracto amb respecte un alumne, no treballo, el tracto amb respecte perquè és bo fer-ho, perquè evito una rebequeria pròpia de l’edat que no evitaria si, confonent educació amb autoritarisme convertís en normal una deformació de l’hàbit humà de tracte amb els altres. Quan faig classes, no faig hores, no gasto minuts, no poso creus als acords d’una llei… estic amb trenta persones a les quals la legislació obliga a estar allà, i intento que desitgin estar allà, que oblidin l’adjectiu “obligatòria” de la ESO, i que sense deixar d’assolir els objectius previstos, trobin curta l’hora, i que trobin dolorós el dia que ens hàgim de dir adéu potser per sempre. No treballo. He treballat molt poc a la vida. Podria dir que el meu sou és allò que em permet gaudir de servir a tantes persones meravelloses sense haver de treballar. Això que dic fa sortir urticària a molta gent que confon la dignificació d’una tasca amb el fet de considerar-la una obligació, una llosa, una càrrega, un pacte entre dues parts, l’acompliment d’un contracte o d’un compromís legal, un intercanvi d’interessos amb diners de per mig.

No treballo quan dedico hores a fer el que vull fer perquè és bo fer-ho i perquè fa bé a la gent. Em canso? Sí. Sobretot la veu. M’haig d’esforçar? Sí. Haig de dedicar temps a organitzar, preparar i pensar? Sí. Pero en el meu cas no és una feina; és la vida, és la meva vida, i quan ho faig visc, m’alimento, em construeixo.. en conseqüència, sóc un egoista, sí ho reconec. Viure sense treballar és ser un egoista; però el fet de servir els altres perquè et paguen, perquè no ets prou ric per posar-te a jaure, o perquè no tens una altre feina millor… s’assembla molt a la prostitució, i em pregunto retòricament si els diners són la millor motivació per compartir la vida servint algú. I em pregunto si és una motivació adequada per fer les coses l’ambició de poder, l’assoliment de càrrecs, el prestigi… I em pregunto si tot això no és també egoisme.

Quan algun alumne em demana, fora de les hores que el “contracte” que m’han obligat a estipular estableix, si li puc obrir l’aula perquè s’ha deixat l’esmorzar a dins, no treballo; li obro l’aula perquè desitjo que esmorzi, i perquè és mentida que passar gana singui l’única manera d’ensenyar-li a no ser un despistat; obrint-li la porta també se li està ensenyant a ser persona, a ser company, a ser solidari, a ser bona gent.
Hi ha qui considerant-se anticapitalista cau amb les quatre grapes a les trampes del capitalisme i dels seus mots; i necessiten considerar que allò que el nostre cervell i el nostre esforç construeix només pot ser anomenat treball i només pot funcionar dins dels paràmetres d'un intercanvi del valor màxim del capitalisme que és el capital i l'interès material. És com aquell que escriu en una paret "Fora feixistes de les aules" sense adonar-se que el gest d'escriure això és feixisme, i que el feixisme ha de sortir de les ments abans que de les aules; i que potser els feixistes han d'anar a les aules per buidar el feixisme de les seves ments.  

Que quedi clar, no treballo; faig el que vull.

A San Francisco ja no duen flors als seus cabells.

La imatge. La meva imatge. 

La que es desprèn del que jo sóc, de qui sóc jo, de com sóc jo.

La compro o la faig?

Em mira, algú que camina pel carrer i pensa: és que mira que ets lleig, caòtic, extravagant... Ara vas cap aquí, ara et mous cap allà. Oh! Quins colors més cridaners! Oh! Si en això que has dibuixat es veu un pit! Que no ho veus que això no va amb la moda? Avui no es porta! No es du! Ets una ombra del passat! Escolta, que a San Francisco ja no duen flors als seus cabells! Patètic! Matat! Per què ho fas això? Que et penses que t'ho agrairan? Que ho fas per tu? Et falla el cap! Et deus avorrir! No deus tenir gaire feina! Però a on vas amb aquesta samarreta? Que et penses que estàs a Tarifa? I d'on has tret aquestes sabates de marca "nothifixis"? Una mica d'elegància, home! Tot segueix una línia. Colors clarets, clarets, clarets... Un verd suau... Un rosa "pastelós" os... os... os... La línia, fill, la línia... Deixa't guiar, que el propi esperit és mal conseller. 

I la senyora continua caminant pel carrer. 

Jo me'n vaig a Berlín.

El vestit que durant un any sencer mai no es va treure.

Es impossible descriure el tot d'una persona en tres línies. 

És impossible, també, comprendre-la del tot amb un cop de vista. 

Ningú no te la pot explicar bé, perquè allò que t'expliqui serà en bona part un reflex de la manera de ser de qui t'ho està explicant. 

Ens apropem a una persona jove amb tres frases al cap que ha escrit algú que l'ha coneguda un curs sencer, i en dues hores descobrim un llac ocult d'aigües manses i cristallines al seu interior; aigües silencioses; aigües amagades. I les tres frases esdevenen la descripció d'un vestit que va dur durant un any sencer i que mai no es va treure. 

Quan situem la persona, la que sigui, davant l'absolut, aquesta persona, sigui qui sigui, es desfarà, es traurà el vestit de la imatge externa (tan divinitzada), i serà només un ésser humà, que com tu i com jo, tindrà sovint por, necessitarà sovint ser estimat, escoltat, ajudat, comprès, recolzat incondicionalment, acceptat incondicionalment no pas pel que pugui fer sinó pel que és. I rere aquesta acceptació, lliurement també, naixeran els seus actes, que seran els de debò, els que el faran ser ell.

L'absolut apareix als moments de la vida en què el mal i el bé es mostren sense matisos; l'amor i l'odi, el que importa i el que resulta secundari o provisional. 

L'absolut neix quan, sense paraules, ens fem conscients que sempre estem de pas, i que hem d'aprofitar el temps amb experiències importants i essencials com la tendresa, el respecte, l'amistat, el somriure, la llibertat...

A on hi falti amor, posa-hi amor, i en trauràs amor.

.

.

.

Que em continuï escandalitzant en llibertat, perquè així ha de ser el món lliure.

Parlaven els franquistes, a les acaballes de la dictadura, de les persones exiliades que s'insinuava que tornarien com de "les rates de claveguera que van haver de fugir de Franco i que esperen la seva mort per tornar". 

Parlen, i escriuen, aquests dies, els franquistes d'avui, disfressats de monàrquics, dels cantants que han fugit a Bèlgica, i que estan protegits de la fúria feixista de la legislació espanyola pels drets democràtics de l'Europa del segle XXI, com de "la purria que huye tranquilamente". Els voldrien a la presó, perquè adoren la llei que reprimeix les idees i les expressions que els molesten. Prefereixen l'empresonament d'un ésser humà que les paraules que no els agraden. No en tenen prou amb uns taps a les orelles, necessiten castigar i torturar amb la privació de llibertat a l'artista provocador. Després van a missa. I parlen d'amor. I es consideren bons i humans.

Valtonyc és lliure, i mai no m'he alegrat tant de la llibertat d'algú que en tantes coses pensa tan diferent a mi. Que pugui dissentir de mi, i dir-ho. Que em molesti i m'escandalitzi amb poemes i cançons. Potser en alguna cosa em farà pensar i rectificar. En altres no. Però sigui com sigui, que ho faci tot en llibertat, i amb això, qualsevol persona de bona voluntat, pensi com pensi, s'ha de sentir feliç.

.

.

.

Crítiques a qualsevol generalització. Crítiques a la religió. Confessions personals íntimes sobre opinions relacionades amb déu i el més enllà. Nudisme anímic filosòfic.

He conegut capellans que eren excel·lents persones. 

Que, al món, n'hi ha hagut de pederastes? Sí.

I també va existir la inquisició. I per ordre dels poders de l'església és van cremar, vives, persones.

Però això no treu que la majoria de capellans, com a persones que són, busquin el bé i estiguin en contra de totes les barbaritats que ha fet o permès la seva església. 

Que a l'església hi ha errors estructurals, doctrinals, de costums i tradicions, relacionats amb la moral sexual dels capellans, i de la població en general, i amb el seu lligam amb el poder i la impunitat... que faciliten i empenyen els crims de la pederàstia? Em temo que sí.

L'abstinència sexual no és natural, i tot allò que no és natural situa la ment humana en una situació de tensió conscient o inconscient que pot espetegar en qualsevol direcció. L'església és culpable d'haver establert unes obligacions vitals contràries a la sexualitat natural, a la lliure relació sexual entre les persones, especialment per als sacerdots. És culpable d'haver demonitzat la sexualitat lliure entre les persones, en comptes d'incentivar el sentit de la responsabilitat individual i la llibertat de consciència. La persona humana queda perpètuament lligada a allò que se li ha prohibit amb amenaça, especialment a edats joves. I queda lligada conscientment o inconscient.

La llibertat absoluta és beneficiosa per la persona humana, sempre que aquesta llibertat individual respecti la dels altres, i sempre que estigui associada a la responsabilitat, a la construcció de relacions desinteressades i empàtiques entre les persones, a una millora de la salut psicològica i física, i al reforçament de la família com unitat segura i humana a on els fills puguin créixer en un entorn d'alegria i seguretat. 

L'únic casament real, més enllà de papers i promeses solemnes, és aquell que ens mou a assegurar un entorn segur i feliç pels nostres fills.

L'única imposició o prohibició que té sentit és la d'un mateix sobre d'un mateix per decisió d'un mateix, si considera que tal prohibició cal per assolir uns objectius superiors, que són l'estabilitat familiar, l'educació, la llibertat i la felicitat dels fills. La repressió imposada amb amenaça de càstig diví (o de càstig per part de l'estat polític en algunes èpoques) damunt de la gent, i especialment dels joves, esdevé una aberració causant de desequilibris inhumans, violents, destructius... 

I tot això no em mou a odiar o menysprear una religió que té dret a ser, com totes; a tot arreu hi ha gent bona i gent que no ho és tant. Però és cert que la llavor de l'error germina dins de l'església en aquesta moral repressiva que a cops es dissimula o es decora sense gaire èxit. Quan la justificació o explicació d'una llei o d'una norma repressiva du a la quadratura del cercle, o al misteri com a explicació de tot, és probablement perquè no té fonaments. 

La persona humana té a dins tot l'amor, tota la bondat, tota la tendresa, tota l'empatia, tot el seny, i tot l'anhel de llibertat... sense que cap intermediari de la divinitat l'hi confereixi, amb sagraments o ritus. Naixem humans amb tota la nostra bellesa i possibilitats per a poder desenvolupar els valors més elevats de l'esperit, sense haver de sotmetre'ns a religions fonamentades en una suposada salvació de l'infern a través de víctimes expiatòries o de sacrificis. Les religions del càstig i del perdó, de l'infern i del cel, acaben fonamentant qualsevol acte humà damunt la necessitat d'evitar el càstig etern o d'assolir el premi infinit, quan, en realitat, l'acte d'amor és un acte que actua només per amor... sense pensar en el propi interès, ni en assolir o evitar res personal.

Les religions reglades i imposades pels estats i pels educadors al llarg de la història, les sectes, els grupúsculs, els misteris sorgits d'un mite, d'un il·luminat, d'un miracle... esdevenen un espill de les pròpies pors, de l'obsessiva necessitat de seguretat, i, a cops, i tristament, de l'anhel de venjança, de poder i de manipulació.

Faré ara unes confessions gratuïtes que no necessito que ningú comparteixi amb mi. Jo tinc déu i no tinc religió. No tinc temple ni església fora de les muntanyes i de la mar. No tinc doctrina, ni moral, fora d'estar bé amb qui tinc al costat i amb qui tinc molt lluny. Tinc evidència del més enllà (que no pas fe). Em consta, de manera segura, la falsedat de les afirmacions que asseveren l'existència de l'infern i del cel. Tinc tanta seguretat de l'existència de déu com de l'existència de qualsevol altre cosa o persona. Em resulta tan difícil creure en l'existència de les coses que veig i que escolto, com en l'existència de déu. Considero tan improbable l'existència de les coses que veig i que escolto, com l'existència de déu. No em fa por la mort, per això gaudeixo molt quan vaig en avió. Em fa por no viure bé. He descobert, amb la meva pròpia vida, que hi ha sofriments i pors immensament pitjors que la mort. Morir-se és una molèstia relativa molt més lleu que altres desgràcies horroroses que sí que fan por. Sóc propietari de la meva vida, i lliurement la dedico a qui estimo. El déu que conec és molt diferent al que expliquen; afortunadament. Considero que les lleis són un impediment per al creixement personal, i amb això no vull dir que no hi hagin de ser, perquè la seva absència podria ser devastadora; però són un impediment per al creixement. No tinc raons per creure que més enllà de la mort hi ha un absolut, o quelcom diferent a una manera natural més d'existir. Parlen de l'eternitat i la cosmologia els qui no tenen ni idea de la naturalesa física del temps. La primera experiència del món físic ens arriba per les sensacions a la ment, amb la qual cosa sempre hi haurà la incògnita de qui crea a qui: el món físic (cervell, neurones, lleis físiques...) a la ment? O la ment a tot el món físic en una mena d'intent inconscient d'autojustificar-se? Desitjo que la natura sigui sempre més poderosa que l'espècie humana, per tal d'assegurar la pervivència de la bellesa natural i de la bondat com a fruit de l'evolució. Em costa molt esmorzar amb qualsevol persona que desitgi i anheli l'empresonament dels que de manera pacífica han dut a terme accions polítiques pacífiques suposadament contràries a la legislació administrativa d'un estat, però tot i així, amb esforç, hi puc esmorzar. 

I un altre dia continuo.    

.

.

Crist, avergonyit, se'n va al registre.

Crist, avergonyit, se'n va al registre, 

a veure si és possible de canviar el nom que fa dos mil anys campa pel món.

Per a no tenir res a veure amb els repressors dels advocats cristians,

que volen tancar boques. 

Per a no ser confós, pobre Crist,

amb els violents que el volen fer rei,

i que li posen una espasa a la mà, 

i que l'anomenen jutge pantocrator, 

condemnador a inferns eterns

i a tortures inquisitorials. 

Crist, el Jesús fuster i bona persona, 

se'n va al registre a veure si encara es pot canviar el nom. 

Perquè no el relacionin amb les miserables guerres anomenades creuades, 

ni amb la inquisició romana i els seus cremats vius, 

ni amb els patètics integristes del segle XXI, 
que li atribueixen, al mateix Crist, ideologies d'una "España Unida" i eterna,
que trepitja llibertats de persones i de pobles. 

Crist, sobretot, se'n va al registre, 

perquè no el relacionin amb aristòcrates, 

amb nobles, amb pijos snobs, enamorats frustrats del cos del Rei d'Espanya,

pallassos amb capa, ritualistes que odien els qui pensen diferent, 

carques adoradors de societats de formes, 

classistes, elitistes, 

reprimits que sublimen desitjos atrofiats 

amb pseudoenamoraments malsans de qui no toca, 

repressors de llibertats sexuals naturals,

que ni mengen ni deixen menjar, 

apologetes de conductors incívics 

que circulen per zones peatonals tombant creus grogues, 

superficials com aigües de pantà, 

fariseus avorrits, manipuladors i sectaris...

Crist vol ser només una persona bona

que vol la pau i la llibertat entre els éssers humans

sense límits legals hereus de tradicions injustes.

A ningú anomeneu pare, perquè un de sol és el vostre pare.

A ningú anomeneu guia, perquè un de sol és el vostre guia.

Per què em dius mestre bo, si només déu és bo?

.

.

.

LA FINESTRA, Màrius Torres. Cançó original.

He posat música al poema de Màrius Torres "La Finestra", i hi he afegit dues estrofes més.

Màrius Torres va morir fa uns setanta-sis anys.

Aquest poema l'he allargat pensant en totes aquelles persones discretes, callades, tímides... que rere les cortinetes de la seva finestra, amaguen una immensa humanitat. Totes les formes de ser tenen dret a existir, i totes són belles i necessàries.

La cançó està protegida per SafeCreative.

The song is protected by SafeCreative.

La cançó està subjecta a una llicència Creative Commons. Podeu interpretar-la, i gravar-la lliurement, amb o sense negoci, sempre que digueu qui n'és l'autor.