L'única saviesa absoluta és allò que sabem quan arribem. I prou.

Fa molts anys que estic ajagut en un prat panxa enlaire, lamentant-me, potser, del jo perdut. A voltes torno, però de seguida jec de nou mirant els núvols entre les branques més altes del pins. 

Ajagut en un prat que ja no és meu, començo a veure com se me'n va la vida, els dolços moments de llibertat i lucidesa que em van regalar els poetes morts nord-americans abans d'arribar a saber que eren poetes i que estaven morts. Va ser en aquell moment quan les circumstància em van moure a abandonar les creences amb les quals naixem, i que són pures, perquè no han arribat per l'ambició, l'especulació o la ficció humanes, sinó dels racons del cor que encara tenen l'escalfor de les mans del terrissaire. 

Que savis que som quan encara no ens han enredat! Tenim por, és cert; som insegurs; segurament per això acabem abandonant les creences amb què arribem i ens abracem als "sancristus" dels grans, que van ser nens espantats, alliçonats i adoctrinats perquè fossin artesans en les tècniques de la resignació i l'obediència.

Torno als poetes morts. M'alço del prat. Pujo a l'armari antic del meu avi i remeno llibres sota d'un sostre de teulada baixa que deixa entreveure rere les finestres les branques més altes dels pins. Oloro el paper vell, i contemplo les lletres negres sobre un fons esgrogueït. Llegeixo Mark Twain, Tomas Jefferson, Whalt Whitman, Oliver Wender Holmes, Lord Tenysson... Torno a ser jo i veig la falsedat de l'encens i del "senyor tingueu pietat"... La miserable por que han convertit en doctrina. He fet el mal, sí; però segur que aquest mal no se n'anirà amb més mal; només allò que s'anomena amor pot desfer-lo. Religió de resignats que han perdut guerres i han passat tanta por, i han vist tant d'horror, que s'han unit a la por perquè s'han sentit més febles que ella. Jo prefereixo unir-me a la mort i desaparèixer abans que creure en la por. 

Mai no renunciaré als poetes morts, a les teulades entre els pins, a les cabanes del bosc, a la nuesa salvatge dels bojos per la vida, al misteri, tan necessari pels éssers que no hem nascut per controlar-ho tot, sinó per fer de la vida un viatge constant vers el desconegut. 

La vida és un viatge al costat de l'esperança, amb l'alegria de descobrir l'error dels vells, la gran pífia dels adults, que han acceptat la vida com una vall de llàgrimes. Marxeu fills meus, quan us toqui! Només us demano que mai no deixeu de creure en la vida i en l'amor que conté. Cap sentència d'aquestes que assaboreixen el dolor, el mal, la negror... té cap mena de valor o de vigència fora del tuf d'un excrement espiritual més miserable que el mateix excrement material. Les sentències, els judicis, els anàlisis, les condemnes... reflecteixen la misèria i l'absurd al qual la bèstia humana s'abraça àvida d'un poder que l'allunya de l'única saviesa, que és allò que sabem quan arribem, i que conservem, amb molt d'esforç fins a un punt de la preadolescència en què ens fan creure que hem d'abraçar la grisor i l'eficàcia falsa i enlluernant dels adults.

Avui, torno a aquell prat, a aquella gespa, em veig estirat, i recupero de nou la saviesa dels dotze anys, la que mai no hagués hagut d'abandonar. Abraço les seves incògnites, el seu misteri, la fascinació per la bellesa de la vida, l'esperança absoluta per a tothom... I ho faig amb tota la riquesa, coneixements, experiències i gaudis viscuts en aquests quaranta anys d'error. Torno a ser jo.

Roda la vida...

 

Exercici d'objectivitat. Desaprendre. Essència. Retorn al meu jo.

Descriuen un Déu que, així com milers de psicòlegs, assistents socials, educadors ... intenten transformar a assassins i delinqüents en persones diferents i empàtiques... el seu Déu no, el Déu que descriuen, en el moment en que rep l'ànima del mort que fa el mal, la sentencia a la condemnació i perdició amb patiments eterns; i a aquesta decisió de Déu, l'anomenen justícia infinita. 

Descriuen un Déu que necessita la tortura i l'assassinat d'un ésser humà, el seu fill, per redimir els pecats de tots els altres éssers humans. 

Descriuen un Déu que ens fa néixer, sense demanar-nos permís, en un món ple de trampes i influències, a on, a causa de tals paranys i influències, ens juguem el ser torturats o premiats eternament. 

I descriuen aquest Déu perquè algú d'un passat llunyà de fa milers d'anys, en el qual no hi havia cap garantia de fidelitat informativa, suposadament va rebre un missatge directe del cel. 

I descriuen aquest Déu, i no un altre, perquè determinades guerres anomenades santes del passat van tenir un resultat i no un altre, perquè d'haver tingut un resultat diferent, adoraríem també un Déu diferent, o serviríem cegament a un ateisme imposat. 

I en nom del Déu que descriuen, han imposat i imposen una moral social determinada que al llarg de la història ha enfonsat la vida i de vegades la supervivència de les persones que no l'assumien. 

I si algú, encara avui, s'atreveix a discutir que un estat atorgui privilegis a les religions que descriuen aquest déu, monopolis, autoritat educativa, capelletes legals, honors a les cerimònies oficials... exclamen que se senten perseguits i que les forces del mal no deixen d’atacar-los. 

Amb el vostre permís intentaré practicar només, i amb moltes dificultats, per ser tan feble com sóc, l'única doctrina que no tinc cap dubte que ve de Déu, i que és la decisió d’estimar les persones i la naturalesa, i d'intentar ser i fer feliços els altres . Qualsevol altra paraula, o dogma, és sobrera.

Edelweiss (Cover)

 

Miracles? Fenòmens sobrenaturals? L'únic miracle és estimar.

No em farà creure algú en ell perquè leviti, vomiti claus, parli en llengües mortes o sigui capaç de conèixer els meus secrets inconfesables. Algunes aquestes coses les aconsegueixen fer els mags professionals; i si existeixen éssers diabòlics o angèlics capaços de fer aquesta i altres màgies, no m'impressionen per aquest fet.

L'existència és el miracle més sorprenent; el fet que les coses siguin. 

"Ser" és allò que se surt de tota previsió. "Ser" és una bogeria. I estimar és la conseqüència natural i lògica del miracle de ser.

No en digueu que aquell o aquella és déu perquè s'alça pels aires o endevina el futur. Em fareu dubtar, si em mostreu algú que estima fins i tot els qui l'odien. Em fareu dubtar si em mostreu algú que desitja un futur d'amor i respecte per tothom, fins i tot pels qui han fet el mal. Crec més en un déu que ofereix un amor incondicional, un perdó sense límit, que en un déu que em demostra el seu poder creant l'univers sencer.

M'impressiona, i m'hi rendeixo, la capacitat d'un cor de perdonar-ne un altre, la tendresa, la comprensió, la confiança en la victòria absoluta del bé algun dia, el coratge de no donar per perdut cap ésser humà ni en aquesta vida ni en cap d'altra... Són aquests els miracles que em fan creure en un més enllà, en una realitat superior a tota comprensió que no es limita a fer jocs de màgia, ni a mostrar mirallets de plata a les seves pobres criatures, ni a condemnar eternament els éssers que ell ha creat pel fet de ser aquests éssers tal com ell els ha creat: febles, limitats, i amb tendència innata a les pulsions violentes i de domini. 

La realitat veritable que ho emplena tot és infinitament superior a la descripció mitològica que fa qualsevol religió; no és un demiurg; no és un ésser poderós incapaç de deixar de ser feliç quan es rosteix una criatura; no és aquest ésser que calla quan es tortura algú, és l'ésser real que crida per boca de moltes persones quan es tortura algú.

Les persones de bona voluntat que malgrat les seves foscors aixequen la seva veu contra tota forma de mal són la veu d'aquesta realitat desconeguda pels dirigents de les religions, i per tanta gent abocada a una doctrina de premis i de càstigs, de bons i dolents, d'interessos eterns i d'especulacions egocèntriques. 

Leviteu, esperits; gireu el cap 360 graus; parleu en llatí o en arameu sense haver-ne après mai; proclameu als quatre vents els meus pensaments ocults... Aquestes fatxenderies no us fan tenir raó, no provoquen la meva admiració ni l'acceptació de cap doctrina inhumana i buida d'empatia i de respecte per la dignitat humana. Les doctrines que afirmen la pèrdua eterna d'algun ésser humà ataquen el valor infinit que té qualsevol persona humana pel fet de ser humana, i la dignitat que mereix només pel fet de ser una consciència capaç d'estimar i de ser estimada.

Estimeu espontàniament, de cor, amb tendresa i sinceritat, cercant el bé de les persones, especialment de les que pateixen més, i aconseguireu que m'interessi pel que dieu. És l'amor l'únic miracle que té algun valor; i és el fet de considerar cada ésser conscient com a un valor infinit per sempre l'única doctrina que mereix considerar-se d'origen diví. 

L'esperança que exerceix i regala la realitat superior i indescriptible, i el seu amor per cada persona humana, no defalliran mai; aquesta realitat és millor que el millor dels éssers humans. Això que les petites bestioles (que no saben que ho són) anomenen justícia no té res a veure amb la llum d'una essència que rau més enllà de tota comprensió i que és present a cada bri d'espai i de temps.

Tot és més fàcil.

 

Tot és més fàcil, però cal ofegar l'ambició, el càlcul que ens fa pensar què hi guanyem i què hi perdem, convé canviar aquesta especulació pel gaudi intens del que tenim davant, de qui tenim davant, i d'aquest Sol tan dolç. 

És tot senzill; creure que dins de cada persona, per enrevessada que ens sembli, hi ha un jo; que ella som el que hauríem estat nosaltres cas d'haver-nos trobat en les seves idèntiques circumstàncies, amb el seu cos, amb el seu cervell, amb la seva motxilla vital. Cal desaprendre el dogma irracional de les besties civilitzades, tenir la gosadia de semblar bojos, i obri al cor a aquest instant tan dolç de cel blau i llum groga; deixar la malfiança pels esclaus de l'orgull, el protocol, el poder, la imatge, les formes.

Tot és més fàcil si sabem agrair fins i tot a qui no ho mereix, estimar a qui no ens estima perquè hi neixi amor. La vida és entendrir la terra agraint-li el fruit que no ens ha donat, perquè avergonyida ens el doni. Només l'amor construeix amor i no la mal anomenada justícia dels fills de puta que no saben que ho són, perquè porten vestits honorífics, i medalles, i birrets, i capes! Ai les capes de la senyora Matusalèn que no s'aguanta els pets, de pedant que és, de la família dels senyors d'aquí i d'allà, marquesos del pa amb tomàquet i ducs del dictadoret aquell que va protegí un bombó per no dir una altra cosa que rima amb bombó. Els fills de puta també són persones que cal estimar; ningú més que ells necessita amor, ningú és més pobre que qui ha estat mal educat des de la infantesa i veu el món com una guerra, com un mapa de classes enfrontades en què els rics són els nobles i els pobres s'han d'evitar i ignorar; un bisbe beneeix la desigualtat i aquí tan tranquils cridant visca el Rei... Ningú més que ells necessita pietat perquè el mal el tenen a l'anima i no en tenen constància.

Tot és més facil quan t'adones que l'existència és un punt entre dues inexistències; la del passat que ja no hi és, i la del futur que encara no és i que no sabem si serà. És ara que trobem amb nosaltres la felicitat si és que la trobem. Si està al futur, no existeix; sempre estarà al present i aquí o no hi serà.

Tot és més fàcil si gaudim del poc que som i ja ens està bé; si assaborim el privilegi de tractar els qui ens són posats al costat, com el privilegi que és; no pas des de la superioritat, sinó des de la igualtat.

Our love is here to stay