Els de les torxes són ara a les xarxes

Els de les torxes són ara a les xarxes; vull dir els de les torxes medievals. No fan servir miralls si no és per pentinar-se. Tenen raó quan s'exclamen pel mal; però no el veuen tot, ni comprenen la feblesa. Estan convençuts que la realitat és objectivament com la veuen. No comprenen conceptes com el model mental que configura la nostra ment quan interpreta la informació elèctrica proporcionada pels sentits. Donen a les formes categoria d'absolut, i no entenen res del que acabo d'escriure, ni tan sols creuen que hi hagi res a entendre. 

Sostenen, això sí, ben fort la torxa, cadascú la seva, per cremar el dolent; el dolent absolut, el dolent indiscutible sense judici ni reflexió. I probablement el dolent sigui dolent, però ells també, perquè no es comporten com éssers humans superiors. 

Tenen un concepte del món construït a partir de les lleis i les tradicions no escrites de les masses; rere les seves asseveracions, i els seus valors, no hi ha sentències racionals, només sons, dringar d'espases, d'absoluts contundents. Són, sense saber-ho, deixebles de Maniqueu; adoren Disney, potser també sense saber-ho. Creuen en el món com és, i ni tan sols es plantegen que podria ser diferent. Miren el venedor de tovallons de paper, estosseguen i es graten el nas capficats en si agafaran a temps l'autobús de tornada a l'hotel després d'un dia esgotador a Eurodisney.

Detesten els culs, però es miren d'amagat els dels cossos que els atrauen. D'amagat fan moltes de les accions que en públic detesten, i, per estrany que sembli, moltes vegades no se n'adonen. No pensen gaire, reprodueixen el so de pensaments ja fets que mai no han revisat. Denuncien, reclamen, jutgen, es querellen, engrapen el que poden confonent la llei amb el bé. S'enriuen de la paraula bondat amb aires de filòsofs nihilistes, i no entenen el nihilisme, i detesten la filosofia.

Són perfectes, perquè no fan servir els seus miralls si no és per pentinar-se; per això exigeixen una perfecció en els altres, que no existeix, i ploren i piquen de peus contra el terra quan no la troben, horroritzats de tanta injustícia com els ha tocat de patir.

Són una espècie a mig fer, com els croissants d'algunes pastisseries; i com els croissants, no entenen gaire el fons de tot; però no comprenen que no ho entenen. Viuen en el món que veuen, i no els treguis d'aquí, perquè et prendran per boig o per anarquista. I el més greu de tot és que potser cada vegada seran més, perquè les poblacions que augmenten no són pas les més elevades científicament parlant, ni les més bones, ni les més intel·ligents, ni les més humanes en el sentit més elevat de la paraula. Sobreviuen, triomfen i es reprodueixen, els més adaptats, encara que siguin croissants.

La música de les hores sense rellotge

Avui hi torno. Cal escriure una mica més; ordenar les idees, centrar prioritats, assaborir el moment.

El primer que em ve al cap és el dolç record d'un món silenciós. Ara, si paro l'orella, se sent de fons el brogit del motor de molts cotxes llunyans. També recordo l'olor de llenya, el color de la pedra, els camins de terra, i sobretot, el temps que no té pressa quan els minuts no estan comptats ni encabits dins d'un horari ni compromesos amb cap objectiu dins d'un termini. El temps alliberat. La música de les hores sense rellotge. I la gent que no es capfica, que no malda, que no es malfia, que no te por; ni de la vida ni de la mort. No tenir por de la mort és un triomf vital. I no em refereixo a no tenir por a causa d'una suposada fe en la vida més enllà de la mort, que és un altre tema; vull dir no tenir por de la mort perquè la vida que vivim, la vivim d'una manera coherent, harmònica, conseqüent amb l'episodi final. Viure tan bé, i viure tant, i fer tant el que sentim que hem de fer, que la mort es veu com un descans, com un repòs, com una vida sabàtica. Viure de manera que morir-nos sigui només com relliscar i caurà de cul sobre un matalàs de sorra de platja; només amb el somriure que engega el petit accident mentre sentim les onades i ja ni tan sols recordem que hem caigut.

El mal que combatem el tenim a dins.

Aquest curs i l'anterior, he escrit menys; és un fet. Han passat coses. L'ictus, al juliol del 2021. El covid amb ingrés al gener del 2022. La mort del meu pare a l'agost del 2022. Tots els tràfecs que venen després d'una mort: papers, herències, vendes d'immobles, incertesa, dol... 

Però escriure és una teràpia recomanable; un instrument per lluitar contra la por, contra el desequilibri emocional que provoquen els sotracs de la vida. Ara tot sembla més tranquil, i és probable que em posi a escriure més.

No tot ha estat dolent. Hi ha hagut moments intensíssims, d'una alegria profunda. Guanyar el FIC CAT amb la nostra petita companyia de cinema; el Templo del Sol, com cada estiu; el viatge a Nuremberg, al juny del 2022, amb la visita a la sala dels judicis; el viatge a Alemanya i a Àustria, a finals d'agost del 2022, just quan acabava de morir el meu pare...

Allà vaig trobar la pau estranya de Berchtesgaden, el Kehlsteinhaus, la muntanya Jenner... i la sensació contradictòria de trobar pau i bellesa en un lloc que havia inspirat tant d'odi als anys trenta i quaranta del segle XX. Però no hem d'oblidar que el judici del món és tan absurd com el crit d'un mico. 

Als Alps de Berchtesgaden, al costat de la foscor dels esdeveniments de la història, hi havia, i hi ha, gent valuosa; icebergs, llacs interiors d'aigües blavisses sota un mantell de terra discreta i reservada. 

El judici del món quan ignora o menysprea l'obra d'un ésser humà errat pel fet d'ésser errat és el crit d'una bèstia. El judici del món quan escup contra un fill perquè el seu pare era un nazi és el bram d'un monstre. El miratge del món quan descriu els nazis com éssers allunyats de la humanitat és un error perillós perquè ens fa perdre l'estat d'alerta; dins la humanitat, dins del que és humà, s'hi amaga el verí del nazisme; com a humans el portem a dins tots, i si no en tenim cura, quan les circumstàncies externes siguin propícies, quan tot al voltant nostre sigui d'una manera determinada, la misèria interior del nazisme pot aparèixer dins nostre sense dir-se nazisme.

Si l'anomenéssim nazisme, ens despertaríem de l'error; per això apareix amb altres noms i no el veiem. Sovint a dosis petites, descafeinades, aigualides... Però alguna vegada a Palestina, o a Bòsnia, o a Ukraina... les dosis petites esclaten com bombes de neutrons i ho emplenen tot d'odi i de misèria; i es fan nazis els qui afirmen combatre el nazisme. 

El nazisme no és una realitat sobrenatural, no són robots diabòlics com grotescament els descriuen a sèries com "hunters". Els nazis eren humans, i semblaven sovint cavallers, no era tan clar desxifrar-los quan els seus horrors encara no havien sortit a la llum; el racisme que destil·laven, sua avui de les aixelles d'algunes formacions polítiques grotesques sense enrojolir-se; la maldat del nazisme brollava d'un instint profundament humà, hereu de les pulsions de la bèstia, amarat d'un pragmatisme estratègic i tècnic que confonia a persones que mai no hauríem dit que podien confondre's. I aquest instint, adormit, disfressat, ocult... el portem a dins; i si ho acceptem i ho sabem, podem estar alerta.

Per combatre i atacar el nazisme, hem de començar destruint la llavor que cadascú tenim a dins i que amb diferents noms, diferents "ismes", cueja, repta, i mossega com la bèstia miserable que és.

Au... ja he escrit massa. Demà continuo.

Cansat de tant d'èmfasi a tenir raó.

Estic cansat de gent que té raó. Criden molt, bramen, carregats d’un sentiment de persecució que els fa veure’s en un pou. Viuen per defensar la seva raó fins a límits que fan caure d’esquena.

També estic cansat de la gent que els culpabilitza. La gent que té raó i que crida, no són culpables; són inestables emocionals. I amb les persones inestables mentalment no sempre es pot raonar, perquè la seva patologia rau a la falta de comprensió d’algunes coses que per altres són evidents sense gaire complexitat.

La gent que els culpabilitza té altres mancances també; potser no és falta de comprensió, sinó de tolerancia a l’error, d’empatia a la fi.

L’empatia no mostra el seu grau més elevat quan ens permet posar-nos en el lloc dels que són com nosaltres, sinó quan ens atorga la capacitat de posar-nos en el lloc dels qui són molt i molt diferents, dels qui no comprenen la vida com la comprenem nosaltres, dels qui ens fan mal, dels qui criden i bramen, dels qui senten desproporcionadament que la humanitat els persegueix, dels qui fan de les diferències d’opinions una tragèdia, dels qui veuen en qualsevol guspira un incendi.

Al capdavall, el problema sempre l’encenen els qui tenen raó; uns i altres.

El millor, és acceptar el dubte vers tot, també vers allò del qual estem segurs.

L’acceptació de no tenir l’absoluta seguretat en res ens fa pacífics i pacificadors. No sempre funciona; perquè la malaltia de tenir raó forada molt i molt el fons de l’ànim, i els qui no sabem res segur, ni allò que som, ni les nostres pròpies i últimes intencions, rebem les conseqüències de la gent intel·ligent que té raó i que no deixa escletxes, que no veu les seves pròpies febleses fins que s’està morint; llavors les veu de cop; i hi ha qui no les veu ni quan s’està morint.

I estic cansat. Cansat de la gent que té raó, de la gent que crida, de la gent que ha perdut el somriure, de la gent que separa, de la gent que es victimitza perquè des d’aquesta posició rep més escalf. De la gent que no reconeix el seu dubte.

Jo només puc viure des del dubte.

No puc més. Jo no he escollit haver de patir aquesta raó tan segura, aquesta clarividència esclafadora que només gruny i gemega. I no és just haver de conviure amb qui no s’ha escollit conviure.

No és delicte, és pecat, diu...

El Papa Francesc ha parlat aquests dies del fet que l’homosexualitat, segons ell, no és un delicte, sinó un pecat, una mica en to de defensa de les persones homosexuals; no obstant això, el raonament és contradictori. Parla de com Déu accepta tothom, que tots som fills de Déu, etc. I ho arrodoneix amb l’asseveració que no és delicte, sinó pecat, donant la sensació que titllar-ho de pecat és tractar el tema més benignament que tractar-lo de delicte. 

Però segons la doctrina oficial de l’església, el pecat no reconegut, no rectificat, implica condemnes de duració eterna, amb l’afegit de ser deslliurat el pecador de la capacitat d’estimar, submergint-se en un odi i sofriment eterns. 

Els delictes, en canvi, es castiguen amb presó. 

Ambdós tractaments per una orientació sexual que genera la naturalesa, i que no fereix tercers, serien tremendament injustos, però la condemna divina de l'homosexualitat com a pecat suposadament greu seria eternament injust, i amb acarnissament, perquè es deshumanitzaria el condemnat. Atribuir a Déu un càstig d’aquesta mena és un insult a Déu. 

No entenc com el papa protesta contra el fet que sigui tractat com un delicte, i en canvi no protesta contra la decisió de considerar-lo un pecat greu que implica penes eternes. 

Considerar-ho un pecat d’aquesta gravetat, a més, suscita fanatismes. Els fidels que s’ho creguin, què no se sentiran temptats a fer per lluitar-hi en contra? 

Els fanatismes perillosos neixen de doctrines incompatibles amb la dignitat de tota persona humana; i sens dubte, la condemna infernal de qualsevol persona, amb tot el que segons la doctrina implica, representa un menyspreu a la seva dignitat, una falta d’amor insuportable, una atribució a déu que el converteix en la antítesi d’ell mateix. 

Convé no només rectificar doctrines que esperonen fanatisme i intolerància, sinó asseveracions dogmàtiques contradictòries que defineixen a déu com un monstre pitjor que qualsevol dels pecats que l’ofenen.

La veu de twitter

 

La veu de twitter. La funesta veu de twitter que defensa el món dels “perfectes”, que demonitza l’error, que odia els qui canvien d’opinió, els qui canvien de vida, perquè sent la necessitat d’odiar i d’esclafar els qui alguna vegada han comès errors. La veu trista de la violència, que defensa a twitter l’educació a cops, a força de càstigs, d’escarments, que nega qualsevol conversió, que descriu una humanitat segons els paràmetres del maniqueisme, que insulta qui no pensa igual, que menysprea qui no gosa insultar, que justifica la rancunia i l’anomena memòria, que busca i exigeix, més o menys dissimuladament, el recolzament en els vergonyants idearis propis, que sap errats i que defensen el racisme, el masclisme, el femellisme, el conductisme, i tants “ismes” que no perdonen res aliè i que no veuen res propi, íntim, personal o tribal equivocat. “Ismes” de miralls distorsionats que engrandeixen i desfiguren el propi món i deformen i condemnen sense judici el dels altres. La feblesa, la covardia dels idearis radicals, tan sigilosament violents, troben a twitter la claca que els reforça i que per uns instants fa que semblin irrefutables. Merda narcisista que aspira a ser doctrina de masses que deixen anar instints i es pensen que conferencien.

Tan senzill que és el piular dels ocells!

Els càstigs són el principal obstacle de l’educació

Tan poc valorem els infant o adolescents que aspirem a modificar conductes apel·lant a la por al càstig? 

Hi ha normatives força originals, amb càstigs concrets, estipulats per a cada infracció; i fan pensar quin valor educatiu té l’exercici de fonamentar el rebuig del mal en la molèstia de la sanció. L’educació consisteix en aconseguir que el comportament clavi les seves arrels a la terra de l’empatia i de la comprensió del funcionament social. La conducta sempre segueix un pensament que la decideix. Si aquest pensament neix de la convicció d’obrar correctament, amb tot el que implica de bo per el conjunt de les persones i per un mateix com a part d’aquest conjunt; això significa que s’ha assolit una maduració, un creixement personal. Si per contra el pensament que decideix la conducta brolla de la vigilància de l’ego pel que fa a la satisfacció del propi interès, és a dir, del desig d’evitar molèsties individuals o d’obtenir beneficis estrictament personals, quina pobre valoració de l’ésser humà com a persona implica aquesta estratègia!

L'experiència personal em fa veure que els nens i nenes que han patit una educació conductista, basada en el sistema premi/càstig tenen habitualment espatllat el sentit últim de l’obrar, i costa molt que actuïn per pròpia convicció. Necessiten l’amenaça de la sanció per arrencar de si mateixos una actitud superior. Qui ha estat educat amb crits, poca cosa sap fer quan no li criden. Qui ha estat educat a cops té moltes dificultats per actuar com un ésser humà superior en un entorn o no existeix l’amenaça dels cops. Qui ha crescut, formant el seu fer, en un entorn on tot ha estat regulat per normes, sancions i recompenses, no se sap moure en un ambient humà a on la motivació que governa les accions és únicament el gust de fer les coses bé.

Els càstigs són el principal obstacle de l’educació. El mot "escarment", a banda de ridícul, confon l'ensinistrament de les foques amb sardines amb el treball d'extraure el millor de cada persona, que és obrar no pas pel valor d'una sardina o per evitar un cop de fuet, sinó per aconseguir que aquest món sovint tan fastigós sigui una mica millor; més lliure i més bonic.