Perquè he vist la mort de prop

 

(No és una metàfora)

He vist la mort de prop, com el nen que es topa de cara amb l’infermer que ve a posar-li la injecció perquè ja és l’hora, com el botxí que saluda amb cortesia el condemnat abans d’endur-se’l, com tants que l’han vist quan tocava veure-la i se n’han anat amb ella.

A mi, no se’m va endur, però bé que ho va intentar, i em va mirar de fit a fit, i fins i tot em va somriure; ja tenia la seva mà a la meva espatlla. “Què noi? Anem-hi?” em va dir, “Encara no” li vaig respondre jo “No estic a punt; tot i que em pensava que sí, el fet és que no creia en tu. I ara, en veure’t aquí, tan real, veig que no estic a punt” li vaig insistir.

Ella reia sarcàsticament, i per més inri m’anava recordant totes les vegades en què m’havia indisposat amb ella. “Què et pensaves? Què allò que vas fer et sortiria de franc? Tot té un preu!” Em va dir cruel. Li vaig respondre que jo no em pensava res, i també vaig ser una mica agosarat, i li vaig dir que se m’endugués si ella, la mort, entesa i endevinadora com era, sabia que en el meu hipotètic futur cas de sobreviure li’n tornava a fer alguna de bona. No volia sobreviure si no era amb la garantia de dur una vida com calia dur-la.

“Futur? Si no en tens! T’estàs morint! I és el meu moment! Què et pensaves?” em va dir, cruel i contundent. I jo li vaig respondre:

“Això no ho saps ni tu! Que dominis la situació molt més que jo no et fa omnipotent! És un altre qui ha de decidir les coses; ni tu ni jo, un altre. I mantinc el que he dit: anem on vulguis si el fet de sobreviure no m’ha de convertir en algú millor”

En veure’m tan segur, va fer un pas enrere, i em va dir: “Vaig a fer un cafè i a esperar noves ordres! Gaudeix dels teus minuts, a tot estirar, de les teves hores! Seré per aquí a prop.”

Quan em va haver dit això, va arribar l’ambulància i va confirmar l’ictus. Jo no podia parlar, però el pensament el tenia clar. De sort, que quan parlava amb la mort ho feia amb el pensament i prou; sense cordes vocals.

Se’m va endur l’ambulància, i al llarg de les hores següents no es va repetir cap altre ictus. De moment era viu. Però al llarg de tot el dia, el llenguatge que sortia de la meva boca quan pretenia dir una frase simple, no era comprensible per als humans.

Em vaig adormir, i en despertar-me al cap d’unes hores, abans no arribés cap infermer, vaig fer pràctiques tot sol sobre com es parla. Vaig provar en anglès, en català, en castellà; i els mots em van sortir clars; ja em podia comunicar.

Vaig trigar encara uns dies a no tenir períodes d’afàsia greus que anaven i venien. Els meus companys de departament van ser testimonis d’una trucada meva en plena afàsia. Vaig trigar uns dies a recordar com funcionava el mòbil i l’ordinador; i uns dies més a recordar totes les contrasenyes de la meva vida. Vaig trigar dos anys encara a tocar la guitarra amb relativa normalitat. I encara hi ha aspectes mentals que estan tornant.

La mort fou la que no va tornar més; crec que li van dir que es fes enrere; els devia convèncer la meva obstinació.

Mantinc el que li vaig dir a la mort: només vull viure si és vivint com jo vull viure. No difereix gaire a com era jo abans, però alhora difereix del tot.

He vist la mort de prop i sé quina cara fa, i encara pitjor, sé quina cara fan aquells que estimo tant quan la mort em ve a buscar a mi.

Això ha fet que hagin caigut els falsos mites, les religions, falses; les angoixes, falses; els raonaments lògics esquelètics i orfes de carn i d’esperit; el judicis massa lleugers a persones que no hem de jutjar; les falses consideracions a perepunyetes que encara no han vist la cara de la mort, o que l'han vist, però no han parlat amb ella. Detecto els perepunyetes amb una llambregada ràpida; ara diuen això, demà ho diuen d’una altra manera; i l’únic que canvia entre l'ara i el demà és l’interès de cada moment. Ara s’enfaden amb algú, perquè és més alt i ells són més baixos; ara critiquen l’altre perquè és més guapo i té més seguidors; però mai, mai... consideren que l’error és propi... i mai, mai, comprenen els altres si els altres fan disminuir un bri el seu benestar... I sempre, sempre... fan culpables els altres del bé del qual no poden gaudir; un bé que sempre veuen més enllà d’on es troben.

Perquè he vist la mort de prop, encaro la vida cap endavant, a ritme del camí que vull seguir; obsedint-me en gaudir un present intens. Qui no segueix el camí que vol de debò seguir no és lliure.

Les al·lucinacions com a origen de l'arquitectura dogmàtica de les grans religions

El problema de les religions és que, sense ser-ne conscients, es fonamenten en l'al·lucinació. Les al·lucinacions han format i formen part de la vida humana; i és probable que la majoria de les persones, sense saber-ho, hagin experimentat al·lucinacions en algun moment de la seva vida. 

Les al·lucinacions sovint no semblen al·lucinacions; tenen una versemblança i un realisme que fa que no les considerem com a tals. Recomano el llibre "Hallucinations" del professor de neurologia clínica Oliver Sacks, en el qual l'autor deslliga un ventall de diferents al·lucinacions que ha conegut en multitud de pacients. Entre aquestes al·lucinacions, són fàcils de distingir les similars o anàlogues a les aparicions bíbliques: àngels, divinitats, esperits, veus profètiques... Fins i tot hi ha casos d'al·lucinacions compartides per diferents individus. 

També explica altres al·lucinacions quotidianes imperceptibles i sorprenents.

De fet, tot el que veiem, ni que tingui una causa externa, són efectes a la consciència de determinats corrents elèctric circulant pels circuits neuronals; no es fabriquen fora de la pròpia ment, sinó que són sensacions de la pròpia ment. Una al·lucinació, en canvi, és una percepció que tot i que també es fabrica a la pròpia ment, no té una causa externa a un mateix que provoqui aquesta fabricació; i es dóna sovint. 

Algun científics consideren les al·lucinacions com a fenòmens naturals a les ments, els quals, fins fa uns pocs mil·lennis succeïen contínuament a les ments de gairebé tota la població humana. I va ser a partir de l'aparició del pensament abstracte, del llenguatge escrit, del desenvolupament d'una manera diferent de pensar en l'Homo sapiens, que les al·lucinacions van desaparèixer de manera generalitzada.

Les al·lucinacions eren considerades pels antics com autèntiques comunicacions amb les divinitats, i algunes d'elles, en succeir en personatges que gaudien de poder o de popularitat, van ajudar a desenvolupar les grans religions.

Si a les religions les despullem de les veus del cel que revelen veritats inquestionables, d'àngels, de profetes que volen, de llibres dictats per les divinitats... ens queda només el seny per a decidir, com a ésser madurs que podem ser, i evolucionats que som, el per què de tot plegat. 

I el bé i el mal, i la fe com una aposta de l'esperança i no pas com la reproducció de les violències i misèries humanes que les creences fonamentades en al·lucinacions han establert. Cauen els dogmes. 

La veritat ens fa lliures i ens deixa sols davant les incògnites. Però sovint fa menys por el desconeixement que el fals coneixement; perquè el fals coneixement acostuma a ser un pensament monstruós inventat per un ésser instintiu. El que és real és senzill; si és massa complex, massa rebuscat, massa venjatiu, és perquè és fals. 

El problema de l'ésser humà és que sempre ha cregut cegament que tot allò que veia era real. Les al·lucinacions ens han de fer prudents alhora de discernir el que és cert del que no ho és; ens estalviaríem un munt de guerres santes i d'inquisicions d'una i altra mena.

Jo mai, mai... he castigat els meus fills

Pensant, pensant... m’adono que... Jo mai mai... he castigat els meus fills; ni una sola vegada. Sempre he considerat que quan han fet alguna cosa malament, la conseqüència natural de la cosa mal feta, ja és un càstig.

I el disgust provocat a les persones que els estimem, a causa de la seva mala acció, ja ha estat un càstig per a ells.

I la consciència completa del mal produït, ja ha estat un càstig suficient per a generar en ells un canvi i un aprenentatge.

Mirant-los, no veig que a causa d’aquesta absència de càstigs, siguin mala gent; em sento agraït de com estan sortint. Els veig feliços i amb bon fons. No tenen problemes de comportament. No tracten malament la gent. Fins i tot, diria, que tracten bé la gent. No vull dir que siguin sants, són... bona gent.

S’han acostumat, penso jo, i com un bon hàbit, a no orientar el seu comportament en funció de les conseqüències “sancionants”, perquè de conseqüències "sancionants" mai no n’hi ha hagut. Hem intentat que se centressin en les conseqüències naturals d’un mal acte, que ja per si soles apareixen (i per això és un mal acte), i amb això ha estat suficient perquè assoleixin un aprenentatge perdurable i destensionat, que els permet viure.

Aquesta estratègia, però, implica que com a educadors no hem de considerar com a actes dolents aquells que no ho són, perquè normalment les accions considerades pels educadors com a dolentes, però que són bones, no tenen males conseqüències naturals, i tindria encara menys sentit afegir conseqüències artificials sancionadores. I normalment les accions considerades dolentes pels educadors, però que no ho són, obeeixen a prejudicis, pors, inseguretats, falses creences... dels educadors, i sancionar-les implicaria esperonar una rebequeria insana, una violència latent.

Amb la mateixa seguretat i força amb què molts defensen l’eina dels càstigs a la família, jo l’he considerada sempre inadequada, contrària a la manera de fer humana, improductiva, ineficient, perjudicial, trencadora de la confiança, il·lògica, en el fons injusta...

Una altra tema és a l’escola. 

A l’escola arriben alumnes, la gran majoria, que viuen immersos en el joc social càstig/premi i que per culpa d’això no saben funcionar sense els càstigs i sense els premis. I llavors, com a educador, has de sancionar. Però ho fas perquè la persona a la qual sanciones ha rebut sempre aquesta educació que fa servir el càstig, i per tant li costa molt comportar-se sense la llei amb què ha crescut i amb la qual sempre ha conviscut. No sap portar-se bé sense que hi hagi càstigs; o com a mínim, li costa més. Com més conductista ha estat l’educació d’una persona, més difícil li resulta aconseguir un comportament madur si no hi han càstigs.

Jo mai, mai... he castigat els meus fills... i de moment, va bé.

Que no siguem llops

Aquests dies, sovint hi ha aclaparament, estrès, l'estat d'ànim tens per la convicció que no s'arriba a tot, i com a conseqüència una queixa constant i una sensació de falta de felicitat, com si la pau interior hagués fugit. Tot aquest malestar hauria d'apaivagar-se pensant en els malestars que són de debò. No ens alegrem dels privilegis dels quals gaudim perquè els considerem lògics i els donem per descomptat, però no ho són. Podríem no gaudir-los. Si fóssim conscients del privilegi que representen certes benediccions amb què hem estat premiats no podríem deixar d'estar contents.

Estem vius. El sol escalfa. Tenim una feina. Hi ha gent que ens estima. Tenim una casa i un plat a taula. Podem esperar i desitjar futurs possibles que per altres estan enfosquits. Vivim a prop de la natura. Podem estimar. Podem donar sense esperar rebre (poques altres bèsties ho poden fer). Tenim moments de tranquil·litat en què podem badar i no fer res. Tenim un sou digne. Hem assolit fites professionals, i en podrem assolir més. Tenim un poble, un carrer solitari sota un cel gris i el fred de l'hivern. Tenim el bosc a prop, i olor de farigola i de romaní.

No hi ha ningú que ens prohibeixi parlar la nostra llengua a classe. Ningú ens impedeix vestir-nos com ens ve de gust. No hem de patir pels diners dels nostres pares. Ningú ens fa sentir estrangers a la ciutat on vivim des que som petits. Ningú ens mira de cua d'ull mentre pensa que hem vingut a robar-li el país. No vivim en guetos. Som valorats. Els humans bèstia que defensen el territori de la manera com ho fan els llops no ens han posat en el punt de mira. És poc probable que la història més trista del segle XX es repeteixi a les nostres vides.

Però hi ha qui no gaudeix dels nostres privilegis, dels privilegis que no veiem, i que són privilegis. Quan estem tristos, enfadats, enrabiats... sovint és perquè no som conscients del sofriment de tanta gent que no ha escollit el seu sofriment. Ho tenim tot, i no veiem res; només la feina que ens estressa, i la falta de pau interior, que potser no sabem ni què vol dir.

Pel cap baix, que no formem part dels llops ja fóra molt.

I continuem construint.

La violència pot tenir moltes causes. Convé tenir-ho present. Una de les més habituals és la por.

La por mou les persones a defensar-se atacant. La por sovint és inconscient; l’atac sovint és subtil, discret, però pot ser punyent.

És subtil i discret per tal que pugui ser negat si el recriminem; i atribuïm la confusió a l’excessiva susceptibilitat de qui se sent atacat; però la nostra ment, com la ment dels nens, és força eficient en la detecció de les microviolències estratègiques que van d’incògnit. Qui té por, escampa la por i la violència oculta que genera igual com un virus s’escampa per la població.

Un dels altres orígens de la violència és la idea de justícia que moltes persones s’han forja al llarg de la creixença, i que sostenen les principals religions i sistemes judicials de l’actual civilització humana. La justícia objectiva, independent del context històric i social, només pot ser descrita com “allò que dóna a cada ésser, el que cada ésser necessita per millorar com a persona”; qualsevol definició que sigui contradictòria amb la qualitat de la millora individual de cada persona és errònia i genera tota mena de violències. La violència és l’anulació de les qualitats que fan que un individu viu es comporti com a persona.

(Avui he sommiat per primera vegada amb el meu pare; se'l veia bé. Volia que li busqués uns acords d'una partitura. Li anava a contestar que a google, posant "Tab chords" i el nom de la cançó, surt una aplicació genial, però quan li anava a dir he recordat que era mort, i quan li anava a preguntar com és que era allà si era mort, ja ha començat a marxar i he preferit no fer-lo sentir incòmode)

Continuarem construint

Quan l'estàtua de marbre, enamorada de la forma de la seva emprempta arreu, maldi per destruir, des del que ella creu el seu amagatall segur, tot senyal de creació aliena... continuarem construint.

Quan el demiurg insegur alci la bandera del seu pseudopoder, i quan amb una rialla dissimuli la seva enveja malaltissa i la seva rancúnia de gel... continuarem construint.

Quan la visió única de qui no sap que la té vegi monstres a on hi ha creadors... continuarem construint.

Quan se senti superior qui només té allò que el fa sentir superior, i quan creient-se superior pensi que ens ha esborrat i que la nostra acció s'ensorrarà en l'oblit dels mediocres... continuarem construint.

Continuarem construint, i passarem amb discreció pels carrerons del Raval, assaborint els colors d'una vida ignota amarada d'una intensitat indescriptible, i absorbirem tots els colors i totes les flaires, tantes vegades oblidades pels amants de la perfecció de porcellana.

Ni determinats ni lliures com àngels.

Ni la determinació absoluta, on tot comportament depèn de factors ingobernables i es conclou que el sentit de la vida és purament el triomf dels gens més adaptats i res més; el nihilisme; el no res que es fa conscient i que torna al no res.

Ni la llibertat absoluta i jmperturbable de l’esser humà, on tan sols decideix el “jo”, i es conclou que aquest jo és absolutament responsable de la totalitat dels seus actes els quals es consideren fruit de la seva decisió lliure, conscient i documentada.

Perquè el cert és que si rebo una educació en valors, si sóc estimat, si em sento protegit de petit... tinc moltes més possibilitats de prendre decisions correctes pel bé de la meva vida i de la meva societat.

I surt sempre qui diu: “Sí però, trobaràs algú que haurà estat maltractat, i serà savi i bona gent”. Sí; sempre hi haurà algú, però en la majoria dels casos els comportaments depenen d’allò que s’ha rebut. I fins i tot en les escadusseres ocasions en què un individu no compleix aquesta norma, no sabem del cert si no la compleix; perquè no coneixem altres factors imperceptibles que tenen a veure amb l’estructura del cervell, i que a persones puntuals les fan més poderoses en les decisions correctes bo i que l’entorn sigui esquerp.

No escollim del tot ser com som. Però en el poc que depèn de nosaltres, podem anar-ho escollint a poc a poc i fent tentines.

La llibertat existeix, però no funciona igual en totes les circumstàncies, per això és tan important la feina dels educadors que han de fer que les circumstàncies de tota persona siguin, cada vegada més, les adients; per això és tan important l’amor als infants, l’amor incondicional i desinteressat, perquè la sensació de seguretat i protecció els fa més forts de cara a futures inclemències de la vida. Per això té sentit la medicina, la bona alimentació, l’esport, els hàbits saludables... perquè tot això afavoreix les decisions correctes. La llibertat necessita un entorn adequat per funcionar bé. Necessita també un cervell entrenat per al sofriment i les dificultats; un excés de cotofluixos ens espatlla.

La feblesa de la nostra llibertat no ens determina, no ens converteix en éssers determinats a comportar-nos d’una manera concreta; però la nostra llibertat funciona millor o pitjor depenent de factors sovint aliens a la pròpia voluntat.

Vist així, el sentit de la vida pot perfectament ser buscar-li sentit a la pròpia vida com afirmava Victor Frankl. La pròpia vida, la de cadascú, és l’exercici de neterjar-se els vidres de les ulleres per veure-hi cada vegada millor i fer-se cada vegada menys mal; però sovint necessitem que ens ajudin a netejar-nos els vidres, a buscar el drap que les netejerà si no hi veiem bé per trobar-lo; a saber que l’hem de buscar, que cal netejar els vidres de les ulleres. La nostra llibertat neix feble, ignorant, de vegades poc conscient... però existeix i ens permet arribar a ser nosaltres.