Temps de calma en aquest blog, en altres temps freqüentat i comentat. Fet i fet, temps de calma en un internet cada vegada menys personal i més robotitzat. La IA pren els llocs de control. La publicitat mentidera i dissimulada pretén ocupar l'espai que no fa pas gaire habitaven les persones. Però continuarem, persistirem, lluitarem a les platges, lluitarem als turons, lluitarem als carrers i a les ciutats, i mai no ens rendirem.
L'invisible m'ha acompanyat tota la vida; sovint penso que és la força que em mou a l'esperança. L'invisible és allò que et passa pel cor i per la ment quan veus una fotografia; és allò invisible que els qui miren la fotografia no veuen en tu, però que existeix i és més real que la fotografia. L'invisible és allò que envolta l'ordre i el ser de les coses; allò que fa que algú sigui puntual quan no li obliguen a ser-ho. És aquella realitat que mou a recollir un plàstic de terra quan saps que ningú et veu fer-ho, però ho fas perquè l'invisible et convenç de fer-ho. L'invisible és el misteri que fa que no t'avorreixis quan estàs sol, que de fet no estiguis sol quan estàs sol. L'invisible et sosté quan t'enfonses i quan potser desitjaries desaparèixer. L'invisible fa que algunes ciutats siguin per a tu santuaris quan per molts altres es presenten insulses i aspres. L'invisible encén la llum fascinant dels dies de pluja quan sembla que tot canta i entens perquè val la pena ésser viu. L'invisible és aquella realitat que fa que tot allò que veus tingui sentit, que sigui bell, que valgui la pena, que ho puguis estimar, i que tot plegat t'encengui l'esperança. L'invisible et fa mirar la mort i no veure-hi un punt i final sinó un motiu per l'alegria. Si tot desaparegués, saps que romandria l'invisible, més enllà del no res, més fort que la por, més real que la mateixa justícia, més poderós que qualsevol cosa que et pugui espantar... Saps, que al final de tot, quan no hi hagi res més, hi serà l'invisible que et regala la vida, que et sosté, que t'estima.
De 'invisible, no en pots dir gairebé res, perquè no el veus ni en saps res; només el perceps, només el sents, més real que tu mateix. Intentar descriure'l o explicar-lo seria una falta d'humilitat i de sinceritat; no en sabem res, només que hi és.
Voldria ser capaç d'aconseguir que tothom percebés l'invisible tothora.
A l'estiu, perquè l'estació és propícia, m'agrada sempre escriure sobre la nuesa. Gairebé sempre escric el mateix de diferent manera; l'evidència que la tensió sexual no s'incrementa amb l'absència de roba, sinó precisament en el seu contrari: l'ocultació obligada i perpètua.
És un concepte simple que vaig descobrir fa anys.
A la meva adolescència, i per influència de la meva educació judeo-cristiana, estava convençut que la força, l'agulló, la febre, la rauxa de l'atracció sexual, s'encenía amb la nuesa, i que l'ocultació del cos protegia la ment de la força insuperable de la pulsió. Quaranta anys després, tinc evidència del contrari; no és una opinió, és una evidència, un fet contrastat, un descobriment progressiu. La convivència en nuditat absoluta amb grups humans diversos de totes les edats, sexes, gèneres, formes, cultures, estils... produeix, en molt poc temps, l'absoluta assumpció de la totalitat del cos com una realitat natural neutre, que no té una relació directa i irrefrenable amb l'estimulació sexual, o que en tot cas la té en la mateixa mesura com la té el cos vestit. Aquest breu temps d'adaptació dependrà de la decisió de l'usuari, de la seva educació, del grau de repressió a la qual hagi estat sotmès... però en tot cas, és un temps concret després del qual aquella morbositat que anys d'ocultació social han anat amuntegant als racons conscients i inconscients de la ment humana s'esvaeix com la boira baixa en un dia calurós d'estiu quan el Sol es fa senyor d'una volta del cel immaculadament blava,.
És per això que la por que determinats grups religiosos conservadors li tenen, al cos nu i a la seva visió, no té sentit. El que han de fer, si volen que el cos humà no sigui per a ells un fetitxe, és incorporar-lo al conjunt de visions nobles de la vida, recuperar per a la vida asserenada del dia a dia el cos humà nu, aconseguint que la part material de l'essència humana no esdevingui una maledicció ni un enemic, i que l'educació dels infants no estigui esmonyonada ni condicionada per l'ocultació i per la por. Res humà natural és motiu de vergonya. L'abandonament de l'ús del vestit de bany a les platges i piscines seria el triomf de la recuperació de la innocència, malmesa per l'ocultació, pel desconeixement del cos, per la por, per la morbositat... Tot plegat, llenya per a la tensió sexual incontrolada, i causa d'immaduresa i neurosi.
I on quedaria llavors l'atracció sexual? Ens convertiríem en asexuals? De cap manera. L'atracció sexual és un tresor; no és pas un fenòmen a combatre. Però la línia fronterera de l'atracció sexual serà allà on decidim que sigui, no pas a on decideixi el nostre inconscient reprimit; i convé, per a ser més lliures i per a viure més feliços, per a respectar-nos més els uns als altres, per a no deixar de veure persones allà a on hi ha éssers humans nus, que la guspira de l'atracció sexual no neixi impulsivament de la simple visió del cos, sinó que se sotmeti als trets i a les expressions més humanes de les persones, en relacions lliures i decidides pel cor i per la ment.
La nuesa no és un escàndol ni una provocació. La nuesa no és sexe. La nuesa és part de l'essència humana. La nuesa és precisament l'antídot contra la sexualització i la cosificació del cos.
Se’n va el temps que ha estat viscut,
però el seu valor és tan gran com el misteri que l’ha fet possible.
Allò que ha estat, havia de ser; i ha estat bell, immensament bell;
que hagi passat no li pren ni un bri del seu valor;
ans al contrari, ens fa més conscients de la seva singularitat.
I els qui hem viscut aquest temps no ens deixarem mai d’estimar.
Si el temps que se n’ha anat tornés, no seria el mateix temps;
cada temps és nou i acabat de néixer com un infant;
cada pom d’instants que floreix configura els seus propis tresors,
i només qui dissenya els misteris i trena els fils vermells de la vida
sap cap on es mou el temps per a cadascú de nosaltres.
Vivim com si ho poguéssim decidir tot,
i de fet, ho decidim tot; però enllà del nostre jo, que fa i desfà,
hi ha algú més gran que qualsevol de nosaltres,
que estima com estima una mare
el nadó que li ha sortit de les entranyes.
Se’n va el temps i sembla que tot s’atura;
fins la rima del poema se’ns panseix i el cor ens tremola.
L’impacte de cada decisió ens produeix vertigen,
i voldríem cridar que mai deixarem d’estimar-nos;
cridar-ho a un món que sempre barreja la pobra idea de possessió
amb la infinita grandesa de l’amor.
Qui s’ha estimat, passi el que passi,
no es pot deixar d’estimar mai.
L'esforç no és el tot; primer hi ha la mirada i l'entusiasme.
Hi ha moltes maneres de ser, no som iguals; no tothom és com cadascun de nosaltres.
Les nostres opinions sobre la gent sovint tenen a veure en com som; i sobretot en si ens pensem o no que els altres són com nosaltres.
Hi ha maneres de ser que el sistema no té capacitat d'ajudar. No es pot posar una mà de cinc dits en un guant que en té vuit; en aquests casos és preferible que la mà no es posi el guant encara que estigui mal vist. Hem de condemnar a la marginació les mans de vuit dits?
Ens podem trobar gent que digui que és injust que les mans de vuit dits puguin ser felices sense haver-se de posar el guant quan de fet tenim mans de cinc dits que han hagut de posar-se el guant per ser felices.
La mediocritat del sistema és sostinguda per la mandra i la indiferència d'aquells que no fan res per canviar el sistema perquè a ells, en aquest moment, la manera com és el sistema no els perjudica gaire. Per això el sistema és ideal per als qui no necessiten canviar-lo. Anar contra el sistema algunes vegades és una virtut i un deure. No es pot ser bona persona si no se sap desobeir la llei quan cal. L'ésser humà, amb cinc o vuit dits, és més important que els guants, i més important que les lleis que obliguen a portar guants.
Ensenyeu als vostres fills a creuar el semàfor en vermell amb seguretat, perquè quan ho hagin de fer sols, ho sàpiguen fer sense perill. Ensenyeu-los a creuar alguns semàfors en vermell perquè no es converteixin ni en genocides ni en sostenidors passius i indiferents d'una societat mediocre que rebutja les mans de vuit dits.
A les persones diferents, i que tenen intel·ligència i creativitat elevades, no hem de deixar-les encallar en els atzucacs del sistema. I anar contra les pròpies conveniències no sempre és símptoma de poca intel·ligència, de vegades és la intel·ligència elevada la causa d'aquest inconformisme; una reacció contra els absurds del sistema.
Hi ha intel·ligències que perceben les renúncies que el sistema imposa als individus si aquests volen tenir èxit; i de vegades aquesta percepció mou a escollir el fracàs, o el risc del fracàs, en comptes de la resignació.
Hi ha intel·ligències, en canvi, que només s'enfoquen a les formes i les rutes imposades pel sistema; són intel·ligències que treballen amb una visió limitada, estreta, que no contempla els canvis ni les revolucions, que confon obediència amb bondat, qualificacions amb capacitats, uniformitat amb encert, progrés amb camins escrits per una autoritat prèvia i establerta com un absolut. Són intel·ligències que només es reconeixen a si mateixes i que exclouen o neguen les que trien les rutes heterodoxes.
En el fons, la intel·ligència en si mateixa pot poc, necessita una mirada àmplia, capacitat de rectificació, humilitat i l'omnipotència que atorga estar per damunt dels instints de venjança, que a la majoria de les civilitzacions és anomenada i confosa per la justícia.
El voluntarisme obedient no és l'única resposta possible d'una intel·ligència; la tendència al risc, a l'adolescència, hi és a conseqüència de la selecció natural, perquè ha suposat un benefici evolutiu, tot i que de vegades provoqui tragèdies. No som tots igual, i totes les maneres de ser han de trobar camins, que no han de ser sempre barrats per vies sense sortida esculpides en taules de la llei de pedra pel poder que dona forma al sistema i els seus esclaus.
Totes les maneres de pensar creuen situar-se a l'opció correcta; però el mal gairebé sempre és exercit per persones que estan convençudes d'estar fent el correcte; per això hem de ser molt respectuosos amb qui no pensa com nosaltres, i alhora no tenir por de dir el que pensem, ni resistència a canviar de manera de pensar si ens adonem que el que fins al moment opinàvem ara ho entenem diferent. Les persones no són equacions lineals que tenen sempre solucions determinades. Hi ha comportaments majoritaris que són conseqüència de maneres de ser majoritàries, però hi ha persones individuals que no responen igual als mètodes de solució de les equacions, que són intel·ligents, que tenen capacitats tot i que no saben o no poden desenvolupar-les, que tenen qualitats tot i que no són capaces de voler exercir-les. Som lliures per fer el que vulguem fer, però no som sempre tan lliures per voler el que vulguem. I les persones diferents tenen dret a existir i a trobar camins que els permetin tenir èxit a la vida. Totes les maneres de ser tenen dret a existir; aquesta és la primera norma d'una societat que no vulgui resignar-se a la mecànica del capital i la seva garba utilitarista. Les persones no som instruments, ni existim per produir. Cada vegada que ens agenollem davant les formes imposades pel sistema capitalista, l'ajudem a engreixar-se i a perpetuar l'exclusió dels diferents.
El que s'ha fet sempre d'una manera mai no s'ha fet de la millor manera possible. No sempre que aconseguim canviar una conducta és a causa d'haver aconseguit canviar una persona. Tenim dret a preocupar-nos pel futur de les persones, a desitjar-los camins oberts, oportunitats per a les seves potencialitats, triomf personal, risc de fracassar o de vèncer... I tenim dret a desitjar-los el millor encara que no s'ho mereixin; com menys s'ho mereixin, més necessiten que algú desitgi per elles un futur. El nostre futur, o almenys el meu, no sempre s'ha construït a partir dels mèrits d'un mateix, sinó de l'ajuda de moltes persones que van veure en mi allò que ni jo mateix veia, i que em van ajudar quan no m'ho mereixia, i ho van fer només perquè jo era una persona, i perquè elles també ho eren. Tenim dret a tenir en compte tots els factors a l'hora de prendre decisions que poden afectar el futur d'una persona. No ens hem de deixar condicionar per les mancances de la persona a la qual intentem orientar o ajudar, perquè precisament l'estem ajudant a causa d'aquestes mancances. No ens hem de deixar condicionar pel desagraïment o per l'odi que rebem d'aquella persona a qui intentem ajudar, ni per l'odi que pugna per intentar sortir de nosaltres com a reacció. La justícia humana, amarada a la mecànica acció i reacció, és una disfressa que fa servir l'instint de venjança per no semblar tan animal. L'única justícia real és que cadascú rebi allò que necessita per ser millor persona, no pas allò que mereix. Creixem quan som conscients que rebem sempre més del que mereixem, i que hi ha algú que ens estima. Aquesta percepció és l'única guspira que pot fer que algun dia siguem capaços de donar als qui estimem més del que es mereixen, de donar-los el que necessiten per viure i per ser millors persones.
L'interès és una motivació maligna que sovint va vestida de dignitat; les relacions humanes només són humanes si deixen de banda l'interès; per això no podem conèixer del tot una persona fins que no ens relacionem amb ella en una situació en què no ens necessiti. Coneixem les persones quan no ens necessiten.
Hi ha a qui li cal aplicar un esforç, i hi ha qui necessita ajuda; tots necessitem alguna cosa.
Un altre dia escriuré sobre l'esforç com un dels poders humans; no és l'únic, hi ha més poders. Com a introducció, recordo aquella frase de Saint-Exupéry:
"Si vols construir un vaixell, no comencis per buscar la fusta, tallar taulons o distribuir la feina. Evoca primer en els homes i dones l'anhel de la mar lliure i ampla."
