Cors amb potes

La majoria, a la nostra vida diària, portem una màscara d'autosuficiència que ens fa semblar segurs, jovials, escèptics, estoics, una mica insensibles… Per dins, però, som cors amb potes. 

A mi em va bé pensar-ho quan em relaciono amb gent jove. Amb el temps, en algun moment de feblesa, els descobreixes plorant en un racó, i aquell ésser que semblava ser el jutge implacable de la societat, volant per sobre d'ella i independent a les forces del món, es revela com el nen que és, amb tota la seva feblesa i necessitat de ser estimat. Observes una noia de disset anys amb la seva aparent fredor, serietat, timidesa altiva… L'endemà t'expliquem que va tornar a casa il·lusionada, gairebé plorant d'alegria, per alguna cosa que li vas dir que va fer bé, o per les capacitats que li vas lloar. O, per contra, li preguntes si té cap problema i t'assegura que no; i l'endemà et truca algú que la coneix, explicant-te que està enfonsada, perquè li passa una cosa o altra. 

Els adults, vivim el mateix fenomen, fins i tot amb més intensitat. Els mitjans de comunicació ens confonen, creant personatges sense matisos a partir de persones que, com totes, són complexes, i que, com totes, amaguen un llac interior d'aigües profundes i misterioses, plenes de sentiments, temors, esperances. La simplificació de les persones que elaboren els mitjans fa més fàcil que molts puguin odiar-les; la reducció de tot el valor que té cada persona les falsifica i les converteix en un objecte més assequible a l'hora de ser jutjat, condemnat, insultat... 

Molts es convencen que arreglar el món és fàcil, i que només cal una mica de conductisme agressiu. En aquests miratges es mou el món d'avui. Però la veritat és que som cors ocults en aparences dures i satisfetes; la veritat és que la visió autènticament objectiva és la que estima íntegrament tota la persona, i que la subjectiva i equivocada, en canvi, és la que només hi contempla l'aparença social externa i no es disposa a estimar-la tal com és; moltes vegades es queda només en un desig o en una repulsió buida de qualsevol empatia. 

De vegades observo alguna noia, preciosa, físicament atractiva, de veu dolça i sensual, de les que el món converteix en objecte, i hi veig, sense poder veure cap altra realitat, un ésser immens, de valor infinit, tan adorable com la meva filla, amb tanta necessitat de respecte i d'amor com un nadó; la bellesa del seu ésser integral és milions de vegades més bonica que el que és exclusivament extern i que per a molts és l'únic que es pot veure. El seu cos viu és només una icona que apunta vers la totalitat del seu ésser, tan gran que no ens pot cabre al cap. Seria suficient educar els nens, des que neixen, perquè poguessin veure aquesta totalitat en cada ésser humà, i s'acabarien gairebé tots els problemes de maltractaments, violència, abusos, objectivació… 

He començat comentant que tots som cors amb potes, i he acabat aquí!

L'anticrist

A les vides de les persones, de vegades, apareixen propostes que hom, a llarga, veu que eren proves. Pot ser que un les accepti sense tenir gaire clar que aquestes propostes condueixen a la ruïna. No crec que hi hagi pactes explícits amb el diable, però sí que se'ns presenten bifurcacions de camins, o complements aparentment venials, que amaguen a la llarga senderis de perdició física. M'espanto de vegades mirant enrere i veient com de prop vaig caminar d'un precipici. Al món de l'art, les seves estrelles viuen contínuament sotmeses a aquestes atraccions, i moltes acaben fins i tot perdent la vida.

M'adono també de camins que em van fer mal i dels quals vaig retrocedir a temps. De vegades, el contracte contret amb el “mal” no proposa seguir els impulsos del cor sinó tot al contrari; de vegades és la raó la que per un esperit utilitarista o pragmàtic ens empeny a abandonar il·lusions del cor que estaven inspirades pel bé. Tinc la intuïció que Déu, si existeix (cosa que sospito) ens demana de vegades allò que ens il·lusiona, i que en moltes ocasions ho rebutgem per un excés de pragmatisme, per buscar la seguretat material, per “no perdre el temps”, o per obeir els serfs de l'utilitarisme. 

El cor ha de ser el vigilant de la raó, que moltes vegades ens empresona en gàbies aixecades per nosaltres mateixos. 

No crec en cap anticrist personalitzat com a tal, però no és difícil distingir a cada època una força maligna que sorgeix de l'inconscient col·lectiu, o d'algun avenç tecnològic: l'impuls bèl·lic de les grans guerres del segle XX, l'adoració actual als diners i als negocis, el sotmetiment de les ments a les pantalles controlades per poders foscos, la IA que comença a mostrar el seu fibló, però de la qual encara no ens fem una idea completa. L'anticrist són els vicis de cada època disfressats de legalitat i de progrés. "Ep! Escolti! Què això és legal!" recordo que deia un empresari del negoci immobiliari quan un periodista li mostrava els efectes devastadors de les seves decisions professionals “legals” sobre la vida de moltes famílies.

Gent senzilla

 

 "Et dono gràcies, Pare, perquè has amagat aquestes coses als savis i les has revelat a la gent senzilla"

Mateu (11, 25-27)

Em fa badallar la gent "ramat"

M'avorreix la rutina que no decideixo jo. M'agraden els camins de bosc. Necessito la solitud dels paratges naturals. Vull sentir la pluja damunt la roba. Gaudeixo amb el sol a tota la pell nua, lluny de la gent "ramat". Em fa badallar la gent "ramat" que passeja i que no fot res més que circular passeig marítim amunt i passeig marítim avall. M'aclapara la gent que menysprea els qui no viuen com ells, i que ni tan sols fan l'esforç d'intentar comprendre'ls. Em posa nerviós la gent que no fa res diferent del que és previsible que facin. M'entristeix la gent que no té relació amb les realitats invisibles que diuen coses tan impressionants i suggereixen diversions tan especials; que fan reflexionar sobre l'honestedat, l'honor, el lliurament de la vida, el regal de la natura, el do de la nuesa a la natura, l'eternitat de la vida de cada ésser. M'avorreix la letargia dels qui no volen aprendre res de nou. Em mou a buscar la solitud la necessitat d'aprendre coses noves. M'entristeix la falta d'amor vers els criminals, que són els qui més necessiten un amor correcte, humà i reparador. Em revolta la resignació davant tot allò que no és just. Em motiva la proximitat de la mort per com de reveladora que serà. Detesto la programació televisiva perquè està pensada per persones que són molt diferents de mi i que em posen nerviós. M'identifico amb els qui no estan adaptats a les inèrcies socials encara que pel meu aspecte no ho sembli. Em costa molt no detestar els qui envegen, tot i que m'esforço a no fer-ho. Em fan molta pena els qui es fan selfies; em fan pena i vergonya els qui publiquen els selfies. I tot això que he escrit només soc capaç d'escriure-ho si m'he pres una copeta de vi.

Una nova assignatura anomenada Fiódor Dostoievski

Heu seguit, en algun moment, l’habitual polèmica que ens esperona a argumentar quines haurien de ser les lectures obligatòries en un batxillerat humanístic? A parer meu, n’hi hauria prou amb la lectura d’un sol autor. Potser encara diria més; n’hi hauria prou amb l’anàlisi de la vida d’un únic autor, les peripècies del qual ens mouen vers una profunda comprensió de la naturalesa humana. 

M’estic referint a Fiódor Dostoievski, la vida del qual va caminar per les llums i per les ombres; ludopatia, alcoholisme, depressió, penediment, caritat, humanitat... La culpa constant d’haver desitjat la mort del seu pare; la recerca constant de la redempció, la lluita paradoxalment desesperada per conservar l’esperança en circumstàncies que semblen fer-la impossible… 

El seu cor va recórrer tots els camins ignots i inesperats de la complexitat humana, i aquest fet es reflecteix en els personatges de les seves obres, sorprenentment resilients davant la seva pròpia misèria, capaços de cercar la redempció quan tot sembla fer-la impossible. La conversió dels cors més corromputs apareix quan ningú ho espera; no se sap si empès per una gràcia sobrenatural o per la por al fracàs personal davant la proximitat d’una mort que insinua la ruïna vital. 

Això em condueix a la idea del mal com a camí de la llum. Com aprendríem a comprendre les giragonses de la ment humana si aquesta no s’enfrontés a l’experiència del mal i de les seves conseqüències immediates? Com ens faríem capaços de caminar amb les ventades si el vent no bufés amb tota la seva ràbia? Com descobriríem la manera d’aixecar-nos de terra si abans no experimentéssim l’estupor de caure estrepitosament? El mal, per desconcertant que sigui, ens apareix convertit en instrument diví, no sabem si de manera planificada o accidental. 

I així acabem convertits no pas en gerros que un terrissaire ha dissenyat i polit, sinó en productes conscients de la seva pròpia evolució, que en moments concrets de la seva existència han decidit direccions que semblaven impossibles, per poder arribar a ser allò que desitgen ser encara que tot al seu voltant sembli fer-ho impossible. 

Per a comprendre qualsevol persona humana, n’hi ha prou amb estudiar Dostoievski; no cal diluir-se en la superficialitat de múltiples lectures. No comprendrem la totalitat de l’oceà si només trepitgem les platges d’aigües poc profundes que a tot estirar ens arribaran a mullar els genolls per diverses i universals que siguin. Amb Dostoievski, ens endinsarem dins la psicologia, la religió, la literatura, la història, la sociologia… Tot a l’encop i sense adonar-nos-en; amb la seva obra, però sobretot amb la seva vida, que són si fa no fa les dues cares d’una mateixa realitat.

Creences i realitat

De vegades, estem tan xops d'una doctrina, d'una fe, que no som conscients del seu caràcter sorprenent; ens sembla que el que creiem és obvi, absolutament creïble, lògic, contundentment versemblant. 

En aquestes situacions, trobar-nos amb persones que desconeixen les característiques d'aquesta fe representa un privilegi, perquè ens revela com és d'inaudit el que creiem. La seva ignorància és una revelació semblant a la innocència de les civilitzacions no contactades. Ens fa veure que potser allò que acceptem, perquè sempre ho hem acceptat, allò que hem après al mateix temps que apreníem a parlar, és absolutament increïble; la qual cosa no vol dir que sigui fals; l'existència de la realitat també és increïble i no obstant existeix. 

És un tema de prioritats. Per a alguns serà prioritari que una persona conegui el significat de la transsubstanciació, el que significa un sagrari, la metàfora del pelicà. Per a altres el fet prioritari es reduirà a la fe en la transsubstanciació de les persones que pateixen o que no en tenen prou per viure dignament, o que han perdut casa seva, o que són a la presó; per a alguns, el que és prioritari és posseir una educació financera adequada. 

No estic segur que sigui possible conèixer-ho tot; és possible que calgui triar, i que el que és doctrinal pugui no estar entre les prioritats educatives de molta gent. Pot ser que no saber certes coses obri la porta a la possibilitat de meravellar-se, d'impressionar-se, de convertir-se… quan les descobreixes per primera vegada en el moment en què tens una edat que et permet haver desenvolupat una sensibilitat especial per als misteris i per a la reflexió sobre l'existència. 

És com el tema de la indiferència. Hi ha tantes coses davant les quals no ens hauríem de sentir indiferents, que no donem l'abast a tot, i hem de triar. 

En certa manera, prioritzar és acceptar el nostre caràcter finit i limitat. També Jesús dormia a la barca enmig d'un mar enarborat. Hem de decidir davant de què de cap manera mai no romandrem indiferents, i prioritzar-ho davant d'altres temes que deixarem en espera, per poder tenir també alguna estoneta de descans i poder passejar per un camí amb bassals, descansant la ment i viure una mica. 

Som éssers limitats, que necessiten poder perdre el temps, poder en algun moment no fer res urgent; acceptar que no ho podem tot, que no podem salvar tothom, ni saber totes les coses, ni abraçar tot allò que uns o altres consideren essencial de conèixer; sempre hi haurà algú a qui sorprendrà amb tota la raó del món el nostre desconeixement sobre algun tema essencial per a ells.

Vins, ritus i senzillesa.

No hi entenc, de vins, però sé quan m'agraden i quan no.

La virtut de la senzillesa és acceptar que alguna cosa t'agrada o no per si mateixa, i no pas per la projecció social o pel prestigi que atorga el fet que t'agradi determinada cosa.
Una persona que coneixia s'esforçava a aprendre a jugar a golf quan en realitat ni li agradava ni li deixava d'agradar; però l'aurèola de classe que jugar a golf li proporcionava li feia creure a ulls clucs que l'entusiasmava fins i tot abans d'haver jugat mai al golf, fins i tot a latituds en què la cura de l'herba fan que el golf sigui una activitat absolutament antinatural.
Els humans, tots, som, o hem estat, en algun moment així; madurar ens fa canviar; i també ens ajuda a canviar l'experiència de la mort, la pròpia i la dels éssers estimats. La percepció del privilegi que representa el temps ens porta a no permetre'ns desaprofitar ni un segon en esnobismes, que és així com s’anomenen les complicacions d'abraçar l'envejat pels que no han descobert que el tresor més gran rau a la senzillesa, i que els plaers més immensos de la vida estan relacionats amb la sinceritat amb un mateix, i amb el despreniment.
Dit això, afirmo que el vi que m'agrada més és el Priorat, qualsevol Priorat. No dic que sigui el millor; però és el que més m'agrada. I no sé per què. No hi entenc de tanins, ni de gustos de fusta, ni sé què és el cos, ni hi entenc, de preus. M'agrada el Priorat; i m'agrada tant, que, en part, l'ictus que vaig patir li dec al Priorat; ara vaig amb més de compte.
Tot i aquest elogi a la senzillesa, entenc i accepto que els humans som éssers simbòlics; necessitem la dolça complicació del ritu; però sempre és més reconfortant el ritu privat, el que es desenvolupa sense necessitat de fer-lo conèixer als altres, el que s'abraça per si mateix.
I els ritus no són iguals per a tothom; en el meu cas, és gairebé necessari prendre el vi en copa en lloc de fer-ho en un got; menjar vestit, mai en pijama; consumir les olives en un recipient de ceràmica, mai directament del mateix pot; aturar-me a contemplar una posta de sol sense passar mai de llarg; aturar-me davant d'algú que plora en solitari encara que no el conegui de res, i preguntar-li que li passa en lloc de mostrar-me indiferent; buscar la màxima expressió del que és salvatge quan decideixo a quina platja aniré, i no anar mai a una platja urbana o propera a una carretera o a qualsevol altra construcció humana; menjar coca per Sant Joan, si és possible a prop del mar, i capbussar-me aquella mateixa nit sense gens de roba; no menjar mai el raïm per Cap d'Any, i, mentre sonen les campanades, parlar amb Déu; veure Ben-Hur cada Setmana Santa, encara que l'hagi vist moltes vegades; pensar en qui va néixer, va viure, o va morir en un lloc determinat que visito, i creure que aquest algú m'està veient i se sent feliç en aquell moment perquè estic pensant en ell o en ella quan potser ningú més no ho fa...
Podria escriure milers de ritus, de peculiaritats només meves, les quals les faig no pas perquè necessiti que em vegin fer-les sinó perquè em ve de gust fer-les, perquè sento que fer-les és el millor.