El quart eix

Quan en Jaume començava a gatejar, la seva mare el buscava per tota la casa.

Se l'acabava trobant on menys s'imaginava.

Hi havia una simbiosi estranya entre el nen i la invisibilitat.

Es perdia als parcs, a la platja, fins i tot dins del cremallera de Núria, el dia que hi varen anar d'excursió.

Als set anys, ell i el seu cosí, s'amagaren en un armari minúscul, perfectament cúbic.

-No hi cabrem...! -exclamà el cosí.

-És estret, però molt llarg -li rectificà en Jaume.

-Llarg?

Hi entraren, i en Jaume desaparegué.

El seu cosí s'espantà molt.

En Jaume tornà a aparèixer.

-Per què no vens i mirarem on va a parar aquest túnel...?

Avui, en Jaume ha discutit amb el professor.

-Per què només X, Y i Z? -ha preguntat el noi.

-T'ho repetiré per última vegada. X és l'eix horitzontal, ens l'imaginem sobre el terra... Y, el vertical... pel qual podem fer servir la figura d'aquesta columna de formigó... Z és un eix que posarem també damunt del terra, però formant noranta graus amb l'eix X, d'aquesta manera representem l'espai on vivim.

-I el quart eix...? -ha preguntat en Jaume, persistint en l'interrogatori.

-El temps?

-No... l'altre; el que li falta, a l'espai...

-Te'n rius de mi? -li ha dit el professor amb enuig.

En Jaume s'ha posat vermell i ha engegat un crit de ràbia.

-A la merda tots...!

Davant l'astorament del grup, se'ls ha fet invisible.

L'escola s'ha omplert de policies, mèdiums, càmeres de televisió...

En Jaume s'ho ha mirat tot des d'una distància prudencial d'un metre en la coordenada de l'eix W; l'eix que el professor no li ha volgut acceptar.

Hòstia, prou ja, no?

Voldria que persistís el caràcter feréstec de paisatge, que arribar al mar mai no fos excessivament fàcil, que hi hagués racons desagraïts sempre que fossin bells, que n’hi hagués d’altres plens de runa, sense camins, ni bars, amb una solitud causada pel rebuig dels que cerquen perfecció.

Voldria que els camins no estiguessin escrits, que els haguéssim d’esbrinar, i poder descobrir indrets desconeguts dels quals mai parlar.

Voldria viure sense rellotges ni hora de tornada, ni diners; sobretot, voldria viure sense diners.

Voldria avorrir-me arran d’aigua, fer-me pedra, o sorra, o arbust… Cremar-me amb el sol sense por a la mort.

Voldria una terra que no tingués propietari, que ni meva no fos, i silenci de tot menys de crits i de riures, i silenci de tot menys de brum de mar i frec de vent.

Voldria assaborir la falta d’elegància en tot per descobrir elegàncies noves que ningú ha encotillat, i apagar les pantalles, i apagar les ones que travessen l’espai sense permís escrutant somnis i pensaments per atrapar-los, fossilitzar-los i condemnar-los.

Voldria un caos nou que ens alliberés de l’ordre ofegant del progrés, i poder respirar una mica; ni que fos un dia, i poder dir que he viscut.

Sobre la IA, i respostes a alguns comentaris privats.

                                                                 IA image

A l'entrada d'avui, respondré a preguntes que em fan per privat alguns usuaris. 

De primeres, no publicaré comentaris d'usuaris que tinguin en el seu nom d'usuari o en el contingut del missatge enllaços "http", en comptes de l'enllaç xifrat "https". Sí que estic disposat a publicar comentaris anònims si són respectuosos i civilitzats sempre que no tinguin enllaços estranys.

D'altra banda, els relats de ficció que publico són de la meva autoria tots sempre que no digui el contrari; cap d'ells no està fet ni totalment ni parcial amb IA. La majoria estan publicats al web de relatsencatala.cat, ja sigui a l'espai personal dels meus relats o al fòrum a través del vell i entranyable concurs del "repte", amb la qual cosa es pot comprovar la data de publicació. La majoria dels que publico aquests dies en aquest blog estan escrits entre el 2005 i el 2010, època en què no existia la IA, almenys a escala d'usuari de base. 

L'ús de la IA per generar ficció literària el trobo insuficient; la seva qualitat literària és força fluixa, el fibló argumental no té verí. Acostuma a produir resultats previsibles i sovint censurats. Una altra cosa seria fer servir la IA com a font d'idees en una hipotètica pluja d'idees, però fins i tot en aquest cas, la tasca humana és clarament superior ara per ara. És cert que la capacitat generativa de la IA augmenta espectacularment en els treballs literaris si se li dona mastegat l'argument i un bon prompt d'estil, esdeveniments, segones idees, etc. Però en aquest cas la feinada és tal que surt més a compte escriure-ho tu mateix.

L'ús d'IA per corregir faltes d'ortografia i gramaticals és altament inadequat, almenys en català. Hi ha faltes que no les veu, i veu faltes que no són tals. En l'àmbit de l'anàlisi literari o de la crítica, diu el que convé que sentis. Si no li dius res, et fa la pilota quan li preguntes que opina sobre un text teu. Si li demanes que sigui dur criticant, et destrossa encara que no tingui raó ni una base objectiva, i si li fas veure que la seva crítica no és encertada, et dona la raó i posa com a excusa que tu li has demanat de ser dur.

Per tant, l'ús de la IA per a generar textos no és pràctica, i se m'acut que només podria servir per guanyar temps si el que necessites és que a partir de molta informació en redacti un text, però tal iniciativa requereix també d'un temps en què tu com a usuari hauries de dedicar a corregir la mediocritat de la IA.

La IA l'he fet servir per generar alguna de les il·lustracions o imatges que acompanyen els textos, ja que permet crear-les a la carta. Intento d'alguna manera especificar que la imatge s'ha creat per IA quan és el cas. Tot i això, em trobo amb uns nivells de censura que recorden als pitjors temps del tardofranquisme.

La IA ara per ara és una joguina per fer investigació i provocar somriures. L'he investigat més a fons en la creació de recursos visuals per al cinema, però veig que les versions gratuïtes ofereixen molt pocs segons de seqüència, i tornem a tenir el problema de la censura histèrica i exagerada.

De debò que no hi ha res com fer les coses per un mateix.

La jaqueta

                                                                          IA image

M'esperava dret a l'església de Sant Josep; necessitava silenci.

Hi acabaven de celebrar un funeral; i dos homes introduïen, amb
lentitud, un taüt dins d'un cotxe fúnebre. Quan van marxar, vaig entrar al temple.

Una noia plorava.

-En vols un? -vaig fer, oferint-li un mocador.

-Gràcies.

Semblava sorpresa.

-Era parent teu?

-Més o menys... -començà a bramar -. No he tingut forces per anar al cementiri, a l'enterrament.

El seu plor em flagel·lava el cor.

-Anem a fora?

La vaig portar a una cafeteria. Ella demanà una infusió, jo vaig prendre una cervesa.

Xerràrem llargament, es deia Marta.

Em demanà si la podia acompanyar a casa seva.

Vivia en un edifici antic, i tant sí com no, em va fer entrar amb ella.

-Vius sola?

-Amb els pares.

-I on són?

-No ho sé.

Vam asseure'ns al sofà.

-Vols una copa? -em demanà.

-No. Marxaré de seguida.

-No te'n vagis, si us plau -i va tornar a plorar.

-Doncs posa'm la copeta.

M'ensenyà el pati; un jardí abrusat, atapeït de zitzània seca. Repartits, sense ordre ni concert, hi havia pollancres, desmais de branques denses, cirerers despentinats...

La vaig mirar a poc a poc, i em va semblar preciosa: els cabells d'atzabeja; la pell blanca, com una satalia; les mans petites, amb les ungles arreglades; els ulls, ametllats i foscos.

No recordo si fou ella, que se m'abraçà, o si vaig ser jo, que primer li vaig acaronar la galta. Vam fer l'amor sota la lluna, amb el brum dels espiadimonis acompanyant els seus esgarips.

-Ves-te'n. Els meus pares arribaran. -em digué després.

Un cop a la porta del meu pis, em vaig adonar que m'havia descuidat la jaqueta amb les claus a la butxaca.

Vaig tornar a casa de la Marta.

Em va obrir una senyora madura.

-Vostè deu ser la mare de la Marta. Miri... l'acabo d'acompanyar a casa i...

-Quina mena de broma és aquesta.?

-Perdó...?

-Aquesta tarda hem enterrat la Marta. Faci el favor de deixar-nos tranquils.

Vaig empal·lidir.

La dona se n'adonà, i em va allargar una esquela amb la fotografia de la Marta i el nom de l'església de Sant Josep.

Vaig anar al cementiri.

El vent gemegava; les branques dels xiprers es movien lleugerament. Darrere la reixa que em barrava el pas, la lluna travessava la foscor i platejava les làpides marmòries.

Penjada a la porta del silenciós jardí, hi brandava la meva jaqueta. 

J.S.

Carretera 61

                                                                                            IA image

Ja en tinc prou. Em sap greu per la mama, però que ella hagi decidit de viure sotmesa, no vol dir pas que jo l'hagi d'imitar. Em cou l'ànima. Em fa mal el cos. És massa dur que t'obrin a la força des dels tretze anys, i que qui ho faci sigui el teu pare. Ni que després et cobreixi de bitllets verds, et sadolli de capricis, et faci sentir com si fossis la princesa de Mississipi.

Giro full. Marxo quan el sol encara no s'insinua. Ressegueixo la riba del gran riu. M'enduc tan sols un farcell amb quatre peces de roba de recanvi, un parell de llibres d'en Miller i l'harmònica.
Plou, i quedo xopa com una gallina. Deixo la flonjor del sòl herbat dels prats, i surto a la carretera seixanta-u. Rere la cortina de raigs del xàfec, intueixo l'esbós d'una figura humana a la cruïlla de Smithville.
-No se t'espatllarà la guitarra amb aquest aiguat? -li pregunto assenyalant l'embalum que carrega a l'esquena. Em mira amb indiferència. És jove i guapo. Una mica deixat.
-Mai no he tingut cap problema d'aquesta mena -fa.
Gairebé a l'instant, el cel retruny. -. La lona aquesta aguanta bé -afegeix, palpant la tela.
-Cap on vas? -li demano.
-Enlloc. I tu?
-Enlloc, també.
La carretera és solitària. De tant en tant, els llamps tenyeixen el paisatge de blau elèctric. Ens cansem de fer dit i comencem a caminar cap a Friars Point. M'explica que es diu Bill i que es dedica al rock. Abans feia blues, però la Patty, la seva companya el va deixar, i d'ençà d'aquell moment no ha recuperat les forces pel blues. Li pregunto que per què el va deixar, i m'etziba que en va trobar un que la tenia més grossa. Estrafaig una rialla nerviosa i li dic que no sigui sarcàstic. Em mira amb curiositat i es limita a confirmar-me que no ironitza, que ella mateixa li va dir que el deixava per aquest motiu.
Decidim de fer nit a Jonestown; un llogarret de mala mort que bàsicament són quatre cases de fusta i una benzinera. Entrem a l'hamburgueseria del poble i en Bill li diu al cambrer que no tenim ni un centau, però que pot cantar. El jove sembla que dubta. Se'n va a la rebotiga i torna de seguida amb un altre tipus més vell, que fa cara de ser el propietari. Mira en Bill, em mira a mi, i em pregunta si jo també canto. Quan estic a punt de respondre que no, en Bill s'avança i diu que sí, que formem un duo. El vell ens diu que si engresquem els camioners, tenim plat i llit gratuïts.
Pugem a una tarima atrotinada de fusta ennegrida, i, mentre desembolica la guitarra, li pregunto que com pensa sortir de la situació. Em mira amb la seva habitual expressió de babau i em respon molt serè que com sempre ha fet, cantant; i afegeix que jo també cantaré. Li explico que no em sé cap cançó, i diu que no s'ho creu, que alguna n'haig d'haver escoltat al llarg de la meva vida. Li dic que només em sé les que em cantava el meu pare mentre em banyava. Em demana títols, i li parlo de "Pennies from heaven", i de "On the sunny side of the street", que no són pas de rock. Em fa saber que li semblen perfectes.
El bar s'ha emplenat de gom a gom. Un individu de galtes vermelles assegut ben bé al davant de l'escenari, gras com un toixó, em mira com si jo fos un plat de carn crua i ell un tigre afamat. No trigo a adonar-me que no és l'única fera salvatge que se'm cruspeix amb els ulls.
En Bill frega el primer acord. Deslliga un ritme trepidant que no té gaire a veure amb la carrincloneria del pare a la cambra de bany. El swing és harmònic, adrenalític, alienant. La por i els nervis se m'esvaeixen. Començo a cantar. Endevino per instint on va cada mot, on s'amaguen els cops d'efecte. Tinc la sensació que en Bill està tocant per a mi. Aplaudiments, xiulets d'admiració, crits d'eufòria. Continuem amb "Pennies from Heaven" i m'alegro que els diners que plouen del cel no siguin els mateixos que entonava el pare mentre em banyava. Mentre canto juro que mai més no em tornarà a banyar, que ni tan sols em tornarà a veure. Es repeteix l'ovació. En Bill s'aixeca de la cadira, saluda i em fa saludar. Els explica que per avui hem acabat. Protestes. Renecs.
-No fotis, xicot! Ara que la cosa s'animava!
-Sí, i a més la panotxa està molt bona!
-Hòstia, toqueu-ne alguna altra!
En Bill em mira.
-Bé... -titubejo -... en sé una altra. Però és un blues... i no sé si podràs...
-Quina?
-Whole Lot of Shakin' Going On -li responc. I veig com s'asseu i sospira. Al llarg d'uns instants la indiferència habitual de la seva expressió es converteix en dolor contingut.
-Què collons! -exclama a l'últim.
I ens aboquem a la cançó com si ens hi anés la vida.
El públic vibra. Els aplaudiments i l'eufòria sembla que hagin d'ensorrar el bar d'un moment a l'altre.
El vell ens dona la clau de l'habitació. Pugem, i sense intercanviar-nos cap mot, follem com desesperats, mentre a la gramola torna a sonar el "Whole Lot of Shakin' Going On". I haig de dir que, encara avui, no comprenc l'absurda excusa que va posar la Patty per deixar en Bill.
L'endemà ens despertem amb l'alba i m'adono que en Bill prepara el farcell.
-Què fas? -li demano.
-Continuar el meu camí.
-Quin camí? Si ahir em vas dir que no anaves enlloc.
-Exacte. Aquest és precisament el meu destí.
-Però aquí tenim feina.
-Haig de seguir el meu camí.
Enfilem de nou la carretera seixanta-u. De sort, que avui no plou, i que el sol desferma guspireigs a les panotxes de blat. Queden cinquanta quilòmetres per Friars Point, però en Bill no en fa cas, no vol pensar en el futur.

J.S.

Ells, tots sols, ja s'espavilen.

                                                                                                                IA image

-Papa... me l'he trobat...! -el monstre petit fa veu d'espinguet i m'abraça contra la seva pitrera.

-Acarona-li el cap. Així. Sense por, que no fa res.

I el monstre gros agafa la mà del monstre petit i li posa damunt del meu cap mentre tremolo immòbil de terror.

M'agafa les orelles amb força, i esgaripo de dolor -. Mira papa, les orelles són tovetes. Si n'hi arrenco una, li tornarà a créixer?

-No ho facis, filla. Pensa que totes les bestioles de Déu tenen sentiments.

-Però potser li torna a sortir -m'arrenca una orella i sagno com un porc.

-Nena! Que li has fet mal!

-Ja no ho faré més, papa. Ara el vaig a banyar. Puc?

-No és que puguis, és que ho has de fer. Ara és teu, i tu n'ets la mestressa; altrament dit, la responsable.

I l'animalot m'arrenca la roba i em submergeix dins d'una massa llefiscosa de color marró xocolata.

-No, nena, no. -fa el monstre gros -. Aquests animals no es banyen en els seus excrements com fem nosaltres. Els agrada l'aigua!

-Ai! No ho sabia, papa.

M'agafa pels collons i em treu de la merda. Veig les estrelles. M'endinsa en una piscina d'aigua verdosa.

-Nena! -fa el monstre gros -, que l'estàs agafant pels testicles. No ho veus que pateix?

-Ai! -fa el monstre petit, tapant-se la boca amb una urpa, i rient amb els ulls oberts com plats -. Després li hauré de donar menjar.

-És clar! I has de ser curosa i pensar en els aliments del seu hàbitat.

El monstre petit m'entafora a la boca un pardal amb plomes incloses, una rata de claveguera i el cadàver d'un rat penat que troba al carrer. Després em fa un petó.

-Va, nena! De pressa, que hem de marxar -diu el monstre gros -. Hauràs de deixar aquí l'animaló.

-És meu, papa. Me l'emporto!

-Estàs carregada de romanços! Deixa'l aquí, que segur que algú se'l trobarà i l'acollirà. I si no, creixerà salvatge... com la resta d'humans. Ells, tots sols, ja s'espavilen!

Pugen al plat volador i s'enlairen cap als estels.

El déu de Venècia

                                                                                                                                IA image

M'escrutà amb uns ulls fixos, com de vidre, clavats enmig d'un rostre marmori, glaçant una expressió impertèrrita que em regirava l'ànima. Suposo que era normal que un nen de vuit anys tingués por en la presència d'aquell porprat que semblava de pedra.

-Orgullós t'hauries de sentir, quin futur t'espera, criatura!

I començaren a esculpir-me la veu a cops d'escarpa.

Mesos més tard, quan ja havia esgotat totes les llàgrimes, avisaren el barber, m'ajagueren a l'altar de les ofrenes pures, i per l'engonal m'extirparen els testicles, com qui lleva els ous d'un niu de pardals, per la glòria del Senyor i la seva Santa Mare. Em calmaren els esgüells amb una màrfega d'aigua gelada, fregues de làudan, i plantofades piadoses acompanyades de sagrats renecs que m'anomenaven desagraït.

Dues setmanes de llit, i el parrac de la bosseta buit i desinflat com una pansa.

Acabava de néixer el serafí de la catedral de Sant Marc; un àngel més, que se sumaria als quatre mil cinc-cents vint-i-set castrats consagrats a tota la península italiana només aquell any.

La mare no s'havia equivocat quan m'havia parlat de les llenties de cada dia, i del pa, i del vi, i de la cuixa de perdiu rostida a la cuina del palau del cardenal; ni l'havia errat tampoc en lloar-me la refulgent blancor de la túnica que em guarniria, i la besllum verda, vermella, morada, groga i blavissa dels vitralls de la basílica reflectits al meu rostre pur, que mai no seria tacat pel pecat de la carn. Càntics divins m'emanarien del cor tothora, i arribaria tip i innocent als últims dies de la vida, a punt per entrar al cel amb la pompa d'un sant.

I enllà de la pubertat, els ossos se m'engrandiren com els d'un bou; em vaig engreixar i vaig créixer alhora com un sant Pau. La pell se m'estirà, sense cap pèl, blanca i suau com el pètal d'una satalia. Vaig esdevenir un monstre amb veu de sirena, un androgin rialler i ximple, tip i orgullós de ser escoltat pels reis i les marqueses.

Però un dia gris d'un hivern maleït, la veu se'm convertí en ronc, i el ronc revelà l'odi silenciós dels menyspreus ocults. M'expulsaren del palau d'aquell déu que fruïa amb les ofrenes pures dels mascles transmutats en infants perpetus, i em convertiren en àngel caigut per l'eternitat. D'ençà d'aquell moment Venècia fou el cau d'un dimoni que tan aviat pidolava com robava, que es refugiava en soterranis mig negats per l'aigua dels canals, que violava donzelles amb pals, incapaç de sentir un plaer que mitificava.

Vet aquí l'obra del déu de Venècia, creador de l'univers i de tot el que és bell.

(Relat escrit fa molts anys a relatsencatala.cat sota el pseudònim de Thoreau)