Uns dies als llacs de la Maragda (XIV)

L’herba sota les plantes dels peus va ser un descobriment. De primeres, amb una mica d’angúnia, fins i tot de por o de fàstic per si trepitjava alguna realitat desconeguda que em pogués fer mal o embrutar la pell. Temps després, però, el meu cap va entendre que el que s’embruta es pot netejar, que al capdavall la terra ens estima, i que de tant en tant se sent feliç de rebre’ns com som. Aquest aprenentatge, però, va ser progressiu, no puc parlar d’una il·luminació instantània. En aquell moment, només em vaig deixar anar. 

Tot va començar amb el goig d’anar amunt i avall escoltant els cants dels ocells mentre la lluminositat del Sol del matí m’escalfava. El lli de la tela que em cobria era prim, la camisa de dormir, que m'anava gran, m’arribava fins als genolls, i a sota hi havia el meu cos nu. Jo, a poc a poc, em vaig deixar de sentir com una intrusa en aquell indret, i em vaig convertir en una actriu més d'aquell sorprenent teatre natural.

L'herba, a frec de la pell, la sentia humida per la rosada del matí, i cada pas em feia notar els dits dels peus trepitjant un teixit viu; com una catifa suau, però amb un punt de frescor que em pujava per les cames. Mai no havia caminat descalça en un jardí com aquell, que semblava un món a part, envoltat de murs alts i d’arbres que s'alçaven com guardians silenciosos. La verdor es desplegava davant meu com un tapís irregular. Prop de la casa, hi havia rosers amb flors vermelles i grogues que despreníem una olor dolça quan hi passava a prop. Com més m'allunyava, més salvatge es tornava tot, i l'herba començava a aparèixer alta en alguns punts, amb flors silvestres escampades aquí i allà, i els arbres –pins i roures vells– creaven ombres que dansaven amb el vent. 

Vaig caminar sense rumb fix, per intuïció, i em vaig aturar un moment per tocar una fulla que em va semblar que tenia una textura curiosa. Vaig tancar els ulls, imaginant que era al llac de la Maragda, amb la mare al costat, rient i esquitxant-nos totes dues. Però no hi havia ningú, només jo, i aquella casa, ara un xic allunyada, amb les seves finestres gòtiques, que semblaven ulls observant-me. Em vaig preguntar si l'Elisenda em vigilava des d'allà dins; potser sí, però en aquell instant no m'importava gens, de tan bé com estava.

De sobte, darrere d'un grup de bardisses espesses, vaig descobrir una zona amb unes estructures inquietants. Costava arribar-hi, perquè el terreny no estava cuidat, i vaig haver de superar la inquietud de no saber què podia estar trepitjant, ja que l’alçada de les herbes em feien perdre de vista els meus propis peus. Aquí, el jardí s'havia convertit en un racó encara més oblidat; la qual cosa el feia més interessant. La meva curiositat m’entossudia a avançar, perquè a molt pocs metres hi veia un mur baix de pedra cobert de molsa i heura, i al seu endins, una petita clariana amb làpides antigues; era un cementiri. No m'ho hauria imaginat; allà, dins del mateix jardí de la casa, hi havia persones enterrades. 

No hi vaig veure gaires làpides, potser una desena; algunes inclinades, o mig tortes, com si el temps les hagués anat enfonsant. Els noms i les dates estaven gravats en pedra; algunes, del segle XIX; altres, del XX; noms com "José María" o "María Luisa", amb creus senzilles al damunt, i sanefes elaborades que reproduïen branques d’arbres, sants, creus, angelets… Vaig sentir una esgarrifança, no pas de por, sinó per la sensació de la mort que flotava dins l'aire; i potser per l’olor de terra humida i de fulles podrides. 

Em vaig aturar davant d'una làpida més petita que les altres; estava una mica enfonsada, com si la terra hagués cedit pel seu pes. Vaig llegir el nom: "Clara Isabel, 1945-1957". Quan va morir tenia dotze anys, els que jo tenia en aquell moment. I allà, incrustada a la pedra, em miraven els seus ulls des de dins d’una fotografia petita, en blanc i negre, descolorida pel temps, però encara visible. Era una nena amb els cabells llargs i un vestit semblant als que l'Elisenda m'havia ensenyat aquell mateix matí; tenia un somriure tímid que semblava congelat en el temps. Vaig sentir com si els seus ulls em travessessin. Qui era? Què li havia passat? Vaig fer un pas més per veure-la millor, i de cop, el terra va cedir sota els meus peus.

Les meves cames es van enfonsar dins la terra negra fins a l’altura dels genolls. Em vaig quedar clavada, sentint a les plantes dels peus la buidor de la cavitat de la tomba; no sabia si trepitjava fusta, fang, pedres, ossos… La meva imaginació visualitzava la pitjor de les possibilitats. Em vaig posar a plorar i a cridar. Va ser llavors quan vaig sentir una veu de nena que em consolava:

-No passa res, no t’amoïnis. Tot està bé.

La vaig escoltar com si estigués ben bé allà, al costat. Tenia un timbre melós i em feia sentir bé. Potser el més normal hauria estat que davant una veu que sortia del no-res, m’hagués espantat, però el cas és que em va tranquil·litzar. 

Amb les cames clavades dins la tomba, vaig asseure’m a terra, i a poc a poc vaig anar traient els peus; els tenia negres, bruts d’una mena de fang estrany. Em vaig anar apartant de la tomba sense deixar d’estar asseguda a terra, lliscant per l’herba cap enrere, i de seguida que vaig poder, em vaig posar dreta. Tan bé com vaig ser capaç, em vaig netejar una mica les cames i els peus amb unes fulles. 

Vaig escrutar el meu voltant per si descobria la persona que m’havia parlat; havia de ser una nena. Com que no vaig veure ningú se’m va acudir que potser havia estat la Clara Isabel; al capdavall, m’havia ficat dins la seva tomba. Vaig pensar que era estrany que m'hagués parlat en català. És clar que, els fantasmes devien conèixer totes les llengües del món. 

Encara avui, tants anys després, no trobo una explicació per tot el que em va succeir aquells dies. Però no vaig tenir por, més aviat vaig sentir una gran tranquil·litat.

Soc capità del meu trepig

Amb el ritme dels humans, faig el camí;

rebent raigs d’aquest Sol net quan tot reneix

A poc a poc, faig la pregària del meu joc

d’infant rebel, àvid de bells racons de bosc.

La pressa és l’arna que desfà el teixit del goig,

fet d’aire viu; la faig fugir amb cançons i mots.

Tot es desperta, mai no he entès on és el crit

de goig quan veus que tot és bell, i encara hi ets.

Pausadament treballo amb calma per mirar

de fit a fit els ulls oberts que tinc davant,

si s’enriolen, o si el plor atura l’alè

tan arrelat a l’esperit del jorn que neix.

Soc capità del meu trepig, del meu batec,

escullo el dolç repic del mar al meu buc vell,

vull veure els llums de les onades cap al sud

mentre agraeixo tants tresors com he rebut.

J.S.

"Tendrament", de Pau Vinyals i Judit Colomer, a la Sala Beckett.

La tendresa, al capdavall, a l'intrincat camí d'una parella que intenta fer les coses bé; tan bé com dir-s'ho tot. Les corbes del camí del desig, amb els seus alts i baixos, amb el passat, de vegades complex i sinuós. El que fou per l'un i per l'altra. El que fa sentir a un allò que va viure l'altre, o allò que sent l'altre. Els matisos de la libido de vegades tan diferents del que s'escriu als manuals. I llavors queda l'acceptació de les coses com són, de l'amor malgrat com són les coses, de la tendresa malgrat les estranyes peripècies de les relacions sentimentals. 

Val a dir que la imatge del fill, del nen, silenciosa, representa un referent que potser des de ben amunt (ben amunt en el sentit de la importància de les coses) ho redimeix tot, o potser no hi ha res a redimir.

Pel que fa al tast, espereu rialles, sorpresa, un xic de vertigen quan fan alguna referència bastant indirecta a alguns afers del passat, que fet i fet, han contribuït poc o molt al fet que les coses siguin com són.

No deixa de ser una confessió pública, un despullament, com el de l'escenari, amb la taula i la cadira i prou. Un despullament real; si comproveu les dades del que expliquen a l'obra veureu que són certes fins a un punt heroic.

Us l'aconsello. És teatre de proximitat que fuig dels estereotips comercials i que et toca el cor.

Uns dies als llacs de la Maragda (XIII)

 

XII

El matí va arribar i em va despertar un raig de Sol que travessava el vidre colorit de la finestra gòtica, concretament el rombe verd gemat. No sabia quina hora era, el mòbil s’havia quedat al cotxe. Estava incomunicada i sense equipatge. Havia de fer un acte de fe per creure’m que la meva mare realment havia marxat sense dir-me adeu; si el Santi l’hagués matat i enterrat, la situació seria la mateixa que ara. Havia de confiar en el Santi per creure que ella estava bé i que se n’havia anat a casa. Això ho escric molts anys després amb un cert sarcasme, però en aquell moment la situació m’angoixava fins al punt d’imaginar o de témer situacions catastròfiques que segurament estaven més al meu cap que en qualsevol altre lloc.

Em vaig aixecar del llit i em vaig apropar a la finestra; em sentia rara pel fet de caminar amb aquella camisa de dormir tan antiga, com dins d’una tenda de campanya de lli, sense cap peça de roba que se m’arrapés a la pell; i descalça.

Més enllà de l’ampit de la finestra, obrint-la una mica, hi vaig descobrir la part del darrere del jardí de la casa. La intensitat dels arbres, i aquell sol tan bonic, van fer que descobrís un paisatge molt diferent del d’ahir a la nit. L’indret apareixia lluminós, de colors bigarrats, amb flaire de pins i d’herba humida; ni un camí, ni una construcció, només herba i bosc, i més enllà la taca blava del pantà del Burguillo, que en aquell moment encara no sabia com es deia. Em van venir ganes de sortir i de posar-me a caminar entre els arbres sense rumb, de respirar de prop tot allò que veia. I just mentre pensava això, vaig sentir que s’obria la porta de l’habitació.

-Ja t’has despertat, bonica! -va dir l’Elisenda. I es va acostar cap a mi.

Em va posar les mans a les espatlles, em va mirar als ulls, i em va abraçar -. M’has de perdonar -va dir -. Ahir et vaig pegar, i no ho havia d’haver fet. Tot és molt nou per tu, i devies estar nerviosa i trista. Em vas fer perdre el control i… En fi, que em sap greu.

Parlava amb una veu suau, i semblava sincera; jo no sabia què dir-li. Vaig abaixar la mirada, i va continuar parlant.

-Espero que puguem arribar a tenir una relació de confiança, que aquell mal moment d’ahir no ho espatlli tot. Creus que podrem?

Vaig fer que sí amb el cap; no se m’acudia de quina altra manera podia respondre. I ella no callava.

-A poc a poc, t’aniràs acostumant a aquesta casa i les seves normes; prometo no pressionar-te; tindré més paciència. -va dir, i em va fer un petó a la galta -. Ara vine que totes dues buscarem roba per a tu. Tens l’armari de l’habitació buit, i l’hem d’omplir.

Em va agafar de la mà i em va portar fins a una altra sala, no gaire lluny de la meva habitació, que feia olor de resclosit. Allà hi havia un llit individual i un altre armari, igualment antic i enorme. A dins, s’hi amuntegaven moltes peces de roba; en va anar traient unes quantes i posant-els damunt del llit.

-Aquest vestit és preciós, oi? Mira: de color d’os i brodat a mà. I aquí hi tens una faldilla plisada; has vist quins quadrets? I una brusa blanca amb blondes. Fixa’t quina col·lecció de faldilles plisades. Te les emprovaràs i em diràs quines et van bé; eren d’una nena de la teva edat. T’agrada aquesta roba? Digue'm, de debò, el que pensis, no tinguis por.

-I algun pantaló? -vaig gosar proposar davant del seu oferiment.

-Un pantaló? -va respondre una mica seca.

-Sí. Uns texans o una cosa així. Per quan no sigui diumenge, ni festa. Si no, semblarà que vagi sempre mudada.

-És clar… Però aquests vestits que et trec tampoc són gaire de mudar, saps?

-Però són massa bonics pel dia a dia -vaig respondre, sorpresa de la meva pròpia valentia.

-És que… Com t’ho diré? El Santi i jo no som gaire moderns, no ens va l’estil d’avui dia. Tant ell com jo pensem que una nena ha d’anar vestida amb roba de nena.

-Però a mi m’agrada dur texans. Fins i tot en tinc alguns que tenen forats.

-Forats?

-Sí. És moda.

-Ai filla! No, no… No podrà ser. Mira ara… Ets aquí, i jo soc la teva mare ara.

Sentir això em va fer mal a la panxa, com si m’haguessin clavat una agulla. No vaig dir res. Ella va continuar parlant.

-I com que assumeixo aquest paper amb molt de gust, un paper de mare atenta, però seriosa, crec que t’haig d’ensenyar bons costums, comprens? I crec jo, el Santi també, que la nostra filla ha d’anar vestida del que és: una nena.

-Jo no soc la vostra filla -vaig fer sense poder evitar-ho -. Ja tinc una mare! -l’expressió em va sortir com un renec.

-Ai petita! No et volia fer sentir malament quan he dit que ets la meva filla; però és que ho ets. Tens una mare? Bé… Ja ho veurem…

-Com que ja ho veurem?

-En tot cas, ara no és aquí; i, aquí, jo soc la teva mare, i el Santi, el teu pare… I trobo que és normal que nosaltres tracem les línies de la teva educació. Mira que estic fent un esforç per ser amable, per ser dolça. No m’ho posis més difícil.

No vaig dir res més perquè vaig advertir en aquesta última frase un to un xic esquerp. L’Elisenda em va seleccionar unes quantes peces de roba: vestits, faldilles, camises, jerseis, roba interior, fins i tot un vestit de bany negre i enorme, amb una mica de màniga; mai no havia vist un banyador amb màniga; em va dir que era per si anàvem a la piscina alguna vegada. També em va trobar unes sabates amb una mica de taló. Em vaig quedar sense pantalons, ni sabatilles esportives, ni samarretes estiuenques, ni roba esportiva. Quan li vaig demanar unes vambes, uns pantalonets curts i una samarreta per sortir a córrer, es va posar a riure.

-Bonica, les nenes d’aquesta casa no surten a córrer ni fan esport. Què en vols treure, tu, de fer esport?

No vaig entendre què volia dir la pregunta i no li vaig dir res més. Però tot se’m va fer estrany; em sentia al lloc equivocat sense poder evitar de ser-hi. Fins i tot les olors: la de la cuina, la del menjar, la de la roba, el perfum que feien servir, eren olors que no formaven part del meu món, com el senyal que em feia saber que jo era en territori hostil, lluny de casa meva. I el comentari de l’Elisenda quan va posar en dubte que jo tingués una mare tot dient: “Ja ho veurem…” M’emplenava d’angoixa; era com si darrere d’aquella expressió hi hagués més a dir que no m’havia explicat.

Un cop em va haver escollit la roba, me la va fer emprovar. Em va fer vergonya treure’m la camisa de dormir davant d’ella i anar-me emprovant la roba, fins i tot la interior, però no em vaig atrevir a demanar-li de canviar-me en privat; estava segura que em podia respondre amb la mateixa brusquedat que al vespre anterior, i a poc a poc em vaig anar acostumant al fet que ella em veiés sense roba.

De tota la roba que em vaig emprovar, només va descartar unes faldilles que m’anaven balderes. La resta semblava que estava confeccionada per a mi.

-De qui era tota aquesta roba? -li vaig demanar.

-D’una germana meva. Imagina’t si fa anys que la tinc.

De fet, l’estètica de la roba ja em feia veure clar que tot era d’una altra època; vaig pensar si algun dia podria tenir roba normal, com qualsevol altra nena; però això no li vaig dir.

No em va deixar posar la roba escollida encara, perquè l’havia de rentar; portava dècades dins de l’armari i va dir que era convenient posar-la a la rentadora. I com que jo no tenia més roba, perquè l’uniforme de l’escola s’estava rentant, va dir que m’havia de quedar amb la camisa de dormir, però que només seria per un dia, que demà ja tindria la roba neta i planxada. No em va fer gràcia haver de passar tot el dia amb aquella fila; semblava un fantasma enmig d’aquells finestrals gòtics, i a més, anava descalça. L’Elisenda va dir que el terra era net i que com que érem a l’estiu, no feia fred; que no em passaria res per anar descalça un dia. Em va sobtar que fos tan estricta en el tema de dur faldilles en comptes de pantalons i que, en canvi, veiés normal de fer-me anar amb aquella camisa de dormir i descalça tot el dia.

Vam baixar a la cuina. El Santi era assegut a la taula i em va dir bon dia, jo també el vaig saludar, una mica cohibida encara per la meva indumentària. L’Elisenda ens va treure embotit, pa de pagès, tomàquet, oli d’oliva, llet natural acabada de munyir; em va explicar que era d’una granja propera. L’esmorzar va ser molt bo, encara que jo no estava acostumada a la llet tan crua i em va costar una mica acabar-me-la.

Després d’esmorzar, l’Elisenda em va dir que avui podia fer el que volgués, que era el primer dia i que volia que em sentís feliç. Jo li vaig dir que m’encantaria sortir al jardí, perquè feia un dia preciós. Ella em va dir que ho entenia, però que anava descalça, i que potser millor deixar-ho per a l’endemà. Li vaig dir si no em podia deixar unes sabates, perquè les sabates no calia rentar-les com la resta de la roba. Es va posar a riure i em va dir que vestida només amb la camisa de dormir i les sabates de taló semblaria un xarxot. Jo no sabia que era un xarxot, però vaig entendre el que volia dir. Llavors vaig insistir-li que em deixés sortir igualment, que no m’importava trepitjar l’herba descalça. Va fer una expressió de dubte, i al final va dir que d’acord, però que quan tornés a entrar a la casa em rentés els peus i que vigilés de no trepitjar cap pedra o qualsevol altre element amb què em pogués punxar o tallar.

Vaig sortir al jardí, i va ser un gran encert anar descalça; mai no hauria imaginat que l’herba humida per la rosada, i que fins i tot la terra molla, fossin tan agradables al tacte dels peus; vaig perdre el sentit del fàstic pel que fa al fang i al sòl del bosc, i crec que en aquell moment, va néixer una altra Aurora.

No construir la societat a ritme dels agressors.

Ahir vaig respondre un post del blog de Francesc Puigcarbó que potser em podria servir per fer l'entrada d'avui, ja que som al 8M. El post preguntava "Per què les maten?" referint-se a la plaga de la violència de gènere; la meva resposta segurament fou una obvietat, però em vaig decidir a escriure-la.

El que vaig concloure és que la solució no és canviar les dones, no és demanar que es protegeixin més, que s'ocultin o que retallin la seva llibertat i tranquil·litat per prudència. No s'ha de canviar gaire en les dones per evitar la violència; no hem de construir la societat al ritme dels agressors, no són ells qui han de determinar com viuen les persones.

A qui s'ha de canviar és als homes, s'ha de modificar l'educació directa i transversal, que hem absorbit des que vam néixer, de la família, de la gent que ens envolta, dels mitjans de comunicació, de les obres creatives, de l'ambient social...

No s'ha de protegir les dones, que han de tenir dret a ser lliures sense haver d'amagar-se ni d'aprendre arts marcials; a qui se'ns ha de canviar és als homes.

En tot aquest drama, hi col·laboren diverses idees nefastes: la falsa idea de l'obligació (religiosa, social, familiar, psicològica...) de la indissolubilitat del matrimoni que molts homes sense saber-ho tenen ficada a dins; i el que han de tenir ficat a dins és la llibertat de la seva parella de fer el que vulgui, de marxar o de quedar-se, de fer l'amor amb qui vulgui per poc que al marit li agradi; això és l'únic absolut i sagrat. I l'home ha de saber que no necessita, almenys d'una manera ontològica, la fidelitat de la seva dona, ni la indissolubilitat del seu matrimoni, ni res, ni a ningú, per ser feliç i per ser ell. L'home no ha de necessitar la dona per construir la seva identitat i el seu món; té l'obligació de fer-ho sense necessitar-la a ella; la necessitat d'un altre ésser per construir-te amaga una forma d'objectificació més esclavitzant que la mateixa pornografia. L'home pot estimar el fet d'estar al costat de la dona, però no s'han de confondre les identitats ni les vides dels dós éssers que formen la parella.

Jo no vull que el meu matrimoni es dissolgui, però si passa, bon vent i barca nova, i a gaudir de tot allò de bo que aquest trasbals implica...

Jo no vull que la meva dona vagi amb altres homes, però si hi anés... Que ridícul impedir-ho! Que ridícul enfadar-me i amenaçar-la! No es pot obligar algú a què et desitgi només a tu, a què se't comprometi exclusivament i per sempre; ho podem desitjar, però no exigir. Jo no tindria motius per deixar d'estimar-la o per sentir-me malament si això passés. I ben mirat, jo també seria lliure per fer el que volgués. La qual cosa no vol dir que vulgui que passi. Però cal desdramatitzar tot això, no som possessió de ningú, ningú és possessió nostra, perquè aquí estar el verí de la bèstia que porten a dins alguns mascles. Els Hippies tenen la resposta.

I malgrat pensar això, només he tingut una dona en tota la meva vida, i escullo ser fidel, i monògam, i...! Però no és una necessitat ontològica! I si l'instint ancestral de mascle dominant es despertés, seria temps de disminuir-lo com ha passat amb els dits dels peus que ja no serveixen per agafar-se als arbres. Hauria de rebuscar en mi els instints dels bonobos que podrien ser un bon referent per un món més humà.

Si estem en contra de la mort, estem en contra de totes les morts.

Mai no ens hem d’alegrar de la mort de ningú, i molt menys d’una mort violenta. Si estem en contra de la guerra, estem en contra de totes les guerres. Si estem en contra de la mort, estem en contra de totes les morts. Altrament, no ens diferenciaríem gaire d’aquells a qui critiquem.

Fins i tot, si en algun moment de la meva vida em veiés empès per defensar la vida dels meus fills a prémer el botó d’una arma, no me’n podria alegrar, seria per a mi un dolor insuportable, per molt forçat que m’hagués vist a fer-ho. Matar algú és sempre, com a mínim, el fracàs de no haver estat capaç de trobar una altra opció.

És per això que no puc considerar comportaments dignes el d’aquells que festegen els bombardeigs de blocs de pisos a Tel-Aviv. Jo no sé si forma part del dret de defensa de l'Iran bombardejar els barris de Tel-Aviv, però ni que fos així, cap persona humana que vulgui ser coherent amb la seva dignitat no pot festejar-ho, no pot celebrar-ho, no pot aplaudir-ho, ni la mateixa persona que ha premut el botó no pot alegrar-se’n.

I quan una bomba cau en un bloc de pisos, no sabem a qui ha matat la bomba. No sabem si mata genocides o si mata persones d’Israel fartes dels horrors del seu mateix estat; també n’hi ha. No podem anomenar justícia a una acció que mata persones sense saber ni qui són, ni com són, ni què pensen, ni què han fet. Viure en un país determinat no converteix a ningú en un genocida. La guerra és una realitat que ens ha de fer sentir vergonya, incomoditat, horror, tristesa… mori qui mori, i mati qui matí.

La llei del talió, l'ull per ull i el dent per dent, d’origen jueu, duplica els morts. Treure’t els ulls perquè tu m’has tret els meus només aconseguirà que tots dos ens quedem cecs.

I no dic que no pugui donar-se el cas en què en alguna situació hagi de matar… Però mai ho festejaria, mai ho celebraria, mai ho aplaudiria...

Els nens són una mena d'adults fràgils.

Recordem que els nens són com adults fràgils, com masses de cera susceptibles de rebre l’acció de segells diversos, com petites plantes que es panseixen si no reben les atencions adequades de les úniques persones que les poden donar.

Els sàpiens som imitadors dels nostres grans; aprenem a ser dolents o aprenem a ser bons. Quan algú ens fa molt mal, no sempre ens fem més forts; i si fos el cas que ens féssim més forts, també se’ns hauria espatllat alguna realitat magnífica de la nostra ment.

Allò que hem rebut de petits, ho és gairebé tot en nosaltres; doneu-li les voltes que vulgueu. El comportament d’un ésser humà acostuma a ser el comportament més probable; si no ho fos, la major part de les vegades no succeiria aquest comportament.

Tindrem fills intolerants si ho som; seran capaços d’estimar molt si els hem estimat molt; veuran la vida d’una manera positiva si davant d’ells, i quan eren petitons, hem vist la vida d’una manera positiva. Se sentiran valuosos si mai no s’han sentit mitjans de ningú ni de res.

Queden lligats i obsedits per allò que se’ls oculta i se’ls prohibeix. Les capacitats que no se’ls estimulen, els disminueixen potser per sempre. Les pors que se’ls projecten fan niu al seu ésser.

Tenen, però, la capacitat de canviar, que no es perd mai i que és una constant en la vida humana; però com més grans, més costa. Estan programats per la selecció natural per creure’s els adults, i sobretot els adults que estimen; són ments disposades a creure i confiar sense proves; i això encara els fa més vulnerables i més necessitats de protecció i d’atencions.

Són adults fràgils; per segurs que semblin, per violents que puntualment siguin; per convençuts que estiguin de la seva ràbia o de la seva passió, són adults vulnerables; i faig servir el mot “adults” per ressaltar la poca diferència que hi ha entre la seva ment i la d’un adult si exceptuem la fragilitat i la vulnerabilitat.

Sovint oblidem com érem quan érem nens; és bo recordar la infinitud de l’univers que teníem a dins, i la claredat amb la qual compreníem conceptes que ara ens resulten obtusos.