El cap de setmana s'acaba el diumenge de matinada.

Quan la feina no la pots fer sense malmetre el teu temps legítim de vida, això vol dir que la feina que tens és excessiva i que pot fer que acabis; aleshores, has de valorar si estàs disposat a acabar, a anar-te extingint com el foc d'un llumí, a anar perdent capacitats, a assumir que, el dia que menys ho esperis, una arteria o una vena es reventerà i tot s'esvairà; tot menys el sofriment dels qui t'estimen. I aquest dia arriba. I quan arriba dius: "Hòstia! Ja està aquí!". A mi, m'ha passat.

Si la feina que et toca fer no la pots fer tota sense fer-la malament, això vol dir que algú no l'ha distribuïda bé, o que has dit que sí massa vegades, o que has confós el ritme de la vida, o que estàs treballant per algú que no treballa tot el que caldria, o tot alhora.

Si la feina que et toca fer no et permet parar, això vol dir que no és la feina que et toca fer a tu.

Desactiva el correu electrònic de la feina fora del teu horari laboral; ni tan sols no et permetis llegir el títol dels missatge, ni el remitent. I si no tens temps de llegir tots els correus en el teu horari laboral, no els llegeixis; perquè això vol dir que la feina que et fan fer està mal dissenyada. Si cal, perd la feina; però no et perdis tu. 

El cap de setmana s'acaba el diumenge de matinada. No comencis a treballar diumenge a la tarda, ni tan sols diumenge al vespre. Surt diumenge al vespre; si fa calor, mira les estrelles. Pren-te un gelat, una copa de vi, unes patates braves. Acosta't al mar. La feina ha de ser una estona del teu dia; no permetis que la teva vida sigui només una estona del teu dia. Oblida't de la feina quan no hi siguis; has de tenir-ho tot apuntat per no haver de recordar res quan no treballis; arriba fins al punt de no recordar (quan no siguis a la feina) ni quina feina tens.

Fes la teva feina molt bé; t'ajudarà a fer-la bé l'absoluta convicció que tens una vida, i que la feina no te la destruirà.

El teu cap, "boss", "jefe"... Ets tu. Tu decideixes treballar bé; i et negues a fer-ho malament; per això necessites posar la feina allà on ha d'estar, i per això no li has de permetre que ascendeixi fins a on no li pertoca.

Reuneix-te amb tu. Oi que et fan fer reunions amb altres persones? Oi que en aquestes reunions decidiu qüestions importants? Doncs reuneix-te amb tu. Destria el que pots fer bé. Descarta el que no pots fer. Si no ho pots fer bé, no ho pots fer. Practica el no. Prioritza el teu territori. Només podràs treballar bé, quan puguis treballar en condicions. Revisar la teva salut. Pren el Sol. Escriu. Prioritza la feina que significa un benestar per les persones; oblida't de la feina que respon a capricis burocràtics de gestors que no són conscients dels volums de treball ni de les dificultats substancials de les tasques. 

La millor protesta laboral, més que les vagues (que també calen), és no perdre el control de la teva vida; i això et permetrà treballar bé, i exigir unes condicions dignes.

I si cal marxa. Deixa orfe de tu a la gent que no et respecta. Hi ha molts camins. Prioritza el temps als diners. Prioritza la vida abans que la missió. Defensa la teva vida, hi ha gent que la necessita. El planeta, el món, la civilització... està emmalaltint perquè produïm massa i massa de pressa; i perquè hem arribat a donar més importància als productes que a la gent que els fa, i perquè hem arribat a donar més importància als diners que generen els productes que al sentit, utilitat i bellesa dels mateixos productes. 

Si no fas tot això, et moriràs sense haver viscut.

.

.

.

Els aeroports

Els aeroports són llocs fascinants; barreja de llengües, trets racials diferents, maneres de vestir, de mirar, una actitud d’espera universal, d’asseure’s i deixar que passi el temps, una sensació de no haver de fer res més que ser aquí, pulcritud en tot, sensació de finalitat en el que és provisional, botigues de vins, perfums, xocolata, gent que neteja, endarreriment de vols, famílies unides que xerren i juguen, el mateix amor a totes les cultures i en totes les llengües, la mateixa necessitat de “ser”, de sobreviure, de viure amb dignitat.

Una estona a l’aeroport, un cop ja has fet el checking i esperes el vol, és com una metàfora de la vida; i, normalment, tot és gran i els sostres són alts, i tots estem espectants, i és com hem d’estar. 

A mi, m’omple de pau, i és ben bé on soc ara, em limito a descriure el que sento. Soc a l’aeroport d’Oporto, d’aquí a poquet al cel, i després a Barcelona. Demà ja podré posar fotos als escrits.

L’estranya força, l’alegria i Déu.

Hi ha com una estranya força que burxa i malda per desballestar l’alegria dels moments intensos de la vida; però no se’n surt. L’alegria va per molt més endins. Soc conscient de la gent que m’estima; encara que no m’ho diguin. I aquest coneixement és el fonament d’aquesta alegria indestructible. Soc conscient de la gent que estimo encara que no els ho digui; sovint és més operatiu i menys estrident no dir-ho ( no sempre), encara que els llibres d’autoajuda pregonin el contrari (no sempre).

Però l’estranya força no es rendeix. Ara mateix la recordo actuar al 2002, un dels moments més feliços de la meva vida. L’estranya força va prémer l’accelerador per esberlar el goig, em va fer trontollar, i no se’n va sortir; l’alegria persistia. I ho va intentar al 1979, i al curs 81-82 en què recordo que quasi em mata; i al 1983; i al 1985, quan tot semblava la fi; i al 2015, quan va injectar tot el seu verí;  i al curs 2003-2004, en una exhibició de malignitat; i al curs 2022-2023, en un temps de reptes molt grans; i de tant en tant, encara apareix. 

Però l’alegria persisteix, perquè és com un riu d’aigua pura que circula per sota terra i res no la pot pertorbar. La seva fortalesa és l’amor; la consciència absoluta que només puc tenir jo del fet que l’amor viu en mi malgrat els meus defectes. Els defectes que no sé superar no m’inquieten perquè no els sé superar i d’això no en soc culpable. He après que només em podria inquietar allò que podent-ho superar, no ho fes. Aquesta alegria que no se me’n va ni que ho intentin a “patades”, hi és per aquest amor; imperfecte, però amor. M’he deslliurat de la falsa descripció de Déu que les societats humanes han imposat, i descanso en l’evidència del seu amor com un riu que va per molt endins, i en tant com ens dóna, i en com em protegeix l’alegria tot i els embats de l’estranya força, que  mai no serà tan poderosa com l’amor.

I aquest Déu no és moralista, ni jutge, ni fiscal, ni botxí, ni vengatiu, ni rancuniós, ni gelós, ni violent, ni mal pensat, ni manipulador, ni coaccionador, ni enemic de la llibertat, ni d’aquest món… D’aquesta natura, si; però no d’aquest món. El Déu de debò s’assembla al Déu d’Spinoza, i no gaire al déu judeo-cristià. I jo crec que és ell qui em protegeix l’alegria.

Serenor

Avui no puc posar cap imatge; la tecnologia no m’ho permet. Però tinc els mots; lletra a lletra. Les lletres són els maons dels relats, i la nostra realitat s’agafa sempre a un relat com a una fusta de salvació.

Acostuma a passar que el relat ens dóna la raó; a nosaltres o a les nostres raons. Ens atrevirem a assumir un relat objectiu que reconegui les nostres limitacions? O escollirem aquell que defensi emfàticament tot allò que considerem ineluctable?

Jo, hi ha coses que no soc capaç de fer-les sense un perjudici greu de la meva salut, i de vegades, ni així. De vegades, senzillament no puc fer-les i haig d’apartar-me’n, encara que el negacionisme de les malalties neuronals confongui incapacitat amb manca de voluntat. Una de les coses que no puc fer és dialogar amb els crits. Si a la tele algú crida, apago la tele. El neuròleg m’ho va recomanar un dia i de moment li he fet cas. He après també a no deixar-me manipular; els sapiens no ho fem amb mala intenció, és un hàbit nociu de defensa animal, pero tendim a instrumentalitzar les emocions, hiperbolitzant i deformant lleugerament la realitat, per atrapar sensibilitats cap a les xarxes que teixeix la nostra voluntat. Mai més. Ningú no em forçarà a travessar les línies vermelles de la meva vida. Perquè la meva vida no és només meva i no em puc permetre el luxe de posar-la en perill.

Ja no entro a parlar de la fal•làcia Ad Hominem i de les altres fal•làcies lògiques dels discursos sàpiens, que signifiquen la renuncia a la racionalitat. No es pot dialogar sense fer servir la lògica, ni sense renunciar als crits o a la manipulacio emocional.

Per si no enteneu de què parlo, òbviament estic explicant perquè no votaré ni a vox ni a aliança catalana.

Tornem a ser a la Selecció Oficial del Fic-Cat

Som a la selecció oficial del Festival Internacional de Cinema en Català per cinquè any consecutiu. L'any 2022 vam guanyar dins la nostra categoria. I mai no sabem si allò que es construeix assolirà prou nivell per ser-hi. Fer cinema és força més difícil que escriure, perquè escriure és un pas pur de la imaginació al paper, un acte absolutament individual, una coordinació perfecte entre tots els elements que construeixen la ficció i el substrat material que acull els codis capaços d'arribar a altres éssers. Fer cinema, en canvi, és un treball d'equip; l'equip (en el nostre cas) mai no és el mateix, i és un equip que n'està aprenent; és, això sí, un equip que hi posa molta passió perquè no es mou per interessos econòmics. El nostre pressupost és nul o menyspreable. Els nostres maons són la tècnica i la imaginació. La tecnologia audiovisual avui dia ha arribat a uns nivells de qualitat que permet als amateurs participar de projectes molt interessants si la imaginació aconsegueix trobar els camins adequats. I més d'una vegada hem aconseguit victòries que mesos, o anys abans, ens semblaven impossibles. Treballar amb la foscor, perfeccionar la simulació, aprofundir la qualitat de la interpretació, demanar localitzacions sense complex, atrevir-nos amb històries difícils, desenvolupar tècniques de doblatge basades en la música de les paraules, trobar filtres de so sorprenents, ser hàbils amb els vestuaris, afinar amb el càsting, tenir cura de l'equip, i sobretot no tenir por d'una feina no reconeguda per l'emoció d'un resultat que és el premi en sí. No treballem per assolir un premi en festivals; el premi és el producte. No sempre ho aconseguim, però busquem emocionar.

Aquest any, hi tornem a ser. No podem ensenyar encara gaires imatges, però serà a 3Cat a la carta i llavors sí que la veureu.

Visca el cinema!

Euskal Herria

Glauc maragda oliva virescent,
vira el verd vora l'ivori encès,
del cel humit, la sal i el fel del cor,
car fur de virulència i mort.
Burxa, l'or, el far del fat incert,
brúixola de somnis militants,
el cant el clam el com el cim del temps,
enllà de pors i abatiments.
Vola el temps damunt l'embat del vent,
gàrgola de traços sibil·lins.
I el tu i el tust i el tast i el goig sublim,
de viure nu prop de la gent.

J.S.

.

.

.

(Accessit al premi de poesia de viatges de Lloret de fa un munt d'anys)

Camí

Deixem enrere un deixant d'escuma que ja no hi és,
enmig d'un mar fosc i esgarrapat de blanc.
per un vent amic que ens porta flaires de terres llunyanes.

A proa, anem obrint un camí que es desfà a la nostra esquena,
que mai no és igual malgrat l'aparença.

Confusos ens preguntem la raó del nostre viatge,
i mirem endavant...

Alguns, més afortunats,
descobreixen que el destí és viatjar,
i que el goig,
si hi és,
viatja amb nosaltres.