És molt senzill.
Tot depèn des d’on mires, des d’on raones.
Si ho fas des d’un despatx i emplenes excels.
O ho fas davant d’una barca atapeïda de persones que no es poden moure i que desprenen l’olor de les seves necessitats.
L’olor de la por és el blanc d’uns ulls que no tenen esma ni per plorar.
La fredor d’uns mots té el disseny d’un despatx en un àtic de la diagonal.
És ben senzill.
Quan em menjo un pollastre no ploro pel pollastre,
quan em parlen de morts, no ploro pels morts.
Només quan soc davant de la persona que es mor, començo a entendre-ho una mica;
quan escolto plors,
quan el silenci és impossible quan la gent es mor,
o inevitable quan han passat massa minuts abans que ningú faci res.
Quan tot es decideix des d’un despatx de Barcelona o de Brussel·les o d’Estrasburg,
entre vespreig i vespreig, sessió parlamentària o consell administratiu.
Llavors els mots serveixen per ignorar i blanquejar el delicte que es converteix en llei
i que es pretén d’obligat acompliment.
1 comentari:
Burrocracia. Aques matí anava amb la bici per POLINYÀ, he agafat un camí nou per anar fins a Santiga, però m'he embolicat. Aleshores he vist que pel camí venia un senyor negre de bastant edat. Anava ben abillat i amb gorra. L'hi he preguntat pel camí correcte (en castellà, ja ho sabem) i l'home m'ha contestat en un perfecte català, indicant-me el camí. Només fa deu anys que és aquí, venia de França, i m'ha dit que parla francès, català i castellà i angles. Aquests immigrants no els coneix ni l'interessen a la Sra.Orriols.
Publica un comentari a l'entrada