Estacions

Com d'implacables o d'inevitables arriben totes les estacions quan toca que arribin; amb tot allò de bo que porten. I de vegades sembla que no acabem mai d'estar contents del tot. A l'hivern, fred i foscor; a la tardor, la llunyania de l'estiu i l'inici d'un curs imprevisible; a la primavera, l'esgotament d'un curs intens i la sang alterada del nostre alumnat; a l'estiu, una calor que ens espanta i que ens deixa sense forces. Com deia el Raimon: al meu país, la pluja no sap ploure.

Alhora, però, són les estacions les que ens regalen l'aigua, l'escalfor, la llum, la consciència del pas dels mesos. A la tardor, la serenor de tots els acabaments, els colors dels últims dies d'un cicle, l'olor de terra i de castanyes, la dolçor del de sempre, els crepuscles que caminen cap a una nit tranquil·la. A l'hivern, el recolliment de la llar, la intensitat de les llums enmig de la nit, el dia que comença a allargar-se malgrat trobar-nos a la nit més estirada i com aquest fenomen ens convida a pensar en la victòria del bé, la bellesa de la neu i de la natura glaçada; la primavera, amb tota la seva força esclatant, que trenca amb el glaç del passat i ho fa néixer tot una altra vegada, els colors de la natura, les flaires del bosc, el poder de la vida per damunt dels enemics que intenten destruir-la; l'estiu amb el triomf del Sol i el mar que es fa amic, els dies llargs, la música a la sorra, l'olor de sal i de pins, el retrobament amb les hores lliures, la família unida, l'absolut on ha de ser.

I cada matí, una alba després del silenci de la nit. I cada dia, un repte i una raó per enfrontar-nos als nostres dracs i als dracs de fora que pretenen devorar-nos. I abans que els dracs de la ciutat engeguin el seu bramul instintiu als rius de serps dels cotxes que s'esforcen a semblar el tot, va bé pensar en la vida com un seguit d'estacions organitzades per construir una bellesa que ens toca d'acabar; hem nascut sense pèl i hem de combatre el fred, sense ollals i necessitem mossegar l'aliment; hem arribat sols, i necessitem abraçades; no sabem de què va tot, i algú ens ha d'assenyalar les raons de l'esperança.

We shall never surrender

 

Avui ha parlat de nou l'estranya força maligna de la qual parlava l'1 de maig. És subtil; descansa com una serp, esperant el moment més adequat per atacar. Fa l'efecte ben bé que qui dirigeix aquesta estranya força tingui un exèrcit de soldats preparats per al combat, i que el que pretén és dosificar-los perquè el sofriment sigui constant i sembli no aturar-se.

Davant d'aquesta estranya força, repetiré les paraules d'un esperit que malgrat la seva imperfecció ens deixà un exemple de coratge, de lluita, de flema, d'honor, d'estratègia i de decisió; i que va canviar la història del món:

"Quan Napoleó va passar un any a Boulogne amb els seus vaixells de fons pla i el seu gran exèrcit, algú li va dir: Hi ha amargues males herbes a Anglaterra. Certament n'hi ha moltes més des que va tornar la Força Expedicionària Britànica.

Jo mateix tinc plena confiança que si tothom compleix amb el seu deure, si no es descuida res i si es fan els millors arranjaments, com s'estan fent, demostrarem que som capaços de defensar la nostra illa, de superar la tempesta de la guerra, i de sobreviure a l'amenaça de la tirania; si cal durant anys; si cal sols.


En qualsevol cas, això és el que intentarem fer. Aquesta és la resolució del Govern de Sa Majestat, de tothom. Aquesta és la voluntat del Parlament i de la nació.

L'Imperi Britànic i la República Francesa, units en la seva causa i en la seva necessitat, defensaran fins a la mort el seu sòl natal, ajudant-se mútuament com a bons camarades amb tot el que puguin.

Tot i que grans extensions d'Europa, i molts estats antics i famosos, han caigut o poden caure a les urpes de la Gestapo i de tot l'odiós aparell del govern nazi, no decaurem ni fracassarem.

Continuarem fins al final. 

Lluitarem a França,
lluitarem als mars i als oceans,
lluitarem amb força i confiances creixents, lluitarem als cels, defensarem la nostra illa, costi el que costi,
lluitarem a les platges,
lluitarem a les costes dels desembarcaments,
lluitarem als camps i als carrers,
lluitarem als turons.

Mai ens rendirem, i fins i tot si, cosa que no crec ni per un moment, aquesta illa, o una gran part d'ella, fos subjugada i acabés famolenca, aleshores el nostre imperi de més enllà dels mars, armat i custodiat per la Flota Britànica, continuaria la lluita, fins que, en el bon moment de Déu, el Nou Món, amb tot el seu poder i tota la seva força, surti al rescat i a l'alliberament del vell."

Aquestes paraules, cadascuna d'elles, les faig meves en la meva determinació a combatre la força maligna que pretén destruir els valors de la meva civilització, la meva cultura individual, la meva família, i el sentit últim de dignitat i lliurament que representa la meva feina. 

Mai em rendiré, i fins i tot si, cosa que no crec ni per un moment, aquesta persona o la seva estabilitat, fos subjugada i acabés famolenca, aleshores el meu imperi de més enllà dels mars, armat i custodiat pel Poder que em Defensa, continuaria la lluita, fins que, en el bon moment de Déu, d'un déu que està per damunt de totes les religions, i que no és gaire amic de cap temple, els principis sagrats de la dignitat humana i de la llibertat, amb tot el seu poder i tota la seva força, surtin al rescat i a l'alliberament de la vida per la qual respiro, treballo i estimo.

Lluitaré a França. Lluitaré als mars i als oceans. Lluitaré amb força i amb confiança creixent. Lluitaré als cels. Defensaré la meva illa, costi el que costi. Lluitaré a les platges. Lluitaré a les costes dels desembarcaments. Lluitaré als camps i als carrers. Lluitaré als turons.

Mai em rendiré!

Endeutar-se per un plaer és encadenar-se a una imbecil·litat

Escrivia fa una estona que sembla que tot el que és seriós, del que fa un individu humà durant la seva vida, posa com a objectiu final els diners. Els qui parlen de "propietat patrimonial de la humanitat", "coneixements públics, universals i gratuïts", són titllats de comunistes o de hippies, com si ser comunista o hippy fos dolent. En aquest sentit, poc ens diferenciem de la resta d'espècies, les quals també tenen l'equivalent als diners: territoris, caça, aliment, fins i tot drets reproductius. 

Entenc que hom vulgui conservar i protegir el que és seu, però enriquir-se ja és pal d'un altre paller i ens redueix molt. 

Un altre tema seria viure sense seny, sense responsabilitat, donant per fet que el sistema ja preveu que hàgim de consumir per damunt de les nostres possibilitats. Aquest és un error terrible sobre el qual descansa l'estabilitat de l'economia actual. Mai no hauríem de comprar res no essencial que no siguem capaços de pagar al comptat i al moment. Endeutar-se per un plaer és encadenar-se a una imbecil·litat. El fet de deure és un drama, un esclavatge, i si ho has de fer perquè no tens cap més sortida, doncs ho fas, i retornes el deute tan aviat com et sigui possible. Però si el deute és per fer un creuer, en el moment que l'assumeixes, ets un cretí o un ignorant. No hi poso cotofluixos i ho torno a escriure: si el deute que lliurement assumeixes és per fer un creuer, estàs actuant com un cretí o com un ignorant. 

Les societats que consideren banal l'endeutament, petit o gran, i que en fan negoci, són inhumanes, no sostenibles, destructives i esclavistes. No tens realment allò que deus. I, almenys jo, només puc assaborir amb pau al cor allò que és plenament meu.

Si tenim la mala sort d'haver d'assumir un esclavatge a causa de l'atzar de la vida, doncs només ens queda lluitar-hi en contra fins a assolir la llibertat; però si l'esclavatge ve de jugar amb els crèdits o de considerar que formen part de la normalitat, aleshores queda clar que ets un cretí o un ignorant.

.

.

.

El cap de setmana s'acaba el diumenge de matinada.

Quan la feina no la pots fer sense malmetre el teu temps legítim de vida, això vol dir que la feina que tens és excessiva i que pot fer que acabis; aleshores, has de valorar si estàs disposat a acabar, a anar-te extingint com el foc d'un llumí, a anar perdent capacitats, a assumir que, el dia que menys ho esperis, una arteria o una vena es reventerà i tot s'esvairà; tot menys el sofriment dels qui t'estimen. I aquest dia arriba. I quan arriba dius: "Hòstia! Ja està aquí!". A mi, m'ha passat.

Si la feina que et toca fer no la pots fer tota sense fer-la malament, això vol dir que algú no l'ha distribuïda bé, o que has dit que sí massa vegades, o que has confós el ritme de la vida, o que estàs treballant per algú que no treballa tot el que caldria, o tot alhora.

Si la feina que et toca fer no et permet parar, això vol dir que no és la feina que et toca fer a tu.

Desactiva el correu electrònic de la feina fora del teu horari laboral; ni tan sols no et permetis llegir el títol dels missatge, ni el remitent. I si no tens temps de llegir tots els correus en el teu horari laboral, no els llegeixis; perquè això vol dir que la feina que et fan fer està mal dissenyada. Si cal, perd la feina; però no et perdis tu. 

El cap de setmana s'acaba el diumenge de matinada. No comencis a treballar diumenge a la tarda, ni tan sols diumenge al vespre. Surt diumenge al vespre; si fa calor, mira les estrelles. Pren-te un gelat, una copa de vi, unes patates braves. Acosta't al mar. La feina ha de ser una estona del teu dia; no permetis que la teva vida sigui només una estona del teu dia. Oblida't de la feina quan no hi siguis; has de tenir-ho tot apuntat per no haver de recordar res quan no treballis; arriba fins al punt de no recordar (quan no siguis a la feina) ni quina feina tens.

Fes la teva feina molt bé; t'ajudarà a fer-la bé l'absoluta convicció que tens una vida, i que la feina no te la destruirà.

El teu cap, "boss", "jefe"... Ets tu. Tu decideixes treballar bé; i et negues a fer-ho malament; per això necessites posar la feina allà on ha d'estar, i per això no li has de permetre que ascendeixi fins a on no li pertoca.

Reuneix-te amb tu. Oi que et fan fer reunions amb altres persones? Oi que en aquestes reunions decidiu qüestions importants? Doncs reuneix-te amb tu. Destria el que pots fer bé. Descarta el que no pots fer. Si no ho pots fer bé, no ho pots fer. Practica el no. Prioritza el teu territori. Només podràs treballar bé, quan puguis treballar en condicions. Revisar la teva salut. Pren el Sol. Escriu. Prioritza la feina que significa un benestar per les persones; oblida't de la feina que respon a capricis burocràtics de gestors que no són conscients dels volums de treball ni de les dificultats substancials de les tasques. 

La millor protesta laboral, més que les vagues (que també calen), és no perdre el control de la teva vida; i això et permetrà treballar bé, i exigir unes condicions dignes.

I si cal marxa. Deixa orfe de tu a la gent que no et respecta. Hi ha molts camins. Prioritza el temps als diners. Prioritza la vida abans que la missió. Defensa la teva vida, hi ha gent que la necessita. El planeta, el món, la civilització... està emmalaltint perquè produïm massa i massa de pressa; i perquè hem arribat a donar més importància als productes que a la gent que els fa, i perquè hem arribat a donar més importància als diners que generen els productes que al sentit, utilitat i bellesa dels mateixos productes. 

Si no fas tot això, et moriràs sense haver viscut.

.

.

.

Els aeroports

Els aeroports són llocs fascinants; barreja de llengües, trets racials diferents, maneres de vestir, de mirar, una actitud d’espera universal, d’asseure’s i deixar que passi el temps, una sensació de no haver de fer res més que ser aquí, pulcritud en tot, sensació de finalitat en el que és provisional, botigues de vins, perfums, xocolata, gent que neteja, endarreriment de vols, famílies unides que xerren i juguen, el mateix amor a totes les cultures i en totes les llengües, la mateixa necessitat de “ser”, de sobreviure, de viure amb dignitat.

Una estona a l’aeroport, un cop ja has fet el checking i esperes el vol, és com una metàfora de la vida; i, normalment, tot és gran i els sostres són alts, i tots estem espectants, i és com hem d’estar. 

A mi, m’omple de pau, i és ben bé on soc ara, em limito a descriure el que sento. Soc a l’aeroport d’Oporto, d’aquí a poquet al cel, i després a Barcelona. Demà ja podré posar fotos als escrits.

L’estranya força, l’alegria i Déu.

Hi ha com una estranya força que burxa i malda per desballestar l’alegria dels moments intensos de la vida; però no se’n surt. L’alegria va per molt més endins. Soc conscient de la gent que m’estima; encara que no m’ho diguin. I aquest coneixement és el fonament d’aquesta alegria indestructible. Soc conscient de la gent que estimo encara que no els ho digui; sovint és més operatiu i menys estrident no dir-ho ( no sempre), encara que els llibres d’autoajuda pregonin el contrari (no sempre).

Però l’estranya força no es rendeix. Ara mateix la recordo actuar al 2002, un dels moments més feliços de la meva vida. L’estranya força va prémer l’accelerador per esberlar el goig, em va fer trontollar, i no se’n va sortir; l’alegria persistia. I ho va intentar al 1979, i al curs 81-82 en què recordo que quasi em mata; i al 1983; i al 1985, quan tot semblava la fi; i al 2015, quan va injectar tot el seu verí;  i al curs 2003-2004, en una exhibició de malignitat; i al curs 2022-2023, en un temps de reptes molt grans; i de tant en tant, encara apareix. 

Però l’alegria persisteix, perquè és com un riu d’aigua pura que circula per sota terra i res no la pot pertorbar. La seva fortalesa és l’amor; la consciència absoluta que només puc tenir jo del fet que l’amor viu en mi malgrat els meus defectes. Els defectes que no sé superar no m’inquieten perquè no els sé superar i d’això no en soc culpable. He après que només em podria inquietar allò que podent-ho superar, no ho fes. Aquesta alegria que no se me’n va ni que ho intentin a “patades”, hi és per aquest amor; imperfecte, però amor. M’he deslliurat de la falsa descripció de Déu que les societats humanes han imposat, i descanso en l’evidència del seu amor com un riu que va per molt endins, i en tant com ens dóna, i en com em protegeix l’alegria tot i els embats de l’estranya força, que  mai no serà tan poderosa com l’amor.

I aquest Déu no és moralista, ni jutge, ni fiscal, ni botxí, ni vengatiu, ni rancuniós, ni gelós, ni violent, ni mal pensat, ni manipulador, ni coaccionador, ni enemic de la llibertat, ni d’aquest món… D’aquesta natura, si; però no d’aquest món. El Déu de debò s’assembla al Déu d’Spinoza, i no gaire al déu judeo-cristià. I jo crec que és ell qui em protegeix l’alegria.

Serenor

Avui no puc posar cap imatge; la tecnologia no m’ho permet. Però tinc els mots; lletra a lletra. Les lletres són els maons dels relats, i la nostra realitat s’agafa sempre a un relat com a una fusta de salvació.

Acostuma a passar que el relat ens dóna la raó; a nosaltres o a les nostres raons. Ens atrevirem a assumir un relat objectiu que reconegui les nostres limitacions? O escollirem aquell que defensi emfàticament tot allò que considerem ineluctable?

Jo, hi ha coses que no soc capaç de fer-les sense un perjudici greu de la meva salut, i de vegades, ni així. De vegades, senzillament no puc fer-les i haig d’apartar-me’n, encara que el negacionisme de les malalties neuronals confongui incapacitat amb manca de voluntat. Una de les coses que no puc fer és dialogar amb els crits. Si a la tele algú crida, apago la tele. El neuròleg m’ho va recomanar un dia i de moment li he fet cas. He après també a no deixar-me manipular; els sapiens no ho fem amb mala intenció, és un hàbit nociu de defensa animal, pero tendim a instrumentalitzar les emocions, hiperbolitzant i deformant lleugerament la realitat, per atrapar sensibilitats cap a les xarxes que teixeix la nostra voluntat. Mai més. Ningú no em forçarà a travessar les línies vermelles de la meva vida. Perquè la meva vida no és només meva i no em puc permetre el luxe de posar-la en perill.

Ja no entro a parlar de la fal•làcia Ad Hominem i de les altres fal•làcies lògiques dels discursos sàpiens, que signifiquen la renuncia a la racionalitat. No es pot dialogar sense fer servir la lògica, ni sense renunciar als crits o a la manipulacio emocional.

Per si no enteneu de què parlo, òbviament estic explicant perquè no votaré ni a vox ni a aliança catalana.